Mare
8
Pàgina 12 de 14
8
Un brunzit de mosques alerta la vigilant de la torre. No s’espanta fins que comprova que són cinc llanxes enemigues que avancen cap a la seva posició. Té una arma teledirigida i mou els dits sobre el tauler de comandaments sense cap resultat. Les mosques es converteixen en motors de 200 cavalls. L’adrenalina omple de clarividència la vigilant, que és una creueta blava al marge de la pantalla. Mou el canell i amb habilitat prem un botó. Quan un punt verd desapareix, se sent una explosió llunyana. Aquest joc la diverteix més que el que la tenia atrapada fa un mes, amb un paisatge de cases mig derruïdes, bidons de gasolina, carrers bruts d’una lava marronosa que no se sabia ni què era. No li agradava ser un forçut de tors tatuat amb una arma d’assalt a cada mà. Al costat sempre hi tenia una companya que no feia res, amb els pits a punt de rebentar de tan petita que li anava la samarreta. No, a l’Elena li agrada molt més ser la creueta blava i torna a disparar contra els punts verds perquè la repetició del joc la fa feliç.
Fa estona que la crido des de la cuina, mentre ella sent l’èxtasi de qui fa la guerra amb una sola mà. Ara s’adona que hi hauria d’haver tres punt verds, però que ja no hi són. No ha estat prou ràpida. Ha de passar al següent nivell del joc per derruir els enemics pendents. Cada llanxa pot portar, pel cap baix, uns deu homes. La multiplicació és senzilla: s’enfrontarà a trenta enemics.
Ja fa un parell d’hores que la tinc a casa. Ha entrat amb un cop de porta, llançament de motxilla, petó furtiu i se n’ha anat de dret cap a la seva habitació. Només n’ha sortit un moment per demanar diners per a les càrregues de la Polaroid i odiar-me. Després ha tornat al cau. L’estaven esperant. Els enemics ja no són creuetes i punts sinó cossos d’atacants vestits de negre amb les cares pintades com guerrers. Tots són forts, alimentats de gelatines energètiques. De sobte se sent un so monòton cada cinc segons, un mi, un la, un do. La vigilant va baixant l’escala atreta pel ritme hipnòtic. Veu que un llum vermell es reflecteix al mur i, a l’últim graó, s’adona que el reflex són números: 10, 9, 8, 7… se n’aparta corrent mentre el compte enrere arriba al zero i l’explosió fa volar pels aires les escales, les parets, el sostre i ella mateixa, que queda penjant d’una biga amb el cap enfora.
—Elena, vine, que vull que baixis a comprar cupcakes.
El cos li ha quedat integrat en la matèria. Té les cames massa lluny per continuar dient que són seves, però recolza el cos en el mur i, el que és el pitjor dels miracles: és viva. Li queden les mans, pensa, els dits per fer la guerra, però ara els ha d’utilitzar per aturar la viscositat que li regalima per la cara. No és sang, és més espessa. Goteja i cau a l’aigua salada. Amb l’enrunament de la torre només té el mar a un metre de distància. Aleshores entén que és el cervell que se li està escolant.
—Elena, fes el favor, vindran les tietes a sopar i no tindrem res a punt.
Només li queda una neurona, potser encara no li ha gotejat. A la roca més propera hi ha un cranc que recula de l’horror. És una criatura més sensible, més capaç del pas enrere quan cal. A la vigilant li fa por comprovar la desferra en què ha quedat el seu cos. La sang silueteja les esquerdes de la roca. Tanca els ulls i és pitjor: ara pot veure’s per dins. Se li han rebentat les vísceres. Cap és al seu lloc i la punyetera neurona encara és capaç de donar alguna ordre mínima perquè el mecanisme continuï funcionant.
—Elena, em tens fregida amb tanta pantalleta!
Tot i que la mort la reclama, la vigilant de la torre s’hi resisteix. La ment li ha de donar una frase final, un vers, el primer i últim de la seva existència.
