Mare
2
Pàgina 7 de 20
La veu desafiant de la Dèbora em travessa les mans. Sé que també sentiré la cleca de la mare. Després li estirarà els cabells i la Rut, heroica, mirarà de defensar la germana gran, l’abanderada. Jo patiré els primers balbuceigs d’una culpa permanent perquè m’encanta el vestit que la mare ha copiat de la infanta Cristina. Té un escot barca amb un rivet ataronjat i sota de la faldilla hi ha un volantet de puntes de color blanc.
—No us moveu —repeteix el pare, mitja hora després del drama que ignora. Jo no em moc, però no perquè m’ho digui, sinó perquè acabo d’aprendre el valor de l’equidistància. Callar, sobretot callar, que les meves germanes no sàpiguen mai que les floretes i els volants m’encanten.
Cada cop que rellegeixo la llista del gitano, topo amb les restes de les nostres batalles. Molt pocs objectes es van salvar de l’inventari del senyor Penya. Les meves germanes es van quedar alguna cosa que necessitaven. La Dèbora, una cafetera que encara era nova i el micro per a l’apartament de Pals. La Rut, el rellotge de sobre la xemeneia, que sempre li havia agradat. Les dues van deixar clar que no eren records. Preferien no recordar. Jo només vaig voler conservar els àlbums de fotos i les bíblies. També vam reservar les joies en un lot a part.
Que no tot acabés a l’inventari va ser un miracle, com si alguna cosa em digués que algun dia enyoraria la mare i no tindria on agafar-me. Ara em dol haver estat tan despresa. M’intriga per què de sobte m’agradaria tant haver conservat aquell encenedor de sobretaula de plata. De petita em rascava els dits amb la rosca. Mai no vaig aconseguir encendre’l.
Sara, mira que ets inútil!, em cridava la mare en lloc d’advertir-me que amb els encenedors no s’hi juga. ¿Havia estat un regal d’alguna pacient que el pare havia salvat
in extremis? No ho sabré mai. La caixa que la mare trobava que hi feia joc, sí que era un regal, això segur. A dins hi havia una petita placa: «Al Dr Samuel Sunyer amb l’agraïment de la família Gill». En majúscules, sense comes, amb la dièresi afegida a l’últim moment. Recordo que, ja de gran, un diumenge que m’avorria a casa la mare, mentre ella feia la migdiada, vaig obrir la caixa de plata amb l’expectativa de trobar-hi un secret novel·lesc. No. Hi havia tot de pastilles de caldo Maggi ordenades com si fossin lingots de platí. Em vaig imaginar la princesa Raquel obrint el seu tresor als vespres i comptant les pastilles cerimoniosament, ignorant la seva olor concentrada, imaginant que eren el seu botí, amb el nino del Cobi que guardava del 92 com a únic testimoni de la seva aventura. La mare en plena actuació, sola, al seu pis del carrer Ganduxer convertit en el palau perdut d’un pirata. En aquell moment vaig pensar que allò provava el retorn a la infància d’una dement senil, però amb la lectura dels seus records m’adono que aquesta va ser la constant d’una dona que mai no va deixar de ser una nena.
El juny del 2015 la vam ingressar al Residencial Bonaire, d’Horta. No en sé el dia exacte. Era a principis de mes, el mateix matí que la meva filla marxava de colònies. En recordo molt bé la vigília. Tant, que la puc descriure en present, que és com es descriuen els records que no es fonen. A l’esquerra hi tinc un munt de roba de l’Elena i, a la dreta, un munt de roba de la Raquel. He tallat tot de vetes i he comprat un retolador d’aquests que no s’esborren mai. Ara em toca cosir els retalls al lloc adequat de cada peça sense que les tires de roba es desfilin en un bony que després farà nosa.
La Dèbora, mare veterana d’un nen i una nena criats amb tones d’amor compensatori, m’ha dit massa tard que hauria hagut de comprar esparadrap blanc per enganxar-lo i escriure-hi els noms a sobre. Tampoc no sé si m’hauria atrevit a recórrer a aquest mètode tan expeditiu. Ja sento la Raquel,
Així no es fan les coses, no saps ni cosir, molta universitat, però per a la vida real, res de res… Penso que si per a la nostra mare faig l’esforç de cosir etiquetes de roba, per a la meva filla, també.
