Matilda
Bruce Bogtrotter i el pastís
Pàgina 13 de 24
Bruce Bogtrotter i el pastís
I com pot fer-ho, tot això? —va dir Lavender a Matilda—. Segur que els nens quan arriben a casa ho diuen al pare i a la mare. El meu pare s’enrabiaria molt si li explicava que la directora m’havia agafat pels cabells i m’havia llançat pel damunt de la tanca del pati.
—No s’enrabiaria —va dir Matilda—, i et diré per què. No et creuria, ve-t’ho aquí.
—I és clar que em creuria.
—A que no! —va dir Matilda—. I la raó és clara: li semblaria massa ridícul i per això no s’ho creuria. I aquest és el gran secret de la Trunchbull.
—Quin? —preguntà Lavender.
Matilda va dir:
—No fer res a mitges, si t’ho vols treure del damunt. Exagera. Fes-la ben grossa. Assegura’t que qualsevol cosa que facis sigui una bogeria tan gran que ningú no s’ho pugui creure. No hi ha cap pare que es cregui això de les trenes, ni ara ni mai. El meu no s’ho creuria. Em diria mentidera.
—Llavors —va dir Lavender—, la mare d’Amanda no li tallarà les trenes.
—No —va dir Matilda—, se les tallarà la mateixa Amanda. Ja ho veuràs, si no.
—Tu què en penses, que és boja? —preguntà Lavender.
—Qui?
—La Trunchbull.
—No ho crec —va dir Matilda—. Però és molt perillosa. Estar en aquesta escola és com estar en una gàbia amb una cobra. Has de tenir el peu molt lleuger.
L’endemà mateix van tenir un altre exemple de com en podia ser, de perillosa, la directora. Durant el dinar es va anunciar que tota l’escola havia d’anar a la sala de reunions just havent dinat.
Quan els dos centenars i mig d’alumnes van estar reunits, la Trunchbull s’enfilà a la tarima. No l’acompanyava cap dels altres mestres. Duia una fusta de muntar a cavall a la mà dreta. Es plantà al bell mig de l’escenari, amb els pantalons verds, les cames obertes i la fusta a la mà, fitant el mar de caps alçats devers ella.
—I ara què passarà? —xiuxiuejà Lavender.
—No ho sé —contestà molt fluixet Matilda.
Tota l’escola esperava què passaria.
—Bruce Bogtrotter! —bramà de sobte la Trunchbull—. On és Bruce Bogtrotter?
Una mà s’alçà entre els infants.
—Puja aquí! —cridà la Trunchbull—. I espavila’t.
Un nen d’onze anys, gros i gras, s’alçà i s’afanyà tot trontollant. S’enfilà a la tarima.
—Estigue’t aquí quiet! —ordenà la Trunchbull, assenyalant-li el lloc. El noi se situà en un costat. Semblava nerviós. Sabia prou que no era allà dalt per rebre un premi. Es mirava la directora amb una mirada extraordinàriament feble i se n’anava apartant amb mínims moviments dels peus, com un ratolí s’apartaria d’un terrier que se’l mira de l’altre cap de l’habitació. La cara, botida, plena i tova, la tenia grisa de por. Duia els mitjons al garró.
—Aquest imbècil —tronà la directora, apuntant-lo amb la fusta com si fos una espasa—, aquesta berruga, aquesta nafra, aquesta pústula que veieu al davant vostre, no és altre que un delinqüent, una desferra de claveguera, un membre de la Màfia!
—Qui, jo? —Bruce Bogtrotter digué, autènticament perplex.
—Un lladre! —cridà la Trunchbull—. Un trampós! Un pirata! Un bandit! Un pispa!
—Ei, ei, ei! —va dir el noi—. Vull dir, no ho digui, això, senyora directora.
—Ho negues, miserable gra de pus? Et declares innocent?
—No sé de què parla —va dir el noi, més perplex que mai.
