Emma

III

Pàgina 7 de 11

Vaig sentir una de les corredisses del personal de la clínica i em va ser com un tret de sortida. S’iniciaven les tres setmanes en què el doctor Martí viatjava als Estats Units. Sense l’aliment de les sessions amb ell, els meus escrits es perdrien en corriols de laberint com ho feia el pensament. A la sortida hi eres tu, filla.

De sobte, la sensació d’aïllament va despenjar-se damunt meu com si fos una lona que esperés divendres vespre per tapar els objectes de la rutina setmanal i m’hi atrapés a sota. Vaig repassar la meva situació a «Cures pal·liatives». La Mònica devia estar entretinguda ajudant a fer els preparatius del comiat definitiu del pacient que havia provocat l’últim esvalot. Faltaven dues hores perquè pugés amb el sopar en safata. Tenia la llibreta vermella, dos llibres i un aparell de televisió.

La torre de Mira-sol, que m’havia retornat a la memòria amb lentes passes, de sobte, va agafar una forta embranzida cap al present. Com si insistís a saltar del record nostàlgic al futur immediat. Se’m va representar com el lloc ideal per acollir-me en aquell període d’espera solitària i resituació.

Vaig vestir-me tal com havia arribat des de l’hospital, amb els texans i la samarreta blau cel. La jaqueta d’un xandall verd fosc, amb ratlles blanques paral·leles al nivell aproximat dels canells, va semblar-me la peça del meu repertori més adient per dur al damunt.

Amb la bossa de Marsella a la mà, l’oïda prenia el pols de la planta quatre. Vaig baixar sigil·losament el tram d’escales i vaig esperar. Quan el silenci va ser complet a la planta tres vaig continuar. I així, fins al vestíbul. Allí hi havia quatre persones formant un redol de xiuxiuejos. Vaig esperar i, en veure que una infermera es dirigia afuada cap a l’escala, vaig fer el cor fort i vaig sortir-ne amb decisió. La mica de vacil·lació de la cama operada no va fer soroll. Pensava: d’un moment a l’altre es desencadenarà el meu nom dit per una veu inquisidora. Vaig passar sense dany per davant del taulell de recepció, del conserge i, per fi, del cartell que m’havia fet la benvinguda. Cures pal·liatives. I vaig avançar tan de pressa com les cames em podien fer cas.

Hi havia joves fumant al xamfrà d’Enric Granados. L’altre carrer, el que no havia reconegut a l’arribada, era Provença. Bullia de sorolls.

Les veus dels estudiants havien estat l’onatge que jo sentia darrere de la finestra de la clínica, com si fos a resguard del mar dins la cabina d’un vaixell. Vaig frenar el ritme a l’hora de baixar les escales de l’estació dels ferrocarrils. La ciutat m’havia absorbit de nou, el meu era un cos més entre la multitud de l’andana. Des d’allí vaig trucar al mòbil de l’Alexandre. Va sortir el contestador i li vaig dir: me n’he anat de la clínica. No et preocupis, no et perjudicaré en res. Espero veure l’Àngels.

Tot ha estat fàcil.

Vaig arribar a l’hora màgica, l’última espurna de llum es repartia al cel amb tons violeta, pocs cotxes davant les torres, focus discrets sota els ràfecs, fanals de claror. Quan vaig baixar a l’estació de Mira-sol vaig pensar que no havia mesurat les possibilitats d’encert. La caseta dels pares estava abandonada a l’oblit des de feia anys. No tenia la clau del reixat, però jo mateixa havia amagat al jardí les de la casa.

En la paret de totxo hi ha el clot d’abans. De seguida el vaig trobar perquè havien desbrossat tot al voltant, hi construeixen. Al moment de posar-hi la sandàlia per pujar, hi vaig veure una vamba Victòria blanca, amb el meu peu adolescent a dins upant el cos àgil de llavors. Amb molta dificultat vaig hissar la cama embenada i amb un crit ofegat em vaig deixar anar a l’altra banda.

Allí sí, tot són branques i fulles.

Vaig passar estona per sortir-ne i ho vaig fer amb la roba i la pell esgarrinxades. Ni pensar en els rosers, tants anys a la seva.

Quan vaig tornar a caminar ja era fosc, però estava orientada i vaig anar cap a la rajola de sota l’aixeta del jardí. Les claus eren fredes i pesants. Vaig pujar l’escala i en sentir el so d’uns pneumàtics em vaig ajupir al graó on era, hi vaig seure. Fins llavors no vaig notar el cansament. Mentre s’obria la porta del garatge a l’altra banda del carrer vaig pensar quina pressa tinc. A l’estiu m’havia assegut sovint als graons a llegir quan els pares feien migdiada i, a la nit, amb l’un i l’altre prenent la fresca. A la mare li agradava cantar, no tenia una gran veu, però afinava, i el pare l’acompanyava.

S’hi estava tan bé que no em vaig fixar quan es va restablir el silenci al davant. Em trobava a la casa on havia vist els pares feliços.

Vaig obrir a la primera. Palpar la tapa del corrent i després veure la sala sota una claror esvaïda no em va portar gaire temps. Els mobles eren l’adolescència, l’empremta del meu cos semblava marcada encara en aquell sofà. Vaig anar d’una banda a l’altra i tot era passat. Un cop a dalt, em vaig deixar caure al llit de matrimoni després de trobar la meva habitació massa petita. Estava certa que m’adormiria, però vaig deixar la bombeta cremant al peu de les escales.

Tot va ser fàcil.

La matinada em desperta amb cants d’ocell.

Em va venir a la memòria la cambra de la clínica, aquella claror que els vidres esmerilats propiciaven. Vaig pensar: sóc lliure i, com una paradoxa, tot seguit em va semblar que el sostre s’abatia al meu damunt, m’esclavitzava robant-me l’aire. Em vaig alçar de sobte i la cama em va fer mal. No havia pres la medicació del vespre.

No s’hi veia encara, però vaig girar cap a la cuina, aquell estret habitacle on la mare arribava a fer menjar per a una dotzena, o més, de persones. La vaig veure amb la seva bata de tirants, castanys els cabells, morena de sol, deixant la feina i girada cap a mi, dient-me «però, Emma, encara no has esmorzat?». El cor galopava dintre meu pel pànic del sostre, que continuava empaitant-me. Vaig anar cap a la porta que obria directament la cuina al jardí, però semblava encallada.