—Deixa’m estar, mare!
Als vint anys vaig passar un estiu a Manchester amb una família. Vivia en una casa de terra de fusta i una banyera amb compost on plantaven enciams. Els meus amfitrions em van ensenyar com funcionava la rentadora amb el convenciment que era el primer cop que en veia una. Em van explicar tres vegades com s’apagava l’alarma que se’m disparava cada vegada que entrava a la casa. Van renyar-me un dia que vaig guardar l’oli d’oliva utilitzat per fregir. Vaig trigar a entendre que la nostra comunicació seria impossible: ells es menjaven les vocals i jo feia servir un oli de qualitat. Un diumenge els vaig cuinar pollastre amb gambes. Al súper només n’hi havia de salades.
Cada dia agafava l’autobús i anava a classe sense aconseguir pronunciar correctament el nom del carrer on hi havia la universitat. Al vespre fumava haixix amb un estudiant gallec i un metge d’Hongria. El nostre dealer era un pakistanès rabassut que rondava els quaranta. Quan ja acabàvem el curs, ens va convidar a sopar a casa seva i jo vaig inventar-me una excusa d’última hora per no anar-hi. Vaig advertir als meus amics que podia ser molt perillós, que ens arriscàvem a ser detinguts, que aquell tio no el coneixíem de res. L’home, dolgut perquè no hi havíem anat, ens va portar a la universitat tot el menjar que la seva dona havia cuinat per a nosaltres. Mai no he menjat un xai amb espècies amb tanta amargor.
La Raquel em va escriure un parell de cartes que encara conservo. Em diu que ella també hauria volgut anar a Anglaterra, de jove, però que els seus pares no li van donar permís. Eren altres temps, apunta resignada. Parla d’un juliol amb incendis que amenacen Poblet, del Jordi Pujol dient que aquestes coses també passen a Califòrnia, d’una polèmica amb un que va escriure a l’Avui que el nacionalisme català era com el dels nazis. La primera carta està decorada amb unes papallones adhesives. La tanca amb Una abraçada i petons de mel de la mare; la segona és més curta i acaba amb un Ja telefonaré i escriuré de 9 (escrit amb un número). Em diu que escolta les meves cintes per tenir-me més a prop. He oblidat que li hagués gravat res.
I, jo, ¿l’estimava?
Ella, a l’ombra de les novel·les. Ella, citada a les converses. Ella, presidint les columnes de la contra d’un diari, opinions llençades en boca d’un alter ego, la senyora Clixé, la mare escut, magnificada, exagerada, utilitzada, Ai, nena ¿per què has escrit que estic a favor de la pena de mort? Mare, no ets tu, és un personatge. I ella conformant-s’hi com també s’hauria conformat amb aquesta novel·la. Si hi fos, però no hi és. Quin mal final per a tan bona protagonista. La vam aparcar a la residència incapaces d’endur-nos-la a casa, ni tan sols per torns com les trigèmines havien fet amb l’avi. Les ties i la mare se’l passaven cada quatre mesos i així el vell es convertia en el relleu d’una cursa que acabaria amb la mort. L’home anava d’un destí a l’altre, desorientat, sense gosar caure en comparacions que li haurien esclatat com una mina sota uns peus que ja no el sostenien. Quan va flaquejar del tot, sí que va acabar a la residència, però no a la Font d’en Fargues sinó a Santa Coloma de Gramenet. Un centre dels nostrus on les cuidadores li cantaven els seus himnes preferits, Firmes y adelante, huestes de la Fe, sin temor alguno, que Jesús nos ve.
A la llibreta hi ha una foto de l’avi a la cadira de rodes, amb un pastís davant, el 100 lluint amb tota la magnificència de tres xifres. Jo tot just tornant de Berlín, amb la cresta caiguda, la samarreta de Barcelona feta pel Mariscal, unes Dr. Martens granatoses, ajudant-lo a bufar les espelmes, amb la mare al costat cridant el CumpleañosFeliz.
