Mare
1
Página 5 de 20
Jo fins i tot m’hauria conformat amb la palmera, però callava perquè no sabia si el meu panteisme era permès i tampoc no podia perdre el temps amb disquisicions teològiques que encara no entenia i que potser mai no entendré. ¿Ho he dit, oi, que se’n van i ja no els podem fer preguntes? Descartades Las Golondrinas per sempre, el que jo esperava amb ànsia és que l’avi m’expliqués les seves batalletes de
colportor per les Espanyes. De jove, abans de tenir les trigèmines, el meu heroi havia carretejat bíblies en una maleta per repartir-les i havia hagut de barallar-se amb més d’un mossèn que volia cremar-les, i s’havia quedat amb les ganes de socarrimar-lo a ell també. Ja em veia l’avi, atrinxerat rere les parades de la plaça del mercat, esperant l’ocasió per desplegar els volums, a l’aguait de no veure cap capellà, el pols accelerat, la suor freda, les cames a punt d’arrencar a córrer,
De oca a oca y tiro porque me toca.
Li agradava explicar l’anècdota que en un poblet, el nom del qual no recordava, havia topat amb un d’aquells intransigents i uns anys després se l’havia retrobat a Múrcia convertit en pastor evangèlic. Des del púlpit, l’exmossèn encara demanava perdó pel seu passat. L’avi s’emocionava cada cop que rememorava aquesta història de joventut:
—No saps quant vaig arribar a orar perquè Nostre Senyor canviés el rumb d’aquell clergue equivocat.
—Però, avi, tu sempre dius que només hem de donar gràcies, que al Senyor no li hem de demanar res.
—Això és diferent.
Jo aleshores no acabava de pescar la diferència entre demanar la salvació d’un capellà o una volta amb Las Golondrinas, però callava quan l’avi deixava anar una frase que a mi em semblava enigmàtica:
—Els designis del senyor són inescrutables.
De més gran, vaig entendre que, per a ell, la benedicció d’haver tingut tres nenes de cop era un premi inconfessable per la seva anterior vida de propagador de la Paraula de Déu. I de totes elles, la preferida era la Raquel, la qui despertava el seu cor eixut, gens expansiu, un òrgan només dedicat al batec constant per construir una família, per treballar com a gerent de La Voz de Su Amo i per servir l’única veu de l’únic amo possible: el Senyor Jesús.
La Raquel va heretar del seu pare aquesta tendència secreta a interpretar els designis divins. Ella era una princesa i Déu l’havia enviada al món perquè la resta de mortals la servíssim. Així, al llarg de la vida es va envoltar de persones fetes per estar a la seva disposició, des de la seva mare a les dues germanes, el marit, les tres filles i tot el reguitzell de modalitats de pagament: les feineres, les massatgistes, les cuidadores del Bonaire. De seguida es va avenir a viure en una residència, però no va ser gens fàcil de trobar-ne una per a
senyores de la seva categoria.
Dues caigudes més espectaculars que greus ens havien confirmat que la Raquel ja no podria viure sola. El porter de la Bonanova i la feinera
mig negreta havien hagut d’alçar els noranta quilos de la nostra mare dos dissabtes seguits i ja feia temps que ens maleïen per no actuar com ells, que no en tenien cap obligació genètica. Després de set nits d’insomni, dues tones de culpa i cinc bones dosis de converses, les tres germanes vam convenir que enviaríem la mare a la residència. Ens havien dit que a Sitges n’hi havia una que estava prou bé, més barata que a Barcelona i a peu de tren. La fortuna va voler que la Rut i jo hi anéssim per Carnaval. Ens vam trobar que els ancians hi celebraven la festa amb aquell neguit de veure’s obligats a divertir-se. La gran lluita en la vellesa és que no et tractin com una criatura, però aquells no se n’havien sortit. Col·locats en una gran sala, lluïen uns barretets brillants de cartró damunt les calbes. Hi havia serpentines fetes de paperets trencadissos com les seves pròpies venes. Una vedet, que en pocs anys ingressaria en un centre com aquell, es movia entre les cadires, dubtant si havia de col·locar bé les sondes o fer-se la sexi.