Vaig tornar a encendre el llum de la sala menjador i vaig adonar-me que, a la nit, la porta principal tan sols havia quedat ajustada. Abans de pujar al dormitori l’últim que feia el meu pare era tancar els dos panys per dins i passar una balda de ferro. La torreta llavors quedava un xic aïllada. Al voltant, a part de la casa Rovira, tot eren camps d’ametllers i pins i ginesta.

Començava la llum de forma molt semblant a com jo l’havia vista desmaiar-se el vespre anterior. Ja a la glorieta feia fred, però no vaig retrocedir per abrigar-me, encara al mig del pit un pes em privava la respiració pausada. Des de l’eixida vaig veure com l’herba i les branques omplien tot l’espai de l’antic jardí. Havia pogut avançar bé gràcies que l’últim estiu dels pares, pensant a gaudir-ne durant anys d’aleshores endavant, havien fet cobrir la part davantera amb lloses. Va ser quan la mare havia plantat els rosers al voltant de la paret.

Em va semblar que l’espai, tot, era més petit.

Al costat fan obres i al davant, vora el xalet dels Rovira, una casa de totxo vermell de planta i dos pisos infla pit cap al carrer. Quan era un solar, al juny, hi collíem poms de ginesta, així emmarcàvem de groc i perfum el llindar dels dies tranquils que s’apropaven.

Vaig tornar a dins. De la cambra de la nevera i dels mals endreços vaig treure’n l’hamaca, i del dormitori, una manta. Em vaig estirar ben tapada davant de la porta, ja el cel era clar, només em calia obrir els ulls per saber que el sostre de la glorieta no m’amenaçava i que estava envoltada d’aire lliure. Em van despertar unes veus d’homes, renoueres, no estava sola, i, tot seguit, l’arrossegar de material d’una formigonera. Vaig tornar a dins i vaig obrir totes les portes i finestres. La manta no havia evitat que la humitat penetrés el meu cos, a la cuina va rajar l’aigua i es va encendre el foc de butà. El petit electrodomèstic em va retornar de nou la meva mare movent culleres dins de les cassoles i els cassons. Vaig trobar un cul de xocolata en pols que s’havia fet sòlida; en l’aigua bullent es va desfer amb grumolls. Mentre el cos agraïa l’aliment, em feia càrrec de la maranya que encercla pràcticament la caseta. Vaig començar a fer plans.

Vaig fer tard a l’Hospital Clínic perquè m’havia distret començant a tallar l’herba de la part de darrere i perquè quan sortia em va trucar l’Alexandre.

—On ets?

—No et perjudicaré, estigues tranquil…

—He anat al parc de la Telefónica!

—Estic a resguard.

—Emma…

—Necessito veure la meva filla.

—També és meva!

—És il·legal impedir-me que la vegi!

—No vol saber res de tu!

Vaig penjar i de seguida me’n vaig penedir.

Em vaig perdre buscant el servei de Psiquiatria.

Retrobava l’ambient de tràfec de metges, infermeres, pacients i familiars que era el meu anterior tast de llibertat. Havia quedat amb la Tere, la persona de qui el Martí m’havia donat el telèfon si la necessitava.

Ella es movia de la taula a la petita finestra alta, després avançava com si anés a acostar-se a la cadira des d’on jo li parlava, però girava cua de nou cap al trajecte taula-finestra. Entenia del seu silenci el mateix que havia captat de les paraules del meu Alexandre aquell matí. Que havia comès un acte irresponsable i d’aquesta manera complicava la vida dels altres.

Però al final no em va fer cap retret. Es va acostar a una bombona d’aigua amb el coll avall i va omplir un vaset. Em va donar les dues pastilles que la Mònica m’hauria servit al vespre amb el sopar.

—És molt important que no deixis de prendre-les cada dia; d’això, en depèn molt la teva millora. Jo et puc fer les receptes. Va deixar-me la teva història clínica.

Duia els cabells molt curts, uniforme de pantalons i cos blanc, tenia una expressió serena i trista que es va esvair un sol moment en què va somriure.

A Traumatologia vaig esperar tot un segle i vaig sentir-me en pau entre el dolor dels pacients i les ganes d’enraonar dels seus acompanyants. El traumatòleg es va sorprendre en veure’m.

—He recuperat la llibertat i he fet una imprudència.

Se m’havia obert la ferida i em va curar. Era important que caminés poc, que no fes esforços i que tingués el màxim de temps la cama estirada i alta. Si estava en un ambient net era millor tenir-la sense embenar i, si li tocava el sol i l’aire, sense exagerar, eh? —em va mirar amb uns ulls petits, castanys, per darrere de les ulleres—, millor.

Malgrat les ganes d’instal·lar-me a la torre de seguida, volia veure el grau de la meva misèria. Vaig passar pel banc, em quedaven pocs diners; si gastava el mínim podia estirar-los fins Nadal. Em calia trobar feina de seguida.

Com si jo fos una partícula de ferro, el mercat del Ninot em va imantar. Vaig voltar entre les parades submergida en la bellesa de les coses de cada dia. No aniria a les pageses on em solia asseure per pensar en l’Àngels i després buidar a la llibreta tot allò que em passava. Era a mig camí de casa i encara més a prop del parc on havia viscut uns dies que sentia com una vida sencera. Vaig pensar en el Gos, aquella dignitat de la seva tristesa. El meu cos va trontollar i em vaig quedar quieta al passadís central entre les parades de carn i aviram intentant recordar fins que el carret d’una vella que també anava ranca em va donar un cop lateral. Com per art de la carícia d’una vareta màgica vaig tornar al present. Al rellotge esfèric de la direcció marcava minuts enllà de la una.

