Matilda
Lavender
Pàgina 14 de 24
Lavender
A la meitat de la primera setmana del primer curs de Matilda, la senyoreta Honey va dir a la classe:
—Tinc notícies importants per a vosaltres, així que escolteu amb atenció. Tu també, Matilda. Deixa un moment el llibre i pareu atenció.
S’alçaren les carones i van escoltar:
—És costum de la directora —continuà la senyoreta Honey— de donar classe ella un cop a la setmana. Ho fa a cada classe, i cada classe té fixats un dia i una hora a la setmana. A nosaltres ens toca a les dues els dijous, immediatament havent dinat. Així que demà a les dues la senyoreta Trunchbull em substituirà per a una lliçó. Jo seré aquí igualment, és clar, però només com a testimoni silenciós. Entesos? Ho heu entès?
—Sí, senyoreta Honey —van dir, empassant-se saliva.
—Un mot d’advertència per a tothom —va dir la senyoreta Honey—. La directora és molt estricta en tot. Porteu els vestits nets, les cares netes i les mans netes. Parleu només quan us parli ella. Quan us faci una pregunta aixequeu-vos abans de contestar-la. No hi discutiu mai. No repliqueu. No feu brometa. Si en feu la fareu enfadar, i quan la directora s’enfada val més que vigileu.
—No cal que ho juri —xiuxiuejà Lavender.
—Estic segura —va dir la senyoreta Honey— que voldrà esbrinar si heu après el que toca aquesta setmana, que és la taula del dos. De manera que us recomano de veritat que us la repasseu aquest vespre a casa. Que us hi ajudin la mare o el pare.
—Què més voldrà saber? —preguntà algú.
—Si lletregeu —va dir la senyoreta Honey—. Feu memòria de tot el que heu après aquests dies. I una altra cosa. Quan la directora ve, hi ha d’haver sempre un gerro d’aigua i un got a la taula. No pregunta mai la lliçó sense això. Qui en vol ser el responsable?
—Jo —va dir immediatament Lavender.
—Molt bé, Lavender —va dir la senyoreta Honey—. Ets l’encarregada d’anar a la cuina, agafar el gerro, omplir-lo d’aigua i dur-lo aquí a la taula amb un got buit i net, just abans de començar la lliçó.
—I si no hi ha cap gerro, a la cuina? —preguntà Lavender.
—A la cuina hi ha una dotzena de gerros i gots de la directora —va dir la senyoreta Honey—. En fa servir pertot.
—Me’n recordaré —va dir Lavender—. Ho prometo.
El cap de Lavender jugava amb les possibilitats que l’afer del gerro d’aigua li presentava. Frisava per fer-ne alguna d’autènticament heroica. Admirava fora mesura Hortensia per les agosarades fetes que havia perpetrat. També admirava Matilda, que li havia explicat com un secret allò del lloro que havia amagat a casa seva i allò altre del tint de cabell que havia tenyit el cap del seu pare. Ara li tocava a ella d’esdevenir una heroïna, si podia fer-ne una de prou grossa.
Aquella tarda, tornant a casa, començà a treballar les diverses possibilitats, i, quan finalment la colpí l’embrió d’una idea brillant, començà a esbossar-la i a fer els plans amb la mateixa cura que el duc de Wellington abans de la batalla de Waterloo. Havia d’admetre que en aquella ocasió l’enemic no era Napoleó. Però no hauríeu trobat ningú a Crunchem Hall que admetés que la directora era un enemic menys formidable que el famós francès. Caldria una gran habilitat, es deia Lavender, i observar un gran secret si volia sortir viva de l’afany.
Al fons del jardí dels Lavender hi havia una bassa fangosa, que era la llar d’una colònia de tritons. El tritó, tot i ser comú a les basses d’Anglaterra, la gent habitualment no el coneix gaire, perquè és una criatura vergonyosa i fosca. És un animal increïblement lleig i d’aspecte que fa por, semblant a una cria de cocodril però de cap més curt. És inofensiu, però no ho sembla. Fa una mica més de mig pam i és prim, amb la pell de color verd gris a dalt i la panxa de color taronja. De fet és un amfibi, que pot viure dins i fora l’aigua.
Aquella tarda Lavender es dirigí al capdavall del jardí determinada a caçar un tritó. Són animals ràpids de moviments i difícils d’atrapar. Hi romangué ajaguda a la vora una bona estona esperant amb paciència, fins que va veure un bull en l’aigua. Llavors, fent servir de xarxa el barret de l’escola, s’hi ficà i l’atrapà. Havia posat herbes de la bassa a l’estoig per rebre-hi la bestiola, però s’adonà que no era fàcil treure el tritó del barret i ficar-lo a l’estoig. Es recargolava i retorçava com mercuri i, a més, amb prou feines hi cabia al plomer. Quan finalment l’hi enquibí, va haver de mirar de no atrapar-li la cua amb la tapa quan la féu córrer per tapar-lo. Un nen veí que es deia Rupert Entwistle li havia dit que, si tallaves la cua d’un tritó, continuava viva i es feia un tritó deu vegades més gros que l’altre. Podia arribar a la mida d’un caiman. Lavender no s’ho va creure, però no estava disposada a comprovar-ho.
Fos com fos, aconseguí de fer córrer la tapa de l’estoig, i el tritó fou seu. Llavors, repensant-s’hi, va obrir la tapa justet perquè la bestiola pogués respirar.
L’endemà s’endugué la seva arma secreta a l’escola, dins la cartera. Tremolava d’excitació. Glatia per explicar a Matilda el pla de batalla. De fet, el volia explicar a tota la classe. Finalment decidí de no explicar-ho a ningú. Era millor, així ningú, ni sota la més severa tortura, no seria capaç de donar el nom de la culpable.
L’hora de dinar arribà. Hi havia salsitxes i mongetes bullides, el plat predilecte de Lavender, però no va poder ni menjar.
—Que no et trobes bé, Lavender? —li preguntà la senyoreta Honey del cap de taula estant.
—He esmorzat tant —va dir Lavender— que ara no podria menjar ni una cullerada.
Immediatament després de dinar, sortí corrents de cap a la cuina, i hi va veure un dels famosos gerros de la Trunchbull. Era un atuell gros i panxut fet de ceràmica blava vidrada. Lavender l’omplí d’aigua fins a la meitat i el dugué, amb el got, a la classe, i ho deixà damunt la taula de la mestra. La classe era buida, encara. Com un llamp, Lavender tragué l’estoig de la cartera i n’obrí una mica la tapa. El tritó estava ajagut, immòbil. Amb molta precaució, aguantà l’estoig a la boca del gerro i, en féu córrer del tot la tapa i hi abocà el tritó. Hi hagué un «plop» quan entrà a l’aigua i després nedà giravoltant follament uns segons, fins que se situà. Per fer que el tritó se sentís més com a casa, Lavender decidí de fer-lo acompanyar de totes les herbes de bassa que havia dipositat a l’estoig.
Ja estava fet. Tot era a punt. Lavender tornà els llapis a l’estoig, ara més aviat xop, i tot al seu lloc del pupitre. Llavors sortí i s’afegí als altres al pati fins que fos hora de començar la lliçó.
