Mare
2
Página 6 de 20
2
Fa tres mesos que la mare és morta i se m’ha apagat el dia recuperant-la a través de la lectura. A poc a poc, s’ha apaivagat la llum que entrava per la finestra de la cuina, on m’he instal·lat a llegir. Sento les seves lletres esgarrapant-me la retina, un regust de tinta em recorre el cos i tinc gana. Són les sis. No m’he aturat ni a dinar.
A mig matí la meva germana gran m’ha interromput amb una trucada:
—Aquest vespre vindrem amb la Rut a casa teva. Ja t’han portat les coses de la Raquel, ¿oi? Estic fent gestions perquè te les vinguin a buscar avui mateix.
La Dèbora sempre parla amb resolució, sense esperar cap esmena, cap confirmació, cap pregunta.
La paraula
mare no la diu mai.
La seva veu real se m’ha barrejat amb la de la llibreta daurada i de seguida he entès que m’havia d’endinsar en aquesta herència de records, abans que les meves germanes me’ls desmuntin peça per peça, com si fossin els jocs de fusta escatada amb què m’instruïen de nena.
En penjar el telèfon, he tingut l’impuls de baixar a la nova botiga de
cupcakes que han obert a la cantonada. Volia fer-los una sorpresa. Menjarem qualsevol cosa per sopar i després els trauré de postres. M’agrada que elles m’aprovin. Sempre seré la seva nina, la seva supervivent, però quan em disposava a baixar, no he trobat les claus. He buidat la bossa: el moneder, els mocadors, la llibreta, un paquet rebregat de xiclets, tot ha quedat estès damunt la taula del menjador. Les claus han aparegut a última hora del matí, quan he tornat a mirar dins la bossa i la botiga de
cupcakes ja era tancada. En aquells moments portava prou hores de lectura per entendre que la mare no volia que m’allunyés de les seves paraules. Era ella qui jugava amb mi a fantasmes. No m’he espantat. Cap de les dues no hi creiem.
La seva trapelleria només m’ha servit per recordar-me aterrida per culpa d’una altra pèrdua, als set anys. Aquest sí que és el meu primer record i no és cap triomf, per això no el vaig voler explicar mai a la mare.
Soc a l’escola buscant les arracades. Potser sí que me les vaig treure jugant amb la Noemí i el Pere. Ella sempre feia de mare i ell, de pare. Jo era la filla i calia anar a dormir. Deuria fer veure que deixava les joies a la tauleta de nit, que era la soca d’un arbre del pati. Maleïda mania de creure’m les ficcions.
La cuinera de l’escola em va ajudar a buscar les arracades quan, a la sortida, em vaig negar a pujar a l’autocar. Em feia pànic tornar a casa. Sabia que eren de platí i un brillant, fetes expressament per al meu bateig. La mare em mataria. Continuo viva, però no he oblidat l’esbroncada. Les meves germanes diuen que va ser una pallissa. No ho sé. Sempre m’agrada més pensar que exageren. Em cal fregar-me els records amb un bàlsam que em preservi del dolor. L’endemà, la Raquel va encarregar unes arracades noves, iguals que les que havia perdut, com si res no hagués passat, però sí que havia passat alguna cosa. És el que ara encara m’intento explicar. ¿Qui envia a l’escola una criatura amb unes joies d’aquest valor? La Raquel. Ella era així i no n’hi havia
más que una.
Afortunadament.
