Gina
Gina
Pàgina 2 de 17
Maria Climent
Gina
ePUB v1.0
Reynus 05.03.21
Títol original: Gina
Maria Climent, 2019
Il·lustracions: Bel Suñé
Edició digital: Reynus (v1.0)
ePUBCat base r1.3
A mons pares.
La vida és una successió d’esdeveniments inevitables i d’esdeveniments evitables que pel que sigue no s’han evitat, o que fins i tot s’han buscat, amb tot lo que això comporta.
Ara ha fet un any que el Fran i jo vam vindre a viure aquí. Mos hi vam traslladar perquè a mi els metges me van dir si vols tindre un fill, fes-ho ara, que t’hem de canviar el tractament i els altres tractaments no són compatibles amb l’embaràs. I tampoc tens vint anys.
Sempre havia pensat que en aquella època indefinida coneguda com Més Endavant m’agradaria tindre un fill. Ho havia donat per descomptat, que quan-fos-lo-moment formaria la meua pròpia família. No hauria dit mai que ho hauria de decidir d’esta manera, un dilluns al matí. En lo moment que vaig haver de prendre esta determinació no tenia cap mena d’allò que en diuen instint maternal, només l’obligació de decidir a l’acte. Si m’ho haguessen fet escollir tres o quatre anys abans no hauria calgut que ho fes perquè l’atac d’ansietat m’hauria matat. Però mira, per sort (sort, és un dir) ja feia una mica de temps que el pànic a les decisions adultes me’l passava pel farbalà. D’acord, tindré un fill i el tindré ara, jo què sé, me fa més temor no tindre’l que tindre’l. No fos cas que em despertés un matí amb cinquanta anys i em penedís d’una decisió no presa vint anys enrere.
Per al Fran, este lloc era tot un descobriment, un espai inhòspit deixat de la mà de déu on estar-se tranquil, davant del mar i a bon preu. El lloc perfecte per criar un nen, lluny de la contaminació i la pressa de la ciutat. I per a mi, eren tots los estius d’infància.
Vam arribar a viure aquí que també era estiu i estava ple de gent fent allò d’estiuejar. Bàsicament són aragonesos, los que venen, la majoria dels quals hi tenen un apartament des de l’època de la transició, i arriben carregats amb les neveres de platja fins a dalt de pits de pollastre en safata i melons, i quan se’ls acaben van al Mercadona a comprar-ne més.
Una vegada els aragonesos van haver marxat al setembre, vam descobrir que estàvem sols amb quatre persones més en tota la urbanització. Los veïns que teníem més a prop eren una senyora de Sagunt i son fill, que viu amb ella. No vos pensésseu, lo fill, los quaranta anys ja els té fets de fa dies. És fadrí. No hi ha tampoc cap criatura que vingue a visitar-los mai. Viuen tot sols i sembla que així haigue sigut des del principi dels temps. Tenen exactament la mateixa veu, que és una cosa que em flipa. Quan los sento parlar-se, no sé mai qui contesta a qui. Ella té un nom que el Fran és incapaç de retindre: Maragda. Fa gràcia perquè ella, al Fran, tampoc lo crida pel seu nom. Li diu Ernest, no sabem per què. El Fran és conscient que no sap com se diu ella i per això sempre evita haver de dir el seu nom, quan parlen. Però ella, no; ella està convençuda que es diu Ernest, i normal que s’ho pense, si cada vegada que crida Ernest de jardí a jardí ell se gira i respon.
N’hi ha un altre que no sé com se diu però natros —entre natros, no a la cara— li diem Nelson, perquè sembla que hagués naufragat amb la roba que porta posada, ell i els dos gossets menuts —menuts, no vull dir d’edat sinó de mida— que duu lligats amb un cordell a la cintura, i aquí s’hagués quedat, sobrevivint.
