Mare
5
Pàgina 12 de 20
5
21. Obridor metall pirata
22. 7 safates petites alpaca
23. Safata 30 cm. Diàmetre 30 cm. Alpaca
24. Gerra miniatura alpaca
25. Joc cafè alpaca mànecs fusta
26. Llibre La teca
27. 2 pitjapapers de vidre
28. Cullereta petxina plata
29. Vaca porcellana lletera Holanda
30. Licorera tallada coll de plata 26 cm. alt
Hem plantat l’avi al mig del menjador. El tenim a la butaca de pell i li hem dit que no se’n pot moure. Acostumat a obeir, l’home ha desplegat l’
Avui i el llegeix amb parsimònia. Des que fa un any va comprar participacions per a la fundació del diari, se sent en l’obligació de controlar-ne cada paraula, com el terratinent que passeja pels camps esbrossant males herbes. L’avi no ho sap, però avui és un alt comandament de la Gestapo. La cap de l’escamot secret antinazi és a la seva habitació, convertida en la seu del Comitè dels Partisans. Ha de quedar-s’hi per desxifrar uns documents secrets, que són els seus apunts de batxillerat. Jo, l’Agent 007, ja ho sé, però dissimulo: la realitat és complexa i prefereixo viure en la ficció. Tinc vuit anys i m’he de situar prop de l’enemic fins a aconseguir llegir un titular del diari sense que se n’adoni. Em prenc la missió com un deure inqüestionable. La cap de l’escamot m’ha donat 25 minuts per acomplir el pla. Són els que necessita per acabar de repassar la lliçó. Perquè ens puguem comunicar, m’ha donat el pitjapapers de vidre, que és un
walkie-talkie camuflat. Ella també té el seu. Fem proves abans que jo m’aventuri pel passadís, una freda avinguda d’Stalingrad:
—
Agente 007, ¿todo en orden? —mussita la partisana en cap.
—
Todo en orden, mi comandante. Corto y cierro.
—
Pues ya puede empezar a abordar la misión.
—
A sus órdenes. Corto y cierro.
—
Cumpla con su deber. No olvide que estamos en un grado cien de peligrosidad.
—
Cumpliré, mi comandante. Corto y cierro.
El que més m’agrada dir es
Corto y cierro, encara que la Rut, en la seva paciència infinita de germana mitjana, m’ha dit mil cops que
cierro només s’ha de dir al final de tot.
Ja he enfilat el passadís i ara m’arrossego sigil·losa per les rajoles de la sala. Quan soc rere la butaca, el general de la Gestapo, amb una habilitat sorprenent, treu un braç i m’amanyaga els cabells:
—¿Què fa aquest gatet aquí amagat?
—Avi, sóc l’agent secret 007! —protesto, i tot d’una m’adono que un espia no ha de revelar mai la seva identitat. Per sort, m’empara la sordera de l’avi. Miolo al seu costat fins que ell em brinda un bol de llet imaginari, que vaig llepant amb la meva llengua real. Després m’enfilo a la falda de l’avi i ara tinc tot el seu diari desplegat davant dels meus ulls. Aquesta ha estat la meva estratègia. Missió acomplerta.
25 minuts després torno al centre de comandament i m’hi trobo la partisana Rut memoritzant la taula periòdica dels elements.
—
Misión cumplida, mi comandante. Corto y cierro.
—
Felicidades —em diu orgullosa i em deixa utilitzar els seus retoladors com a premi. Ella sap que ho prefereixo mil cops més que qualsevol altra medalla.
A la llista del gitano hi ha els pitjapapers de vidre que ja ningú no descobrirà que són
walkie-talkies.
De la mare només ens queda l’armari teatral, la taula rodona amb calaixos, el paraigüer esquerdat i l’amor com a testament, gravat en una llibreta, fixat en el temps perquè se’ns clavi en els moments de feblesa. ¿No hauria estat més fàcil dir-nos que ens estimava, com fan les mares normals? No, no ens ho deia. ¿Per orgull? ¿Per temor? ¿Per la suma d’estirabots, d’escarnis, d’insults, de desaires que va haver d’entomar al llarg de la nostra criança? La Raquel sabia que no la suportàvem i ara, ja morta, volia justificar-se a través del buit d’un armari lacat, el record d’un calaix on amagava retalls, l’esquerda d’un paraigüer, l’escriptura. Mai demanar perdó, és clar, aquest no era el seu estil.
