Fam
Quarta part
Página 14 de 18
Q
u
a
r
t
a
p
a
r
t
Havia arribat l’hivern, un hivern humit i míser, gairebé sense neu; una nit perpètua, ombrívola i boirosa, sense la més petita ventada fresca en tota la setmana. Els fanals dels carrers estaven gairebé tot el dia encesos, i, malgrat això, la gent ensopegava enmig de la boira. Tots els sorolls, el toc de les campanes, els picarols dels cavalls de lloguer, les veus humanes, el soroll dels cascos sobre el paviment, sonaven sordament, com embolcallats en l’atmosfera espessa. Les setmanes se succeïen les unes darrera les altres i el temps continuava exactament igual.
Jo continuava vivint al barri de Vaterland.
Cada vegada estava més sòlidament unit a aquell hostal, a aquell hotel moblat per a viatgers, on em permetien de viure tot i la meva misèria. Els meus diners feia temps que s’havien esgotat, però jo continuava anant i venint per allí, com si hi tingués dret o com si fos de la casa. La dispesera no em deia res; però no pas per això em turmentava menys la impossibilitat de pagar-li. Així passaren tres setmanes.
Feia alguns dies que treballava sense aconseguir escriure res que em satisfés; tot i la meva aplicació i les meves temptatives constants, la inspiració no acudia. Tant se valia que intentés desenrotllar un tema com un altre: la sort no em somreia.
Em dedicava a aquestes temptatives allotjat en una cambra del primer pis, la millor habitació per a viatgers. Allí romania, sense que ningú no em molestés, d’ençà del primer dia que vaig tenir diners per a pagar el compte. No perdia mai l’esperança de fer un article sobre un tema qualsevol per tal de pagar la meva habitació i els altres deutes que tenia; és per això que treballava amb tanta assiduïtat. Havia escrit ja un bon fragment que prometia molt. Era un símbol, un incendi en una llibreria, un pensament profund que volia desenrotllar amb tota cura per lliurar-lo, a compte, a «El Comanador». Ja s’adonaria aquest que havia socorregut un veritable geni; no dubtava pas que se n’adonaria; només calia esperar que la musa em visités. Per què no acudiria a la meva invitació des del primer dia? Era l’única contrarietat que experimentava. La meva dispesera em donava menjar cada dia, algunes llesques de pa amb mantega al matí i a la tarda, i la meva nerviositat havia anat desapareixent. Ja no m’embolicava les mans amb draps per poder escriure, i podia mirar el carrer des de les finestres de la meva habitació del primer pis, sense sentir vertigen. Em trobava molt millorat en tots sentits, i començava a sorprendre’m de no haver acabat encara la meva al·legoria. No sabia com explicar-me’n la causa.
Aquell dia, la dispesera entrà a la meva habitació amb una factura, tot pregant-me que la comprovés; hi havia d’haver algun error en el càlcul —digué— perquè no confrontava amb el seu llibre; però ella no podia trobar-lo.
Vaig posar-me a comptar. La meva dispesera estava asseguda davant meu, mirant-me. Vaig comptar els vint sumands, primerament de baix a dalt, i vaig trobar el total exacte; després de dalt a baix, amb el mateix resultat. Em mirava la dona que, asseguda davant meu, esperava la meva decisió; tot seguit vaig observar que estava embarassada, a desgrat de no contemplar-la amb ulls escrutadors.
—La suma està bé.
—Mireu ara cada quantitat; estic segura que no pot pujar tant.
Vaig posar-me a comprovar cada partida: dos panets, a 25; la llàntia de vidre, 18; sabó, 20; mantega, 32… No calia tenir un cervell gaire intel·ligent per a recórrer aquestes columnes de quantitats, aquesta petita factura de tender que no oferia cap dificultat; vaig fer esforços honrats per trobar-hi l’error de què em parlava la dona, però no el trobava. Després d’haver mirat i remirat aquestes quantitats durant alguns minuts, tot va començar-me a ballar; no veia cap diferència entre el «Dèbit» i l’«Haver», ho barrejava tot. Finalment, vaig aturar-me bruscament en el següent article: 5/16 de formatge, a 16. El meu cervell sofria avaria, literalment, i vaig fixar la meva estúpida mirada en el formatge, sense poder-la apartar.
