Emma

I

Pàgina 3 de 11

Escric per no oblidar-te, perquè no t’allunyis encara més de mi.

Darrere del banc, a terra, he trobat una llibreta gran de tapes vermelles; dins de l’espiral, hi havia un bolígraf penjat. He decidit posar-m’hi de seguida, com si l’estigués esperant.

He pecat, ja ho crec, però no vull que la teva àvia m’acusi encara i em faci retrets. Me’n vaig haver d’anar sense veure’t per segona vegada.

Llavors, la primera, havia estat ben diferent. Ni jo mateixa, encara ara, m’ho puc explicar del tot. Va ser com si en la fosca entrés un canal de llum i em deixés enlluernada. Com deu passar a un reu que ha viscut temps en el resclosit d’un soterrani i de sobte descobreix l’aire lliure; separar-me de tu va ser l’única pena que em vaig endur a Marsella. Anava a escriu-re que no sé si et desitjo res així, perquè malgrat el mal que he fet, que t’he fet a tu, va ser descoberta i felicitat, saps? No, no començo bé. Sisplau, filla, tu que tan sovint m’havies cobert d’abraçades, no em tinguis ràbia. No vulguis del tot oblidar-me.

A casa, després d’haver clavat les dents ben endins del pany, la clau s’hi va travar. Per fi vaig veure el cap de la iaia, obria la porta del pany nou amb precaució; a la mirada, hi vaig descobrir l’impuls de tancar-la tot seguit. Ben cert que jo devia tenir un aspecte lamentable, havia plorat a estones durant tot el viatge; em va fer passar i al rebedor vaig veure la maleta gran. «Aquí tens les teves coses…». Li vaig preguntar per tu, pel pare, no sé si era ja el meu Alexandre. Tots dos estàveu bé, jo havia fallat i la seva mirada m’assegurava que havia de ser per sempre, ja se n’havia fet la idea, no era pas el cas de tornar a començar. L’únic que em calia era escampar la boira emportant-me la maleta. Llavors se suposava que la porta de l’oblit per fi li concediria l’entrada definitiva.

Vaig seure a la butaqueta on de vegades s’esperava el carter vell quan duia certificat i el pare era al telèfon. La Júlia s’havia quedat dreta i em mirava: de mi, no te’n riuràs, semblava dir-me. Jo desitjava abraçar-te, abraçar-la, que m’abracés. Em va dir que estaves de colònies. No es recordava exactament quin dia havies de tornar.

Aquella butaca de cul petit feia el servei que mai no havia previst quan n’era la mestressa, feia temps que la volia treure per inútil i ridícula.

Tantes coses com desitjava dir, les havia pensat amb detall, i allí em tenies callant.

No em preguntis com ho vaig entendre: era temps de sentència i, arribats allí, l’acusat s’ha de mantenir en silenci. Ben cert que jo havia actuat sense tenir en compte a qui perjudicava, què pretenia llavors amb paraules? L’àvia tenia la raó ben sencera i la maleta parlava del resultat de les proves, no hi havia apel·lació. Estic familiaritzada amb cada un d’aquests termes des que el teu pare estudiava la carrera de Dret, llavors passava estones parlant-me de les assignatures.

Tenia als peus la bossa de viatge que havia omplert per seguir el Denis, allí, entre totes dues, era un testimoni que no m’ajudava pas. L’Emma Desirée, una guia turística amb do d’idees i cascavells al cap, atractiva i molt simpàtica, em va bufar a l’oïda: quinze anys tornant-te boja en aquest pis i ara el benefici es redueix a una maleta plena de coses que ni fora de casa no has trobat a faltar.

Després de passejar cadascuna pel propi silenci, la Júlia, sempre dreta i una mica separada, va dir que mai de la vida no s’hauria cregut, ni que li ho haguessin jurat, que jo els tractaria d’aquella manera, que arribaria a malbaratar els esforços d’aquell beneit del seu fill, només enderiat a treballar per a la dona i la nena. Em va estranyar molt que parlés així del teu pare, d’aquell Alexandre número u. Llavors tocava interpretar el meu present. Va preguntar-me si ja m’havien llençat al carrer com un drap brut, després d’arrossegar-me per terra i més. Hauria volgut saber en què pensava quan deia «i més», però no era ben bé el moment de fer preguntes. Va continuar: llavors que just us atrevíeu a alçar el cap, pretenia jo fer-vos passar encara més vergonya? Sentia totes les seves consideracions assenyades i crec que va ser en aquell moment que vaig començar a entendre que un encert pot habitar i resistir temps en silenci, però que un error és molt sorollós encara que el cometis a boca tancada. La guia simpàtica, la Desirée, m’havia deixat tranquil·la i jo tornava a sentir la necessitat de tu, aquella que m’havia jugat alegrement per un plat de petons.

Havia arribat a casa sense pensar què hi podia passar, qui hi trobaria, tan sols esperant enraonar. Sense fer mala sang, si calia, discutir la lletra petita de la nova situació. La Júlia em va fer entendre que l’ordre no era l’adequat. Hauria tocat primerament explicar la situació, cancel·lar el contracte, acordar noves condicions, anar-me’n amb el Denis, tornar, si calia, amb uns drets establerts. Fixa-t’hi bé, filla. Abans de fer un pas assegura que hi ha terra sota els teus peus.

La vegada següent que vaig anar a casa, al cap d’unes setmanes, «no hi ha ningú», em va dir el porter abans que jo pogués deixar anar el bon dia. Havia sortit a trobar-me amb la maleta que jo no havia pogut rebutjar a la iaia, ella tenia pressa d’esborrar-me, i jo, al vestíbul, havia demanat al Víctor que me la guardés una estona; el cas és que devia fer-li molta nosa en l’espai escàs de la porteria.

Va ser el primer cop que el porter em va repassar de dalt a baix com dient: tu ja no vius aquí, o sigui que si vols alguna cosa, paga. Aquella mirada li va valer la maleta sense cap consideració a les dimensions de l’habitacle: vaig dir-li que ja se la podia quedar. I vaig aprofitar el seu desconcert per demanar-li que les cartes dirigides a mi no les posés a la bústia, que jo passaria personalment cada dos dies a recollir-les. Sé que no és possible passar sense que sigui personalment, però vaig trobar que dir-ho donava més força o prestigi a la decisió; entre les persones que m’haurien pogut recollir les cartes, doncs, jo em triava a mi mateixa.