Hi havíem arribat totes dues en taxi després de donar voltes per aquell urbanisme fet de cases amb maons vermells. La Raquel havia deixat anar el comentari, amb un deix de menyspreu, A mi no em porteu mai aquí. Era una evidència. La princesa havia d’estar-se en una habitació individual de luxe, amb vistes al seu reialme i envoltada dels seus mobles. Un altre atrezzo per a la mateixa fatalitat: apagar-se lluny de casa.
¿Per què li diem el Vell Continent, si no tenim ni punyetera idea d’envellir?
Un dia la Marisa ens va explicar que la seva família, a Colòmbia, tenia el costum de deixar els vells en una cadireta de fusta, en un racó, perquè s’estiguessin a la botiga de queviures que regentaven a Guatapé. Els veïns entraven i ells feien veure que els reconeixen i, fins i tot, abans de la degradació total, encara despatxaven una unça de frijoles que sempre es recordaven de cobrar. Qué suerte, va dir la mare. Li va sortir de l’ànima, sense pensar-s’ho, i potser sí que hauria estat més feliç despatxant frijoles a la clientela de tota la vida que en una habitació, sola, escrivint les seves fantasies. O potser hauria preferit l’estil anglès que va descobrir un estiu en recollir-me de les colònies. La Raquel consumint-se a la part més càlida de l’illa, enfilada en una cadira de rodes amb motoret incorporat. Sí, és més fàcil imaginar-la a Dorset, imposant-se als vianants amb un enginy elèctric al ritme d’un Sorry potent i sonor. Cabells tallats ben curts, d’un blanc brillant, taitxí al Lodmoor Park, a tocar del mar, pantalons amb goma a la cintura i jerseis de punt. Les sabates, sòlides, de plàstic, sense amagar l’ortopèdia. Olor de roses marcides. Diumenges al culte de l’església metodista de Weymouth, cantant himnes amb la lletra ben grossa en una pantalla, Wonderful Grace of Jesus… Karaoke interromput per les paraules del Senyor. Qui encara té alguna cosa a donar, encara té un lloc al món, i ella tindria a donar l’Esperança de la Vida Eterna, Su madre es tan buena. Sí, molt millor Dorset que envoltada de gossos i gallines, criatures mig negretes amb mocs i alguna cabra en un queviures de Guatapé, però no va ser una cosa ni l’altra, sinó un centre assistit a la Font d’en Fargues, la millor caixa que li podíem oferir abans de la caixa definitiva.
Començo a fer la salsa per a una pasta improvisada. Això no falla mai. Disposo tots els ingredients sobre del marbre, com fan els cuiners de la tele. Veure que tinc de tot em tranquil·litza. La llibreta daurada queda alineada entre la sal i el tomàquet de pot, com si fos aquell condiment que em faltava per especiar-me la vida. En girar pàgina, topo amb una targeta plena d’adhesius de flors escrita amb una lletra infantil:
Mamá: «Muchas mujeres hicieron el bien. Mas tú, sobrepasas a todas».
Proverbios 31:29.
Tu hija, Sara.
El temps ha donat al paper aquella textura suau que s’apropa a la fragilitat. El frego amb la punta dels dits, l’oloro, tinc cura que els adhesius no es desenganxin. No recordo res.
¿I si, simplement, tot es reduís a una qüestió de caràcters incompatibles?
Com la meva filla, jo també em refugio en la pantalla de l’ordinador amb les vísceres a l’aire. Li demano a Google que em busqui una classificació de temperaments i em surt un test. Poso el tomàquet a foc lent i em disposo a contestar-lo com ho faria la mare. Em demanen si era alegre, confiada, culta o constant. Si popular, productiva, perfeccionista o permissiva. O bé conversadora, tenaç, considerada o tolerant. I jo em veig obligada a dir que la Raquel Vidal era alegre, popular i conversadora. No em costa gens imaginar-la, al Cel, fruint del seu petit triomf pòstum.
