Emma

II

Pàgina 5 de 11

Durant la primera sessió el doctor Martí va demanar-me que li digués què havia passat.

—Ja ho he dit a la policia.

Com si ell n’obtingués informació, de la policia. Vaig fer un esforç.

Em recordava bé de la noia jove que havia aparegut al caixer del banc, a l’altra banda de la porta de vidre. Alçava una targeta de crèdit i mostrava el folre d’una butxaca dels pantalons que duia. Jo crec que m’havia despertat no pas perquè hagués sentit trucar, just acabava de treure’m el dit de l’orella corresponent, sinó perquè somniava en l’Àngels, la meva filla de dotze anys, que, quan la vaig abandonar, era alta com aquella que tenia al davant dels ulls, i tan sols els somnis, de tant en tant, me la porten a l’abast de les mans. I també recordo clarament que em vaig acostar a la porta mentre el Gos roncava, ell que era tant se me’n dóna en tot.

Doncs la noieta no s’assemblava gens a la nena, portava els cabells curts molt llisos, a primer cop d’ull es podia confondre amb un noi, i una expressió trista a la boca, però llavors va fer per somriure’m. Li vaig obrir entre els lladrucs del Gos.

Tot havia anat massa de pressa. Darrere d’ella havien entrat dos nois, empentant-se com si fessin broma. El més alt havia premut la noia al seu cos i l’havia petonejat a la boca pessigant-li el cul i m’havia sorprès que ella li responia com si fos una dona experta en petons. El Gos s’havia alçat i l’altre noi li havia pegat amb una cadena. Eren de la colla del carrer, llavors ja ho devia tenir clar, però tot passava com en un mateix instant, havia corregut a defensar l’animal i m’havia estranyat perquè la parella m’havia barrat el pas un moment. El noi m’havia dit «si ets al carrer és perquè t’ho mereixes!». L’altre anava endavant i el Gos es defensava malament, atrapat en el petit espai del caixer, però al final hi vaig poder arribar, vaig agafar el noi per darrere. Llavors ella va cridar «ara i anem». El noi es va girar, amb la cadena alta, i abans de rebre, sí que recordo una resplendor de flames. Res més.

M’han dit que a prop del caixer van trobar una garrafa amb restes de líquid inflamable que potser era robat d’un edifici en construcció.

Em vaig despertar a la cambra de l’hospital.

—Sap que va ser un indigent qui la va treure de l’oficina del banc?

—Sí.

—Sent rancúnia o odi cap als joves?

—No ho sé…, la nena em va fer pensar en la meva filla.

—Però semblava que era qui donava les ordres.

—No entenc els petons…

—Els diaris porten que té setze anys.

—I l’Àngels és a punt de complir els tretze.

L’endemà de passar la nit en observació amb altres pacients acabats d’operar, em van traslladar a planta i l’Alexandre va venir a veure’m, vaig sentir rondinar algú amb bata blanca: la pacient encara no està per visites.

—He vingut dues vegades, però no m’han deixat veure’t, m’han dit que dormies.

Tant com havia maldat per enraonar amb ell, mai no hi era quan li trucava al despatx, el cas és que, de sobte, si hagués pogut estirar el braç era a l’abast de la meva mà dreta.

Vaig notar les galtes molles quan ell va acostar-me el seu mocador. Era blanc amb una franja blau cel tot al voltant, d’aquells que jo aplanava amb la planxa cada setmana, els últims anys quasi sempre amb el pensament a tres quarts de quinze. No podia aturar les llàgrimes de cap de les maneres, elles manaven per damunt de la meva voluntat, però em vaig fer el càrrec que el meu Alexandre, que ja no ho era, de meu, anava vestit amb elegància, ni massa formal ni massa esportiu, els seus cabells blancs contrastaven amb la pell jove de la cara, colrada amb moderació. Em va semblar atractiu. Feia un petit somriure.

—Com et trobes?

Vaig veure un home amb ulleres fosques que treia el cap a dins la cambra, penso que era el mateix que m’havia agafat per un braç, temps enrere, quan, ben d’hora al matí, m’havia col·locat davant del portal de casa i havia caminat cap al candidat per dir-li que m’havia espantat perquè, de sobte, no em recordava de la cara de la nostra filla.

Havia tingut la intenció de bellugar el cap afirmativament, però penso que no ho vaig aconseguir.

—Necessites descansar, vindré quan et trobis millor.

Llavors havia sentit la meva veu com si sortís de dins d’un pou i m’havia espantat.

—Com està la…?

—Bé, molt bé.

—Quan…?

En comptes de paraules em continuaven sortint llàgrimes, però m’havia entès.

—Quan torni d’Anglaterra et vindrà a veure, t’ho prometo, jo només et demano que no parlis amb ningú, amb cap desconegut, periodistes o el que siguin…

Crec que vaig moure el cap afirmativament, però com la primera vegada, donava l’ordre i sentia el clatell que continuava enfonsat al coixí, rígid.

—Tornaré quan estiguis millor, hem de parlar, però ara descansa.

L’home de les ulleres fosques va tornar a treure el cap i el que havia estat el meu marit durant anys va sortir mentre el seu mocador restava ben estret a dins de la meva mà dreta.

He preguntat a la mare de l’Alexandre, a l’àvia Júlia, com es diu la clínica on sóc i m’ha dit «si no t’importa, millor que no hi barregem noms». He callat i ella m’ha promès de nou que vindràs a visitar-me. És clar que m’importa, però em sento molt feliç i estic una mica nerviosa per si no em coneixes de tant com he pogut canviar i per si t’has fet molt alta i ja no ets una nena.

