Matilda
L’examen setmanal
Pàgina 15 de 24
L’examen setmanal
A les dues clavades la classe es reuní, inclosa la senyoreta Honey, que constatà que el gerro d’aigua i el got eren al lloc adient. Ella se situà dempeus al darrere a la dreta. Tothom esperava. De sobte entrà a pas de marxa la gegantina figura de la directora amb la jupa, el cinyell i els pantalons verds.
—Bona tarda, nens —glapí.
—Bona tarda, senyoreta Trunchbull —piularen.
La directora es plantà davant la classe, cames separades, mans a la cintura, clavant la mirada en els nens i nenes que seien nerviosos als pupitres, davant d’ella.
—No és una vista agradable —va dir. Tenia l’expressió de desgrat, com si veiés la cosa que un gos s’hagués fet al mig de l’aula—. Quina pila de merdetes que sou!
Tothom tingué prou seny per no dir res.
—Em fa vomitar —continuà— pensar que hauré d’aguantar una carretada d’escombraries com vosaltres a la meva escola, i durant sis anys. Ja veig que n’hauré d’expulsar tants com sigui possible i tan aviat com es pugui per salvar-me d’estimbar-me. —Va fer una pausa i llançà uns quants roncs. Era un soroll curiós. Podeu sentir el mateix soroll si aneu a una quadra de cavalls de cursa a l’hora del pinso—. Suposo —continuà— que les vostres mares i pares us diuen que sou una meravella. Doncs jo sóc aquí per dir-vos el contrari, i val més que em cregueu a mi. Tothom dret!
Tothom es posà dret ben de pressa.
—Ara pareu les mans, totes dues. I a mesura que us passi per davant vull que les gireu, vull veure si són netes de tots costats.
La Trunchbull començà una lenta marxa tot al llarg de les files de pupitres, inspeccionant les mans. Tot anà bé fins que arribà a un nenet de la segona fila.
—Com te dius? —bordà.
—Nigel —va dir el noi.
—Nigel què?
—Nigel Hicks —va dir el noi.
—Nigel Hicks què? —bramà la Trunchbull. Bramà tan fort que de poc que no féu volar el nenet per la finestra.
—Això —va dir Nigel—. Si no és que vulgui el meu segon nom. —Era valentet i es veia que no volia que el ferís la Gorgona que el torrejava.
—No el vull per a res, el teu segon nom, desgraciat! —bramà la Gorgona—. I jo, com me dic?
—Senyoreta Trunchbull —va dir Nigel.
—Doncs digues-ho quan te m’adrecis! I ara, tornem-hi. Com et dius?
—Nigel Hicks, senyoreta Trunchbull —va dir Nigel.
—Així —va dir la Trunchbull—. Tens les mans brutes, Nigel! Quan te les has rentades?
—Deixi’m pensar —va dir Nigel—. És difícil de recordar-se’n bé. Potser ahir, o potser abans-d’ahir.
Tot el cos i la cara de la Trunchbull va semblar que es botien, com si els estiguessin inflant amb una manxa de bicicleta.
—Ho sabia! —bramà—. Ho he sabut així que t’he vist, que no ets res més que un grapat de porqueria! Què fa el teu pare, treballa a les clavegueres?
—És metge —va dir Nigel—. I molt bo. Diu que tots plegats estem tan farcits de microbis que una mica més de brutícia no fa mal a ningú.
—M’alegra que no sigui el meu metge —va dir la Trunchbull—. I per què, si es pot saber, duus mongeta bullida a la pitrera de la camisa?
—N’hem menjada per dinar, senyoreta Trunchbull.
—I sols fer-ho, això de dur-te el dinar a la pitrera de la camisa, Nigel? És això el que t’ha ensenyat aquest teu famós pare?
—Les mongetes costen de menjar, senyoreta Trunchbull. Em cauen de la forquilla.
—Ets desagradable! —bramà la Trunchbull—. Ets una fàbrica ambulant de microbis! No et vull veure més en tot el dia! Vés i queda’t dret al racó amb un sol peu i de cara a la paret.