Al munt de roba de l’esquerra hi ha samarretes, pantalons de xandall i un sac de dormir. L’endemà la nena marxa per primer cop de colònies escolars i passarà dues nits fora de casa. Farà capses-niu per als ocells, menjarà entrepans estovats i es barallarà per la llitera de dalt. A la de la dreta, hi ha quatre camises de dormir, dues bruses, dues faldilles, un barnús poc pesant. La mare anirà per primera vegada en una residència i passarà fora de casa la resta de la seva vida. Se’n queixarà permanentment.
Aquell juny de fa tres anys, mentre enfilava cada fil d’un color semblant a les peces que havia d’etiquetar, no podia deixar de pensar que la Raquel Vidal havia estat sempre més llesta que no pas jo. Ella mai no s’hauria enfrontat a una tasca tan feixuga com aquesta. Simplement, l’hauria delegada a la feinera:
—
Piedad, marca la ropa de la niña para los campamentos.
—
¿Cuál, señora?
—
No sé, tú misma, se va dos semanas a Inglaterra.
I jo acabava quinze dies pelant-me de fred en les trobades interconfessionals d’un poblet de Dorset perquè la Piedad no es podia ni imaginar que hi havia llocs al món on les nits d’agost poguessin ser tan fresques. Cada any era el mateix, la petita presbiteriana tornava de Weymouth a 40 de febre, però la mare no va fer cap reflexió
a posteriori, a la manera de
L’hi hauria d’haver fet jo, la motxilla. No, aquesta mena de coses no anaven amb ella. La culpa, bandejada. La solució, a punt: termòmetre, aspirina i al llit.
Recordo que, aquell dia previ a l’ingrés definitiu de la Raquel, a cada puntada, envejava la seva capacitat per no sentir-se mala mare. Era digna d’elogi. Les nostres ties ens en consolaven amb una barreja d’estupor i admiració, assaborint el gust amarg de la revenja:
—La Raquel sempre ha anat a la seva, reines, ja teniu raó de queixar-vos de la vostra mare. Quan éreu nadons i ploràveu es quedava tan ampla —recordava la Dàmaris amb rancúnia de vella conca.
—A mi em va explicar que a cada part va estar molt malalta —m’atrevia a mussitar amb aquell neguit tossut de fer-me una mare a mida.
I la tia Dàmaris em mirava amb cara de
Nena, què ingènua que ets, mentra l’Elisabet, ponderada, la tallava abans que tingués temps de llançar-me una veritat dolorosa:
—Sí, pobra Raquel, en els tres embarassos va patir eclàmpsia i havia de fer repòs, però només una princesa com ella s’ho podia prendre tan al peu de la lletra. Sort que el vostre pare era tan bo i li va posar una minyona.
El pare sempre va ser un heroi, un trofeu cobejat que les meves ties mai no aconseguirien.
Aquella vigília, en marcar la roba a la mare amb més dubtes que destresa, m’havia de repetir que feia ben fet, que no hi havia cap altra solució que ingressar-la a la residència. Només un cop els vaig comentar a les meves germanes que potser no era mala idea endur-me-la a casa:
—¿Què dius? Et destrossarà la vida —va sentenciar la Rut.
—I si no te la destrossa a tu, l’hi destrossarà a ta filla —va reblar la Dèbora.
No va caldre dir res més, però, si aquell vespre que li marcava la roba m’hagués punxat, no n’hauria notat el dolor. L’agulla m’hauria recorregut el cos fins que, molts anys després, amb la mare ja morta, un radiòleg sorprès hauria descobert l’origen de les meves molèsties. Els designis del senyor són inescrutables, ja ho sé, avi, però jo sabria que aquella agulla trobada massa a prop del cor era el meu càstig per aparcar la mare en un centre i no portar-la al meu pis perquè jugués a pirates amb el seu Cobi. La vida adulta és tan desagradable.
L’endemà, vaig deixar l’Elena de bon matí a les portes de l’autocar que s’esperava com un animal desproporcionat a la cantonada de Bailèn amb Diputació. Les criatures es deixaven engolir per la bèstia amb la il·lusió de descobrir el llac de Banyoles. Tant els feia si no hi veurien cap monstre com el dels Highlands. Es conformarien amb la versió del Pla de l’Estany: un peix obès amb nom de dona. Els pares ens agrupàvem a la vorera, impacients per tornar a les nostres obligacions. Tindríem els fills tres dies fora i la il·lusió dels nens es barrejava amb el nostre alleugeriment. Les parelles que encara no s’havien separat es fregaven les mans amb la idea d’estar sols durant dues nits,
Anirem a sopar, al cine, al teatre. Massa expectatives concentrades en una sola cantonada.