Estrenem l’Erra 20. Tinc onze anys. Tots els cotxes del pare són Renault, com també ho seran els meus. El veí de sota en té un concessionari i li fa bon preu. Jo continuo una tradició sense ni adonar-me’n. El cotxe és allargat i a mi em sembla de carreres. És diumenge i en sortir del culte, agafem els túnels per dinar un arròs lluny de la ciutat. Les vistes de la Rabassada són esplèndides, però el pare no es veu amb cor de fer-la. No és que sigui prudent, més aviat li agrada demostrar-nos que no s’ha de tenir por de res, però a la bifurcació la mare li ha dit,
Samuel, és millor anar pels túnels, que els revolts són molt perillosos. Les meves germanes han posat aquella cara de reprovació davant qualsevol comentari de la Raquel,
Aquesta dona és insuportable! En el fons també creuen que el cotxe és de carreres i el pare és l’heroi que el condueix. Jo m’he alegrat de passar pels túnels, és el que més m’agrada d’anar en cotxe. Cada cop que entrem en un, la mare ens fa dir:
Bona nit, senyor mosquit, allargant la i fins que en sortim i, mig ofegades per la vocal infinita, exclamem:
Bon dia senyora Maria. És un joc que s’ha inventat ella per distreure’ns del viatge, un repte que jo entomo com si m’hi anés la vida, que la Dèbora detesta i que la Rut repeteix per inèrcia. Ara també ho intento fer jo amb la meva filla, però l’Elena renuncia a la ide seguida, i em reclama que torni a posar Europa FM. El meu entusiasme la fastigueja.
Al nou Erra 20 hi som tots, menys l’avi, a qui li toca cap de setmana amb la tia Dàmaris. M’agrada seure embotida entre les germanes i que la Rut ens faci cantar Raimon amb la fe amb què es cantava als setanta. A la sortida de la carretera, el pare fa una frenada sobtada que ens estronca el
Diguem no i la mare l’escridassa,
Samuel, ets de por, m’has espantat. El pare li replica, molest per la reprimenda d’una dona que és incapaç de conduir i la mare, ofesa, comença amb el mareig. Els seus rotets omplen el compartiment del vehicle d’un alè de ressentiment. Entre ois desembolica un Bucodrin que abans ens ofereix, gairebé que ens l’imposa, com si ens volgués traspassar el patiment en lloc de la cura. L’olor del caramel em repugna i, en un atac profètic, m’adono que tota la vida associaré aquesta aroma química a la falta de concòrdia. No sé qui va dir que totes les famílies són iguals, però n’hi ha unes de més iguals que d’altres.
Sí, la Raquel fa tres mesos que no hi és i aquest matí, massa d’hora per al meu gust, uns transportistes m’han portat els seus mobles. Fins ara ens els guardaven al garatge del Bonaire com a favor. Quan els dos homes ja marxaven, el més gran s’ha girat i, d’entre els cartrons ja plegats, n’ha tret un paquet, com si em fes un truc de màgia:
—Perdoni, me’n descuidava, això és de part de la Consuelo, de la residència.
Era la llibreta daurada que m’ha tingut tot el dia enfarfegant-me els records. El primer impuls ha estat deixar-la sobre la taula de la cuina i he pensat que ja l’obriria quan m’hi veiés amb cor. Amb els anys he après que no és bo precipitar-se sobre les emocions. Abans de res em calia pair la novetat dels mobles de la mare. Al menjador de casa els he sentit més pesats que mai. L’armari lacat de vermell, la taula de joc amb calaixets i el paraigüer esquerdat desentonen en el meu pis del passeig de Sant Joan, una barreja d’IKEA gamma alta i alguna incursió voluntariosa d’antiquari. Quan els transportistes han marxat, no m’he atrevit ni a acostar-m’hi per si la mare hi havia deixat alguna empremta. Hi ha cultures que creuen que els morts continuen presents en les seves pertinences, una bestiesa com una altra, però que avui confesso que em ronda. He fet deixar els mobles en un racó, sense cap concessió decorativa, només amb el desig impossible que no fessin nosa. En entrar a la cuina per allunyar-me’n, no he pogut evitar veure la llibreta daurada, com si un director de cinema l’enfoqués amb una música de suspens. M’he vist obligada a obrir-la i així continuo des de fa set hores: atrapada en el temps.