Llavors encara dormia, és un dir, a la pensió.

A l’empresa havia resistit el xàfec del senyor Toll tota distreta.

Què em pensava? Que podia anar-me’n sense avisar i tornar quan em donés la gana? No, ell no hi estava disposat, a aquesta manera d’actuar. A més, havia sentit a dir, sabia amb qui havia marxat, en una paraula. S’havia alçat i se m’havia aproximat com si volgués comprovar per compte propi que no era un ninot de fusta assegut davant seu.

—Jo vaig conèixer el seu pare, Emma, i no m’hauria imaginat mai…

El pare era un home seriós i jo, la guia més capverd de totes les agències de viatges de la ciutat, era la miss de les guies, l’Emma Desirée.

No estava pel que em deia, ho reconec. Entrar al despatx del director m’havia recordat la trobada amb el Denis i, lamentablement, mentre ell abusava del seu dret a clavar-me bronca, jo m’havia absentat, ben abans d’abocar allò que havia vingut a dir, que em disculpava, que necessitava continuar treballant, em calia més que mai. Devia somriure, jo, perquè de sobte el vaig veure molt a prop meu, amb les ulleres gruixudes i els pantalons i l’americana fent joc, observant-me com si fos un escarabat sorgit al mig de la moqueta. La corbata seva tenia el verd de la mar de Marsella i mirant-la vaig tornar a allunyar-me d’ell, segurament encara somrient. Emma Desirée obrint un paraigua de tots colors i la corrua de turistes encalçant-la per escoltar embadalits la seva veu segura, encisadora. De sobte vaig sentir que el senyor Toll alçava el to. Jo no estava bé i em calia anar al metge, s’eixugava el front amb un mocador gran i blanc, no gaire net, com si aquell assumpte li hagués fet superar un esforç per damunt de cinc consells d’administració seguits. Sempre m’havia fet l’efecte de ser la calma personificada, el senyor Toll, gras i alt, tot ell.

Vaig sortir i, passant per la secció de l’Anna, la meva simpàtica companya d’altre temps, va fer veure que no em veia i jo, que anava de dret a la seva taula, a l’últim moment, em vaig adonar que no tenia res a dir-li i vaig fer marrada. No vaig recordar que havia tornat a l’empresa per una altra cosa, no tan sols per sentir sermons i enraonar amb la companya d’esmorzars al bar, havia tornat per recuperar la feina. Potser hi era a temps si rectificava i trucava de nou a la porta del despatx del senyor Toll, plorant i demanant disculpes agenollada sota la seva corbata.

Just quan ho considerava, dreta al passadís, amb les mirades de tot el personal a sobre, va aparèixer el Manel, ell, que coneixia bé l’intríngulis de la casa, ja m’ajudaria. La seva cordial perspectiva de facilitat em va aconsellar abandonar els gestos teatrals. Em va somriure, amb els ulls lluents, em convidava a esmorzar. Tan sols per sortir aparentment ben parada, jo recuperava el meu ofici d’Emma Desirée. Al capdavant de qualsevol grup, pels llocs més recòndits i especials, acabaria triomfant.

L’àvia em va apuntar el número del seu mòbil i em va dir que quan deixés de beure i de fumar li truqués i parlaríem. Em volia pagar una cambra en una altra ciutat, o un pis petit, no sé què va dir, però li havia de prometre que no vindria a Barcelona per res, no tractaria de destorbar el meu Alexandre ni d’acostar-me a tu. D’acord, no tornaré sense permís, li vaig respondre, esperava que se’n rigués i afegir-me a la gresca. Mai més, mai més, no es preocupi, ho deia pensant en la carta del Denis que m’ha d’arribar a l’adreça de casa; si no li feia cas, el porter no em guardaria ja cap carta. Fan conxorxa, entens? Ella i el Víctor parlen entre si com si jo fos una estranya per a tots dos i hagués perdut els drets adquirits.

M’agradaria enraonar-te d’ell, del Denis, però fins i tot jo sé que no convé ni em convé. Ja he esgotat les llàgrimes unes quantes vegades i després que això passa em ve un dolor sec que és com una rufera del desert, tinc la sensació que em parteixo pel bell mig. Provaré de dir-te el que no em fereix. No et pots imaginar com n’és, de guapo. Ros, ulls blaus, una cara ben dibuixada, d’atleta, però refinat, saps, no aquell cap potent que tenen les estàtues romanes. És francès. Em va dir que endevinava el meu secret i allò va ser l’ham. Feia temps que em preguntava per què vivia. Tu eres la meva única resposta. Hauria hagut de ser suficient. El Denis va captar un cabal de felicitat per descobrir-me; per a ell era fàcil, divertit, ser-ne l’instructor. «Amusant».

Si ell hagués sabut (o considerat) que tenia marit i filla tal vegada hauria continuat el seu camí sense enraonar-me i, a mi, potser se m’hauria calmat el pols al cap de poc. No ho sé pas, la seva mirada em va trasbalsar a l’instant.

Va ser un dia que el senyor Toll, el gerent de l’empresa, em va requerir com a intèrpret perquè havia d’enraonar amb un representant d’una empresa francesa del mateix sector. Justament la part de la feina que més m’agradava, perquè el treball de correus electrònics en relació amb la comptabilitat m’era feixuc; recordo que vaig pensar: almenys aquest dematí em passarà volant.

Quan vaig trobar els ulls clars del Denis semblava que era allí esperant-me des de sempre. No els va retirar per res de sobre meu, a risc de ser groller amb el gerent. Sense que es filtrés al seu rostre, anava introduint paraules, al final de cada frase, que em dedicava en exclusiva. Bonica, preciosa, fada, reina… Jo hauria d’haver tallat allí, negar-me a continuar la traducció, buscar la complicitat del senyor Toll i no pas la d’ell, però, Àngels, els hauries de conèixer tots dos per entendre’m. Al final va dir que m’esperava a la sortida per convidar-me. No et creguis que en vaig fer cas. Vaig pensar que, lluny de la roba, que era boig i…

La nit a la pensió es convertia en un neguit insuportable. Dins la fosca els errors m’escanyen, el pensament es posa al número u de la cursa, atent al tret de sortida que és el despertar, i no hi ha fita. Quan encenia el llum cercant oxigen la visió dels mobles convencionals no m’aportava consol, al contrari. Tot seguit venia obrir la finestra. Tampoc no resultava eficaç sinó penós; caminar per la cambra era un galop de cavalls dins del pit, tot sotracs, impuls de fugir de mi. Un dels pocs matins que vaig aconseguir adormir-me, un cop i un altre picaven amb l’excusa de fer la neteja de la cambra. Temien, potser, un ràpid desenllaç? En veure l’adreça de Barcelona al meu carnet, a la dona de la recepció se li havia alçat la cella dreta.