El director de la residència-hotel ens va rebre disfressat de vampir i, en veure la cara d’estupor de la Rut, ens va allunyar de l’espectacle per ensenyar-nos les habitacions. Mentre deia els preus de les
suites, nosaltres no podíem deixar de mirar la sang que li regalimava pels ullals. Estava tan content de perdre’s la festa que, a la cuina d’un dels apartaments, es va entretenir obrint tots els armaris, els calaixos, els electrodomèstics, com si les futures clientes que tenia davant fóssim éssers d’un altre planeta que entréssim per primer cop en una cuina terrenal. Mentre ens mostrava el bany equipat per a persones de mobilitat reduïda, el vampir es va encarar al mirall i, com que no era un vampir de debò, s’hi va veure reflectit. En descobrir-se tan ridícul, es va humanitzar de cop, ens va baixar al seu despatx i ens va lliurar uns prospectes perquè ens els estudiéssim amb calma amb la nostra mare. Als papers setinats hi havia fotos espectaculars d’una piscina on la Raquel mai no hi posaria els peus,
Ai, nenes, ja sabeu que el clor em resseca la pell; un horari amb totes les activitats en grup que ella no es rebaixaria a fer,
És espantós, tot ho fan en castellà, i un apartat amb els menús saludables, sense sal, sense sucre, sense plaer,
No em dugueu la carta, estalvieu-me els escarafalls.
En sortir, vam retrobar la vedet que cantava una cançó francesa a la falda d’un avi,
je te plumerai la tête…
Hauríem de continuar buscant.
Diumenge següent, no em vaig atrevir ni a ensenyar el prospecte de Sitges a la princesa Raquel. Calia fer-li veure que ja començàvem a visitar centres, però no em veia amb cor de mostrar-li unes fotos que falsejaven la decadència. Me la vaig trobar asseguda en una de les cadires Lluís XVI que feia poc s’havia fet entapissar de daurat. Damunt la taula de joc amb sobre de pell hi tenia un escampall d’
Holas i fotografies familiars.
—¿Què fas?
—No res.
Va obrir un dels calaixets de la taula i hi va posar els retalls amb unes tisores de plata que ves a saber on són. Les recordo, amb el mànec arrodonit, gravat amb rugositats decoratives, i la punta que feia un revolt suau per acompanyar el moviment del paper cuixé. És curiós com ara enyoro uns objectes que sempre vaig menysprear. A casa tot ho tinc dels xinos. En canvi, la mare sempre comprava el millor. Un psicoanalista s’hi entretindria.
Després del dinar preparat per la feinera i reescalfat en un micro de primera generació, la mare va disposar-se a fer la seva migdiada sagrada i jo, és clar, vaig anar directa al calaix. La primera sorpresa en obrir-lo va ser trobar-me amb un escampall de paperets retallats en rodones de la mida d’un botó. Eren cares de la mare, en general somrients, a l’espera d’un nou cos. Els seus ulls es multiplicaven com petits insectes aturats en la llum. A sota de tot, hi havia un
collage ja completat. El cos de Lady Di, camí de l’altar, avançava del bracet del seu príncep i lluïa un cap amb el somriure de la mare. Entre els papers, restaven les fotos familiars mutilades. L’avi amb les trigèmines incompletes, el pare de la mà d’una mare sense rostre, jo bressolada per una decapitada.
—Mare, ¿què has fet amb les fotos familiars?
—Coses meves.
El dia de la visita al Residencial Bonaire, la Rut, que és pediatra, estava de guàrdia, i la Dèbora no podia deixar els fills amb ningú, així que hi vaig anar sola. La noia que em va atendre va demostrar més intel·ligència que el vampir de Sitges. Si més no, va subratllar aspectes menys banals que els mobles de la cuina: el servei mèdic constant, l’activitat dels fisioterapeutes i la varietat en els menús. La clau estava en si a la planta de la mare hi hauria la cuidadora sol·lícita o l’especialista a no sentir els timbres, però això no ho podíem controlar, com no podem controlar els mestres dels fills, els veïns del bloc ni els companys de feina. Et toquen i prou. Quan els ho vaig comentar a les meves germanes, la Dèbora ho va resumir a la seva manera resolutiva:
—Tampoc no cal amoïnar-s’hi gaire: sigui qui sigui la cuidadora, ja sabem que la princesa tan sols n’estarà satisfeta si té vocació d’esclava.
Ens calia un impossible. Fos al Tardor Daurada, al Bellesguard o al Dies Plàcids, a la setmana ja li agafarien mania, fins i tot alguna li contestaria de mala manera i nosaltres, les filles, hauríem de fer el paperot de queixar-nos a la direcció del centre perquè allò tenia un límit, quan nosaltres mateixes no paràvem de traspassar-lo.