M’havia assegut a dins del ferrocarril i havia obert la bosseta d’ametlles torrades, tant temps sense menjar-ne! Al meu davant dues noies filipines disparaven les seves veus i, de tant en tant, com si fos una pausa necessària en la seva conversa, potser ho era, reien. Era tot el que jo podia capir en aquell combat. Totes dues menudes, baixes, morenes i de nas aplanat, l’una devia tenir uns vint anys més que l’altra. Vaig pensar que potser es repartien la feina d’un xalet gran, que potser eren mare i filla. Amb els ulls tancats continuava veient la parella de petites dones; de seguida les seves veus es van convertir de nou en la meva realitat completa.

Un dia l’Àngels entendria les meves desraons. Vaig obrir els ulls i el ferrocarril lliscava sense cap sotrac. Les dones miniatura tenien un altre instant de treva. Amb la dolçor del moviment, dels sorolls, dels tons aguts i enriolats de les companyes de trajecte, aquelles consideracions m’acompanyaven sense dolor. No pagava la pena inquietar-se, tot aniria bé.

El soroll de la formigonera em va acollir i vaig empènyer el reixat, després, vaig avançar per damunt de les lloses del pati.

Quan em vaig deixar anar al vell sofà s’havia pastat en mi un pensament nou. Havia d’aproximar-me a l’Àngels pel meu compte, deixant de banda la mediació de l’Alexandre o de la Júlia; donant-hi tombs em devia adormir.

Suava. Em trobava descansada, però amb el cap tèrbol. Havia somniat que caminava girant el cap enrere contínuament, anava entre torres d’estiueig tancades i el camí que havia pres s’estretia fins que davant hi tenia una casa, era la dels pares, però en comptes d’un sol pis cobert amb teules argila, eren lloses de pissarra que regalimava gotes negres, i la torre es veia alta i estreta.

Vaig mirar el jardí salvatge quan ja era fosc. A la casa dels Rovira s’hi veia llum. De sobte, la calma dels voltants em va aclaparar.

Creix la gespa com els cereals a l’hivern, quan són verdor delicada que no fa presagiar l’onada d’altes espigues del bon temps. Sóc al dormitori dels pares, asseguda a tocar de la tauleta, davant de la finestra que dóna a la part de darrere. Des d’aquí tot el que veig són els dos pins del fons i les plantes que han sobreviscut al meu deliri de jardinera ansiosa de posar colors a la teva visita, aquella que he imaginat de maneres tan diferents. Però primer cal que pensi les paraules, com et diré què em va passar. He començat a escriure una resposta a la carta de la Meritxell.

Fa fred durant la nit i al matí; després, si fa sol, tot es tempera; fins i tot el meu cos. M’atrinxero a la cambra, l’estufa de butà engegada i, a la sala, dins la minsa llar, encenc fustes velles i llenya arreplegada a les clapes de pineda abans de l’entrada de les excavadores.

Trobo sovint el fill del senyor Rovira, aquell noi que quan era nena jo veia molt més gran. No jugava mai amb els del carrer. Els seus pares eren estirats, però ell feia cara de pobre. I encara la hi té en certa manera. Treu a passejar un gos esquifit, de pèl dispers, grenyes damunt els ulls, amb potes com bastonets. Fa l’efecte d’estar permanentment a punt d’escapar-se a córrer. Un dia, amb un home vell que passejava un gos potent, vaig veure que l’agafava en braços sense amanyagar-lo i l’animal quasi hi desapareixia. Un altre matí, quan érem a un pas de xocar, jo el vaig saludar i ell va mirar-me amb atenció. De seguida de respondre bon dia va girar la cara a la bestiola.

L’efecte que em fa Mira-sol després d’aquestes voltes que hi he fet és un lloc on viuen unes quantes famílies riques amb minyona i jardiner, que tenen a les torres dispositius de seguretat. Després, en un altre ordre de coses, hi ha persones com aquest Rovira i jo, que vivim de la renda dels pares. Però parlo sense saber bé què dic. Ell manté la propietat i el gos. Potser manté algú més, què em sé jo, però fa cara de solitari. Hi ha alguna torre antiga abandonada com ha estat aquesta fins avui. I hi deu haver persones que hi viuen modestament amb sous mitjans i aquells que tan sols hi vénen els dies de festa i durant les vacances.

La llibreta va omplint-se de les paraules que trobo, sovint aproximades en relació amb com sento, amb què penso. El meu Alexandre no s’ho creuria. Cada dia amorrada als fulls com una intel·lectual. Ni es creuria la meva doble, aquesta Desirée, l’atractiva i simpàtica guia que té paraules adequades per a cada persona del grup i no tan sols enamora els solitaris, els qui s’apunten al viatge predisposats a lligar. No, n’hi ha de tota mena, d’enamorats; fins algun marit rialler, mentre la dona mira aparadors, ell sospira al costat de la guia deixant anar potser una pregunta capciosa. Se n’estranyaria ell, tan formal i eficaç. No està pas per aquestes tombarelles mentals, l’Alexandre, l’impecable. D’ell, se n’espera grans comeses.

He decidit: observar la porta de casa, parlar amb el Víctor, visitar el pis de la Júlia. Ai Àngels, i com et trobo a faltar! Sí, podrien haver apostat per viure a casa de la meva sogra. També vigilar la sortida de l’escola. Cal que triï l’ordre i la manera de portar-ho a terme.

Veig la parella de merles picotant a la gespa que prova de créixer. Fan l’efecte de disposar d’una esplèndida llibertat, però deu ser un engany més dels meus ulls.

Em sembla haver somniat que vaig anar amb el Denis a Marsella i hi vaig ser feliç i, tot seguit, terriblement desgraciada.

Aquí s’enllacen els dies l’un amb l’altre, l’altre amb l’un. No sé quant fa que sóc a la torre de Mira-sol. He segat la selva de la part del darrere, hi vaig plantar gespa i he deixat tota la brolla dels costats, que és el que es veu des del carrer.

Crec que els obrers em vigilen. Dos són homes de mirada brillant i directa, joves, molt foscos de pell i el tercer, gran, pell blanca, potser l’encarregat, amb ulls que enfoquen de biaix. Des que un dia em van descobrir prenent el sol a la part de darrere, ja ha començat a caure la crosta de la ferida de la cama, em criden grolleries a cor. Riuen. De vegades són les seves veus allò que em desperta, abans que la formigonera. Vaig despenjar la campaneta del costat del reixat perquè la feien sonar i s’amagaven, una vegada i una altra, com si no estiguessin aquí per fer feina. Ara claven estrebada als vells barrots de ferro i fan soroll quan hi passen pel davant.