—Un moment sisplau. —Va anar a consultar, i quan va tornar, de seguida va demanar—: Per quantes nits?

En comptes de mostrar-me insegura havia d’haver preparat una història que els despistés, no l’hi hauria costat, a una guia com jo, amb tants recursos per caure bé, però havia fet tard. Era client, però estava sota sospita.

Ara bé, era cosa d’hores, abans de dormir-hi una sola nit parlaria amb el meu Alexandre i em diria vine a casa. Deixaria la cambra abans d’haver alçat el cobrellit. Però no vaig poder localitzar-lo en tot el dia. Van passar uns dies més en què no era enlloc. A casa no responien al telèfon, al despatx no hi era. Llavors se’m va ocórrer, s’havia traslladat a casa de la mare. El vaig esperar i em va dir que tenia molta feina, no tenia esma de parlar de res. Per a ell tot s’havia acabat. Quan jo havia marxat de casa era com si m’hagués mort per a ells, ho va dir en plural. Però, li vaig dir, necessito veure la nena. Era a l’estranger, m’avisaria quan arribessis. Tenia el mateix mòbil? Li vaig demanar quan tornaries i em va dir que depenia. Jo volia que sabés que em penedia d’aquella precipitació, però que ell no havia lluitat per mi ni un segon, m’havia deixat marxar. Parlàvem a peu dret a poca distància de la porta. Tenia la cara a l’ombra i de sobte havia fet un pas cap a mi. Però no havia dit res. Havia alçat el cap al cel com demanant paciència i en tornar-lo a acotar m’havia dit:

—Et truco, Emma, au, et truco.

Al cap de tres setmanes de malsons, de dormir de tardes, de cinema, vaig pensar que havia d’estalviar per menjar i llegir. Si em situava a prop de casa et veuria arribar. Des del parc veig l’entrada. M’evitaria també les mirades interrogants cada cop que traspassava la recepció. Començava a fer calor.

He trobat la llibreta a la bossa, no sé quantes setmanes hi ha quedat. He passat febre, se m’esborra la mesura dels dies quan intento concretar aquest mar, el temps. Sé que era temperatura perquè he tornat a somniar deserts, terra sense humitat, pedres, punxes. Aquest matí, en obrir els ulls, no he recordat cap imatge del son, l’escalfor se n’havia anat. He decidit arribar-me a casa per veure si una mà del porter em signava que m’hi acostés. Em feien mal tots els ossos, necessitava prendre alguna cosa i, abans, m’he dirigit al bar de la cantonada. M’ha semblat que totes les mirades es giraven cap a mi quan hi he entrat. M’he quedat a la punta de la barra, en un racó, a un pas de la porta i, a poc a poc, suposo que els ulls han trobat els seus objectius d’abans de jo aparèixer. El cambrer m’ha encès la cigarreta. No he gosat demanar un conyac, que és el que necessito quan em trobo així, quan m’anava a servir el cafè he fet un gest al cambrer, crec que em coneix. Penso que m’hauria donat conversa si no hagués estat ple… Per a molts homes porto apagat el llum de: hi ha amo, prohibit passar, allò que em semblava l’estat natural des dels dinou anys. I sí que n’hi ha, d’amo, però, on és?

S’ha limitat a posar-me un raig de conyac a la tassa amb aquella velocitat discreta, d’esquena a la barra, potser per evitar que algú volgués salvar-me per una estona. Entre les persones, aquestes són les pitjors; no vulguis mai, sisplau, no ho facis, salvar algú de qui no ho saps tot. I no deixis que ningú et salvi. Desitjo que mai no et trobis en tal pas.

Tu ets l’única que em farà tornar i serem, com abans, una família. El teu pare, el meu Alexandre, no pot fer cap pas perquè està, com te diria, vigilat, massa compromès amb persones que no accepten cap esguerro en el seu historial. I ara jo sóc una bona taca de tinta damunt d’un escrit polit: tapo i faig lleig, la veritat.

El carrer em sembla acollidor. D’aquí cap allà, quan em canso m’assec. Ningú no em diu res si no és de la meva mateixa casta, pecador com jo, entossudit a no deixar-se salvar, com jo. En un banc públic puc escriure en aquesta llibreta que un estudiant va oblidar amb dues pàgines plenes de números i un bolígraf, amb el caputxó blau elèctric rosegat. Derivades. Aquesta paraula és escrita en majúscules a dalt del primer full. Fa uns anys jo vaig estudiar aquest tema i no en recordo gaire res. M’he proposat escriure-hi cada dia i així pensar en tu.

Tens dotze anys, aviat seràs una noia. Potser t’enamoraràs de seguida com vaig fer jo. No ho voldria pas; ni l’àvia, ni el pare, espero. La meva mare va posar el crit al cel i això que va trigar a saber-ho, però l’Alexandre la va anar guanyant, guanyant, d’aquella manera, de soca-rel, que ell té de convèncer sense soroll.

—Sí, és bon noi, té seny —deia, i jo, vinga riure.

Llavors ell ja estudiava Dret i jo em vaig conformar amb Turisme. Havia somniat convertir-me en la guia més entusiasta i més amable, voltar món i no parar mai més en una casa. Però de seguida vaig intuir que no podria treballar de guia i viure al costat del noi de qui m’havia enamorat.

Era quatre anys més gran que ara tu, jo, quan vam començar a sortir amb el teu pare. No he tingut temps d’explicar-te com va ser i no sé si, durant la meva absència en què potser heu parlat de mi, ell ho deu haver fet. Àlex era un dels meus noms preferits; però m’agradava més tot sencer, Alexandre. Vaig dir-li-ho i va agradar-li molt, perquè a ell no li van les coses amb rebaixa, ni les ocasions ni els descomptes, detesta les dreceres i les abreviacions, la loteria; no et dic res de les metàfores. En el cas del seu nom jo hi estava del tot d’acord. Justament les dues darreres síl·labes són les que tenen millor música.

