Inferno
68
Página 72 de 111
6
8
L’estació de tren de Santa Lucia de Venècia és una construcció baixa i elegant, feta de pedra grisa i ciment. Es va dissenyar en un estil minimalista modern, amb una façana que està totalment desproveïda de senyalització, exceptuant un símbol, les lletres alades «FS», símbol del ferrocarril italià, Ferrovie dello Stato.
L’estació està situada a l’extrem més occidental del Gran Canal i això representa que els passatgers que arriben a Venècia només han de fer un pas fora de l’estació per sentir-se totalment immergits en les imatges, les olors i els sorolls característics de Venècia.
El que primer sentia sempre en Langdon era l’aire salat, una brisa neta procedent del mar especiada amb la flaire de la pizza blanca que venien al carrer, davant de l’estació. Aquell dia bufava llevant i l’aire també feia l’olor del combustible dièsel de la llarga cua de taxis aquàtics que esperaven a la vora, a les aigües inflades del Gran Canal. A més dels
vaporetti, desenes de patrons d’embarcació gesticulaven i cridaven els turistes per atraure’ls als seus taxis, góndoles i llanxes.
«Un embús a l’aigua», va reflexionar en Langdon, observant la congestió flotant. Per alguna raó, l’embussament que a Boston hauria estat desesperant, a Venècia tenia gràcia.
A quatre passes del canal, la icònica cúpula verd gris de San Simeone Piccolo es retallava en el fons del cel del migdia. Des d’un punt de vista arquitectònic, l’església era una de les més eclèctiques de tot Europa. La cúpula insòlitament afuada i el santuari circular eren d’estil bizantí, mentre que la pronaos de marbre amb columnes imitava clarament l’entrada grega clàssica del Panteó de Roma. L’entrada principal estava coronada per un frontispici espectacular amb un relleu intricat en marbre que representava una host de sants màrtirs.
«Venècia és un museu a l’aire lliure», va pensar en Langdon, mirant cap a l’aigua del canal que llepava les escales de l’església. «Un museu que s’enfonsa lentament». Tot i amb això, la possibilitat d’inundació semblava inconseqüent en comparació de l’amenaça que en Langdon temia que planava sobre la ciutat.
«I ningú no en té ni idea…».
No es podia treure del cap el poema escrit darrere la màscara mortuòria de Dante i anava pensant on els podien portar els versos. Tenia la transcripció del poema a la butxaca, però la màscara de guix en si —a proposta de la Sienna— l’havia embolicat amb paper de diari i l’havia deixat tancada a la consigna de l’estació de tren. Ni que fos el lloc menys adient per guardar un objecte tan valuós, era molt més segur deixar-la a l’armariet que portar-la a sobre en una ciutat plena d’aigua.
—Robert? —La Sienna anava davant amb en Ferris i feia gestos cap als taxis aquàtics—. No tenim gaire temps.
En Langdon va córrer cap a ells encara que, com a admirador de l’arquitectura, li semblés inversemblant fer un trajecte amb presses pel Gran Canal. Poques experiències venecianes eren tan satisfactòries com pujar al Vaporetto 1 —la línia principal de transport públic aquàtic de la ciutat—, preferiblement de nit, i asseure’s a fora a la proa, per veure passar les catedrals i els palaus il·luminats.
«Avui no hi ha
vaporetto», va pensar en Langdon. Els
vaporetti de transport aquàtic eren especialment lents i els taxis aquàtics eren una opció més ràpida. Malauradament, la cua que hi havia en aquell moment a la parada de davant de l’estació de tren era interminable.
En Ferris, que no semblava disposat a esperar, va posar fil a l’agulla. Amb un generós feix de bitllets, va fer venir ràpidament una limusina aquàtica, una llanxa brillant feta de caoba sud-africana. Sens dubte, l’elegant embarcació era una exageració, però el trajecte seria privat i ràpid, un quart a tot estirar pel Gran Canal fins a la plaça de Sant Marc.
