Inferno
96
Pàgina 100 de 111
96
«Ja s’ha alliberat».
L’Elizabeth Sinskey es va quedar al peu de l’escala de la cisterna mirant la caverna evacuada buida. Amb la màscara que portava li costava respirar amb normalitat. Encara que segurament ja havia estat exposada al patogen que hi podia haver allà baix, quan va entrar a l’espai desolat amb l’equip de l’SRS, se sentia més tranquil·la portant una granota protectora. Duien unes granotes blanques bulboses que es tancaven amb uns cascs hermètics, i tots plegats semblaven astronautes entrant en una nau espacial d’extraterrestres.
La Sinskey sabia que a dalt, al carrer, centenars de persones espantades del públic, a més dels músics, esperaven perplexes, moltes per ser tractades de lesions patides durant la desbandada. D’altres havien marxat. Ella se sentia afortunada d’haver-ne sortit només amb rascades al genoll i un amulet trencat.
«Només hi ha una forma de contagi que viatgi més de pressa que un virus», va pensar la Sinskey. «I és la por».
A dalt, la porta era tancada i segellada hermèticament, i estava custodiada per les autoritats del país. La Sinskey s’esperava que, quan arribés la policia, hi hagués una confrontació per qüestions jurisdiccionals, però tots els possibles conflictes es van evaporar quan les autoritats van veure els homes de l’SRS amb l’equipament de risc biològic i van sentir les advertències de la Sinskey sobre una possible plaga.
«Estem sols», va pensar la directora de l’OMS, mirant el bosc de columnes reflectides a la llacuna. «Aquí no hi vol baixar ningú».
Darrere d’ella, dos agents estiraven una gran capa de poliuretà a la part de baix de l’escala i la clavaven a la paret amb una pistola de calor. Dos més havien trobat una zona àmplia amb taulons de fusta i havien començat a col·locar l’equip electrònic com si es preparessin per analitzar l’escenari d’un crim.
«Això és exactament el que és», va pensar la Sinskey. «L’escenari d’un crim».
Va tornar a recordar la dona amb el burca moll que havia fugit de la cisterna. Pel que semblava, la Sienna Brooks havia arriscat la seva vida per sabotejar els intents de contenció de l’OMS i complir la retorçada missió d’en Zobrist. «Ha baixat i ha trencat la bossa de Solublon».
En Langdon havia perseguit la Sienna, i la Sinskey encara no havia sabut res de cap dels dos.
«Espero que el professor Langdon estigui bé», va pensar.
L’agent Brüder estava dret i regalimant sobre una passarel·la, mirant inexpressivament el cap invertit de la Medusa i intentant decidir què havia de fer.
En Brüder havia estat entrenat com a agent de l’SRS per pensar a un nivell macrocòsmic i per deixar de banda les qüestions personals o ètiques immediates i centrar-se a salvar com més vides millor a llarg termini. Fins aquell moment ni tan sols havia pensat en els riscos per a la seva pròpia salut. «M’hi he ficat a dins», va pensar, retraient-se el risc que havia corregut, tot i saber que no tenia alternativa. «Necessitàvem una avaluació immediata».
En Brüder es va obligar a pensar en la feina: aplicar el Pla B. Malauradament, quan la situació de crisi exigia contenció, el Pla B sempre era el mateix: ampliar el radi. Controlar malalties contagioses era sovint com apagar un incendi forestal: de vegades t’havies de retirar i renunciar a una batalla per poder guanyar la guerra.
En aquell punt, en Brüder encara no havia renunciat a la idea que fos possible la contenció total. Probablement la Sienna Brooks havia trencat la bossa només uns minuts abans de la histèria en massa i l’evacuació. Si era així, fins i tot tenint en compte els centenars de persones que havien fugit de l’escenari, totes estaven situades prou lluny del punt d’origen per haver-se estalviat la contaminació.
«Totes menys en Langdon i la Sienna», va pensar en Brüder. «Tots dos eren aquí, a la zona zero, i ara són a la ciutat, vés a saber on».
A en Brüder també l’amoïnava una altra cosa: un buit lògic que l’estava martiritzant. Mentre era a l’aigua no havia arribat a trobar la bossa de Solublon. A en Brüder li semblava que si la Sienna hagués trencat la bossa, amb el peu, o estripant-la amb les mans o el que fos, ell hauria trobat les restes desinflades flotant a prop.
Però en Brüder no havia trobat res. Totes les restes de la bossa semblaven haver-se esfumat. En Brüder dubtava molt que la Sienna s’hagués endut la bossa que per força havia de ser només una pelleringa llefiscosa i mig desfeta.
«On ha anat a parar, doncs?».
En Brüder tenia l’empipadora sensació que se li escapava alguna cosa. Tot i així, es va centrar en una nova estratègia de contenció, que exigia que respongués a una pregunta essencial.
«Quin és el radi de dispersió actual del contagi?».
En Brüder sabia que la pregunta es podia respondre en qüestió de minuts. El seu equip havia muntat els aparells portàtils de detecció de virus sobre les passarel·les a distàncies gradualment més grans de la llacuna. Aquells aparells —anomenats unitats PCR— utilitzaven el que es coneixia com a reacció en cadena de la polimerasa per detectar la presència de contaminació vírica.
L’agent de l’SRS no perdia l’esperança. L’aigua de la llacuna no es movia i havia passat poc temps. Per això confiava que les unitats PCR detectessin un abast relativament petit de contaminació, que poguessin atacar amb productes químics i amb l’ús de succió.
—A punt? —va cridar un tècnic a través d’un megàfon.
Els agents posicionats al voltant de la cisterna van fer el senyal aixecant el polze.
—Agafin mostres —es va sentir pel megàfon.
A la caverna, els analistes es van ajupir i van encendre les unitats PCR. Cada aparell va començar a analitzar una mostra al punt de la passarel·la en què l’operador estava situat, distanciats en arcs cada vegada més amples al voltant de la plaga d’en Zobrist.
Un silenci sepulcral es va imposar a la cisterna mentre esperaven, resant per veure només llums verds.
I llavors va succeir.
A la unitat més pròxima a en Brüder, un dels llums de detecció de virus va començar a parpellejar en vermell. L’agent es va posar tens i va mirar cap a la unitat del costat.
Aquesta també tenia un llum vermell parpellejant.
«No».
Murmuris estupefactes van ressonar per tota la caverna. En Brüder va observar horroritzat com, d’una a una, des de l’entrada de la cisterna, a totes les unitats PCR se’ls encenia un llum vermell parpellejant.
«Oh, Déu meu…», va pensar. La marea de llums de detecció vermells parpellejants dibuixava un panorama inconfusible.
El radi de contaminació era enorme.
La cisterna sencera desbordava de virus.