Fa un sol d’estiu, aquest octubre, molta bonança, i treballo al jardí amb pantalons curts, samarreta de cotó i barret. Un dia que era a tocar del filat metàl·lic que limita amb la casa en construcció, el noiet es va inclinar per damunt i va obrir uns grans ulls foscos i va treure una llengua rosada que va passejar per fora de la boca mullant-la amb saliva, amb el gest de saltar. M’espanten les seves veus; sobretot, quan criden les obscenitats fent broma com si es tractés d’un joc. Aquell dia vaig entrar de pressa a dins de casa.

Vaig a comprar per no sentir-los, però passo pena a la tornada per entrar sense que m’empaitin, crec que saben que estic sola i pensen que tinc por.

M’agrada caminar seguint la crida dels arbres, d’una mata de begònies, d’una eixida, d’un espai encara no cobert amb ciment. Sense rumb entre les torres.

Ara aquí el paisatge principal són les cases. Algunes em resulten espectaculars, grans i modernes. N’hi ha que ensenyen un hort impecable, com si fos producte de disseny, al costat d’un jardí igualment lliure de fulles seques i fruits pansits. Totes les noves cases tenen garatge i, la majoria, piscina. N’hi ha d’alegres, amb totxo vermell i teules del mateix color alternant amb les parets blanques. N’hi ha d’altres que semblen castells o búnquers, grises i metàl·liques. N’hi ha de reforçades amb teulats negres de lloses artificials.

Al meu pare li agradava recollir els pinyons del petit bosc que hi havia al costat, just on ara construeixen els tres homes, fer excursions camí enllà. Ara és una via pavimentada aquell corriol per on avançàvem per descobrir tresors naturals. La gent s’ha cansat de viure a la ciutat en pisos sorollosos i amb el baf pestilent del carrer als nassos. La gent se n’ha cansat, però aviat aquí la vegetació formarà part del petit decorat particular de cada jardí. La casa dels tres pins, la de l’olivera borda, la de les dues palmeres, la dels quatre magnoliers.

Les dues úniques botigues, les que abans venien de tot, s’han convertit en una mena de cellers del bon gurmet. Vins de preu, llaunes selectes, xarcuteria de luxe, pernils d’aglà. Des que he descobert els supermercats, faig la compra en un moment i en tinc per a dies. Vaig al de més lluny, d’aquells en què la caixera ni gira la vista per mirar a qui torna el canvi. Em recordo de la mare amb el seu carret. «Emma, acompanya’m» i jo rondinant tot el camí.

Aquest vespre he esperat que els obrers haguessin plegat per retornar. He trobat emparada a la porta una canya foradant les calces que havia estès dissimulades entre els llençols i el xandall. Cada peça tenia un forat en el lloc al·lusiu al sexe; el llençol de sota tenia tres forats al bell mig. He anat de dret a trucar a la policia; m’han exigit les dades i he donat les de la meva mare. La veu d’home que m’atenia ha dit que si volia venien llavors mateix. «Millor quan els obrers hi siguin». He deixat la roba tal com l’havia trobat, davant la porta.

No vindran pas, he pensat; després, rumiant rumiant he decidit que millor així. Si venien i entràvem en denúncies podia donar la meva pista. Em passaré la por com pugui. Trucaré a la Tere infermera per saber si ja ha arribat el doctor Martí.

Torno a la llibreta per anotar els fets del matí. No he dormit en tota la nit. A dos quarts de nou he vist un cotxe dels mossos aparcant davant del reixat. He sortit. El policia ha dit el nom de la meva mare i he fet que sí amb el cap. Li he obert perquè veiés la roba amb els forats davant la porta. L’ha mirat sense dir res, hauria volgut que em digués que no tenia importància, que era una bravata. Llavors mateix arribaven els obrers. Jo m’he quedat a la glorieta i el policia ha anat cap a ells. He sentit que els demanava la documentació i el permís de l’obra. Després, que el més jove no té els papers en regla, no té la residència; el meu peu escombrava el terra i les fulles s’escampaven cap als costats. Emma, t’estàs posant en un altre embolic, he pensat. Llavors els ha dit que havien estat denunciats i hi ha hagut un silenci. L’home gran que és d’aquí i qui comanda ha dit que jo els havia provocat. M’he deixat anar de cul a terra i he recolzat el cap damunt dels genolls. Sentia la humitat barrejada amb les paraules i em perdia una part del que deien. El mosso ha vingut cap a mi. Tenia por de veure’ls la cara de prop, però m’ha dit que hi havia d’anar, que era millor fer una mediació. En veure que no m’alçava m’ha preguntat:

—Es veu amb cor d’encarar-s’hi?

He alçat les espatlles.

—Serà millor —i m’ha estirat un braç fort i morè per alçar-me.

Hem anat tots dos cap allà. Els dels udols i la gresca estaven en silenci. Davant d’ells he resumit les amenaces que m’han fet i he assenyalat la roba amb els forats de canya. Llavors l’home més gran ha mirat el policia i ha dit que la mica de broma d’aquells dos brètols (així mateix) se li havia escapat de la mà, d’acord, prometia controlar els dos vailets si jo no provocava, ell havia d’estar per la feina, pels terminis. He alçat la vista per primer cop quan s’ha referit a mi, he hagut de desviar la mirada. Llavors m’he fixat en el noiet, li he vist una piga fosca entre el nas i el llavi i unes cicatrius a l’extrem de la galta dreta i el coll. No sé si havia entès bé de què es parlava, però els seus ulls eren dos punts d’interrogació immensa. La diversió havia acabat?

És un nen, m’he mussitat, qui ha dit fa poc que tot ho espatllo? O potser només he somniat les paraules que ho expressen.

El mitjà, amb accent estranger, ha etzibat que potser ho havia fet algú altre allò de la roba i la canya, «per aquí passa molta gent». Tots cinc hem callat potser per no enfangar-nos. El policia ha tancat una llibreteta on tenia escrit el nom de la meva mare i l’adreça de la caseta. Alçant el cap ha dit:

—Tornaré a passar un dia per veure com va tot. Respecte al permís de residència, jo estic obligat a donar-ne part.

