Matilda
La Trunchbull
Pàgina 10 de 24
La Trunchbull
Durant el descans, la senyoreta Honey sortí de classe i se n’anà de dret al despatx de la directora. Se sentia molt excitada. Acabava d’ensopegar amb una nena que posseïa, o li ho semblava, qualitats extraordinàries de brillantor. Encara no hi havia hagut temps de descobrir exactament fins a quin punt n’era, de brillant, però la senyoreta Honey en sabia prou per estar segura que s’hi havia de fer alguna cosa com més aviat millor. Seria ridícul abandonar una criatura d’aquella mena a la classe dels petits.
Normalment la senyoreta Honey tenia terror a la directora i se’n mantenia a distància, però en aquell moment se sentia disposada a enfrontar-se a qui fos. Trucà a la porta del temut despatx. «Entreu!», tronà la fonda i perillosa veu de la senyoreta Trunchbull. La senyoreta Honey entrà.
La majoria de directors els elegeixen perquè posseeixen un bon nombre de qualitats. Entenen els infants i volen de cor el millor per a ells. Són comprensius. Són honestos i estan interessats de veritat en l’educació. La senyoreta Trunchbull no posseïa cap d’aquestes qualitats i era un misteri com havia obtingut la plaça.
Per damunt de tot, era una dona formidable. Havia estat una atleta famosa, i fins i tot ara els músculs se li feien ben visibles. Els podíeu veure al coll de toro, a les grans espatlles, als braços gruixuts, als nervats canells i a les poderoses cames. En mirar-la teníeu la sensació que podia torçar barres de ferro i esquinçar pel bell mig la guia de telèfons. I cm temo que la seva cara no seria mai un model de bellesa ni d’alegria. Tenia la barbeta obstinada, la boca cruel i uns ullets arrogants. Pel que fa a la indumentària… era, per dir poc, extremadament curiosa. Duia sempre una jaqueta fosca de cotó, lligada a la cintura amb un ample cenyidor de cuiro. Tancava el cenyidor al davant amb una enorme sivella de plata. En emergir de sota la jaqueta, les massisses cuixes s’enfundaven en un parell de pantalons extraordinaris, de color verd botella i fets d’aspra sarja. Aquests pantalons li arribaven just a sota els genolls, i d’aquests en avall la directora s’engiponava uns mitjons verds amb gira, que mostraven a la perfecció els músculs de vedella. Duia als peus uns sabatots marró de tacó pla, amb serrell de cuiro. Per dir-ho curt, semblava més aviat una encarregada de gossos de caça excèntrica i assedegada de sang, que no pas la directora d’una bonica escola per a infants.
Quan la senyoreta Honey entrà al despatx, la senyoreta Trunchbull s’estava dreta a tocar de la seva taula massissa, amb esguard de fera impaciència.
—Sí, senyoreta Honey? —va dir—. Què vol? Sembla enrojolada i esverada, aquest matí. Què li passa, ara, a vostè? És que aquests merdosets li han escopit a la cara?
—No, senyora directora. Res d’això.
—Ah, no? Doncs què, llavors? Aboqui. Sóc una dona enfeinada.
Mentre parlava, s’avançà i se serví un got d’aigua d’una gerra que sempre tenia a l’escriptori.
—Hi ha una nena a la classe, que es diu Matilda Wormwood —començà la senyoreta Honey.
—És la filla de l’amo de Wormwood Motors —lladrà la senyoreta Trunchbull. No parlava gairebé mai amb veu normal. O lladrava, o cridava—. Una persona excel·lent, aquest Wormwood —continuà—. Ahir mateix hi vaig ser, al seu taller. Em va vendre un cotxe. Gairebé nou. Amb només vint mil quilòmetres. La propietària anterior era una senyora vella que el treia com a màxim un cop l’any. Una ganga increïble. Em va agradar, el senyor Wormwood. Un puntal de la nostra societat. Però em va dir que la seva filla era una mala peça. Em va dir que la vigilés. Em va dir que, si mai passava res de dolent, aquí a l’escola, segur que seria la seva filla. Encara no he vist la mala peça, però sabrà qui sóc quan la topi. El seu pare em va dir que era una autèntica plaga.
—De cap manera, senyora directora, no pot ser! —va gemegar la senyoreta Honey.
—Ben cert que sí, senyoreta Honey, ben segur que és veritat! De fet, ara que hi penso, m’hi jugo qualsevol cosa que ha estat ella qui m’ha posat la bomba fètida sota la taula aquí mateix, aquest matí. Això pudia com una claveguera! I és clar que ha estat ella! Ja l’he atrapada, ja ho veurà, si no! Com és? Quina pinta fa? Una cuqueta, mala negada. Senyoreta Honey: durant la meva llarga carrera de mestra he descobert que una noia dolenta és molt més perillosa que un noi dolent. Oh, i més, són molt més difícils d’atrapar. Atrapar una noia dolenta és com intentar atrapar un borinot. Li dónes un cop i ja no hi és. Les nenes són una mala cosa. Per sort jo no n’he estat mai.