Tot i que l’avi Vidal no era ric, va fer l’esforç de portar una de les trigèmines a una escola que no fes tuf de nacional-catolicisme i, naturalment, l’elegida va ser la princesa Raquel, que avui he descobert als sis anys en una foto retallada i enganxada a la llibreta de qualsevol manera. La mare i les seves manualitats!
La nena de la foto va amb un vestit estampat amb el coll blanc, uns mitjons de punt i unes sandàlies negres. Porta el serrell tallat ben recte i somriu ensenyant les dents. A la pissarra hi ha escrita la lletra d’una cançó en alemany.
Alle meine Entchen, schwimmen auf dem See…
Recordo que la mare la cantava. En un viatge a Frankfurt, quan era estudiant, vaig trobar un llibre infantil amb la cançó dels aneguets i l’hi vaig portar. Quan aquest matí he girat el full, he vist que la mare havia enganxat la pàgina del llibre amb una anotació: «Regal de la Sara, 9 de setembre de 1987». He notat una punxada al pit. Estava convençuda que la mare s’havia oblidat que era jo qui li havia comprat el cançoner. Sí, va rebre el regal amb alegria. Jo encara no tenia vint anys i tornava d’un viatge llarg amb els meus amics. Havíem viscut en una casa ocupada al Berlín Occidental, esforçant-nos a entendre que els comunistes no eren els bons. En una llibreria de vell vaig topar amb el llibret il·lustrat amb aquesta cançó i em va venir la veu de la mare cantant-me-la. L’hi vaig comprar, impacient per tornar a casa i donar-li un regal que per fi l’emocionaria. La nostra relació sempre millorava molt en la distància, potser per això només he aconseguit estimar-la un cop morta.
Quan li vaig donar el llibre, la mare el va col·locar al faristol del piano, em va fer tocar la petita peça i va cantar,
Alle meine Entchen, schwimmen auf dem See…
¿Què ens va fer barallar-nos, aquell dia? ¿M’havia retret el pentinat que portava? A Berlín em vaig rapar el cap amb l’intent de deixar-hi una cresta que s’havia convertit en tirabuixó. No, a la mare les meves excentricitats estètiques la divertien. Recordo que va començar a parlar, a parlar molt, de si quan era petita anava a jugar a la torre de les nenes Moragas, que només la deixaven entrar a ella perquè les seves germanes no sabien comportar-se, que les tietes no tenien ni la meitat de classe que ella, que un dia va cantar a les veïnes aquesta cançó a la vora d’un estany que tenien al jardí i que el pare Moragas ho va sentir per casualitat i va quedar tan meravellat que va dir:
Quina amigueta tan bufona que teniu, ¿d’on surt aquesta nena? Sí, el vell Moragas, fundador del Palau de la Música, va dir,
¿d’on surt aquesta nena? I estava tan content que les seves filles juguessin amb una veïna tan ben educada i que parlava alemany, que els va prometre que els compraria uns aneguets:
—Nena, imagina’t si n’eren, de rics, els Moragas, que l’endemà el pare va arribar amb tres ànecs petitons per a l’estany i la senyora Moragas, que era molt distingida, només feia que escarafalls perquè li feien angúnia. Jo sempre ho he dit que això de tenir animals a casa és una vulgaritat, que embruta.
Potser va ser aquí on em vaig emprenyar. Sí, aquest to d’admiració cap als veïns rics, els seus aires de grandesa, la imaginació que segur que hi posava, el seu desig d’engrandir-se, tot plegat va fer un còctel que segur que va causar una explosió en la jove que jo era aleshores, tornant de Berlín, amb el cap bullint de revolució, amb el comunisme pansit i l’anarquisme com a bàlsam, amb vint hores als passadissos dels trens d’Europa i un desig inconfessable de totes les comoditats que no m’havia pogut permetre durant un mes d’Interrail. Sí, ben bé com li passa ara a la meva filla, el seu entusiasme em va fastiguejar:
—Mare, qui vols que es cregui aquesta història?