—Quina maleïda manera d’escriure així aquestes quantitats! —deia desesperat—. Hi ha aquí, i que Déu em perdoni, cinc setzens de formatge. S’ha vist mai una cosa semblant? Mireu-ho vós mateixa!
—Sí —contestà la dispesera—, té el costum d’escriure d’aquesta manera. És formatge d’Holanda. Sí, està bé! Cinc setzens fan cinc unces.
—Sí, és clar —vaig interrompre, malgrat que en realitat no comprenia absolutament res.
Vaig intentar de fer el càlcul senzill, que alguns mesos abans hauria fet en un minut; suava sang i aigua pensant amb totes les meves forces en aquelles quantitats enigmàtiques, i aclucava els ulls meditativament com si estudiés l’afer amb la més gran atenció. Però vaig haver de renunciar-hi. Les cinc unces de formatge havien acabat amb mi; era com si s’hagués trencat alguna cosa sobre el meu front.
Però per tal de donar la impressió que continuava fent càlculs, movia els llavis i, de tant en tant, deia un número en veu alta, abaixant cada vegada més els ulls sobre la factura com si continués treballant i m’acostés al final. Després vaig dir:
—L’he repassada del començament fins a la fi i, pel que he pogut veure, no hi ha cap error.
—No hi ha error? Així, doncs, no està equivocada?
Ella no em creia. I, de sobte, em va semblar que posava en les seves paraules un accent de menyspreu, una mena de to indiferent que mai abans no li havia sentit. Digué que potser jo no estava acostumat a comptar amb setzens, que s’hauria de dirigir a algú que en sabés, perquè comprovés bé la factura. Va dir-ho, no pas amb un to agressiu per avergonyir-me, sinó seriosament preocupada. En arribar a la porta, i a punt de sortir, digué sense mirar-me:
—Perdoneu-me que us hagi molestat!
I marxà.
Al cap de poc tornà a obrir-se la porta, i entrà la meva dispesera; no podia pas haver arribat més enllà del passadís.
—I ara que hi penso! —va dir-me—. No us ho prengueu malament, però, no em deveu alguna cosa? No va fer tres setmanes, ahir, que vinguéreu? Sí, això mateix. Dissortadament, ja he de lluitar amb una família prou nombrosa perquè pugui allotjar ningú a crèdit…
La vaig contenir:
—Estic fent un article del qual ja vaig parlar-vos i tan aviat com l’acabi, tindreu tot el que us dec.
—Sí, però és que resulta que no l’acabeu mai, el vostre article…
—De debò? Podria molt ben ésser que la musa em visités demà, potser aquesta mateixa nit; no hi ha res que s’oposi que sigui aquesta mateixa nit i llavors el meu article estarà acabat en un quart, i ben escàs. Heu de comprendre que la meva feina no és com la de l’altra gent; no puc asseure’m i produir una determinada quantitat al dia, he d’esperar el moment. I no hi ha ningú que pugui dir el dia ni l’hora en què la musa acudirà; cal que la cosa segueixi el seu curs.
La meva dispesera va retirar-se. Però la seva confiança en mi quedava molt malparada.
