Gina
Dotze
Pàgina 15 de 17
Aquella banda sonora, el tema principal de la qual encara em desperta ara certa remor de tristesa, me va acompanyar fins que, pocs anys més tard, vaig vore Dirty Dancing. Devia ser ja preadolescent. Amb aquella protagonista, la Jennifer Grey, també m’hi identificava, encara més. Me passaven dos coses, amb aquella actriu: era físicament igual que ma mare a la seua edat (quan dic igual vull dir igual, exacta), era tímida com natros (incloc ma mare en este natros) i, com la protagonista de la pel·li, jo començava a trobar un pal anar de vacances amb mons pares, tret que em passés alguna cosa emocionantíssima com lligar-me el Patrick Swayze, que, a sobre, me semblava clavat al meu Joanet amb uns quants anys més. Lo que em seduïa d’aquella pel·lícula era vore com una dona no gens espectacular i tímida com ma mare podia acabar sent la reina del mambo. Fins i tot sense saber ballar. Aquell any per Reis va tocar demanar una altra cinta de casset amb una nova banda sonora, una mica més alegre.
Per sort, hai anat evolucionant si parlem de pel·lícules preferides, però en general dono molta importància a la música que acompanya la història —excloent-ne els musicals, gènere que detesto amb fervor— i també que no hi hagi dolents que ho vulguen espatllar tot. Això m’angoixa molt. Penso que prou malparida és la vida com per haver d’inventar més personatges malparits.
Potser, que el Fran balle com un dandi té alguna cosa a vore amb lo fet que m’enamorés d’ell anys enrere. No conec ningú que balle tan bé com ell. Per a mi era un espectacle vore’l moure’s, no podia entendre com tenia aquell domini sobre el seu cos llarguerut o, per contrast, jo tan poc sobre el meu.
Potser també per esta necessitat meua d’anar associant bandes sonores a èpoques i moments concrets de la vida, lo dia que per fi l’Elizabeth va arribar a casa amb la maleta, jo ja l’esperava amb música de fons. Havia deixat enrere feia anys los discos de Placebo, Pixies o The Killers, i ara estava més aviat en fase Elvis Perkins, Richard Hawley o Patrick Watson. Bona elecció, sens dubte, perquè només entrar, ella va dir oh, j’aime cette chanson! I dos besets. (Sonava Words in the fire, del Watson). Dommage que je ne sais pas danser, i em va somriure com volent dir. I jo, que soc com un iceberg, on la part que es veu és només lo que pronuncio i la part de sota l’aigua, dimoniets de primavera que me dansen, me dansen, tracatrà, esta vegada me vaig portar la contrària i me vaig afanyar a replicar-li qu’il faut pas savoir danser pour danser cette chanson. Allà em teníeu flirtejant gairebé d’esma, com quan amb catorze anys li vaig confessar que tenia un nom preciós en un dialecte que no era el meu. Vaig pensar que potser no era tan tan diferent de la Vada, en realitat, i sí que era llançada quan no podia evitar ser-ho. Vaig entendre fins i tot l’actriu de Dirty Dancing, que es decidia a ballar a pesar de les inseguretats i la vergonya perquè, posant-ho en una balança, hi havia més a guanyar que a perdre.
Mentre li duia la maleta a l’habitació vaig sentir-la llegir en veu alta amb el seu accent afrancesat un poema inacabat d’una llibreta que m’havia deixat oberta per error a l’escriptori: Hi ha cançons que et fan manyagues als cabells / i carícies a les galtes. / Que són com petons en l’aire. / Almenys jo me’ls imagino, / que suren com la música que escolto. / Que suren com si mai ella els hagués de recollir.
Vaig sortir de l’habitació roja com la llum del far del meu poble:
—Hem de parlar moltes coses, reordenar el futur és un dels meus passatemps preferits —vaig dir-li nerviosa, sense pensar.
—Obro el vi? —Ella, en canvi, semblava tan tranquil·la.
—Obre’l però no et podré acompanyar. Em vaig inseminar fa onze dies.
—Què-dius. I per poc no em podies esperar després d’explicar-me’n un any d’intents? —M’ho deia de broma.
—Va segons l’ovulació, saps, llesta? Però, mira, demà em faré un test d’embaràs només despertar-me, així que si és que sí, seràs la primera a saber-ho.
—Gina, estic emocionadíssima ara! —Em va abraçar fort—. Com ho has fet? Explica-m’ho tot!