Jo sí que demano perdó a la meva filla, ben sovint, i això em converteix en una mare de saldo. Àncora de cartró pedra, de res no serveix que em disculpi, ni que li digui que l’estimo, ella no s’ho creu o això em tira en cara en les seves actuacions histriòniques, d’adolescent melodramàtica. S’estira al sofà, es tapa els llagrimots amb el coixí i em recrimina que no em preocupin les seves amenaces de fugir de casa. Impassible, l’observo com fa la maleta, amb els seus dibuixos, una postal, les fotos. Amb els anys ha millorat i ja agafa mitjons i calcetes. Li dic que abans de marxar deixi les claus a la lleixa del rebedor i el seu odi em transporta a la nena que vaig ser, tancant la porta, quedant-me al replà de l’escala del pis del carrer Laforja, amb por que l’ascensor s’aturés i en sortís el pare que tornava de l’ambulatori. Jo, arraulida, encenent el llum que s’apagava cada mig minut, sentint les passes dels veïns, notant la fredor del marbre fosc, amb aquella olor de sopa permanent que pujava del pis de la portera. Un dia em vaig atrevir a arribar a la cantonada amb Calvet. Allò era esgarrifós. Objectivament, encara ho és, amb aquella barreja d’edificis dels anys cinquanta i els més recents, fets de maons, amb pàrquings incorporats com grans boques desprenent el fètid alè de la gasolina.
Tinc amigues que tenen la contrasenya del banc amb el nom de la seva filla i l’any que va néixer. Jo no, ni en tinc cap fotografia a la cartera ni em sé el seu pes quan anem al metge. Tampoc no tinc cap polsera amb una medalleta amb el nom de la nena, encara que la mare me’n va regalar una quan va néixer. Segur que li vaig fer un lleig, com sempre. Devia anar a l’Aristos a tornar-la, arrossegant el disgust,
Aquesta filla meva és una malagradosa, i el joier consolant-la,
No pateixi, senyora Sunyer, ja ho trobarem. ¿Com se li podia acudir que jo em posaria una joia com aquella? Ella sovint feia dringar la seva polsera amb les tres medalles, exhibint el trofeu. ¿Realment tenir tres filles era un premi o vam ser el seu càstig? M’està agafant un atac de melodrama. Més val que calli. De vegades penso que la Raquel i jo érem un parell de desmesurades. La mare que vessa; la filla que es buida. ¿O era a l’inrevés?
Les nenes eren unes malagradoses, escriu la mare. La mateixa paraula que em ve al cap quan la meva filla m’odia. Fa una hora que ha tornat de l’escola i s’ha refugiat a la seva habitació. Ara surt un moment, com un llamp, per demanar-me diners per a les càrregues de la Polaroid. Em crida des de la sala, que ho necessita per demà, que vol fer fotos a un amic per a la seva col·lecció, que amb ell no queden mai. La veig desesperada, amb aquella desesperació de la urgència que només pot sentir una adolescent. M’hi nego. Se m’acosta fins a la cuina. Torna a pregar-me. M’hi torno a negar. Agafa un dels coixins de la sala i me’l llença des de la distància. Encara no s’atreveix a fer punteria, però sí que crida,
T’odio. Davant la meva insistència ja ha après a dir-ho bé: amb la síl·laba tònica al lloc correcte. Resto parapetada damunt del tamboret, amb els coixins a terra, com si fossin les restes d’una trinxera. Aquest cop li he guanyat la batalla. Amb la resistència a donar-li els diners, he comprat uns dies de filla. Es tornarà a convertir en malagradosa quan els hagi aconseguit.
La Raquel no va donar mai a la seva cuidadora el premi final de la joia del Brasil. Passats els mesos, ni la Consuelo me l’ha reclamada ni jo m’he atrevit a oferir-l’hi. Ara que, amb els mobles, m’ha fet arribar la llibreta daurada tinc una excusa per treure-li el tema. Demà passat pujaré a donar-li les gràcies i, abans de marxar, faré com ha fet el transportista aquest matí:
—Perdona, me’n descuidava, això és de part de la mare —li diré allargant-li el regal.
