Mare
1
Pàgina 4 de 14
1
Les trigèmines més velles enregistrades al cens de Barcelona són la Raquel, la Dàmaris i l’Elisabet Vidal, que van néixer el 5 de maig del 1925, a Sant Gervasi. La Raquel va ser l’última a morir, als noranta-dos anys i trenta-sis dies. Si hagués conegut l’existència del llibre Guinness dels rècords, li hauria fet molta ràbia no haver desbancat les trigèmines Cardwell, nascudes el 18 de maig del 1899. L’última es deia com ella i va morir als noranta-cinc anys i 137 dies a Elm Mott, Texas. Només pel sol fet de guanyar-la, la Raquel hauria resistit tres anys més de vida. No li venia d’aquí.
La Raquel és la meva mare. Bé, hauria de dir que la Raquel era la meva mare, però continua tan viva dins meu que em costa parlar-ne en passat. D’una mare en reclamem protecció, afecte, un bon criteri. Són qualitats que la meva no va cultivar mai. El seu era un altre estil. La mare era difícil, explosiva i transgressora. Tres anys abans de desaparèixer del tot va escriure la seva autobiografia en una llibreta, com si fos una ofrena pòstuma a les filles. No he entès encara si ho va fer per justificar-se o per excusar-se. És això el que ens costa més dels morts: marxen i ja no els podem fer preguntes.
Avui la mare m’ha tingut atrapada tot el dia dins del seu llegat particular. Amb una escriptura descurada, uns records brollant-li a batzegades i les sentències llençades a la babalà, m’ha deixat ben estabornida. Com picades de mosquit, les seves impressions m’han trepanat cervell i ànima, sense pietat, a parts iguals. La magnífica Raquel, tot s’ho ha permès: buits en el temps, digressions, el·lipsis, badades… el més important ha estat brillar com una estrella al llarg de noranta-dos anys d’existència. Nena, ¿quina importància pot tenir quan va passar això o allò? ¿Si abans o després de? Cert: una existència no es pot ordenar com si fos un quadern de bitàcola. És un disbarat mirar de reduir-la al dietari detallat d’un mestretites. La Raquel ha fet tombs pels episodis de la seva vida, ha gaudit passejant pels moments més lluminosos, s’ha omplert la boca amb gestes inventades que ja li semblaven reals. El seu estil ha estat el de l’embranzida, el del fet i deixat estar. L’he imaginada escrivint el seu llegat a corre-cuita. Sabia que li quedava poc temps.
Després de set hores arrapada a la llibreta, les seves evocacions se’m barregen amb les vivències de les meves germanes. Els cristalls de la Raquel no quallen amb la viscositat ressentida de la Dèbora i la Rut. Voldria afegir els meus records a l’emulsió, però m’és impossible. Em vaig tapar massa cops les orelles. Als seus relats jo només hi puc agregar petits flaixos supervivents de la desmemòria. Són grumolls escarransits, no arriben a la categoria de record, fan llàstima. Tot plegat conforma una amalgama porosa per a la construcció. No serviria ni per a una tàpia, però haurà de servir per a aquest intent d’explicar el seu final i el meu principi sense ella.
Madre solo hay una, em van fer brodar en un coixí a l’Escola Dominical. Als deu anys, no entenia aquesta insistència en la unitat. Jo ja començava a voler-ne una altra, de mare. En volia una de carinyosa com la de la Noemí Martín o una de morta, com la del Pere Ponce. Sobretot una que no anés amb la cara pintada, que no portés joies, que no fes pudor de perfum. El coixí tenia forma de cor i jo hi clavava l’agulla amb aquell sadisme tendre que segreguen les nenes. Seria molt literari dir que el fil se’m va entortolligar a l’últim mot. No és cert. Vaig brodar la paraula una sense adonar-me que jo, de mares, en tenia tres: la que m’havia parit i les dues que la volien substituir perquè jo no prengués mal. Hi ha records que només són de les meves germanes. La mare, per vergonya, no els hauria escrit mai.
—¿Qui ha plegat les samarretes?
Primer atrapa una filla pels cabells. És la Rut. Té vuit anys. L’arrossega cap al munt de roba. Amb la mà lliure, la mare rebrega les camises, les samarretes i les mitges, que acaben entortolligades com les vísceres d’un animal mort:
—Ara plegueu-ho tot bé, com us he ensenyat mil vegades.
La Dèbora ja té dotze anys i s’hi encara amb una valentia inútil:
—Deixa la Rut, mare!
—Sou un saldo de nenes, tot ho feu a preu fet.
La Raquel dispara l’expressió, fereix. És en aquest moment que la més petita plora i li cau una cleca. La Dèbora mira d’aturar el cop i també rep:
—¿A ella, li pegaràs així? —crida, assenyalant la panxa de la mare.
