Gina
Dos
Pàgina 4 de 17
DOS
Octubre 2016
Estimada Elizabeth,
Avui m’ha fet una espècie de terror adonar-me que hi ha coses que no s’aconsegueixen mai. Perquè, quant de temps és aquest mai? La vida sencera d’algú, oi? Pensa que hi ha gent que neix en guerra i mor en guerra i, potser, per posar un exemple, mai ha llegit un llibre, mai ha sabut quin era el seu plat preferit, mai ha tingut temps d’aprendre a fer l’amor.
No sé fins a quin punt ens arribarem a conèixer, tu i jo; en qualsevol cas, has de saber que soc tossuda, que desitjo poques coses materials, no en vull gairebé cap, em podria desfer del vuitanta-cinc per cent de les coses que tinc d’un segon a l’altre i no m’importaria gens, però les quatre coses que vull a la vida, les vull molt.
No sé fins a quin punt ens arribarem a conèixer, tu i jo, però per si de cas la cosa es queda aquí, m’agradaria que sabessis que per a mi, la vida són coses precioses i coses horribles que s’intercalen i que, a vegades, coincideixen.
Les coses horribles apareixeran a contracor igualment alguna nit inoportuna, i les coses boniques, tinc tot el dret a buscar-les.
Això t’ho dic avui que és tardor i plou i he sabut que aquest mes tampoc no estic embarassada.
Un petó,
Gina
Un dels primers records d’infància que tinc d’estos carrers on vivim ara, més enllà de la sinyor Maria, és l’impacte que em va fer vore la primera persona forastera. En concret, era de França i es deia Hélène. Los veïns del xalet de mons iaios sempre llogaven lo seu durant lo mes d’agost a la mateixa família. Arribaven de matinada amb un monovolum Renault Espace verd botella, amb aquella matrícula groga que a mi em fascinava només perquè era estrangera i tot lo que era estranger, sense que ningú m’ho hagués ensenyat, me semblava que havia de ser millor que el que havia conegut jo fins llavors. Només havia de mirar per la finestra de l’habitació el dia u d’agost de cada estiu en despertar per trobar-lo aparcat. Començava l’exotisme, vos podeu imaginar.
Tenien dos filles: una era l’Hélène, de la mateixa edat que jo, i la gran es deia Christine i tenia cinc anys més que natros. Així que a mi em tocava jugar amb l’Hélène —o potser a l’Hélène li tocava jugar amb mi— i la Christine estava en aquella edat que fumava d’amagades i que natros li semblàvem, no ho sé, àliens. Jo durant una bona temporada vaig pensar que a França a partir dels tretze anys era normal que les xiquetes fumessin.
Lo primer dia que vaig saludar l’Hélène recordo l’efecte que em va fer sentir un idioma estranger per primera vegada. Aquell bonjour suau com la panxeta d’un gatet, seguit d’un somriure càlid, bondadós, tan ample que li empetitia els ulls perquè d’alguna manera s’havia de repartir l’espai de la seua cara, me va semblar ben bé com si hagués sortit lo sol, com si hagués presenciat lo mateix arcàngel Gabriel anunciant un bon dia.
L’Hélène lluïa una cicatriu vertical de pam al mig del pit. L’havien operat a cor obert a l’Hospital del Mar de Barcelona feia un any, és el primer que em va explicar. I ja és ben curiós que ho entengués perquè, ara que hi penso, jo de francès als vuit anys no en sabia i ella de català, tampoc, però ens passàvem l’estiu parlant.
Un dels estius, quan devíem tindre deu anys, mentre l’Hélène i jo fèiem cabrioles per la platja més propera on mos dixaven anar a peu, però que era una merda perquè era de còdols i roques, vam vore en un racó amagat la Christine pegant-se lo gran bistec amb un noi alemany guapíssim que s’allotjava al càmping. Recordo que em va impactar cosa gran perquè jo, dos persones morrejant-se, no les havia vistes mai. Només en algunes pel·lícules i amb los pares davant, allò tan incòmode, però no en directe. Vaig tindre la sensació que la Christine, que ja devia tindre quinze anys, estava fent una cosa tan, tan d’adulta que no podia sinó ser perillós. Que estava traspassant unes línies que em semblaven flagrants. L’Hélène també estava escandalitzada però més aviat pel fet que a Tolosa —hai dit que eren de Tolosa?— tenia nòvio i ara l’estava enganyant. Ah, és a dir, que allò era normal i a mi em quedaven només cinc anys per fer-ho. Vaig comprendre de cop que en pocs anys canvien moltes coses i que ser la germana menuda és un avantatge de cara a conèixer la vida i el que te n’espera. I putada, perquè a casa meva la gran era jo.
