Emma
III
Pàgina 9 de 11
—Surto de viatge, tinc el temps just.
—Escolta —ha fet mentre avançava cap a mi—, necessito comprar aquesta barraca, ja.
Penso que trontollava i tenia la veu pastosa. L’Oriol ha tret el cap i ha preguntat si passava alguna cosa. Li he dit que no, només que el senyor tenia pressa i jo també. He rigut mentre ell maniobrava per acostar-me millor el cotxe.
—Et creus graciosa, eh?, perquè t’espera el teu Romeu —ha mirat burletament cap al model antiquat del Rovirol—, jo sé que dormiu junts, tu i aquest espantall!
He pensat que ens espiava, fins de nits.
—Si un dia necessito vendre la torre dels meus pares, ho faré a algú que no pressioni la gent d’aquesta manera.
—Molta senyora i molta comèdia, però se’t veu a la cara que només ets…
Les últimes paraules les ha dit en un to més baix, arrossegant-les, de debò que no les he sentit, però a dins del cotxe m’he posat a riure. «Què passa Emma?».
Ha estat un instant, tan sols un. M’he girat i el Ducati, que tenia les potes del davant emparades al respatller, m’ha passat la llengua per la galta esquerra.
Com un tall, s’ha obert al mig del pit. Gos!, una veu que no em coneixia de ben al fons.
El pensament m’anava massa de pressa estanyat en un espai concret. Les paraules del constructor havien estat l’avantsala, havien preparat el terreny, el jove i el nen amb bastons i cadenes s’havien expressat en una forma semblant, amb fàstic i desig, amb covardia; la noia, amb crueltat. No podien imaginar que el dolor que em produïen era una ventura, pagava així el mal que havia fet a la meva filla, llavors no sabia que també al meu Alexandre. M’havia deixat marxar a Marsella sense cap queixa ni paraula; tampoc, cap gest, i aquella absència d’acció l’havia tornat persona insensible dins del meu pensament. El Gos havia alçat el cap, tan sols un moment, quan jo havia corregut a assistir-lo i ell havia deixat de roncar. Llavors vaig sentir aquella olor que, fins a l’hospital, no havia entès que era de benzina.
—Au puta, defensa el teu gos! Obre la boca com ell i ensenya’ns les dents!
Tota la sèrie em va passar de bursada dins de la carraca del Rovirol, amb estranya intensitat. Ell tornava a parlar, però jo tenia feina a completar. El cop al cap i les flames, un instant. El següent, havia estat el servei de Traumatologia de l’Hospital Clínic.
Per respondre a les preguntes de l’Oriol sobre el fet que justament llavors pensés viatjar a Galícia, li he dit que ho havia d’acabar de madurar.
L’altre vespre havíem tornat a casa seva en silenci; després de no localitzar-te, petita, va veure que no estava jo per anar a un restaurant i havíem begut molt tots dos. L’Oriol, per acompanyar-me. He de deixar millor constància d’aquella nit, de la inspiració que em va empaitar mentre l’Oriol i jo tornàvem de Barcelona ben callats. De fet, el Rovirol respectava el meu silenci, conduïa sense paraules. Què importa si no està segur de ser un dibuixant excepcional? Doncs, en aquella zona de desert de veus, s’havia produït una claror al meu pensament. Una idea simple: si l’Àngels era a la ciutat, devia anar a la piscina tal com solia, en tenia necessitat.
L’endemà al migdia em vaig situar en una cafeteria del carrer Rosselló, davant de les instal·lacions esportives on jo l’havia matriculat quan el pediatre havia recomanat exercici; ella hi solia anar a primera hora de la tarda, semblava que era massa fàcil que allò donés resultat, però havia de provar-ho. Els autocars escolars em tapaven la visió de la porta. M’havia desplaçat sota els porxos, a la mateixa vorera. El temps se’m feia intractable, a penes es movia. Al sol d’hivern, em vaig treure la gorra de llana. Si tenia la sort que la meva inspiració encertés, havia de procurar no espantar-la. Em repetia les paraules que havia de dir-li, el to.
Tot era quiet llavors en aquell indret; de tant en tant, semàfor i cotxes, però no gaires. Des de les dues de la tarda l’afluència havia caigut en picat. Em vaig mig endormiscar, estava esgotada i tenia mal de cap.
Quan et vaig veure, ja quasi havies passat, no hi havia trenes castanyes sinó una cabellera arran d’orelles. Ets esvelta i una mica morena.
Bé que ho deus recordar, Àngels, vaig alçar-me i em vaig posar a córrer cridant el teu nom.