Sempre va amb barret gris de pescador, amb unes bermudes grises amb butxaques als costats dels camals, amb una samarreta morada, una armella grisa d’aquelles que tenen moltes butxaques, com d’explorador, i unes sandàlies de cranc. Ja sigue estiu o hivern. Té els cabells llargs i blancs, però no els té bonics, com Jeff Bridges o Richard Gere, posem per cas, no; traieu-vos esta imatge del cap. Té els ulls xicotets i foscos i inquietants, com de hàmster, i no parla mai, gairebé mai. A vegades se mos queda mirant, quan mos creuem entrant o sortint de casa o del cotxe i mos mira com si estigués a punt a punt de dir-mos alguna cosa però no ho acaba de fer. No l’hai vist somriure en cap cas. Ni conversar amb altra gent. Només ell amb els dos gossets lligats amunt i avall. Ni als gossos, no els diu res. Ells tres callats i absents com quan estàs rodejat de gent però estàs tot sol.
I el meu preferit. No sé ni per on començar. Per això, sí: algú de la immobiliària al moment de signar lo contracte de la casa va dir: L’Arturo és bon paio. Té una retirada a Albert Pla, ja el reconeixereu.
En arribar amb lo camió de la mudança, mentre baixàvem los mobles i feia molta calor, molta calor perquè recordo que era l’u d’agost, vaig sentir una veu a la meua esquena que deia:
—Perdón, ¿esto es vuestro?
—Tu deus ser l’Arturo. —No en vaig tindre cap dubte.
«Esto» era una tortuga d’aigua dolça considerablement grossa que ell tenia reposada entre les dues mans planes. I no, d’entre la barbaritat de coses que havíem baixat de Barcelona, no hi havia aquella tortuga.
L’Arturo és com lo guardià de la urbanització. En una casa com la seua, hi pot viure gratis a canvi de fer el manteniment de totes les cases de la comunitat, incloenthi la nostra. Sempre va amb un xandall de tàctel i un Winston a la boca mig aixafat que agafa amb dos dits. Però això i que li fàltiguen tot un seguit de dents no és important. Lo que més me crida l’atenció de l’Arturo és que es passe el dia —ell, sí— bramant als gossos que té. Ne té cinc. I cinc gatets més. Als gats los deixa en pau. Però als gossos se passa el dia cridant-los. I els crida com si n’esperés una resposta. Després d’este temps hai identificat que es diuen Niki, Vicky, Bruto, Rocco (o Rocko, no sé com ho deu escriure) i Lula.
Com que m’inquieta esta manera tan seua de cridar els gossos, com si fos Tarzan de la selva convocant les bèsties, com si hagués de fer baixar les cabres de la serra del Montsià, de vegades l’observo d’entre els matolls més alts del meu jardí. Sempre està ocupat arrossegant un carret de supermercat ple de runa i fato i més runa que no sé d’on treu, i va canviant-lo de lloc. De vegades hai pensat que ves que no sigue una d’estes persones a qui s’han endut en una nau extraterrestre anys, però anys enrere, i ara, després de molt estudiar-lo, l’haiguen deixat en esta urbanització on la gent té uns codis conductuals que ell no comprèn, amb l’única missió d’aconseguir que un dia algun dels seus cinc gossos li respongue què?, què vols?, una mica nerviós, com ho estem tots.
Hi vivim de lloguer. Voldríem comprar la casa però no tenim prou diners. Lo que sí que tenim són dos plans per tindre’n:
Lo pla A
És lo pla del Fran i consisteix que mos toque la Primitiva. Ras i curt. Lo funcionament per executar-lo és relativament senzill: només s’ha d’anar una o dos vegades per setmana a una administració de loteria i comprar-ne. Llavors també una o dos vegades per setmana has de mirar per internet, si pot ser amb certa il·lusió, si t’ha tocat. Una de les coses que admiro i no entenc a la vegada del Fran és que ell conserva la il·lusió intacta després de tants anys que fa que hi juga. Comprova el bitllet com si fos la primera vegada. I està absolutament convençut que li tocarà tard o d’hora. Podríem dir que hi compta, pel tipus d’afirmacions que fa: esto, cuando nos toque la Primitiva; ya verás cuando nos toque la Primitiva; nos tiene que tocar ya porque necesitamos un año sabático.