He estat a punt de demanar al policia que no ho fes, l’impuls de guillar-la em feia pessigolles a la planta de les vambes, però he callat.

En arribar a la porta he arrencat la roba travessada i l’he embotida en una bossa d’escombraries. He arraconat la canya al peu de la barana, ben plana a terra. He pensat: quan aquests no hi siguin la faré miques a cops de peu. Quan m’estava tornant a calçar, ja pentinada, fins m’havia fet la ratlla de carbó a la parpella de dalt, ha sonat el timbre. Havia deixat el reixat obert i he sentit remoure els budells i ha tornat a sonar. He obert i l’Alexandre era a la porta.

«Entrem», ha dit en veure que em quedava palplantada i sense paraules. M’ha somrigut i m’he abraçat al seu coll i els seus braços m’han deslligat a poc a poc. He deixat de plorar. Quan m’he netejat bé i m’he sentit calmada m’han tornat a sorprendre els seus cabells completament blancs sobre una cara descansada i lleugerament colrada, l’he vist atractiu. M’ha fet un petit somriure.

—Emma, hem de parlar.

Continuava essent ell, i tant!, doncs a veure què havia vingut a fer.

—Com està la nena?

—Molt, molt bé!

—Quan la podré veure?

—Quan sigui aquí, quan tu vulguis.

—Però la teva mare ha dit que no vol barrejar-la amb…

—No et preocupis; jo t’ho prometo.

Una idea m’ha enlluernat.

—Em perdones?

—Ja en vam parlar, no? He vingut a dir-te…

—Com has sabut que era a la torre?

—Vinc de Sant Cugat i he tingut la intuïció… —ha mig somrigut.

—Sisplau no diguis a la Júlia que sóc aquí; em prenc les pastilles, tinc la cama bé, no necessito cap infermera; jo no et vull perjudicar…

M’ha mirat molt seriós, el meu Alexandre, amb aquells ulls que un dia em van enamorar.

—No ets tu, Emma, algú em vol fer pagar políticament per aquesta teva història.

El to m’ha semblat afirmar que ell i jo no n’havíem tingut mai cap, d’història, com si jo no li fos res des d’una eternitat, «oi estimada?», aquells meus quinze anys de vida a l’espera, com un ressort se m’ha despertat un brot de rancúnia.

—I teva, sí! Tu també formes part d’aquesta història!, perquè tu em tenies abandonada!

S’ha alçat d’un bot i jo he vist l’oceà davant meu després de tenir a l’abast una barqueta de rems per passar un simple riu.

—Ja veig que no hi ha res a fer!

—No, no és inútil, però sisplau no em diguis que la… història és un caprici meu, un vici…

Tots dos hem callat uns instants que s’han fet un temps llarg. Llavors el meu Alexandre ha fet servir la veu més serena, un somriure, aquella elegància que devia demostrar com a candidat quan els representants dels altres partits l’atacaven durament.

—Mira, Emma, només vull que no et deixis veure a prop de casa ni del despatx, enlloc on et puguin relacionar amb mi. Un escàndol és el que prepara el meu principal opositor per frenar el meu progrés, sé que et busquen desesperadament.

—Però necessito saber-ho, tu m’estimaves?

—No siguis ridícula, és clar! Si…

—Doncs, com pots haver-me estimat i negar-me veure la nostra filla, allò que més desitjo?

—No veus que no estàs bé, Emma, de debò no ho veus?

He quedat desnonada de mi per un temps que no sé quant ha durat.

—I tu, estàs bé? Tu que has preferit el poder i la riquesa, els honors, el reconeixement, el que sigui… per damunt de l’amor de la teva dona, de la teva filla, sí, no m’interrompis! Ens tenies arraconades, però el teu abandó tenia justificació… a tu tothom et comprèn i et respecta, et plany; en canvi, a mi ningú no em té per res perquè jo vaig anar-me’n perquè algú em va donar comprensió i amor…

—Per aquest camí de retrets no anirem enlloc, Emma.

—Doncs digue’m tu per quin camí podem anar si no em deixes veure l’Àngels.

—És ella que no ho vol, entens?

El segon cop m’havia canviat la veu, així m’ho ha semblat, encara que es diu que un mateix la sent d’una altra forma.

—Però tu pots fer-li-ho entendre, necessito demanar-li perdó, abraçar-la.

—No, no puc. Ella ha tingut la seva experiència dels fets. Ja té tretze anys, no és cap criatura, i ara mateix no et pot perdonar.

—Però no estudia en una escola catòlica? No et té a tu que l’orienti? Jo em conformo amb el seu perdó!

—T’asseguro que ho he intentat!

—I què ha fet la teva mare?

—No et fiquis amb la mare, Emma, ella pateix tant! No és just que et fiquis amb ella!

—Què és just, digues? Ho és la vida? Ho són els qui combreguen amb una religió d’amor i pau i castiguen els altres molt més que la mateixa vida?

—No t’embalis, sisplau; si vols el seu perdó, escriu-li, no ho sé! —Ha callat un instant i li ha tornat la veu calmada—. T’agradava fer-ho. Li escrius i li expliques el que vulguis i jo li portaré la carta i veurem com reacciona.

—Si jo entenc que no em vulgui perdonar!

—Ho veus? Ara ets raonable!

—I tu? Em perdones?

—Jo sí, però no podria…

—No, no, no et demanava res més. Jo tampoc no podria.

Ha rigut, el meu Alexandre, que ja no n’és, de meu, ha rigut d’una forma elegant, quasi sense soroll de rialles, com es deu fer en el món on des d’un temps ell pertany. Jo he acotat el cap a mirar les rajoles, «Estimada Àngels», no, «Estimada, en veritat només a tu puc adreçar aquesta paraula en solitari».

Quan he alçat el cap ell ja no era a la sala, dret davant del sofà on jo seia, com havia enraonat tota l’estona. He corregut a la porta. El jardí era ben sol. He avançat fins a la reixa. Ningú.