Sé que no sóc lluny de casa, carrer Enric Granados, i que hi ha una escola molt a prop. A unes determinades hores se sent una cridòria que traspassa fins les finestres tancades i el vapor imaginari de la calefacció. També sé que ha de ser una clínica petita perquè quan la infermera m’acompanya a la visita del psiquiatre recorrem en un no res un passadís de pocs passos. I n’estic certa, tant l’habitació meva com el seu despatx són improvisats. Menys el llit tot és nou, però barat. L’armari, la tauleta de nit i la taula on escric. En canvi, la finestra és vella, amb vidres esmerilats, impossible obrir-la. El llit i el lavabo també són antics. Potser era una sala per a estris de neteja perquè el plat de dutxa i la mànega els he estrenat, però hi ha un llarg aplic d’acer a la paret, antic, amb sis penjadors: per a bates?, escombra i baieta?, drap de la pols? Sóc a l’últim pis, aquí s’acaben les escales. Fa tres dies tan sols i el que més enyoro de l’Hospital Clínic són les veus, aquella sensació de llibertat, ben al contrari d’aquí que sembla un lloc per caminar de puntetes, com imagino un convent de clausura.

Allí sentia moltes persones durant el dia. La dona que passava la baieta de bon matí, després el metge que em va operar la cama i em curava el cap, entrava amb dos o més traumatòlegs aprenents i una infermera. La noia del carret d’esmorzars, la físio. A partir de llavors no parava el tràfec per passadissos i sales d’espera fins allà a les set del vespre. Trobava revistes i podia enraonar amb altres pacients.

Aquí la infermera que em revisa les ferides, la Mònica, i m’obliga a fer els exercicis amb la cama és la mateixa que em porta el dinar. És vermella de galtes, com si acabés d’arribar d’un poble petit, molt poc enraonadora o bé li han manat callar; avui li he dit:

—Els altres pacients estan molt malament…

Ha rigut per a ella, amb una mena de malícia, però abans de respondre ha rectificat l’expansió.

—N’hi ha de tota mena.

—Si volgués sortir no podria, oi?

M’ha mirat de gairell i ha continuat amb la bena.

—Ha de procurar posar-se bona ben aviat i llavors el seu marit i la seva mare la vindran a buscar.

Em parlava com si fos una criatura que no pot entendre el procés però sí alegrar-se pel resultat. És tan jove que m’he deixat portar pel joc de posar esquer a l’ham i a veure què pesco.

—És la meva sogra.

—Ah! Ja havia pensat que físicament no s’assemblaven.

—I mentalment, menys; ella té seny…

Ha continuat la feina sense dir res, però m’ha fet l’efecte que esperava que continués.

—És una dona forta i serena.

—Vostè faci bondat i veurà com es posarà… a to aviat.

Havia dubtat fent un somriure etrusc entre les galtes poncelles. Des de la porta, amb la safata a la mà, ha dit «fins després» i ha tancat. M’he quedat mirant cap allí. Blanc. Llavors he sentit una mena de xiscle agònic, diria que al pis de sota, i tot seguit, una corredissa i un timbre.

M’hi trobava bé, a l’hospital. Abans de comprendre on era i, encara més, què havia passat, m’havia fet ja a les veus variades, al moviment continuat. La policia havia vingut de seguida, no m’havien atabalat gaire, només unes preguntes sobre els nois. El Gos ha mort. En comptes de plorar, me’n sorprenc, llavors vaig pensar, millor, millor per a ell, però havia callat davant d’aquells dos de paisà, home i dona; em sembla que ella anotava el que jo responia. M’havien dit que hi hauria un judici i que em caldria identificar els joves.

Em pregunto per què em vaig resistir a dir com eren. Els recordava a la perfecció, però desitjava esborrar-los del tot del meu pensament i vaig dir que els tenia en una nebulosa. No sé si em van creure, em miraven amb molta atenció. Al cap i a la fi, què importava el que jo digués, no sóc pas una ciutadana fiable.

Des de la clínica, l’hospital se m’apareix com un univers. Em sentia en mans d’una colla de persones; en general, amables, feien la feina i somreien, el meu nom sonava bé dit per ells, com si jo mereixés de debò ser curada, recuperada. Crec que m’ho van fer creure.

Durant els primers dies, al llit del costat no hi havia ningú. Un dia, també amb bata blanca, va entrar una cara nova. Volia saber com em trobava. Em va dir que part de la medicació que rebia era perquè no trobés a faltar el vi i el tabac, però que un dia hauria d’afrontar-ho sense pastilles. Em mirava fixament, jo no intentava pas fugir d’estudi.

—Ara que la fractura comença a curar, que fa fisioteràpia, el doctor m’ha cridat —era la persona destinada del servei de Psiquiatria— per mirar d’ajudar-la.

Si hi estava d’acord, començaria per dir-me què sabia del moment dels fets i jo podia matisar el que ella digués…

—Vostè vivia al carrer amb un gos, des de quan?

Ja hi érem. No era exacte i m’era complicat d’explicar-ho bé. Vaig intentar-ho.

—Jo no vivia amb cap gos. Dins de les pensions les parets em cauen a sobre i fa calor, últimament dormia en un banc, però com que no estava tranquil·la i tenia fred, algunes hores les passava dins d’un caixer. A part se m’estan acabant els diners i penso que és millor alimentar-me bé. Era una situació provisional.

—Més o menys, quant temps portava així?

Em vaig quedar pensant. Poc, no feia gaire temps, però, quant feia que havia tornat de Marsella?

—Bé, no s’amoïni, no té gaire importància. Li agradaria rebre ajuda professional i tornar a treballar i viure en un pis…?

—No sé si puc.

—Però, en té ganes?

—La meva filla, es diu Àngels, m’hauria de perdonar i encara no l’he pogut veure ni demanar-li que ho faci.

—I, què en pensa, dels nois del caixer?

—Hi havia una noia molt jove.

—Sí? Ha parlat amb la policia?

—…

—No importa. Què en pensa, d’ells?

—Que són uns malparits!

—Seria capaç de perdonar-los?

—No ho sé… El Vermell em va salvar.