La faenada va ser per escollir donant, Elizabeth, m’hauries d’haver vist. T’ho hauries passat bé ajudant-me a escollir, crec. Un cop el vaig tindre triat, vaig fer la comanda online perquè m’arribés un dia exacte abans de quan tenia previst ovular. Total, que un dimarts al migdia va arribar un missatger guenyo amb un paquet. El missatger estava espantat perquè no sabia què hi duia, a dins del paquet, però hi duia vida. Bé, vida congelada, de moment. El «material» t’arribava dins d’un tanc de nitrogen líquid, el deixaves descongelar durant deu minuts, el posaves a dintre una xeringa que venia amb el pack i te l’introduïes a l’orella.
—Idiota. Continua. —Me va dir idiota però se’n reia. Vaig continuar:
La setmana de l’ovulació em vaig fer un disbarat de tests dels de pixar a un bastonet per saber el dia i el moment en què m’ho hauria d’introduir. Al final se’m va retardar quatre dies l’ovulació i vaig tindre sis dies el tanc de nitrogen rebregat per aquí a casa. No podia obrir-lo fins vint minuts abans del moment de posar-m’ho. El vaig tindre aquí a la tauleta del sofà a manera de tòtem durant tres dies i tres dies més el vaig tindre a l’habitació, perquè estava molt sola. Al final, el dissabte, el test d’ovulació va somriure. Havia arribat el dia exacte. M’ho faria al tard, així després ja no m’hauria d’aixecar del llit, no fos cas que allò, un cop en vertical, em caigués a terra, saps què vull dir?
La setmana anterior havia anat a comprar-me uns guants de làtex per poder manipular les palletes dintre del nitrogen líquid i unes alicates per tallar el filferro que tancava el tanc. T’explico: les palletes són dos tubs de zero cinquanta mil·lilitres cadascun, és a dir, un mil·lilitre en total, és a dir, vint-i-cinc milions d’espermatozous hàbils. Val, estava nerviosa. I sola. Sola perquè volia estar-ho però sola al cap i a la fi. Vaig recordar el coach (ves quin moment també d’anar a recordar aquell home) dient-me que tot influeix en el caràcter de la criatura a l’hora d’engendrar-la: que si lluna plena, que si vent de dalt, matí o nit, de cara al nord o al sud, a l’est o l’oest, música o silenci o crits de fons. Vaig pensar a posar música clàssica, Mahler, me’n recordava, Elizabeth!, què sé jo, però llavors em vaig adonar que no estava per música ni per xorrades, que necessitava tots els sentits concentrats en allò. Sempre hai estat bastant matussera, jo, amb les mans, tenia pànic que el material em caigués i se m’escampés pel terra, com et pots imaginar.
Amb els dos tubs venia una xeringa amb què (he de dir que era bastant intuïtiu) xuclar el material dels tubs per traslladar-me’l tan a prop com fos possible del coll de l’úter. Feia fred tot i que tenia el calefactor encès. També em vaig encendre la manteta elèctrica del llit. —Si estimeu algú de veritat, regaleu-li una manteta elèctrica per a dins del llit, de debò vos ho dic—. Em vaig despullar i em vaig estirar. Està clar que m’hauria pogut abaixar els pantalons i les calces una mica i au, però volia donar-li una mica de transcendència, de puresa, no sé, d’escenografia. —Arribats a este punt del relat, l’Elizabeth des d’aquell idiota que no havia dit ni piu. M’escoltava amb una atenció que semblava que hagués de repetir fil per randa totes les paraules un cop jo acabés de parlar—. Estirada al llit, aguantava la xeringa en vertical amb la mà esquerra i amb la dreta em vaig començar a tocar, per no estar eixuta, perquè no em fes mal, saps? Però amb poc o escàs resultat, francament, perquè allò d’eròtic no tenia res. Tampoc tenia gaire temps abans que els espermatozous es comencessin a morir, només un minutet, m’havia posat un cronòmetre, no t’ho he dit. —Ella va fer que sí amb lo cap i amb los ulls inquisidors, àvida que continués—. Quan va passar el minutet, em vaig col·locar un coixí a baix del cul, vaig aixecar les cames i les vaig recolzar a la paret. Estava destapada i tenia fred. Llavors, ja sí, em vaig introduir la xeringa, vaig tindre dificultat a poder-la dur ben endins i de fet, mentre ja era en ple exercici vaig pensar que aquella postura no era per fers’ho una dona sola però ja era tard per canviar-la i vaig deixar anar tot el líquid. Segons les instruccions, l’havia de mantindre una estoneta, que és un període de temps molt indeterminat, abans de retirar-la a poc a poc. Durant aquests breus minuts, recordo haver pensat que quina tela, la meva relació amb les xeringues. Després, havia de continuar tocant-me fins a arribar a l’orgasme, idealment. Per un tema de fluxos i contraccions musculars que ajuden a transportar l’esperma fins a l’òvul.
