Louise
IV
Página 10 de 11
«Quan es va posar malalt», va continuar l’Eugene, «a mi em va semblar que el sentit de la nostra relació era que jo tingués la força suficient per curar-lo. Però no. De seguida va començar una etapa més complexa i més difícil. Ens vam prometre que el Ned estaria informat de tot i que ens prepararíem per al dolor. Però per a quina mena de dolor ens havíem de preparar? En vam parlar moltes vegades. “És com si preparéssim un llarg viatge”, va dir el Ned. Però un viatge on? Ell mateix va suggerir d’anar a un psicòleg. De primer hi va anar sol. Jo l’acompanyava i l’esperava en una cafeteria o bé dins el cotxe. Després també hi vaig anar jo. Em sembla que ens va ajudar. Ens va fer adonar d’una cosa que no havíem pensat i que tanmateix havíem fet escrupolosament. No s’havia de pensar en la mort. En la mort, s’hi pot pensar sempre, però mai associant-la a una malaltia. I això no volia dir de cap de les maneres que defugíssim aquesta possibilitat. Però és una possibilitat tan certa per a tothom que té poc sentit aturar-s’hi quan es lluita per la vida. Nosaltres ho havíem fet així. Després d’aquella primera nit jo també ho havia fet així. Teníem un problema que calia resoldre. Ens informàvem tant com podíem del procés que seguiríem. Jo ho vivia completament amb ell. Només passava per casa per recollir alguns llibres que necessitava per a les classes i de tant en tant, per saludar el teu pare, el Bob i l’Ina. Aquest canvi va ser considerable. No era el mateix viure junts que veure’ns quan en teníem ganes. Amb el Ned ho vam parlar sincerament. Estàvem bé junts, però a tots dos ens agradava més tenir la nostra parcel·la d’intimitat. Potser el que més ens molestava era que, una cosa com aquella, no l’haguéssim poguda decidir nosaltres lliurement, que ens vingués imposada pels problemes reals. Vam acordar que així que es trobés millor jo tornaria a casa i que aquell parèntesi ens l’havíem de prendre justament com una cosa provisional. I, per acostar-nos tant com poguéssim a la nostra relació d’abans, jo em vaig instal·lar en una habitació diferent de la del Ned. De vegades dormia amb ell, però no era en absolut cada dia. El que sí que feia era llevar-me un parell de vegades cada nit per anar-lo a mirar. Hi anava descalç, sense fer soroll, amb tota la cura per no despertar-lo. Un dia el vaig trobar amb els ulls oberts. “Què fas?”, em va demanar. “No res”, li vaig contestar jo; “m’ha semblat que et sentia”. “Dorm”, em va dir ell. I, quan va començar el tractament, alguna vegada m’asseia en una butaca al seu costat i m’hi quedava fins que s’adormia. Després de les sessions estava malament. Era com si l’haguessin apallissat, com si l’envaís una feblesa infinita que el feia vomitar dolorosament, amb l’estómac buit. Es marejava, es quedava adormit a estones, se li inflaven els llavis… Al cap d’uns quants dies ja se sentia amb forces per anar a les botigues. De primer el duia jo i el passava a buscar, però més endavant vam decidir que hi podia anar tot sol. Jo què sé… Teníem la casa plena de llibres sobre casos semblants. Novel·les, llibres de psicologia, descripcions més o menys tècniques de la malaltia… En el fons, si t’haig de dir la veritat, tampoc no era tan terrible. El terrible eren les poques possibilitats que tenia i que al cap d’un temps empitjorés. Aleshores, malgrat el que deia el psicòleg, malgrat el que havíem parlat els primers dies, jo vaig començar a pensar en la seva mort. No sé si ell també hi pensava. No en vam parlar. Era de les coses que li amagava. Però a mi se’m nuava al coll una pena enorme i em sentia indefens. Aquella tensió de la primera nit, aquella força amb què estirava el seu mal cap a mi, es va convertir en no res. Quan em vaig adonar que pensava en la seva mort em vaig desesperar. Va ser un dia, sortint de la universitat. Vaig passar per casa i de sobte em vaig sentir com si tot ja s’hagués acabat i ell no hi fos. Em va