Mare
3
Página 9 de 20
Vostè, ¿de quina barriada ve? No sap què es viure en un pis tan immens, un trasbals. No hi ha hagut manera que trobés la garantia. ¿Per què els lampistes li responien educadament, en lloc d’enviar-la a pastar fang? No ho sé, però res no semblava arreglar-se en aquella cuina que s’anava convertint en la ruïna d’una civilització envaïda per adhesius barats.
Els Tot a cent van ser l’última de les alegries de la Raquel. La lletjor de les flors de roba, dels gerrets pintats de daurat, dels marcs de plàstic que simulaven carei es va imposar sobre els mobles fets a mida del Sibina. Marabunta de la vulgaritat, la Raquel comprava i comprava,
Sara, ¿saps quan m’ha costat, això? Per fi, la nena metodista es lliurava al consum addictiu sense caure en la imprudència,
Només cent pessetes, ¿t’ho pots creure?
Anys abans de la decadència total, mentre jo intentava encabir-ho tot al rentaplats Indesit que perdia aigua, sentia que la mare i l’Ernest es repartien elogis tot repassant els àlbums asseguts al sofà de la sala:
—Aquí fas molt de goig —li deia ell.
—Això és al casament de la filla dels Cassanyes. Aquest vestit el vam copiar de la princesa de Mònaco. És bonic, ¿oi? La Sara no el va voler i va acabar al
bazar de l’església. Malaguanyat!
—No és el seu estil.
—¿Estil? A casa tots tenim molt bona planta, però ella sempre va feta un nyap. A veure si la convences que s’hi miri una mica.
—Ja saps que és molt tossuda.
—Ho pots ben dir, Ernest, com l’he arribada a patir!
I la tossuda mirava de convertir-se en un objecte inert enmig dels trofeus acumulats als 240 metres quadrats de la Bonanova.
11. Estoig 6 culleretes plata amb pedres
12. Joc de pinxos banya
13. Regadora miniatura cristall
14. Sucrera inox.
15. Rellotge sobretaula de boles
16. Cérvol plata escalfa copes conyac
17. Obridor plàstic negre per taps suro
18. Estoig 13 culleretes amb pedres
19. Elefant resina
20. Safata rectangular 33 x 16 alpaca
21. Filla tossuda 1,70, 68 quilos, malmesa
I, a mi, ¿m’estimava?
M’he passat el dia furgant en el meu passat perquè hi aparegués un trauma concret que me’n donés la resposta. La copa de vi que m’he pres a primera hora de la tarda m’ha donat l’empenta que em calia per sortir de la cuina, com un nàufrag desorientat. L’estómac em feia soroll. Acusava no haver ingerit res més que Raquel i Raquel des del matí. Feia cinc hores que m’alimentava de la mare, com si un cop morta em tornés a alletar. No he ensopegat amb el paraigüer. Aquest cop, la princesa no ha volgut jugar amb mi a fantasmes. M’he acostat als seus mobles i he obert l’armari lacat d’aquest to granatós que en teoria ella va triar amb el pare. Aquí hi desava la cristalleria, alineada per mides, com si fossin soldats transparents. De nena, m’agradava mirar-me aquells gots i copes, tallats per fer jocs de llum. El dia del meu aniversari, la mare em deixava parar taula amb aquesta cristalleria i jo em podia sentir tan princesa com ella o gairebé. A l’hora del brindis, l’avi s’alçava i donava gràcies a Déu, la mare acostava la copa a les nostres i, sobretot, vigilava que la miréssim als ulls. Si no ho fèiem, ens renyava. La Rut se’n sortia amb una mirada furtiva, però la Dèbora sempre acabava castigada,
Aquesta nena és una esquerpa, Samuel, somicava la Raquel.
¿Què et costa mirar la mare?, li retreia el pare. Li costava. Li va costar fins al final.
¿Ens estimava?
Una tarda que vaig pujar a la residència, em vaig trobar la mare parlant pel mòbil que li havíem comprat per acomiadar-se dels amics. No es planyia de res i semblava més fastiguejada per si sabria penjar l’aparell que pel poc temps de vida que li quedava. Uns dies abans encara havíem pogut celebrar el seu aniversari. La Rut va comprar formatjades i crespells al forn menorquí del carrer Camèlies, i amics i família ens vam aplegar a l’habitació per cantar-li el Cumpleaños Feliz. Aquella tarda, mentre jo berenava un rubiol d’espinacs que havia sobrat, la mare rebia les felicitacions d’alguns endarrerits,
Gràcies, ho vam celebrar en família. Les nenes molt maques, em van fer una sorpresa, ara he de penjar.
De cara enfora, solia parlar bé de nosaltres. Li agradava presumir de filla escriptora, tot i que sempre remarcava que no m’hi guanyava la vida,
pobreta, no té gaire èxit. També presumia de tenir una filla metge,
com el meu Samuel, encara que mai no recordava quina era l’especialitat de la Rut, quan era evident que la meva germana mitjana només podia ser pediatra d’urgències. De la gran ressaltava que li havia donat l’únic net mascle,
Quina il·lusió, ja n’estava farta de tanta nena, va dir en néixer el petit de la Dèbora. Quan parlava de nosaltres, no desaprofitava l’ocasió per posar-se alguna medalla,
M’ha sortit a compte sacrificar-me per elles.
