Gina
Vuit
Pàgina 10 de 17
VUIT
Juny 2017
Estimada Elizabeth,
Avui un metge de confiança ens ha dit que és més que probable que em quedi embarassada aquest estiu. A mi ja m’han fet la prova de la sonda per les trompes i a part de sortir-me bé i de desmaiar-me tres vegades de camí a casa mentre ma germana conduïa, es veu que això n’augmenta les possibilitats. Així que encarem els mesos d’estiu amb bastantes expectatives. Ja tenim noms pensats i tot, però no te’ls diré perquè el que va passar amb un primer nom que teníem escollit abans és que el vam avorrir de tant que trigava en arribar el moment de posar-lo. I per això n’hem buscat de nous.
Saps, al principi d’aquest procés, una de les coses que em feia més por de tenir fills era deixar de ser jo. He vist amigues transformar-se per complet en una altra persona després de ser mares. Parlar de manera diferent sobre coses diferents. És ben bé així. Canviar de prioritats vitals, renunciar a reptes —personals, professionals— per educar una personeta. Patir sempre més que no li passi res dolent. És de boges, si ho penses. Però mira, ara tinc ganes de deixar enrere la jo-que-conec i conèixer la jo-mare. De vegades penso que si no soc mare em quedaré per sempre nena. Tu això ho has pensat mai?
És curiós, no m’ho negaràs, com es deixen enrere les pors, pràcticament sense adonar-te’n. I es transformen. Saps, m’agradaria conèixer totes les teves pors. I matar-les pràcticament totes, perquè això ho tinc clar: les pors, o et salven la vida, o te l’embruten. I gairebé sempre que l’embruten.
Un petó,
Gina
Era un dimecres de principis de juny abans del migdia i jo tornava amb els FFGG des de Sabadell cap a Barcelona de reunir-me amb uns clients. Feia aquella olor de principi d’estiu i, passant per davant de la parada de Bellaterra, vaig pensar què donaria per repetir un dia i una nit de deu anys enrere amb les meues companyes al pis de la Vila Universitària. Un dijous dels que menjàvem pizza del súper i croquetes congelades i brindàvem amb lambrusco i rèiem fins a la llàgrima i després l’Anna i jo mos quedàvem xerrant al menjador fins a les mil de la matinada. Què donaria. Només un dia i una nit per reviure’ls exactament igual.
I mentre pensava això va començar un formigueig a la punta del dit índex dret. Quan vaig haver arribat a la parada de Gràcia dels Ferrocarrils, ja era tota la mà que estava adormida. Les instruccions llavors eren esperar-me vint-i-quatre hores per vore si remetia o si anava a més, cas en el qual seria un brot.
Va acabar sent lo brot que em va obligar a prendre la decisió de tindre un fill ara o no tindre’n perquè van considerar que les meues conegudíssimes injeccions no m’estaven funcionant prou eficaçment. Feia només uns mesos que el Fran i jo tornàvem a dormir junts. I sé, ho recordo, que en aquell moment vaig pensar sort que quan m’ho han dit tinc parella i és el Fran i no pràcticament un desconegut i que ell també té ganes de ser pare. Si no, imagina-t’ho, què hauria fet ara?
Dos mesos més tard estàvem fent una mudança descomunal, bateria inclosa. L’Arturo mos preguntava si aquella tortuga que tenia sobre les dos mans planes era nostra.