—Ara t’ho diré, de què parlo, gra de pus rebentat! —cridà la Trunchbull—. Ahir al matí, a l’hora del pati, vas lliscar com una serp a la cuina i vas robar de la meva safata un tall del meu pastís de xocolata particular! Aquesta safata havia estat preparada per a mi particularment per la cuinera! Era el meu desdejuni! I el pastís era de la meva propietat particular! No era un pastís per als estudiants! No et pensaràs que jo menjo la porqueria que us dono! Aquest pastís era fet de mantega de veritat i de crema autèntica! I ell, aquest bandit, aquest rebentapisos, aquest lladre de camí ral, aquest que veieu aquí amb els mitjons al garró, el va robar i se’l va menjar!
—Jo no vaig ser —s’exclamà el noi, passant del gris al blanc.
—No em diguis mentides, Bogtrotter! —bordà la Trunchbull—. La cuinera et va veure! I encara més, va veure com te’l menjaves!
La Trunchbull va fer una pausa per eixugar-se un ram de bromera dels llavis.
Quan va tornar a parlar la veu se li havia tornat sobtadament dolça, tranquil·la, amical, i s’inclinà cap al noi, somrient:
—T’agrada, el meu pastís de xocolata especial, oi, Bogtrotter? És bo, és deliciós, oi, Bogtrotter?
—Molt bo —barbollà el noi. Digué els mots abans de poder-los frenar.
—Tens raó —va dir la Trunchbull—. És molt bo. De manera que em sembla que hauries de felicitar la cuinera. Quan un senyor ha fet un àpat particularment bo, Bogtrotter, sempre envia felicitacions al xef. No ho sabies, oi, Bogtrotter? Els qui habiten el submón del crim no es distingeixen per les bones maneres.
El noi restava silenciós.
—Cuinera! —cridà la Trunchbull, girant el cap en direcció a l’entrada—. Vingui, cuinera! Bogtrotter vol dir-li que el pastís de xocolata que vostè fa és molt bo.
La cuinera, una dona alta i seca que semblava com si tots els sucs del cos se li haguessin evaporat feia molt de temps en una estufa roent, s’acostà a la tarima duent un davantal blanc brut. Aquesta entrada havia estat clarament preparada abans per la directora.
—I ara, Bogtrotter —tronà la Trunchbull—, digui a la cuinera què en pensa, del seu pastís de xocolata.
—Molt bo —mormolà el noi. Es veia que començava a preguntar-se cap on el duria tot allò. L’únic que sabia del cert era que la llei prohibia a la Trunchbull de pegar-li amb la fusta amb què mentrestant la directora s’anava colpejant la cuixa. Era d’un cert consol, però no pas de gaire, perquè la Tranchbull era totalment imprevisible. No se sabia mai què faria.
—Ve-t’ho aquí, cuinera —la Trunchbull cridà—. A Bogtrotter, li agrada el pastís que fa vostè. L’adora. Que li’n sobra, de pastís, per donar-li’n més?
—Sí, és clar —va dir la cuinera. Semblava com si s’hagués après la resposta de cor.
—Doncs vagi’l a buscar. I porti un ganivet per tallar-lo.
La cuinera desaparegué, i tornà a comparèixer gairebé immediatament trontollant sota el pes d’un enorme pastís rodó de xocolata damunt d’una safata de porcellana. El pastís devia fer ben bé més de dos pams de diàmetre i era cobert de pasta de xocolata marró fosc.
—Posi’l damunt la taula —va dir la Trunchbull.
Al mig de l’escenari hi havia una tauleta amb una cadira al darrere. La cuinera col·locà amb cura el pastís damunt la taula.
—Seu, Bogtrotter —va dir la Trunchbull—. Seu a taula.
El noi s’acostà cautament a la taula i s’assegué. Tenia els ulls clavats en el gegantí pastís.
—Som-hi, doncs, Bogtrotter —va dir la Trunchbull, i la veu se li tornà novament suau, persuasiva, amable i tot—. És tot per a tu, les molles i tot. Ja que ahir et va agradar tant aquell tall, vaig dir a la cuinera que te’n fes un de supergran per a tu sol.
