Inferno
88
Pàgina 92 de 111
88
Alguns havien qualificat aquell espai de vuitena meravella del món i, un cop a dins, en Langdon hi estava força d’acord.
El grup va travessar la porta d’entrada al colossal santuari, i en Langdon va recordar que la magnitud de les proporcions de Santa Sofia només tardava un instant a causar una impressió aclaparadora als seus visitants.
La sala era tan vasta que al seu costat empetitien fins i tot les grans catedrals europees. En Langdon sabia que la força esbalaïdora de la seva enormitat era en part una il·lusió, un efecte dramàtic secundari de la planta bizantina, amb un naos centralitzat que concentrava tot l’espai interior en una sola sala quadrada en lloc d’estendre-la en quatre braços cruciformes, que era l’estil adoptat per catedrals posteriors.
«Aquest edifici té set-cents anys més d’antiguitat que Notre-Dame», va pensar en Langdon.
Després de prendre’s un moment per absorbir l’abast de les dimensions de la sala, en Langdon va aixecar el cap i va mirar, a més de quaranta-cinc metres, l’extensa cúpula daurada que coronava la sala. Des del punt central, quaranta nervadures irradiaven enfora com raigs de sol, estenent-se cap a una volta circular amb quaranta finestres en arc. Durant les hores de claror, la llum que entrava per aquelles finestres es reflectia —i es tornava a reflectir— en resquills de vidre incrustats al mosaic daurat i creava la «llum mística» que havia fet famosa Santa Sofia.
En Langdon havia vist l’ambient daurat d’aquella sala copsat amb precisió en una pintura només una vegada. John Singer Sargent. No era estrany que, per crear la seva famosa pintura de Santa Sofia, l’artista nord-americà hagués limitat la seva paleta a múltiples tonalitats d’un sol color.
L’or.
La resplendent cúpula daurada sovint es denominava «la cúpula del paradís» i se sostenia sobre quatre arcs formidables, que al seu torn se sostenien sobre una sèrie de semicúpules i timpans. Aquests suports s’aguantaven sobre una altra filera descendent de semicúpules i voltes més petites, i tot plegat creava l’efecte d’una cascada de formes arquitectòniques que baixaven del cel a la terra.
Baixant també del cel a la terra, si bé per un camí més directe, llargs cables descendien directament de la cúpula i sostenien un bé de Déu d’aranyes fulgurants, que s’acostaven tan a terra que semblava que els visitants més alts correguessin el risc de topar-hi. En realitat, aquesta era una altra il·lusió creada per la pura immensitat de l’espai, perquè els llums penjaven a una altura de més de tres metres i mig del terra.
Com en tots els grans temples, la grandària prodigiosa de Santa Sofia tenia dos objectius. Primer, era la demostració que l’home estava disposat a fer el que fos per retre culte a Déu. I, segon, era una mena de tractament de xoc per als feligresos, un espai tan imponent físicament que els que hi entraven se sentien empetitits, desproveïts de l’ego; el seu ésser físic i la seva importància còsmica disminuïen davant Déu…, un àtom en mans del Creador.
«Fins que un home no és res, Déu no en pot fer res». Luter va pronunciar aquestes paraules al segle XVI, però el concepte havia format part del pensament dels constructors des dels primers exemples d’arquitectura religiosa.
En Langdon va mirar en Brüder i la Sinskey, que fins llavors havien estat mirant al sostre.
—Valga’m Déu! —va exclamar en Brüder.
—Sí! —va convenir en Mirsat animadament—. I Al·là i Mahoma també!
En Langdon va riure per sota el nas quan el seu guia va dirigir la mirada d’en Brüder cap a l’altar major, on hi havia un mosaic impressionant de Jesús acompanyat a cada costat d’un rotlle fenomenal amb els noms de Mahoma i Al·là en àrab i cal·ligrafia ornamental.
—Aquest museu —va explicar en Mirsat—, que vol recordar als visitants els diversos usos d’aquest espai sagrat, exposa alhora la iconografia cristiana, dels dies que Santa Sofia era una basílica, i la iconografia islàmica, dels dies que era mesquita. —Va somriure tot cofoi—. Malgrat les friccions entre les dues religions al món real, creiem que aquí els símbols conviuen esplèndidament. No hi està d’acord, professor?
En Langdon va fer un cop de cap calorós, recordant que tota la iconografia cristiana s’havia tapat emblanquinant la basílica quan es va convertir en mesquita. La restauració dels símbols cristians al costat dels símbols musulmans havia creat un efecte fascinador, tenint en compte que els estils i les sensibilitats de les dues iconografies eren pols oposats.
Mentre la tradició cristiana preferia les imatges literals de déus i sants, l’islam se centrava en la cal·ligrafia i els motius geomètrics per representar la bellesa de l’univers de Déu. La tradició islàmica sostenia que només Déu podia crear vida i, en conseqüència, l’home no podia crear imatges de vida: ni déus, ni persones, ni animals.