—Però, senyoreta Trunchbull…
—No em contestis, noi, o t’hi faré estar de cap per avall! Au, vés-hi.
Nigel se n’hi anà.
—I ara t’examinaré de lletrejar, a veure si n’has après, aquesta setmana. I no et tombis, quan em contestis. La carota a la paret. Ara, lletreja «barco».
—Quin? —preguntà Nigel—. El que es diu vaixell o el bar Ku? —Resultava que Nigel era un llest i la seva mare l’havia ajudat molt, a casa, a lletrejar i a llegir.
—El que se’n diu «vaixell», imbècil.
Nigel el lletrejà correctament, cosa que va sorprendre la senyoreta Trunchbull. Es pensava que li havia donat una paraula amb trampa, una que encara no devia haver après, ja que encara no llegia diaris, i estava esbalaïda que ho hagués fet bé.
Llavors Nigel, encara dret damunt una sola cama de cara a la paret, va dir:
—Ahir la senyoreta Honey ens va ensenyar com lletrejar una paraula nova i molt llarga.
—I quina paraula és, aquesta? —preguntà amb suavitat la Trunchbull. Com més suau feia la veu més gran era el perill, però Nigel encara no ho sabia, això.
—«Nogensmenys» —va dir Nigel—. I ara tota la classe sap lletrejar «nogensmenys».
—Quin absurd! —va dir la Trunchbull—. Se suposa que no heu d’aprendre paraules llargues com aquesta fins que no tingueu vuit o nou anys. I no intentis dir-me que tota la classe pot lletrejar aquesta paraula. Em dius mentida, Nigel.
—Pregunti-ho —va dir Nigel, jugant-se-la—. Pregunti-ho a qui vulgui.
Els perillosos ulls de la Trunchbull, encesos, van repassar la classe.
—Tu —va dir, assenyalant una neneta prima i més aviat curteta que es deia Prudence—. Lletreja «nogensmenys».
Sorprenentment Prudence la lletrejà correctament i sense ni un moment de vacil·lació.
La Trunchbull es trobà ben atrapada.
—Oix!! —roncà—. I suposo que la senyoreta Honey va perdre tota una lliçó ensenyant-vos aquesta única paraula.
—Oh no, de cap manera —piulà Nigel—. La senyoreta Honey ens l’ensenyà en tres minuts, i mai no l’oblidarem. Ens n’ensenya moltes, de paraules, en tres minuts.
—I quin és, exactament, aquest mètode màgic, senyoreta Honey? —preguntà la directora.
—Jo l’hi ensenyaré —tornà a piular el valent Nigel, intentant ajudar la senyoreta Honey—. Puc posar l’altra cama a terra i girar-me, per favor, mentre l’hi ensenyo?
—Ni l’una cosa ni l’altra! —clavà la Trunchbull—. Estigues on ets i digues.
—Molt bé —va dir Nigel, trontollant espantosament damunt una sola cama—. La senyoreta Honey ens dóna una música per a cada paraula i llavors la cantem plegats i així aprenem a lletrejar-la en un no res. Li agradaria sentir la cançó de «nogensmenys»?
—Em fascinarà —va dir la Trunchbull amb veu que regalimava sarcasme.
—Ve-te-la aquí —va dir Nigel:
Senyora N, senyora O, senyores GENS
Senyora M, que va afegida a les senyores ENYS
Totes plegades
Ben agafades
Fan «nogensmenys».
—Que grandiosament ridícul! —roncà la Trunchbull—. I per què han de ser casades, totes aquestes dones? I a més, no s’ha d’ensenyar poesia quan s’ensenya de lletrejar. En endavant deixi-ho córrer, senyoreta Honey.
—Però si així aprenen alguns dels mots més difícils! —murmurà la senyoreta Honey.
—No discuteixi, senyoreta Honey! —tronà la directora—. Faci el que se li diu! I ara examinaré la classe sobre les taules de multiplicar, per veure si la senyoreta Honey us ha ensenyat res en aquesta matèria. —La Trunchbull havia tornat al seu lloc davant de la classe, i la seva diabòlica mirada recorria lentament les files de fràgils alumnes—. Tu! —bramà, assenyalant un noiet de la primera fila que es deia Rupert—, quants fan dos per set?