La Raquel està de vuit mesos. La de dins soc jo. Tinc greix sota la pell i estic de color rosa. El cor em batega de pressa; els pulmons em comencen a fabricar surfactant, però no prou per respirar tota sola; com una nena obedient, ja m’he començat a girar cap a la pelvis. M’estic quieta, sentint els gemecs, voldria tapar-me les orelles, encara no puc.
Les nenes s’han quedat ploroses davant del munt de roba. La Rut encara somica mentre mira d’allisar una màniga. La Dèbora s’eixuga les llàgrimes amb un gest brusc. L’odi li qualla els nervis i el dolor no li permet cap altre moviment. Només es recupera quan la germana li reclama ajuda:
—Les camises són molt difícils. Les faràs tu, ¿oi?
—Calla —li respon amb una empenta.
La Rut mira la Dèbora sense entendre res. És massa petita per saber que la violència sempre s’encomana. Es limita a reprendre el plor, ara amb més fúria, fins que aconsegueix que la germana gran l’abraci. Les dues estan condemnades a entendre’s: fa temps que han descobert que no poden trencar l’aliança davant la mare.
La Raquel va teixir els records en una llibreta d’espiral de tapes daurades. Hi va enganxar un adhesiu vistós i, amb la seva millor cal·ligrafia, hi va escriure: Confeccions Vidal. Sembla el nom d’una botiga de roba desfasada, però ella ho va trobar d’allò més pertinent. La mare es va entretenir a desgranar la seva vida amb lletres cada cop més tremoloses i la va il·lustrar amb fotografies, retalls de premsa i pàgines de llibres, conformant així el seu catàleg de moments memorables.
Quan va començar a redactar el text, estava convençuda que tenia els dies comptats. De fet, ho pensava des que als setanta anys, Nostre Senyor, segons ella, va decidir endur-se-la a trossets. Primer se li va emportar un dit de la mà dreta per culpa d’una caiguda en què es va enganxar l’anell de casada amb la frontissa d’una porta; després li van amputar els dos pits per una mastectomia doble a causa d’un càncer de mama massa estès, i al final van ser dos dits del peu esquerre per una diabetis mal portada, Que sí, nenes, que sí que faig el règim, però una mica de tortell no fa mal a ningú. Dos dies després de morir, la Raquel tenia programada una nova intervenció per amputar-li el peu dret. Aquesta se la va estalviar: per fi, Nostre Senyor l’havia reclamada tota sencera.
Abans d’aquest adéu definitiu, la mare ens va deixar ben clar que volia el taüt tancat, que ningú no la veiés morta. Tampoc no volia flors. Li desagradaven perquè de seguida es feien malbé: T’omplen la sala de pudor de podrit. A casa només en tenia de roba o de plàstic. L’esplendor dels seus pètals també es pansia, però duraven més. Es quedaven per sempre amb aquells colors esmorteïts, la pols permanent, la falta d’olor. Eren un insult a la natura per fer joc amb la decrepitud de la Raquel.
Quan els de la funerària ens van enviar les despeses, em vaig adonar que ens havien cobrat flors i maquillatge, i em vaig dirigir a les oficines de Mémora, a Sancho de Ávila. Pel camí anava pensant qui deuria ser aquell il·lustre Sancho que tan mals records despertava als barcelonins. No entenia com un bisbe castellà del segle XII podia tenir un carrer tan llarg, però sí tan sinistre. Eren dies en què m’entretenia en foteses per foragitar la tristesa.
A l’administració de la funerària em van rebre amb una amabilitat de camisa planxada i corbata. Havia previst que hi hauria cua a les reclamacions, però només hi era jo. Se sentia la remor d’una fotocopiadora i el taconeig d’una empleada sobre el marbre verdós del passadís. Érem a principis de juny i ja havien encès l’aire condicionat. Ho vaig agrair. Havia hagut de pujar un parell de pisos per una escala d’un racionalisme espaterrant i estava acalorada. Un home va sortir del despatx de la dreta i va avançar cap a mi amb una mà endavant per a l’encaixada. Em va fer passar en una sala i vam revisar tots dos junts la factura.
Ornament floral natural Oratori… 134 euros més 21% IVA.
Li vaig explicar que, des del primer moment, havíem demanat que no hi hagués flors. No en tenia cap prova. Només recordava que minuts després de la mort, la Dèbora i jo ens vam entrevistar amb una empleada de Mémora. Havíem arribat al seu despatx, mig somnàmbules, perdent-nos pels passadissos de l’Hospital del Mar. Per altres morts de la família, ja teníem la pràctica d’explicar que no volíem cap figura de Crist, només la creu despullada, perquè érem protestants i no fèiem servir imatges. També vam triat el taüt més barat, venut sota l’eufemisme de fèretre ecològic. Res de parafernàlia. La de Mémora —diligència mesurada, somriure compassiu, parlar pausat— ho va entendre a la primera, entrenada com estava en diversitat religiosa. El nostre exotisme no la va treure del seu ensopiment laboral. Era més aviat insuls. També estic segura que li vam dir que no volíem flors perquè era una de les obsessions de la mare. En el funeral només va aparèixer una corona dels veïns de Ganduxer, que no sabien res de les manies de la del segon quarta. Compartien piscina, però ja se sap que a les ciutats ens coneixem ben poc els uns als altres.