Només, en retornar, el vent es feia notar una mica en el moviment de les fulles del magraner.

Llavors jo m’havia recordat encara de l’últim estiu a Caldes. Com una pantalla a vessar d’imatges, m’havia aparegut al davant. Allí em demanava si ell estimava algú altre, en què l’havia fallat o decebut, per què ja no teníem relacions. El meu Alexandre convertit en turista de casa. Com a Emma Desirée podia intentar conquistar-lo de nou. I ho havia intentat, però ell només semblava tenir vida per a la feina; a casa era l’existència per reposar, menjar i dormir. Ni la més atractiva de les guies…

M’he dirigit a les escales; pujar-les amb la sensació de descrèdit absolut i irreversible m’ha suposat un gran esforç.

Els obrers criden el nom de la meva mare de tant en tant, sens dubte van sentir com m’anomenava el policia, és un tam-tam enmig del desert, un so llunyà constant. Llavors jo em tapo les orelles. M’estic així una bona estona perquè si sento els tres cops, Ma-ri-a, he d’encendre un cigarret, i porta tancada de nou. De vegades aquell silenci forçat m’encaua ben al fons del pensament i m’acaba adormint. No he tornat a veure’ls la cara, a aquells tres. De vegades, de sobte, es posen a picar i fan molt soroll. Ningú els denunciarà per cridar o picar durant el dia. Llavors surto esperitada de casa. Sovint no porto res més que el penjoll de claus, penjat al coll. Quan surto i no vaig a comprar, volto entre les cases, la majoria silencioses, evitant els marges de la carretera. Preparo la visita de l’Àngels, ho faig de maneres ben diferents. Netejant la casa de punta a punta. No he pogut fer callar el pensament que potser voldrà quedar-se uns dies amb mi. Truco a l’hospital i diuen que el Martí encara és als Estats Units.

Fa una setmana que ha desaparegut la formigonera, els cops de martell i la furgoneta. Les veus. De moment no hi ha veïns. Em sembla que els tons aguts del vailet, que imagino sortint de la seva llengua rosada, continuen bramant de tant en tant a la meva oïda. Juraria que molts dies és ella que em desperta. Ahir van trucar, on no he restituït la campaneta. Vaig mirar per la finestra de la sala i vaig veure un cotxe de policia. Quan m’aproximava al reixat vaig reconèixer el mosso que havia acudit a la meva telefonada. Sense obrir vaig dir-li que els obrers ja no hi eren.

—Però està bé?

Me’l vaig quedar mirant i em va fer l’efecte que s’assemblava al Denis. Li vaig dir que esperava que la meva filla vingués de l’estranger i que tornaria a la ciutat amb ella. Allò era només una vella casa per a l’estiu. Em va semblar que se sorprenia.

—Molt bé!

Em va sonar com si digués «aquí et quedes, doncs», però jo ja rumiava una altra cosa. El fet de formular en paraules el meu desig, l’arribada de l’Àngels, em feia adonar que no m’ho creia, que veuria la filla allí. En aquell moment vaig decidir, sense enganyar-me més, anar a buscar-la.

Ahir em vaig posar un vestit jaqueta gris clar de la mare que vaig trobar a l’armari. M’he engreixat i em va bé, encara que potser es veu un pèl antiquat. A la perruqueria de vora el supermercat em van arreglar els cabells, que havien crescut durant temps sense atencions, em van igualar la part rapada al voltant de la ferida. La veritat, em vaig veure bastant guapa al llarg mirall. La manera com em va tractar el Víctor a la porteria em va confirmar que no m’equivocava. Em va saludar amb tot d’interrogants a la cara, però amb correcció, com si fos una senyora amb marit i filla, de les que mai no han donat la nota.

Havia estat vigilant la porta en hores clau. Ni l’Àngels, ni l’Alexandre, ni la Júlia havien sortit o entrat. Em va preguntar com estàvem tots, el Víctor, però no va esperar resposta, perquè volia comentar-me que els pisos anaven tan cars que encara ningú no havia anat a mirar el nostre, va alçar la vista a l’anunci que jo no havia detectat on es deia que el quart segona es venia. Així doncs, es creia que jo era amb ells? L’art de la Júlia per no moure soroll era gran i llavors li ho agraïa. Ell continuava enraonant fins que va parar i li vaig dir que, precisament, venia per donar-hi una ullada, potser caldria netejar-lo més a fons. No, no feia falta que m’hi acompanyés, em va allargar les claus, potser un xic desconcertat.

A dins vaig notar que les orelles em brunzien com si encara tingués l’assecador inflant els meus cabells, l’espai era transitat per la llum d’una tarda serena, quasi alegre, i l’empaperat presentava els rastres de cada moble i cada objecte que havíem acumulat en la nostra vida en comú; així vaig poder recordar-los d’un en un com si encara hi fossin. De sobte s’havien fet un paquet els meus anys de captiveri acceptat. Abans d’entristir-me vaig pensar com n’havia estat, d’estúpida! Per què encara demanava almoina a qui m’havia robat el millor temps? Vaig recórrer cada peça i s’amuntegaven les hores viscudes com si construís un gratacel al pensament. Vaig donar un cop de peu a un tros de sòcol que rondava solt i la sola de la sabata va deixar una empremta fosca a la paret. Al nostre dormitori vaig trencar a riure i, després, al dormitori de paper de flors blaves de la nena, vaig seure a plorar. Durant anys un saltamartí blau elèctric encapçalava el prestatge de les nines. Quan era a la cambra de bany va sonar el timbre.

El porter venia acompanyat d’un jove, americana i pantalons fent joc, camisa i corbata, somrient, seguit d’una parelleta.

—Precisament ara que hi és vostè han vingut a veure’l aquests senyors.

Els he deixat pas i he rebut una reverència del noi de la immobiliària. Hem creuat la mirada amb la dona i després amb l’home de la parella. Sense voler jo, els meus ulls els han dit que fugissin d’allí ràpidament.