Mitja hora després i amb el braç cansat de fer adéu amb la mà, vaig enfilar pel passeig de Sant Joan, vaig girar a la Diagonal, vaig agafar Ganduxer. A la porta del 140 ja m’esperava la mare. Estava arrepenjada en la cuidadora i només duia una petita bossa de mà. La resta d’embalums i mobles ja els havíem enviat a primera hora amb la furgoneta del germà de la Marisa, sempre disposat a fer feinetes a canvi de les propines desmesurades de la Raquel. Les meves germanes, que havien supervisat la petita mudança, ens esperaven al Residencial. Pel posat de la mare, ja vaig veure que aquell matí interpretaria un dels seus millors papers, el d’heroïna soferta:
—Fas mala cara, Sara.
—He dormit poc.
—Jo, gens.
Aquest va ser el nostre primer diàleg expeditiu, mentre l’acomodava a la part del darrere del cotxe, una Renault Kangoo de portes corredisses,
Nena, ja està bé que per fi t’hagis comprat un cotxe, però aquest és de gent de mercat, m’havia deixat anar el primer cop que l’havia vist. Jo ho havia fet pensant en ella: era la màxima comoditat que li podia oferir amb el meu pressupost. Vaig preferir no respondre al retret. De la Dèbora ja havia après que sempre era molt millor callar.
Aquell matí, la presència de la Marisa ens impedia expressar-nos amb tota la violència que havíem acumulat durant la nit, però a l’altura del carrer Iradier, la mare va iniciar el seu primer embat:
—¿Se n’ha anat contenta, la nena, de colònies? Suposo que li has posat roba d’abric. Han dit que les nits seran fresques.
I jo res, callada, concentrada en la conducció i ella, ja dirigint-se només a la feinera:
—
Cuando Sara era pequeña la enviamos tres veranos seguidos a Inglaterra a aprender inglés y yo siempre le ponía en la bolsa un chubasquero, un año, con las botas de agua a juego, era tan mona, de pequeña, y siempre la llevaba tan bien vestida, de Santa Eulàlia, tú no lo conoces, es una tienda del Paseo de Gracia, de toda la vida. A las niñas siempre las llevaba muy monas, no como mi nieta, que, pobrecita, solo lleva chándals del Decathlon.
I jo, res, callada, concentrada en la conducció i ella amb aquells aires de grandesa, entaforant-me dins del cap el dubte latent, convertint-me en carnassa de psicòleg. ¿I si era cert que la mare em feia la bossa, i si soc jo qui ho he oblidat, i si la malvada era la Piedad, que em treia l’impermeable de la maleta, amb aquell ressentiment de classe baixa que tan bé sabia dissimular?
—
No te lo puedes ni imaginar, Marisa: me pasaba horas preparándole las cosas para el viaje y ella tenía sus prendas bien plegaditas, marcadas por días para que no se confundiera, porque Sara es muy buena chica, pero siempre ha sido muy despistada.
I jo, res, callada, concentrada en la conducció, esquivant els
peròs de la mare, intentant recordar si mai l’havia vista sacrificant hores de son per mi i arribant a la conclusió que no, que ella dormia molt, que era la Piedad qui em baixava a l’autocar als matins.
Ja a la Rambla del Carmel amb Llobregós, en un pas zebra, vaig estar a punt d’atropellar una dona amb un carro de la compra:
—Sara, ets de por, m’has espantat! Avui ja t’he vist que no estaves fina, condueixes molt nerviosa. ¿Sabes, Marisa?
Estoy segura que Sara se ha olvidado de poner un chubasquero en la bolsa de la nena.
I jo res, callada, concentrada en la conducció, amb les mans amb què m’hauria tapat les orelles ben aferrades al volant.
Aquell dia, en entrar a l’habitació 514, el primer que vaig veure va ser la cara de fastigueig de les meves germanes. No van trigar a explicar-me què els havia passat, encara que no feia cap falta. M’ho podia imaginar: s’havien estat hores mirant d’encabir els mobles de la Raquel en cinc metres quadrats. La Rut insistia que ho havien d’aconseguir:
—Si es troba que no té les seves coses, li costarà molt adaptar-se a la residència.
La Dèbora tenia clar que era un impossible i no estava disposada a perdre el temps:
—Ja saps com és la Raquel. No trobarà res bé, no cal que t’hi esforcis.
—Però l’hi vam prometre —anava repetint la Rut.
Aquella nit, les meves germanes tampoc no havien aconseguit dormir.