—Setze —contestà Rupert, amb fatal inconsciència.
La Trunchbull començà a caminar a poc a poc i amb suavitat damunt Rupert, a la manera d’una tigressa sotjant un cervatell. De sobte Rupert s’adonà dels senyals de perill i ràpidament tornà a provar sort:
—Són divuit! —gemegà—. Dos per set fan divuit, no setze.
—Llimac ignorant! —bramà la Trunchbull—. Mala herba! Hàmster sense cap! Pegat! Pegot! —Ara s’havia aturat darrere Rupert, i de cop allargà una mà de la mida d’una raqueta de tenis i agafà tots els cabells de Rupert en un puny. Rupert tenia molt cabell, de color d’or. La seva mare pensava que era molt bonic i li agradava de deixar-los-hi molt llargs. La Trunchbull tenia tanta mania als cabells llargs dels nois com a les cues i tirabuixons de les noies, i estava a punt de demostrar-ho. Agafà un bon manat dels llargs blens daurats de Rupert i alçant el seu musculat braç dret elevà l’indefens vailet extraient-lo del seient i aguantant-lo enlaire.
Rupert xisclà. Es cargolava i sacsejava i donava puntades de peu a l’aire i continuà xisclant com un porc en matança, mentre la senyoreta Trunchbull bramava:
—Dos per set fan catorze! Dos per set fan catorze! I no et deixaré anar fins que no m’ho repeteixis!
Del darrere de la classe estant, la senyoreta Honey cridà:
—Per favor, senyoreta Trunchbull, deixi’l anar! Li fa mal! Li podria arrencar tots els cabells!
—I els hi arrencaré si no deixa de potejar! —roncà la Trunchbull—. Estigues quiet, llambric!
Era realment una visió extraordinària, la de la gegantina directora brandant l’infantó en l’aire i el noi girant i voltant com una cosa al cap d’un cordill i xisclant com un desesperat.
—Repeteix-ho! —bramà la Trunchbull—. Digues que dos per set fan catorze! I afanya’t o començaré a cargolar-te jo, i llavors sí que els teus cabells se t’arrencaran i en tindrem prou per farcir un sofà sencer! Vinga, noi! Digues que dos per set fan catorze i et deixo anar!
—D-dos p-per s-set fan c-catorze —quequejà Rupert, i llavors la Trunchbull, fidel a la paraula donada, obrí la mà i literalment el deixà anar. Hi havia un bon tros fins a terra, així que el noi hi descendí, hi topà i rebotà com una pilota.
—Alça’t i deixa de gemegar —bordà la Trunchbull.
Rupert s’aixecà i tornà al pupitre fregant-se el cap amb totes dues mans. La Trunchbull es tornà a situar davant per davant de la classe. Els infants estaven hipnotitzats. Cap d’ells no havia vist res de semblant, abans. Era un espectacle esplèndid. Era millor que els titelles, amb una gran diferència. En aquesta sala hi havia un enorme globus humà que en qualsevol moment podia esclatar i fer-ne miques més d’un. Els ulls dels infants eren collats a la directora.
—No m’agrada la canalla —deia—. La canalla no s’hauria de deixar veure. S’haurien de guardar fora de la vista, en capsetes, com agulles o botons. No he pogut entendre mai de la vida per què els infants triguen tant a créixer. Em penso que ho fan expressament.
Un altre nenet extremament valent de la primera fila va alçar la veu per dir:
—Però vostè, senyoreta Trunchbull, bé devia ser petita alguna vegada, oi?
—Jo no he estat mai petita —clavà—. Jo he estat gran tota la vida, i no veig per què els altres no poden fer el mateix.
—Però vostè bé devia començar essent un bebè —va dir el noi.
—Jo! Un bebè! —cridà la Trunchbull—. Com goses insinuar-ho! Quines galtes! Quina infernal insolència! Com et dius, xicot? I aixeca’t quan parlis amb mi!