El xofer era un home extraordinàriament ben plantat que portava un vestit d’Armani. Semblava més una estrella de cinema que un patró d’embarcació, però allò era Venècia, fet i fet, la terra de l’elegància italiana.
—Maurizio Pimponi —va dir l’home, donant-los la benvinguda a bord i picant l’ullet a la Sienna—. Un Prosecco? Un limoncello? Xampany?
—
No, grazie —va dir la Sienna en italià, i li va demanar que els portés a la plaça de Sant Marc tan de pressa com pogués.
—
Ma certo! —En Maurizio li va tornar a picar l’ullet—. La meva embarcació és la més ràpida de tot Venècia…
En Langdon i els altres dos es van asseure a popa, en còmodes seients a l’aire lliure, i en Maurizio va engegar el motor Volvo Penta de l’embarcació i es va apartar amb destresa del moll. Va girar el volant a la dreta i va accelerar, maniobrant la gran embarcació entre un batibull de góndoles, i deixant més d’un gondoler amb samarreta de ratlles amenaçant-lo amb el puny i gronxant-se d’un cantó a l’altre en les onades provocades pel seu solc.
—
Scusate! —es va disculpar en Maurizio a crits—. Porto VIP!
Al cap d’uns segons, en Maurizio havia sortit de l’embús de l’estació de Santa Lucia i lliscava pel Gran Canal en direcció est. Quan van accelerar passant per sota la gran extensió del Ponte degli Scalzi, en Langdon va sentir l’olor dolça i característica de les delicioses
seppie al nero, el plat de sèpia en tinta típic de la ciutat, que s’escapava dels restaurants situats sota els tendals del moll. Van girar un revolt del canal i els van aparèixer al davant les cúpules de la immensa església de San Geremia.
—Santa Llúcia —va dir en Langdon en veu baixa, llegint el nom de la santa en una inscripció al lateral de l’església—. Els ossos dels cecs.
—Com dius? —va preguntar la Sienna, animada, esperant que en Langdon hagués descobert alguna cosa més del misteriós poema.
—Res —va dir en Langdon—. Una idea que m’ha vingut al cap. Segurament no és res. —Va assenyalar l’església—. Veus la inscripció? Allà hi ha enterrada santa Llúcia. De vegades faig classes d’art hagiogràfic, l’art que representa els sants cristians, i se m’acaba d’acudir que santa Llúcia és la santa patrona dels cecs.
—
Sì, Santa Lucia! —va intervenir en Maurizio, desitjós de ser útil—. La santa dels cecs. Coneixen la història, oi? —El seu conductor es va girar per mirar-los i va continuar parlant a crits—. La Lucia era tan bonica que tots els homes la desitjaven. Per això, la Lucia, per ser pura amb Déu i per no perdre la virginitat, es va treure ella mateixa els ulls.
—D’això se’n diu sentit del compromís —va dir la Sienna amb una esgarrifança.
—Com a premi pel seu sacrifici —va afegir en Maurizio—, Déu va donar a la Lucia uns ulls encara més bonics!
La Sienna va mirar en Langdon.
—Sap que tot això és una bestiesa, oi?
—Els camins del Senyor són inescrutables —va observar en Langdon, pensant en els més de vint quadres de mestres antics que representaven santa Llúcia amb els seus propis ulls en una safata.
Hi havia moltes versions de la història de santa Llúcia, però a totes es treia els ulls per no provocar luxúria i els posava en una safata com a ofrena per al seu fogós pretendent. I deia: «Heus aquí el que tant desitjaves…, i pel que fa a la resta, t’ho imploro, deixa’m en pau». Misteriosament, van ser les Sagrades Escriptures el que va inspirar l’automutilació de Llúcia, i això la lligaria per sempre a la famosa admonició de Jesucrist: «I si el teu ull t’ha de fer caure, arrenca-te’l i llença’l ben lluny».