semblar que el traïa, però no em podia treure del cap que el Ned ja havia desaparegut. Sabia que era a casa seva, que estava bé, li vaig telefonar, però a dintre meu s’havia produït un canvi inexplicable. L’havia matat. L’estimava amb bogeria, pensava en les coses que havíem fet junts, en els projectes que teníem, però també pensava en mi mateix. Em sentia sol, mai no m’havia sentit tan sol. El teu pare no era res per a mi. El Bob no era res. L’Ina no era res. Els coneguts de la universitat no eren res. No tenia ningú a qui explicar què em passava. I llavors vaig telefonar a la teva mare. No sé per què ho vaig fer. Em semblava que hi podia confiar. D’ençà que havia marxat l’havia vista poques vegades. Un o dos cops l’any li telefonava. Estava bé, era una relació cordial. Quan la vaig trobar li vaig demanar si tenia pensat de venir. No li vaig explicar res del Ned. I em va dir: “Oh, no, els climes freds no em van bé…”. Vam riure. Em va fer l’efecte que la veia. I llavors li vaig dir la veritat. Li vaig explicar què passava i que no sabia a qui adreçar-me. Ella es va quedar una estona sense dir res. “Et telefono d’aquí a dues hores”, va fer. “Ets a casa?”. “Sí”, li vaig respondre. I dues hores més tard em va telefonar per dir-me que podia venir el dilluns següent. Volaria de nit i arribaria a primera hora del matí. S’estaria a casa d’una amiga seva de la qual em va donar el nom, el telèfon i l’adreça. Vam quedar que l’aniria a buscar a l’aeroport. Era formidable que vingués des de Califòrnia per parlar amb mi. Això tampoc no ho vaig dir al Ned, ni al teu pare, ni al Bob, ni a l’Ina. No ho vaig dir a ningú. Aquella nit vaig estar més animat. El Ned es trobava relativament bé. Havia anat a una de les botigues i a primera hora de la tarda havia tornat a casa. S’havia ajagut una estona per descansar. Estava més prim. Com que no feia les sessions d’UVA se’l veia pàl·lid. Els cabells realment li van caure poc. Potser els tenia més esclarissats, però va optar per tallar-se’ls molt curts i per treure’s la barba. Jo li vaig dir unes quantes vegades que el trobava estrany sense la barba i amb els cabells tan curts, i ell em contestava que potser ho hauria d’haver fet abans això de canviar d’imatge. Hi havia una cosa trista en el fons de les nostres converses. Per molt que ens haguéssim jurat no mentir sempre hi havia una mentida o altra en el que dèiem. Una mentida quan parlàvem de l’aspecte del Ned, una mentida quan dèiem d’anar a dormir d’hora, una mentida en els silencis que es feien al voltant dels pensaments més íntims, una mentida per no parlar de la mort, per no parlar de la meva solitud, per no dir-li que havia telefonat a la teva mare… No sabia el perquè d’aquelles mentides, però hi eren i jo no hi podia fer res. Hi havia dies que em semblava que tot n’era ple, de mentides, que m’envoltava una xarxa com a mínim de mitges veritats. Era mentida l’interès que demostrava l’Ina pel Ned. No dic que el volgués perjudicar, però li resultava desagradable parlar-ne i, alhora, s’hi sentia obligada. “Com estàs?”, em demanava de vegades. “Bé”, li contestava jo. “Estic bé”. I ella m’oferia un cafè. “Quan la meva germana va tenir aquell accident”, em deia, “el pitjor va ser que els altres no em podien ajudar. Va ser terrible. De manera que suposo que tu deus sentir exactament el mateix”. Coses així. No estava malament per venir de l’Ina. En canvi el Bob un dia em va posar una mà a l’espatlla i em va dir una cosa que mai no he volgut entendre. “En quin embolic t’has ficat, noi…”, em va dir. Quina era la seva intenció? Tant és. Però hi vaig pensar molts dies. El teu pare una nit em va convidar a sopar a casa seva, ell i jo sols. Va estar molt correcte. No vam parlar gens del Ned, ni tan sols el vam esmentar. Era la seva manera de manifestar-me una certa solidaritat. Potser de vegades sóc massa dur quan faig judicis de la gent. Potser ell és així i no pot anar més enllà. Qui sap si