Com era d’esperar, la Raquel només va tenir ulls pels mobles que faltaven i no es va aturar ni un moment a agrair l’esforç d’haver salvat l’armari lacat de color vermell, la taula individual amb calaixets i el paraigüer blanc. Eren els que havia posat primers a la llista de supervivents, en ordre de preferència. La mare va trigar mesos a acceptar el seu hàbitat. Ho va fer amb la resignació de qui se sent l’últim exemplar d’una espècie a punt d’extingir-se. Jo, aleshores, encara no entenia el seu drama. Són coses que sempre es capten quan ja és massa tard.
—Mare, aquest armari és poc pràctic: ocupa massa espai i no t’hi pots penjar la roba. Te’n comprarem un d’IKEA amb les portes corredisses —li vaig insistir aquell primer dia.
—¿D’IKEA? Quin
mal gust! Aquest armari de sala és fet d’un decorador argentí, tenia la tenda a la Diagonal, ¿com es deia? Amb el vostre pare ens el vam fer pintar d’aquest color granatós tan elegant.
—Aquí només et calen camises de dormir i bates. Amb un xifonier ja faries, mare —va raonar la Rut, amb més raó que tacte.
—
¿Ves, Marisa, lo que yo te decía? Ahora resulta que no me podré ni vestir, en este lugar donde me han traído mis hijas!
Feia estona que la feinera havia fugit del camp de batalla, però la Raquel ni se n’havia adonat.
—Mare, t’he portat la teva roba marcada. Sí que et podràs vestir —vaig voler consolar-la.
—Ah, molt amable. ¿Marcada?
—Aquí hi ha unes normes i, perquè les peces no es perdin, els hem hagut de cosir el número de la teva habitació.
—¿Ara resulta que soc un número, com en els camps de concentració?
—Mare, no siguis bèstia!
—¿I dius que l’has cosit? ¿Com? Si tu no en saps, de cosir. Amb un retolador d’aquells que hi ha ara, segur que te n’haguessis ensortit més bé.
—És el mateix que em va dir la Dèbora —vaig dir per passar-li la veu a la meva germana gran, però ella es va limitar a rebufar des d’un racó de la cambra, donant l’esquena a la mare. Mai no la mirava a la cara. No podia.
Va ser la Rut qui va sortir en la meva defensa:
—La Sara ha estat tota la nit marcant-te la roba. Ets una desagraïda.
—¿Jo, desagraïda? Encara us hauré de fer una reverència. És el mínim que es pot fer per una mare. Vosaltres no sabeu les hores que em vaig estar jo cosint els vestidets que us feia. Tot se us estripava, no éreu unes nenes gens curoses.
—Era la teva obligació —va concloure la Dèbora sense girar-se.
El dia abans, per separat, totes quatre ens havíem fet el propòsit d’evitar que la crispació arribés a l’habitació 514 amb la mudança. Ara ens adonàvem del nostre fracàs.
Vaig acomiadar les meves germanes a l’ascensor.
—Que et sigui lleu, Sara.
—Ho intentaré.
Havíem decidit que els primers dies, una de les tres hi aniria al matí i jo em vaig disposar a complir amb el primer torn. En tornar a l’habitació, la mare s’havia allitat i tenia la ràdio engegada, reposant al coixí:
—Abaixa’m la persiana! Vull descansar.
L’heroïna soferta necessitava un entreacte. No vaig tancar el teló del tot per evitar quedar-nos a les fosques i vaig seure a la cadira, prop de la finestra, deixant que el sol del migdia m’estampés de ratlles. A la ràdio parlaven dels comptes bancaris andorrans del Pujol i la Ferrussola. Vaig desitjar que la mare no ho hagués sentit, però es va revifar:
—Pobra gent, com deuen estar patint! ¿Ho saps que el Pujol va estudiar medicina amb el teu pare? Sempre que ens veia, ens aturava pel carrer. Sunyer!, li cridava. Quina memòria, aquest home.
—Sí, mare, m’ho has explicat mil cops.
Es va endormiscar convençuda de la innocència del seu president, mentre jo em deixava portar per la cantarella de la ràdio, ja sense ganes de desxifrar les notícies, com si per a nosaltres el món s’hagués aturat en aquella habitació acabada d’estrenar. I ho havia fet, sí, el món s’havia aturat i s’aturaria cada dia que m’estaria amb la mare a la 514 durant tres anys.