—Et tu as pu?
—Mais oui, pourquoi pas?
—Et tu as pensé à quoi à ce moment-là?
—M’estàs preguntant en què vaig pensar mentre em masturbava després d’inseminar-me? —El somriure atarantat que m’acompanyava la frase volia dir que la d’abans, mira, però esta sí que m’havia semblat una pregunta estranya.
—Eh bien, ce n’était pas un moment normal.
—Jo sempre penso en la pau mundial per arribar a l’orgasme. Tu no? —Li va sortir el vi pel nas amb el riure i a mi em va semblar que estava encantadora.
—A vegades he pensat què hauria passat si m’haguessis escrit llavors, als catorze anys, quan et vaig donar l’adreça. Per què no ho vas fer? Em sap com greu no haver estat parlant amb tu durant tots aquests anys, em caus bé, saps? Hauríem pogut ser amigues.
—Bé, igualment ho som, no? O tenim potencial per ser-ho. Vaig conèixer un home, una mica massa místic per al meu gust, que em deia que totes les coses passen exactament quan han de passar. A mi em fa ràbia aquesta frase però qui sap. Potser, al llarg dels anys, o de més jove, jo no t’hauria caigut bé, o fins i tot tu a mi. —Ella va aixecar una cella. Vaig continuar—. No ho vaig fer perquè sempre he tingut la sensació de no estar a l’altura de les coses importants. I per a mi, que a tu t’entrés bé la carta era una cosa important. Tenia pànic que la llegissis i et fos igual.
Els problemes d’autoestima que jo arrossegava, era evident que l’Elizabeth no els tenia. Era una dona que se sabia intel·ligent, autònoma, autosuficient, sincera, segura, fins i tot guapa. Tot això m’agradava d’ella perquè res d’això no ho tenia en excés. Les seues flaqueses també m’agradaven perquè l’apropaven a la realitat, a la veritat. La vulnerabilitat, la temor de l’amor, la culpabilitat no expressada, les pinces amb què s’agafava la vida i la vivia a mitges, l’evolució personal que li podia quedar per fer; i la que em quedava a mi, tenia ganes de fer-la amb ella. Tot això pensava mentre ella parlava ara en francès, ara en català, sobre estos últims anys per París.
—Et alors, parla’m dels plans. Com t’ho faràs si et quedes embarassada?
—Com una mare soltera normal.
—Val, ja, però i si tens un brot? I si no pots sola? —Era natural que l’Elizabeth m’estigués preguntant totes estes coses.
—Si no puc sola perquè tinc un brot o sense tenir-lo, demanaré ajuda. Me’n tornaré al Delta, a casa la mare si em cal, i si no em cal em quedaré aquí. Ja aniré veient. Tu? Parla’m dels teus, de plans.
—Jo només he de contractar un bon arquitecte i un bon dissenyador d’interiors i una bona empresa de màrqueting online i uns bons gestors i en un any, negoci en marxa, oi? Tinc quaranta-sis anys, tampoc soc tan gran, de fet soc encara prou jove, oi? —Em vaig afanyar a dir-li que tenia l’edat perfecta—. Però allà a París, tot d’una, vaig cansar-me de la vida que feia anys que portava, un dia rere l’altre i un any rere l’altre del mateix. A vegades la vida et du ella sola a punts d’inflexió. Se m’havia mort la Gladys, la persona més propera que tenia i, per primer cop, la solitud em va molestar. Tot el que m’havia fet feliç temps enrere, la tranquil·litat, la rutina, un món petit, ara m’ofegava. Era evident que necessitava un canvi de grans dimensions. Saps, Gina —me va dir amb cert aire de derrota— un dia et despertes i no saps com t’has plantat fins aquí. Com és que tens quaranta-sis anys i t’ha passat més de mitja vida i no saps què has fet i pitjor encara: per què ho has fet. De vegades penso que la vida l’analitzem massa, la pensem massa perquè sabem que ens hem de morir i, en canvi, després la vivim com si res, com si ens oblidéssim d’això que hem pensat. M’entens?
