Mare
7
Pàgina 17 de 20
Mentre la dona parlava, la seva mare, com un ocell ferit, va fer una piulada d’assentiment. Era cert, la Raquel estava conformada amb la mort, fins i tot n’estava impacient,
Acabem ja amb aquesta pamplina que jo ja no hi tinc res a fer, en aquest món.
L’avi, el pare, la tia Elisabet, la Dàmaris, tots m’havien donat una lliçó de mort i fins aquell moment no m’havia adonat del privilegi que havia estat criar-me entre creients. L’avi, als cent anys, demanant-me que li recités el Salm 23, a l’habitació de l’Hospital Evangèlic, sentint la meva veu amb un lleu somriure beatífic, com si fóssim dins d’una pel·lícula de Dreyer; el pare renunciant al trasplantament de fetge perquè hi havia gent més jove que mereixia la vida més que ell, explicant-nos que era una gran sort no assistir a la seva decrepitud, entenent amb ell que viure per viure no tenia cap sentit; la tia Elisabet fonent-se en un silenci digne, calmat, elegant. La Dàmaris, abans, als cinquanta, sempre tan pràctica, reunint-nos per donar-nos instruccions, com qui marxa uns mesos de viatge,
Tu fes-te càrrec del gos, tu no t’oblidis de cuidar la tia Elisabet, celebreu sempre el Nadal, Carl Theodor Dreyer convertit en Isabel Coixet. Tots tenien tan endins els evangelis que no els calia ni invocar-los,
Jo soc la resurrecció i la vida. Qui cregui en mi, encara que mori, viurà i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més.
I així la mare va fer reviure l’ocell.
—
Sí, es muy buena.
La vella torna a piular i la filla, que no acabo de copsar si també s’ha convertit pel poder de la Raquel, agafa la mà a la seva mare i em somriu. Invoco el llibre dels Hebreus,
l’esperança, que posseïm com una àncora segura i ferma, penetra més enllà de la cortina del lloc santíssim. Per no esborrar el Casas que s’acaba de pintar a la 644 de l’Hospital del Mar, m’allunyo passadís enllà i em retrobo amb la immensitat. A fora s’ha generat una tempesta. Les palmeres del passeig vinclades al vent, la gent que corre apressada per refugiar-se sota els tendals, les onades que s’han enfosquit amb el cel.
—
¿Buena? ¿I per què ho dissimulava tant?