—Sí, un home gran…

—Un altre malparit, sí.

—Però li està agraïda?

—No ho sé.

—Bé. Recomanaré una teràpia que l’ajudi a assimilar el canvi i a fer les paus.

Era una doctora més o menys de la meva edat, blanca de pell, feia la sensació que mesurava molt les paraules abans de dir-les. Jo tinc els braços i la cara com un cremall de tant aire lliure. Va saludar donant-me la mà i se’n va anar amb els papers als dits tal com havia entrat.

Quan li he confessat la meva personalitat amagada, ha fet:

—Digui’m Martí.

El doctor, el Martí, ha dit que qualsevol persona s’inventa un jo que el satisfaci, que és normal fer-ho; m’he quedat callada.

—Jo també ho faig —ha dit, i ha rigut un instant.

Me l’he quedat mirant, no sé amb quina cara. Ell sembla un adolescent un pèl revellit. És ros com l’Alexandre, més alt i té la cara menuda, fina, porta unes ulleres sense muntura, la bata blanca li va baldera d’una forma especial, la porta sense cordar i se li arronsa un xic dels costats.

M’he preguntat què devia demanar l’altra ànima de l’Alexandre si és que tothom té un doble que correspon al seu desig.

—Quins dubtes té?

Li dic que pensava en el meu marit, bé…, que m’agradaria conèixer la seva segona personalitat.

Ha fet un riure que ha durat un xic més, i jo, mirant-lo, m’he preguntat si pot ser que aquest home jove sàpiga com ajudar-me, som tots tan iguals per trobar solucions als llibres? Es mostra segur rient-se’n així, o just les rialles delaten que està ple de dubtes? És clar que és psiquiatre, però deu haver tingut el temps just per estudiar i ser company o amic, potser, per enamorar-se per primera vegada. L’he imaginat en una mena de festeig com el de l’Alexandre i jo, de criatures. He sentit l’impuls d’aconsellar-lo, però ell s’ha avançat.

—Expliqui’m millor com és aquesta altra Emma.

Francament, m’ha costat. De moment m’he callat que l’anomeno Desirée, però li he dit que és una paia decidida que fa de guia turística, s’ha après bé les informacions de llocs i els accents dels idiomes, atractiva però natural. Tothom la segueix.

A primer cop d’ull sap trobar els homes més interessants, d’aquells que no són d’enlloc i viatgen pertot arreu. Homes intel·ligents, rics, lliures i guapos. Homes que valoren les dones sexis i divertides, d’aquelles que s’esfumen al matí mentre ells es dutxen.

La Desirée s’acabarà enamorant d’un que, a pesar seu, no voldrà deixar-la marxar. Algú que no podrà separar-se’n perquè trobarà que l’Emma és excepcional: maca, llesta, graciosa i dolça. Un home afectuós i educat, que endevinarà fins el més petit desig d’ella.

—El va trobar l’altra Emma?

—Sí, però no va ser capaç d’anar-se’n al matí, just abans d’esmorzar.

—Escriure què pensa li anirà molt bé. I jo vull llegir què escriu per ajudar-la.

La mica de Desirée que se m’havia empeltat tot parlant-ne s’ha arronsat com el meu estómac. A la llibreta d’apunts sobre el tema Derivades hi ha tot allò d’abans… Com si m’hagués llegit el pensament, ha dit:

—Jo llegiré el que escrigui des del dia d’avui; seguiré el nostre treball en les seves paraules.

He pensat que continuaré escrivint a la llibreta i que passaré a net el que pugui interessar al doctor. No tinc res de més agradable a fer.

Les tres persones joves que van entrar al caixer de matinada havien estat detingudes, qui donava ordres era menor, una noia.

L’agressió que havia costat la vida del Gos i hauria pogut fer-se càrrec de la meva va provocar un canvi: s’havia acabat esquivar-me. Quan l’Alexandre va tornar, em va dir a manera de compliment «he deixat passar quaranta-vuit hores perquè em van dir que no et convenien les visites», llavors jo estava ben desperta.

—Emma, hem de parlar!

Continuava essent el meu Alexandre, tan maldestre en la intimitat com brillant resultava a l’exterior.

—I la nena?

—Perfectament! Escolta, necessito que posi’s tota la teva atenció en el que et diré.

Em va mirar molt seriós. Com en l’anterior visita s’havia quedat dret al costat, a prop de les meves cames sota la roba de llit. Sí, era ben a la vora demanant-me que no concedís entrevistes, ja estaven escalfant motors amb vista a la campanya. Ell, un home que es presentaria a la presidència, a mi, un sac de patates que un borratxo, entre flames i fum, havia arrossegat a la vorera. Notava un ralet de riure al coll, com volia que jo li fes una ombra?

—Algú em vol fer pagar políticament per aquesta teva història, Emma.

—Tu també hi tens part, en aquesta història!

—Ja pensava que no hi hauria res a fer!

Tots dos havíem alçat el to de veu. El de les ulleres fosques havia tret el cap, com un saltamartí a qui han clavat empenta i es decanta. De nou s’havia esfumat, just quan vam callar, un temps llarg que devien ser uns instants. Llavors ell havia acostat la cadira al llit i s’hi havia assegut. La veu serena, aquella mateixa que devia fer servir per combatre el contrincant amb elegància.

—Mira, Emma, un escàndol és el que desitja el meu principal opositor per frenar el progrés del partit. Si tu acceptes una entrevista i dius segons què em pots causar un mal irreparable, a mi i a moltes persones que fa mesos que treballen.

—Què podria dir que et perjudiqués?

S’havia tornat a posar dret i havia mirat el rellotge.

—No hi ha manera, oi?

—Jo no et perjudicaré el més mínim, però deixa’m veure l’Àngels.

—Però si està fet!, passa que ara és a Anglaterra, fa el curs allí, abans de Nadal serà aquí.

—Una hora tan sols amb ella i compliré el que em demanes al peu de la lletra.