Una setmana després, a les oficines funeràries, l’empleat rectificava la suma i em demanava a quin número de compte volia que se’ns tornessin els diners.
Després li vaig dir que nosaltres no havíem demanat que es maquillés la difunta.
—S’ha fet una feina i s’ha de pagar —va raonar el funerari.
—Té raó, però ni les meves germanes ni jo no la vam encarregar.
L’home, pacient, em va tornar a llegir la llista de despeses fins que va arribar a Tanatoestètica… 111,65 euros i va fer una pausa, com si realment busqués una solució al nostre contenciós.
Nerviosa, vaig ser jo qui em vaig precipitar:
—¿Quin sentit té entretenir-se a maquillar un cadàver?
L’empleat em va escrutar com si jo fos l’òrfena més insensible de la terra:
—La seva mare segur que volia fer goig en el seu últim viatge.
Li vaig mirar la calba brillant, les ulleres de carei, el coll emmidonat, com si busqués el blanc perfecte on fer esclatar la meva ràbia:
—Escolti, allò era un cos. No la meva mare.
I mentre m’allunyava clavant els meus passos en el marbre verd, vaig sentir la veu de la Raquel que s’escolava entre els plafons del sostre:
—Nena, sempre tan ullerosa, t’hauries de pintar per fer goig: una mica de maquillatge no fa mal a ningú.
Ni tan sols vaig tenir temps de celebrar l’estalvi de l’ornament floral i me la vaig imaginar amb la seva túnica coure difunt. La mare, dalt del Cel, lluïa un perfecte somriure digne de la millor tanatoesteticienne.
Si hem de fer cas de les dates de la llibreta daurada, la Raquel va començar a redactar la seva vida el 10 de juliol del 2015, poques setmanes després del seu ingrés a una residència. Ho va anunciar als quatre vents: Estic escrivint les meves memòries, deia a qui es dignés a escoltar-la. Mai no s’havia reprimit la grandiloqüència.
La infermera de tarda va ser la primera que m’ho va comentar:
—La senyora Vidal s’ha animat a escriure un llibre.
—¿Com diu?
—Sí, són les seves memòries.
Em podia esperar qualsevol cosa de la mare, però que arribés a aquest extrem, em va sorprendre.
—¿Escriu cada dia?
Va ser una pregunta absurda, com de taller literari. Es va fer una pausa incòmoda i la Consuelo va enfocar la conversa cap al que realment em volia dir:
—Des que la seva mare escriu, li ha millorat el caràcter.
No la suportava. No podia suportar que la senyora Vidal fos tan capriciosa, que li parlés a crits i sobretot que sempre l’anomenés Maria Pilar, rebatejant-la un i altre cop amb la tossuderia d’una mula, i és que la mare no s’entretenia a diferenciar personal de neteja, ATS, administratives o infermeres. Per a ella totes es deien Maria Pilar, l’últim nom que estava disposada a retenir en la seva vida. La Consuelo, a qui tots els altres interns adoraven, cada tarda li havia de repetir com es deia i que el doctor havia prescrit una volta amb el taca-taca per evitar la congestió de les cames.
—Ja li podeu dir a aquest doctoret que els peus no m’aguanten. I jo no tinc temps per perdre: he d’escriure les meves memòries —es plantava la Raquel.
—Però senyora Vidal, ahir va estar fantàstica, gairebé que arriba a la sala. Avui farem una mica menys i després l’asseurem a la cadira. Fa solet i podem sortir a la terrassa perquè escrigui una mica.
—El teu sol solet ja te’l pots quedar per a tu. Abaixa’m la persiana, Maria Pilar.
La Consuelo era la bona i aplicava el protocol. El pas següent era cridar la Teresa, una veterana que no s’estava per romanços. Com el torero que sap amb la bèstia que s’enfronta, la cuidadora irrompia a l’habitació de la Raquel, taxativa:
—És l’hora del passeig.
Ja entrava amb el taca-taca per muleta i es plantava al costat del llit, disposada a girar la Raquel amb una verònica apresa en un curset de geriatria.
La mare es feia la promesa de no cedir:
—D’aquí no em traieu ni amb grua, Maria Pilar.
Com una ocupa tossuda, la Raquel s’arrapava amb les dues mans als barrots del capçal i confiava que avisessin el Gonzalo, a qui sí que deia Gonzalo, com a la resta de personal masculí de la residència.
—Vinga, senyora Vidal, anem a ballar —li deia el jove, imperatiu.
La mare el rebia amb un somriure picardiós, amb aquella coqueteria natural que havia gastat tota la vida, però es negava a moure’s. Era una nena disposada a resistir-se amb la força d’una vella de noranta quilos:
—Només m’alçaré si em porteu la cadira nova.
