Mare
2
Pàgina 6 de 14
—Elena, surt a saludar la tieta o no tindràs mòbil en una setmana.
Res, silenci.
Vaig obrir la porta de la seva habitació de mala manera i no li vaig clavar una cleca perquè la Rut em va aturar la mà:
—No passa res, si no em saluda —va assegurar amb la serenitat de qui no ha tingut fills.
Després, em va dir tranquil·la, Sara i l’hauria estampada contra la paret.
La Rut es queixa que en la nostra infantesa no hi hagués ningú que aturés els cops de la mare. El pare no volia reconèixer què passava i les ties no s’atrevien a ficar-se pel mig, contradir el cunyat que admiraven, enfrontar-se a la germana dominant, la que no havia plorat en néixer, la princesa Raquel. Té raó. Mai no hi va haver ningú per aplacar la fúria de la mare i, fa quinze dies, jo tampoc no volia que hi hagués ningú per aplacar la meva:
—La Raquel no m’hauria permès mai quedar-me a l’habitació i no sortir a saludar una tieta. Feia ben fet. Als fills se’ls ha de forçar a comportar-se com cal.
—Estava boja —em va respondre la Rut.
—Era un règim de terror —hauria dit la Dèbora.
—No recordo res —vaig lamentar un cop més.
Ara, jo tinc les encícliques de sant Pau com a refugi. La meva filla no té ni Rodin.