«Arrencar», va pensar en Langdon, recordant que en el poema s’utilitzava la mateixa paraula. «Cerqueu el dux de Venècia traïdor…, i arrencà els ossos dels cecs».
Intrigat per la coincidència, va rumiar si podia ser una indicació críptica que santa Llúcia era la persona cega a la qual es referia el poema.
—Maurizio —va cridar en Langdon, assenyalant l’església de San Geremia—. Oi que no tots els ossos de santa Llúcia són en aquella església?
—Només uns quants —va dir en Maurizio, conduint hàbilment amb una mà alhora que mirava enrere els seus passatgers i ignorava el trànsit—. Tots no. Santa Llúcia és tan estimada que les seves despulles estan escampades per esglésies de tot el món. Els venecians són els que més estimen santa Llúcia, evidentment, i per això commemorem…
—Maurizio —va cridar en Ferris—. Santa Llúcia és cega, però tu no. Mira endavant.
En Maurizio va riure de bona jeia i es va girar just a temps d’evitar el xoc amb una barca que venia en direcció contrària.
La Sienna mirava en Langdon.
—On vols anar a parar? Al dux traïdor que arrencava els ossos dels cecs?
En Langdon va prémer els llavis.
—No n’estic segur.
Va explicar a la Sienna i en Ferris la història de les relíquies de santa Llúcia, és a dir els seus ossos, que era una de les més estranyes de tota l’hagiografia. Suposadament, quan la bella Llúcia va rebutjar les insinuacions d’un pretendent influent, l’home la va denunciar i la va fer cremar a la foguera, on, segons deia la llegenda, el seu cos no es va cremar. Com que la seva carn havia resistit el foc, es creia que les seves relíquies tenien poders especials, i que qui les posseís viuria una vida molt llarga.
—Ossos màgics? —va comentar la Sienna.
—Això es creu i aquesta és la raó que les seves relíquies estiguin escampades per tot el món. Durant dos mil·lennis, dirigents poderosos han intentat burlar la vellesa i la mort posseint els ossos de santa Llúcia. Han robat, tornat a robar, recuperat i dividit el seu esquelet moltes més vegades que el de cap altre sant de la història. Els seus ossos han passat, pel cap baix, per les mans d’una dotzena de les persones més poderoses de la història.
—Incloent-hi un dux traïdor —va preguntar la Sienna.
Cerqueu el dux de Venècia traïdor que tallà els caps dels cavalls i arrencà els ossos dels cecs.
—És molt possible —va dir en Langdon, pensant que a l’
Inferno de Dante es donava força importància a santa Llúcia. Llúcia era una de les tres dones benaurades (
le tre donne benedette) que anaven a buscar Virgili perquè ajudés Dante a escapar de l’inframón. Tenint en compte que les altres dues dones eren la Verge Maria i l’adorada Beatriu de Dante, l’autor havia col·locat santa Llúcia en la companyia més insigne.
—Si vas ben encaminat —va dir la Sienna, amb excitació—, aleshores el mateix dux traïdor que va tallar els caps dels cavalls…
—… també va robar els ossos de santa Llúcia —va acabar en Langdon.
—I això hauria de reduir la cerca considerablement. —Va mirar en Ferris—. Segur que no funciona el teu mòbil? Podríem anar buscant…
—Està ben mort —va dir en Ferris—. Ho acabo de mirar. Ho sento.
—Arribarem de seguida —va dir en Langdon—. Segur que a la basílica de Sant Marc trobarem alguna explicació.
Sant Marc era l’única peça del trencaclosques que en Langdon tenia clara. «El daurat
mouseion de divina sapiència». En Langdon comptava que un cop a la basílica es revelaria la identitat del misteriós dux…, i a partir d’aquí, amb una mica de sort, el palau concret que en Zobrist havia escollit per propagar la plaga. «A les fondàries del palau inundat…, el monstre ctònic espera».