Ens fèiem trobadissos abans d’entrar a les aules i, a la sortida, ens endarreríem per restar sols sense deixar les colles respectives. Jo ho havia explicat de seguida a les companyes. L’única que va callar va ser la Meritxell, amb un gest que no li recordava: va deixar caure el cap com si volgués mirar els seus peus. No vam tornar a ser mai més amigues com abans des d’aquell dia. L’Alexandre havia resistit amb un somriure tota mena de bromes dels companys, ell no tenia un amic més que l’altre, tots li eren per un igual, em va informar.

Ha estat en entrar al mercat del Ninot que m’he recordat de la llibreta. No sé quants dies he passat sense escriure-hi, no m’he trobat bé. Tot i que l’hivern és més dur i el fred m’aterreix, aquest estiu em resulta insuportable. Ja saps com a Barcelona s’allarga la vida durant la nit, els sorolls dels cotxes per les llargues avingudes, els llums dels televisors a les finestres. Ronden colles de joves que de vegades em provoquen per divertir-se. Em sap greu no haver fet el que m’havia proposat, que hagi passat temps sense sentir el seu frec. Els meus dies són l’únic que tinc, i s’escapen quasi tan de pressa com els anys passats. Vull pensar en tu mentre tingui vida. No vull resultar desagradable: així està pactat, que tots hem de morir, el teu pare, l’àvia, i tu, petita meva, però espero que siguis molt feliç abans. No corris a estimar, a comprometre’t, deixa que l’amor arribi com un foc o una ventada, em sents? Espera a notar que sense allò no pots viure. No et precipitis a acceptar succedanis.

A la paret del pati on venen les pageses, hi ha unes paraules pintades. «No a tot». Quan era nena no volia menjar, no volia anar amb ningú que no fos de casa, deia no a la major part dels vestits. Els feia riure. «Així no et casaràs, Emma». Era l’única nina de casa. Com tu.

M’he assegut a l’extrem d’un graó de l’escala que dóna a una porta del mercat; segurament l’has trepitjat alguna vegada i em ve al cap la sola de les sabates de la teva primera comunió, llisa, clara, amb una marca semblant a un escut; abans d’emprovar-les als teus peus hi vaig passar dos dits, no m’hi vaig poder resistir. Quantes vegades he fet petons als teus peus, rateta meva, pessigolles que arrancaven les teves rialles com una cascada? Escric al sol. Les veus de la nit són fantasmes que em tapen l’aire, les del dia em protegeixen.

Sento les dones demanant preus, regatejant, abaixant el to quan es fan confidències; pocs homes. Les mirades em parlen de distància, de neguit. Potser pensen: que no té res més a fer aquesta que seure en unes escales al sol?

Mira les fotos de la teva comunió. Em veuràs amb un vestit verd mar, de fil, els botons eren un xic més clars i tenien una escletxa daurada. Els meus cabells, que no s’avenen amb els assecadors ni les laques, aquell dia me’ls van pentinar ben llisos a força d’escalfor. El to de la meva pell no es barreja bé amb la pasteta de color préssec. Tu saps que sóc morena, fosca i ondulada, negra d’ulls i pestanyes i celles. Fa dies que els miralls no em vetllen l’aspecte, però l’altre dia al caixer una cara em mirava des de darrere el vidre, uns ulls em fitaven, eren els del meu pare que em vigilaven? Vaig fer un salt i no hi havia ningú a fora; era a la primera llum del matí, durant la nit havia tingut fred i m’hi havia aixoplugat. El que havia vist era la meva imatge, abans no m’assemblava tant al pare.

Mira’m els ulls a les fotos i digues si hi trobes llum; n’hi ha una de molt a prop, tu i jo, només les cares. Què donaria ara per tenir-la amb mi. Tu, com un àngel, el que jo no tindré a la meva espona.

Feia poc que havia perdut una batalla: convèncer el meu Alexandre i la seva aliada, la iaia Júlia, que no havies de fer la primera comunió. Estava dolguda. Un cop més el seu acord, un vespre, m’havia fet callar.

L’endemà em va deixar uns diners damunt la taula de la cuina, com si jo amb la meva tarja no pogués triar el vestit escaient. «Posa’t ben guapa», va escriure al bloc de la compra. Recordo que vaig estar una estona mirant les lletres i els bitllets com si em fossin desconeguts que han trucat a la porta i em demanen macarrons i vedella arrebossada.

Una vella, angulosa i enèrgica, m’ha deixat una poma vermella, m’ha somrigut. L’he agafada i li he buscat els ulls, però ella ja avançava, seguida de molt a prop per les rodetes del carro de comprar. Hi he clavat les dents, m’ha semblat dura, em fan mal les genives. He deixat la poma encetada a la falda i he continuat pensant en tu. A la vida, jo no he dit més que sí, sempre que sí abans de conèixer el Denis, i així he fet mal i me n’he fet. Aprèn aviat a dir no.

Algú s’ha posat darrere meu com si es disposés a llegir i jo he tapat les paraules amb el braç dret. Llavors ha esclafit en rialles i se n’ha anat. Et deus recordar que sóc esquerrana. Davant del mirall, quan et pentinava… saps? Rateta, ara aquells instants em semblen dels més bonics de la meva vida; la teva carona, i jo trenant-te els cabells. Per què no fem la llista dels nostres tresors abans de fer un salt per damunt de tot el que ens oprimeix? Em pregunto per què jo anomenava amor allò que sentia i que em va separar de tu. Amor, què és.

Fos el que fos, si ara mateix ell vingués i allargués la mà cap a mi, jo tornaria a fer un pont per sobre de tot i el seguiria. Sé que dient què sento em faig culpable davant teu, però enganyar-te em sembla pitjor. A no ser que… però, no, és impossible. Em temo que aquestes paraules seran ocells sense niu, que ja he estat condemnada.

Un nen ha deixat caure un líquid a la meva esquena. Mentre en un instant em venia la dolçor dels jocs d’aigua i sorra a la platja amb tu, ja dreta, he sentit rodolar la poma mossegada, l’he vista al mig del pati de les pageses, amb senyals de sang d’una dent meva, tota sola ha fet camí per les escales fins que s’ha quedat quieta. I he sortit del mercat disparada.

Sóc a l’avinguda de Roma. Aquesta via permet una certa tranquil·litat, no és lluny de casa, veig de lluny obrir-se i tancar-se la nostra porta, el Víctor que surt amb l’escombra, que acompanya una senyora tot seguint-la mentre enraonen, els veïns d’abans. Cap a la una m’hi acosto per si tinc carta. Escric des del banc. Als peus tinc una catifa de flors grogues, són dels arbres, que han florit amb la primera calor, no et pots imaginar el que aquestes poques acàcies m’ofereixen, no sabia que la bellesa es fes consol.