dintre seu em té simpatia. Sempre ha estat una mena de misteri amable i cordial. No sé si té sentiments, Louise. No ho dic amb duresa. Però el cert és que moltes vegades he pensat que té l’interior de gel, unes parets llises i fredes, sense irregularitats, tan perfecte que fa venir por. No sé per què t’estic dient tot això. Però només et puc dir el que em sembla que sento. Em sembla que el més apassionant de l’home és la seva fragilitat, una fragilitat damunt la qual hem bastit construccions fabulosament pesants. No volem saber res de la nostra feblesa. Fem esforços gegantins per dissimular-la. Tothom riu en públic, però plorar en públic és incorrecte i sorprenent. No volem mostrar la nostra fragilitat, no la podem mostrar, ja que si ho féssim ens mostraríem despullats davant un món on la nuesa no és admesa. I d’altra banda tampoc no volem que la nostra fragilitat es noti perquè nosaltres mateixos no en volem saber res, la condemnem. I ens ocultem. Ens ocultem als altres i a nosaltres mateixos. Sempre mentim perquè és una garantia per sobreviure. No sé si són aquestes coses les que tu estudies. De fet són coses de les quals no es pot parlar. Han de ser només suggerides i sempre han de quedar incompletes. Dir-les les destrueix. Potser el teu pare viu en un d’aquests silencis enormes i jo no ho he sabut apreciar. Però quin dret tinc jo de parlar-te així, a tu? Jo, que em pensava que era capaç de sostenir un sentiment i que de seguida em vaig veure vençut i acceptant el que no volia acceptar. La meva desinteressada entrega al Ned, el meu amor d’aquella nit, la voluntat ferma de deslliurar-lo de la malaltia arrencant-la del seu cos i posant-la al meu, de seguida va cedir a l’evidència que la mort se l’enduria. I vaig deixar de lluitar. El vaig continuar atenent, cuidant-lo com si fos un fill meu, com si fos la meva mateixa vida, però ja no lluitava. El primer senyal que no podria guanyar va ser prou per canviar d’actitud. I em penso que ell ho va notar. Va ser aleshores quan van aparèixer aquelles mentides que et deia. Tantes petites mentides… I ens havíem jurat dir-nos la veritat… Jo ho disfressava i feia veure que li volia estalviar certs sofriments. I de fet, quin sentit tenia dir-li que m’havia guanyat el convenciment de la seva mort? Amb ell se n’anava la meva alegria i això em deixava sense consol. Plorava per ell i plorava per mi. Per haver descobert una altra vegada que la incertesa podia més que jo. Tot havia de ser ordenat i clar. Tot havia de ser quasi perfecte… Era una mentida. El vent de la mort s’enduia el Ned i a mi em deixava quasi igual que abans. Tampoc no vull semblar massa dur amb mi mateix. No en sóc gens. Ni vull dir que jo sigui el més menyspreable dels humans. No. N’hi ha de pitjors, és clar. I n’hi ha de millors. No és això. És l’evidència de la meva incapacitat per lluitar. La felicitat… M’hi bellugo amb una certa elegància. Puc relacionar petites anècdotes del passat amb esdeveniments actuals… Puc resultar agradable als meus alumnes… Tinc un cert gust per la música… I tot això, què és, si en el fons he d’acceptar que o visc en la bona sort o m’enfonso de seguida?».
Quan l’Eugene va callar la Louise no va saber què fer. Li hauria agradat que l’Eugene continués, li hauria agradat saber si la seva mare els havia anat a veure… Però l’Eugene s’estava en silenci, abraçat a la Louise. Al cap d’una mica li va dir que tenia vergonya. Ella li va contestar amb tendresa que estigués tranquil, que era tard i que havien de dormir una mica.
«Sí», va contestar ell. I li va fer cas.
L’endemà, abans que l’Eugene es despertés, la Louise va anar a telefonar al seu pare a la recepció. Ell li va preguntar, una mica sorprès, on era i la Louise li va explicar que l’Eugene l’havia convidada a fer una excursió i que segurament estarien dos dies fora.
«Oh…», va dir el seu pare, «t’ho passaràs bé. L’Eugene és molt agradable. Però pensa que hem d’anar a veure la mare».