Quan s’acabava l’agost venien mons pares a recollir-me del xalet dels iaios, i com que sabien de la meua amistat amb l’Hélène, sempre duien un braç de gitano i una botella de cava i mos ho menjàvem a la terrassa del xalet dels veïns, com a comiat de famílies fins a l’estiu següent i aquella cosa tan pessimista de desitjar que puguem tornar a trobar-mos tots l’any que ve.
Aquella era una situació incomodíssima, feu-vos-en un compte. Perquè, allà, les úniques persones que eren amigues o alguna cosa similar érem l’Hélène i jo, però ni els seus pares ni els meus i, per descomptat, la Christine, tenien res a vore els uns amb los altres, ni havien parlat en tot l’estiu ni sabien res de les respectives vides.
I llavors, l’idioma. Mons pares, en principi, parlaven francès perquè l’havien après a l’institut, quan encara no s’ensenyava anglès, que s’ensenyava francès. Se veu que quan parles un idioma bé, prou prou bé, però no és lo teu idioma —no parlo del bilingüisme total, més aviat seria un Advanced o un Proficiency d’anglès per a algú catalanoparlant— retrocedeixes quatre anys mentals. És a dir, que jo, a hores d’ara, parlant anglès no tindria trenta-dos anys sinó vint-i-vuit pel que fa a maduresa i eloqüència mental. Vale, pos mons pares, posem per cas que tenien un nivell de francès que els parapetava a l’eloqüència d’un adolescent i m’imagino que per a aquella família (que, d’altra banda, no oblidem que parlava des de la seguretat de mantindre la llengua materna) devia ser com conversar amb uns desconeguts de l’edat de la seua filla fumadora, però amb alguna tara greu en la dicció intentant debatre els grans temes del món.
Llavors durant l’hivern, l’Hélène i jo mos escrivíem cartes. Cartes a llapis en aquells fulls d’un color pastel perfumats i amb línies, amb els sobres a conjunt preparats per escriure cartes d’amor infantil. En realitat, les escrivia ma mare, en francès. Que humiliant, si ho penso, perquè jo no hauria dit mai «estimada Hélène, espero que estigueu tots súper. Nosaltres també gaudim d’una magnífica salut, gràcies a Déu, i som molt feliços. Aquí no fa sol i calor com a l’estiu. Ja tinc un any més i ara vaig al col·le dels grans. Gràcies pel pastís que ens vau regalar, estava bo.
»Una abraçada, et trobo a faltar moltíssim i t’estimo». Aquella família devia esperar amb delit la meua carta per descarregar tot lo riure acumulat del trimestre.
Un estiu van arribar i a l’Hélène li havien crescut los pits. No vaig saber com reaccionar després d’aquell bonjour esperat i dolcíssim una altra vegada i el seu somriure càlid com el mes que ens visitaven. Ella em somreia i jo li mirava aquell pitram mentre vivia el seu guany com una meua pèrdua. L’Hélène ho sabia i jo també, que ara tenia unes mamelles grans i rodones i jo no. I va ser un estiu estrany. L’Hélène ja no va voler jugar amb mi a les cartes, ni a tirar-mos de bomba a la piscina ni a fer de vore que teníem un bar amb els pots de detergent de ma iaia. Se va passar l’estiu parlant fluixet amb sa germana i amb ma cosina, que tenia tres anys més que jo i aquell estiu també havia vingut al xalet. I a mi em va semblar just; just, naturalment, parlant en termes de la crueltat que representa la justícia de la naturalesa, perquè jo, de pits, no en tenia i no havia fet res més que no tindre’n per merèixer-ho. I poc va importar que aquell hivern hagués après a dir cette année, tes lettres, c’est moi qui va les écrire, pas ma mère.
