Inferno
52
Pàgina 56 de 111
52
Coneguda com a església de Dante, el santuari de la Chiesa di Santa Margherita dei Cerchi és més una capella que una església. La petita sala de culte és una destinació popular entre els devots de Dante, que la veneren com la terra sagrada on van tenir lloc dos dels moments crucials de la vida del gran poeta.
El saber popular diu que va ser en aquesta església on, a nou anys, Dante va veure per primera vegada Beatriu Portinari: la dona de qui es va enamorar a primera vista i per qui el seu cor va bategar tota la vida. Per a gran desesperació de Dante, Beatriu es va casar amb un altre home, i després va morir molt jove, amb vint-i-quatre anys.
També en aquesta església, uns anys més tard, Dante es va casar amb Gemma Donati, un enllaç que, fins i tot per al gran escriptor i poeta Boccaccio, va ser una mala decisió. Malgrat que van tenir fills, la parella es tenia poc afecte i, després de l’exili de Dante, cap dels cònjuges va sentir la necessitat de tornar-se a veure.
L’amor veritable de Dante sempre havia estat i sempre seria la difunta Beatriu Portinari, a qui Dante amb prou feines coneixia, i a qui en canvi recordava amb una intensitat tan gran que el seu esperit va esdevenir la musa que va inspirar la seva obra més important.
El celebrat volum de poesia de Dante La vita nuova vessa de versos afalagadors sobre «la meravellosa Beatriu». Encara més deferent, la Divina Comèdia descriu una Beatriu que no és altra cosa que la salvadora que guia Dante fins al paradís. A totes dues obres Dante mor d’enyorament per la seva inabastable dama.
Avui, l’església de Dante és un santuari per a persones amb el cor trencat per un amor no correspost. La tomba de la jove Beatriu és a dins de l’església i el seu senzill sepulcre ha esdevingut una destinació de pelegrinatge, tant per als admiradors de Dante com per als malalts d’amor.
Aquell matí, com més s’acostaven en Langdon i la Sienna a l’església, més s’estrenyien els tortuosos carrers de Florència, fins al punt de ser poca cosa més que unes voreres per al pas dels vianants. De tant en tant, apareixia un cotxe que obligava els transeünts a apartar-se i aixafar-se contra les parets dels edificis per deixar-lo passar.
—L’església és allà mateix —va dir en Langdon a la Sienna, amb la idea que algun dels turistes els podria donar un cop de mà.
Sabia que les possibilitats de trobar una ànima caritativa havien augmentat des que la Sienna havia tornat l’americana a en Langdon, aquest s’havia tret la perruca i ella se l’havia tornat a posar. Tots dos havien abandonat els seus personatges de rocker i de cap rapat per recuperar les seves personalitats de professor d’universitat i de noia ben arreglada.
En Langdon es tornava a sentir còmode.
Van entrar en un carrer encara més estret, la Via del Presto, on en Langdon va mirar dins de tots els portals. L’entrada de l’església era difícil de localitzar perquè era molt petita, no tenia cap ornamentació i estava encaixonada entre dos edificis més grans. Era fàcil passar de llarg sense veure-la. D’altra banda, sovint era més fàcil localitzar-la fent servir les orelles en comptes dels ulls.
Una de les peculiaritats de la Chiesa di Santa Margherita dei Cerchi era que s’hi celebraven molts concerts i, quan no n’hi havia cap de programat, l’església posava les gravacions d’aquests concerts perquè els visitants sempre tinguessin música.
Tal com s’esperava en Langdon, un cop dins del carreró, va sentir una música que va anar pujant de volum, i així ell i la Sienna van trobar la porta dissimulada. L’única indicació que aquell era el lloc que buscaven era un petit rètol —l’antítesi del cridaner estendard vermell del Museo Casa di Dante—, que anunciava humilment que allò era l’església de Dante i Beatrice.
Quan en Langdon i la Sienna van entrar a l’interior fosc de l’església, la temperatura va baixar i el volum de la música va pujar. L’interior era ombrívol i senzill…, més petit del que recordava en Langdon. Només hi havia un grapat de turistes, que voltaven, escrivien diaris, escoltaven la música asseguts als bancs o contemplaven l’estranya col·lecció d’obres d’art.
