Mare
6
Página 14 de 20
6
A la llista del mercader no hi ha les joies del Brasil. Ens les vam repartir entre les tres germanes i vam convenir que, si algun cop necessitàvem més diners per pagar la residència, ja ens les vendríem. A mi no em feien cap gràcia, temia perdre-les o que me les robessin, però la Dèbora i la Rut em van fer el lot amb equanimitat mesurada. Vam quedar a casa de la mare i mentre el venedor feia fotos per al seu inventari, nosaltres ens repartíem la seva col·lecció més valuosa: un anell per a tu, un braçalet per a ella, una agulla per a mi. Sobre la taula van quedar tres munts de pedra i or, com les restes d’un retaule barroc després d’un atac iconoclasta.
Sola gratia, sola fide, sola escriptura, allí estàvem les tres luteranes aplicant el sentit de la justícia sense pietat ni romanticisme, conscients que els símbols només ens servirien per pagar mensualitats del Residencial Bonaire.
Les meves germanes em van fer un lot generós. Saben que, de totes, soc la que més s’ha de protegir. A les famílies tenim un paper assignat, aquest és el meu. La petita, la despistada, la qui perd la targeta de l’autobús, la de lletres. Jo visc en un cinquè sense ascensor. Elles viuen en cases amb pati i espais verds i bitllets integrats de dues zones. Geografies habitades per veïns que truquen directament a la porta, de conductors d’autobús que et coneixen, de llocs per aparcar amb facilitat, d’anades a Barcelona en mitja horeta,
Però si quan vivia a la Bonanova encara trigava més, es repeteixen per convence’s de la seva deserció urbana. Els fills de la Dèbora han crescut preservats de tot mal, a Sant Cugat, amb aquella ingenuïtat tontaina que confereix el benestar dels grans parcs urbanitzats amb tobogans de fusta i terra batuda. De mica en mica van veient Barcelona com ens la pinten, una ciutat de disseny, que els és estrangera, atractiva i hostil. ¿Han sentit mai aquella olor d’asfalt humit amb fulles de plàtan? ¿La Dèbora els ha explicat que al Turó Park hi havia un cavall de fusta on ens enfilava l’avi? ¿Els ha parlat de les venedores de veces que la mare renyava perquè ho deixaven tot brut? No, ells no han vist mai pujar el 14 per la Rambla. Quan baixen a Barcelona queden a Canaletes, una font invisible, que se’ns ha fet petita. Ja no van als concerts de la Recta de l’Estadi ni del Sot del Migdia, sinó al Fòrum, un lloc inventat, desconegut, a tocar de la Mina.
Si continues tan gandula, acabaràs a la Mina, em deia la mare de petita, i jo ja m’imaginava arrossegant un carretó de carbó com el que hi havia al llibre de
Socials quan ella es referia al barri de les cases com ruscs amb roba estesa.
Tanta distància de temps, d’ambient, d’Història entre nosaltres. Sí, a les meves germanes la vida adulta els ha tret els pantalons de peto comprats sense etiqueta en una botiga del Xino. Ara es vesteixen amb roba de marca dels outlets de la Roca i d’Igualada, peces que després hereta la seva
Nancy escritora per no anar feta un nyap a la tele. Els setanta i l’austeritat anticonsumista han quedat enrere i jo ho agraeixo amb aquella sinceritat jeràrquica que gastem les germanes petites.
—Aquesta brusa et queda molt bé.
—Però s’ha de planxar.
—Doncs que te la planxi la feinera.
Sí, ¿per què no? ¿Per què no adoptar el delegar airós de la mare? Perquè les
Nancy escritoras no tenim feinera. L’únic que jo puc delegar és que algú em vagi corregint les faltes dels textos, que es preocupi d’inclinar les cursives, que passi la pols sobre les bes altes perquè, quan s’escaigui, es tornin baixes, i que elimini els rastres de vocals neutres equivocades. I els de l’editorial, quan m’agafen confiança, em retreuen que no repassi l’ortografia i jo me’ls miro i els diria que és que no les veig, les faltes, com no veig la pols de casa,
Són coses del servei, ¿oi, mare? M’hauria de fer vergonya, però no aconsegueixo que me’n faci.