I ella em devia mirar amb aquella cara de
Jo no dic mentides perquè dir mentides era el pitjor pecat, a casa, i només ara puc entendre que les seves fabulacions no eren mentides, com no ho són les meves novel·les.
El que més em devia molestar és que no em preguntés pel viatge, que no es preocupés per si havia menjat prou, per si havia passat fred, per on havia dormit, que no fes com la resta de les mares del planeta. Em costa confessar-me que en el fons el que jo hauria volgut era una mare de manual i em recreo rellegint l’anotació de la Raquel amb la seva lletra envellida: «Regal de la Sara, 9 de setembre de 1987». ¿Què importa si és cert o no que un melòman portés tres ànecs a casa un dia de primavera de l’any 1934 perquè visquessin en un jardí que ara és un parc públic? La mare no s’havia oblidat del meu regal.
Alle meine Entchen, schwimmen auf dem See…
Jo sí que m’he oblidat de la tonada. Hi ha tanta distància de temps, d’ambient, d’Història entre nosaltres. La Raquel anava a l’Escola Suïssa i jugava amb les nenes Moragas i una guerra s’ho va carregar tot. Jo anava a l’Escola Evangèlica, jugava amb la Nancy, i Franco va morir quan tenia set anys. Tanta distància, sí, la mateixa distància que hi ha entre la meva filla i jo, o potser no. L’Elena va a la pública del barri, mai no ha volgut jugar amb nines, no nota la Democràcia.
De nena, jo vestia la meva Nancy amb un
palabra de honor setinat de color blau que es complementava amb un fulard. Se li havia de col·locar amb gràcia, però la meva Nancy era com jo: no en tenia. El fulard sempre es perdia pels racons de casa. Podia estar-me setmanes sense veure’l i de sobte me’l trobava dins d’un armari de la cuina de fireta o entre els plumiers. Sempre vaig sospitar que aquell fulard tenia vida pròpia. Només de més gran he sabut que això també em passaria amb les claus, amb les ulleres, amb la cartera, amb la mare.
Tot desapareix i torna a aparèixer.
Quan em retrobava amb el fulard tenia l’impuls obsessiu de despullar la Nancy i vestir-la amb el
palabra de honor. Aleshores li nuava el complement al coll, com una soga, a veure si així no el perdia. Era inútil, fins que un dia vaig trobar el fulard entre els llibres d’escola i ja no hi havia ni Nancy. Feia temps que l’havia abandonada sense saber que de passada també abandonava la infantesa. Si hagués estat més fetitxista hauria guardat el fulard com un amulet, però mai no he estat de guardar res. Al contrari de la mare, que va voler conservar fins al final els mobles que ara tinc arraconats al menjador. Ella sabia el nom de cada cosa, el joc de cafè victorià, el canterano de Roche Bobois, el
mundu de l’àvia… A mi els objectes em pesen, tinc la impressió que em fan nosa per tirar endavant. Tot ho he anat deixant a les cases on he viscut, separació rere separació. De vegades em sap greu perquè, amb la meva mala memòria, em servirien de
souvenir. Miraria aquella capseta i recordaria l’amic que me la va regalar i les vacances que vam passar junts al sud de França, però amb la capseta desapareix l’amic i les vacances i el sud de França.