Les capçades són encara cobertes de flor i regalen una ombra dolça. Les havia vist anant a la feina, els passos ferms, escopetejats per la pressa, me’n deixaven un rastre del tot fugaç.

L’àvia ha deixat d’anar a plaça per no trobar-me? No veig mai la seva figura amb el carro de quadres escocesos sortint o entrant.

Sé que va intentar fer-me tornar a la raó, em fa somriure, aquesta expressió. Em va preguntar si havia acabat amb aquell home i vaig callar, va alçar-se d’un bot i llavors li vaig dir que era a l’estranger. En donar-se per vençuda ha estat tan sols al costat del pare i teu. No podia estar del meu, ho vaig malversar tot en poc temps. Però esperava que em perdonés. Em va dir que no podia, que ha estat massa gros el que jo he fet. Però digues, com s’enrasa la mesura del perdó? Va afegir que, de moment, m’allunyés de tu, havia d’entendre que la meva proximitat et feia molt més mal que bé. És l’únic que jo desitjo, em vaig exclamar, i em va mirar fixament sense aclucar les parpelles, boca closa.

Acaben de passar dues noietes. Van amb pantalons ajustats i ensenyen l’estómac. Enraonen i riuen sostenint, cada una, una carpeta i un mòbil. Ara es persegueixen com dos cadells. Recordo l’escena que miro. Jo sóc una de les dues: la menys alta, la més morena, la que riu més, la que més parla. L’altra és la Meritxell. Ens vam separar quan vaig començar a sortir amb el teu pare; ella era llesta i reservada, diferent, m’ajudava amb els problemes de química i matemàtiques, jo ho feia amb els idiomes, la meva condemnada facilitat per les paraules.

Saps que ell és francès? Podria ser que no t’ho hagués dit ningú; fins podria ser que ni l’àvia ni el pare t’hagin dit que hi ha un ell. Es diu Denis, ja dec haver escrit el seu nom. Doncs, potser un dia t’explicaré unes cartes que em va enviar la Meritxell, tu encara no havies nascut.

Hi estic bé, aquí; avui no fa tanta calor. Estem cansades de passar tu i jo juntes per davant de les antigues oficines de Telefónica, però no ens miràvem els habituals, almenys jo no, i tu, xerrameca meva, sempre em parlaves mentre caminàvem, saltaves. Feia el que fa la majoria, jo, evitar de passar entre ells. Alguns passegen el gos i el duen al pipí-can. Tu saps com estimava la nostra gata, els animals, i ara sento quimera contra ells i els seus amos perquè els tracten millor que a les persones que hem fallat. Sóc a la banda de sota, és més net, hi ha una font de ferro en una cantonada i, sota les acàcies, un petit parc infantil. Procuro allunyar-me’n tant com puc, dels nens, encara et veig tentinejant, amb pala i galleda, corrent cap a mi. Ara acostumen a venir tan sols famílies d’immigrants, sovint dones soles de pell fosca amb tres o quatre criatures. Elles no miren tan prim com els del país. Els jubilats vells tampoc no solen fer fàstics al parc. N’hi va haver un que trobava els primers dies, s’asseia al banc més proper al meu i després de saludar deixava passar el temps. Un dia em va dir:

—Escolti, senyoreta, jo tinc una pensió modesta, però podria oferir-li casa a canvi d’una mica de companyia.

Li vaig respondre que just havia deixat casa per estar ben sola. No l’he tornat a veure.

L’estiu ho ocupa tot, no hi ha escletxa per on no penetri. He trobat en el diari l’anunci d’eleccions, he vist que el teu pare s’hi presenta com a número u d’un nou partit. Ara entenc l’interès de la Júlia d’allunyar-me’n, la dificultat perquè accepti ell de parlar amb mi. Al costat de la meva fitxa, el candidat no resultaria gaire presentable. I potser aquí hi ha la raó de la teva absència. Per a l’Alexandre seria bo que jo ara desaparegués, que no hagués existit. Jo sé com val, però encara em pregunto què aconsegueix aplanant el cap per un projecte polític.

Em sobta ara que ni per interès del partit no volgués retenir-me. Perquè no em va fer cap retret quan li vaig dir que m’havia enamorat d’en Denis, com si ja hi comptés, com si ho hagués previst. Si jo havia trobat un home que m’estimava millor, doncs li semblava bé. Així és ell, el meu Alexandre. Em va obrir la porta de bat a bat sense alçar la veu, sense una llàgrima ni un parlem-ne una estona més. Em vaig quedar alleujada i esbalaïda, havia pensat que em faria preguntes, que em pregaria que rumiés, que em diria com m’estimava. Fins, potser, que exposaria com volia lluitar perquè jo reconsiderés el desig d’anar-me’n de casa, que em confessaria que em necessitava. També havia pensat que em parlaria de tu per retenir-me.

Res de tot això.

M’agradava el seu aguant però desitjava que, si no tenia paraules, almenys em fes l’amor allí mateix. Amb passió. Encara que fos la meitat d’intens que amb el Denis, maldestre, desitjava que em tornés a conquistar i així demostrar-me que al seu costat era feliç de debò o bé que encara podia ser-ho. O, per favor, que esclatés.

Es va posar molt seriós, el plec del front va semblar excavar-li un espai profund, i res més.

I sí, havia trobat un home que m’estimava millor. M’omplia de carícies, pendent de mi al complet, inventava imatges o les treia dels llibres, em regalava roses, a cada moment tenia detalls amb mi. Escoltava agafant-me les mans, mirant-me els ulls. En dos dies havia après els meus gustos. Al seu costat, els carrers, les persones, prenien vida; semblant a l’esclat de llum en primavera quan fa renéixer tot el que es veu. Fins que va passar: jo només podia pensar en ell, en res més. Ben just quan era amb tu me’n distanciava una mica.

La vida amb el teu pare la saps, però, pots recordar-la?

—A dormir, Àngels, el pare arribarà tard, dissabte sortirem tots tres —deuen ser les paraules que més t’he repetit.

Aviat els caps de setmana va tenir reunions d’alt nivell, però, «cap problema», em va dir el primer de tots, «tu i la nena veniu amb mi, hi seran les altres dones, ja veuràs com hi estareu bé». Som-hi, doncs.