—Moltes gràcies —va dir el noi, totalment superat.
—Dóna-les a la cuinera, i no a mi —va dir la Trunchbull.
—Gràcies, cuinera —va dir el noi.
La cuinera estava plantada, seca com un bacallà, els llavis estrets, implacable, desaprovant. Semblava com si tingués la boca plena de suc de llimona.
—Apa, doncs —va dir la Trunchbull—. Per què no te’n talles un bon tall i el tastes?
—Què? Ara? —va dir el noi, cautelós. Sabia que hi havia un parany, però no sabia on—. Que me’l puc endur a casa? —preguntà.
—Seria de mala educació —va dir la Trunchbull, amb una ganyota elaborada—. Has de manifestar aquí a la cuinera que li estàs molt agraït per totes les molèsties que s’ha pres.
El noi no es movia.
—Apa, vinga —va dir la Trunchbull—. Talla’n un tall i tasta’l. Que no tenim tot el dia.
El noi agafà el ganivet i estava a punt de tallar quan es deturà. Mirà el pastís. Mirà cap amunt, cap a la Trunchbull, i després al filferro de la cuinera de boca plena de suc de llimona. Tots els nens i nenes de la sala miraven tensos, esperant que passés alguna cosa. Estaven segurs que passaria. La Trunchbull no era persona per donar a ningú un pastís sencer només per amabilitat. Molts pensaven que l’havien omplert de pebre o d’oli de fetge de bacallà o de qualsevol altra substància horrible que faria vomitar el noi. Fins i tot podria ser arsènic, i el noi es moriria en deu segons. O potser era un pastís bomba que esclataria en el moment de tallar-lo fent esclatar també Bruce Bogtrotter. Ni una sola persona de l’escola no excloïa res d’això, tractant-se de la Trunchbull.
—No me’l vull menjar —va dir el noi.
—Tasta’l, microbi —va dir la Trunchbull—. Estàs insultant la cuinera.
Amargament, el noi començà a tallar un tallet de l’enorme pastís. Després va fer palanca i el va alçar. Després deixà el ganivet, l’agafà amb els dits i començà a menjar-se’l, molt a poc a poc.
—És bo, oi? —va dir la Trunchbull.
—Ja en tinc prou, gràcies —murmurà el noi.
La Trunchbull esclatà de sobte:
—Menja! —cridà, destrossant-se la cuixa amb la fusta—. Si et dic que mengis, menja! Volies pastís! En vas robar! Ara en tens! I a més te’l menjaràs! No baixaràs de la tarima ni ningú sortirà d’aquesta sala fins que no t’hagis menjat tot el pastís que tens aquí al davant! Ho he dit clar, Bogtrotter? M’has entès?
El noi mirà la Trunchbull. A continuació abaixà la vista cap a l’enorme pastís.
—Menja, menja, menja! —xisclava la Trunchbull.
Molt a poc a poc el noi es tallà un altre tall i començà a menjar-se’l.
Matilda estava fascinada.
—Què penses, que podrà? —xiuxiuejà a Lavender.
—No. —Lavender contestà amb un altre xiuxiueig—. És impossible. Ho vomitarà abans d’arribar a la meitat.
El noi continuava. Quan s’hagué acabat el segon tall mirà la Trunchbull, dubtant.
—Menja! —cridà ella—. Els lladregots a qui els agrada el pastís han de menjar pastís! Més de pressa, noi! Menja de pressa! No volem estar-hi tot el dia, aquí! I no t’aturis! Si et tornes a aturar abans d’haver-te’l acabat tot, te’n vas de dret a la Garjola, t’hi tanco i llenço la clau al pou!
El noi es tallà un tercer tall i començà a menjar-se’l. Se’l va acabar més de pressa que els altres dos i en haver-se’l acabat agafà immediatament el ganivet i se’n tallà un altre tros. Semblava haver trobat un sistema.