Després la Louise va anar fins a la piscina. No hi va veure ningú més que l’encarregat de la neteja, que es dedicava a buidar les papereres en una mena de bidó amb rodes que després empenyia a poc a poc. El sol era feble i el neó amb el nom del motel encara era encès. La piscina era plena i a punt per ser utilitzada. Es va asseure en una cadira de plàstic.
Aquell recinte interior, sense cotxes, li recordava llocs semblants on havia estat amb la Doreen. Aleshores eren molt joves i una taca de sol al terra les emocionava, les fulles dels arbres els semblaven delicades i belles… Però no podia pensar, en el seu cap tot anava a poc a poc, com si estigués a punt d’aturar-se. Notava el fred que feia, sentia amb una gran nitidesa els sorolls, es notava les ungles, els cabells, la boca… Estava cansada.
Després l’Eugene li va posar les mans a les espatlles. No l’havia sentit arribar.
«Hola», li va dir ell.
I la Louise va pensar que el pitjor ja havia passat.
Mentre esmorzaven van fer plans per a aquell dia. Segons l’Eugene havien de conduir per la carretera 95 o per la 1, que anaven fins a Portland; després continuarien en direcció a Bangor fins a trobar la 2 i per la 4 arribar a Rangeley, a tocar del llac Mooselookmeguntic. Li va explicar que aquella regió dels llacs de muntanya era plena de boscos absolutament purs. Era un indret poc habitat, amb rierols tumultuosos i d’una bellesa sorprenent, que queien entre els arbres i que baixaven ràpids pels congosts. Hi havia rens, óssos, ocells… Rangeley era un poble petit que havia crescut just arran del llac, i als hiverns, de vegades el vent duia les aigües gairebé fins al carrer principal.
Quan encara no feia dues hores que conduïen, seguint la costa per la carretera número 1, es van aturar a Ogunquit per comprar roba. La Louise es va comprar uns texans, una camisa de pelfa de color granat i roba interior. L’Eugene va triar uns pantalons de quadres que els van fer riure i una camisa beix. També van agafar unes Reebock, dos jerseis de color tabac clar i uns anoracs vermells.
Van prendre cafè a l’
snack de la gasolinera i mentre seien, veient passar els cotxes, la Louise es va sentir com si estigués a punt de llançar-se per una mena de pendent que no sabia on la podia dur. Ell era amable, li duia a la taula un tros de pastís, comprava la premsa, sandvitxos per al viatge… Ella tenia les bosses amb la roba del dia abans al seu costat i li agradava que l’Eugene s’ocupés de tot. Se’l mirava, es passava els cabells per darrere les orelles i somreia una mica desorientada.
Abans de tornar a la carretera es van arribar amb el cotxe fins a veure la platja. Era immensa, oberta, i les onades queien amb força damunt la sorra fent una escuma blanca. El cel era net, i només hi van veure dos o tres núvols que es desplaçaven lentament. La Louise es va agafar al braç de l’Eugene. Van sentir unes gavines i es van quedar mirant una colla de nens que dubtaven de mullar-se els peus a la mar. Quan els nens van marxar l’Eugene li va dir:
«Anem?». I la Louise va contestar que sí.
Les primeres hores de la tarda les van passar a la carretera. Era més lent, però no van voler agafar l’autopista. Veien la mar i la costa a la seva dreta. L’Eugene comentava coses del paisatge, li va parlar de Hopper i li explicava que amb alguns estudiants havien fet aquella mateixa carretera dos anys abans, a final de curs.
Prop de Portland van entrar finalment a l’autopista, en direcció a Bangor. Aleshores la marxa es va fer més ràpida i l’Eugene va semblar que es concentrava més a conduir. La Louise mirava el cel, que encara era blau, i els núvols que es desplaçaven i que s’anaven daurant amb la llum del sol.
En veure anunciada la 201 l’Eugene va canviar d’opinió i va dir que no calia arribar fins a Bangor. I van entrar en una carretera ampla que s’endinsava primer entre uns turons suaus i després per uns boscos on es barrejaven els verds més diversos amb àmplies extensions resseques que semblaven de bronze. Es feia difícil de determinar exactament els tons que els envoltaven, però a la Louise li semblava que era en una mar verda, amb clapes ataronjades que a estones esclataven en uns grocs lluminosos, que s’agitava al vent, o que s’encenia en unes enormes flames porpres i vermelloses.