La cadira nova anava amb un motoret elèctric que feia soroll de velocitat: mínim esforç per als peus, màxim plaer per a l’ànima. Trapella protestant, la Raquel disfrutava amb la sensació de moure’s per la residència amb aquella espècie de papamòbil. No evitava alçar la mà per beneir els vells al seu pas.
Davant la resistència de la mare, el Gonzalo i la Consuelo es miraven la Teresa implorant una solució. La Teresa es mirava la Raquel pregant-li que cedís. La Raquel se’ls mirava tots tres, impassible. Cinc minuts després, tenia la cadira nova al costat del llit, amb la bateria carregada, un coixí per a l’esquena i la Consuelo disposada a portar-la directament a la terrassa amb la llibreta daurada a la falda.
La Raquel continuava amb les mans als barrots:
—Jo no he dit en cap moment que m’alçaria. Abaixeu-me la persiana!
Els Gonzalos i les Maries Pilars van pensar que l’escriptura li suavitzaria la tossudesa. Res més lluny de la realitat, però, com a mínim, algunes hores al dia la de la 514 no tocava el timbre per demanar que li allisessin els llençols, que li portessin una mica de sal o que li expliquessin d’una santa vegada al fisioterapeuta que ella no baixaria al gimnàs. Les infermeres continuaven patint els incordis de la Raquel, però quan la tenien concentrada en la llibreta, assaborien moments de treva. Era quan es delectaven criticant-la:
—Aquesta dona és insuportable. ¿Qui s’ha pensat que és? ¿Una princesa?
També ens planyien a les filles:
—No m’estranya que siguin tan estirades. De tal palo…
A les meves germanes i a mi ens costava mirar les cuidadores a la cara. La Dèbora i la Rut temien redescobrir-hi l’horror que elles havien patit de nenes davant la Raquel més monstruosa. La gran, enfrontant-s’hi. La mitjana, doblegant-se. ¿I jo? Jo no ho recordo.
La Raquel Vidal va néixer en una família protestant, a Barcelona, el 1925. Ja d’entrada, això, no va ser una bona idea. Onze anys després vindria la guerra i el triomf del nacionalcatolicisme. Ningú no ho sabia, com ningú no sabia que el part portaria tres criatures de cop. La meva àvia materna va estar a punt de quedar-s’hi, fet que li va pansir un caràcter ja molt propens a la submissió. Va acabar tan afeblida que l’avi, en un moment de debilitat, va cedir-li el privilegi d’escollir com es dirien les nenes. En casar-se, la partera s’havia convertit al protestantisme per no portar la contrària al marit. Un any després assaboria la seva petita venjança catòlica en demanar que les filles duguessin el nom de les tres virtuts teologals: Fe, Esperança i Caritat.
En sentir el desig de la dona, l’avi es va esgarrifar i, com a remei terapèutic, va rellegir sant Pau:
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit.
La cura no li funcionava i es va dirigir a la casa del pastor per mantenir-hi una conversa. Com a fàrmac, el reverend li va aplicar el mateix passatge de la Carta als Corintis:
El qui estima tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
Impotent, el jove pare va fer una passejada pel Moll del Rellotge, repetint en veu alta els versicles:
El qui estima no és groller, ni egoista, no s’irrita ni es venja.
Les filles es van dir Elisabet, Dàmaris i Raquel.
La primera a sortir del ventre de l’àvia va ser la mare, que també va ser l’última a arrencar el plor que ens fa viure. Aquesta falta d’urgència es va convertir en una gesta d’aquelles que es repetien a les reunions familiars. Cada aniversari de les nenes, al senyor Vidal li agradava recordar-ho:
—La Raquel va sortir sense plorar, però quan va veure que a les altres dues se’ls tustava el cul, va bramar que Déu n’hi do. Qualsevol cosa abans que unes mans desconegudes la toquessin. La Raquel sempre ha estat una princesa.
Aquesta última frase, repetida un i altre cop pel patriarca, va anar fent pòsit en la nena, mentre les altres dues trigèmines i l’àvia covaven un odi somort i inconfessable cap a ella. No era gelosia sinó una sensació d’injustícia comprensible: la Raquel no havia de ser més princesa que la resta de les dones de la casa que, de princeses, no en tenien res. L’única raó de la falta de plor primigeni era que ella, en el part, no havia sofert tant com les altres dues: havia sortit abans, se sospita que obrint-se pas a empentes i cops de colze, i, si finalment havia arrencat a plorar com la resta, era perquè no l’acusessin d’abusanenes. La Raquel considerava que no havia arribat al món plorant perquè ella hi havia vingut a triomfar i, en certa manera, sí que va sortir-se’n prou bé: va casar-se amb un metge, tot un senyor doctor dels d’abans.
La mare assegurava que el seu primer record era quan va néixer i no va entendre per què les seves germanes ploraven. Ho afirmava d’una manera tan rotunda que era inútil desmentir-l’hi:
—Vaig veure aquelles dues criatures ensangonades, bramant, i em vaig quedar ben parada. Quina angúnia!