Ho faré, però em costarà: m’avergonyeix lliurar-li una quincalla sense cap més valor que el poc or que en podrà fondre. La pedra que corona la joia és això, una pedra, probablement topazi. Surt d’un viatge que els pares van fer als cinquanta anys, quan jo ja era prou gran perquè em deixessin amb les meves germanes. El destí era el Perú, l’Argentina i el Brasil, on el pare hi tenia uns cosins que gairebé no coneixia. Allí hi van descobrir les caipirinhes i van tornar amb una ampolla de cachaça i una cistella de llimes que es van polir amb els amics mentre els mostraven les diapositives. Els recordo al menjador de casa, amb el projector damunt de dos volums de l’Enciclopèdia Catalana, el llençol estès que estova les imatges projectades. Jo asseguda a terra; els Aixelà i la mare, al sofà; el pare, en una cadira, controlant les capses amb les imatges.
Recarrega el projector i la mare apareix de cap per avall, a la terrassa d’un restaurant, amb el Machu-Picchu de fons, que en lloc de muntanya és fossa marina. La Raquel porta una pamela i un vestit estampat de cireres que s’ha imaginat tot elegant en un país on les fruites fan gust de concentrat. La pamela no cau ni la faldilla se li alça.
—Samuel, que m’està pujant la sang al cap! —crida la mare des del sofà amb la caipirinha ja mig buida. Pel to alegre, avui ella la veu mig plena.
Tots esclaten en rialles que jo no entenc però comparteixo en la meva innocència infantil, i el pare treu la capsa i la col·loca bé. Reapareix la mare, ara amb el Machu-Picchu de muntanya, i al fons es veuen uns nens com formigues que la pugen. A ells no els ha convingut que la realitat es posés del dret:
—Aquestes criatures amb prou feines tenen set anyets i ja s’enfilen tot el dia cap amunt carregats de
souvenirs, pobrissons. Un parell es van posar just al meu costat a mirar com menjava i no em vaig poder acabar el plat, de la pena que feien. El peix, ni el vaig tocar!
Els altres secunden les queixes de la Raquel amb quatre tòpics en contra de la desigualtat imperant al món, mentre el pare va passant imatges per polir-se de pressa la capsa de l’excursió al Machu-Picchu i substituir-la per la visita al seu cosí del Brasil. Al menjador del carrer Laforja acabem de fer 4.400 quilòmetres de cop.
—Mireu, aquest és l’Alfredu.
—Sou iguals! —exclama la senyora Aixelà, però la mare no s’atura en el comentari. Ella ja té el guió preparat:
—No us podeu ni imaginar que pesat que és i la dona, encara pitjor, un plom. I vulgar! Ens va rebre amb el davantal i fent uns
aspavientos perquè li feia molta il·lusió que provéssim la seva feijoada, un plat pesadíssim, amb la calor que fa en aquells països. Després no van parar fins que ens van portar a comprar pedres.
I la mare s’alça, desapareix a l’habitació i torna amb el joier:
—Mira, Manolita, ho he portat a l’Aristos i m’ho ha convertit tot en anells, polseres i collarets. Com a mínim, han fet servei. Mira aquest joc que bonic que ha quedat.
En un sopar a Praia do Forte, la mare va acariciar la pell d’un cambrer negre que li va semblar que tenia el color de la xocolata. Li va demanar si el podia tocar, amb tota la simpatia, sense ni imaginar que podia ofendre l’home. La Raquel en va enganxar la foto a la seva llibreta daurada. En observar-la, m’he tornat a omplir la copa de vi per brindar, necessitava refer-me de la picabaralla amb l’Elena. El cambrer m’ha mirat amb el somriure de dents blanques i genives rosades; la mare m’ha fet cara de picardia; el pare ha intentat recordar en quin moment havia perdut el seny fins a l’extrem de casar-se amb aquella inconscient. M’he adonat que era l’única foto de tot el viatge en què la Raquel somreia. Xin-xin.
En un dels meus torns al Bonaire, em vaig trobar la Consuelo a la 514 repassant l’àlbum del Brasil amb la mare. Quan vaig entrar a l’habitació em van fer una cara que ho deia tot: la meva presència era inoportuna, estava trencant una estona de complicitat entre les dues. En tres mesos la impressió de la cuidadora vers la mare havia canviat molt. La vella incordi que no deixava d’anomenar-la Maria Pilar s’havia transformat en una dona de forta personalitat, diferent a la resta, un personatge realment interessant. La Consuelo havia caigut de ple en l’estratègia de seducció de la Raquel, una dona que al llarg de la vida va mantenir acòlits que n’admiraven la singularitat. Les filles, naturalment, mai no vam formar part d’aquest grupuscle d’elegits, tot al contrari, n’érem les antagonistes. Quan alguna de les seves amigues ens n’elogiava el sentit de l’humor, nosaltres no podíem evitar una incredulitat que ens enlletgia. De sobte ens convertíem en les censores amargades davant les excentricitats genials d’una mare que no aconseguíem entendre. I és que ¿on punyeta eren els entrepans de xoriç quilomètrics quan sortíem de la piscina? I ella mateixa, ¿on era?