Fins que em vaig fixar en un cotxe que es parava davant teu. Com havia pogut pensar que no hi hauria ningú esperant-te? En un instant vas pujar al cotxe, però després, al moment que arrencava, vas girar-te a mirar-me. Els teus ulls em deien sorpresa. Una teia encesa va ocupar el mig del meu pit. Vaig córrer darrere el cotxe, que va desaparèixer plàcidament carrer Rosselló enllà. No sé si et vas girar a mirar.
A l’altra banda hi ha una parada d’autobús, vaig creuar per seure al banc groc dels qui esperen. Allí vaig sentir com m’obria en canal i una torrentada de líquid va davallar. Encara una mena de fus escorcollava el tall de la gola a la panxa.
Al banc groc se’m va fer present la immensa elasticitat del temps. Quanta estona hi vaig restar? Uns minuts?, una hora? Les llàgrimes rentaven la ferida. T’havia vist tan bonica, una petita noia, una nena gran. Paraven autobusos davant dels meus ulls. Pujaven i baixaven cossos que passaven a prop, una desfilada de colors i de veus esquivant el banc pels dos extrems. De sobte, vaig veure un noi amb cabells recollits en una llarga i arrissada cua, amb arracades al nas i a les orelles.
—Ei! Que et puc ajudar?
Li vaig mirar els ulls i vaig mormolar:
—Un taxi.
—Però, et trobes bé?
Vaig saludar-lo amb la mà des de dins del cotxe. «Als ferrocarrils». El vaig veure envoltat de tot de persones que em miraven, dues nenes ja havien ocupat el banc groc d’escorxar.
«Estimada meva, ja no goso posar la paraula que sempre et deia perquè t’has fet gran i, després de tot, penso que no t’agradaria. Em queden ganes de dir-la i d’abraçar-te».
L’Oriol ha engegat i el constructor s’ha posat al davant del cotxe, els fars il·luminaven la seva caçadora de pell gastada. Amb cura, conduint amb suavitat, l’ha esquivat. M’he sentit sospirar. El Ducati era l’únic de tots tres que havia obert boca. Bub. Li he passat la mà pel cap mentre em mirava fixament. S’ha enamorat de mi, ho sé.
Canviar de vida. Potser, en primer lloc, anar a Galícia i veure la Meritxell i allí, qui sap… Però si marxo i no segueixo l’ordre correcte, equivaldria a fugir de l’Oriol i s’ha acabat actuar així. Ell s’ha avançat, necessito pensar en la seva proposició i vaig molt a poc a poc; i també, sobre aquest costum d’escriure que em sembla que em frena l’acció.
L’ordre que destapo i tombo: u, tornar a enraonar amb l’Alexandre ara que sé que l’Àngels és aquí, fer-li complir la promesa que me la deixarà veure; dos, parlar amb el Martí per buscar-hi consell o que m’escolti. O, primer, dos, i u després. Tres, trobar feina. Si no la trobo, anar a Galícia o marxar. O començar per quatre-tres i ja veurem, deixar aparcats u i dos. Mentre hi dono tombs, m’adono que fa uns instants que ni molt menys sabia quin lloc ocupa l’Oriol en l’ordre adequat. Però, en canvi, ara estic convençuda que és el primer punt.
Abans d’avançar vull recuperar l’essencial de la meva vida i, en acabat, deixar la llibreta. Escriure és memòria i calma. Començo per l’inici: he estat filla única d’una parella que estaven molt enamorats, ells omplien modestament el buit dels meus desitjos infantils. No tenien mals records per deixar-me en herència.
Els pares i el pis on vivíem a prop del mercat de Sant Antoni. La mare carregada travessant el carrer; jo, observant-la des del balcó. També, com en somnis, veig el dormitori dels pares amb el llit ocupant-lo en gran part; s’ha enxiquit la cambra? Les tauletes de nit, l’armari-mirall, la catifa amb roses sobre blau marí que, de petita, m’agradava. Rialles. Em sembla que érem feliços.
D’adolescent pensava que jo era capaç de formar una família més feliç encara, tenia dots, m’esforçaria i ho aconseguiria. Llavors estava una mica gelosa dels pares, de la seva relació, que trobava ridícula, me n’allunyava. L’escola, les amigues, la música, els nois, el mirall, no ho sé, em distreien de la disconformitat amb el món. La mare un dia em va dir: vigila no et donis a un home que se’t begui l’enteniment i que després t’abandoni.
Van trobar prematura la relació amb l’Alexandre, a la mateixa escola, per molt formal que fos. És massa aviat, sou massa joves, la seva mare n’està massa, del fill. Em vaig cansar de sentir «massa».