Hi anàvem i en tornàvem amb ell, però passàvem el dia entre dones i criatures. Tu jugaves, eres entre els més petits. Per a mi les hores passaven lentes entre converses inacabables. Maquillades i de perruqueria, enjoiades, semblaven entendre de tot. Les escoltava amb tota l’atenció al principi. Jo hauria volgut ser amb l’Alexandre, escoltant què es preparava, però de seguida vaig aprendre que hi havia nivells, alguns temes estaven prohibits a la guarderia. La complicitat de les idees era exacta entre elles, ni cabia en un sol cap d’aquells, tan ben esculpit, que algú pogués pensar de forma diferent.

Vaig dir al teu pare que no hi volia tornar. Li sabia greu, «un dia valdria una excusa», va dir, però no podia deixar d’acompanyar-lo a la majoria de les reunions en dia de festa. És a dir que hi estava obligada. Aviat m’explicaria de què anava tot plegat. Vaig recordar-li la confiança que ens teníem. De debò que no en podíem parlar encara, va dir, però creia que no tardaria el dia que allí on no m’acabava de trobar bé ho celebraríem tots junts com una gran família. Recordo que jo li vaig respondre:

—Sí, que menja i resa unida.

L’Alexandre no deia res quan jo parlava així, només em mirava amb esglai, no sé si tu t’hi vas fixar algun cop.

L’endemà, encara la veig, atrafegada i senzilla, la Júlia venint del mercat amb tot de coses per a mi, va aparèixer a la porta de l’escola quan t’hi acabava de deixar. Amable i somrient. Com solia fer amb ella, aviat vaig buidar el pap de neguits i la iaia, com sempre, amb el cap em donava la raó, ho feia atentament, i després amb dolcesa, com sempre, em va dir que calia que donés suport al seu fill, llavors més que mai, perquè allò a què aspirava era molt important. Va fer-me la confidència: s’estava configurant un nou partit de centre i el meu Alexandre segurament seria l’elegit per encapçalar-lo. Ella n’estava certa. Va engegar a parlar amb entusiasme i, al cap d’una mica, veient que no deia res va parar de caminar i va girar-se cap a mi. Jo estava molt indignada, però vaig intentar parlar serena. No havíem triat junts aquella vida, l’Alexandre i jo, recordo que li vaig dir. Allò empitjoraria la nostra poca relació.

—Tingues paciència, Emma, després de les eleccions s’haurà acabat tot.

La vaig mirar, jo estava molt espantada, la Júlia havia estat la meva segona mare.

—Però no veus que pot ser pitjor? —vaig dir-li unes paraules així i ella es va posar l’índex dret davant dels llavis. «Pssst!». El Víctor s’acostava a ajudar-me a entrar les bosses—. No expliquis al meu fill que t’he parlat d’això! —ho va dir mentre em feia dos petons i amb aquell ample somriure sortia esperitada en direcció a casa seva.

El cel ara és blanc. No et creuries pas quants tons li he vist des del carrer. Quan anava a la feina tan sols mirava el paviment, tenia pressa. Després, et venia a recollir i anàvem a casa, el cel era molt amunt dels edificis i no se m’ocorria mai de mirar-lo.

Aquí em sento lliure i acompanyada, l’esperança de retrobar-te se m’eixampla, tinc la mirada fixa a la porta, quan tornis et veuré. I sí, avui és blanc el sostre i la llum té una claror de perles en grapat. Hi ha moments com ara en què desitjaria així mateix volar.

Malgrat fer l’efecte de caos la ciutat té les seves normes. Passo moltes estones observant la gent sense pensar, talment l’aigua d’un riu que tingués al davant. La majoria d’elles semblen capficades mentre van d’una banda a l’altra. Sovint em vénen cançons, algunes de les que cantava la mare i que llavors jo tenia tan avorrides, poso música a l’espectacle que tinc davant dels ulls. No canto pas, taral·lejo en baixa veu: «… treballava i presumia, espardenya blanca al peu i mocador a la camisa. Ara que m’he fet grandet, m’he posat a mala vida, n’he robat un traginer i em faran pagar amb la vida…». M’agradaria molt recordar-ne tota la lletra, per encetar-la pel principi i seguir-la fins a la fi, com el cabal que ocupa el llit del corrent, sense entrebanc.

Encara, alguns moments, em fa estrany tenir tot el temps del món, jo que també havia anat d’aquí cap a allà; de la feina a tu, quan vas venir, que jo pensava que tornaries l’alegria a casa, perquè quan li vaig dir «Alexandre, estic embarassada», va mirar-me com jo hauria volgut que ho fes cada dia, ni que fos un cop. Estava molt content. Molt. Va posar una ampolla de xampany al congelador i va dir: «truco a la mare i a l’Ilda, això s’ha de celebrar!». No sé per què vaig pensar que l’endemà em faria portar un ram de roses, potser perquè ho havia vist a les pel·lícules. O ho havia llegit. Uns anys després, quan anàvem als dinars amb la cúpula del despatx, vaig sentir explicar a la Mercè que tenia un brillant per cada fill que havia parit.

Avui m’he posat davant de l’entrada de casa quan encara era de nit. Havia somniat que no recordava com eres i m’havia desvetllat en un sotrac. Pensava què li diria, al porter, quan em veiés i em digués no té cap carta i m’acompanyés un trosset per fer-me marxar de pressa. El pensament em perdia greix. Que estava malalta i necessitava ajuda, diria. Al final he trobat aquestes paraules i les he repetit: estic malalta i necessito ajuda. M’he assegut a esperar al graonet de marbre i he pensat en els teus peus que cada dia l’han trepitjat cap a fora, cap a dins. Una onada traïdora ha xocat contra les meves parets i m’ha sacsejat el dintre. Allí he plorat la meva culpa com si fos el primer cop que em pesés, al principi amb trontolls i de seguida, com aigua amarant la terra. Després m’he endormiscat. Fins que he notat una mena d’ombra i he alçat el cap. Un home ben vestit i amb ulleres fosques m’observava a poca distància. En veure que el mira-va m’ha dit que me n’havia d’anar, que no m’hi podia estar, allí. No m’he mogut ni li he respost, fins he tornat a posar el cap damunt la falda. He notat que se m’acostava i he fet un bot. S’ha quedat quiet com si llavors fos ell qui s’hagués espantat, i s’ha posat una mà dins l’americana. Durant uns instants ens hem guaitat com dos enemics. Era jove i es veia fort i àgil. Llavors ha tornat a parlar:

—Te n’has d’anar d’aquí…

M’he allunyat a l’arbre de davant de l’entrada de la casa veïna, llavors m’he adonat que s’havia fet de dia. Quan em girava cap a ell em trobava les seves ulleres vigilant-me. Quan he vist l’Alexandre, he deixat les bosses i he caminat en la seva direcció. L’home ha fet un pas ràpid cap a mi i ha agafat el meu braç esquerre. Molt fort molt fort. El teu pare ha dit «un moment» i l’home s’ha quedat parat.