Ja aquell dia que ens repartíem les joies, les tres sabíem, secretament, que no ho fèiem per estalvi. Si no havien anat a parar a l’inventari de compravenda era perquè patíem per la reacció de la Raquel, a qui tenim incrustada a l’ànima com només es pot tenir incrustada una mare. Quan ella ens fes la pregunta que ja prevèiem, no cauríem en la mentida:
—¿Us heu venut les joies?
—No, mare.
—¿I on són?
—No pateixis. Les tenim nosaltres.
—Porteu-me-les.
—No és prudent tenir-les aquí. Te les podrien robar.
—¿On m’heu dut, a un cau de lladres?
I una setmana després, segon embat:
—¿On són les meves joies?
—No pateixis, mare, les tenim nosaltres.
—Porteu-me-les.
—¿Per què les vols?
—Amb les joies, soc més jo.
I batalla campal:
La Dèbora girant-li l’esquena, acusant-la de frívola, d’ostentosa, d’insubstancial; la Rut defensant l’autenticitat més enllà dels ornaments.
La mare reclamant la seva llibertat, reivindicant el caprici del guarniment, queixant-se de la nostra insensibilitat.
¿Jo? Jo, no ho sé.
A punt d’acabar la llibreta, aclaparada per la veu de la mare, penso que no ens hauria costat gens dur-li les joies. ¿Cal que siguin altre cop les meves germanes les qui em recordin aquest vespre com era realment la Raquel? ¿Han de ser elles les qui posin oli als engranatges de la meva memòria? Cedir als capricis de la princesa hauria estat negar l’essència de la nostra criança.
—Avui, treballarem Mateu, 6:19-21. Sara, llegeix-lo en veu alta i clara per a tota la classe —em deia la senyora Inés a l’Escola Dominical.
I jo m’alçava i llegia amb tota la solemnitat que m’havia ensenyat l’avi:
—«No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al Cel perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor».
I la mare vinga insistir amb les joies, vessant-nos el seu xàfec de victimisme davant qualsevol empleada del Bonaire, sense cap pudor, utilitzant un plural que ficava totes les filles dins del mateix sac:
—No entenc per què us poseu tan a la defensiva quan us dic que amb les joies soc més jo. No us costa tant portar-me unes arracadetes de casa, res, aquells penjolls de cadeneta que tinc, sense cap valor —em va dir un dia, quan encara no feia ni un mes que estava instal·lada a la residència.
—Vostè sempre fa molt de goig, senyora Sunyer —li va respondre la Consuelo per destensar la situació.
—La gran ni em contesta quan l’hi demano, la mitjana em diu que a les residències no els agrada que els pacients es guarneixin, i la petita és tan beneita que tampoc no hi pots comptar. Ves quina estupidesa, això que no vulguin que portem joies. Una senyora bé que ha d’anar elegant. Diu la Rut que se’m pot enganxar l’arracada amb la grua amb què m’enfilen al llit i endur-se’m l’orella enlaire, ja es necessita ser macabre per preveure un mal averany com aquest —va continuar ella, com si jo no hi fos.
—Ho fan per prevenir, senyora Sunyer.
La cuidadora mirava d’intercedir, però la Raquel ja només parlava per a ella mateixa, interpretant el seu paper de diva destronada:
—Jo ja entenc que les arracades bones que em vaig fer regalar pel meu home quan va néixer la petita, no és una bona idea tenir-les aquí amb tota la gent que entra i surt. No t’ofenguis, Maria Pilar, però podríeu caure en la temptació.