Un cop resoltes les quaranta eleccions del test, la Raquel em surt de caràcter sanguini, i a la mateixa web m’expliquen com és:
Hace que la vida en casa sea entretenida, los amigos de sus hijos la quieren, convierte los desastres en situaciones divertidas, es la directora del circo.
La Raquel ballant els pajaritos amb les meves amigues, convidant els meus companys a la piscina, parlant del papa Bob Dylan en lloc de Wojtyla per fer-nos petar de riure.
Mantiene el hogar en estado de frenesí, olvida las citas de los hijos, desorganizada.
¿Rèiem? Li agradava la festa i va voler celebrar els seus vint-i-cinc anys de casada amb un metge por todo lo alto. Aquest era el seu màxim èxit social a la vida i tothom havia de tenir clar que es mereixia un dinar o dos o tres… Va ser un dinar rere l’altre, cada dissabte, durant sis mesos. Aleshores encara vivíem al carrer Laforja, en aquell pis allargassat, fruit de la unió dels dos pisos de la planta. En una banda, el pare hi tenia el consultori; a l’altra, hi vivíem, i en l’habitació d’unió dels dos pisos, hi dormia jo, l’última a arribar. Mentre feia els deures que escrivia al pupitre heretat de l’avi, just a l’habitació del costat, les clientes esperaven la visita del ginecòleg i les seves angoixes s’escolaven per la porta, ¿Estaré embarassada? ¿El bulto del pit serà dolent? ¿Per què tinc aquestes picors? I jo, a un metre, memoritzant les capitals d’Europa com ara li toca fer a l’Elena. El meu mapa tenia menys països, Mama, és injust.
Només quan l’avi va marxar a viure a la residència, vaig ocupar una habitació que no fos un lloc de pas. Era a la zona del consultori, en una cambra estreta, amb llit encastat i armari de portes corredisses, entre la sala de la recepcionista i el lavabo de les clientes. Allí m’hi dutxava cada vespre, amb una caldera elèctrica al damunt de la banyera que ara esgarrifaria qualsevol tècnic en seguretat.
La sensació d’estar aïllada de la resta de la família m’agradava. Ells només ocupaven la meva zona quan als vespres miràvem la tele que hi havia amagada dins l’armariet granatós de potes altes que ara sembla pensat per escopir-me buidor. En aquella cambra on de dia es parlava d’hemorràgies, metrorràgies, amenorrees i blennorràgies, de nit, hi vèiem l’Un, dos, tres i jo m’imaginava guanyant tots aquells premis fins que m’enviaven a dormir i l’havia de continuar veient amagada rere la porta que donava a la sala d’espera, amb l’ànsia de no ser descoberta i el neguit que als concursants no els toqués la carabassa. Era una època en què tots teníem la bondat més a flor de pell i volíem que guanyessin l’Apartamento en Torrevieja-Alicante. Érem la sal de la vida, la llum del món.
49. La Sagrada Bíblia edició familiar
50. La Sagrada Bíblia Casiodoro de Reina
51. La Santa Bíblia 1955
52. Estoig amb 6 salers vidre tallat amb tap d’aram
Durant les celebracions de les Bodes de Plata jo tenia tretze anys i cada dissabte em tocava anar a la Canal del carrer Calvet a buscar les tartaletes de bolets amb beixamel. Eren el primer plat i després venien el bacallà gratinat i la sara, Mireu, aquest pastís es diu com la meva petita, comentava sempre la Raquel com si fos mèrit seu. El moment climàtic del dinar arribava a les postres, quan la mare sortia disfressada de núvia amb un vel fet de gassa mal retallada amb tisores. Es la directora del circo i jo em volia fondre perquè unes hores abans m’havia esbroncat, però ara tocava posar l’himne nupcial i aparèixer pel menjador, Mantiene el hogar en estado de frenesí. Els seus crits histèrics encara ressonaven per tota la casa perquè, en parar taula, jo havia tornat a posar el ganivet a l’esquerra i la forquilla a la dreta, Mira que n’ets, de beneita. I la feinera de torn encara tremolava: no havia canviat l’aigua del bacallà i ara corríem el risc que els Giordano o els Gill o els Buisán acabessin amb una dosi de salinitat corporal massa elevada. Sí, quan volia, la mare sanguínia sabia ser molt simpàtica, aquest és l’adjectiu exacte. Només quan volia.