Jo detesto este pla, ja l’hi hai dit. Se veu que és més probable, per estadística, ho vaig llegir, que mos caigue un llamp damunt que no pas que mos toque la loteria. Jo prefereixo tindre una estratègia que depengue mínimament dels meus actes. Per això hai tramat un segon pla:
Lo pla B
Que consisteix a fer un one hit wonder. Resulta que el Fran és músic. Instrument que arreplega, instrument que sap tocar. Jo, no. Jo soc traductora i amb prou feines sé fer res més. Jo quan ballo, per exemple, dubtaríeu entre si estic tenint un ictus o un infart. Però el Fran té flow, què voleu que vos digue, lo lladre. I té un gust exquisit per la música, això també. Virtut que complica una mica les coses a l’hora de crear un one hit wonder que, per qui no ho sàpigue, estem parlant d’un tema musical que triomfe tant com la Macarena o l’Aserejé i mos permétigue viure de renda
Per això m’hi hai implicat: perquè el seu pla de fermos rics amb la Primitiva no em sembla gens realista. Tan poc realista que hai vist més factible —imagineu-vos-ho— que jo aprengués a tocar la bateria i entre tots dos féssem un grup i composéssem una cançó que fes la volta al món. En això estem. En això i fer una criatura, que són dos projectes que una mica se retroalimenten, perquè, al capdavall, la casa la volem comprar perquè voldríem fer-hi obres, però no mos gastarem diners en una casa que no és nostra, veritat? I després, per no haver d’estar patint que no mos facen fora a natros i criatura i bateria i llavors a vore què fem.
Jo no ho sé, si mo’n sortirem, segurament no perquè a mi també em sembla boig això de formar una banda (per aquí al Delta, segons com, encara en diuen conjunt, de les bandes de rock: Fulanito tenia un conjunt) i poder comprar-mos la casa amb els diners de l’èxit del nostre one hit wonder perquè hi créixigue esta hipotètica criatura que estem intentant tindre. Però mira, sabeu què, que si tenim un pla, val més que sigue divertit. Així si no mo’n sortim, com a mínim mos ho haurem passat bé intentant-ho.
No puc evitar, ara que hai tornat a viure aquí, recordar la sinyor Maria cada vegada que passo per davant de la que va ser casa seua.
La sinyor Maria era de Masdenverge i amiga de ma iaia Maria Teresa. Que, no us ho perdeu, ara ho sé, que Masdenverge està a catorze quilòmetres del meu poble, però llavors a mi em semblava que la sinyor Maria devia ser com a mínim d’un altre planeta. Se veu que havia estat vivint a França durant la dictadura franquista i, per tant, en contacte amb catalans d’arreu, i d’aquí este accent que a mi em pareixia tan sofisticat (perquè deia aquest i no este i nosaltres i no natros, entre altres peculiaritats lingüístiques).
La sinyor Maria i ma iaia Maria Teresa només se veien a l’estiu, quan coincidien a la urbanització Sol i Mar d’Alcanar Platja, que és on tenien los respectius xalets. A mi, amb mons iaios, que llavors me semblaven vells però que ara ho penso i no devien ni haver fet los seixanta, me deixaven tot l’estiu, tots los estius des que tinc memòria i fins que em va vindre la regla, que va coincidir amb l’edat que vaig voler deixar d’anar-hi.