—Mare, deixa-ho estar —vaig interrompre-la, avergonyida per l’ofensa a la Consuelo, però la Raquel continuava ignorant-me:
—Ahir només vaig dir que amb les joies era més jo i les nenes em van mirar com si hagués dit ves a saber què.
Ho fas per presumir, em va deixar anar la petita, que surt a la tele de qualsevol manera, com si el més important fos la comoditat. Doncs, no. Soc més jo perquè amb aquesta bata oberta per darrere que em fan portar quan em fan proves i sense joies ni maquillatge semblo una malalta terminal. No m’hi sé veure, jo, així.
Vaig haver de sortir de l’habitació. La Consuelo justa, la Consuelo ponderada, la Consuelo equidistant, darrere meu:
—Paciència —em va dir posant-me una mà a l’espatlla.
Vaig assentir resignat-me a una conversa que es repetiria durant anys, amb ben poques variacions.
Dues setmanes abans de morir, la mare finalment va aconseguir que li duguéssim les arracades de cadeneta al Residencial Bonaire. Vaig ser jo, la beneita, qui em vaig saltar la norma que advertia que els residents no tinguessin res de valor a les habitacions, especialment joies ni diners en metàl·lic. El dia abans, quan la portava amb la cadira de rodes cap al gimnàs, en veure’s reflectida al mirall de la saleta, la Raquel havia arrencat a plorar.
—Mare, ¿què tens?
—¿
Allò, soc jo?
Els darrers temps de la seva existència, la vida ens regalava petites treves que ara puc reviure com un consol balsàmic. Ella es rendia a la feblesa i jo podia lliurar-me a la pietat. En aquell moment, vaig decidir que li portaria les arracades i, si m’ho hagués demanat, li hauria ofert tot el joier sencer, com el corsari que diposita el tresor davant de la princesa,
Té mare, aquí ho tens, t’estimo. Per fi arribava l’alliberament de poder-ho dir sense semblar una impostura, de rendir-me a l’amor que ens auxilia com un redós d’aigua encalmada després de tota una vida rodolant per un riu enfurismat.
Vigila, el sentimentalisme!, em ressona la veu de les meves germanes.
Calleu, els suplico acabant-me la llibreta a corre-cuita.
I una altra treva: baixant pel carrer Escorial perquè li fessin una radiografia a la Clínica del Remei, amb por que se’m desfrenés la cadira de rodes i la mare acabés encastada a la plaça Joanic, esperant a la saleta d’Urgències, soles, sense saber quina porta del passadís s’obriria, amb la incertesa de si calia continuar lluitant per la vida o era més sensat, com feia ella mateixa, pregar per la mort,
Sara, estic cansada, porta’m a casa. I jo desmuntant-me: ¿Casa? ¿Quina casa? Ja no en tenia, ella, de casa. S’havia reduït tot a l’inventari d’un mercader gitano, potser ja no podria tornar ni a l’habitació del Residencial, amb el paraigüer, la tauleta rodona i el moble lacat, potser ja li tocaria un ingrés definitiu a l’Hospital del Mar,
Mare, aviat t’hi porto. Ella feble, per fi fràgil, sense creure’m, sense insistir-hi, i altre cop pujant per Escorial amb la cadira, sentint el pes d’un cos que ja ha renunciat a viure, i aturant-nos en un bar per satisfer-li un desig pendent, Té,
mare, l’aigua tònica que volies, serà el nostre secret. Per un moment li van espurnejar els ulls, però ja no tenia forces per absorbir el líquid ni amb una palleta. Sempre és massa tard quan aprenem que s’ha de cedir als capricis dels pares moribunds.
Vigila, el sentimentalisme! Calleu, nenes, calleu.