Les meves germanes es van alegrar que deixés de jugar amb la Nancy. Elles tornaven amb els seus pantalons de peto de les Jornades de la Dona, de les assemblees feministes, d’una ponència de la Marçal i l’últim que volien era trobar-me a casa jugant a vestidets amb una nina ridícula. Em regalaven joguines de fusta aspres al tacte, amb els colors que es desprenien com escates de peix, jocs de construcció que no encaixaven. La mare s’ho mirava amb el mateix menyspreu que jo. Les dues preferíem les capses de cartró amb plàstic transparent per exposar els vestits i els complements. La Nancy Viajera portava ulleres de sol. La Infermera, un mocadoret al cap amb una creu vermella. La Día de Compras, una bosseta per penjar-se a l’esquena. Jo, covarda, no deia res per no trair les meves germanes, davant seu, jugava amb les fustes per estalviar-los disgustos ideològics. Elles eren les qui em preservaven del sistema i la mare era la dolenta, això no s’havia de posar mai en dubte. Ho sabia des de sempre. Quan vaig néixer, les dues van fer una reunió per protegir-me del monstre de la Raquel. Tenien dotze i vuit anys i van decidir que no permetrien que la mare em convertís en una esclava. Van ser elles les qui van forjar la meva sensibilitat:
Yo no canto por cantar ni por tener buena voz, canto porque mi guitarra tiene sentido y razón. Víctor Jara va ser el primer mort que vaig plorar. Després he après que créixer és acumular morts. Els plores i et van donant força, com està fent avui la mare amb la seva llibreta.
Ja fa hores que, pel celobert, he sentit els veïns fent fressa a les cuines. M’han arribat les olors dels seus dinars, una barreja impossible de col, sofregit i
pizza. Immersa en la lectura, he estat incapaç de tornar al món dels vius. L’ara i l’aquí no han aconseguit imposar-se. Les paraules de la mare han estat més poderoses que qualsevol altra remor. Si no vigilo, en un parell d’hores començaré a sentir com els veïns baten els ous per a les truites del sopar i jo continuaré clavada a la cuina, sotmesa a aquesta pluja de records. Sort que les meves germanes vindran a rescatar-me de la mare, com si estiguessin eternament condemnades a aquesta missió.
La Raquel sempre em deia que jo era una inútil a l’hora de vestir-me.
Sempre vas feta un nyap! M’hauria anat bé jugar més amb la Nancy Cóctel amb vestit vaporós, la Nancy Playa amb pareo i pamela, la Nancy Otoño, amb aquella faldilleta plisada i el coll alt i la gorreta a joc… però les meves germanes em van manipular amb els jocs de construcció per preservar-me d’una mare que hauria volgut jugar tota la vida a vestidets. Ara soc una dona a qui li agradaria viure a la Xina de Mao, tots uniformats, sense haver de pensar si això o allò ens queda bé, si escau per a l’ocasió, ¿què diu aquesta roba de nosaltres: soc sexi, interessant, pràctica, emprenedora, elegant?
Ets idiota, em ressona la veu de la Dèbora. ¿
Jugar a vestidets? Era una bruixa. Va tancar la Rut al lavabo als catorze anys i li va dir que no la deixaria sortir fins que no s’hagués depilat les aixelles. No ho sabia.
Sí que ho sabies, t’ho hem explicat mil vegades. ¿Te n’enrecordes quan ens…? No, Dèbora, calla. No ho recordo.
—No recordo res.
Aquella nena de la fotografia de l’any 35 no va tenir mai cap nina comprada perquè el seu pare considerava que era una despesa innecessària i la seva mare n’hi feia de drap. La Raquel les vestia de criades amb parracs i els donava ordres que eren incapaces d’obeir:
Porta’m un got d’aigua, Para taula, Endreça la cuina. ¿Abaixa’m la persiana? Les nines restaven immòbils en la seva desobediència embotida i la Raquel les apallissava mentre les seves germanes l’advertien que allò era pecat.
—No els peguis, pobrissones.
L’Elisabet i la Dàmaris miraven d’alliberar les nines de les plantofades de la Raquel, però el que veia la seva mare en entrar a l’habitació a posar ordre era que les nenes no sabien compartir les joguines. Totes tres eren castigades sense sopar quan encara es podia castigar sense sopar, just deu mesos abans de la guerra.
Hores després, la Raquel encara remugava:
—M’han volgut treure les nines, papa.