Jo tampoc no he planxat mai un vestit a la meva filla, no li he fet mai una nota per al menjador de l’escola, sempre m’oblido de portar-li el berenar de casa i acabem comprant un Donut ple de greixos hidrogenats al forn de la cantonada. Això sí, hi soc. Amb cara de mala llet, però hi soc. I ho faig perquè puc, però voldria ser a quilòmetres lluny. No he oblidat aquell tedi absolut que et cau al damunt quan ets al parc, davant dels gronxadors, dubtant si intervenir en les baralles,
Mama, m’ha pegat, s’ha colat, és injust. Quan tu saps que la injustícia és que el teu cervell hagi d’estar a la disposició d’aquests petits malcriats que no han après encara un mínim de diplomàcia, que no entenen cap matís, que es pensen que el món es pot ordenar tal com fan als seus quaderns, distribuir-ho tot amb gomets de colors. El verd, per als bons; el vermell, per als dolents.
Hi continuo sent, anys després, resistint, perquè no suporto aquella mirada de superioritat de la tutora d’ESO, parapetada al despatx, amb les notes de la meva filla al davant,
L’Elena no ha fet un bon curs, quan tots sabem que en té la capacitat, li hem de treure la desídia de sobre, amb aquell català ple de vocals neutres, mitges espesses, sabates planes, cabells sense tenyir, i jo arribant a casa i confiscant el mòbil i suportant la vergonya que una tòtila que no sap ni què és una ressaca em digui mala mare, perquè és això exactament el que m’ha dit amb aquest plural misericordiós,
Li hem de treure la desídia de sobre. Milions de frases repartides a les tutories, en reunions de pares, a youtube, un exèrcit de psicòlegs, educadors, sociòlegs al servei de les obvietats,
Els nens han de veure que els seus actes tenen conseqüències, que qui mana a casa ets tu, han de créixer amb una vida regulada, i vinga teories de manual, xerrades a l’AMPA, vídeos virals farcits de tòpics, i aquella impotència a l’hora de posar-ho a la pràctica, la mandra de convertir casa teva en un estat policial. Sí, hi soc i no vull ser-hi, i sobretot hi soc perquè la Raquel no hi era i jo m’he de demostrar que soc diferent,
Piedad, marca la ropa de la niña para los campamentos. I jo, trenta anys després, marcant la roba de la meva filla i acompanyant-la a bàsquet i empassant-me una hora d’entrenament al pis de dalt de l’Estació del Nord, amb els crits de fons, l’olor del clor de la piscina del costat, aquella calor sufocant dels llocs tancats on es fa esport, aïllant-me escrivint una columna per al diari de torn i espiant-la per comprovar com fuig de la pilota perquè, com jo, no troba cap sentit a cansar-se,
Odio el bàsquet, és injust, no m’estimes. Pujant pel passeig de Sant Joan, ja cap a casa, sabent que el futur que m’espera és la batalla de la dutxa, del sopar, del rentar dents, de l’anar a dormir i acumulant la frustració de no haver tingut temps d’acabar aquell paràgraf pendent del llibre pendent d’una vida pendent. Tenia raó la Raquel, més valia no ser-hi.
—Té molta sort. La seva mare és una dona admirable —em va dir aquell dia la Consuelo quan jo ja marxava cap a casa.
—¿Admirable? —vaig respondre sense aconseguir amagar la meva incredulitat.
—M’ha explicat que, quan va tornar del viatge al Brasil, va impulsar la creació d’una residència protestant per a nens orfes.
—No, la Residència Emmanuel ja l’havia fundada feia temps, l’any que jo vaig néixer.
—Ella m’ha dit que va ser a la tornada del viatge, arran de veure tanta pobresa. Es deu haver fet un embolic de dates.
—O li ha agradat més presentar-se com la gran heroïna que ha obert els ulls enmig de la selva brasilera.
—Però el que és important és que ho va fer, ¿oi?
