Inferno
42
Página 46 de 111
4
2
La Vayentha havia deixat la moto una mica més amunt del Palazzo Vecchio i caminava per la vora de la Piazza della Signoria. Tot passant entre el grup d’estàtues a l’aire lliure de la Loggia dei Lanzi, es va fixar que totes les figures semblaven representar una variació del mateix tema: manifestacions violentes de dominació masculina sobre les dones.
El rapte de les sabines.
El rapte de Polyxena.
Perseu sostenint el cap tallat de Medusa.
«Mira que bé», va pensar la Vayentha, abaixant-se més la gorra i avançant entre la gent cap a l’entrada del palau, que tot just començava a deixar accedir els primers turistes del dia. Des de fora, semblava un dia normal al Palazzo Vecchio.
«No hi ha policia», va pensar la Vayentha. «Si més no de moment».
Es va cordar la cremallera de la jaqueta fins al coll, per amagar bé l’arma, i va anar cap a l’entrada. Seguint les indicacions per arribar al Museo di Palazzo, va passar per dos patis ornamentats i després va pujar unes escales fins a la segona planta.
Pel camí, recordava el comunicat de la policia.
«
Il Museo di Palazzo Vecchio… Dante Alighieri».
«En Langdon ha de ser aquí per força».
Els rètols indicatius del museu van guiar la Vayentha fins a una sala enorme i decorada de forma espectacular, el Saló dels Cinc-cents, on hi havia uns quants turistes admirant els murals de les parets. La Vayentha no tenia cap interès a contemplar obres d’art i va trobar ràpidament un altre rètol a l’extrem dret de la sala, que indicava una escala per arribar al museu.
Tot travessant la sala, va veure un grup d’universitaris que reien i feien fotos a una escultura.
La placa deia:
Hèrcules i Diomedes.
La Vayentha va mirar les estàtues i va esbufegar.
L’escultura representava dos herois de la mitologia grega —tots dos nus de pèl a pèl— entortolligats en una lluita. Hèrcules tenia Diomedes cap per avall, a punt de deixar-lo anar, mentre que Diomedes tenia el penis d’Hèrcules agafat, com dient: «segur que em vols deixar anar?».
La Vayentha va fer una ganyota. «D’això se’n diu tenir algú agafat per les pilotes».
Va apartar la mirada d’aquella peculiar estàtua i va pujar ràpidament les escales cap al museu.
Va arribar a una galeria elevada des de la qual es tenia una panoràmica de la sala. Hi havia aproximadament una dotzena de turistes esperant per entrar al museu.
—Encara no han obert —va explicar un turista, tot content, apartant l’ull de la càmera.
—Se sap per què? —va preguntar ella.
—No, però quina vista mentre ens esperem, oi? —L’home va fer un gest ampli amb el braç cap a l’extensió del Saló dels Cinc-cents de baix.
La Vayentha va anar cap a la barana i va observar la immensa sala de sota. Va veure que acabava d’entrar un agent de policia, que no va cridar gaire l’atenció perquè caminava sense presses cap a l’escala.
«Ha vingut a prendre declaració», es va imaginar la Vayentha. El ritme pausat de l’home pujant per l’escala donava a entendre que era una qüestió de rutina, que no tenia res a veure amb la caòtica cerca d’en Langdon a la Porta Romana.
«Si en Langdon és aquí, per què no han encerclat l’edifici?».
O bé la Vayentha s’equivocava i en Langdon no hi era, o bé la policia i en Brüder encara no havien lligat caps.
Quan el policia va arribar a dalt i va anar cap a la porta del museu, la Vayentha es va girar com si res, fent veure que mirava per la finestra. Entre el fet que estava desautoritzada i el llarg abast del Prebost, no volia arriscar-se a ser reconeguda.
—
Aspetta! —va cridar una veu.
El cor de la Vayentha es va aturar un segon quan l’agent es va parar darrere d’ella. La veu, de fet, procedia de la ràdio del policia.
—
Attendi i rinforzo! —va repetir la veu.
«Que esperi reforços?». La Vayentha va intuir que alguna cosa havia canviat.
En aquell moment, a fora, la Vayentha va veure un objecte negre volador que s’anava fent més gran. Volava cap al Palazzo Vecchio procedent dels jardins de Boboli.
«El
drone», va pensar la Vayentha. «En Brüder ja ho sap. I ve cap aquí».
El facilitador del Consorci Laurence Knowlton encara s’estava castigant per haver trucat al Prebost. S’havia d’haver imaginat que el Prebost no miraria el vídeo del client abans d’enviar-lo l’endemà als mitjans.
El contingut era irrellevant.
«El protocol és el rei».
En Knowlton encara recordava el
mantra que s’ensenyava als facilitadors joves quan començaven a encarregar-se de tasques per a l’organització. «No preguntis. Actua».
A contracor, va posar la petita targeta de memòria vermella a la cua per a l’endemà al matí, preguntant-se què pensarien els mitjans de l’estrambòtic missatge. L’emetrien?
«És clar que l’emetran. És d’en Bertrand Zobrist».
No sols era un personatge que havia assolit fites extraordinàries en el món de la biomedicina, sinó que estava d’actualitat perquè s’havia suïcidat la setmana passada. Aquell enregistrament de nou minuts seria com un missatge des de la tomba, i el to macabre i amenaçador tindria a tothom enganxat a la pantalla.
«Aquest vídeo serà viral uns minuts després que es posi en circulació».