—Maria Pilar, ja t’he dit que la llet calenta no la vull en vas de plàstic.
—Senyora Vidal, fem servir aquests gots perquè no es trenquen.
—Això és una porqueria, la llet agafa gust.
—El metge ha dit que és bona per als ossos.
—Si voleu que me la prengui, porteu-me-la en un vas normal.
I la Consuelo abandonava l’habitació sabent que minuts després sonaria el timbre.
—Vull la llet en un vas de vidre.
Així cada tarda, quatre o cinc vegades, fins que una de nosaltres apareixia amb un got a la butxaca, com una traficant d’estraperlo, i hi vessava la llet perquè la mare aparqués la seva lluita tenaç.
—¿Ho veus, Maria Pilar, com així sí que me la bec bé? No costava tant.
Envermellíem, és clar, sobretot per la mirada de la cuidadora, que ens remarcava que hi havia normes i que tots els interns les havien de complir, inclosa la irreductible Raquel.
Mai no sabrem si el vespre que vaig descriure el Bonaire a les meves germanes, estàvem de més bon humor o ja no podíem més, però ens va semblar que era el centre més adequat, sobretot quan van acceptar que la nostra mare no fes cap de les activitats proposades ni baixés al menjador col·lectiu,
Estalvieu-me els escarafalls. Ens va semblar que en aquell centre estaven més oberts a les particularitats d’una vella amb criteri propi. Fins i tot ens van dir que li deixarien portar algun moble de casa per decorar la seva cambra individual. Això sí, totes les seves pertinences haurien d’estar ben marcades amb el nom i el número de l’habitació. La Raquel Vidal es convertiria en la 514: la seva roba de la tintoreria aniria a parar en aquesta taquilla, la medicació se li lliuraria en la safata amb aquesta xifra i així l’apuntarien en el llibre de visites del fisio. Bé, això és el que els hauria agradat als del Bonaire. En aquella reunió prèvia amb les filles encara no sabien que a la mare mai no se la reduiria a tres xifres. Ella sempre seria una estirada, amb les seves exigències, amb la seva personalitat, amb una individualitat que defensaria fins a l’últim dia. Les tres súbdites de la princesa Vidal no en teníem cap dubte. Vam dissimular.
La idea que teníem era ingressar la mare en un centre i, si calia, fer un sobreesforç econòmic i que la Marisa hi anés dues vegades a la setmana. La Raquel estava molt unida a la feinera de Colòmbia o Bolívia, mai no ho sabia, i la seva fredor ens va tornar a sorprendre quan ens va dir que no malgastéssim els diners:
—A la Marisa, ja no la necessito.
—Però, mare, et farà companyia.
—Deixeu-me. En aquest lloc on m’heu portat, tindré prou gent.
Cap de les tres no vam tenir coratge per explicar a la Marisa que la senyora Vidal havia preferit prescindir dels seus serveis. Ens vam limitar a argumentar-li que no teníem prou diners per pagar el Residencial Bonaire i, a més, el seu sou. Era cert. La mare no va tornar a veure la feinera colombiana mai més. Ni va preguntar per ella. Ni se’n va acomiadar.
Havien conviscut deu anys.
De vegades sospito que la meva filla també és així, tan poc empàtica que fa angúnia. I potser jo també i no me n’adono. Deu ser el gen luterà que ens corre per les venes, l’únic que ens ha quedat de les ensenyances religioses de l’avi: molt sentit pràctic; poca pietat.
Segons la mare, si la Marisa va ser substituïda per la Maria Pilar,
que m’estima tant i tant, va ser cosa del Senyor, l’inescrutable, que l’hi havia enviada per a les seves necessitats durant els pocs mesos de vida que li quedaven. Més endavant vam anar descobrint que la Marisa no era tan santa, que feia tard, que perdia el temps xerrant pel mòbil, que robava… vaja, totes les acusacions que pateixen les del seu gremi. No en vam fer gaire cas: eren més fruit de la construcció que li calia fer-se a la Raquel per excusar-se del seu desamor, que de la realitat. Després d’una dècada de servei a casa i dos rescats
in extremis, la Marisa va ser bandejada perquè ara la mare requeria uns serveis més especialitzats. De cuidadores, al Bonaire, ja en tenia. Menys sentimentalismes i més neurones, menys companyia pagada i més temps per escriure les memòries. I la Maria Pilar,
m’estima tant i tant.