Mons iaios ja hi eren des de meitat de juny, al xalet, i a mi mons pares m’hi duien l’u de juliol. M’hi duien a mi sola perquè ma germana, que no va nàixer fins que jo vaig tindre cinc anys, primer no la portaven perquè deien que donava massa faena a ma iaia i després, quan va ser prou grandeta per no pixar-se damunt, la xiqueta va captar que durant dos mesos a l’any podia tindre el privilegi de ser filla única i per això sempre feia el numeret perquè la deixessen quedar a casa amb mons pares. Només arribar al xalet, ma iaia em deia: Ara anirem a saludar la sinyor Maria (ma iaia ho deia així, amb i, sinyor) que vull que veigue lo gran que t’has fet des de l’istiu passat. I jo pensava que no tenia cap mèrit, que no ho podia frenar, això de créixer i créixer, i ella estava orgullosíssima dels meus rínxols, que vaig trigar a entendre que eren meus i no seus perquè ella sempre deia a tothom: mireu estos rínxols, són meus.
La sinyor Maria tenia un conillet d’Índies (ara en diuen més cobai per culpa del castellà cobaya, però abans en dèiem conillet d’Índies) que s’alimentava de tomates xerri (això també passava abans que les tomatetes menudes es diguessin xerri), que ella mateixa cultivava. Vos podeu imaginar que l’estiu que em van presentar el conillet d’Índies gairebé esclato de joia. No només me deixaven acariciar un animal suau, menut i manset, l’existència del qual desconeixia del tot fins allavontes, sinó que a més me deixaven menjar lo mateix que menjava ell: podíem compartir aquelles tomatetes que pareixien de jugar i que, igual que la sinyor Maria, me semblaven portades d’un lloc ben exòtic. De Masdenverge, molt probablement. Ben mirat, i des de la distància, potser associava l’exotisme a Masdenverge perquè sempre s’ha dit: a Masdenverge va caure un globo. (No us penseu que al sud en deien globus, no). I la primera persona a qui l’hi vaig sentir dir va ser la sinyor Maria. A Masdenverge va caure un globo. Sí?? Quan? Com, això? Sempres’ha-dit. De fet, este fenomen una mica estrany encara passa avui dia per la comarca del Montsià; no que caiguin globos, que això només va passar una vegada a finals del segle XIX, sinó que si tu pronuncies lo nom d’este poble davant d’algú de la zona de més de quaranta anys, te deixarà anar, com per inèrcia, sense ni aixecar la mirada del diari o apartar-la de la tele: a Masdenverge va caure un globo.
I ara una altra cosa que em confonia, i a estes altures del text suposo que a vatros també: vull dir que jo era menuda però ja sabia que les dones eren senyores i els homes eren senyors, menys la sinyor Maria, que per algun motiu que se m’escapava havia adquirit lo gènere masculí.
En l’afany tan humà de trobar una norma que homogeneïtzés aquell meu dubte pel qual a algunes dones se les tractava de senyor, los meus sis o set anys i jo vam imaginar que devia respondre a una qüestió d’estatus, com ara haver-se quedat vídua.
De fet, a la sinyor Maria feia anys que se li havia mort l’home. No n’havia buscat cap altre i mai no parlava d’ell. Era com si hagués passat en una altra vida. Vos diria com se deia el seu marit però és que no ho sé del poc que en parlava. I això que jo m’hi vaig passar tardes senceres d’estius sencers, al seu jardí, escoltant de fons les converses entre ella i ma iaia, mentre li acariciava el conillet i me li menjava les tomatetes.
Parlaven de les plantes, de quines donaven més-bon-resultat: «Esta t’aguanta tot l’istiu, esta és una mala herba, Maria, però fa una flor molt guapeta que sembla una ballarina». A mi esta mala herba em flipava: amb lo primer raig de sol les floretes de la planta es recollien sobre si mateixes —segons ma iaia, se n’anaven a dormir, en la que va ser la primera metàfora que vaig entendre; ma iaia no ho va saber mai, què eren les metàfores, però ella les usava— i, al tard, tornava la flor de nit a despertar-se i tranuitava, i s’obria en forma de dona amb vestit de gala. Me fascinaven. Tots los colors del món estaven allà posats en cadascuna d’aquelles floretes fràgils que dansaven al ritme del dia i de la nit.