La tarda s’acaba com la llibreta de la Raquel. Aviat, de tot no en quedarà res. Uns nois d’Engrunes, rehabilitats de la droga, s’enduran l’armari vermell de potes altes, la taula amb calaixets, el paraigüer amb l’esquerda i ningú no sabrà mai res del buit ni de la innocència ni de les ferides que amaguen. Ni tan sols en quedarà constància en la llista d’un mercader gitano.
Ja triguen. Espero que la Dèbora no s’hagi equivocat amb l’adreça. Voldria que quan les meves germanes arribin, els mobles ja no hi siguin. Estalviar-los el patiment del record. No estic segura que vulguin reviure el passat. No sé ni si voldran llegir la llibreta o els farà massa mal. L’única seguretat que tinc és que, per més que deixem paraules dites, tots acabem en un silenci. Si hi ha sort, és sobtat, brusc, un punt final sense esperances, però només si hi ha sort.
Massa sovint la vida es resisteix a abandonar el cos. La Raquel va trigar sis hores i vint minuts a morir del tot. El seu tors deixava anar una ranera cada cop més distanciada. Era un ronc agònic, una absurda tossuderia de mamífer. Jo mai no havia desitjant tant la seva mort. Li repetia el mantra amb la incertesa de si em sentia, Mare, ho estàs fent molt bé, ves-te’n tranquil·la. Quan ja semblava que li havia arribat el son etern, altre cop ens sorprenia amb una nova compulsió per robar aire. Ja no era ella qui el volia, eren els pulmons, el cor, la inèrcia del mecanisme.
Quan la mare moria jo no podia deixar de pensar en el dia que va néixer la meva filla. Un cop recuperada del part, no parava de mirar-la. Em col·locava de costat i la veia dins del bressol de baranes transparents. Nadó càlid que s’inflava a un ritme d’onades. La vida li entrava pel nas. Havia de comprovar que respirava. Tretze anys després, a la mare, la mirava amb el desig contrari, em delia perquè deixés de fer-ho. Aquell mateix matí m’havia escapat de l’hospital per assistir a un concert de clarinet de l’Elena. Em movia atordida entre els pares de l’escola i les notes de la meva filla se’m clavaven al cap, com si volguessin retenir-me. Les corxeres i fuses eren petits martells que m’estabornien. La melodia m’arribava, sinistra. No podia aplaudir. L’Elena no em va veure. Convençuda que jo estava amb l’àvia a l’hospital, no m’esperava. Hi vaig anar perquè havia de ser-hi, només per mi. Havia de comprovar que la filla respirava mentre la mare moria, convence’m que era així com havia de ser.
Acaben de recollir els mobles. Tot ha anat molt de pressa. No ha tingut ni la categoria de petit ritual. Quan em disposava a llegir l’últim full de la llibreta, ha sonat l’intèrfon i, com una somnàmbula, he obert la porta per donar pas a un final previst. Només ha pujat un dels transportistes. El més gran s’ha encarregat de custodiar la furgoneta mal aparcada i el jove ha actuat seguint els passos pertinents. Tenia la pell demacrada, algunes dents perdudes, el cabell deslluït, però ha estat prou fort per alçar l’armari vermell tot sol. La seva era una força apresa a cops d’aïllament heroic, la força nascuda de moltes nits d’angoixa solitària, la força que ens salva, que ens obliga a tirar endavant, que demana pietat. Més: que l’exigeix. No li he donat propina. No tenia canvi. No sé on tinc el cap. Amb una cosa com aquesta, la Raquel no hauria badat mai. Mira que n’ets, de beneita, l’he sentida, des del Cel. I m’he quedat sola, molt sola, tan sola. Els mobles de la mare han deixat el buit previst. M’he sentit com la creueta blava del joc de l’Elena, la que pampallugueja a la pantalla quan perd.