En Langdon va intentar treure’s del cap les imatges de la plaga, però no hi va haver manera. Sovint s’havia intentat imaginar com devia ser aquella increïble ciutat en el seu apogeu…, abans que la pesta la debilités tant que fos conquerida pels otomans primer i després per Napoleó…, a l’època que Venècia regnava en tota la seva esplendor com a centre del comerç europeu. Segons deia tothom, no hi havia ciutat més bella al món, i la riquesa i la cultura de la seva població no tenien rival.
Curiosament, va ser el gust de la població pels luxes estrangers el que va provocar que desaparegués: la plaga mortal va viatjar de la Xina a Venècia amb les rates que s’esmunyien dins les naus de comerç. La mateixa plaga que va aniquilar la increïble quantitat de dos terços de la població de la Xina va arribar a Europa i, ràpidament, va matar una de cada tres persones, joves i velles, riques i pobres.
En Langdon havia llegit descripcions de la vida a Venècia durant el brot de pesta. Amb tan poca o cap terra on enterrar els morts, els cadàvers botits flotaven pels canals, i alguns trams estaven tan embussats de cadàvers que els treballadors els havien d’empènyer a mar obert com si fossin troncs. No hi havia oracions suficients per mitigar la ira de la plaga. Quan els dirigents de la ciutat es van adonar que eren les rates les que propagaven la malaltia, ja era massa tard, però Venècia encara va emetre un decret pel qual tots els vaixells que arribaven havien d’ancorar a certa distància de la costa durant quaranta dies abans que se’ls permetés descarregar. Encara avui, el número quaranta serveix de trist recordatori dels orígens de la paraula «quarantena».
La llanxa va girar a tota velocitat un altre revolt del canal i un tendal vermell festiu, inflat per la brisa, va distreure en Langdon dels seus lúgubres i fúnebres pensaments. A l’esquerra hi havia un elegant edifici de tres pisos.
CASINÒ DI VENEZIA, UNA EMOCIÓ INFINITA
Encara que en Langdon no hagués entès mai del tot les paraules inscrites a l’estendard del casino, l’espectacular palau d’estil renaixentista formava part del paisatge de Venècia des del segle XVI. Antigament residència particular, avui dia era un saló de joc d’etiqueta famós per haver estat el lloc on el compositor Richard Wagner va morir, el 1883, d’un atac de cor, poc després de compondre l’òpera
Parsifal.
Més enllà del casino, a la dreta, una façana barroca de pedra encoixinada s’anunciava amb un estendard més gran encara, aquesta vegada blau fosc, que deia «CA’ PESARO: GALLERIA INTERNAZIONALE D’ARTE MODERNA». En Langdon hi havia estat feia anys i havia vist l’obra mestra de Gustav Klimt,
El petó, deixada en préstec per Viena. L’enlluernadora representació en pa d’or de Klimt dels amants entortolligats li havia despertat una passió per l’obra de l’artista, i encara ara, atribuïa a Ca’ Pesaro de Venècia el despertar de la seva afició per l’art modern.
En Maurizio va accelerar encara més la llanxa.
Davant tenien el famós pont de Rialto, i això volia dir que eren a mig camí de la plaça de Sant Marc. Quan s’acostaven al pont per passar-lo per sota, en Langdon va aixecar el cap i va veure una figura solitària dreta i immòbil a la barana, que els mirava des de dalt amb expressió taciturna.
La cara era alhora coneguda i aterridora.
En Langdon es va encongir instintivament.
Grisa i allargada, la cara tenia els ulls sense vida i un llarg nas de bec.
La barca va lliscar per sota la sinistra figura abans que en Langdon s’adonés que només era un turista emprovant-se la seva última compra: una de les tantes màscares de la pesta que es venien cada dia al mercat de Rialto del costat.
Aquell dia, però, la disfressa no tenia cap encant.