Inferno
65
Pàgina 69 de 111
65
El lavabo del Frecciargento no era més gran que el d’un avió comercial, i amb prou feines hi havia espai per girar-se. L’home de l’erupció a la pell va acabar la trucada amb el Prebost i es va guardar el mòbil a la butxaca.
«El terra s’ha bellugat», pensava. Tot d’una el paisatge estava cap per avall, i ell necessitava un moment per orientar-se.
«Els meus amics són ara els meus enemics».
L’home es va afluixar la corbata de caixmir i es va mirar la cara plena de pústules al mirall. Estava pitjor del que es pensava. La cara no era res, tanmateix, en comparació del mal que li feia el pit.
Temorós, es va descordar uns quants botons i es va obrir la camisa.
Es va obligar a mirar-se al mirall i concentrar-se en el pit.
«Quin horror!».
El blau havia crescut.
La pell del centre del pit havia agafat un matís entre negre i blavós. L’ennegriment havia començat la nit abans amb una taca de la mida d’una pilota de golf i ara era com una taronja. Es va tocar amb compte la pell adolorida i va fer una ganyota.
Es va tornar a cordar esperant tenir forces suficients per fer el que li calia fer.
«La pròxima hora serà crítica», va pensar. «Un seguit de maniobres delicades».
Va tancar els ulls i es va concentrar, repassant tot el que necessitava que passés. «Els meus amics han esdevingut els meus enemics», va tornar a pensar.
Va fer unes quantes respiracions fondes i doloroses, per calmar-se els nervis. Sabia que havia de mantenir la serenitat si volia seguir ocultant les seves intencions.
«La calma interior és essencial per actuar amb convicció».
L’home no era aliè a l’engany, però en aquella ocasió el cor li bategava amb força. Va fer una altra respiració profunda i palpitant. «Fa anys que enganyes la gent», va recordar. «Et dediques a això».
Va agafar forces per tornar amb en Langdon i la Sienna.
«La meva última actuació», va pensar.
Com a última precaució, abans de sortir del lavabo, va treure la bateria del mòbil perquè l’aparell quedés inutilitzat.
«Està pàl·lid», va pensar la Sienna quan l’home de l’erupció va tornar al compartiment i va seure amb un sospir cansat.
—Va tot bé? —va preguntar la Sienna, sincerament amoïnada.
—Sí, gràcies. Tot va bé.
En vista que l’home no semblava voler donar més explicacions, la Sienna va canviar de tàctica.
—Necessito que em tornis a deixar el mòbil —va dir—. Si no et fa res, vull continuar investigant el dux. A veure si trobo alguna cosa abans que arribem a Sant Marc.
—És clar —va dir ell, agafant el mòbil. Va mirar la pantalla—. Ostres, no. La bateria s’estava descarregant mentre parlava per telèfon. Ara sembla acabada del tot. —Va mirar el rellotge—. Arribarem aviat a Venècia. Haurem d’esperar una mica.
A vuit quilòmetres de la costa d’Itàlia, a bord del Mendacium, el facilitador Knowlton observava en silenci com el Prebost passejava pel perímetre del cubicle com un animal engabiat. D’ençà de la trucada, era evident que s’havia posat en marxa i en Knowlton sabia que no havia de dir res mentre el Prebost pensava.
Finalment, l’home bronzejat va parlar, amb la veu més tensa que li havia sentit mai en Knowlton.
—No tenim alternativa. Hem d’ensenyar aquest vídeo a la doctora Elizabeth Sinskey.
En Knowlton estava immòbil intentant que no se li notés la sorpresa. «El dimoni dels cabells argentats? La dona que vam estar ajudant tot un any en Zobrist a evitar?».
—Entesos, senyor. Vol que busqui la manera d’enviar-li el vídeo?
—Déu meu, no! Arriscar-nos que el vídeo es filtri i es faci públic? Provocaria una histèria col·lectiva. Vull la doctora Sinskey a bord d’aquest vaixell tan aviat com sigui possible.
En Knowlton el va mirar amb incredulitat. «Vol portar la directora de l’OMS a bord del Mendacium?».
—Senyor, aquesta infracció del protocol de confidencialitat és un risc evident de…
—Faci-ho, Knowlton! Ara!