—Miraré què hi puc fer. Tu posa’t bona i en parlem.

Des de feia uns moments el seu mòbil despatxava unes notes marcials i llançava llums blaus de forma intermitent.

La seva veu d’home complidor, intel·ligent, va sonar dins la cambra blanca com una veu diferent a la que enraonava amb la meva.

—Un moment.

Va retrocedir i em va fer adéu amb la mà esquerra alçada; després va passar la porta i vaig poder sentir com seguia enraonant amablement pel passadís.

Quan el Martí m’ha preguntat per la infantesa, en comptes de l’escola, del pis dels pares al carrer la Cera, no ho sé, m’he recordat del Marc i del Pep.

El Marc era fill d’uns estiuejants com nosaltres i el Pep ho era del matrimoni que portava l’hotel on ens estàvem durant quinze dies. El meu pare era feliç a la Guingueta d’Esterri. Anava a pescar, li agradava caminar entre aigua i verd, contemplar el bestiar, les flors silvestres.

Els seus plaers més preuats eren el silenci dels vespres, la fresca de la nit, les converses a la plaça amb la gent del poble. La mare no protestava, però quan feia maletes per retornar a Barcelona estava de molt bon humor, al contrari de com havia aplegat la roba de les vacances des de la capital. Aviat quedaven enrere les dues setmanes obligada a posar-se sabates i roba còmodes per acompanyar el marit a caminar o a mullar-se en l’aigua gelada sense poder nedar, ella que era tota del mar i de la ciutat. Quan van comprar la caseta a Mira-sol es va acabar el viatge d’estiu al Pirineu.

Doncs jo hi tenia dos amics, a la Guingueta. L’un era pallasset, graciós, preferia les joguines modernes que la pilota i els jocs de plaça, però seguia el Pep quan aquest se’ns emportava a veure les gallines, les egües o els porcs. Ens passàvem llargues estones arrecerats a l’antic rentador de les dones. Si no hi havia cap persona gran, posàvem les cames a dins de l’aigua, caçàvem capgrossos, el Pep en deia «culleretes», enraonàvem, però no em recordo de què, se m’ha esborrat del tot. Jo devia tenir vuit, nou anys. Potser deu. Ells eren si fa no fa, el Pep com jo o un any més gran; el Marc potser un pèl més nen.

Li he dit que sabia que competien per mi sense que ho hagués dit ningú. El Pep es mostrava distant quan érem tots tres, li agradava demostrar que dominava el terreny, pujar damunt de l’egua, estirar la cua als porcs, robar ous dels ponedors. Nosaltres dos el seguíem i l’imitàvem. Però quan el Marc treia els seus bòlids de competició, el sentit de les forces canviava fins que el Pep els estimbava, els feia volar, i el Marc es posava com una fúria i llavors l’altre m’agafava la mà i em portava cap als seus amagatalls. Darrere la paret més arraconada del safareig, al seu paller sota les grans bigues vaig sentir per primer cop la proximitat d’un cos diferent. Recordo que m’agafava per la cintura i em mirava fixo i rèiem. Un dia, mentre la veu del Marc ens cridava ben a prop ens vam asseure a terra i ell em va fer un petó i després em va començar a acariciar damunt de les calces; una sensació nova, intensa i molt agradable em va cobrir els sentits.

No sé com és que explico al Martí, amb tota tranquil·litat, fets que mai no havia dit a ningú altre. Ni a la Meritxell ni a l’Alexandre. Ho faig de forma ben natural, talment haguessin estat esperant el seu moment i ell hagués portat el permís.

Es veu que la primera experiència sexual és important.

Els sorolls del dilluns en un gran hospital em van fer adonar que el dia de festa hi és molt més quiet i pausat excepte a les hores de les visites. Em vaig despertar enfredorida, la claror m’havia enganyat, estava núvol, i era més tard que d’habitud.

Mentre tocava la cicatriu del cap vaig sentir la veu de la Júlia, vaig sortir un moment. Em va dir «fes, fes, vaig a comprar croissants», semblava de bon humor. De cop, davant del mirall, vigilant la pròpia mirada, vaig sentir acostar-se el moment d’abraçar la meva filla. La meva pell era tan colrada, els cabells rapats en la part del trenc i una mica més llargs a la banda dreta, vaig pensar que l’espantaria. Em vaig tornar a rentar, i en acabat, bona fregada amb la tovallola, continuava ben fosca.

En sortir, la infermera de les constants i de les pastilles era allí. Em va semblar molt jove, tan menuda, belluguet, amb seguretat i rapidesa. Pensava que segurament ella no havia fet res de què s’hagués de penedir així com jo. Abans de marxar va recordar-me la cita a fisioteràpia. Quan la mare de l’Alexandre va tornar no portava croissants.

Em va explicar que el traumatòleg de l’hospital es negava a donar-me l’alta i ella s’hi havia enfrontat. Que l’escoltés amb la màxima atenció. Ella havia trobat un lloc on estaria ben atesa i faria els exercicis per millorar la mobilitat de la cama. A més, hi rebria atenció psicològica tal com havien prescrit a l’hospital. Tant l’Àlex com ella creien que m’atendria millor un psiquiatre del mateix hospital, però que em visités particularment. Jo tan sols havia de firmar un document en què em donava per entesa que deixava el servei sense haver finalitzat el tractament.

Cada cop, Àngels, estaves més a prop meu. Per la meva banda, tan sols em calia vèncer la vergonya que la cara, tot el meu cap, em provocava davant del mirall.

Sóc a la clínica, escrivint a la llibreta de Derivades.

Sé que no s’estreny el meu pit i no s’aplana el sostre contra el meu cos perquè estic medicada. Si no prengués les pastilles, engegaria a fugir d’una banda a l’altra com a Marsella.