Tot i que la meua planta preferida és la buguenvíl·lea. Però el cert és que no sé si m’agrada genuïnament o si perquè el xalet on me vaig passar mil estius parlant de coses bàsiques amb ma iaia estava recobert de buguenvíl·lees. «Se cus així, posa’t lo didal, oco no et fàcigues mal». O m’ensenyava a rentar la roba a mà al terrat amb sabó moll, «que és lo que millor va». O a cuinar amb paciència, però d’això no en vaig aprendre. I esta era la vida de ma iaia, que no sé si hi estava d’acord o no, si li agradava la vida que portava o n’hauria preferit una altra, perquè em sembla que no l’hi va preguntar mai ningú.
Lo cas és que les coses que sabia fer molt bé li agradava fer-les, i cuidar les plantes li agradava. A mi m’agradava mirar com li agradaven i, com si no s’hagués proposat fer res més a la vida —devia ser exactament això— treia amb tota la parsimònia les fulles mortes de cada planta que tenia al jardí durant hores i més hores mentre taral·lejava cançons en castellà, que eren les úniques que coneixia, tot i no parlar-lo mai. I la buguenvíl·lea immensa de l’entrada, a partir de la primavera, començava a donar molta faena, molta. Cada dia s’havia d’agranar, però és tan bonica, ara, em deia, que s’ha d’aprofitar per mirar-la. I sempre me les feia aulorar i em deia «aulora, estes no fan aulor, estes sí». I jo quan tiro enrere i recordo aquella època em perdo en un núvol de fragàncies, textures i colors que barrejaven vermells, grocs, verds i violetes, i el tacte de les seues camisoles d’estiu que semblaven de seda però no ho eren i el del sabó moll fresquet a les mans sota un sol que espaterrava i l’aulor del dinar que pujava fent-se lent a la cuina de fogons de gas, que tenia tota l’aroma de l’amor, perquè sempre he cregut que si algú cuina lent per a tu és perquè et deu estimar molt. I, encara, si respiro fort buscant-me la infància em marejo una mica i tot.
A vegades també parlaven dels fills. La sinyor Maria en tenia dos, un noi i una noia. Vaig trigar una mica a esbrinar que no es deien efectivament Elnoi i Lanoia. (Em va ajudar a deduir que devien tindre uns altres noms menys particulars lo fet que ma iaia a ell l’hi canviava: Lonoi). S’havien quedat a França, i s’havien perdut l’oportunitat de ser de Masdenverge, pensava jo. A la sinyor Maria també li sabia greu que s’haguessen quedat allà però deia com resignada que la vida té sentències. Aquí sempre feia una pausa, com un silenci musical, i llavors deia: I després tot va com va.
Jo ja havia captat que la sinyor Maria utilitzava unes paraules que natros no, fruit que havia estat en contacte amb els catalans d’arreu. Més endavant vaig saber que allò eren los pronoms febles. A mi em fascinava tot plegat. Lo conillet d’Índies, les tomates menudes, aquell català amb accent sofisticat, les converses serioses sobre flors, sobre com cuinaria el peix que havia comprat ma iaia per sopar, «a Juan José li agrada que li fàcigue així» —lo peix, no vos pensésseu que parlaven de cap intimitat—. I el gènere masculí amb què era tractada la sinyor Maria, sobretot m’encuriosia això. No era només ma iaia que s’hi referia així. Los altres veïns de la urbanització també.