El noi s’aixecà:
—Em dic Eric Ink, senyoreta Trunchbull —va dir.
—Eric què? —cridà la Trunchbull.
—Ink —va dir el noi.
Com que en anglès «ink» vol dir ‘tinta’, la senyoreta Trunchbull ho va negar:
—No siguis imbècil, noi! Aquest cognom no pot ser!
—Miri la guia telefònica —va dir Eric—. Hi veurà el nom del meu pare, Ink.
—Molt bé, doncs —va dir la Trunchbull—, tu pots ser Ink, Tinta, però deixa que et digui una cosa. No ets inesborrable. I aviat t’esborraré si em vols enredar. Lletreja «què».
—No l’entenc —va dir Eric—. Què vol que lletregi?
—Que lletregis «què», idiota! Lletreja la paraula «què»!
—Ce… è… —va dir Eric, precipitadament.
Hi hagué un silenci desagradable.
—Et donaré una altra oportunitat —va dir la Trunchbull, sense moure’s.
—Ah, sí, ara ho sé —va dir Eric—. Hi ha una u, també; Ce… u… è… És fàcil.
Amb dues gambades la Trunchbull se n’anà darrere el pupitre d’Eric, i allà es plantà, com un pilar del mal, torrejant damunt la indefensa criatura. Eric, amb por, mirà pel damunt de l’espatlla cap al monstre.
—Ho he dit bé, oi? —murmurà nerviosament.
—Ho has dit malament! —bordà la Trunchbull—. De fet tu em destrosses com el nyèbit verinós que sempre s’equivoca! T’asseus malament! Tens mala pinta! Parles malament! Ets una nul·litat completa! Et dono una altra oportunitat per encertar-la! Lletreja «què»!
Eric vacil·là. Llavors, molt a poc a poc, va dir:
—No és ce… è… No és Ce… u… è… Ah, ja ho sé, ha de ser cu… è…
Situada darrere Eric, la Trunchbull allargà les mans i li agafà les orelles, una amb cada mà, fent-li mal amb els polzes i l’índex.
—Ui! —gemegà Eric—. Ui! Em fa mal!
—I encara no he començat —va dir la Trunchbull tot seguit. I llavors, agafant-li fort les orelles, l’alçà del pupitre i el sostingué en l’aire.
Com Rupert abans, Eric ensorrà l’escola a crits.
De darrere estant de l’aula, la senyoreta Honey cridà:
—No, senyoreta Trunchbull, faci el favor, deixi’l anar! Li arrencarà les orelles!
—Impossible —contestà cridant la Trunchbull—. He descobert, després de molta experiència, senyoreta Honey, que els nens tenen les orelles molt ben enganxades al cap.
—Deixi’l anar, senyoreta Trunchbull, per favor —implorà la senyoreta Honey—. Li pot fer mal, de debò! El pot fer malbé!
—No s’arrenquen mai, les orelles! —cridà la Trunchbull—. S’estiregassen que és una meravella, com són ara aquestes i en aquest moment, però li puc assegurar que no es descollen mai!
Eric bramava com mai, mentre pernejava desesperadament en el buit.
Matilda no havia vist mai un noi, ni qualsevol altra persona, aguantar-se només per les orelles. Com la senyoreta Honey, estava segura que les orelles es descollarien en qualsevol moment, amb tot el pes que suportaven.
La Trunchbull anava cridant:
—La paraula «què» es lletreja cu, u, è. Lletreja-la tu, desgraciat!
Eric no vacil·là. En veure Rupert uns moments abans, havia après que com més de pressa contestaves més de pressa et deixava anar.
—Cu, u, è —bramà— formen «què».
Aguantant-lo encara per les orelles, la Trunchbull el diposità al seient darrere el pupitre. Llavors se’n tornà al davant de la classe, fregant-se les mans com algú que hagi tocar una cosa bruta.