La primera vegada d’aquesta sensació va ser a l’hotel, després d’hores i més hores esperant que el Denis vingués, intentant establir contacte amb ell; el seu mòbil, per allí on m’arribava la seva veu càlida i riallera, no feia cap senyal. Llavors vaig sentir abatre’s el món al meu interior, com si fossin murs de ciment que busquen un espai per desplomar-se. L’espai era el meu pit, el meu coll. Els batecs del cor ressonaven per la cambra com timbals atacats per baquetes descarregades per braços potents de penitents. Només rondant pels carrers, mentre escorcollava les cares dels homes esperant reconèixer la d’ell, el cansament em va alleujar l’ofec, em vaig acabar asseient en un banc públic i per fi, retuda, em vaig adormir.

No sé si està estudiat en els llibres de psiquiatria, ho vull preguntar al Martí, però a pesar que el meu cap té la calma de la medicació, de vegades noto a les cames el record de la fugida, l’impuls de sortir a l’aire lliure, de vagarejar fins a l’extenuació que porta a l’oblit. Trobo que s’assembla al que em van explicar un dia, a sentir picor al peu que ha estat amputat.

El Martí m’ha demanat que li parli de la relació que tenia amb l’Alexandre quan vivíem junts.

He recordat que ens havíem promès confiar-nos fins les coses més petites, d’un cap a l’altre, que entre tots dos no hi hauria secrets.

Hi ha una anècdota dels primers temps de casats. Vaig explicar al meu Alexandre que la seva mare m’havia dit: als homes no se’ls ha d’explicar tot. Vaig riure en veure com quedava tallat. Ell em va renyar: Emma, que de mare només n’hi ha una. Me’n recordo com si fos en aquest mateix moment, em va fer molta gràcia, vaig continuar rient i ell, sorprès.

Érem joves, nosaltres, i moderns. Ens sentíem diferents en tot de la generació anterior. No pensàvem amagar-nos res, la nostra vida havia de ser un llibre obert. Normalment jo feia les frases sobre els grans pensaments o decisions i ell deia que hi estava d’acord.

Ha dit el doctor que sembla la reacció d’algú a qui no li agrada comprometre’s. No sé pas si hi estic d’acord. Però, sí que tinc clar que el meu Alexandre va canviar quan va entrar de passant al gabinet d’advocats, i encara molt més quan un d’ells el va introduir en un grup polític… El Martí ha alçat una mà.

—Millor que no em diguis noms… —ha fet.

Jo havia accedit que ens parléssim de tu amb el doctor, em donava confiança, però la descarada Emma Desirée li ha preguntat si tenia por. Ell ha fet un canvi d’expressió i s’ha posat en guàrdia, però tot seguit ha rigut.

—Sóc aquí per provar d’ajudar-te, Emma. Què en fem de barrejar-hi noms?

Li he demanat per què jo no sabia el nom de la clínica on era tancada ni si hi havia més pacients com jo. Ha respost que fins que no m’hagi deshabituat del tabac i de l’alcohol, dels atacs d’angoixa, cal que estigui ingressada amb control de medicació. Opina que sortir al carrer podria comportar una recaiguda. Ell em dirà el que jo vulgui saber.

Encara la guia Desirée no s’havia fet fonedissa i ha respost ella, amb cara de tant se me’n dóna, i ha dit que les pastilles em fan somniar.

—Digues, què somnies? —ha sonat alleujat el doctor.

Havia somniat que la meva galta fregava l’asfalt i esperava plàcidament que la vida acabés de sortir del meu interior. Indiferent en aparença, com una planta brollant d’un test tombat. Em fixo que no sé per on sortia. Per la boca?, potser pels ulls; sí, em sembla que era per unes òrbites plenes de llum que enfocaven el paviment mentre veia allò que no havia pogut imaginar mai, que, en uns segons, la desfilada de fets viscuts avançaria rabent per la passarel·la del pensament. L’Àngels tentinejant corria i jo l’esperava aguantant el cos sencer amb els genolls doblegats tot seient en una cadireta d’aire.

Quina galta era? A veure? Crec que estava estirada del costat esquerre.

Més o menys me’n recordava, del somni, però li he dit que no tenia ganes de parlar-ne, que era un somni inquietant i que m’ho passaria malament, potser un altre dia. Ha callat un instant, el seu silenci m’ha pesat com un mussol a la parpella. Ha estat un mal començament de sessió. Potser per això m’ha demanat pels temps feliços amb l’Alexandre.

—Abans de casar-nos.

—Així, quan comença la intimitat comencen els problemes.

—No, no, tan sols va coincidir. Ell feia poc que treballava al despatx d’advocats quan ens vam casar. Del matí a la nit les reunions i les hores extres eren habituals, però quan arribava a casa era carinyós i teníem projectes. Ara bé, més tard, quasi sempre calia anul·lar-los.

Com si hagués madurat vint anys d’un dia a l’altre. El meu Alexandre convertit en un col·laborador de l’advocat en cap. En parlava amb paraules gratacel, d’ell, estava orgullós de la confiança que li feia, apostava per la seva persona. No li podia fallar.

Recordo que li vaig dir que devien valorar la seva preparació i capacitat de treball. Ell va fer una rialla. Hi havia una dotzena de persones d’aquestes característiques dins del mateix despatx, «bé, deixem-ho en mitja!, però amb una diferència, tenen doble experiència que jo».

Una mica per despit, és veritat, jo li havia dit que potser justament els calia algú que comencés, una persona jove a qui poguessin manejar… Per primera vegada m’havia mirat amb barreja d’incredulitat i desencís.

El Martí m’escoltava amb el cap de nen inclinat a un full on jo veia de forma invertida una línia escrita i dues ratlles dibuixades fent angle. No tenia ganes de continuar parlant d’allò.

—Em sembla que ja no hi ha res més.

—Però, les estones junts estàveu bé?