Crec que va ser des de llavors que vaig voler ser adulta, fer-me gran com més prompte millor. Los xiquets eren mala gent. L’estiu següent sí que en tenia, de pits, me van créixer als tretze i no veia el moment que arribés l’agost i tornés l’Hélène per poder ensenyar-li les mamelles i dir-li mira, ara què? Anem a voltar amb la bici? Però aquell estiu el Renault Espace no va vindre. Quan vaig preguntar als amos del xalet del costat com era que no havien vingut la família de francesos de tots los anys em van dir que «a partir d’ara mos volem quedar natros als estius, no mos fan falta ja tants de diners. Que bé, veritat?». Merda.
I em vaig quedar aquell estiu allà amb mons iaios i el meu nou parell de pits que no em servien per a res si no hi era l’Hélène, perquè ara no sabia què fer-ne, d’aquelles mamelles acabades d’estrenar, sense poder jugar a les cartes ni a bars amb potets de detergent i sense poder parlar fluixet amb altres xiquetes amb mamelles, com havia vist que es feia.
La primera època de converses amb la Franziska va durar fins als meus vint-i-un anys. Fèiem la teràpia assentades a terra, una a cada banda de l’habitació formant una diagonal invisible entre les dos. En aquell espai, no podíem estar més lluny. Hi havia una catifa verd maçana sobre la qual mos assentàvem i teníem un parell de coixins grans per a cadascuna. Un, mo’l posàvem al cul, i l’altre, jo me’l posava damunt les cames creuades com un indi perquè sempre tenia fred. Ella se’l col·locava a l’esquena. També hi havia mocadors de paper que jo no vaig usar mai perquè en tots los anys de teràpia no vaig plorar ni una vegada.
Aquells dos primers anys de psicoteràpia amb la Franziska em van servir per entendre que tot ve dels pares: la mare com a model a seguir i el pare com a referent a buscar, ens agradin o no, i sempre és tot culpa dels dos però és com molt de loser donar-los la culpa a ells quan ja ets gran, així que el que has de fer és entendre-ho i superar-ho per poder afrontar la teua relació amb la vida, amb lo món i amb les futures parelles. Això i què és el pitjor que pot passar, què és el pitjor que pot passar, esta frase tota l’estona en bucle com un mantra fins a l’exageració absurda i el riure. És tot lo que vaig aprendre en aquells primers dos anys, que, compte, no és poca cosa, i ho tornaria a aprendre avui mateix.
Com si juguéssem al veo-veo, les nostres sessions sempre començaven amb una espècie de pregària: comet-sents-ara, bé, què-vol-dir-bé, i llavors jo vomitava la meua al·legoria, incapaç de trobar un terme mitjà:
—Com si un torrent d’aigua gelada em travessés lo pit i m’esquerdés los pulmons. Com si la mirada se’m tornés líquida i la veu, de glaç, així em sento.
—Vols dir que tens por?
—Sí, exacte.
—De què?
—Vull deixar el meu nòvio i no sé si serà la pitjor decisió de la meua vida o la millor. —Dels setze anys als vint, em va durar el primer nòvio; nòvio que tenia i no tenia a la vegada, com un nòvio de Schrödinger, perquè sortíem junts i no sortíem junts, un ara-sí-ara-no constant, en l’ara-no del qual aprofitàvem per tastar boques alienes—. En funció del que decidixque ara tindré uns fills o uns altres o no en tindré. No ho entens? —Em feia ràbia la manera com se li eixamplava a ella aquell somriure irònic a mesura que la meua grandiloqüència parlava—. Hi haurà, en un futur, unes determinades persones donant tombs pel món o unes altres. I si el deixo i me’n penedeixo, què? Però si no el deixo, no pararé ni un sol dia de pensar a deixar-lo. Tant de bo em deixés ell a mi.
—Hem d’anar a l’origen. Parla’m del pare.
—Quan tenia tretze anys mons pares se van separar i mon pare va anar a viure amb una altra dona. D’un dia per l’altre. Es va canviar de família, així ho recordo. Sé que no va ser així però jo ho vaig viure així. Ara sé que les parelles se separen i que les persones s’enamoren d’altres persones i no és contra ningú. I molt menys en contra dels fills. Però en aquell moment ho vaig viure d’una manera exagerada i grandiloqüent, com viuen les coses los adolescents, suposo. Recordo un dia arribar a casa i trobar ma mare enrabiada, no és el seu caràcter habitual, estava una mica fora de si. Va vindre cap a mi, em va agafar del braç, em va mirar als ulls i em va dir: Fes el que vulgues a la vida, però no depenguis mai d’un home.