Sí, ho van fer. Als anys setanta. Eren tota una generació de protestants valents. Van remuntar l’hospital, van crear la residència d’avis, el centre de colònies a Vallgorguina, la llar d’infants. Era com si durant quaranta anys de dictadura s’haguessin estat preparat per aprofitar la fragilitat del règim i començar a construir institucions. La mare ho va fer amb la Inés, l’Afriquita, la Manolita, la Victòria, la senyora Requena, tantes, tantes dones que al matí teixien flassades de quadrets per vendre al basar de l’església i a la tarda es reunien per discutir amb els arquitectes perquè encabissin més criatures a les habitacions. Durant el temps d’advent, les recordo atrafegades, pels passadissos de la casa del pastor on els nens jugàvem a l’
escondite. Anaven carregades d’embalums plens de roba i manualitats que disposaven en una gran taula, al centre de la sala del pis de dalt. Jo no entenia com podien vendre tot allò. Recordava quan Jesús va expulsar els mercaders amb una bona emprenyada. Cada cop que a l’Escola Dominical ens explicaven l’episodi de la purificació del temple ens quedàvem impressionats: fins i tot el fill de Déu podia perdre els estreps!
M’agradava sobretot la crònica que en feia sant Mateu:
«Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i en va foragitar els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i els advertia:
—Diu l’Escriptura:
El meu temple serà anomenat “casa d’oració”, però vosaltres en feu una cova de lladres».
Allò era extraordinari, els coloms volant, els comerciants mirant de salvar la paradeta, Jesús insultant-los… Mateu continuava: «Després, mentre Jesús era dins el recinte del temple, se li acostaren cecs i coixos, i els va curar. Quan els grans sacerdots i els mestres de la Llei veieren els prodigis que feia i els infants que cridaven: “Hosanna al Fill de David”, es van indignar i li digueren:
—¿No sents què diuen, aquests?
Jesús els contestà:
—Sí. ¿No heu llegit mai en l’Escriptura:
Amb la paraula dels infants i dels nadons t’has fet cantar una lloança?».
Aquí Jesús estava signant la seva sentència: ¿com podia ser tan escandalosament fatxenda un que no sabia ni qui era el seu pare?
El millor de la crònica, però, era el final concís de Mateu, com una última bala:
«Llavors Jesús els deixà, sortí de la ciutat i anà a Betània, on va passar la nit».
Aquí us quedeu, xatos. I és clar, jo estava amoïnada:
—Avi, ¿no és pecat convertir el temple en una botiga?
M’agradava impressionar el vell amb preguntes de calat teològic. Per art de màgia, es rejovenia i s’esmerçava a explicar-m’ho bé:
—Per nosaltres, els temples no són llocs sagrats. Déu és arreu. I això no és cap mercadeig, Sara. El
bazar serveix per recollir diners per als qui més ho necessiten. Les dones han fet totes aquestes labors perquè als nens de la residència no els falti de res.
—¿I els homes?
Aquí l’avi ja no recordo què responia.
Damunt la taula no hi havia cap labor feta per la Raquel. Ella no feia manualitats per al basar. Sí que feia mitja, però en la intimitat, cada divendres quan ens reuníem davant del televisor a mirar
La Clave. Com tots a la família, tenia la idea que perdre el temps era pecat i mentre els tertulians ens entaforaven la panacea de la Transició, la mare s’inventava jerseis amb una creativitat que se li desbordava. Me’n va fer un amb el coll que era un sol, ideal per a les manifestacions de
Nuclears? No, Gràcies on em portaven les meves germanes. Sí, tenia molta inventiva i la majoria de vegades les filles en detestàvem els invents,
Nenes, he fet truita de cogombre per sopar. L’època del Weight Watchers (Bugs Bunny, segons la mare) va ser especialment dura.
—Mare, la recepta posa de carabassó.
—No en tenia.
I el que es podria haver acabat així derivava en batalla campal. Ella:
Sou unes desagraïdes, unes llepafils. Les meves germanes:
No fas res bé. El pare:
Calleu totes. Jo tapant-me les orelles, sola, en un racó. Una hora després: la mare, pesant-se a la bàscula; les meves germanes, criticant-la a l’habitació; el pare, matant el fetge amb un conyac, i jo, tapant-me les orelles, sola, en un racó. ¿Segur? No, jugant amb la Nancy Otoño, d’acord.
La mare em va ensenyar mil vegades a muntar els punts a l’agulla de fer mitja. Ho feia a una velocitat més exhibicionista que docent i jo no podia deixar de fixar-me en el dringar de la polsera amb les tres medalles.