Tan bell punt vaig quedar-me sol, vaig aixecar-me d’un salt i m’arrencava els cabells de desesperació. Estava irremissiblement perdut, ben perdut! El meu cervell havia fet fallida! Havia arribat a tal grau d’idiotesa, que era incapaç de calcular el valor d’un tros de formatge? D’altra banda, era possible que hagués perdut el judici quan em podia plantejar aquestes preguntes? Tanmateix, mentre m’esforçava a calcular, no vaig fer la lluminosa observació que la meva dispesera estava embarassada? No tenia cap raó per a sospitar-ho, ningú no m’ho havia dit i la idea no se’m va acudir pas per intuïció; vaig veure-ho amb els meus propis ulls i, per afegiment, precisament en un moment de desesperació, mentre estava submergit en un càlcul de setzens. Com explicar-me això?
Vaig treure el cap per la finestra que donava al carrer dels Carreters, on alguns nois, pobrament vestits, jugaven tirant-se els uns als altres una ampolla buida i cridant a més no poder. Una conductora passà prop d’ells, rodant lentament; devia tractar-se d’una família desnonada, que canviava de domicili fora de l’època de mudaments. Aquesta fou la idea que de sobte se’m va acudir. El carro anava carregat de llits i somiers, llits armats i calaixeres, cadires pintades de vermell, amb trespeus, estores, ferros vells, bateries de cuina. Una noia, gairebé una nena, molt lletja i amb un nas que denotava estar fortament acatarrada, anava ajaguda dalt de tot de la càrrega i s’agafava amb les seves pobres mans moradenques per no caure daltabaix. S’acomodava sobre una pila d’horribles coixins humits, on havien dormit nens, i mirava els nois que es tiraven l’ampolla buida.
Observava tot allò sense que em costés gaire esforç comprendre’n el significat i mentre m’estava a la finestra sentia també la veu de la minyona de la meva dispesera, que cantava a la cuina, al costat de la meva habitació; coneixia la cançó i vaig escoltar atentament per veure si desafinava. I vaig dir-me que un idiota no podia fer totes aquelles observacions i que, gràcies a Déu, jo era tan raonable com qualsevol altre.
«Escolta —vaig dir-me de sobte—, aquesta qüestió del teu seny ja dura massa. Prou de preocupacions i ximpleries! És un símptoma de bogeria observar i recollir les coses tan minuciosament com fas tu? Gairebé em faries riure, t’ho asseguro; perquè no deixa de tenir certa gràcia. En una paraula, és una cosa que passa a tothom, això de quedar-se tallat, per atzar, i precisament passa sovint en les coses més senzilles. Això no vol dir res, és una pura casualitat. Ho repeteixo, estic a punt de riure’m de tu. I la factura del tender, aquests miserables cinc setzens de formatge de pobre —diria millor formatge amb clau d’espècia i pebre a dins—, pel que concerneix aquest ridícul formatge, al millor calculador li podia haver passat el mateix que m’ha passat a mi. Només l’olor d’aquest formatge ja és suficient per a acabar amb un home… Me’n ric, de tot el formatge picant! A mi doneu-me quelcom que sigui mengívol! Poseu-me al davant de cinc setzens de mantega! Això ja és una altra cosa!».
Vaig riure nerviosament de les meves pròpies bufonades i van semblar-me prodigiosament divertides. Realment, no tenia res de trastornat, tenia el meu seny ben assenyat.
Mentre em passejava per l’habitació parlant amb mi mateix, augmentava la meva alegria i el meu riure renouer. Em feia l’efecte que una estona d’alegria, un moment de veritable i clar èxtasi, sense preocupació de cap mena, fóra prou per a posar el meu cap en estat de treballar. Vaig asseure’m a la taula, començant a ocupar-me de la meva feina. I la cosa marxava bé: molt millor que d’un temps ençà; no avançava molt, però em semblava que la poca cosa que feia era de primera qualitat. Vaig escriure durant tota una hora sense sentir-me cansat.