—Esperi un moment! —hi ha tornat l’Alexandre. I a mi, «què vols?». Feia temps que no el veia i m’he fixat que té bon aspecte, però tots els cabells se li han tornat blancs; de sobte he pensat en el meu, d’aspecte, encara no havia fet la visita a la font, i se m’ha travat la llengua. Ja saps que per a mi és important pentinar-me bé, la ratlla a banda i banda de les pestanyes i l’ombra verda al parpre. Cap dia no he deixat d’arreglar-me, fos on fos. Fins els dies pitjors a Marsella, quan la recorria com un llebrer buscant la presa, el caçador era el meu cor, sense arma, arrossegant al sarró tot el desesper solitari.

He vist com l’home de les ulleres fosques s’acostava de nou i l’estirava per l’extrem d’una màniga i ell el seguia fins a un cotxe negre, que era aparcat davant de casa i que abans jo no havia vist ni sentit. No m’han sortit les paraules. Volia dir-li que necessitava veure’t perquè no em recordava de la teva cara.

Barcelona és una ciutat on les obres creixen millor que la fruita. En totes les èpoques de l’any mouen arrels les excavadores, estiren la tija les grues, madura el ciment. M’he acostumat als seus sorolls, que, abans, no sé si te’n recordes, em treien de polleguera. Fins m’agrada mirar com treballen, semblo un home d’aquells que ronden les cases en construcció com qui porta un cap d’obra als gens. Doncs em passo estona guaitant els nois joves de pell fosca que fan anar pic i pala, en un no-res obren magnífics esvorancs i apareixen les entranyes dels carrers amb tubs de colors i terra. Sí, em sorprèn el to viu de l’argila, la bellesa oculta sota les rajoles. Ara mateix comencen a posar-s’hi, aquí, a l’avinguda de Roma, per sort més enllà d’aquest espai deixat, des del banc contemplo les espatlles dels obrers, nus fins a la cintura, i veig com parlen però les seves veus no m’arriben i tampoc no n’entendria les paraules; vénen del nord d’Àfrica o de més al sud del mateix continent. Veig les espatlles del Denis a un dit dels meus ulls…

En general, la gent no en fa gaire cas, de les obres. Van i vénen, esquiven els forats, s’arramben pels petits ponts de planxa, continuen enraonant o pensant. Mentre m’acostava al bar a esmorzar amb el Manel i l’Anna ni m’hi fixava en esvorancs i bastides. Em va fer molta ràbia que ella em girés la cara. En Manel i jo ens en rèiem una mica. Al seu davant, amb ironies, sense malícia, i algun dia que ella no venia a esmorzar, la criticàvem amb condescendència, som deu anys més joves que ella. Sempre pensava que em donava molt d’avantatge tenir deu anys per endavant de l’Anna i ocupant el mateix lloc a l’empresa, ja veus tu quin pensament estúpid, sovint, ens dóna to. Bons moments, aquells: a dos quarts de deu del matí, el tallat, la galanteria del Manel, que sempre deixava caure un o altre pètal de desig. «T’està bé el verd, Emma», i em clavava els seus ulls foscos de noi formal. «Que t’has tallat els cabells?», i la mà que s’esmunyia a tocar-los un instant. Per a mi era un flirteig com un vol de papallona. Jo li somreia i quan tornava a la feina ja no hi pensava més. Fins a la sortida, o a l’endemà, caminant tots tres sense fixar-nos on trepitjàvem, en vorera llisa o entre les obres, sota arbres nus o florits, camí de l’esmorzar i de la camaraderia. Jo em passava millor aquella mitja hora que no pas, acabada la feina, sola a casa o amb el teu pare estudiant. «Necessito aquest màster, vida meva, ja parlarem després», perquè, quan encara no havies nascut, al principi de casats, en comptes de sortir junts, ell s’emportava feina a casa.

—Sí, surt, Emma, passa-t’ho bé.

Una tarda em vaig arribar a rebentar més de mig sou en roba per a tots dos i li vaig comprar un rellotge d’or. Va permetre que jo entrés a treballar a l’empresa on el meu pare havia estat vora vint anys, necessitaven algú amb idiomes, perquè a l’inici s’havia negat que jo treballés, cap de les dones dels advocats del bufet treballava si no era allí mateix. Com l’Eugènia, que hi fa d’advocat o la Mercè, que hi és secretària. Ja t’he parlat dels diumenges. Tu els pots recordar, però tu eres tan nena… cridaven el teu nom i somreies. Dins del marc de cada record, et veig ara i s’esberla el meu edifici amb estrèpit. He pecat contra tu, perdona’m, Àngels, espero que algun dia ho facis.

Ahir s’estava tan bé a la fresca que se m’hi va fer de nit. Havia jagut durant el dia perquè em feia mal el cap i, a les dotze, estava ben desperta. No havia recollit ni hi pensava quan de sobte em vaig fer el càrrec que el «meu» caixer devia estar ocupat i n’hauria de buscar un altre. No tenia ganes de moure’m, la veritat, el trago m’havia deixat una empenta per als bons records i potser en vaig fer un gra massa. Si tu m’ho dius, petita, jo ho deixo llavors mateix, però que no vingui… ningú amb els seus sermons! Vaig sentir un cotxe que frenava i tornava a engegar de seguida. Res més, fins que al cap d’uns moments, una frenada i una brunzidera em van fer alçar d’un bot. Al primer carril, hi havia un gos estirat.

Té males puces l’animal i des del primer moment vaig ser clara amb ell.

—A mi els gossos no m’agraden!

