Emma
II
Pàgina 6 de 11
El nom del poble de la Mònica va fer que somniés amb Mira-sol, on havia passat els estius des de l’adolescència fins que van morir els pares.
Em va caure bé des del primer moment que l’Alexandre me la va presentar. Discreta, atenta, amb unes idees molt fermes: l’esforç personal, la formació… Havia superat un mal matrimoni. El pare de l’Ilda i del meu Alexandre se n’havia anat quan eren adolescents, ella va recuperar la feina, havia fet mèrits i havia arribat a secretària de direcció d’una empresa.
Era tan diferent de la meva mare, a qui tothom feia cas sense saber què pensava de res, adorar-la semblava un fet indefugible, que vaig trobar molt mèrit en el tarannà de la Júlia. Fins el fet que manifestés obertament que no s’avenia amb l’Ilda, «fa de fotògrafa per aquells mons…, es juga la vida i la salut, podent ser a casa ben cuidada i estudiar una carrera».
El punt més alt de la meva fe en la Júlia va ser quan em vaig quedar sense pares. Ella es va expressar a substituir-los, que no trobés a faltar companyia ni suport. Jo em vaig deixar adoptar per la mare del meu marit, agraïda de la bona sort que algú es fes càrrec de mi. Ella estava pendent de tot, de qualsevol progrés del seu fill, de qualsevol detall que faltés a casa nostra, dels meus estats d’ànim. Quan va néixer l’Àngels i l’Alexandre ja treballava al despatx d’advocats, la Júlia es va retirar de la feina. Cada dia era a casa amb la fruita o el tall de peix del mercat, supervisant els progressos del fill, cada cop més ella m’havia d’empentar per continuar, m’explicava el marit, a qui m’adonava que no coneixia, interpretava per a mi, sempre a l’alça, la vida que feia temps que jo no entenia.
—Per què no li vas parar els peus?
He somrigut sentint la pregunta del Martí. Li he preguntat si li havia semblat una persona convincent, correcta, fins un punt humil, ell la va conèixer abans que a mi. Ha pensat, ha dit:
—Sí.
—Algú que sap quin és el seu lloc i que es fa feble davant de l’altre com reconeixent que el troba superior, fins es mostra sovint més ignorant del que pugui ser…
S’ha quedat pensant.
—Per referir-se al pis on vivíem sempre deia «la casa de l’Emma i de l’Àlex», o em presentava com «la senyora del meu fill». Cada frase era primerament una raspallada. «Tens raó, Emma», començava a parlar per acabar demostrant-me com n’estava, d’equivocada.
M’han calgut anys per adonar-me que la Júlia provoca acceptació pel seu posat de feblesa i d’ignorància respecte a l’altre. I que el seu fill es creu que efectivament és dèbil i un xic ignorant. Veuria com una falta de fidelitat decebre-la.
Parlaven dels preus dels pisos, dels lloguers. Els joves no poden independitzar-se si no se’ls ajuda, i encara així és difícil sortir-se’n. El Víctor sempre donava la raó a la Júlia, llavors també. El porter tenia el pis als baixos de la casa on treballava, ni dona ni fills; no sabia jo si ell pensava en el preu de la vida mentre em mirava les cames. Sentia la conversa i començava a inquietar-me per quan l’Àngels seria una noia i buscaria un pis. De sobte, aquell pes al pit. La Júlia descrivia com eren les coses «abans» i, sense que vingués a tomb, jo vaig sentir que la meva vida s’havia acabat. No era ningú, ja m’havia passat tot; aviat seria la nostra filla la qui viuria els fets. Jo, després de servir, havia passat a formar part d’una vitrina, i de fora estant em podien mirar: la dona de l’Alexandre, la mare de l’Àngels, la jove de la Júlia.
Llavors s’hi havia afegit una veïna, érem quatre al vestíbul, entre la porta i l’ascensor. Es parlava de dos-cents morts a l’Iraq. La meva sogra, ara callada, sacsejava el cap i jo allí pensant en la porta de vidre que s’esllisa d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, els objectes quiets dins els prestatges. Els dies, tots iguals, i escoltava parlar de les notícies que en altre temps m’haurien fet bullir la sang. Llavors l’única esperança era l’Emma Desirée, el seu crit alçant un paraigua de colors diferents apuntant al cel posaria el grup en moviment. Prou injustícies, va!
Me’ls escoltava solidificada d’avorriment, no sabia com allò que feia morir o patir els altres no em deia res de res i, en canvi, rumiava sobre el meu perfil d’estàtua de marbre davant del mirall. Quan m’havia mort?
—Quan van canviar les bones relacions que teníeu la Júlia i tu?