Sovint ens desafiava a les filles perquè li expliquéssim quin era el nostre, de primer record, per després anunciar-nos el seu, tan precoç com desconcertant. Les meves germanes callaven. La Dèbora li donava l’esquena. La Rut abaixava el cap. Els seus primers records eren massa terribles. Fugien del drama d’una mare incapaç de sentir-se culpable. Els primers cops, jo queia en el parany. Responia, m’hi esforçava:
—Recordo una nit d’insomni. Deuria tenir cinc o sis anys i m’agradava conservar els pinyols de préssec a la tauleta de nit per escurar-los.
—Ai, filla, que marrana!
—Rosegar-los em calmava, quan no em podia adormir.
—Eres una criatura insuportable. Et costava tant agafar el son!
—Tenia por de somiar, però aquella nit vaig descobrir que, si canviava de posició al llit, podia veure altres coses, com qui canvia el canal de la tele.
—Llavors, el teu primer record és un triomf. Com el meu, però molt més tardà, és clar.
—Sí, mare, sí.
I aquí la Raquel ja no m’escoltava, entretinguda a recordar un cop més el seu propi naixement mentre jo m’esforçava a no veure la vida com una successió de nits d’insomni. ¿Va ser això el que em va preservar de no tenir la ràbia de la Dèbora, la ferida de la Rut? ¿Mirar altres coses, com qui canvia de canal?
A la llibreta daurada, la Raquel es descriu com una criatura gentil, gairebé sortida d’un calendari de clínica pediàtrica. Enlloc es diu que era la més moguda, la més crispada, la més imprevisible de les trigèmines. Un cop descartats els gasos, l’oïda i la gana, no se sabia per què coi continuava neguitosa. Nadó insofrible, tan aviat arrencava en llàgrimes desesperades com es calmava plàcidament. L’àvia em va explicar que va començar a deslletar-la molt al principi. Mentre les altres dues s’adormien agraïdes després de mamar, la Raquel se la mirava impassible, com dient ¿Això és tot? ¿Què hi ha de segon? La dona va passar-la al biberó sentint-se culpable de no satisfer-la amb el pit. Per sobreviure nodria sentiments de rebuig cap a la nena, però era massa feble, dòcil, i fracassava a l’hora de construir-se l’armadura que requeria la convivència amb la Raquel Vidal. ¿Exagero? No.
Quan l’àvia va morir, l’avi es va instal·lar a casa nostra. Jo en tenia deu i ell, noranta. En acabar els deures, passàvem la tarda jugant al Joc de l’Oca. Era el meu preferit. De oca a oca y tiro porque me toca, no hi havia frase al món que pogués pronunciar amb més orgull. Quan queia a la casella de la calavera i havia de començar des de l’inici, l’avi em consolava:
—Baldufa, no facis aquesta cara, així el joc dura més.
Teníem el pacte que qui perdia havia d’imitar una oca per tot el pis. L’avi s’estarrufava i estirava el coll, anava remenant el cul, i mirava d’emetre un claqueig sense que se li escapés el riure. Jo el seguia sense saber que això em convertia en un pollet. Mai no havia vist una oca de debò:
—¿Com són, avi?
—Altives, tenen molt mal geni, però són divertides perquè caminen, així, ¿veus?
I jo em petava de riure.
Per a la mare, érem un parell de noses, a un extrem i l’altre de l’existència. Tenia una capacitat innata per transmetre el fastigueig que li provocàvem, amb un simple gest, amb una mirada, un desaire. L’avi l’adorava i no deia re. Jo encara era massa petita per adonar-me que la meva mare era una oca: sí, altiva, sí, amb mal geni, sí, divertida, però quan menys t’ho podies esperar.
L’avi se m’enduia de passeig per evitar, a la seva princesa, el trasbals de tenir cura d’un vell i un marrec. Baixàvem de Sant Gervasi al port. Agafàvem Calvet, la Diagonal, la Rambla de Catalunya, les Rambles i ja hi érem, a tocar del mar. Si haguéssim fet marrada podríem haver entrat a la Catedral i hi hauria vist les oques del claustre, però a l’avi no li agradava entrar als temples catòlics. De seguida hi percebia la ferum d’encens. Ell s’havia autoerigit en l’encarregat d’adoctrinar-me en la Fe calvinista. Quan érem a les grades del moll, m’explicava l’omnipresència i jo li demanava de pujar a Las Golondrinas. Mai no ho vaig aconseguir. Per distreure’m, per nostàlgia, per costum, ens acostàvem als vaixells que sortien cap a Menorca. Jo no sabia que ell fantasiejava amb un últim viatge. Tornaria a la seva illa, tot sol, per acomiadar-se’n, en contra de la idea de la mare, que li deia que ja hi aniríem junts, en família, a l’agost. Aquest cop, el vell no es va escoltar la seva princesa. El viatge el va fer en solitari i a l’hivern, que és com es diu adéu al que un estima.