—És així com aprenen, senyoreta Honey —va dir—. Cregui’m, no n’hi ha prou d’explicar-los-ho. Els ho has de clavar. No hi ha res com un bon pessic o una bona coça per animar-los a recordar-se de les coses. Els concentra la ment que és una meravella.
—Els por fer un mal que els quedi, senyoreta Trunchbull —es lamentà la senyoreta Honey.
—Ah, sí, ben cert que sí —contestà la Trunchbull, rient—. En els darrers dos minuts, les orelles d’Eric deuen haver crescut un bon tros! Les tindrà molt més grosses, d’ara endavant. En això no hi ha cap mal, senyoreta Honey. Això li donarà un interessant aspecte de barrufet per a la resta de la vida.
—Però, senyoreta Trunchbull…
—Au, calli, senyoreta Honey! Vostè és tan tova com ells. Si no ho pot resistir vagi i busqui’s feina en qualsevol escola privada per a nens aviciats. Quan faci tant de temps com jo que ensenya, s’adonarà que no treu cap a res de ser bona amb la canalla. Llegeixi
Nicholas Nickleby, senyoreta Honey, del senyor Dickens. Llegeixi el que diu del senyor Wackford Squeers, l’admirable director de l’escola de Dotheboys Hall. Ell sí que sabia com heure-se-les amb aquests animalons, oi? Sabia com fer servir la vara! Els tenia els culs tan calents que hi hauries pogut fer ous ferrats! Gran llibre. Però no m’imagino que aquesta pila de ganduls que tenim aquí el llegeixi mai, perquè no fan pinta d’arribar mai a aprendre de llegir res!
—Jo ja l’he llegit —va dir Matilda, dolçament.
La Trunchbull llançà el cap al voltant de la classe i esguardà acuradament la neneta de cabell negre i ulls molt foscos que seia a la segona fila.
—Què has dit? —preguntà secament.
—He dit que jo ja l’he llegit, senyoreta Trunchbull.
—Llegit el què?
—
Nicholas Nickleby, senyoreta Trunchbull.
—Em dius una mentida, senyora meva! —bramà la Trunchbull, clavant els ulls en Matilda—. Dubto que hi hagi un sol alumne en tota l’escola que hagi llegit aquest llibre, i ara véns tu, pollet que encara no has sortit de la closca, que vas a la més ínfima de les classes, mirant de fer-me empassar la mentida més gran que mai hagi sentit! I per què la dius? Em deus prendre per imbècil! Em prens per imbècil, noia?
—Doooncs… —començà Matilda, i dubtà. Li hauria agradat d’haver dit que sí, que n’estava convençuda, però hauria estat un suïcidi—. Doncs… —va tornar a començar, encara dubtant, encara rebutjant de dir que no.
La Trunchbull notà el que la nena pensava, i no li va agradar.
—Aixeca’t quan em parlis! —cridà—. Com te dius?
Matilda s’aixecà i va dir:
—Em dic Matilda Wormwood, senyoreta Trunchbull.
—Wormwood, eh? —va dir la Trunchbull—. Deus ser, doncs, la filla de l’amo de Wormwood Motors.
—Sí, senyoreta Trunchbull.
—És un lladre! —bramà la Trunchbull—. Fa una setmana em va vendre un cotxe de segona mà que em va dir que era quasi nou. Llavors em va semblar un paio com cal. Però aquest matí, quan anava amb el cotxe pel poble, m’ha caigut el motor sencer al mig del carrer! Era ple de serradures! Aquest home és un lladre i un atracador! De la pell, me’n faré salsitxes, ja ho veuràs!
—És llest per als negocis —va dir Matilda.
—Llest per als tomàquets —va cridar la Trunchbull—. La senyoreta Honey em diu que està segura que tu també n’ets, de llesta! Molt bé, senyora, doncs no m’agrada, a mi, la gent llesta! Són uns malfactors! I tu també, tu ets una malfactora! Abans de barallar-m’hi, el teu pare m’ha explicat algunes coses teves fastigoses, de com et portes a casa! Doncs val més que en aquesta escola no en provis cap, senyoreta. D’ara endavant no et trauré l’ull del damunt. Seu i estigues atenta.