Li he explicat com li parlava a cau d’orella quan ens posàvem al llit. Encara em veig abraçada al seu cos, olorosa del bany, amb camisa de dormir de tirants fins. Li parlava a poc a poc en veu baixa com si tingués por de despertar-lo, just al contrari del que desitjava, esperant que tota la son fos una broma i que el desig del meu cos li llevés el cansament. En realitat, ell s’adormia a l’acte d’estirar-se al llit.

Embolicada amb tot de pensaments oposats, esperant la materialització del gran amor que per mi sentia, recordava els meus pretendents de les vacances, els dos nens que competien per mi sense un mot respecte a això, em solia mantenir en vetlla fins que la son em tombava a la matinada. Quan em despertava, ell ja devia ser al despatx.

També li he dit que jo m’havia fabricat un núvol ideal per a nosaltres dos i no em vaig donar per vençuda gaire de pressa. No sé pas quant de temps va passar! Perquè després del primer desencís, la il·lusió de la nena ens va fer surar.

—Algun fet remarcable que marqués un tomb?

—Recordo el dia que vaig comprendre que el que em passava amb el meu Alexandre no seria transitori, un canvi. Aparentment la situació era ben corrent, es tractava de buscar la primera escola per a la nostra filla. Ell va proposar una escola religiosa, en tenia molt bones referències de companys del despatx i havia anat a recollir informació. Era a la part alta de la ciutat. Nosaltres no érem practicants i vaig prendre-m’ho de broma. Quan vaig veure que havia comès un error vaig dir que no hi estava d’acord. Ell ho sentia, pensant-se que aniríem a la una com fins aquell moment, la mare aquell matí ja l’hi havia matriculat.

Vaig notar que sortia de polleguera, vaig deixar-lo amb la paraula a la boca i vaig sortir de casa. Vaig plorar pel carrer com una nena perduda, no podia parar, per primer cop em vaig fer càrrec, perplexa, que era infeliç. Quan vaig retornar vaig trobar-hi la Júlia que m’hi esperava, l’Àlex no s’aguantava i feia estona que dormia. Llavors va dir que comprenia com em sentia, va deixar que em desfogués i després va treure importància a les escoles i a la religió. M’havia preparat una mica de sopar.

Des d’aquell fet vaig deixar d’intentar que em fes cas en qualsevol qüestió, de bressolar-lo a la nit esperant almoina. Ell no va semblar fer-ne esment, les exigències del partit anaven en augment.

Quan el dia a dia em feria del tot, sortia de casa, em convertia en l’Emma Desirée, alegre i desimbolta, sense problemes ni compromisos, banderejava per carrers i botigues, sentint un grup atent al meu darrere. Comprava i retornava, ningú no em feia comentari de les meves disbauxes solitàries.

—Podia haver-hi una altra dona al despatx?

He rigut. De debò, he rigut amb ganes.

Només arribar a Marsella, en un atac de plors pels sentiments de culpa, el Denis m’havia dit que tingués per segur que el meu marit m’enganyava.

—No. Ni al despatx ni enlloc.

—Sembles molt segura.

Encara em quedava una mica de riure.

Un record de l’hospital.

Em van despertar moviments precisos, de rodetes esllisant-se pel terra, xiuxiueig, frec de llençols. Havia somniat en el meu Alexandre; el trobava sota un munt de terra i molsa; quan m’hi acostava veia que era una roca pesant allò que ell tenia damunt del pit.

Al costat havia quedat ingressada una dona gran. La infermera em va dir que l’acabaven d’operar d’una fractura de fèmur. Grossa, la cara extremament pàl·lida, semblava adormida. També, que procurés no fer soroll, que necessitava descansar molt. «Ara li portaran el dinar», em va somriure, com si ella fos la mare i jo una nena petita que rebia un caramel a canvi de fer bondat.

Jo ho feia així, amb tu, rateta estimada?

Algú que podia ser el fill de la senyora del llit del costat va venir quan jo havia acabat de dinar i pensava que si estaves a punt de visitar-me, quan ens retrobéssim no podríem estar soles. La Júlia m’havia fet notar que per a tu seria millor veure’m quan ja caminés bé i no estigués tan fosca de prendre la intempèrie. L’home, cepat, amb una cara saludable, grans entrades en un front ample i ulls rodons d’òliba, anava amb samarreta de màniga curta, desafiant el temps de tardor.

Primer només va saludar i de seguida va ocupar la cadira que hi havia a prop del llit de la senyora gran. A l’altra banda d’un arbre metàl·lic penjaven fruits de sèrum i medicació. Va posar-se a llegir d’un volum gruixut. De sobte, es devia fixar que jo escrivia a la llibreta de cobertes vermelles, em va preguntar si prenia notes. Vaig respondre-li que sempre he tingut tirada a escriure les meves coses, però que ara ho faig perquè m’ajuda. Llavors em va donar la seva visió sobre les persones dins dels hospitals, vaig descansar el bolígraf damunt del paper per escoltar-lo millor. Em va etzibar que qualsevol acció o idea trivial queda arraconada a l’acte «en llocs com aquest», fins esborrada.

—Aquí dins es fa palpable el que al carrer és tabú, es parla de la malaltia i de la mort, les persones són menys superficials.

Com justificant-se, va afegir que fa de professor de filosofia en un institut. La seva facilitat de paraula em feia callar.

Després, la senyora va bellugar i va deixar anar uns sons; dirigint-se a ella l’home que podia ser-ne el fill alçava el to de veu, però aviat tots dos van callar i no vam reprendre la conversa. Vaig endreçar la llibreta al calaix i em vaig tornar a adormir; en despertar, el professor feia capcinades, al final va quedar amb el cap tombat a un costat i la boca un xic oberta.

Llavors va entrar la Júlia i en veure ocupat l’altre llit va quedar un moment travada.

—Ens n’anem —va dir.