En Langdon recordava haver intentat explicar aquest concepte als estudiants:
—Un Miquel Àngel musulmà, per exemple, no hauria pintat mai la cara de Déu al sostre de la Capella Sixtina; hi hauria inscrit el nom de Déu. Pintar la cara de Déu s’hauria considerat blasfèmia.
En Langdon s’havia estès explicant les raons d’això.
—Tant el cristianisme com l’islamisme són logocèntrics —va explicar als alumnes—, i això vol dir que se centren en la Paraula. En la tradició cristiana, la Paraula es va fer home a l’Evangeli segons Joan: «El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres». Per això era acceptable representar la Paraula amb forma humana. Tanmateix, en la tradició islàmica, la Paraula no es va fer home, i per tant la Paraula ha de continuar en forma de paraula…, en la majoria de casos, representacions cal·ligràfiques dels noms de les figures sagrades de l’islam.
Un dels alumnes d’en Langdon va resumir la complexa història amb un comentari marginal divertit però precís.
—Als cristians els agraden les cares, i als musulmans, les paraules.
—Al davant —va continuar en Mirsat, fent un gest ampli per abraçar l’espectacular espai—, tenen una fusió única de cristianisme i islam.
Va assenyalar ràpidament la fusió de símbols a l’absis immens, sobretot la Verge i l’Infant mirant a baix des d’un mihrab, el nínxol semicircular d’una mesquita que indica la direcció de la Meca. A prop, una escala s’enfilava cap a un púlpit, que s’assemblava als que feien servir els cristians per als sermons, però que de fet era un minbar, la plataforma sagrada sobre la qual l’imam dirigia els serveis del divendres. De la mateixa manera, l’estructura en forma de tarima del costat semblava un cor cristià però en realitat era un müezzin mahfili, una plataforma elevada on un muetzí s’agenollava i cantava en resposta a les oracions de l’imam.
—Les mesquites i les catedrals s’assemblen una barbaritat —va proclamar en Mirsat—. Les tradicions d’Orient i Occident no són tan diferents com la gent es pensa!
—Mirsat? —va interrompre en Brüder, amb impaciència—. Ens agradaria molt veure la tomba de Dandolo. Oi que ens farà el favor?
En Mirsat es va empipar una mica, com si les presses d’aquell home fossin una mostra de falta de respecte per l’edifici.
—Sí —va dir en Langdon—. Ens disculpem per la pressa, però anem molt justos de temps.
—Com vulguin —va dir en Mirsat, assenyalant una galeria alta a la dreta—. Pugem i els ensenyaré la tomba.
—A dalt? —va saltar en Langdon, sorprès—. Enrico Dandolo no està enterrat a la cripta? —En Langdon recordava la tomba en si, però no el lloc concret de l’edifici on estava situada. S’havia imaginat que seria als soterranis foscos de l’edifici.
En Mirsat es va quedar parat amb aquella pregunta.
—No, professor, la tomba d’Enrico Dandolo és a dalt, segur.
«M’agradaria saber què diantre passa», pensava en Mirsat.
Quan en Langdon li havia demanat per veure la tomba de Dandolo, en Mirsat havia pressentit que la petició tenia trampa. «Però si no la vol veure ningú, la tomba de Dandolo!». En Mirsat va decidir que el que realment volia veure en Langdon era l’enigmàtic tresor que hi havia just al costat de la tomba de Dandolo —el Mosaic de la Deesi—, un antic Crist Pantocràtor que era sens dubte una de les peces més misterioses del museu.
«En Langdon està investigant el mosaic i ho vol fer discretament», havia decidit en Mirsat, pensant que el professor escrivia un article en secret sobre el Mosaic de la Deesi.
Però ara en Mirsat no entenia res. Si en Langdon sabia que el Mosaic de la Deesi era al segon pis, per què es comportava com si no ho sabés?
«És possible que sí que vulgui veure la tomba de Dandolo?».
Atabalat, en Mirsat els va guiar cap a les escales, passant per davant d’una de les dues famoses urnes de Santa Sofia, una monstruositat de mil cinc-cents litres tallada en una sola peça de marbre durant el període hel·lènic.
En Mirsat es va començar a posar nerviós quan van pujar tots en silenci. Els col·legues d’en Langdon no semblaven erudits. L’home semblava un soldat, tan musculós i dret, i vestit tot de negre. I la dona dels cabells argentats, a en Mirsat li feia l’efecte que l’havia vist en algun lloc. «A la tele, potser?».
Començava a sospitar que el propòsit d’aquella visita no era el que semblava. «Per què deuen haver vingut realment?».
—Un altre pis —va dir en Mirsat animadament quan van arribar al replà—. A dalt trobarem la tomba d’Enrico Dandolo, i és clar —va fer una pausa per mirar en Langdon intencionadament— el famós Mosaic de la Deesi.
Ni un parpelleig.
No semblava que en Langdon hi hagués anat per veure el Mosaic de la Deesi. Ell i els seus companys semblaven inexplicablement obsessionats amb la tomba de Dandolo.