—Sí, sí que t’entenc. Jo crec que la vida l’hem de viure com un tour de France que ens deixen córrer però que no podem guanyar, com si ens haguessin desqualificat a la sortida perquè havíem de ser d’un país oficial, què sé jo, i som d’un altre lloc extraoficial que no pot competir, una cosa així d’absurda; però precisament per això n’hem d’intentar guanyar totes les etapes. Si ho penses, llavors no tens la pressió d’haver de guanyar (et van desqualificar en néixer), i en canvi, tens un temps indeterminat per intentar passar-ho bé i fer un paper el més digne possible. —Me mirava com se miren los fractals—. Imagina’t que encapçales un partit polític que ha estat il·legalitzat injustament pel govern, sabent que encara que guanyessis les eleccions, no et deixarien governar. No intentaries guanyar-les igualment, encara amb més motiu?
—Ostres, ara he sentit una punxada a l’estómac, similar a l’eufòria. Se’ns farà curta la nit si seguim tocant temes tan transcendentals. I parlant de coses importants, hi insisteixo: tu t’ho has pensat bé això, oi? Serà dur, físicament i mentalment. Conec altres mares solteres que no estan malaltes i estan desballestades, deprimides i sempre s’estan queixant pels diners.
—Potser el problema és que la gent està molt avesada a queixar-se. Mira, segurament tens raó i no me’n faig un compte real ni tan sols aproximat, del que em vindrà, però he valorat tot això que em dius i tot i així no puc no fer-ho. Són els meus plans, el meu projecte vital, si hi renuncio, si ni tan sols ho intento, em quedaré vivint projectes vitals secundaris. Saps, t’hauria deixat fins i tot escollir el donant. Però fixa’t que, en realitat, l’únic que pots escollir és si tens ganes o no de viure de prop tot el que vindrà.
Se va quedar callada uns segons, sèria. Va agafar la copa de vi, ne va fer un glop lent i quan la va deixar me va dir:
—Em moro de ganes de ser tieta de nou, què coi.
Me va fer un beset al front, me va dir bonne nuit, ma chérie, i va recolzar el cap al seu coixí. Va tancar els ulls. Jo no. Jo vaig continuar mirant-la. Al final no li havia dit que a la casa rural de Masdenverge hi havia de fer instal·lar una xemeneia, que jo ara feia un any m’havia enamorat d’aquella flaire de llenya i del fred humit de l’hivern davant del mar. I que ella potser també se n’enamoraria, de la companyia de la llar de foc, i qui sap si en la seua solitud hi trobaria la meua. La mirava dormir i la vida em semblava un joc fantàstic. Ella era, per a mi, la persona més bonica del món. Sempre ho havia sigut. I no era important que el temps li hagués despenjat una mica la pell, li hagués arrugat un xic la cara. Era la més bonica només pel fet que era ella i no pas ningú altre. La mateixa noia que em va oferir el primer cafè i em va picar l’ullet feia divuit anys. Era tot lo que la feia ella que m’agradava. Vaig tornar a pensar en la Franziska i la seua teoria sobre l’amor lèsbic. L’estimes tota ella, per qui és, per qui ha estat i per qui serà, independentment dels pits o de les carns. D’una dona t’enamores diferent. Veus la persona a través del temps. No és tan físic, però te la beuries. Llavors me vaig adonar que aquella sensació l’havia tingut pràcticament tota la vida, m’havia acostumat a viure amb les ganes reprimides de besar-la. Me vaig adormir imaginant-me com devia ser la pell de la seua esquena i la cara que feia al dematí.
Me va despertar la seua mà apartant-me els cabells de la cara. Entrava el sol afilat i fred de desembre entre les persianes de l’habitació. Tu es si belle, va deixar anar amb veu fluixeta i adormida. I a mi em va sortir dir-li un vers de Martí Pol que tenia en forma de quadre penjat al menjador i que podia guipar des del llit: la bellesa és un ocell que se’ns mor a les mans. (Jo sempre volent-la impressionar). Ella va somriure apartant-me la mirada, per primera vegada la vaig vore tímida. Vaig pensar que era un bon moment per dir-li «crec que fa temps que t’estimo», perquè les coses importants que no es diuen se queden per dir i llavors no serveixen per a res. No era qüestió que es quedés per dir l’amor.
—J’aime pas les femmes —me va dir mentre se m’aproximava.
—Moi non plus —i mos vam tornar a besar i va tornar a ser primavera en ple desembre.