M’havia mossegat en alçar-lo, li vaig cridar mentre l’estirava per sota les aixelles cap al parc. Com si m’hagués entès, va afluixar la boca que m’havia ensenyat la serrellera de dents. Ens vam mirar un moment, fit a fit, després d’arrossegar-lo. Va quedar entre el respatller d’un banc i els arbustos que marquen el límit; després, tant ell com jo vam preferir deixar de banda qualsevol comentari. Mentre m’estirava al banc, davant del seu, però a la banda de l’edifici, de sobte em va venir la son entre els sorolls de la nit, sentint com es llepava. Ara el veig mirant els cotxes, immòbil. Té els pèls canyella, jo trobo que no és lleig, però m’ho ensumo, ja mai més no es fiarà de ningú de la nostra espècie. M’hi he acostat abans amb un cul de garrafa de plàstic ple d’aigua que deixa una vella torrada als coloms i ha alçat per segona vegada els ulls cap a mi. La mirada d’aquesta bèstia em diu molt més que les paraules de l’àvia. He pensat en els teus, d’ulls, rateta. Quantes vegades devien preguntar «¿on és la mare?», on era jo i per què t’havia abandonat.

Hi torno a pensar. En aquell ambient, casa de camp amb piscina, esbarjo, mentre els homes enraonaven a porta tancada; per a altres dones, una bicoca, jo em notava sota control. No podia prendre el sol, l’aperitiu i prou? Ah no!, silenciar les meves opinions em feia sentir mesquina. Tenia la sensació que des del dia que algú havia parlat del general Franco amb benevolència i jo havia saltat em provocaven perquè hi tornés.

Sabia la resposta del meu Alexandre si em queixava. L’havien acceptat al gabinet quan era un advocat inexpert, tenien fe en ell, corresponia. «A més et preparo una gran sorpresa, Emma, però encara no puc parlar». M’ho havia dit al principi, quan encara confiava en mi.

—M’agrada, Emma, no t’hi encaparris.

El veig inclinant el cap com si em volgués renyar i a l’últim moment s’hi repensés.

No ens vam faltar mai al respecte, Àngels. Per a mi, si això té sentit, ens respectàvem massa. Després, jo vaig començar a treballar i cada mes em gastava la major part del sou. Quan ell arribava a la nit, esgotat, i al cap de cinc minuts d’estar assegut a la butaca s’hi adormia, me’l mirava amb curiositat.

Per fi, quan ja érem estranys l’un amb l’altre i jo deia el que pensava amb veu segura i no assistia a les reunions familiars de cap de setmana, el meu Alexandre posava cara de resignació. Mai no es va queixar amb una paraula. Fins que, com en una cloïssa, on hi havia hagut el moll desitjable del nostre amor, per a mi, les dues clotxes tan sols estrenyien un grapadet de sorra.

Fa dos dies que el gos jeu allà on el vaig deixar la primera nit, darrere del banc, a tocar del pas dels cotxes. Sap que no el vindran a recollir, però allí s’ha quedat i només, de tant en tant, es llepa la ferida que té en una cuixa. Ha passat la llengua per l’aigua dels coloms? És segur que ha deixat assecar al plat croquetes i patates fregides, al seu damunt ara hi ha un eixam de mosques. No sé si a la seva manera espera, però no me’n fa pas l’efecte. M’hi he acostat i ell ni ha tombat el cap, però les orelles semblaven en alerta. Li he dit que no s’agafi la vida així, que, ben mirat, ell m’agrada més que la majoria de les persones. Ni cas.

De moment li pertany l’espai que el seu cos ocupa. És més pobre que no pas jo. M’he enfrontat a uns nois que el burxaven amb un pal, se n’han anat rient i dient paraules que pretenen insultar-me. Ara, només tu podries fer-ho, però no sento la teva veu. Em fixo que l’enyoro tant o més que veure’t.

Em vaig despertar quan encara era fosc. Em vaig dir que el Denis no m’enviava cap carta perquè tornaria a buscar-me a l’empresa, ho vaig tenir clar com si fos la revelació dins d’un somni. Vaig pensar: si ha trucat a casa no m’hi deu trobar. Havia d’anar a l’empresa, però m’havia d’arreglar. He rebuscat dins les bosses i hi he trobat un jersei verd pistatxo ajustat, de màniga curta, que tu em vas regalar un any pel meu aniversari, fa massa calor, però es veia bastant net i, ho vaig decidir, em donaria sort. Per un dia les samarretes massa amples per dissuadir paparres van quedar descartades. Em vaig rentar al raig de la font. Em vaig mullar els cabells i me’ls vaig recollir al clatell amb una goma. Han crescut sense el meu permís. Havia de ser-hi a primera hora, que no se m’escapés a l’entrada. Em vaig mirar en un mirall retrovisor d’un BMW blau com el que teníem i em vaig veure una mica guapa. Amagades les bosses en els arbustos a prop del gos i, perquè havia de trobar-me amb el Denis, li vaig passar la palma de la mà dreta per sobre la closca; sense moure’s em va mirar i li vaig dir: t’estimo. Portava l’empenta de l’Emma Desirée. De seguida vaig córrer a caminar cap a l’empresa, hi tinc una estona llarga, sentia lleugeresa per tot el cos com si m’hagués entrenat per a una cursa.

Vaig trobar les bosses on les havia deixat, el gos no hi era, em vaig asseure al seu banc i vaig tancar els ulls. Una esquitxada d’aigua em va fer una cleca a la cara i vaig veure la colla del pal i de les paraulotes, amb globus de colors, em va semblar que un entre ells era una nena, i vaig tornar a tancar els ulls. Somniava que era a l’hotel de Marsella a dins de la banyera i que m’havia entredormit plàcidament. La segona esquitxada em va fuetejar al mig del pit, al jersei, i llavors ja vaig saber que no em banyava. De sobte vaig veure que portaven el gos lligat amb una cadena i amb morrió posat; ell bordava i els nois li feien cor amb rialles. Em vaig alçar i vaig mirar al voltant. Un xic que no deu passar de quinze anys va deixar anar un mot de dues síl·labes, és ros i d’ulls clars com era el meu Alexandre adolescent, no gaire alt.

No m’hi faig, amb els de l’armilla groga, però els vaig dir que els nois em tiraven aigua. Vaig notar que observaven la guia que ha perdut el nord i el micro, sense obrir boca, ells, home i dona joves, després es van mirar entre si. Els nois havien girat cua. Llavors vaig afegir que el gos que duien no era d’ells, que l’havien forçat.

—És seu? —va repicar la veu seriosa del mostatxo ondulat.

Anar a la pàgina següent