Vaig arribar a l’Hospital Clínic amb ganes d’explicar l’experiència que acabava de viure, que el doctor em veiés amb bon aspecte; passar revista als meus propòsits. Buscar la meva filla, tenia la intuïció que ja era a la ciutat; l’Alexandre havia estat proclamat oficialment candidat i la precampanya era molt important. Vaig arribar al servei de Psiquiatria. No hi havia ningú en aquelles hores, les consultes eren de matí; els ingressos per urgències. Llavors em vaig encaminar a casa de la Júlia, avançava desitjant trobar sola la meva filla. Vaig trucar al timbre, no sabia què diria a la veu de la Júlia. Un cop. Esperar. Un altre cop. Res. Res.

Em vaig trobar al carrer com si hi acabés d’aterrar. Allí, els peus a la vorera, l’Emma amb el vestit polit de la mare i els cabells endreçats, l’Emma que no feia allunyar la gent, separar-se’n, per passar un tros lluny, amb distància de seguretat. Vaig pensar en el Gos, aquell ximple sentimental! Vaig entrar en un bar i vaig demanar un conyac. La noia em va fer repetir què volia i de seguida me’n va dir les marques. Els diners s’acabaven. Els diners s’esmunyien encara que anava amb molt de compte. Allí a la barra, en l’agradable estona dels cacaolats, vaig repassar els propòsits. Si no aconseguia veure la filla, després de Nadal acceptaria anar a Galícia. Coneixeria la companya de la Meritxell. Li havia preguntat a la carta si era possible trobar-hi feina i m’havia trucat. Hi havia feina i lloc; a casa seva em podia quedar mentre la trobés i em busqués casa. Em va dir que podia trobar-m’hi bé, no hi havia tanta pressió com a Barcelona. Quan em recuperés del tot passaria a la batalla legal.

Havia rumiat i ordenat la situació, l’escalfor del pit n’havia apaivagat el so torçat de les gestions del dia, llavors vaig notar la mirada d’algú que em va somriure amb complicitat, com si em conegués, com si conegués el meu laberint de projectes, la meva tendència. Vaig sortir al carrer convertida en l’Emma Desirée, aquella dona atractiva disposada a orientar viatgers perduts, a banderejar el seu domini dels carrers, dels monuments i de les cafeteries per entrar a fer un cafè-riu o un riu-cafè. Ella sabia que d’aquella manera els turistes es reviscolaven. Ella també. Era l’Emma plurilingüe i plurieixerida a qui ningú esmenaria la girada i que rebria més d’una flor pel seu encís.

Si aquell home no m’hagués mirat com dient-me pels ulls a tu et conec hauria anat cap als ferrocarrils i, au, a Mira-sol. Vaig caminar amb resolució cap al centre històric i la guia es va sentir en el seu ambient. Era difícil descobrir un autòcton entre la riuada de turistes de la Rambla i dels carrers que hi abocaven la població de vianants. Barcelona no s’assemblava a la ciutat on havia estudiat amb l’Alexandre. Es demanava la Desirée si ell se n’havia adonat o si, per contra, el seu Alexandre ja no se’n recordava, de l’altra Barcelona, aquella que ja no existia, la de feia uns quinze anys. Estava cansada i va seure als bancs de davant de la FNAC.

Llavors l’Emma es va asserenar una mica, va deixar que la Desirée escampés la boira. Al mateix banc un home donava un entrepà a un nen que devia ser el seu fill. Va pensar en una de les converses en què el seu xicot i company de curs li havia enraonat del seu pare. Havia dit que no havia estat a l’altura. Ella havia entès que no havia estat un pare com el seu, cordial i preocupat pel benestar de la família. Havia entès, doncs, que no els havia tingut gaire en compte, no s’havia esforçat prou pel seu benestar. O gens. Ella no havia preguntat i no coneixia el grau dels fets i l’Alexandre es frenava enraonant d’ell. M’adonava que havia patit i ho feia encara per aquella causa. La mare era una víctima, ell el seu escut, més enllà, una ampla plana s’estenia, la resta quedava lluny.

Vaig encendre el segon cigarret i començava a tenir set.

El nen havia llençat l’entrepà a terra i el pare s’havia alçat del banc fent un crit. Jo havia enfilat entre la gent. D’esma, repetint àngelsàngelsàngelsàngels… fins que havia estat asseguda en un dels vagons dels ferrocarrils cap a Terrassa. Havia arribat a la caseta i tan sols hi havia claror a la casa del davant. La casa nova no s’havia habitat encara i, a la de l’altre costat, que semblava una fortalesa en relació amb la dels pares, no se sabia mai si hi vivia algú. Mentre obria el reixat sentia unes ganes intenses de córrer, de retornar al ferrocarril i després caminar fins al parc per buscar la companyia de la nit. El Gos no hi seria. Havia hagut de tornar-hi: àngelsàngelsàngels…, havia passat la mà pel tronc del magnolier i, abans d’obrir la porta, havia anat fins a la de la cuina, no n’havia trobat la clau encara, per tocar les flors de la buguenvíl·lea. Sense veure-les, vaig notar l’aspre, com de pergamí prim, que sabia de color fúcsia, fins que vaig sentir un batec d’ales. No sabia quan m’havia desempallegat de l’Emma Desirée, segurament l’estona que havia segut al banc de l’andana frenant el desig d’agafar el tren i retornar al parc.

Vaig encendre els llums i la tele abans de treure’m la roba i dutxar-me. Després, a la pantalla, un home demanava perdó a la seva companya. Els havien reunit en un plató, l’expressió d’ella era temorosa mentre ell afirmava que no tornaria mai més a menystenir-la. Llavors el públic aplaudia emocionat i la parella s’abraçava. Vaig pensar que podia trucar per dir que em volia posar en contacte amb la meva filla, buscar-me un advocat em neguitejava més encara. Em va venir a la memòria la veu del Denis dient-me que l’Àngels no podia deixar d’estimar-me. Sentia el so de «toujours», tan suau, d’aquella boca. Toujours em va adormir fins al fred de la matinada.

«Felicitats pels teus tretze anys! Fa tants dies que no ens veiem que em sembla que no pot ser que ja els hagis complert.

»He dit al pare que tan sols vull el teu perdó. No és cert del tot. Desitjo abraçar-te, tenir-te una mica així, deixant parlar només els nostres batecs. I tot seguit, sí, demanar-te perdó. No una, sinó mil vegades. Àngels, el teu nom és l’únic que en alguns moments em defensa de la por».