Exceptuant el retaule de Neri di Bicci de la Verge Maria i quatre sants de l’altar, gairebé totes les peces d’art originals de la capella s’havien substituït per obres contemporànies que representaven les dues celebritats, Dante i Beatriu, que eren la raó per la qual la majoria dels visitants buscaven aquella capella. La major part de les pintures representaven un Dante d’expressió anhelant el dia que va conèixer Beatriu, quan segons el poeta es va enamorar instantàniament d’ella. Els quadres eren d’una qualitat variable, i la majoria, per al gust d’en Langdon, eren més aviat kitschs i estaven fora de lloc. En un d’aquests quadres, semblava que Dante hagués robat la seva famosa caperutxa amb la tira blanca sota la barbeta a Santa Claus. Això sí, el tema recurrent de la mirada anhelant del poeta cap a la seva musa, Beatriu, no deixava cap dubte que aquella església estava dedicada al mal d’amor, a l’amor no consumat, a l’amor no correspost i inabastable.
En Langdon es va girar instintivament a l’esquerra i va mirar cap a la modesta tomba de Beatriu Portinari. De fet aquesta era la raó principal per què els turistes visitessin l’església, encara que no fos tant per veure la tomba en si com per contemplar el famós objecte del damunt.
Un cistell de vímet.
Aquell matí, com sempre, hi havia un senzill cistell de vímet sobre la tomba de Beatriu. I aquell matí, com sempre, era ple a vessar de papers doblegats, cartes escrites a mà pels visitants i dirigides a la mateixa Beatriu.
Beatriu Portinari havia esdevingut una mena de santa patrona dels amants afligits i, segons una tradició que venia de lluny, es podien escriure cartes a mà a Beatriu, dipositar-les al cistell i esperar que ella intervingués a favor de l’autor de la nota, potser inspirant més amor a algú, o ajudant a trobar l’amor vertader o fins i tot donant la força necessària per oblidar un amor que ja no existia.
Feia molts anys, en Langdon, que estava en plena recerca per a un llibre d’història de l’art, va passar per l’església i va deixar una nota al cistell, on no demanava a la musa de Dante que li concedís l’amor vertader, sinó que li transmetés part de la inspiració que havia permès a Dante escriure la seva immensa obra.
«Conta’m Musa, aquell home de gran ardit»…
El primer vers de l’Odissea d’Homer li va semblar una súplica escaient, i en secret en Langdon creia que el seu missatge havia encès la inspiració divina de Beatriu perquè, un cop a casa, havia escrit el llibre amb una facilitat insòlita.
—Scusate! —la veu de la Sienna va sonar de sobte—. Potete ascoltarmi tutti!
En Langdon es va girar i va veure que la Sienna es dirigia en veu alta als turistes escampats per l’església, que la miraven una mica esparverats.
La Sienna va somriure amb innocència i va preguntar en italià si per casualitat algú portava a sobre un exemplar de la Divina Comèdia. Hi va haver mirades estranyades i molts cops de cap negatius, i la noia ho va repetir en anglès, sense gaire més èxit.
Una dona gran que escombrava l’altar va fer callar la Sienna i li va demanar silenci posant-se un dit davant dels llavis.
La noia va mirar en Langdon amb el front arrufat, com dient «I ara què fem?».
La crida genèrica de la Sienna no era el que en Langdon hauria fet, però fos com fos havia de reconèixer que s’esperava una resposta millor. En anteriors visites, en Langdon sempre havia vist turistes llegint la Divina Comèdia en aquell espai consagrat, com una experiència d’immersió total en Dante.
Però aquell dia no.
En Langdon va veure una parella gran asseguda al primer banc de l’església. L’home tenia el cap calb caigut damunt del pit; era evident que pesava figues. La dona, en canvi, estava molt desperta i, per darrere els cabells grisos, es veia que portava uns auriculars.
