Inferno
89
Pàgina 93 de 111
89
Tot seguint en Mirsat per les escales, en Langdon pressentia que en Brüder i la Sinskey estaven preocupats. S’havia de reconèixer que pujar al segon pis semblava una bogeria. En Langdon tenia al cap el vídeo subterrani d’en Zobrist…, i el documental sobre les zones submergides que hi havia sota Santa Sofia.
«El que hem de fer és baixar!».
Sigui com sigui, si aquella era la ubicació de la tomba de Dandolo, no tenien més remei que seguir les indicacions d’en Zobrist. «Agenolleu-vos al daurat mouseion de divina sapiència, enganxeu l’orella a terra, i escolteu el so d’un rierol que hi cau».
Quan finalment van arribar al segon pis, en Mirsat els va guiar de dret a l’extrem de la galeria, que tenia unes vistes espectaculars del santuari. En Langdon es va concentrar a mirar endavant.
En Mirsat tornava a parlar amb entusiasme del Mosaic de la Deesi, però en Langdon no l’escoltava.
Ja veia l’objectiu.
La tomba de Dandolo.
La tomba apareixia exactament com la recordava en Langdon: una peça rectangular de marbre blanc, incrustada al terra gastat de pedra i acordonat amb muntants i cadenes.
En Langdon es va precipitar a examinar les inscripcions tallades.
HENRICUS DANDOLO
Tan bon punt van arribar els altres, en Langdon va anar per feina, va saltar la cadena de protecció i va plantar els peus just davant de la làpida.
En Mirsat va protestar amb vehemència, però en Langdon va continuar i es va posar de genolls com si es preparés per resar als peus del dux traïdor.
A continuació, en un gest que va arrencar crits d’horror a en Mirsat, en Langdon va posar les mans planes sobre la tomba i es va prostrar. Com més abaixava la cara cap a terra, més conscient era que semblava que saludés la Meca. El gest va deixar en Mirsat mut de sorpresa i una sobtada serenor es va difondre per l’edifici.
En Langdon va respirar fondo, va girar el cap a la dreta i amb compte va enganxar l’orella esquerra a la tomba. Va sentir la fredor de la pedra.
El que va sentir ressonant sota la pedra era més clar que l’aigua.
«Déu meu!».
L’escena final de l’Inferno de Dante semblava ressonar per sota.
A poc a poc en Langdon va girar el cap i va mirar en Brüder i la Sinskey.
—El sento —va dir molt baixet—. El so d’un rierol.
En Brüder va saltar la cadena i es va ajupir al costat d’en Langdon per escoltar. Al cap d’un moment va fer cops de cap vehements.
Ara que sentien l’aigua que corria per sota, quedava una pregunta: «Per on corria?».
El cap d’en Langdon es va inundar d’imatges d’una caverna mig submergida banyada per una llum vermella espectral…, en algun lloc per sota d’ells.
Quan en Langdon es va aixecar i va tornar a saltar per sobre la cadena, en Mirsat el mirava amb indignació i decepció. En Langdon era gairebé trenta centímetres més alt que el guia turc.
—Mirsat —va dir en Langdon—. Perdoni’ns. Com pot veure aquesta és una situació insòlita. No tinc temps per explicar-l’hi, però tinc una pregunta molt important per fer-li sobre aquest edifici.
En Mirsat va assentir sense ganes.
—D’acord.
—A la tomba de Dandolo, sentim un fil d’aigua que corre no sabem per on sota la pedra. Necessitem saber on corre aquesta aigua.
En Mirsat va fer que no amb el cap.
—No ho entenc. A Santa Sofia se sent córrer l’aigua sota tots els terres.
Es van posar tots tensos.
—Sí —va explicar en Mirsat—, sobretot quan plou. Santa Sofia té aproximadament nou mil metres quadrats de teulada que necessita canals de desguàs i de vegades tarda dies a sortir tota l’aigua. Normalment torna a ploure abans que hagi acabat de buidar-se. Aquí és molt normal sentir córrer l’aigua. Potser no saben que Santa Sofia està assentada sobre vastes cavernes d’aigua. Fins i tot van fer un documental que…
—Sí, sí —va dir en Langdon—, però sap si l’aigua que se sent aquí, a la tomba de Dandolo, corre per algun lloc concret?
—I tant que sí —va dir en Mirsat—. Corre cap al mateix lloc que corre tota l’aigua que surt de Santa Sofia. A la cisterna municipal.
—No —va dir en Brüder, saltant la cadena—. No busquem una cisterna. Busquem un espai gran i subterrani, potser amb columnes.
—Sí —va dir en Mirsat—. L’antiga cisterna de la ciutat és justament això: un espai gran subterrani amb columnes. És impressionant, de fet. Es va construir al segle VI per contenir el subministrament d’aigua de la ciutat. Avui només té poc més d’un metre d’aigua però…
—On és? —va preguntar en Brüder, amb una veuassa que va ressonar per tota la sala buida.
—La cisterna? —va preguntar en Mirsat, espantat—. És a quatre passes, a l’est d’aquest edifici. —Va assenyalar a fora—. Es diu Yerebatan Sarayi.
«Sarayi?», va pensar en Langdon. «Com Topkapi Sarayi?». Des que havien arribat no havien parat de veure rètols que indicaven el palau Topkapi.
—Però sarayi no vol dir «palau»?
En Mirsat va assentir.
—Sí, el nom de l’antiga cisterna és Yerebatan Sarayi. Significa «palau inundat».