Matilda
Aritmètica
Pàgina 7 de 24
Aritmètica
Matilda hauria volgut que els seus pares haguessin estat bons i amables i comprensius i honrats i intel·ligents. Que no fossin res de tot això era un fet que havia d’aguantar. No era fàcil. Però el nou joc que havia inventat, de castigar-ne un o tots dos cada vegada que feien una malesa, li va fer la vida més o menys suportable.
Com que era molt petita i molt jove, l’únic poder que tenia Matilda damunt qualsevol de la família era el poder del cervell. Amb llestesa, els podia donar mil voltes a tots plegats. Però, com qualsevol nena de cinc anys i en qualsevol família, era sempre obligada a fer el que li deien, per ruques que fossin les ordres. Així, es veia forçada sempre a sopar en safates i davant de l’odiada televisió. S’havia d’estar sola totes les tardes dels dies de cada dia, i sempre que li deien que callés havia de callar.
La seva vàlvula de seguretat, allò que li evitava de perdre l’enteniment, era la diversió d’inventar i practicar aquells esplèndids càstigs, i el més deliciós era que semblava que resultaven, si més no durant un temps. En particular el pare no va ser tan fatxenda ni insuportable durant uns quants dies després de rebre una dosi de la medicina màgica de Matilda.
L’afer del lloro a la xemeneia va refredar decididament pare i mare i, per comparació, durant més d’una setmana es van captenir millor amb la seva filleta. Però, ai las, no va durar. La següent llampada va arribar un vespre a la sala d’estar. El senyor Wormwood acabava de tornar de la feina. Matilda i el seu germà seien tranquil·lament al sofà esperant que la mare els dugués els sopars de televisió en safata. Encara no havien engegat la televisió.
El senyor Wormwood va entrar amb un vestit de grans quadres i una corbata groga. La paorosa combinació de grans quadres taronja i verd de jaqueta i pantalons gairebé deixava cec qui s’ho mirava. Semblava un corredor d’apostes barates mudat per al casament de la filla, i aquell vespre era evident que estava cofoi. Va seure en una butaca, es fregà les mans i s’adreçà al fill amb veu forta:
—Noi, el teu pare ha tingut un dia sensacional, avui. És molt més ric aquest vespre del que era al matí. Ha venut no menys de cinc cotxes, i en cada cas amb molt benefici. Serradures a la caixa de canvi, la perforadora elèctrica als cables dels comptaquilòmetres, un toc de pintura ací i allà i uns quants detallets més, i els imbècils s’empentaven entre ells per comprar.
Va pescar un paperet de la butxaca i el va estudiar:
—Escolta’m bé, noi —va dir, adreçant-se al noi i ignorant Matilda—, ja que un dia o altre seràs al negoci amb mi, has de saber com es fa per saber els beneficis al cap del dia. Agafa un bloc i un llapis i vejam com t’espaviles.
Obedient, el noi va sortir de l’habitació i hi va tornar amb el material d’escriure.
—Apunta aquests números —va dir el pare, llegint-los del paperet—. El cotxe número u, el vaig comprar per dues-centes setanta-vuit lliures i l’he venut per mil quatre-centes vint-i-cinc. Ho tens?
El noi, amb els seus deu anys, va apuntar les dues xifres a poc a poc i acuradament.
—El cotxe número dos —continuà el pare— em va costar cent divuit lliures, i l’he venut per set-centes seixanta. Ho has apuntat?
—Sí, papà —va dir el fill—. Ja ho he apuntat.
—El cotxe número tres va costar cent onze lliures i s’ha venut per nou-centes noranta-nou lliures i cinquanta penics.
—Torna-m’ho a dir —va dir el fill—. Per quant s’ha venut?
—Nou-centes noranta-nou lliures i cinquanta penics —va dir el pare—. I, per cert, aquesta és una altra de les meves habilitats per engalipar el client. No demanis mai un preu rodó. Posa’l sempre una mica per sota. No diguis mai mil lliures. Digues sempre nou-centes noranta-nou amb noranta-cinc. Sembla molt menys i no ho és. Bona, oi?
—Molt —va dir el fill—. Ets espaterrant, papà.
—El cotxe número quatre va costar vuitanta-sis lliures, era una carraca, i s’ha venut per sis-centes noranta-nou lliures amb cinquanta.
—No tan de pressa —va dir el fill, apuntant els números—. Ja està.
—El cotxe número cinc va costar sis-centes trenta-set lliures i s’ha venut per mil sis-centes quaranta-nou amb cinquanta. Ja ho tens tot apuntat, noi?
—Sí, papà —va dir el xiquet, arrupit damunt el bloc i apuntant acuradament.
—Molt bé —va dir el pare—. Ara treu el benefici que he fet en cadascun dels cinc cotxes i suma-ho tot. Llavors em podràs dir quants diners ha guanyat avui el teu brillant pare.
—Són una pila de sumes —va dir el noi.
—I és clar que són moltes sumes —va contestar el pare—. Però quan estàs ficat en grans negocis com jo has de ser un geni en aritmètica. Jo és com si tingués una computadora al cap. No he trigat ni deu minuts a treure el resultat final.
—Vols dir que ho has fet de memòria, papà? —preguntà el noi, amb els ulls com unes taronges.
—No exactament —va dir el pare—. Això, no ho podria fer ningú. Però no he trigat gaire. Quan hagis acabat, digue’m quin benefici del dia et surt. Jo tinc apuntat aquí el resultat final i et diré si ho has encertat o no.
Matilda va dir, senzillament:
—Pare, has guanyat exactament quatre mil tres-centes tres lliures amb cinquanta penics, en total.
—Tu no t’hi fiquis —va dir el pare—. El teu germà i jo estem enfeinats amb altes finances.
—Però papà…
—Calla —va dir el pare—. Deixa d’especular i de fer-te la sàvia.
—Mira’t els teus números, papà —va dir Matilda, amb dolcesa—. Si ho has fet bé t’ha de donar quatre mil tres-centes tres lliures i cinquanta penics. T’ho dóna, papà?
El pare llançà una llambregada al paper que tenia als dits. Semblà que s’encarcarava. Estava molt quiet. Hi hagué un silenci. Llavors va dir:
—Tornar-ho a dir.
—Quatre mil tres-centes tres lliures amb cinquanta —va dir Matilda.
Hi hagué un altre silenci. La cara del pare començava a tornar-se vermell fosc.
—Estic segura que està bé —va dir Matilda.
—Tu… tu, tramposeta! —cridà de sobte el pare, apuntant-la amb el dit—. Tu has mirat al meu paper! Ho has copiat!
—Pare, si sóc a l’altre cap de l’habitació —va dir Matilda—. Com puc haver-ho vist?
—No em vinguis amb excuses! —cridà el pare—. I és clar que has mirat! Ho has d’haver mirat! Ningú al món no podria donar el resultat així, i molt menys una nena! Ets una tramposeta, senyora, una tramposeta! Tramposa i mentidera!
En aquest punt entrà la mare duent una gran safata amb els quatre sopars. Hi havia peix i patates xips que la senyora Wormwood havia comprat a la botiga de pas cap a casa tornant del bingo. Semblava que aquelles tardes de bingo la deixaven tan cansada, físicament i emocionalment, que no tenia mai prou energia per fer el sopar. Així que, si no eren sopars de sobre, era peix i xips.
—Com és que estàs tan vermell, Harry? —va dir tot posant la safata damunt la tauleta del cafè.
—La teva filla és una tramposa i una mentidera —va dir el pare, agafant el seu plat de peix i posant-se’l damunt els genolls—. Engega la tele i prou de xerrameca.