«Una guspira d’esperança», va pensar en Langdon, i se’n va anar decidit pel passadís cap a la parella. Com s’havia imaginat, els auriculars de la dona estaven connectats a un iPhone que tenia a la falda. Pressentint que la miraven, la dona va aixecar el cap i es va treure els auriculars.
En Langdon no tenia ni idea de quina llengua parlava la dona, però la proliferació mundial d’iPhones, iPads i iPods havia creat un vocabulari que s’entenia tan universalment com els símbols d’home/dona que anunciaven les portes dels lavabos arreu del món.
—iPhone? —va preguntar en Langdon, admirant l’aparell.
La dona es va animar immediatament, tota cofoia.
—És com una joguina —va dir baixet, amb accent anglès—. Me’l va regalar el meu fill. Estic escoltant els missatges de correu electrònic. És increïble, però em llegeix els missatges! Aquest petit tresor llegeix per mi. Amb la vista cansada, va de meravella.
—Jo també en tinc un —va dir en Langdon, somrient i seient al seu costat, amb compte de no despertar el marit adormit—. Però ahir el vaig perdre no sé on.
—Quina desgràcia! Ha provat el «troba el teu iPhone»? El meu fill diu…
—Sóc tan burro que no el vaig arribar a activar. —En Langdon va fer un somriure avergonyit i va preguntar—: Si no és massa molèstia, em permetria fer servir un moment el seu? Necessito consultar una cosa en línia. Em faria un favor immens.
—Ja ho crec que sí! —La dona va desconnectar els auriculars i li va posar l’aparell a la mà—. Faci home, faci! Pobre…
En Langdon li va donar les gràcies i va agafar el mòbil. Mentre la dona xerrotejava sobre el disgust que tindria si perdés el seu iPhone, en Langdon va obrir el Google i va prémer la tecla del micròfon. Quan el mòbil va sonar una vegada, en Langdon va pronunciar el que volia cercar.
—Dante, Divina Comèdia, Paradís, cant vint-i-cinc.
La dona estava meravellada. Semblava que no conegués aquella funció. Mentre el resultat de la cerca començava a aparèixer a la petita pantalla, en Langdon va donar un ràpid cop d’ull a la Sienna, que remenava uns papers a prop del cistell de cartes de Beatriu.
No gaire lluny d’ella, un home amb corbata estava agenollat en la penombra, resant amb devoció, amb el cap cot. En Langdon no li veia la cara, però va sentir tristesa per l’home solitari, que segurament havia perdut una persona estimada i havia anat allà per buscar consol.
En Langdon es va tornar a centrar en l’iPhone i en pocs segons va fer aparèixer un enllaç a una versió digital de la Divina Comèdia, d’accés lliure, perquè era de domini públic. Quan la pàgina es va obrir exactament en el cant XXV, va haver de reconèixer que la tecnologia era impressionant. «He de parar de ser tan esnob amb els llibres enquadernats en pell», va recordar-se. «Els llibres electrònics tenen el seu què».
La dona va començar a mirar-lo una mica amoïnada i a comentar que a l’estranger cobraven molt cara la navegació per internet, i en Langdon va percebre que aquella finestra se li tancaria aviat i es va centrar completament en la pàgina web.
El text era petit, però l’escassa il·luminació de la capella feia més llegible la pantalla il·luminada. El va complaure comprovar que, per casualitat, havia trobat la traducció de Mandelbaum, una versió moderna molt popular del traspassat professor nord-americà Allen Mandelbaum. Per la seva enlluernadora traducció, Mandelbaum havia rebut el més gran honor d’Itàlia, la creu de l’Orde de l’Estrella de la Solidaritat, de mans del president. Encara que no fos tan poètica com la versió de Longfellow, la traducció de Mandelbaum era molt més entenedora.
«Avui prefereixo la claredat a la poesia», va pensar en Langdon, esperant trobar ràpidament en el text una referència a una ubicació concreta de Florència, el lloc on l’Ignazio havia amagat la màscara mortuòria de Dante.
