Inferno
26
Pàgina 30 de 111
26
Una columna d’aigua va sortir disparada i es va alçar fins a sis metres.
En Langdon va observar com tornava a caure a terra suaument i va saber que estaven a punt d’arribar. Havien anat fins al final del túnel de verdor de la Cerchiata i d’allà van haver de travessar corrent una esplanada de gespa fins a un bosquet de sureres. Tenien davant la font més famosa dels Boboli, amb el bronze de Neptú, de Stoldo Lorenzi, agafant el trident. Els del país l’anomenaven irreverentment «la font de la forca», i se la considerava el punt central dels jardins.
La Sienna es va aturar a la vora del bosquet i va espiar entre els arbres.
—No veig el borinot.
En Langdon també feia estona que no el sentia, però la font feia molt de soroll.
—Potser necessitava carregar combustible —va dir la Sienna—. És la nostra oportunitat. Per on?
En Langdon la va dirigir cap a l’esquerra i van començar a baixar un pendent pronunciat. Tan bon punt van haver sortit dels arbres, van veure el Palazzo Pitti.
—No està malament, la caseta —va dir la Sienna en veu baixa.
—Una cosa de no res dels Mèdici —va contestar ell amb ironia.
A una distància encara de mig quilòmetre, la façana de pedra del Palazzo Pitti s’imposava a l’entorn, estenent-se a dreta i a esquerra. L’exterior de maçoneria encoixinada atorgava a l’edifici un aire d’autoritat inclaudicable que la imponent repetició de finestres amb porticons, i obertures i arcades accentuava encara més. Tradicionalment, els palaus se situaven en emplaçaments elevats, perquè des dels jardins s’haguessin de mirar aixecant el cap. Per contra, el Palazzo Pitti es va construir en una vall a prop de l’Arno, la qual cosa representava que des dels jardins de Boboli el palau s’havia de mirar des de dalt.
L’efecte encara era més espectacular. Un arquitecte havia descrit el palau com si l’hagués construït la mateixa natura…, com si les enormes pedres haguessin relliscat en una esllavissada per un llarg talús i haguessin aterrat en una elegant pila en forma de barricada al fons. Malgrat la seva posició menys defensiva per la poca elevació del terreny, l’estructura de pedra sòlida del Palazzo Pitti era tan imponent que Napoleó l’havia utilitzat una vegada com a centre de comandament mentre era a Florència.
—Mira —va dir la Sienna, assenyalant les portes més properes del palau—. Bones notícies.
En Langdon també ho havia vist. En aquell matí tan estrany, la visió més ben rebuda no era la del palau en si, sinó la dels turistes que sortien en tropell de l’edifici cap als jardins inferiors. El palau era obert i això volia dir que en Langdon i la Sienna no tindrien dificultats per entrar-hi discretament, travessar-lo i sortir dels jardins per l’altre cantó. Un cop fora del palau, en Langdon sabia que veurien l’Arno a la dreta i més enllà els campanars del barri vell.
Ell i la Sienna van continuar baixant, gairebé corrent cap al terraplè. Pel camí, van travessar l’amfiteatre Boboli —seu de la primera representació d’òpera de la història—, que estava aixoplugat com una ferradura en un cantó de l’aiguavessant. Després van passar per l’obelisc de Ramsès II i la malaurada peça d’«art» que hi havia col·locada a la seva base. Les guies s’hi referien com «una enorme gibrella de pedra dels banys de Neró de Roma», però en Langdon sabia perfectament què era: la banyera més gran del món. «Ja ho podrien haver posat en una altra banda».
A la fi van arribar a la part de darrere del palau i van alentir el pas per barrejar-se amb els primers turistes del dia. Avançant contra direcció van baixar un túnel estret cap al cortile, un pati interior on els visitants prenien cafè tranquil·lament al bar improvisat del palau. L’olor de cafè acabat de moldre perfumava l’ambient, i en Langdon va sentir un desig sobtat de seure i esmorzar civilitzadament. «Avui no toca», va pensar, tot continuant. Van entrar a l’ample passatge de pedra que portava cap a la porta principal del palau.
Encara no havien arribat a la porta que en Langdon i la Sienna van topar amb un tap de turistes aturats que semblaven observar alguna cosa des del porxo. En Langdon va treure el nas entre la gent i va mirar cap a la part frontal del palau.
La grandiosa entrada del Pitti era tan contundent i poc acollidora com la recordava. En comptes d’una gespa ben cuidada i paisatgisme, el jardí de davant era una gran extensió de paviment que abastava tota la baixada i arribava a la Via dei Guicciardini com una immensa pista d’esquí asfaltada.
Al peu del vessant, en Langdon va veure per què hi havia tants badocs.
A la Piazza dei Pitti, havien arribat mitja dotzena de cotxes de policia des de totes direccions. Un petit exèrcit d’agents pujaven desenfundant les armes i separant-se en ventall per assegurar tota la part frontal del palau.