Davant la Transmediterrània, l’avi aprofitava per explicar-me que nosaltres veníem de Menorca. L’illa. Jo la veia com una muntanya al mig del mar amb una palmera al capdamunt. A sota hi havia una cabana de fusta, com la que il·lustrava la meva edició de l’Stevenson. Hi vivien l’avi i els besavis i els rebesavis. Tots amb parracs i menjant cocos. L’avi em parlava de cales amb la sorra blanca i el mar transparent i sí, me’n podia fer una idea, però també em deia que hi havia una ciutat, Maó, on ell havia nascut, i això ja no sabia on ficar-ho. El passeig marítim, el port, la fortalesa de la Mola, sota la palmera no m’hi cabien, però no gosava interrompre’l perquè ja feia estona que l’avi parlava amb aquella llibertat que només ens permetem quan estem amb criatures prou petites per no jutjar-nos. El vell no esmentava ni els monuments ni les places ni la catedral, ell em descrivia els carrers petits i la casa dels pescadors amb pati al darrere i l’església del carrer de l’Àngel número 20. Façana blanca, cap distintiu, cap imatge.
—Nosaltres som protestants.
Ho sabia. Aquella era la religió dels indígenes i jo havia de fer que la meva colla amb parracs deixessin els cocos per agafar la Bíblia. Els havia d’entaforar en un temple, amb fileres de bancs, un púlpit a l’esquerra, l’orgue a la dreta i una creu despullada a l’altar. No calia gaire més. Això ja m’ho havia explicat l’avi.
—Les imatges són pecat.
Cap marededéu ni cap nen a la falda ni, encara menys, un Jesús crucificat ple de nafres i ferides ostentoses.
—Amb la creu ja n’hi ha prou per recordar el seu sacrifici.
—Sí, avi.
Jo fins i tot m’hauria conformat amb la palmera, però callava perquè no sabia si el meu panteisme era permès i tampoc no podia perdre el temps amb disquisicions teològiques que encara no entenia i que potser mai no entendré. ¿Ho he dit, oi, que se’n van i ja no els podem fer preguntes? Descartades Las Golondrinas per sempre, el que jo esperava amb ànsia és que l’avi m’expliqués les seves batalletes de colportor per les Espanyes. De jove, abans de tenir les trigèmines, el meu heroi havia carretejat bíblies en una maleta per repartir-les i havia hagut de barallar-se amb més d’un mossèn que volia cremar-les, i s’havia quedat amb les ganes de socarrimar-lo a ell també. Ja em veia l’avi, atrinxerat rere les parades de la plaça del mercat, esperant l’ocasió per desplegar els volums, a l’aguait de no veure cap capellà, el pols accelerat, la suor freda, les cames a punt d’arrencar a córrer, De oca a oca y tiro porque me toca.
Li agradava explicar l’anècdota que en un poblet, el nom del qual no recordava, havia topat amb un d’aquells intransigents i uns anys després se l’havia retrobat a Múrcia convertit en pastor evangèlic. Des del púlpit, l’exmossèn encara demanava perdó pel seu passat. L’avi s’emocionava cada cop que rememorava aquesta història de joventut:
—No saps quant vaig arribar a orar perquè Nostre Senyor canviés el rumb d’aquell clergue equivocat.
—Però, avi, tu sempre dius que només hem de donar gràcies, que al Senyor no li hem de demanar res.
—Això és diferent.
Jo aleshores no acabava de pescar la diferència entre demanar la salvació d’un capellà o una volta amb Las Golondrinas, però callava quan l’avi deixava anar una frase que a mi em semblava enigmàtica:
—Els designis del senyor són inescrutables.
De més gran, vaig entendre que, per a ell, la benedicció d’haver tingut tres nenes de cop era un premi inconfessable per la seva anterior vida de propagador de la Paraula de Déu. I de totes elles, la preferida era la Raquel, la qui despertava el seu cor eixut, gens expansiu, un òrgan només dedicat al batec constant per construir una família, per treballar com a gerent de La Voz de Su Amo i per servir l’única veu de l’únic amo possible: el Senyor Jesús.
La Raquel va heretar del seu pare aquesta tendència secreta a interpretar els designis divins. Ella era una princesa i Déu l’havia enviada al món perquè la resta de mortals la servíssim. Així, al llarg de la vida es va envoltar de persones fetes per estar a la seva disposició, des de la seva mare a les dues germanes, el marit, les tres filles i tot el reguitzell de modalitats de pagament: les feineres, les massatgistes, les cuidadores del Bonaire. De seguida es va avenir a viure en una residència, però no va ser gens fàcil de trobar-ne una per a senyores de la seva categoria.