Em vaig dir ara no hi ha qui em molesti; puc cavar i preparar el jardí, aconseguiré l’estesa de flors de colors més variats, i a la primavera mirar-lo farà alegria. La idea de trucar a la tele m’era una acció dins del pensament. Em vaig prendre les pastilles, un cola-cao i em vaig abrigar. Començava a fer fred. Al cap d’un quart o vint minuts d’aixada ja no podia més, estava decidida a ficar-me al llit i dormir fins que el cos em digués prou. Sortosament no quedava ni l’ombra de l’Emma Desirée de la tarda abans. Ella em portava pel camí llis, de conseqüències traïdores. Desgraciadament, la dels bons propòsits no tenia l’impuls enèrgic de la guia experta i alegre, em veia aterrant en un gran solar.

Quan ja havia estirat el meu cos sota la conxa va sonar la campaneta que just el dia abans havia retornat a lloc. I si la nena venia i jo no la sentia?

Un home em va fer senyal des del reixat movent la mà cap a la finestra darrere del vidre des d’on jo l’observava. Només m’havia de posar les vambes, però no en tenia cap ganes. Segurament era un venedor de material de jardineria a meitat de preu. Em vaig tornar a colgar. Vaig tancar els ulls i l’Àngels, aventant-se, va córrer a abraçar-se’m al coll. Vaig saltar del llit. Potser era un advocat, algú que me’n duia noves. Es pot saber què fas al llit?, em deia quan, per sort, va tornar a sonar la campaneta. Vaig arribar esbufegant.

—Ah! Em creia que no era tan jove… ni tan bonica. Sóc constructor i tinc interès a parlar amb vostè.

Ell portava uns pantalons de pana de color terrós, una camisa de quadres beix i vi i una caçadora de pell sintètica negra, sabates esport tancades amb cordons. Era rabassut i els seus ulls, pura fura. Tenia, però, un somriure atractiu.

—Li proposo anar a prendre un cafè aquí a prop —va fer un gest girant el cos i assenyalant amb el braç esquerre—, així estarem més confortables.

Vaig anar a buscar les claus i a passar-me la pinta, vaig tenir temps de veure com ell encenia un cigarret. Em venia de gust un cafè abans que tornar-me a adormir pensant quin era el segon pas per veure’t.

Va demanar entrepans i cafès amb llet sense consultar-me; en comptes d’ofendre’m, vaig callar. Era conscient que feia dies que no enraonava amb ningú. Aquell home tenia una mirada penetrant i res no li feia basarda. Vaig dir que no quan em va allargar el paquet de Winston, però crec que va veure com frenava la mà amb el pensament. Fins que no vam acabar d’esmorzar no va treure de ple el tema. Ell construïa torres precioses, si no tenia pressa me n’ensenyaria una al moment, quan sortíssim. Veuria quina meravella! Piscina, calefacció central, terrassa, barbacoa; de tot el que es pogués desitjar. He de reconèixer que no entenia per què m’explicava tot allò fins que va continuar parlant. També feia reformes. Per exemple, la casa on jo vivia, amb una bona reforma pujaria el seu valor molts enters. Va xiular, em va mirar fixament i va somriure.

—Sí senyor. Més jove i més bonica del que de lluny m’havia semblat.

—No hi visc, només hi passo uns dies, fins que vingui la meva filla.

Aquell argument havia sorgit davant del policia feia poc.

—Millor que millor.

Per segona vegada em va oferir tabac i, en comptes de reaccionar, vaig acceptar. També un carajillo. Feia temps que no em sentia tan bé. Ell no semblava tenir cap pressa. Em va parlar de milions, del que se’n podia fer, jo estava perfectament atenta i alhora distreta. «Només vivim una vegada, cregui’m», em va dir mirant-me als ulls. «No, no pensava pas que fos tan…». Després de repetir el mateix que havia mastegat a l’inici de la conversa, va continuar amb tot el que treballar en la construcció en aquest temps representava. Si ell hagués tingut algú al costat que l’hagués acompanyat en aquell èxit… fuuu!, com qui engega a volar, va estirar la mà amb el cigarret entre els dits. Va somriure, abaixar el cap, de sobte, com si s’hagués transvestit en adolescent, i va tornar a xuclar el cigarret amb urgència. Tenia ben grocs els dos dits que el sostenien.

Li vaig dir: necessito sortir d’aquí, i em va mirar amb estranyesa. No havíem acabat pas de parlar. De fet, va somriure, encara no m’havia comunicat el més important. Em vaig alçar i ell va imitar-me. Tranquil·la! Si ho preferia, podíem enraonar a fora o a la torre que m’havia d’ensenyar. Entre tota la misèria del món, la paraula «tranquil·la» m’és una escòria al mig de la cara. Vaig fugir al lavabo i el mirall em va sobtar amb el meu bon aspecte. Havia fumat, havia pres alcohol. Em vaig renyar mirant-me de dret als ulls. M’havia oblidat d’invocar-te, Àngels. Amb condescendència, perquè de l’Emma Desirée, no n’hi havia rastre allí al davant.

Va sonar el mòbil quan sortíem del bar. Era la Júlia, em va preguntar com estava, tot seguit va dir que volia veure’m i també sense interrupció va esbufegar. Li vaig demanar per l’Àngels i em va dir que vindria a passar Nadal i festes a casa. A quina casa?, vaig preguntar. Em vaig girar d’esquena al constructor, que em mirava des del cotxe…

Escriure sobre aquells moments és tornar-los a recordar. Vaig dir a la Júlia que s’havien volgut desfer de mi canviant-se de pis, però que no se’n sortirien. Reclamaria la meva filla. Aniria a la tele i tothom sabria qui eren ells en realitat. Em va dir estàs nerviosa, Emma, espera que parlem tu i jo. Li vaig penjar i tot seguit vaig lamentar haver-ho fet, haver-li dit el que li vaig dir, totes les mentides al voltant de la meva empenta per portar a terme les amenaces. Perdo el control sentint la Júlia. Sóc una okupa ingènua davant la policia que em desnona.

Anar a la pàgina següent