Precisament arribava a un punt molt important de l’al·legoria «Un incendi en una llibreria». Aquest punt em semblava tan important, que tot el que havia escrit fins llavors no servia per a res. Precisament volia donar forma, amb una profunditat real, a aquest pensament: que no eren llibres que es cremaven, sinó cervells, cervells d’homes, i volent fer una veritable nit de Sant Bartomeu, amb aquells cervells flamejants. De sobte, s’obrí la porta precipitadament i entrà la meva dispesera com una ventada, arribant fins al bell mig de l’habitació, sense aturar-se ni tan solament al llindar.
Vaig fer un crit ronc, com si hagués rebut un cop.
—Què? —digué—. Em creia que havíeu dit alguna cosa. Ha arribat un viatger i necessitem aquesta habitació per a ell. Vós dormireu a la nostra, aquesta nit… Ah! allí també hi haurà un llit per a vós.
I sense esperar la meva conformitat començà a reunir els meus papers sobre la taula, tot desordenant-los.
El meu humor alegre va desaparèixer talment endut per una ventada. Vaig aixecar-me de seguida, furiós, desesperat. Vaig deixar que la dona netegés la taula, sense dir res; no vaig pronunciar ni una sola paraula. Ella va posar-me tots els papers a les mans.
No podia adoptar altre determini: calia abandonar l’habitació. El meu preciós instant quedava trencat! A l’escala ja vaig trobar-me amb el nou estadant, un jove amb dues àncores blaves dibuixades al llom de les mans; darrera seu pujava un macip amb un bagul a l’esquena. L’estranger devia ésser un mariner i, per tant, un simple viatger passavolant per una sola nit; no ocuparia gaire temps la meva habitació. Potser l’endemà mateix, quan ell se n’anés, tornaria a tenir un moment feliç; cinc minuts d’inspiració i el meu treball sobre l’incendi quedaria acabat. Havia de prendre, doncs, amb tota paciència aquell contratemps.
No havia entrat mai a l’habitació de la família, l’única habitació on dia i nit hi havia l’home, la dona, el pare de la dona i quatre nens. La minyona vivia a la cuina, on també dormia a les nits. Vaig acostar-me a la porta ben a desgrat meu i vaig trucar. Ningú no va contestar-me, però jo vaig sentir com enraonaven.
Quan vaig entrar, l’home restà silenciós i ni tan sols es va prendre la molèstia de contestar la meva salutació: es limità a dirigir-me una mirada d’indiferència, com si no em conegués. D’altra banda, jugava a cartes amb un altre personatge que jo havia vist a vegades pel moll, un macip que per motiu li deien «Vas de vidre». Una minyona xerrotejava sola i el vell, pare de la dispesera, estava assegut, molt arronsat, en un divan estintolant-se el cap amb les mans com si li fes mal el pit i el ventre.
Tenia els cabells gairebé blancs, i en aquella posició encongida feia tot l’efecte d’un rèptil que espiés un soroll.
—Vinc, desgraciadament, a demanar-vos un lloc aquí per passar-hi la nit —vaig dir a l’home.
—Ho ha dit la meva dona? —preguntà.
—Sí. A la meva habitació hi ha un hoste nou.
L’home no contestà res, i tornà a les seves cartes.
Dos dels fills entraren, dues nenes primetes, pigades, vestides gairebé de pellingots, i al cap de poc la dispesera. Vaig preguntar-li on m’havia d’instal·lar per passar la nit. Va contestar-me secament que em podia ajeure allí amb els altres, o a l’antesala sobre el divan, com més m’abellís, i mentre em parlava, voltava per l’habitació, recollia alguna cosa que posava en ordre, i ni tan sols em va mirar.
Davant aquella resposta em vaig quedar tallat, em vaig arraulir prop de la porta, arronsant-me, i fins i tot vaig fingir estar satisfet de canviar d’habitació per una nit. Vaig fer una cara amable, per no irritar-la i evitar potser que em llancés completament fora de la casa. «Oh, ja trobaré la manera d’arreglar-me!». I vaig callar.
Ella continuava donant voltes per l’habitació.
—Us repeteixo que no puc donar a crèdit taula i llit —digué.