Del nord baixaven camions carregats de troncs i novament l’Eugene es va posar a la dreta i va conduir a poc a poc i en silenci. Més tard es van menjar els sandvitxos mentre l’Eugene conduïa, i es van beure dues ampolles d’aigua. La Louise va obrir una mica la finestra per fumar un cigarret. Fresquejava. Es van estar una estona sense dir res, i al cap d’una mica l’Eugene va comentar:
«Ha passat un àngel».
«Sí», li va contestar la Louise.
Al cap d’una mica ell li va dir que la nit abans havia tingut un somni. Un somni meravellós, i que no l’oblidaria. La Louise fumava i no va contestar. No esperava que l’Eugene es referís a la nit anterior. Però certament havia estat un somni, un somni del qual no sabia què pensar.
«Saps què va escriure Maeterlinck mentre era als Estats Units?», li va dir la Louise. «Va escriure més de mil pàgines entre projectes i notes diverses. Volia fer la segona part de
La intrusa. Hauria estat un error. Ara ho he recordat».
I van continuar parlant de Maeterlinck i de com havia canviat el paisatge d’ençà que eren a la 2. La 2 era més estreta i els semblava que anaven realment entre els arbres, que passaven entre les capçades de plata, entre les fulles daurades i els vermells i els torrats plens de contrastos. A estones callaven, o només feien comentaris aïllats sobre els canvis de la llum, sobre les formes dels núvols o sobre la remor de l’aigua d’un riu al costat del qual s’havien aturat un moment. Més tard la Louise va preguntar a l’Eugene com eren realment el Bob i l’Ina.
«Oh…», va fer l’Eugene, «no sóc gens objectiu en aquest tema, ja ho saps. Per a mi el Bob i l’Ina no són gens misteriosos. Són els ciutadans que convé de tenir. Hi ha una gamma àmplia de possibilitats. Ells en són una. A ell se li admet que begui una mica, que sigui una mena de feixista larvat i cordial. Les seves brutalitats són menors, és clar. Però és un home brutal. Quan feia d’advocat era un trampós. No pas un cínic, com ell mateix es vol mostrar de vegades. No. Tot era un engany. Les lleis, la justícia, el sistema… No sé si mai s’ha venut. Suposem que sí. I què? Es compta amb homes així. Hi han de ser. Altrament res no funcionaria. N’hi ha pertot arreu. N’hi ha a la policia, als negocis, a l’exèrcit, a la política, a la medicina, a l’ensenyament… Com que té aquesta cosa als ulls no va poder anar a l’exèrcit. Si hi hagués anat ara parlaria de les seves accions a Corea. I si hi hagués anat, què? Hauria estat necessàriament un assassí? No. Podia haver estat una rata amagada a les oficines, o efectivament un carnisser sense pietat. Aquests detalls no tenen importància. El que compta és la seva brutalitat essencial, la negació que fa de la veritat. I l’Ina… L’Ina és l’espinada. Per ella passa la medul·la. Sense la seva vigilància activa res no seria igual. Ella tampoc no ha tingut cap paper important a la vida, és clar. Però si ho hagués fet no hauria estat darrere els qui executen les ordres, ni tan sols darrere els qui donen les ordres. Ella hauria estat darrere els qui inspiren aquells que han de donar les ordres. Fixa’t que és un rerefons profund. Està situada com a mínim en un quart pla. Quan les coses arriben a l’Ina són molt esquematitzades. O, si vols dir-ho a l’inrevés, les coses parteixen d’ella molt esquemàtiques. “No convé que això es vegi…”. I de sobte es desencadena una terrible, lenta i maligna bogeria d’ocultaments, omissions, escamoteigs i falsificacions que només tenen la funció d’aconseguir que, efectivament, tal cosa determinada no es vegi. Tant se val el que sigui. Per ella passa la medul·la, m’entens? Tot ha de tenir, a més, una aparença raonable i civilitzada, moral. Tot ha de semblar justificat i necessari. Però no ho és. És el pur egoisme d’uns quants. Ella és la societat tal com la coneixem. És una dona sense sexe i sense virtuts. És feta d’acer, de titani, del material més dur i més resistent, i alhora sembla dúctil i mal·leable. Però, naturalment, ells no ho saben, que són així. O potser sí que ho saben, tal com tots sabem les nostres coses».
