Mare
5
Página 13 de 20
Son les sis i els nois d’Engrunes no trigaran a arribar. M’allunyo de la llibreta daurada amb l’impuls de tornar a repassar els mobles de la mare. He jugat amb la idea de quedar-me’ls: l’armari el podria entaforar a l’habitació de l’Elena, la taula rodona serviria en un racó de l’estudi i el paraigüer fins i tot el podria deixar al replà de l’escala. Segur que la veïna no en tindria cap inconvenient. El joc dura poc. El sentit pràctic sempre s’acaba imposant. ¿Què en faria d’aquestes andròmines? Res. Aquest vespre acabaran a la deixalleria, amb la seva fusta, els seus adorns, les capes de pintura i el seu poder simbòlic.
Estic feta a prova de bombes sentimentals. ¿A quina edat em devia fabricar la cuirassa? De seguida vaig aprendre que amb les crostes no s’hi juga, que si te les treus amb les ungles, deixen anar una purulència que cou. Això m’ha convertit en una perpètua somiatruites, una refotuda ingènua, immune al mal. Un amic em diu que aquest és el meu encant i jo cerco tossuda un trauma que m’ho expliqui tot.
Tinc tretze anys. He tornat de l’escola i m’he trobat la casa buida. Ja són les nou i tinc gana i no hi ha res per sopar. El meu pare deu haver marxat a fer un part. M’agrada que la gent em digui que va ser ell qui els va portar al món. Encara ara em passa. Per Sant Jordi algú em demana que li signi un llibre i, quan menys m’ho espero, sorgeix la pregunta,
¿Ets filla del Dr. Sunyer? Responc amb orgull que sí, que soc la petita, i ja em preparo per assaborir què em diran,
El teu pare em va portar al món. Aleshores a mi la lletra se’m redueix davant l’heroi capaç de fer una meravella com aquesta. ¿I la mare? Tinc tretze anys i tinc gana i no hi ha res per sopar. Ara sento la clau i és ella qui arriba. Estrena un vestit jaqueta de punt que li pica i l’únic que pensa és a treure-se’l per posar-se el pijama i alliberar-se també de les mitges compressives. M’ordena que l’ajudi. Fa mesos que s’ha aprimat seguint les indicacions del Weight Watchers, a la seva manera.
Mare tinc gana, li insisteixo mentre li escolo la primera mitja entre les cames, amb molta cura, com m’ha ensenyat. Em respon que no em comporti com una nena mimada, que per què no m’he fet una truita, que per què no n’he fet una altra per a ella, que ve d’una reunió per salvar nens orfes i em troba aquí, escarxofada al sofà, com sempre,
Que ets una mandrosa, una desagraïda, una egoista, ¿on és el teu pare? Jo no em puc estar de dir-li que deu estar portant una criatura al món mentre ella no sap ni cuidar la seva. Encara estic ajupida davant seu i amb tota la fúria em clava una cleca carregada d’impotència, de gelosia. M’he arriscat massa. Soc una impertinent. Mai ningú no se m’ha acostat per Sant Jordi per dir-me que es va criar en un orfenat fundat per la Raquel Vidal. El seu nom no consta enlloc, com ha de ser. És pecat vanagloriar-se de les bones obres. Ella ho sabia, encara que se n’oblidava sovint.
La seva mare és una dona admirable, m’havia dit la Consuelo després d’escoltar-la tota una tarda, i jo, tres mesos després de la seva mort, encara em resisteixo a creure que és cert. Per culpa de la cleca, per culpa de les mitges, perquè aquell dia no hi havia res per sopar.
La meva filla també em retreu sovint que la nevera és mig buida, que s’ha acabat la llet, que no té galetes per endur-se a l’escola. Diu que a casa dels seus amics això no passa, encara que les seves mares treballin,
No com tu, que només escrius tot el dia coses que no interessen a ningú. Com m’agradaria respondre-li amb una cleca carregada de frustració, però em ve la veu de la Raquel, aquella veu estrident que mai no em podré treure del damunt,
Ets una mandrosa, i m’abstrec dels retrets de la filla per obeir la mare: endreço la cuina, faig la llista de la compra, li dono diners perquè es compri un entrepà a mig matí. Només quan l’Elena marxa cap a l’escola, soc prou lliure per tornar a la meva habitació pròpia. Abans em dic que passaré pel súper, que quin desastre de mare estic feta, que ja fa un parell de dies que no tenim llet. ¿Què recordarà de la seva infantesa l’Elena vella? La natura és sàvia: jo ja no hi seré.
Resignada a no poder-me quedar els mobles de la Raquel, en tornar a la cuina, m’he adonat de la foscor en què estava devorant les paraules de la mare i he encès el fluorescent. Altre cop estic disposada a deixar-me penetrar apressadament per les seves línies ascendents, abans no se m’imposi la versió dolorosa de la Dèbora i la Rut. Em queden pocs fulls. L’escrit de la Raquel és fet de frases inclinades, tremoloses, que ella sabia que només podrien acabar amb un punt final, definitiu. Em costa d’arribar-hi. Intueixo que quan giri l’última pàgina em caurà a sobre tot el pes del dol.