—Alguna vegada deu haver estat petita, senyora directora. Ben segur.
—Fos com fos, no pas gaire temps —lladrà la senyoreta Trunchbull—. Vaig fer-me dona ben de pressa.
Està ben tocada del bolet, es va dir la senyoreta Honey. Beneita com una xinxa. La senyoreta Honey es mantenia ferma davant la directora. Per una vegada no es deixaria intimidar.
—Senyora directora, li haig de dir que està completament equivocada si es pensa que Matilda li ha posat una bomba fètida sota la taula.
—Jo no m’equivoco mai, senyoreta Honey!
—Però, senyora directora, si la nena ha començat el col·legi aquest matí i ha vingut directament a la classe!
—Per la mort de Déu, no discuteixi amb mi, dona! Aquesta bestiola de Matilda, o com es digui, m’ha bombardejat de pudor el despatx! No n’hi ha cap dubte! I gràcies per suggerir-m’ho.
—Si jo no li ho he suggerit, senyora directora.
—I és clar que sí! I ara digui’m què vol, senyoreta Honey. Per què em fa perdre el meu temps d’aquesta manera tan ximple?
—He vingut a parlar-li de Matilda, senyora directora. Tinc coses extraordinàries per comunicar-li sobre la nena. Li puc explicar el que acaba de passar a classe?
—Suposo que li ha calat foc a la faldilla i li ha esquinçat les calces! —roncà la senyoreta Trunchbull.
—No, no —gemegà la senyoreta Honey—. Matilda és un geni.
A la menció d’aquesta paraula la cara de la senyoreta Trunchbull es tornà roja i li sortí una erupció per tot el cos com el d’una granota toro.
—Un geni! —llançà—. Quina animalada està dient, senyoreta? On té el cap? Tinc la paraula del pare que aquesta criatura és un gàngster!
—El seu pare està equivocat, senyora directora.
—No sigui imbècil, senyoreta Honey! Coneix la bestiola només fa mitja hora, i el seu pare la coneix de tota la vida!
La senyoreta Honey estava decidida a dir-hi la seva i va començar a explicar algunes de les meravelles que Matilda havia fet amb l’aritmètica.
—Vol dir-me que s’ha après de cor algunes taules de multiplicar? —bramà la senyoreta Trunchbull—. Estimada amiga, això no en fa un geni, en fa un lloro!
—Però senyora directora, ja sap llegir.
—I jo —va escopir la senyoreta Trunchbull.
—Sóc del parer —va dir la senyoreta Honey— que s’ha de passar Matilda de la meva classe a la dels grans, la dels d’onze anys, i immediatament.
—Ha! —roncà la senyoreta Trunchbull—. Així que se la vol treure del damunt, oi? Així que no la pot dominar, eh? Així que la vol endossar a la desgraciada senyoreta Plimsoll de la classe dels grans perquè hi causi encara més caos?
—No, no! —cridà la senyoreta Honey—. No és pas això, de cap manera!
—Oh, i tant que sí! —bramà la senyoreta Trunchbull—. Li he vist el llautó, senyora! I li dic que no! Matilda serà on és i és cosa de vostè que faci bondat.
—Però, per favor, senyoreta directora…
—Ni una paraula més! —bramà la senyoreta Trunchbull—. I, en qualsevol cas, tinc una norma en aquesta escola, i és que tots els nens han d’anar amb els de la seva edat independentment del que sàpiguen. Ah, Déu de Déu, no penso veure una bandolera de cinc anys al costat dels nens i nenes grans. On s’és vist?
La senyoreta Honey estava desemparada davant d’aquell gegant de coll vermell. Hauria volgut dir molt més, però sabia que era inútil. Va dir dolçament:
—Molt bé, doncs. Vostè mana, senyora directora.
—Ja en pot estar ben segura, que mano —bramà la senyoreta Trunchbull—. I no oblidi, senyora, que estem davant d’un escurçonet que m’ha posat una bomba fètida sota la taula.
—No, ella no la hi ha posada, senyora directora!
—Oh, i tant que sí! —tronà la senyoreta Trunchbull—. I ara li diré el què. Al cel clamo que encara fos permès de fer servir el fuet, com el feia servir en els malaguanyats anys passats. Hauria escalfat tant el cul d’aquesta Matilda que no hauria pogut seure fins d’aquí a un mes seguit.
La senyoreta Honey girà cua i sortí del despatx deprimida, però no pas derrotada. «Faré el que sigui per aquesta criatura», va pensar. «No sé el què, però acabaré trobant la manera d’ajudar-la».