I encara un tercer record d’amor. L’última nit, ella respirant amb el son profund de la morfina, el seu cos resistint-se, tossut, immisericorde, retenint-li l’ànima, una estructura d’ossos i carn inflant-se, l’aire que entra i surt, inútil, cada cop més lentament, i jo estimant-la com mai,
Mare, ho estàs fent molt bé, ves-te’n tranquil·la. ¿Recordes el poema que ens vam aprendre amb la Rut? I no arriba la mort ni si l’heu demanada i si l’heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessitem morir. ¿Em sentia? No ho sé, hores abans m’havia dit que jo havia estat una benedicció i en aquells moments era l’únic que jo volia ser al món: la seva benedicció.
Petites treves que ara em són tresors, esclats de llum que quedaven apaivagats per la inèrcia, per les capes de brutícia que ens mantenien allunyades, capes fetes de costum, de defensa, de caràcter.
L’endemà del dia en què va plorar davant del mirall, vaig arribar a l’habitació amb les arracades, i al llindar de la porta vaig sentir la mare parlant amb la Consuelo:
—He pensat que per visitar-me a l’Hospital del Mar, la setmana vinent, em podria posar un dos peces de flors que tinc a l’armari de casa. ¿Doncs creus que, les meves filles, es dignaran a portar-me’l? No senyor, segur que no, com les joies. ¿I per què? Doncs perquè als hospitals s’hi ha d’anar amb aquesta mena de llençol amb vetes amb què ensenyes el cul. Les infermeres no es volen dignar a vestir-me, diuen que si m’he pensat que estic en un hotel de cinc estrelles, i les meves filles, com sempre, el mínim esforç. No costa tant portar-me la bruseta i la faldilla perquè no sembli una malalta. Saps què els passa, que em culpen. Diuen que si no estic bé és perquè no he fet el règim com calia i ara se m’haurà d’amputar el peu.
—Confiem que no.
—Jo crec que és perquè em van fer malament les dents i se’m va infectar la sang i m’ho ha deixat tot podrit per dins, doncs bé puc rebre la notícia amb el vestit, sent més jo, i amb arracades, per tenir certa dignitat quan em diguin que em treuen un altre tros de cos. No és poca cosa això, que jo sàpiga, i que consti que no en faig cap drama i en podria fer molt més. ¿Ara un peu? Doncs un peu. Estalviarem en podòleg. Però, és clar, m’agradaria rebre la notícia amb certa presència.
—Vostè sempre serà elegant, senyora Sunyer.
—No diguis bestieses, Maria Pilar. La perruquera aquesta que teniu aquí no m’encerta el color, i a les nenes no els dona la gana de dir-li al Sebastià que em vingui a fer el cap. Estic segura que estaria encantat de tancar la perruqueria una tarda per venir-me a tenyir. Sempre ha estat un noi molt diligent i em té un gran apreci, però les meves filles, que no i que no. Tot ho troben un caprici, elles! No vulguis saber com es van posar quan el seu pare es moria i jo vaig anar a la perruqueria! Vinga retreure-m’ho, quan jo l’únic que volia era fer goig al funeral. Patia per si desentonava amb el meu home, tan maco com el van deixar, amb el seu vestit més elegant, ell que tenia tan bona planta, allà dins el fèretre. ¿Què hauria semblat jo, si hagués portat els cabells de qualsevol manera? Era l’última ocasió que teníem per mostrar-nos en parella i no la vaig desaprofitar. En canvi, les nenes semblaven espantalls, sobretot la mitjana, que amb la malaltia del pare s’havia quedat com un fideu. Va ser ella qui el va vestir i encara es queixava, però, és clar, és la metge i està acostumada als morts. ¿Què volia? ¿Que ho fes jo, que acabava de perdre el marit? Jo havia d’anar al Sebastià, no tenia temps.
Aquell dia no vaig passar del llindar. Havia pujat al Residencial expressament per donar-li les arracades, però vaig fer-me enrere. Em cremaven a les mans i vaig estar temptada de llençar-les per una de les terrasses de l’edifici, com si fos una heroïna romàntica davant d’un penya-segat. Sí,
sí, nenes, teniu raó: em perd el sentimentalisme.