I el senyor Vidal, d’amagat, donava un llonguet a la seva princesa.
Potser el que passa és que aquella nena de l’Escola Suïssa mai no es va fer gran. Era una mare jugant a nines, a la manera com jugava a nines la Raquel.
Porta’m un got d’aigua, Para taula, Endreça la cuina. I fa tres mesos, insistentment, a la 514,
Abaixa’m la persiana.
Ens pegava amb ràbia. A mi, no. O potser sí, Dèbora, d’acord, però ho he oblidat i ara no tinc altre remei que reconstruir-la per reconstruir-me.
Alle meine Entchen, schwimmen auf dem See…
La Nancy Otoño al jardí dels Moragas.
Tanta distància de temps, d’ambient, d’Història entre nosaltres.
Les famílies que conviuen amb cecs són ordenades. Saben que no poden moure res de lloc sense avisar. Jo ara voldria sortir de la cuina, però enlluernada amb els records de la mare, sé que caminaria a les palpentes. Tinc por. No, no arriba a tant. Tinc una angúnia, un no sé què. Fa una estona m’he alçat per anar al lavabo i he estat a punt de fer caure el paraigüer. Segur que la Raquel l’ha mogut de lloc com una fantasma venjativa:
Veus, Sara, a tothom li pot passar.
El va esquerdar el primer dia que li vam deixar en un racó de la 514.
—Mare, amb aquest trasto pel mig ensopegaràs.
—Que en sou, de pesades, és una peça de ceràmica del Sibina, molt distingida.
—Però ¿per què vols un paraigüer?
—Aquí hi fa bonic i no soc ruca, encara hi veig prou per esquivar-lo.
Aquella primera nit ja el va fer caure, però se les va empescar per amagar el desastre fins que un dia de pluja, quan la Dèbora hi va deixar el paraigua, se li va desmuntar.
—Vigila, filla, ja l’has trencat. Ets massa brusca!
La meva germana no va dir res. Ja sabia que era inútil discutir amb la Raquel. Ho havia après de nena, a base de cleques. Va sortir de l’habitació, contenta de tenir l’excusa de fugir a comprar una cola d’impacte i va arranjar el paraigüer sabent que l’única veritat que li diria la Raquel és que era massa brusca. Sí que ho era, la Dèbora, però només amb la mare. No ha oblidat el dia que li va venir la regla, a la cabanya, la caseta que teníem per als caps de setmana. Aquell vespre els pares havien convidat uns coneguts per primer cop. La meva germana es va descuidar d’estirar la cadena. La Rut és qui ho recorda amb més nitidesa, potser perquè ho va viure des de fora. Totes tres fèiem els deures a la taula del menjador. La mare va entrar al bany, ja vestida per al sopar, disposada a maquillar-se. Minuts després en va tornar a sortir i, feta una fera, va agafar la Dèbora dels cabells i la va arrossegar fins a la tassa del vàter per entaforar-li el cap:
—¿Ho veus? No has estirat la cadena! Porca!
La Dèbora no deia res. S’havia tornat una nina de drap amb la cara mal cosida. Aquell dia només la Rut va ser capaç de replicar a la Raquel, com si encara hi hagués alguna esperança de fer-la rectificar:
—Mare, ¿què fas?
Jo m’havia ficat sota la taula del menjador, naturalment, tapant-me les orelles. Sentia com tota la casa de fusta trontollava. Nosaltres érem els tres porquets, però cap llop bufava des de fora. El perill el teníem dins de casa i el pitjor és que era en forma de mare.
Nenes, ¿què en farem d’aquests últims mobles?, ha preguntat la Rut pel grup de whatsapp.
No he dit res. La Dèbora ha respost a l’hora de dinar.
Uns nois d’Engrunes els recolliran a casa de la Sara de sis a set. He enviat un polze alçat.