—Penso que va passar quan tot va començar a ser-me igual. Llavors vaig fer-me sospitosa. Jo no donava prou suport al marit, no valorava com cal el que l’Àlex havia aconseguit: traspassar la barrera de la classe social, posseir un do especial i haver estat elegit pel seu partit.
Des que vaig anar a treballar la Júlia es va tornar més cauta. Ja no em parlava en tot moment dels progressos de l’Àlex, del que calia fer per donar-li suport. Es conformava orientant-me cap a una contenció de la meva manera de ser, de les exigències de dona casada; ho feia amb modèstia, com si resés, el significat era: sisplau, no entorpeixis la carrera política de l’Àlex, aquest gran triomf, no malversis els esforços d’una vida sencera. La seva vida…
El Martí havia demanat per la Júlia i m’adonava que podia parlar hores senceres sobre ella. Durant les estones al carrer, el pensament sortia d’ella i tornava a ella. Allí havia descobert el seu gran paper en les nostres vides. Per la humilitat dels gestos amb què el representava, abans jo a penes l’havia advertit.
El meu Alexandre, que per descomptat no em pertanyia, però que jo encara el pensava en possessiu, em va visitar dues setmanes després del meu ingrés a la clínica de cures pal·liatives, un matí a vora migdia. Venia sol. Feia bona cara, com les últimes vegades, vaig tornar a pensar que els cabells blancs l’afavorien.
Va dir-me que volia parlar amb mi. Jo acabava de tenir una sessió amb el Martí, una en què m’havia preguntat per la Júlia, i em sentia una mica alliberada per haver mostrat què pensava. Tan sols m’afectava un fons de neguit perquè el doctor m’havia anunciat que s’estaria tres setmanes als Estats Units. Tot seguit del seu retorn continuaríem la teràpia; jo havia dit que preferia esperar, a continuar amb un altre metge que el substituís, tal com ell havia proposat.
El meu marit em va portar dos llibres, dos best-sellers, l’un l’havia llegit feia anys, s’havia passejat per les taules del nostre pis, la de nit, la de la sala i fins havia parat estones a la de la cuina, en aquell temps jo aprofitava qualsevol moment per llegir. Hauria preferit poesia, però em va agradar que es recordés com m’entusiasmava llegir.
Fins aquell dia jo havia rebut notícies de la Júlia a través de la infermera. La nena es refeia, però era millor per a ella no viatjar. Estava millor, tornaria per Nadal i ella també, la meva sogra. Trucaria cada dimarts i cada dijous a la Mònica.
Vaig preguntar a l’Alexandre què sabia de l’Àngels i va repetir que havíem de parlar. Vaig esperar.
—La nena necessita una preparació abans de visitar-te. El que ha viscut l’ha contraposat…, no hi ha manera que accepti…
—Però com es troba?
—Bé. La mare no et volia ferir i va preferir dir-te que estava constipada, però jo vull que ho sàpigues. Ni ella ni jo no la podem obligar a venir.
—No està malalta?
—Està bé, tranquil·la. Està perfectament.
—En les sessions amb el psiquiatre n’hem parlat, m’ha dit que la pot ajudar a entendre què ha passat.
—No pateixis que està en bones mans…
La porta s’havia obert i l’home de les ulleres fosques havia fet un pas cap a dins. L’Alexandre s’hi havia apropat i ell li havia parlat a cau d’orella.
Vaig pensar llavors en el Martí, necessitava parlar amb ell de seguida, però l’endemà marxava. M’havia donat el telèfon d’una infermera que treballava al servei de l’hospital, una tal Tere, dient que em podia ajudar si ho necessitava.
L’Alexandre va aproximar-se per dir que se n’havia d’anar, que em volia demanar un favor. Ell, el candidat a la presidència, digne, seriós, resplendent m’ho deia a mi, una dona que el Vermell havia separat del cos d’un gos mort i havia arrossegat fora del caixer.
Havia d’assistir a un acte i li calia que jo aparegués al seu costat. Llavors ja estaria bé i, havia assenyalat la meva cara, la pell ja no està tan cremada. M’hi veia amb cor? Crec que vaig alçar les espatlles. No em caldria enraonar, de fet era desitjable que no ho fes més que el mínim, per saludar. Però encara faltaven dies. Mentrestant, treballaria amb la nostra filla per convèncer-la.
—Crec que si l’Àngels ens veu junts…
—Però, no seria millor que primer ens veiéssim soles?
—Tot anirà bé, no t’amoïnis!
Em va somriure i se’n va anar.
Ho començo a entendre, Àngels, no permetran que ens tornem a trobar així com així.