Em recordo vessant de ràbia, renunciant a baixar amb el 39, corrent a grans gambades pel carrer Alt de Pedrell, entrant al Parc del Guinardó com qui entra a un oasi després de dies sense aigua. Acabo de deixar les arracades de cadena a la recepció del Residencial. D’aquí a una estona l’hi donaran a la Raquel, que les rebrà amb la sorpresa que haguem cedit. Potser també tindrà una mica de disgust perquè no l’hi hem lliurat en mà, però la il·lusió de la joia recuperada vencerà l’enuig pel nou desaire de les filles, no sap de quina, sospita que soc jo, la seva benedicció, la beneita, la perpètua somiatruites, la refotuda ingènua, la immune al mal.
Aquell dia em vaig aturar en un banc del parc. Em calia la complicitat dels pins que es resisteixen a ser devorats per la ciutat. La bena dels ulls em feia més nosa que mai, em premia el cervell, el sentit de la justícia. ¿Per què la mare era tan dura amb la Rut? La Dèbora es fabricava la seva carcassa i, aparentment, se’n sortia prou bé, però la Rut insistia a complaure la Raquel i només rebia que mocs. La mare li va ordenar que vestís el pare mort com si fos una professional, quan era una filla lacerada per dins. S’havia hagut d’empassar tota sola la degradació de la malaltia. Bé que totes vèiem que el pare se’ns en anava, però ella en sabia el nivell de les transaminases, la magnitud de les metàstasis, els tractaments que no tiraven endavant. Només en podia parlar amb el pare, que assistia a la seva fi amb la lucidesa d’un metge, forçant-se a una objectivitat que era una quimera. Quan li demanàvem si el pare viuria, la Rut aplicava el que havia après a la facultat: dir la veritat, però sempre mirant d’obrir la possibilitat d’una sortida. Cada cop li costava més i a cada batalla perduda s’aprimava un quilo. Les esperances s’esvaïen, la químio, la ràdio, les hormones, l’operació… Al final, la Rut va haver de fer de germana gran amb la Dèbora i amb mi. Érem en un banc, en el passadís del quiròfan del Clínic. Operaven al pare per treure-li el mal de dins, ja sense els miraments dels làsers i la química. Amb les mans enguantades, amb la sang rajant, amb punts i sutures. Si això no funcionava, ja no funcionaria res més. El pare s’havia negat a un trasplantament, un fetge nou només se’l mereixia algú jove. Sabíem que era inútil insistir-li,
Jo ja he fet tot el que havia de fer en aquest món, ens deia esgotat per la quimioteràpia. La Rut se’ns va acostar. Amb la roba de quiròfan i tan prima era difícil reconèixer-hi la germana alegre que s’inventava jocs,
El pare es morirà aviat, ens va dir sense preàmbuls, com qui llença un titular,
Han obert i han tancat sense fer res… però jo ja no en vaig escoltar els detalls. No m’importaven. Vint-i-tres dies després la Rut en vestia el cadàver, mentre la mare era a la perruqueria, la Dèbora atenia els fills que no s’atrevia a deixar amb cap cangur i jo em refeia de la nit de guàrdia a l’hospital. Ningú no es va aturar a consolar la Rut i la mare la va renyar perquè el coll de la camisa del seu Samuel estava sense planxar quan era evident que s’havia arrugat amb les llàgrimes d’una filla que sentia que havia perdut la batalla de salvar un pare. La Raquel es lamentava de la seva pena,
Vosaltres ja teniu la vida encarrilada, jo m’he quedat sense la meva meitat, ens deia. Quan la vaig veure aparèixer al tanatori amb la permanent acabada de fer i l’abric de
mutón fosc, vaig notar una pinçada de vergonya, però en sentir-la esbroncar la Rut,
Nena, vas feta un drap brut, vaig anar més enllà: vaig odiar-la. Mai no havia vist la meva germana tan marcida. S’havia quedat com un secall. Era la tristesa feta carn.