—Què vas sentir quan es van separar, Gina?
—Vergonya, autocompassió, responsabilitat.
—Vergonya? Parla-me’n més.
—Pots comptar, ara ho penso i és ridícul però en aquells moments recordo que li deia a ma mare: Però on vols que anem? On hem d’anar a sopar, la Lali, tu i jo soles? Tot lo poble n’anava ple. A mi se’m posaven les galtes roges i tot de pensar-ho. Li deia, li deia: Ni de conya em penso assentar en un restaurant les tres soles, tan normal, com si res. Sí, dona. I que tothom ens assenyali. I que diguin coses com mira estes, com deuen ser, que el pare les ha abandonades. I amb quina cara havia d’anar jo a l’institut cada dilluns. Les amigues tenien uns problemes molt diferents dels meus, si és que no et quedi bé la roba es pot considerar un problema. I em deien últimament estàs molt antipàtica, Gina, que natros no t’hem fet res, eh. I ho estava, sí. I em moria de vergonya cada vegada que havia de parlar amb algun noiet de l’institut, perquè claro, si no em volia ni ell, qui m’havia de voler?, pensava. I claro que em volia mon pare! Però jo en aquell moment pensava que si aquella dona a qui llavors jo en aquell moment no aconseguia trobar-li cap virtut havia merescut tota l’atenció de mon pare, què podia fer jo per recuperar-la? Res. Res més que assumir-ne la responsabilitat, vull dir, del moment i de la situació i allunyar-me una mica més del món que coneixia fins llavors. Jo era la gran, i ma mare, com si se l’hagués engolit un pou sense aigua, com si hagués anat a divagar per galàxies estrangeres, orbitant uns altres sols que no escalfaven i no feien llum. Tot això em passava pel cap. No sé si m’explico.
—Ho entenc. Va ser la primera gran derrota?
—Sens dubte.
—Ara què, els homes?
—No puc suportar que cridin. Evito a tota costa les discussions. Però si no tenen caràcter, no m’interessen en absolut.
—No t’afirmes, llavors, amb els homes?
—No, no ho crec. Tu què n’opines?
—Et toques?
—Eh, sí? Sí. —Vaig vacil·lar, me vaig posar roja. Però vaig intentar respondre simulant normalitat per semblar més madura del que era. Mai ningú m’havia preguntat això. En lo meu imaginari, me pensava que estes preguntes no es feien. Tampoc podia imaginar llavors que la vida em tindria preparades preguntes més incòmodes encara.
—Per sobre o per sota les calces? —Aquí ja se’m va notar la incomoditat de postadolescent i em va sortir un riure nerviós.
—Això és important?
—No ho saps prou.
Aquella primera època que vaig estar veient la Franziska va estar marcada per una cosa que em va agafar per un noi, a mig camí entre l’enamorament i l’obsessió, que feia temps que arrossegava, des dels meus primers anys d’adolescència, abans i tot del meu primer nòvio, i que ocupava gran part de les nostres converses. Un dia li’n vaig ensenyar una foto i per primera vegada vaig vore la Franziska emocionada. «Té trets psicòtics!», va esclatar seguit d’un somriure llarg i brillant. No diria tant, vaig dir jo, però claro, l’experta era ella.
Jo no m’enamoro normal. No em passa sovint però quan és que sí, m’enamoro molt. No m’enamoro com un pot dir me vaig enamorar d’un llibre o de tal obra de teatre o de tal cantant, no. Jo quan m’enamoro soc capaç d’emmalaltir. Un dia la Franziska, que havia detectat que l’amor m’estava començant a debilitar, me va dir: «Gina, i si el que veus és tot el que hi ha? I si aquesta persona no té res més del que ja coneixes per oferir? Vols dir que no t’hi estàs enganxant esperant a descobrir-ne alguna cosa més, d’ell? Però i si el que veus ara ja és tot el que hi ha?», va insistir. Tot i la inquietud que desprenien les seues paraules, jo em vaig aturar en un concepte paral·lel, diria que molt més primari i fins i tot més torbador: i si jo no tinc res més per oferir? I esta pregunta em perseguiria des de llavors i em col·locaria sempre just per baix del meu interlocutor, quan fos algú que em despertés l’interès. Esta pregunta va posar paraules a la meua inseguretat pels segles dels segles.