—Sí, però ja sabeu que es tracta només d’esperar uns dies, fins que hagi acabat el meu article —vaig contestar—, i llavors us regalaré, a més, amb molt de gust, un bitllet de cinc corones.
Però la dona no hi tenia cap mena de confiança en el meu article, es veia ben clarament. I no podia pas mostrar-me orgullós i deixar la casa per una petita mortificació; sabia massa bé el que m’esperava, si em deixava al mig del carrer.
Passaren alguns dies.
Vaig continuar vivint a baix, amb la família, perquè feia molt de fred a l’antesala, desproveïda d’estufa; a la nit també dormia allí, a terra. El mariner estranger continuava habitant la meva cambra, sense intenció aparent d’anar-se’n aviat. Al migdia entrà la dispesera dient que li havia pagat un mes a la bestreta. Havia d’examinar-se per a capità abans d’embarcar, i per això vingué a la ciutat. Jo veia que la meva habitació estava ben perduda per a mi.
Vaig sortir a l’antesala i em vaig asseure. Si havia d’escriure alguna cosa havia d’ésser allí precisament, al llit. L’al·legoria ja no em preocupava; tenia una altra idea, un pla de primer ordre; volia escriure un drama en un acte:
El Signe de la Creu, situat a l’Edat Mitjana. Ja tenia estudiat amb tota cura tot el que es referia al personatge principal, una abominable cortesana, fanàtica, que havia pecat en el temple, no pas per debilitat o sensualitat, sinó per odi al cel; havia pecat al peu de l’altar, amb el drap de l’altar sota el cap, només per menyspreu al cel.
Vaig passar moltes hores turmentat per la idea d’aquesta figura central fins que la vaig concebre clarament, tal com si la veiés de carn i ossos, com jo volia presentar-la. Seria de cos defectuós i repugnant; alta, molt prima i una mica bruna. En caminar, les seves llargues cames es veurien a través de la roba a cada pas. També tindria orelles grosses, molt separades. En una paraula, no seria gens agradable a la vista, amb prou feines se la podria suportar amb la mirada. Allò que més m’interessava d’ella, era la seva extraordinària impudícia i el paroxisme insensat del pecat premeditat. Realment em preocupava massa; el meu cervell estava embotit d’aquella tan estranya i monstruosa criatura.
Després d’haver escrit una desena de pàgines, amb molt d’esforç, a vegades amb llargs intervals durant els quals omplia inútilment quartilles que em veia obligat després a esquinçar, vaig sentir-me fatigat, rígid de fred i de lassitud. Em vaig aixecar per sortir al carrer. Durant la darrera mitja hora m’havien pertorbat molt els crits dels nens a l’habitació de la família; de manera que tampoc no hauria pogut escriure més. Vaig fer una llarga passejada per l’altra banda del camí de Drammen, i em vaig estar a fora fins al vespre, caminant i pensant en la manera de continuar el meu drama. Aquell dia, abans de tornar a casa, em passà el següent:
Estava aturat davant una sabateria a la part baixa del carrer de Karl Johan, molt a prop de la plaça del Ferrocarril. Déu sap per què m’havia aturat clavant aquella sabateria! Vaig mirar a través de l’aparador sense pensar ni un moment que jo necessitava calçat; el meu pensament corria ben lluny, per altres regions del món. Passava molta gent parlant darrera meu i no sentia res del que deien. De sobte, una veu em saludà cridant.
—Bona tarda!
Era «La Senyoreta».
—Bona tarda! —vaig contestar, distretament. Vaig haver de mirar-me un instant «La Senyoreta» abans de reconèixer-la.
—Què tal? Com va això? —va preguntar-me.
—Escolteu —em va dir—. Continueu de tenidor de llibres a casa d’en Christie?
—Christie?
—Em creia que m’havíeu dit una vegada que éreu tenidor de llibres a casa d’en Christie, el comerciant.