Havien passat vint anys des de la mort del pare, però aquella tarda a la residència, la veu de la mare queixant-se de nosaltres em va fer rebrotar el dolor que havia sentit el dia del seu funeral. Fugint del Bonaire, vaig continuar baixant cap a casa, a peu. La tortuositat dels carrers que esquiven les casetes de la Salut em va escopir a Escorial i, baixant pel passeig de Sant Joan, vaig poder per fi recuperar l’aplom de l’ordre. Era com si els desnivells d’Horta em permetessin lliurar-me a una tristesa dramàtica que només es podia superar amb la rectitud imposada de l’Eixample.
La mare sempre deia que li hauria agradat viure en una de les mançanes del
Placerdà. Ho deia així, com si
Placerdà fos un cognom. Concretament ella es veia en el traç format entre Rambla Catalunya, Rosselló i Provença. Va acabar dalt de tot del carrer Ganduxer, un reducte menys distingit, amb nourics que no sabien on era Santa Eulàlia. Els 240 metres quadrats a la Bonanova van ser la conquesta de terra més important de la seva vida. Parets estucades, balcons de vidre fumat, una piscina que l’inútil del constructor havia situat a la part més ombrejada del jardí i un gimnàs privat als baixos de la finca. La Raquel va ser la dona més feliç del món quan va saber que l’amiga del Samaranch vivia a l’àtic del mateix edifici i que el Figo, un del Barça, s’havia instal·lat al tercer. A la mare li agradava convidar-hi les germanes per demostrar que, de totes tres, era ella qui havia triomfat. No n’era ni conscient, però per matar-les d’enveja de manera pautada, n’havia mil·limetrat la decoració i cada tres mesos els feia un dinar i celebraven —ella, sobretot— una novetat: primer va folrar les parets de seda boatinada a la sala de la xemeneia, després es va fer un aparador a mida per desar-hi la vaixella del casament, més endavant va moblar-se la terrassa amb teca, donant-li un aire oriental, un petit Vietnam en un balcó de la Bonanova, i el més curiós és que no desentonava. Qui desentonava era la Raquel.
Quan estava sola al pis, ja un cop vídua, mai no ocupava cap d’aquestes estances. Fatalment, on es trobava més bé era a l’habitació minúscula destinada a una criada que no tenia. Allí hi desava els estris per cosir i tota la parafernàlia per punxar-se de la diabetis. S’hi estava bé perquè era una mida que li esqueia, com si el cos se li resistís als aires de grandesa imaginats per una ment desmesurada.
Vaig pensar que seria impossible allunyar-la del seu reialme, però quan li vaig ensenyar els prospectes del Residencial Bonaire, la Raquel ja havia entès que, si més no per un temps, no podria continuar vivint amb la Marisa i un porter amb vocació d’àngel de la guarda. Potser aleshores ja estava covant la idea d’una nova vida assistida les vint-i-quatre hores i amb una llibreta daurada per deixar-nos les seves fantasies.
Per animar-la, li vaig dir que podia triar habitació. N’hi havia que donaven al pati de l’escola Pit-Roig i altres des d’on es divisava tot Barcelona. Vaig pensar que en triaria una d’interior, amb el brogit de les criatures durant el dia, i més calmada, de nit. A la mare sempre li havien agradat els nens, això sí: res de cangurs ni sacrificis. Tampoc mai no li ho hauríem demanat. Era l’última persona a qui la Dèbora hauria deixat els fills i jo ni m’ho vaig plantejar: quan l’Elena va néixer, la Raquel ja era massa gran. Els nens li agradaven el temps just per fer la seva actuació i que li riguessin les gràcies,
Ball manetes, que són petitetes; Ralet, ralet, pica pica dineret; cabreta careta, puuum, aquest era el seu repertori. El mateix que jo he heretat i tinc l’impuls de fer quan topo amb una criatura mentre l’Elena es mor de vergonya,
Mama, para, estàs fent el ridícul.