El Roger m’havia agradat des del primer dia que el vaig vore pels passadissos de l’institut. M’havia cridat l’atenció a l’instant: estava molt seriós, no parlava amb cap dels nois que caminaven amb ell, tenia una bellesa antiga, clàssica. Era blanc, gairebé pàl·lid, i els seus ulls blaus com la buidor dels oceans no deien res.
Portava tupè però ell no ho sabia. Era més gran que jo, tres anys. Per tant, volia dir que només en tenia tres per cridar-li l’atenció, abans que ell marxés a la universitat, moment en què suposava que em moriria de pena. Me quedarien encara tres anys més de deambular pels passadissos de l’institut sense la possibilitat de creuar-me’l i contemplar aquella bellesa estranya que ningú més semblava apreciar, perquè ell era dels que, d’entre una multitud, aconseguien passar desapercebuts. Igual que jo.
La meua tàctica per conquistar-lo era segura tot i que lenta. L’estratègia va consistir a escriure amb llapis en un pupitre d’una aula que em constava que compartíem la inscripció següent: «Garrigós, guapo», perquè ja s’anés fent la idea que hi havia algú que també feia classe en aquella aula arraconada que el trobava guapo, si és que ell, per remota casualitat, s’assentava en aquella mateixa taula o qui s’hi assentés trobava oportú de comentar-l’hi, segurament amb certa fotesa, com tot lo que es fa a estes edats tan malparides.
L’únic que sabia d’ell era que li agradava jugar a rol i que tocava el saxo. Tot això m’ho va explicar una noia de la meua classe, el germà gran de la qual era un dels pocs amics que tenia el Roger. La meua estratègia, però, no acabava aquí, no vos penseu. Durant un curs sencer, cada cop que mos creuàvem pel passadís jo em quedava palplantada, molt seriosa, mirant-lo fixament. Ell detectava la meua mirada clavada com un raig làser a la seua cara i, com si hagués vist una aparició fantasmagòrica, me mirava espantat mig segon i abaixava ràpidament la vista. Però ja era part del pla: ara ell sabia que jo existia. Així durant tot lo primer curs.
A segon vaig voler anar una mica més enllà i, a la meua mirada clavada enmig del passadís, vaig afegir-hi un subtil moviment de celles. La primera vegada es va espantar tant que va fer un botet i tot —suposo que no s’esperava acció en el meu rostre després d’un any— però la segona vegada, me va tornar el moviment de celles. I des de llavors ja mos saludàvem així per l’institut. Era fantàstic, ara teníem un codi secret. A més, vivia just davant de la parada del bus que em duia fins a Amposta, que és on anàvem a l’institut. I de vegades coincidíem, ell per una vorera, jo per la del costat, moviment de celles de banda a banda de carrer i au, a caminar sols i callats però junts al cap i a la fi, no?
A tercer per fi vaig decidir-me a fer el pas definitiu i apropar-me a parlar-hi. Hi havia estat rumiant tot l’estiu. Tenia la conversa assajada, la primera frase que li diria i l’entonació amb què la diria gravada al cervell: «ei, mos coneixem?». (Pensava aixecar una mica les celles mentre l’hi digués, com perquè ràpid fes l’associació). La merda és que ell va decidir fer el pas abans, i amb una altra. Havia fet nòvia. I encara pitjor: era més gran, no només més gran que jo, sinó més gran que ell. Ni tan sols anava a l’institut. Com a mínim, devia tindre vint-i-dos anys. Per a mi, que en tenia catorze i en portava dos picant pedra, allò era humiliant de veritat. A ell, de disset anys, el portava a classe la nòvia amb cotxe i a mi, amb catorze, encara no m’havien fet mai un petó.