La sinyor Maria era alta i prima, se feia els seus propis vestits i duia els cabells curts i blancs: «Me’ls vaig tallar quan vaig arribar a París». Normal. Jo també els duria molt curts, si visqués a París. Potser em pintaria els llavis de roig i tot, jo, si visqués a París. «I, fixa-t’hi, quan em va sortir el primer floc blanc, ja me’l vaig tintar tot de blanc. No m’importava gens! I pensa que en aquella època als vint-i-cinc ja et sortien cabells blancs, que vam passar molta pena, la nostra generació». Anys després vaig pensar que, allà a França, la sinyor Maria devia haver-se deixat influir per Andy Warhol, perquè portava la mateixa tallada de cabells i, a més, ell es va tintar els cabells de blanc als vint-i-tres per semblar més gran —que és una cosa que jo mateixa hai valorat de fer en diverses ocasions a la vida, no sé si inspirada pel senyor Andy Warhol o per la sinyor Maria—; en qualsevol cas, no hai tingut mai prou valor per fer-ho, de moment.
L’últim estiu que vaig passar amb mons iaios al xalet (una urbanització sense bar, ni botiga, ni carrers asfaltats) tenia catorze anys. Aquell any mons pares m’hi van portar com sempre l’u de juliol mateix, amb la novetat que no hi arribava sola: vaig endur-me tota la tontor de l’adolescència. De cop era mig imbècil: tot me feia vergonya, no tenia res de què parlar amb mons iaios, no volia fer res i ho volia fer tot, no em sabia avorrir i mirava de manera estranya a tothom i totes les coses.
Anem a vore la sinyor Maria, iaia? S’ha mort. Ma iaia no era subtil. Ni tendra, ni tenia una gran psicologia. Les coses clares. Si s’ha mort, s’ha mort; gestiona-t’ho com pugues. Merda, perquè la sinyor Maria era l’única espurna de modernitat que s’intuïa en aquells estius meus de calorades, mosques i mosquits, converses ensopides, ginolls destrossats d’aprendre sola a anar en bicicleta per damunt de la grava.
Vaig agafar la bici i em vaig plantar davant del seu xalet. Vaig vore la caseta buida on l’estiu passat dormia el conillet d’Índies al jardí. Qui se l’havia quedat? Aquell juliol estava disposada a preguntar-li si ella també se n’havia adonat, que la cridaven sinyor-masculí-Maria. Tenia aquella edat en què no volia parlar amb ningú, menys amb la gent que m’interessés, i quina putada perquè la sinyor Maria, que m’interessava, s’havia mort i no la voria mai més, que és un concepte impossible d’abastar.
Havia dit, l’estiu anterior, que m’ensenyaria a cosir uns vestits com los seus, no com los de ma iaia, que també cosia i cosia molt bé, lo que passa és que més aviat es cosia camisoles, sempre molt estampades amb flors i amb moltes coloraines però una mica de l’entallat de Demis Roussos.
Quan li vaig preguntar a ma iaia de què s’havia mort me va contestar que d’un mal dolent, que ara vindrien Losnois a recollir les coses del xalet perquè el posarien en venda i que a vore qui el comprava. Que valia més que fos algú de per allí i no uns altres francesos, que no entenem lo que diuen i mai sabem si mos critiquen o se mo’n riuen a la cara.
Aquell any no m’hi vaig voler quedar tot l’estiu. Només m’hi vaig voler quedar una setmana. Quan van vindre mons pares a dinar el domenge vaig anunciar-los que me’n tornava amb ells, decisió que no els va fer esclatar d’alegria, ni els va omplir de llum la mirada, ni va ser celebrada amb abraçades i xampany i pastes, però mira, era sa filla i se m’havien d’emportar.
Abans de pujar al cotxe de mons pares vaig voler anar a mirar per última vegada el xalet de la sinyor Maria. Potser l’estiu següent ja no hi hauria les mateixes plantes ni tindria tot lo mateix aspecte, si ho acabaven comprant uns francesos, i jo necessitava una imatge mental per retindre. Lo que no podia saber en prendre la decisió d’anar a mirar la casa per recordar-la d’aquella manera exacta era que estava a punt de passar-me un d’aquells esdeveniments que et canvien per sempre.