Aquell dia, a l’habitació 514, vaig ser jo qui li vaig haver de penjar el telèfon amb les mans encara olioses. Era el mòbil amb els números més grans del mercat, però no se’n sortia. Setmanes abans ens havíem barallat. Després de repetits intents, la princesa Raquel no havia entès el significat evident d’un botó verd i un de vermell,
No ho veig, filla, em deia potinejant amb els dits. La seva matusseria m’havia enervat com s’enerva l’Elena quan jo no sé fer anar un mòbil nou. Amb una fúria de tretze anys, m’arrabassa l’aparell posant en evidència la meva caducitat. La tecnologia sempre és el primer que ens abandona. Insolent, ens expulsa d’aquest món.
Aquella tarda, a la residència, amb els seus noranta-dos anys acabats de fer, no tenia cap sentit renyar la mare. Estava en temps de descompte i en la seva vida ja no hi havia lloc per a nous aprenentatges. Li vaig agafar el telèfon i després de penjar-lo el vaig deixar a la tauleta de nit, on tenia el cistell amb tot el que necessitava: la ràdio, unes pastilles per a la tos, bucodrins, mocadors de paper, la crema de mans, colònia, el Nou Testament. Sempre eren moltes les coses que podia necessitar la Raquel. Recordo que aleshores em va agafar la mà i em va dir:
—Sara, ets la meva benedicció.
Em va sorprendre la ressonància bíblica de les seves paraules i el grau de convicció amb què les va dir, a poc a poc, conscient de cada mot. La mare tenia la capacitat de passar de la banalitat a la transcendència en qüestió de segons. Ara aquestes paraules em són un tresor.
¿Per què no me les va dir abans? Potser ho va fer i no me la vaig creure. Li devia dir, Ai,
mare, calla, sembles una actriu de fotonovel·la, sempre amb aquest pudor luterà, mesurant els mots, sense sentimentalismes. Es reia de les meves llàgrimes quan jo tenia nou anys i el massatgista venia a casa i es tancaven a la sala de cures i jo sentia els cops i pensava que l’estava pegant. ¿Vull traumes? Sí, aquest en podria ser un. Ho recordo, com un flaix. Jo sola, asseguda a la moqueta del pis del carrer Laforja, una nosa, i la mare amb el seu barnús groc esperant que el massatgista l’alleugerís del mal de cames i el meu pare a l’hospital, treballant, i les meves germanes, a l’institut i a la universitat, i l’avi passant la tarda a casa de la filla que li toqués, tots fugint de la Raquel, i jo pel mig, plorant perquè aquell home no fes mal a la meva mama.
I deu anys després, jo ja de jove, a taula, després d’una esbroncada amb el pare, ella buscant la meva complicitat:
—Sara, ets la meva benedicció.
—Ai, mare, calla, sembles una actriu de fotonovel·la.
A casa no es verbalitzaven els sentiments, es donaven per suposats. L’avi em llegia la Primera de Reis,
Ell coneix els cors, és l’únic que coneix el cor de tots els homes. Parlar d’amor es considerava una cursilada que vorejava el pecat. Cada paraula tenia el seu sentit i les més importants no es podien gastar. Encara ara, passats els quaranta, si un home em diu
t’estimo, em poso en estat d’alerta: sé que només per les seves obres el coneixeré.
Ens havien acostumat a no dir mai el nom de Déu en va, a ni esmentar l’Esperit Sant, a orar sempre amb la convicció amb què parlàvem amb el Senyor, directament, ni Avemaries, ni Credos, ni Salves. Sols amb Ell, amb les nostres pròpies paraules, i a tot estirar un Parenostre que també s’havia de dir a poc a poc, sí, conscients de cada mot, tal com havia fet la mare, aquell dia que jo m’acabava l’últim rubiol, a la 514.
—Sara, ets la meva benedicció.
M’ho va dir i jo no vaig saber què respondre.
Al menjador, l’armari granatós m’ha mostrat el seu buit. Sempre l’he trobat un moble teatral, amb el lacat decoratiu i les potes desproporcionades. Em recorda un d’aquells armaris de doble fons que utilitzen els mags per fer desaparèixer voluntaris. A les lleixes hi han quedat les rodelles dels meus soldadets de vidre. L’interior del moble m’ha retornat el silenci de la mare, un silenci que encara em sorprèn. Hauré de passar la resta de la vida sense la seva veu. He desitjat amb totes les meves forces que vingués un mag i,
tatxan, em fes aparèixer una mare.
¿Per què soc la teva benedicció?, li hauria demanat,
Parla, parla’m. He tancat els ulls, he pregat i els he tornat a obrir: no hi havia ni mag ni
tatxan, cap mare.
Només me’n queden tres mobles, deu mil gens i un munt de paraules.