—Ah, sí! Però, allò s’acabà. És impossible de treballar amb aquell home. Aviat vaig acabar-ho.
—I per què?
—Ah! Un dia vaig fer una falsa escriptura, i llavors…
—Una falsa…?
Una falsa…? «La Senyoreta» em preguntava senzillament si havia comès una falsificació. M’ho preguntava amb pressa, ple de curiositat. Profundament ferit, el vaig mirar sense contestar.
—Sí, sí, Déu meu! Això és una cosa que li pot passar al millor home del món! —digué, per tal de consolar-me.
—Què voleu dir amb aquest «sí, sí, Déu meu, això li pot passar al millor home del món»? —vaig preguntar—. Falsificar? Escolteu-me, estimat senyor, us ho creieu de debò que jo sóc capaç de cometre una infàmia semblant? Jo?
—Però, home, em semblava haver sentit ben clarament que així ho dèieu…
—Adéu-siau —vaig dir secament.
Però «La Senyoreta» va retenir-me. Preguntà:
—I ara, què feu?
—Què faig? Escric, naturalment. Quina altra cosa podria fer? És d’escriure que visc. De moment treballo en un gran drama:
El Signe de la Creu. Un tema de l’Edat Mitjana.
—Ah, caram! —digué «La Senyoreta» sincerament—. I si l’acabeu, llavors…
—No m’inquieta gaire, això —vaig contestar—. D’aquí a uns vuit dies, espero que sentireu parlar de mi a tothom.
I vaig marxar.
En entrar a casa vaig dirigir-me immediatament a la meva dispesera i li vaig demanar una llàntia; no pensava ficar-me al llit, el drama bullia en el meu cervell i tenia la ferma esperança d’escriure sense parar fins que apuntés el dia. Observant que la meva dispesera feia un gest de desgrat en veure’m entrar a l’habitació, li vaig parlar amb humilitat. Tenia un drama admirable, gairebé acabat; mancaven només unes quantes escenes. Li vaig donar entenent que podia molt bé ésser representat en un teatre o altre, abans que jo mateix ho sabés. Si volia fer-me el favor…
Però la dona no tenia llàntia. Medità, però no recordà que tingués cap llàntia enlloc. Si em volia esperar fins a les dotze podria utilitzar, llavors, la de la cuina. Per què no em comprava una bugia?
Vaig callar. Jo no tenia deu öre per comprar-me una bugia, i ella ho sabia molt bé. Fracassaria novament! La minyona era amb nosaltres a l’habitació i no pas a la cuina; per tant, la llàntia d’allí no estava encesa. Vaig pensar-hi, sense dir res.
De sobte la minyona em va preguntar:
—M’ha semblat que sortíeu del Castell no fa gaire. Heu anat allí a menjar, potser?
I es posà a riure escandalosament de la seva broma.
Vaig asseure’m, tot traient els meus papers. Intentaria de fer alguna cosa allí mentre esperava. Però no vaig aconseguir escriure ni una ratlla. Les dues nenes de la dispesera entraren i començaren a fer maleses a un gat, un gat estrany, malalt, que gairebé no tenia pèl; quan li bufaven els ulls sacsejava el cap. L’amo i altres persones jugaven a cartes al voltant de la taula. Com sempre, l’única que treballava era la dona: cosia.
Prou veia ben clarament que no es podia escriure res entre aquella bullícia, però no va molestar-se per mi. I fins i tot somrigué quan la minyona em preguntà si havia anat a menjar al Castell. Tota la casa m’era hostil. Semblava que la vergonya d’haver d’abandonar a un altre la meva habitació donava dret a considerar-me com un intrús. Fins i tot la minyona, una noia d’ulls negres, de cabell arrissat i pit completament llis, es burlava de mi en donar-me a la tarda les llesques de pa amb mantega. Sempre em preguntava d’on treia els diners, car m’havia vist passejant per davant del Gran Hotel amb un escuradents.