Me vaig atabalar bastant quan vaig vore un cotxe amb matrícula francesa. Voltant pel jardí, un home i una dona joves. Los nois!, vaig pensar de seguida i, en un sobreesforç per vèncer la meua timidesa innata amb un plus d’adolescència, vaig cridar hola! —en condicions normals, quan m’hai d’adreçar a un desconegut recito mentalment la frase que estic a punt de soltar i tinc planejat què diré a continuació segons diverses possibles respostes, però en aquella ocasió em vaig llençar al buit, conscient que no podia guiar-me pels meus desitjos de continuar aquell hola, que ja era massa tard per enretirar, amb un com és que a la vostra mare li deien sinyor-masculí-Maria—. Així que, tan bon punt se van girar cap a mi, vaig optar per fer una pausa, com un silenci musical, i deixar anar: la vida té sentències i després —un altre sospir— tot va com va.
Probablement entre sobtats i intrigats per la meua odiosa aportació, se’m van apropar els dos. Devien tindre vint-i-pocs anys, anaven mudats com si anessen de boda, eren morens, ella amb una melena lluenta i estilosa, i ell tenia els ulls ametllats. Jo, roja fins al punt de l’agonia, vaig dir: me dic Gina, soc la filla, bueno, la neta de la senyora Maria Teresa, d’aquell xalet d’allà. Vatros sou los fills de la si-nyor (vaig remarcar este sinyor). Maria? Me sap molt de mal lo de la vostra mare. Els vaig allargar la mà, ells me miraven deixant-me clar que jo estava parlant balleno com a mínim.
Ell, vaig acabar entenent, era el fill i parlava un català pobre amb accent afrancesadíssim. Ella era la seua nòvia i a dins de la casa hi havia la filla, l’Elizabeth. Quin nom tan elegant. Llavors l’Elizabeth va aparèixer al porxo i diria que la música celestial només va sonar dins del meu cap. Era ben igual que sa mare, amb bastants anys menys. Duia també els cabells curts i platejats, a pesar de no arribar molt probablement als trenta, en el que a mi em va semblar el paradigma de la modernor. Pantalons granate de cintura altíssima amb la samarreta per dins a joc amb els cabells gairebé blancs, turmell a l’aire amb sandàlies de tacó. Els ulls eren ametlles del color de la mel. Lanoia era la gran dels dos germans i parlava millor el català. Se’m va apropar i em va dir: Coneixies la meva mare? Es va encendre una cigarreta fina amb unes mans fines i les ungles pintades a joc amb la camiseta i els cabells curts; una cigarreta que devia ser francesa perquè del Delta de l’Ebre no era. I jo, volent estar a l’altura, li vaig tornar a allargar la mà amb tota la repel·lència d’una xiqueta que vol semblar adulta i li vaig dir:
—Des que tenia sis mesos. Jo, no ella, vull dir.
—Deus pensar que som uns mals fills, no?
—Jo no penso res de vatros. Només que tu t’hi assembles molt.
—Vols prendre un cafè? —Em va fer passar dins al menjador, saleta que jo coneixia bastant bé. Aquell va ser el primer cafè que em vaig beure a la vida. Vaig tindre la sensació física que en aquell precís moment m’havia fet gran, que aquell cafè amb la filla de la sinyor Maria era ben bé la representació palpable del meu trànsit de criatura a persona adulta, responsable i formada. Veigues tu quina burrada. Per trencar el gel, se’m va ocórrer preguntar:
—On està el conillet? —Em passa molt que immediatament després de dir qualsevol cosa, me la qüestiono fins al punt del penediment més absolut. Si es pogués tornar enrere i esborrar frases dites i accions fetes, jo pràcticament no hauria dit ni fet res a la vida.
—No sé de què em parles.