La pantalleta de l’iPhone només mostrava sis versos alhora i mentre en Langdon llegia, va recordar el passatge. A l’obertura del cant XXV, Dante es referia a la Divina Comèdia i al desgast físic que li havia representat escriure-la, i manifestava la dolorosa esperança que potser el seu poema celestial l’ajudaria a vèncer la brutalitat de l’exili de la seva bella Florència.
Cant XXV
Si algun dia aquest poema sacre,
on han posat la mà el cel i la terra
i que tants anys m’ha deixat prim i magre,
venç la crueltat que m’ha desterrat fora
de la cleda on vaig dormir corder,
però enemic dels llops que li fan guerra…
Per molt que el fragment fos un recordatori que la bella Florència era la llar que Dante enyorava mentre escrivia la Divina Comèdia, en Langdon no va veure cap referència a una ubicació concreta de la ciutat.
—Què en sap, vostè, del que cobren per carregar dades? —va interrompre la dona, mirant-se l’iPhone amb preocupació—. Acabo de recordar que el meu fill em va dir que no navegués gaire per internet a l’estranger.
En Langdon li va assegurar que no tardaria i es va oferir a pagar-l’hi, però fins i tot així era conscient que la dona no li permetria llegir els cent versos del cant XXV.
Va baixar ràpidament els sis versos següents i va continuar llegint.
Llavors amb altra veu i amb altra llana,
jo tornaré poeta per posar-me
la corona a les fonts del meu baptisme;
perquè allí és on vaig entrar en la fe
que fa que Déu reconega les ànimes
i que Pere girés sobre el meu front.
En Langdon també recordava per sobre aquest fragment, una referència esbiaixada a un tracte polític ofert a Dante pels seus enemics. La història diu que els «llops» que van desterrar Dante de Florència li van dir que només podria tornar a la ciutat si acceptava sotmetre’s a una humiliació pública: posar-se davant de tota la congregació, sol a la pica baptismal, portant només un saial com a reconeixement de culpabilitat.
Al passatge que en Langdon acabava de llegir, Dante, que havia rebutjat l’oferiment, proclama que si mai torna a la font del seu baptisme, no portarà el saial del culpable sinó la corona de llorer del poeta.
En Langdon va aixecar el dit per continuar baixant pel text, però la dona de sobte va protestar, i va allargar la mà perquè li tornés l’iPhone que li havia deixat.
En Langdon no la va sentir. Un segon abans de tocar la pantalla amb el dit, el seus ulls es van tornar a posar sobre un vers…, i el va llegir per segona vegada.
… jo tornaré poeta per posar-me
la corona a les fonts del meu baptisme;
En Langdon es va quedar mirant els versos, i es va adonar que amb el desfici de trobar un esment a una ubicació concreta havia estat a punt de passar per alt una perspectiva refulgent en els primers versos.
… a les fonts del meu baptisme…
A Florència hi havia algunes de les piques baptismals més famoses del món, que durant més de set-cents anys s’havien utilitzat per purificar i batejar els infants florentins, com ara Dante Alighieri.
Acte seguit en Langdon va evocar una imatge de l’edifici on era la pica. Era una construcció octagonal espectacular que en certa manera era més celestial que el mateix Duomo. Va pensar que potser havia llegit tot el que li calia llegir.
«Podria ser que l’Ignazio es referís a aquest lloc?».
Un raig de llum daurada es va introduir en la ment d’en Langdon en forma d’una imatge espectacular de portes de bronze brillant al sol del matí.
«Ja sé què em volia dir l’Ignazio!».
Qualsevol dubte que tingués es va evaporar quan va recordar que l’Ignazio Busoni era una de les poques persones de Florència que podien obrir aquelles portes.
«Robert, les portes són obertes per a tu, però t’has d’afanyar».
En Langdon va tornar l’iPhone a la senyora i li va donar les gràcies profusament.
Va anar a buscar la Sienna, emocionat.
—Sé de quines portes parlava l’Ignazio! Les portes del Paradís!
La Sienna el va mirar poc convençuda.
—Les portes del Paradís? Que no són al cel?
—Dona —va dir en Langdon amb un somriure sardònic i anant cap a la porta—, si saps on mirar, Florència és el cel.