«I la meva mare, com et sembla que és la meva mare?», li va demanar la Louise una mica després.
«La teva mare és un àngel. Va fugir de casa perquè s’ofegava. Amb mi sempre s’ha portat bé. Quan el Ned es va posar malalt i li vaig telefonar va venir de seguida. Va passar dos dies amb nosaltres, vam parlar molt… No sé què més dir-te de la teva mare. Per a mi sempre ha estat la millor. Els altres, i segurament jo també, vivim en un món que volem fer veure que és net, però no sé n… No ho sé, la veritat».
Van conduir fins tard. L’Eugene de tant en tant s’esforçava per fer alguna broma. Després la carretera va a començar a fer més revolts i ell estava concentrat en el volant. Finalment la Louise li va dir que estava cansada, que tenia ganes de menjar una mica i de dutxar-se.
«Sí, fa massa que som al cotxe», va dir ell. «Ara parem».
I es van aturar al primer motel que van veure. L’Eugene va demanar dues habitacions.
Quan la Louise va ser a la seva habitació es va asseure al llit i es va dir una altra vegada que no sabia per què havia passat la nit abraçada a l’Eugene. No recordava el moment en què havia decidit d’allargar la sortida i no sabia per què havia dit al pare que estarien dos dies fora. Tampoc no estava segura de si mai podria explicar a l’Albert el que havia fet. Potser ho podia explicar a la Mercè, o a la Doreen. Però segurament la Mercè es posaria a riure i li exigiria que li’n parlés més. «L’has feta més grossa que jo», li diria abaixant la veu amb complicitat, i la Louise no sabria què respondre ni com fer-li entendre que no era el que ella es pensava. «Doncs què és això de fotre’s al llit amb un marica vell?», li contestaria ella, exaltada. I la Louise només li podria dir que no ho sabia.
Mentre es dutxava va tornar a pensar en l’Eugene amb tendresa. Notava que l’aigua tèbia li queia als cabells i que li regalimava per tot el cos. L’Eugene era un home educat, correcte i una mica tímid. Estava sol, entrava en l’última etapa de la seva vida i se sabia envoltat de gent igualment correcta i educada però que li era hostil. L’actitud de la Mercè no servia per entendre el món. «Els sentits no són suficients», pensava la Louise mentre s’allisava els cabells sota l’aigua. «Ni la raó tampoc».
Després, quan s’eixugava, es va mirar al mirall mig entelat. Li va semblar que el seu cos començava a ser madur i que justament per això era bonic i agradable. Li agradaven els seus braços i els cabells rossos i el pubis també ros i suau que tenia. L’Eugene li havia posat la mà al ventre, amb delicadesa. A ella li semblava haver-lo besat, també suaument… Tot havia estat ple de sentiment i d’amor.
Més tard la Louise va apagar el llum de l’habitació i es va ajeure al llit. Veia la porta del bany entreoberta i la mica de claror que li arribava. Es va començar a tocar a poc a poc. Estava bé. Després es va posar de costat i va arronsar les cames. Es va quedar quieta. On era l’ocell blau? On era el gran secret de les coses i de la felicitat? «Hi ha una dissort que no podem evitar, que senzillament ens ve i contra la qual no tenim cap influència», es deia. Era la dissort de tanta gent… Era la dissort de l’Eugene, la dissort de la Doreen, la de la Montserrat… Tenia ganes de plorar per l’Eugene, per la seva mare, pels éssers humans que són destruïts en una lluita sense sentit, per la vida, que anava més enllà que els humans, i pel món, que era molt més que la vida… Potser era veritat que «
res no es barreja tan fàcilment com la terra i el cel», pensava. I es va quedar adormida.
Quan va tornar a obrir els ulls era molt d’hora, es va vestir a poc a poc, es va rentar les mans i va telefonar a l’Eugene.
«Eugene», li va dir la Louise, «perdona. M’agradaria tornar a casa».
«Oh…», va fer ell. «És clar que sí».
Barcelona, 1989
Berkeley, juny-desembre de 1992
Barcelona, juny-setembre de 1993