La Raquel va triar una de les habitacions amb vistes a la ciutat i només quan la vaig veure davant de la finestra vaig entendre per què. Contemplant el rosa pal que adopta Barcelona des de les seves muntanyes, la princesa Vidal s’havia enlairat com Jesús al desert i se la veia ben disposada a caure en cadascuna de les temptacions del Diable. Sense vacil·lar, la Raquel acceptaria la glòria dels reialmes i que tot fos seu i, un cop fet, no sentiria cap remordiment.
Normalment les culpes esquivades per la Raquel anaven a parar a les filles, i no pas repartides sinó en bloc compacte. Les nenes érem tractades com un conjunt, mai vistes d’una en una, si no era per esbroncar-nos. La majoria dels cops, la mare ens reduïa a una massa amorfa constituïda per les que havíem arribat al món a fer-li nosa. En aquest cas, la delegació de la culpa era ben senzilla i encara més per a la Raquel, una veterana en la qüestió: si ella havia claudicat davant del Diable era perquè les filles l’havíem tancada en un centre al capdamunt de la muntanya més alta.
Aquella primera nit, la mare va somiar que cedia a la segona temptació del desert,
Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes, i l’endemà es va sentir molt decebuda. Tot allò que contemplava no era seu. Ni tan sols podia divisar la possessió de 240 metres quadrats a Ganduxer. Les nenes l’havíem condemnada en un turó ben allunyat de la Bonanova, un racó de la ciutat on els paletes jubilats eren capaços de cultivar-hi tomàquets, un turó sense piscines ni consolats centreamericans ni clíniques abortives. Garatges, escoles d’arts marcials, pujades i baixades per deixar-s’hi el fre de mà, patis amb pou i rajola, i torres imponents que havien resistit els embats de l’especulació. Sí, les filles l’havíem castigat a contemplar la seva ciutat com una turista. Des de l’habitació, la Raquel divisava les protuberàncies de la Sagrada Família, la Torre Mapfre i l’Hotel Arts, l’Agbar, el Vela, l’eixam del Fòrum. Era l’única capaç de veure-ho tot perquè gastava la fe dels ressentits. Si hagués estat una altra mare també hauria buscat el pis de l’única filla que li quedava a Barcelona. Només havia de detectar-hi la Sagrada Família i mirar cap a la dreta, aturant-se a l’arbrada difusa del passeig de Sant Joan.
Allí hi viu la meva petita, hauria dit a les visites. Ni hi va pensar.
Quan entrava a l’habitació, abans fins i tot de saludar-me, la mare em demanava, més ben dit, m’ordenava que li abaixés la persiana perquè la claror la molestava. Ho deia amb una veu d’heroïna ofesa, a punt de morir de tuberculosi, i ho acompanyava d’un gest displicent amb la mà, assenyalant la corretja com si jo fos d’una tribu remota i m’enfrontés per primer cop al mecanisme amb què s’abaixen les persianes al món occidental. Aquí ja es marcava la pauta de com aniria la visita: si la tancava amb ràbia, la Raquel disfrutava, amb aquell últim plaer de la venjança que es poden permetre els vells. Ja em tenia a punt, nerviosa, i es recreava a enervar-me encara més. Ara només calia fer-me un comentari negatiu, una pregunta indiscreta, treure un tema polèmic. No costava gens.
En canvi, si jo abaixava la persiana tranquil·la, com si no m’hagués adonat del gest que em reduïa a la condició d’esclau guineà, la Raquel es desconcertava. S’hi hauria d’esmerçar més: parlar del mal comportament de l’Elena, interessar-se per algun ex, recordar-me el fracàs del meu últim llibre. Sabia que en sortiria victoriosa i el malestar regnaria per fi a la seva cel·la del Residencial Bonaire.