Mare
4
Pàgina 11 de 20
A la mare li agradava explicar-nos les seves aventures de nena refugiada, però les meves germanes eren incapaces d’emocionar-se amb el seu relat. No se’l creien i jo no sabia de quin bàndol estava en aquella guerra permanent en què transcorria la meva infantesa. Era com si la Dèbora i la Rut acusessin la mare d’actuar amb l’egoisme dels supervivients, però ¿a qui es pot jutjar per la bogeria col·lectiva d’una catàtrofe històrica? Si alguna cosa s’aprèn escrivint és que una vida no es pot justificar ni encara menys entendre. És com és. La Raquel tenia raó, les meves germanes tenien raó, jo tenia raó. ¿I què? De poc serveix la raó quan es parla de la guerra.
Davant la nena refugiada que intentava nedar en un mar estranger només es podia fer silenci. El que costava d’entomar era que aquesta criatura desvalguda fos la mateixa que va aprendre tota sola a nedar als cinquanta anys. Cada cop que en tenia ocasió, la Raquel ho remarcava, sense pudor, amb orgull acumulat, vanagloriant-se dels seus mèrits.
Als meus vint…
—Ai, Sara, dius que no et veus capaç de conduir per la ciutat, doncs jo vaig aprendre tota sola a nedar als cinquanta anys.
Als meus trenta…
—Ai, Sara, dius que no et veus capaç de parir sense anestèsia, doncs jo vaig aprendre tota sola a nedar als cinquanta anys.
Als meus quaranta…
—Ai, Sara, dius que no et veus capaç de donar classes en anglès, doncs jo vaig aprendre tota sola a nedar als cinquanta anys.
I jo, dècada a dècada, sulfurant-me perquè no podia entendre que la mare donés tanta rellevància a la seva nul·la capacitat per assistir a classes de natació i adoptar un estil que no m’avergonyís. Semblava una boia en banyador, però ella es veia com l’Esther Williams, i era això el que no em cabia al cap i encara ara em desespera, aquesta maleïda falta d’autocrítica, la incapacitat de distanciar-se una mica d’ella mateixa i separar la realitat de la seva fantasia. La Raquel Vidal era el contrari d’una anorèctica que es mira al mirall i amb 40 quilos es veu grassa. Ella en pesava 80 i se sentia una model de passarel·la. Com m’hauria agradat heretar alguna engruna d’aquesta autoestima, però potser el preu a pagar era haver passat la infantesa reprimint la pregunta que es feien un grup de nens protestants a La Corniche,
¿Quan acabarà la guerra?, i substituint-la per una consigna apresa a cops de mar,
Tiens-toi droite, Raquel.
Alguns dels nens de Sète no van tornar mai perquè ningú no els va reclamar. Van acabar a Moscou. En canvi, el pare Vidal va ser puntual a l’Estació de França per recollir la seva princesa. La guerra encara no havia acabat, però ja s’intuïa un final que tots desitjaven, guanyés qui guanyés. M’imagino el neguit de la Raquel en baixar a l’Estació de França, envoltada de famílies republicanes que fugien cap al Nord, de tropes de soldats destinades a morir al Front d’Aragó, de contrabandistes que s’enriquien amb la misèria de tots, i ella amb els seus dotze anys i el vestit blau cel i el seu pare abastant totes les portes del tren amb la mirada ansiosa perquè la nena no se li perdés.
Tot el camí de pujada a Sant Gervasi, el meu avi va fer esforços per convence’s que no s’havia equivocat de criatura: la Raquel era la Raquel, la filla ufanosa que portava de la mà era la germana de les dues que havia deixat a casa amb els ulls enfonsats per la gana. Aquella desconeguda que es queixava a cada pas,
No vull caminar, estic cansada, era la qui havia triat el cordó més llarg en el sorteig per fugir de les bombes i l’avi es va penedir de no haver tallat tots els cordons a la mateixa mida. Era un trajecte llarg per fer a peu i així el van fer, pas a pas i amb poques paraules. Pare i filla havien entès que no podien explicar-se res perquè haurien parlat llengües irreconciliables, la de la guerra i la de l’exili. La Raquel no va deixar de mirar ni un moment cap endavant, amb el terror de reconèixer que el seu paisatge s’havia enfonsat sota les bombes, insistint-se que tot allò no anava amb ella, allargant la fantasia de ser com
mademoiselle Amélie. A l’altura de la Diagonal van sentir els avions, però el soroll no va passar d’amenaça.
Ja al cap del carrer Tavern, les van veure: la mare, l’Elisabet i la Dàmaris, totes tres assegudes a les escales de la torreta que donava al jardí dels Moragas. Va ser el primer cop que el pare es va mirar les altres dues filles sense l’aplom que sempre el sostenia. Va entrar a casa amb el cap cot, renunciant a la salutació que se n’esperava, alguna cosa així com
Per fi, tota la família unida altre cop, donem gràcies al Senyor. Res. No va ser capaç de dir res. I les nenes, tampoc. Només la mare va reaccionar amb una abraçada amb olor de ceba que la princesa va trobar insofrible:
—Va filla, passa cap dins. Deus estar cansada.
—Sí, i em moro de gana.
Les germanes van restar a la porta, sense gosar entrar a casa amb aquella estranya que duia un vestit blau cel i pesava deu quilos més que elles. Aquella no podia ser la seva Raquel. Sí, sí que ho era, i el que encara no sabien és que així seria per sempre.