Filla, mira que n’ets, de beneita. L’enervava que no me’n sortís i m’arrabassava l’agulla per començar de zero, sense pietat,
Fent i desfent aprèn l’aprenent, cridava joiosa mentre estirava el fil per eliminar tot el meu teixit d’hores en un sol gest. Es desesperava com jo quan fa uns mesos la veia incapaç de penjar el mòbil gegant que li havíem comprat. Al final, era jo qui premia el botó correcte; al final era ella qui parava els punts a l’agulla. No apreníem res. Ni l’una ni l’altra. Ni fent ni desfent.
Quan la Consuelo em va recordar que la Raquel havia fundat una residència per a infants només li va faltar preguntar-me què havia fet jo a la vida, però, per sort, no s’hi va atrevir. ¿Què li hauria pogut dir? ¿Que havia estat de la Junta del PEN Club com a vocal dels Escriptors Empresonats i un matí m’havia engabiat a les Rambles en un acte de protesta? ¿Què era aquesta nimietat comparada amb fundar una residència per a nens orfes que encara funciona? Aquelles comunitats petites dels setanta eren capaces de fer realitat les idees, només amb l’empenta de la fe, la que mou muntanyes.
No, la Consuelo no em va retreure res, però ara que brindo amb la fotografia de la mare amb el cambrer, em venen al cap les constants queixes de la Raquel, que si els mosquits, que si el mal de cames, que si les pudors… I reconec que, quan jo torno de viatge, les meves cròniques són d’una eufòria que embafa i veig la meva filla fent aquella cara d’impaciència,
Mama, acaba ja amb aquest rotllo. A l’Elena li molesta que expliqui les meves lectures a l’estranger amb l’èpica amb què ho faig. Li sembla ridícul que em faci tanta il·lusió haver llegit contes a la presó de San Luis de Potosí i no es creu que hagi signat una vintena de llibres en una llibreria de Ciutat de Mèxic. M’imita davant dels seus amics. Diu que em repeteixo amb aquella habilitat que té per enfonsar-me. I jo em sento poca cosa. Ja abans de desfer la maleta, el miratge de l’escriptora admirada s’ha esvaït i em veig com la solitària que soc, passejant pels carrers de Taxco, amb la vella que descansa en una cadira de plàstic al portal de casa seva.
Em va cridar l’atenció que la dona portés una samarreta del partit dels Verds. Era evident que no la duia per convicció política: era l’única que tenia. Jo pujava pels carrers costeruts cap al Crist que hi ha dalt de tot del Cerro del Atache i em vaig aturar per agafar forces. La dona se’m va dirigir com si fes hores que m’esperés i em va explicar que a dins la casa hi tenia el marit invàlid des de feia deu anys. L’havien atropellat i havia perdut la feina a la mina de plata. No menjaven cada dia i, quan ho feien, era gràcies als veïns. Els fills els tenien lluny. No em va dir on. No em va demanar res. No li vaig donar res. El moment epifànic s’havia esvaït.
Vaig continuar pujant els carrers costeruts amb l’ànima esqueixada. A dalt del turó, un grup de soldats es feien selfies al costat del monument, amb aquella eufòria impostada que ens agafa quan som a tocar del patrimoni. Uns nens arrossegaven cotxets de plàstic descolorit. Vaig baixar amb la idea de tornar a passar per la casa de la vella i donar-li alguns pesos, però vaig agafar un camí equivocat i em va fer mandra tornar a pujar les escales per rectificar. A l’escriptora convidada per la Universidad Autónoma de Guerrero li havia fet mandra recular per ajudar una dona que l’únic que tenia era una samarreta dels Verds. El meu únic consol va ser pensar en les donacions bancàries que faig mensualment a Intermón Oxfam.
La Consuelo creia que no tenia cap importància si la Residència Emmanuel es va inaugurar el 1969 o el 1975. Enamorada del personatge, em va dir que la mare mai no mentia. Potser s’equivocava o exagerava, però mentir mai. M’ho crec. Mentir és el pitjor pecat. La cuidadora va triar la versió èpica de la dona de metge de Sant Gervasi que visita Sud-amèrica i, davant la misèria, torna a casa i funda un orfenat. Era pura ficció, però a ella li quadrava amb l’heroïna de la 514. Només soc jo qui cerco la veritat d’una manera desesperada, com si el repàs metòdic d’una vida ens permetés entendre-la. Més: justificar-la.