Dues caigudes més espectaculars que greus ens havien confirmat que la Raquel ja no podria viure sola. El porter de la Bonanova i la feinera mig negreta havien hagut d’alçar els noranta quilos de la nostra mare dos dissabtes seguits i ja feia temps que ens maleïen per no actuar com ells, que no en tenien cap obligació genètica. Després de set nits d’insomni, dues tones de culpa i cinc bones dosis de converses, les tres germanes vam convenir que enviaríem la mare a la residència. Ens havien dit que a Sitges n’hi havia una que estava prou bé, més barata que a Barcelona i a peu de tren. La fortuna va voler que la Rut i jo hi anéssim per Carnaval. Ens vam trobar que els ancians hi celebraven la festa amb aquell neguit de veure’s obligats a divertir-se. La gran lluita en la vellesa és que no et tractin com una criatura, però aquells no se n’havien sortit. Col·locats en una gran sala, lluïen uns barretets brillants de cartró damunt les calbes. Hi havia serpentines fetes de paperets trencadissos com les seves pròpies venes. Una vedet, que en pocs anys ingressaria en un centre com aquell, es movia entre les cadires, dubtant si havia de col·locar bé les sondes o fer-se la sexi.
El director de la residència-hotel ens va rebre disfressat de vampir i, en veure la cara d’estupor de la Rut, ens va allunyar de l’espectacle per ensenyar-nos les habitacions. Mentre deia els preus de les suites, nosaltres no podíem deixar de mirar la sang que li regalimava pels ullals. Estava tan content de perdre’s la festa que, a la cuina d’un dels apartaments, es va entretenir obrint tots els armaris, els calaixos, els electrodomèstics, com si les futures clientes que tenia davant fóssim éssers d’un altre planeta que entréssim per primer cop en una cuina terrenal. Mentre ens mostrava el bany equipat per a persones de mobilitat reduïda, el vampir es va encarar al mirall i, com que no era un vampir de debò, s’hi va veure reflectit. En descobrir-se tan ridícul, es va humanitzar de cop, ens va baixar al seu despatx i ens va lliurar uns prospectes perquè ens els estudiéssim amb calma amb la nostra mare. Als papers setinats hi havia fotos espectaculars d’una piscina on la Raquel mai no hi posaria els peus, Ai, nenes, ja sabeu que el clor em resseca la pell; un horari amb totes les activitats en grup que ella no es rebaixaria a fer, És espantós, tot ho fan en castellà, i un apartat amb els menús saludables, sense sal, sense sucre, sense plaer, No em dugueu la carta, estalvieu-me els escarafalls.
En sortir, vam retrobar la vedet que cantava una cançó francesa a la falda d’un avi, je te plumerai la tête…
Hauríem de continuar buscant.
Diumenge següent, no em vaig atrevir ni a ensenyar el prospecte de Sitges a la princesa Raquel. Calia fer-li veure que ja començàvem a visitar centres, però no em veia amb cor de mostrar-li unes fotos que falsejaven la decadència. Me la vaig trobar asseguda en una de les cadires Lluís XVI que feia poc s’havia fet entapissar de daurat. Damunt la taula de joc amb sobre de pell hi tenia un escampall d’Holas i fotografies familiars.
—¿Què fas?
—No res.
Va obrir un dels calaixets de la taula i hi va posar els retalls amb unes tisores de plata que ves a saber on són. Les recordo, amb el mànec arrodonit, gravat amb rugositats decoratives, i la punta que feia un revolt suau per acompanyar el moviment del paper cuixé. És curiós com ara enyoro uns objectes que sempre vaig menysprear. A casa tot ho tinc dels xinos. En canvi, la mare sempre comprava el millor. Un psicoanalista s’hi entretindria.
Després del dinar preparat per la feinera i reescalfat en un micro de primera generació, la mare va disposar-se a fer la seva migdiada sagrada i jo, és clar, vaig anar directa al calaix. La primera sorpresa en obrir-lo va ser trobar-me amb un escampall de paperets retallats en rodones de la mida d’un botó. Eren cares de la mare, en general somrients, a l’espera d’un nou cos. Els seus ulls es multiplicaven com petits insectes aturats en la llum. A sota de tot, hi havia un collage ja completat. El cos de Lady Di, camí de l’altar, avançava del bracet del seu príncep i lluïa un cap amb el somriure de la mare. Entre els papers, restaven les fotos familiars mutilades. L’avi amb les trigèmines incompletes, el pare de la mà d’una mare sense rostre, jo bressolada per una decapitada.
—Mare, ¿què has fet amb les fotos familiars?
—Coses meves.
El dia de la visita al Residencial Bonaire, la Rut, que és pediatra, estava de guàrdia, i la Dèbora no podia deixar els fills amb ningú, així que hi vaig anar sola. La noia que em va atendre va demostrar més intel·ligència que el vampir de Sitges. Si més no, va subratllar aspectes menys banals que els mobles de la cuina: el servei mèdic constant, l’activitat dels fisioterapeutes i la varietat en els menús. La clau estava en si a la planta de la mare hi hauria la cuidadora sol·lícita o l’especialista a no sentir els timbres, però això no ho podíem controlar, com no podem controlar els mestres dels fills, els veïns del bloc ni els companys de feina. Et toquen i prou. Quan els ho vaig comentar a les meves germanes, la Dèbora ho va resumir a la seva manera resolutiva:
—Tampoc no cal amoïnar-s’hi gaire: sigui qui sigui la cuidadora, ja sabem que la princesa tan sols n’estarà satisfeta si té vocació d’esclava.