I que havia tingut un dia fatal i que li estalviés preguntes. S’acabava de discutir amb aquell tossut de traumatòleg que l’havia acusada de pressionar-me per abandonar el tractament. La vaig veure rejovenida, plena d’energia, anava més arreglada. De temps que tenia cura del fill i la néta, la feina meva d’abans. A sobre, havia de resoldre la papereta que li havia caigut després de la nit del caixer, però es veia que n’era del tot capaç.

Vaig callar pensant com podia arreplegar la llibreta sense que ella se n’adonés.

Li vaig signar la cortina blanca entre tots dos llits i ella va estirar d’un extrem i va fer un soroll d’anelles i després va tornar a bufar.

Em vaig vestir en un moment amb els meus vells texans i una samarreta ampla de màniga llarga blau cel, no gaire neta, sens dubte el millor que tenia; primerament havia situat la llibreta al fons de la bossa. Quan vaig baixar del llit la cama em va fiblar com si m’avisés, no marxis. Vaig fer córrer la cortina, l’home que semblava el fill de la senyora i dormia tenia els ulls ben oberts i em mirava fixament.

—No és la seva mare, oi?

—No.

Llavors mateix la meva sogra, es veia que havia sortit, va entrar a la cambra i va dir:

—Ah!, ja estàs, t’ho agraeixo, Emma, avui més que mai la docilitat em sembla una virtut.

Li vaig veure a la cara que no li agradava com anava vestida. El professor es va acostar quan jo era arran del llit de la que devia ser sa mare. Em va mirar als ulls amb atenció.

—Emma, ha estat un plaer molt breu! Sobretot, gràcies per…

La meva sogra esperava sostenint la porta oberta. Ell va girar-se a mirar-la i la Júlia va sortir precedida d’un altre esbufec.

—Gràcies per no amagar que necessita ajuda!

Va besar la meva mà carbonera de tant sol i aire lliure, com la cara. Al corredor, esquivant persones amb barnús i àgils bates blanques, cadires i arbres metàl·lics en lent moviment, em vaig demanar si hi havia un espai entre la Desirée i jo, un lloc amb temps on pogués viure.

El cotxe, negre amb vidres opacs, com el que vaig veure davant de casa aquella matinada que l’Alexandre se’m va acostar. I el conductor semblava el mateix home que l’esperava en aquella ocasió. En tot el viatge no va parlar, i va mantenir les ulleres, de vidres foscos, damunt del nas.

La Júlia em va preguntar què tenia ganes de fer quan estigués bé del tot. Feia l’efecte d’haver canviat l’humor en sortir de l’hospital. D’estudis, de feina, de perfeccionar idiomes a l’estranger, una estada en un lloc tranquil, em va fer pensar en la vella caseta de Mira-sol, que al final no havíem fet arreglar tal com jo havia desitjat. La pell negra dels seients com si m’anés prenent l’aire, perquè no em deia quan vindries, Àngels, tornava a estar atrapada?

El cotxe va alentir quan passàvem pel carrer d’Enric Granados, el conec bé, però va entrar en un portal d’aquells d’abans que tenia un pati i no vaig poder saber de quin carrer estava a prop. Havia tingut uns instants per veure joves asseguts a terra, d’esquena a la paret, amb les seves expressions melangioses o desmenjades, alguns fumaven. Dos o tres van alçar la vista als vidres opacs i de seguida em van quedar enrere. El de les ulleres negres va obrir la porta de la meva banda, em va agafar la crossa, la va emparar al cotxe i, com si jo tingués cos de fullola i fóssim coneguts de tota la vida, em va alçar del seient estant i em va posar dreta damunt el paviment. Vaig tenir el temps just de llegir: Cures pal·liatives.

Encara ara quan em desperto a la cambra de la clínica, miro la finestra esmerilada i penso en una peixera. No hi ha cortines, no serien adequades. La pols conté gèrmens i els plecs de roba, la pols. La clara peixera sense aigua, l’escata del meu cos sense plecs. Les pastilles fan que l’aire m’arribi als pulmons en comptes de tallar-se just a sota els narius com temps abans.

El primer matí, en despertar em recordo banyada d’una llum cotonosa, de somni. Devia ser agradable perquè em vaig trobar somrient, però al mateix moment vaig notar el dolor de la cama fracturada i operada. Vaig restar ben quieta fent-me la il·lusió de no tenir-la. Jo era un peix de llavis botits i desmesurats, ulls de costat, amb una aleta posterior rígida.

El dia abans, la Júlia havia saludat el conserge, havia somrigut a la recepcionista, sense aturar-se. Vam anar cap a l’ascensor i, a dins, va pitjar el botó més alt, quart pis.

Un corredor d’amplada mitjana, una llum declinant damunt l’enrajolat beix. El xofer ens va deixar quan totes dues vam haver entrat a la cambra; no hi va posar els peus, ell, només aquella mirada per mi desconeguda, que li devia quedar tenyida de fosc pels vidres de les ulleres potents. Allí ens esperava la Mònica. Riallera, amb galtes rosades, em va semblar tan jove, aquella primera vegada. Em feia un somriure un xic badoc mentre la Júlia parlava, com quan t’han avisat d’un espectacle i per fi s’alça el teló i ets a primera fila.

Sense veure el cel, la claror sembla minvar en comptes de créixer.

Va ensenyar-nos la cambra, vam col·locar les quatre coses i llavors, a un gest de barbeta amunt de la meva sogra, la noia va sortir.

—Abans que em preguntis quan vindrà, la nena està malalta i no ha pogut viatjar. No, no t’esveris, és un refredat, però molt fort, té febre. Demà vaig jo cap allà i estaré uns dies sense venir-te a veure, vindrà l’Àlex. Per què plores? Et dic que no és greu!

Abans la Júlia no esbufegava.

—Ah! Demà tindràs la primera sessió de teràpia amb el doctor Martí, de l’hospital, ens l’han recomanat. I la Mònica et farà els exercicis de la cama. Et deixo el meu número de mòbil, però et prego que no em truquis per tonteries.