Pensava. No els agrada que festegi amb ell malgrat no ser dels que et conquista amb una mirada incendiària, ni t’estira els cabells mentre te’ls besa i mossega els teus llavis; havia sentit a explicar que, després, sola davant del mirall, hi descobries un sangtraït. Penso si la mare tenia por dels homes com els obrers dels crits i els cops al reixat, del desig sense postissos. De tant en tant em ve el so de les seves veus.
He mirat el retrat que el Rovirol li havia fet: la dolça figura alegre de la mare, els cabells curts, flonjos, què en sabia jo? Els homes, els homes…, deia ella. Jo identificava el mot amb el pare, a qui veia gran, a mi m’interessaven els noiets de cossos plans i un xic vinclats enrere, què tenien ells a veure amb els homes? En el fons adorava la meva mare, hauria volgut ser com ella. Almenys, que s’entusiasmés per l’Alexandre, per la meva relació amb ell.
Aquesta nit ha bufat el vent i he escoltat els pins del jardí, tota aquesta verdor que m’envolta, l’aspre moviment mínim de les fulles de la buguenvíl·lea contra la paret blanca i envellida, a l’exterior de la cuina. He estat sorda a tanta vida… durant anys. Amb el pensament sento la d’arbres i d’arbustos, repasso la presència de les plantes, de cada flor, com un manantial a cau d’orella, diferenciat, que brolla sense doll. El seu murmuri m’humiteja les venes. Però, per més que l’escolto, el magnolier es manté sense brogit, el seu tronc és sòlid com una columna de temple. Em deleixo pel perfum provocador de les seves flors badades, nacre i vellut, una temptació d’estiu.
Recordo que el pare es va entestar durant un temps, dos anys o més, a fer créixer una gardènia. Aquelles flors, també perfumades, molt més petites, duraven poquíssim, la planta es moria. Ell hi tornava. Al final se’n va cansar i va posar al seu lloc una mata de margarides. Just llavors, algú li va assegurar que la gardènia volia fresca i ho va comprendre, ell l’havia situat en terra bona, però al bat del sol. Li va semblar que havia fet tard i les margarides eren alegres, florien sense esforç.
—Però no fan bona olor —deien tots dos, els meus pares. Ha passat l’hora de plantar gardènies.
»M’ha costat molt admetre que fa temps que em deus avorrir. Tot el neguit que el món t’ha donat l’ha provocat la teva mare; a palades, jo he amuntegat sorra humida, fang, podridura, neu bruta, contra la teva porta.
»Tinc necessitat de demanar-te perdó, però, si de moment el millor per a tu és que visquem separades, callo.
»No vull advocats entre nosaltres.
»Si un dia, quan sigui, tu ho vols…, t’espero des d’ara mateix».
Després de fer calor, al ple del dia, una primavera avançada, torna el fred i resto més confortablement al llit, a la cambra dels pares en vacances. El Rovirol s’hauria d’haver enamorat de mi quan era el noi Rovira en comptes de fer-ho de la senyora del davant, de la mare. Vet aquí quin retret més ximple li faig. El cas és que ara malda per entrar dintre de les meves prioritats, de l’ordre d’acció immediata que m’ocupa.
Encara, el record del Denis em sobta. Si ell apareixia i em deia: t’he vingut a buscar, Emma, anem!, què faria jo? Estic segura de somniar desperta, ell ja pertany al meu passat.
Reconec els pardals i les merles, però hi ha ocells que no puc anomenar. Ja vas fer prou, Àngels, de mirar-me del cotxe estant. T’imagino mesos enrere telefonant a l’Ilda, demanant-li socors. Sento la teva veu en un fil.
De vegades el que em proposo em fa mandra. Un a un portar a terme cada punt de l’ordre. Jo només havia vist alçar-se la cadena damunt meu i, després, les flames. Res més. Algú em va dir que amb aquell foc no hauria trigat gaire a ofegar-me.
Un dia, filla, potser et trobaràs refent la vida en un punt antic de la teva història.
Escriure porta records, asserena. Però si vull actuar, assajar cada un dels punts que vaig ordenant, he de deixar les Derivades, la llibreta vermella. Buscaré feina de guia, però abans assassinaré la Desirée. No vull que, com un inflable de línies sense defecte, agafi forma i em suplanti. Prou d’usurpar personalitats i tenyir la llum del dia amb coloraines.
Com el pare, vaig plantar gardènies i se’m van morir. Ara és hora de provar amb les margarides.