Ens calia un impossible. Fos al Tardor Daurada, al Bellesguard o al Dies Plàcids, a la setmana ja li agafarien mania, fins i tot alguna li contestaria de mala manera i nosaltres, les filles, hauríem de fer el paperot de queixar-nos a la direcció del centre perquè allò tenia un límit, quan nosaltres mateixes no paràvem de traspassar-lo.
—Maria Pilar, ja t’he dit que la llet calenta no la vull en vas de plàstic.
—Senyora Vidal, fem servir aquests gots perquè no es trenquen.
—Això és una porqueria, la llet agafa gust.
—El metge ha dit que és bona per als ossos.
—Si voleu que me la prengui, porteu-me-la en un vas normal.
I la Consuelo abandonava l’habitació sabent que minuts després sonaria el timbre.
—Vull la llet en un vas de vidre.
Així cada tarda, quatre o cinc vegades, fins que una de nosaltres apareixia amb un got a la butxaca, com una traficant d’estraperlo, i hi vessava la llet perquè la mare aparqués la seva lluita tenaç.
—¿Ho veus, Maria Pilar, com així sí que me la bec bé? No costava tant.
Envermellíem, és clar, sobretot per la mirada de la cuidadora, que ens remarcava que hi havia normes i que tots els interns les havien de complir, inclosa la irreductible Raquel.
Mai no sabrem si el vespre que vaig descriure el Bonaire a les meves germanes, estàvem de més bon humor o ja no podíem més, però ens va semblar que era el centre més adequat, sobretot quan van acceptar que la nostra mare no fes cap de les activitats proposades ni baixés al menjador col·lectiu, Estalvieu-me els escarafalls. Ens va semblar que en aquell centre estaven més oberts a les particularitats d’una vella amb criteri propi. Fins i tot ens van dir que li deixarien portar algun moble de casa per decorar la seva cambra individual. Això sí, totes les seves pertinences haurien d’estar ben marcades amb el nom i el número de l’habitació. La Raquel Vidal es convertiria en la 514: la seva roba de la tintoreria aniria a parar en aquesta taquilla, la medicació se li lliuraria en la safata amb aquesta xifra i així l’apuntarien en el llibre de visites del fisio. Bé, això és el que els hauria agradat als del Bonaire. En aquella reunió prèvia amb les filles encara no sabien que a la mare mai no se la reduiria a tres xifres. Ella sempre seria una estirada, amb les seves exigències, amb la seva personalitat, amb una individualitat que defensaria fins a l’últim dia. Les tres súbdites de la princesa Vidal no en teníem cap dubte. Vam dissimular.
La idea que teníem era ingressar la mare en un centre i, si calia, fer un sobreesforç econòmic i que la Marisa hi anés dues vegades a la setmana. La Raquel estava molt unida a la feinera de Colòmbia o Bolívia, mai no ho sabia, i la seva fredor ens va tornar a sorprendre quan ens va dir que no malgastéssim els diners:
—A la Marisa, ja no la necessito.
—Però, mare, et farà companyia.
—Deixeu-me. En aquest lloc on m’heu portat, tindré prou gent.
Cap de les tres no vam tenir coratge per explicar a la Marisa que la senyora Vidal havia preferit prescindir dels seus serveis. Ens vam limitar a argumentar-li que no teníem prou diners per pagar el Residencial Bonaire i, a més, el seu sou. Era cert. La mare no va tornar a veure la feinera colombiana mai més. Ni va preguntar per ella. Ni se’n va acomiadar.
Havien conviscut deu anys.
De vegades sospito que la meva filla també és així, tan poc empàtica que fa angúnia. I potser jo també i no me n’adono. Deu ser el gen luterà que ens corre per les venes, l’únic que ens ha quedat de les ensenyances religioses de l’avi: molt sentit pràctic; poca pietat.
Segons la mare, si la Marisa va ser substituïda per la Maria Pilar, que m’estima tant i tant, va ser cosa del Senyor, l’inescrutable, que l’hi havia enviada per a les seves necessitats durant els pocs mesos de vida que li quedaven. Més endavant vam anar descobrint que la Marisa no era tan santa, que feia tard, que perdia el temps xerrant pel mòbil, que robava… vaja, totes les acusacions que pateixen les del seu gremi. No en vam fer gaire cas: eren més fruit de la construcció que li calia fer-se a la Raquel per excusar-se del seu desamor, que de la realitat. Després d’una dècada de servei a casa i dos rescats in extremis, la Marisa va ser bandejada perquè ara la mare requeria uns serveis més especialitzats. De cuidadores, al Bonaire, ja en tenia. Menys sentimentalismes i més neurones, menys companyia pagada i més temps per escriure les memòries. I la Maria Pilar, m’estima tant i tant.