La interrupció del primer missatge de la Rut m’ha servit per allunyar-me de la llibreta, encara que fos per un moment. He aprofitat per retrobar-me altre cop amb els mobles, tan perduts entre les meves pertinences. M’han semblat peces de museu a la sala equivocada, rèmores d’una època que no podré reviure encara que hagi quedat escrita en els records de la mare. M’he sentit ridícula per la meva nostàlgia i m’he consolat pensant que no hi ha cap aparell per mesurar la pena. Tot bascula entre ser un desgraciat amb algun privilegi o un privilegiat amb alguna desgràcia, deia l’avi. Depèn del caràcter de cadascú i, sobretot, dels designis del Senyor, que són inescrutables.
Vam buidar el pis de la mare quan encara era viva. La residència era molt cara i ens calien els diners, així que vam trucar a un gitano de Gràcia especialitzat a desmuntar cases. Amb la seva veu rogallosa d’home bregat en mil regatejos, el senyor Penya ens va demanar de fotografiar cada racó del pis de Ganduxer per fer-ne l’inventari. Dos dies després, rebíem per
mail la llista amb els preus de sortida. Ell es quedaria amb el 60% dels guanys. Els objectes de valor anirien a subhasta. Els altres, a la seva parada dels Encants. La quincalla, la vendria als moros. Cada mes ens faria l’ingrés. Ens en vam refiar perquè ens volíem desempallegar de la tasca feixuga d’acabar amb les possessions de la Raquel acumulades en nou dècades de vida. El gitano va complir, o això ens va semblar: cap de les germanes no es va entretenir a comprovar quines coses s’havien venut i quines no, i si corresponien als ingressos que ens feia i que un bon dia ens va deixar de fer.
Encara conservo la llista del senyor Penya en una carpeta de l’ordinador. La relació dels deu primers objectes dona fe del català impol·lut del mercader, un fet que va contribuir que li féssim confiança. Són coses que passen quan un és parlant d’una llengua petita, que fa miracles.
1. Capsa lacada malmesa
2. Cendrer plata rosa centre repujada
3. Tisores de plata gravada (sí, les que ara enyoro)
4. Encenedor sobretaula plata
5. Caixa argentada
6. FlashCornet
7. Flash National
8. Ikon Zeiss Contaflex càmera fotos
9. Kodak Brownie
10. Fotòmetre Zeiss Ikon
—Quietes, no us moveu —diu el pare. Està ajupit i s’ha posat un tub molt llarg a l’ull dret mentre amb la mà ens ha indicat que ens desplacem. Quan l’ombra ha deixat d’ennegrir el rostre de la Rut, ha pogut retratar una mare somrient i les seves tres filles vestides igual, amb un estampat de flors grogues, petites i fresques. El pare porta una altra càmera més petita penjada del coll, un insecte gegant. Sabem que no ens hem de moure fins que no faci un nou clic per immortalitzar la nostra vida perfecta. Tinc les meves germanes, una a cada banda. No els puc veure la cara, però quan es reveli la foto segur que hi veuré els seus ulls enfonsats, un rictus forçat, fins i tot les flors dels seus vestits semblaran pansides. Jo encara soc petita, però puc olorar l’odi de la seva adolescència. La rebel·lia en contra d’una mare que fa un moment les ha obligades a lluir un vestit que odien per demostrar que som una família feliç i conjuntada. El pare no hi era quan han començat els crits, com si fos un fotògraf de casament que apareix només quan la cerimònia és a punt. No ha vist com la Dèbora es negava a seguir el joc de les aparences, com la Rut la secundava, com jo m’arraulia en un racó, com sempre, tapant-me les orelles per no sentir la mare:
—Us he dit que us poseu el vestit nou!
Els texans rebregats a terra de l’habitació, les meves germanes en calcetes, tossudes com lluitadores de Femen, i els vestits copiats de les infantes, acabats d’arribar de la modista, penjats dels poms de l’armari.
—Jo no em penso posar aquesta cursilada.