—Ah, tenia un conillet d’Índies a qui hai acariciat cada estiu durant els últims vuit anys.
—Vuit anys? Es deu haver mort també, doncs. I t’agradava? Com es deia? —Com podia no agradar-me.
—No tenia nom.
—Em crec que no tingués nom. La meva mare no era gaire bona escollint noms, en general.
—Doncs el teu és ben maco. —Ah, resulta que ara acabava de deixar de banda el meu dialecte. Moment en què va aparèixer ma mare per la porta per recordar-me només amb la mirada que allò no era una pel·li de Woody Allen, que jo no tenia vint anys i que tira cap al cotxe que fa mitja hora que t’esperem i ton pare comença a estar nervioset—. Ara surto —i vaig fer-li com senyals amb les celles perquè se’n tornés cap al cotxe. Em vaig girar de cara a l’Elizabeth—. Em sap molt greu que s’hagi mort la sinyor Maria. L’apreciava. He de marxar, però necessito preguntar-te una cosa. Perdona, és que he de saber-ho, voldria haver-l’hi preguntat a ella aquest estiu però mira.
—Què és?
—Per què li deien sinyor Maria? —Per fi, per fi.
—És que es deia així.
—Però i senyor, en masculí?
—Ah, la cridaven en masculí? Qui la cridava així?
—Tothom aquí. —Me’n feia creus. Ella no ho sabia.
—Tu per què creus que la cridaven en masculí? —Va estirar el coll per deixar anar el fum cap al costat contrari on era la meua cara. Quan va tornar-li el rostre al meu camp de visió, somreia com si aquella hagués estat una pregunta trampa, o això pensava jo, que he pensat sempre massa.
—Vaig estar anys creient que era perquè s’havia quedat vídua, però això no té sentit perquè no a totes les vídues les criden en masculí.
—Exacte. Llavors per què?
—No ho sé. Pensava que tu ho sabries. Podria ser que fos —pausa, com un silenci musical— perquè s’estimava les dones? —Del color del pimentó de La Vera, em vaig posar en preguntar això. No em podia creure, de fet, que ho hagués acabat de soltar.
—I qui no s’estima les dones? S’ha de ser molt mala persona per no estimar-se les dones, no trobes? En tot cas, tampoc tindria sentit que fos per això. Per la mateixa norma que no a totes les vídues s’hi refereixen com a senyors, a totes les dones que estimen altres dones, tampoc.
—I doncs? —Jo continuava amb el meu nou dialecte català central sofisticat. El clàxon del cotxe sonava amenaçant des de fora.
—Fem una cosa. —Va agafar un paper i un boli i es va posar a escriure una adreça mentre feia l’última calada i apagava en un cendrer de vidre verd Duralex la cigarreta parisenca—. Dona-li un parell de voltes, jo també hi pensaré, i escriu-me quan tinguis una hipòtesi més sòlida. —Me va picar l’ullet.
De sobte tenia un nou objectiu a la vida i una adreça de París on escriure una carta. Recordo la sensació de no tocar el terra amb los peus en lo meu trajecte cap al cotxe i haver pensat que allò devia ser l’eufòria. Més endavant entendria que l’eufòria té un sostre. Que, per més coses bones, grosses i importants que em passessen a la vida, l’eufòria que sentiria no seria més gran que la d’aquella tarda sortint del xalet de la sinyor Maria.
Hai de reconèixer que en aquell moment l’adreça em cremava, que pensava que li escriuria de seguida, només arribar a casa, que no podria ni deixar passar l’estiu per escriure-li amb una hipòtesi-més-sòlida. Però va arribar setembre i seguia sense hipòtesi, i el mateix quan va arribar Nadal. I quan va tornar a arribar l’estiu, jo encara estava pensant en ella i em vaig adonar que la hipòtesi de sa mare i el gènere masculí s’havia convertit en una excusa per escriure-li una carta.