Ara la meva filla ha tornat a sortir del seu cau. El conflicte dels diners per a les Polaroids ha quedat posposat per a una pròxima batalla:
—Mama, fa olor de cremat.
—És el tomàquet per a la pasta. L’he deixat massa estona al foc.
—¿I què soparem?
Mantiene el hogar en estado de frenesí, olvida las citas de los hijos, desorganizado.
No te n’enriguis, mare.
Quan se’t va tornar la cara de cera, vaig saber que eres morta i, en aquell instant, vaig adonar-me que sí, que ens havíem estimat. La vida ens ho havia posat difícil per trobar-nos. Tu, el trauma de la guerra i la dictadura, la creativitat castrada i, no sabré mai del cert, si també la bogeria i la crueltat; jo, el desencís d’una generació que ja no podia creure en res, la comoditat que et desinfla el cervell i te’l converteix en una sopa caldosa, fada. Tu, la intensitat i la fugida a través de les frivolitats; jo, el tedi i la necessitat d’emparar-me en el significat de les paraules. Tu, la resistència a fer-te gran, el ferm desig de ser sempre la princesa Raquel; Jo, l’enyorança del pare, la por de decebre les germanes, la bena als ulls. Tu, jo. Jo, tu. I ara només jo perquè tu ja no hi ets.
A l’últim full de la llibreta daurada hi ha una única foto de l’Elena acabada de néixer. Jo l’alleto als meus braços. No vas voler escriure res més que el nom de la nena i la data, a un marge.
Aquest mateix nadó arronsat damunt del meu pit és ara una noia impetuosa que tu no veuràs fer-se gran. Té gana, obre la nevera i em reclama com és que no he baixat a comprar.
—Perquè soc una mala mare —li responc mirant d’emular la teva altivesa. L’Elena no entén la broma. Queda entre tu i jo.
—Mama, si no hi ha res!
Res. No queda res. Ni llibres subratllats. Ni cançons apreses. Ni rutes als mapes. Ni un altre pot de tomàquet. Res, de res, Elena.
No te’n riguis, mare.
Ha caigut la tarda, la Dèbora i la Rut no trigaran a arribar. Els oferiré una copa d’una ampolla ja oberta, la llibreta d’una mare, ja llegida, uns ulls plorosos que segur que descobriran. Les teves filles no tindrem ni cupcakes que ens serveixin de consol.
—I els mobles? —em demana l’Elena palplantada a la sala.
—Se’ls acaben d’endur.
—Jo volia l’armari vermell per a la meva habitació.
—No hi cabria.
—És injust.
—Sí, filla, la vida és injusta.
—Deixa’m.
No te’n riguis, mare.
M’he desempallegat de tot el que em repugnava de tu per veure’t l’essència. El record ha destil·lat els comentaris banals, l’arrogància, una manera de fer poc substancial i m’ha tornat a tu, la persona que em va portar al ventre. Algú em va dir que no madurem fins que no aconseguim veure les nostres mares com a dones. Ens han quedat tantes converses pendents, però la maleïda pròrroga de degradació que vas patir me’n va regalar algunes. No les oblido. Et va costar tant deslliurar-te del teu cos feixuc. La vida és injusta. Només és justa la mort. I l’únic que em dol és que ja mai no veuràs com et sé, mare.
Barcelona, 5 de febrer del 2019