Absort en aquestes reflexions, sóc incapaç d’embastar una idea per al meu drama. M’esforço en va. El cap comença a xiular-me estranyament i acabo per capitular. Guardo els papers a la butxaca i aixeco la vista. La minyona està asseguda al meu davant i me la miro: el seu cos estret i els seus muscles caiguts no estan encara desenrotllats. Per què es ficava amb les meves coses? Podia perjudicar-la en el més mínim si jo sortia o no del Castell? Pocs dies abans es van burlar descaradament de mi, perquè tenia la desgràcia d’ensopegar a l’escala o d’enganxar-me en un clau i fer-me un trau a l’americana. Ahir mateix recollí els papers que jo havia llençat a l’antesala, llegí els fragments esmenats del meu drama, i va escarnir-me en presència de tothom, només pel gust de burlar-se de mi, que mai no l’havia importunada ni recordava mai haver-li demanat un favor. Jo mateix em feia el llit a la nit, al terra de l’habitació, per no causar-li cap molèstia. També es burlava de mi perquè em queia el cabell. Al matí trobava cabells meus surant en l’aigua de la meva palangana, i se’n burlava. Les meves sabates estaven una mica fetes malbé, sobretot la que havia estat agafada pel carro del forner, i això també era per a ella un motiu de burla. «Que Déu us beneeixi a vós i a les vostres sabates!», deia. «Mireu com riuen a boca plena». Tenia raó: les meves sabates ni tan sols tenien talons, però jo llavors no me’n podia comprar pas unes altres.
Mentre pensava en aquestes coses, esbalaït de la perversitat de la minyona, les petites van posar-se a molestar el vell, que estava al llit; totes dues saltaven al seu voltant, contentes de la seva entremaliadura que consistia a furgar-li les orelles amb unes palles. Durant una estona vaig observar el joc sense intervenir-hi. El vell no movia ni un dit per defensar-se, només es mirava els seus perseguidors amb ulls furiosos cada vegada que el punxaven, i movia el cap per deslliurar-se de les palletes quan ja les tenia a les orelles.
Aquell espectacle m’alterava els nervis. El pare aixecà la vista per sobre les cartes, i rigué de les gracietes de les seves menudes, fent notar als seus companys el que passava. Per què no es movia, el vell? Vaig fer un pas per acostar-me al llit.
—Deixeu-les estar tranquil·les! Deixeu-les estar tranquil·les! És paralític! —cridà el patró.
Per por d’ésser llançat al carrer en acostar-se la nit, per la simple temença de descontentar l’home si intervenia en aquella escena, vaig tornar silenciosament al meu lloc. Per què havia d’arriscar el meu llit i el meu menjar barrejant-me amb querelles de família? No res de ximpleries per un vell moribund!
Les menudes no paraven de fer entremaliadures. Les excitava que el vell no volgués tenir el cap quiet, i li punxaven els ulls i el nas. Ell se les mirava amb mirada inexpressiva, sense dir paraula, i sense poder moure els braços. De sobte s’incorporà i escopí a la cara d’una de les nenes; tornà a aixecar-se i escopí a l’altra; però sense abastar-la. Vaig veure com l’amo llençava les cartes i d’un bot es posava al costat de llit, cridant, vermell de ràbia:
—Aneu amb compte a escopir a les nenes als ulls, porc, més que porc!
—Però, per Déu, si elles no el deixen estar tranquil! —vaig cridar fora de mi.
Tement que em foragitessin, no havia cridat gaire fort; altrament, estava tan excitat, que tot el meu cos tremolava.
L’amo va girar-se contra meu:
—Calleu! Què redimonis us importa a vós? Poseu-vos un cadenat a la boca; és tot el que us demano i la millor cosa que podeu fer.
Intervingué llavors la dona i va armar-se un escàndol dels grossos.