Fixant-s’hi bé, Matilda encara no veia en el noi senyals de desmoralització. Si de cas, semblava agafar confiança a mesura que avançava.
—Ho està fent bé —xiuxiuejà a Lavender.
—Vomitarà aviat —xiuxiuejà Lavender—. Serà horrorós.
Quan havia fet via fins a la meitat de l’enorme pastís, Bruce Bogtrotter es va deturar un parell de segons i aspirà a fons.
La Trunchbull li tenia els ulls clavats, amb les mans a la cintura.
—Continua! —cridà—. Empassa-t’ho.
De sobte el noi deixà anar un rot gegantí que rodà com un tro per tota la sala de reunions. Bona part de l’audiència començà a riure.
—Silenci! —cridà la Trunchbull.
El noi se’n tallà un altre tall ben gruixut i se’l començà a menjar de pressa. Encara no hi havia senyals de feblesa o de retirada. Certament no semblava pas a punt de parar i de cridar: «No puc, no puc més! Estic a punt de vomitar!». Anava fent.
En aquest moment començà a produir-se un canvi subtil en els dos centenars i mig d’infantils espectadors. Al principi havien tingut la sensació de desastre imminent. S’havien preparat per a una escena desagradable en la qual el pobre xicot, atapeït de pastís de xocolata, hauria de donar-se i demanar mercè i després haurien de contemplar la Trunchbull triomfant entaforant pastís i més pastís a la boca panteixant del noi.
D’això, ni molla. Bruce Bogtrotter era als tres quarts de camí i continuava anant fort. Hi havia la sensació que començava a xalar. Tenia un cim per fer i estava alegrement decidit a fer-lo o a morir en la comesa. Oh, i més i tot: ara s’adonava que tenia una audiència i que l’audiència jugava silenciosament per ell. Era una batalla entre ell i la potent Trunchbull.
De sobte algú cridà:
—Vinga, Brucie, que ja és teu!
La Trunchbull es tombà i bordà:
—Silenci!
L’audiència seguia el fet intensament. Estava completament presa en la contesa. Ansiaven començar a aplaudir, però no gosaven.
—Em sembla que ho aconseguirà —xiuxiuejà Matilda.
—Jo també —li contestà Lavender—. No m’hauria cregut mai que algú al món fos capaç de menjar-se un pastís com aquest.
—Ni la Trunchbull tampoc —murmurà Matilda—. Mira-la. Fixa-t’hi. Cada cop està més vermella. El matarà, si guanya.
El noi afluixava. Era evident. Però continuà cruspint-se el pastís amb la tossuda perseverança d’un corredor de fons que ja ha vist la línia d’arribada i sap que ha de continuar corrent. Quan el darrer mos desaparegué coll avall, un colossal «visca!» s’alçà de l’audiència i una pila d’infants enfilats a les cadires xisclaven i picaven de mans i cridaven:
—Bona, Brucie! Molt bona, Brucie! Medalla d’or, Brucie!
La Trunchbull restava immòbil. La seva carassa de cavall s’havia tornat del color de la grava de lava i els ulls li espurnejaven de fúria. Ullà Bruce Bogtrotter, que seia a la cadira com un cucàs fart, farcit, comatós, incapaç de moure’s o de parlar. Un tel fi de suor li cobria el front, però hi havia una ganyota de triomf a la cara.
De sobte la Trunchbull es féu avant i engrapà la gran safata buida de porcellana que havia contingut el pastís. L’alçà ben amunt i l’abaixà per estavellar-la després al cap de Bogtrotter. Els trossos s’escamparen per tota la tarima.
El noi estava tan farcit de pastís que semblava un sac ple de ciment humit, i no li hauríeu pogut fer mal ni amb un mall. Es limità a sacsejar el cap unes quantes vegades i continuà somrient.
—A fer punyetes! —xisclà la Trunchbull, i abandonà la tarima seguida de prop per la cuinera.