Així que vaig canviar una mica el codi no verbal perquè s’adonés que m’havia fet el cor a bocinets i n’havia desat les restes a dintre d’una bossa de plàstic que havia tirat a les escombraries de davant l’institut, aquell noi a qui no li coneixia ni la veu. Lo Roger Garrigós, a qui li agradaven les xiques més grans. Ja hauria pogut dur una samarreta on ho anunciés el primer dia, a ell que tant li agradaven les samarretes amb missatges supergeeks: «I like older girls, don’t you dare». Alguna pista així m’hauria anat bé. L’estratègia que vaig prendre llavors va ser reduir la meua salutació mínima de manera que quan tenia les celles cap amunt com per saludar-lo, les abaixava molt ràpidament i acotava el cap, com volent dir Ah, te pensaves que t’anava a saludar amb lo nostre codi secret, eh? Pos mira, no!
Vaig continuar enamorada d’ell, i una mica de tots los que em recordaven a ell, la resta d’aquell curs i no vos enganyaré, me va anar bé que marxés a estudiar a la universitat lo curs següent per així treure-me’l del cap una mica. Una mica. Com per agafar aire. Aire fins que, en un gir inesperat dels esdeveniments, vaig decidir, als meus disset anys, començar a treballar per poder treure’m lo carnet de conduir tan bon punt fes los divuit. Encara em feia ràbia aquella dona, jo llavors la veia com una dona gran, que duia el meu Roger en cotxe a classe. Així que vaig decidir dedicar els caps de setmana a fer de cambrera en un bar freqüentat per divorciats a la Ràpita, en negre i de nit. Abans això als pobles se podia fer. Ara, no. I, endevineu qui hi havia allà fent de DJ. Lo meu estimat Roger Garrigós! S’havia tallat los cabells i ja no duia tupè, i era un pèl menys tímid, a jutjar per l’«ei, hola», que va va amollar content de vore’m.
Trigaríem poc a estar besant-mos per les cantonades d’aquell poble, ben entrada la nit, quan sortíem de treballar. L’enamorament que havia sentit durant tota l’adolescència va revifar tan bon punt li vaig tastar la pell dolça, suau com no m’hauria imaginat mai que podia tindre la pell un home. El Roger era delicat i feia els petons tan bé amb la seua boca vermella i carnosa i lenta. Mos besàvem a les nits d’amagat pels brancals i ell sempre em deia: no ho digues a ningú, vale? És que tinc nòvia.
Sobretot, no et masturbis pensant en ell, m’has sentit bé, Gina? Jo em moria de vergonya quan la Franziska em sortia amb això. Que es crea un vincle emocional i si tu te l’estimes i ell a tu no, et farà malbé. Tu toca’t, em deia amb aquella mirada alemanya incipient, i toca’t per sota les calces, que és important, però pensant en ell, no. Ho has fet ja, segur, oi? I jo em moria de vergonya.
Vam estar quatre anys més besant-mos d’amagat per aquell poble de manera intermitent. Freqüentava també, de tant en tant, lo meu pis de la Vila, ja a la universitat, on em deixava abraçar-lo per la nit i acariciar-li els cabells, que eren lo seu punt erogen. I em feia riure, perquè tenia un humor que a mi em semblava intel·ligentíssim. Tan tímid com era, quan reia no volia ensenyar les dents i tibava els llavis i jo li veia unes dents boniquíssimes com tot ell.
A vegades, l’enxampava mirant-me de reüll, que jo li deia mira’m de cara que hi ha confiança, però res. I alguns cops podíem arribar a marxar de la cua del cinema per comprovar que havia tancat la porta amb clau del seu pis d’estudiants, i sí que l’havia tancat. I es preparava cada diumenge a la nit la roba que es posaria cada dia de la setmana i es pesava els grams de pasta i d’arròs i dividia a la perfecció un 25% de verdures, un 50% de carbohidrats i un 25% de proteïnes a l’hora d’anar a fer la compra al súper. Parlàvem bàsicament de música, que ell ho sabia tot i jo en vaig aprendre molt, i de coses rares que ens feien riure als dos.
Lo que jo no podia saber quan li explicava a la Franziska el nostre primer encontre entre llençols és que ell m’acabaria dient un dia com un altre, després d’haver fet l’amor, estic molt enamorat de tu, no sé què fer, i que seria jo qui acabaria tornant-li el cor trencat en bocinets dins d’una bossa de plàstic.