Encara faltava una hora per baixar al menjador. No tenia prou llum per llegir i el so de la ràdio em va transportar a les veus dels locutors que presidien els diumenges de la meva adolescència, quan encara m’obligaven a anar a l’església:
¿Saps, mare? La meva fe trontollava amb la sintonia de Ràdio 4, vaig pensar, però no vaig dir res per no despertar-la amb retrets endarrerits. Als tretze anys ho hauria donat tot per no haver d’anar a l’escola dominical a repassar els viatges de les encícliques de sant Pau. Veia el deixeble de Jesús com un fanàtic obstinat que s’atrevia a dir als hebreus com havien de predicar, que escrivia cartes als corintis comparant-se amb Apol·lo, que demanava paciència als tessalonicencs com si la Fi del Món estigués a tocar. Un fatxenda! Hauria preferit mil cops quedar-me a casa escoltant la retransmissió de la missa de Montserrat, amb aquelles vocals neutres que suraven pel menjador espurnejades d’invocacions lànguides com laments de pidolaire. M’hauria quedat arrecerada sota els llençols, deixant-me bressolar per l’orgue del monestir, però la Raquel no m’ho permetia. Era diumenge, el dia de Senyor, i calia vestir-se bé i arribar al temple puntuals per entrar-hi amb les primeres notes del preludi. La faldilla de xeviot em picava, les mitges em relliscaven per les cames, no volia fer-me una cua de cavall. Si em plantejava la resistència, entomava els crits, les amenaces i la bufetada final. El meu consol d’aleshores era que, en sortir de l’església, compraríem un tortell de crema, a Can Baixes o a Vilaplana, aquesta seria l’única discussió on se’m permetria participar. Jo sempre votava Vilaplana per poder airejar-me pel camí, travessant el Turó Park.
Han passat més de trenta anys i ara soc jo qui intento treure la meva filla de casa els diumenges al matí. Soc incapaç d’imposar-me amb la determinació d’una mare absoluta. L’Elena es resisteix a moure’s, ensopida al sofà, mentre li insisteixo que hem d’aprofitar el cap de setmana, que si fan una exposició al Caixaforum, que si una fireta al Poblenou, que si un concert al Palau. Ella que no i que no, que
tranquil·la, mama, que vol quedar-se mirant
Game of Thrones o qualsevol altre cúmul d’atrocitats per l’ordinador, i ens barallem a crits que em recorden aquella impotència de la infantesa que jo també sentia. Farta, peregrino sola pels meus temples laics: per la Pedrera, pel CCCB, pel Mercat de Sant Antoni. Abans, però, li amago el teclat, el mòbil, el mòdem i surto feta una fera de casa, dubtant si també li hauria hagut d’abaixar els ploms. Sé que ella es consola en el seu petit triomf. Ho regirarà tot a veure si recupera el
wifi amb l’avidesa d’un nàufrag que cerca aigua potable. Resignada, em farà un dibuix presidit per un
Sorry, Mami amb aquell poder sentimental que tenen les is pronunciades pels fills.
Fa un parell de diumenges, la Rut va venir a dinar a casa, just després d’una d’aquestes baralles. M’havia passat tot el matí insistint a l’Elena perquè m’acompanyés a una exposició de Rodin a la Fundació Mapfre, però ella es va tancar a l’habitació,
posant a prova els meus límits, tal com indiquen els manuals:
—Elena, surt a saludar la tieta —li vaig cridar des del passadís.
Res, silenci.
—Elena, surt a saludar la tieta o…
Res, silenci.
—Elena, surt a saludar la tieta o no tindràs mòbil en una setmana.
Res, silenci.
Vaig obrir la porta de la seva habitació de mala manera i no li vaig clavar una cleca perquè la Rut em va aturar la mà:
—No passa res, si no em saluda —va assegurar amb la serenitat de qui no ha tingut fills.
Després, em va dir
tranquil·la, Sara i l’hauria estampada contra la paret.
La Rut es queixa que en la nostra infantesa no hi hagués ningú que aturés els cops de la mare. El pare no volia reconèixer què passava i les ties no s’atrevien a ficar-se pel mig, contradir el cunyat que admiraven, enfrontar-se a la germana dominant, la que no havia plorat en néixer, la
princesa Raquel. Té raó. Mai no hi va haver ningú per aplacar la fúria de la mare i, fa quinze dies, jo tampoc no volia que hi hagués ningú per aplacar la meva:
—La Raquel no m’hauria permès mai quedar-me a l’habitació i no sortir a saludar una tieta. Feia ben fet. Als fills se’ls ha de forçar a comportar-se com cal.
—Estava boja —em va respondre la Rut.
—Era un règim de terror —hauria dit la Dèbora.
—No recordo res —vaig lamentar un cop més.
Ara, jo tinc les encícliques de sant Pau com a refugi. La meva filla no té ni Rodin.