Tinc l’esmorzar al davant. Torrades, melmelada, mantega, cafè. Una cortina de veus joves ha corregut entre el menjar i els meus pensaments. Sonen lluny, com un eco d’altre temps, des del carrer o en un pati de l’interior de l’illa. Penso en els meus dejunis al banc del parc de les acàcies, enyoro mirar. La dels coloms, el que corria amb xandall, el carter, la de la neteja, amb el seu cigarret i aquell gest adust que semblava que era sola al parc. El Gos.

De vegades m’ha passat, he notat els sentits atents a algun fet o notícia, deslligats del voltant, absents al present i concentrats qui sap on. I de sobte arriba una paraula. Malalta, i una allau d’imatges t’ataca amb força.

I si allò simple esdevenia greu, i si li passava alguna cosa… important!, si se’m moria? La meva filla tenia febre i jo, en un lloc estrany, lluny d’ella, no hi podia acudir. «Rateta meva», al capçal del llit, mel amb llimona, peus calents, trucada al metge, un conte, una cançó, dorm una mica. Quantes vegades l’Àngels havia estat com llavors, sense la seva mare, que havia fugit a França, convertida en una d’aquelles dones que han perdut el nom?

Malalta. Amb aquesta paraula quedava justificat que jo no pogués abraçar-te encara.

M’ha sorprès que el Martí, avui, tan sols començar la sessió, m’ha demanat per la Júlia. Ell la coneix abans que a mi, és qui va contractar-lo, no? A més jo li n’he parlat més vegades que de ningú altre. No ho sap tot encara, de la mare del meu Alexandre? Tot això li he dit i ell tan sols callava i em mirava fixament.

Podria escapar-me’n deixant que l’Emma Desirée es tapi la cara amb el paraigua de galls, un de cada color.

Ja hem enraonat de temes importants perquè ara jo li surti fugint, he pensat. M’afecta encara la meva reacció durant la sessió anterior. M’havia alçat de la cadira i li havia etzibat que retirés el que acabava de dir sobre el Denis. M’havia frenat veure que ell no s’apartava ni un mil·límetre sinó que em fixava els ulls i m’ho repetia:

—El Denis et va abandonar.

No, el doctor no tenia por de la meva empenta, jo havia tornat a seure i m’havia posat a plorar. Va afegir que no en sabíem les causes del Denis ni ens havien d’interessar, nosaltres analitzàvem els fets del passat per aprendre a viure el present. Llavors havia conegut la superioritat d’aquell home, més jove que no pas jo.

I ara li tocava demanar-me com la veig, quina opinió en tinc, de la Júlia.

Havia intentat no pensar-hi. Però el Martí semblava atent per endavant a les paraules que li havia de dir. Sentia el rancor a punt de saltar d’una gran comporta plena que havia acumulat durant dies o anys.

—Ella és com cal, ja està tot dit.

Temps abans havia estat la mare afectuosa, la còmplice en decorar el pis i comprar roba abans de les noces. Havia ocupat el buit que la mort dels pares havia deixat. Pendent de mi, del seu Àlex, de nosaltres a cada moment; de la nena, després.

El Martí no ha obert la boca amb preguntes per ajudar. He alçat el cap i allí m’esperava la seva mirada exigent. Ho faig pel teu bé, estic col·laborant a la teva recuperació, semblava cridar.

—Em va dir que l’Àngels estava malalta el dia que jo vaig ingressar a la clínica; per aquest motiu l’endemà no vindria a veure’m tal com l’Alexandre i ella m’havien promès. A l’hospital, m’havia fet signar l’alta voluntària, on jo reconeixia que me n’anava interrompent el tractament perquè així quedava a recer dels mitjans. Era l’Alexandre que hi quedava, què em fan a mi els mitjans!

L’endemà ella viatjaria a Londres i quan l’Àngels estigués bé la portaria a Barcelona i em visitarien. Li vaig demanar que li truqués llavors des del meu costat, necessitava sentir la seva veu, com es trobava en aquell moment. Es va alçar callant. Llavors em vaig agenollar al seu davant, la cama operada em va fer exclamar… i em va renyar, com volia curar-me si no anava amb compte?, va dir-me amb un esbufec. Va prémer un timbre que hi havia al capçal del llit. La Mònica, la infermera, va acudir tota somriure. Així mateix, al cap d’uns instants, va tornar amb una pastilleta, va dir, que, per força, m’havia d’anar bé.

La Júlia caminava de la finestra a la porta i des d’allí retornava. Li vaig dir que em digués la veritat. Silenci. Només una cosa: que la nena no estava malalta.

—Movent els fils al més alt nivell hem aconseguit frenar l’aparició d’un reportatge en què es relacionava la perdulària atacada en un caixer amb el candidat designat per aquest nou partit per la circumscripció de Barcelona en les pròximes eleccions a president. Et sembla poc el mal que has fet i que ens continues fent?

Feia uns instants que ella tan sols trepitjava d’aquí cap allà. Els tacons marcaven el ritme amb passos ferms. Llavors va agafar la bossa i la jaqueta de damunt del llit, em va mirar fixament i se’n va anar.

No sabia que l’odiava, però veure que el Martí ho entenia així m’ha confirmat els meus temors.

Li he dit que em vaig posar de seguida al llit, la pastilla em faria efecte. Escoltava els sorolls lleus del pis de sota. Podia pitjar el timbre i ho vaig fer. Vaig demanar a la Mònica que em fes companyia, em podia explicar un conte, una anècdota, d’on era ella i què hi havia al seu poble. La noia va riure, no sabia què dir-me, vaig estirar la mà cap a ella, començava a notar lassitud al cos. Amb la seva, blanca i rosada, va posar-me els braços sota cobrellit i llençol abans de parlar.

—Jo vivia a Castellterçol…

Anar a la pàgina següent