Emma

III

Pàgina 8 de 11

L’Àngels sembla haver decidit amb qui vol viure; o haver deixat que ho facin en lloc seu. Entendre la decisió és allò que em fa invàlida per a la lluita. Veig la teva carona, Àngels, i t’has convertit en la meva enemiga major, però em deixaré traspassar el cor per l’arma que tu triïs. Me’n deus una, petita!

El constructor va obrir la porta del cotxe des de dins perquè m’assegués al seu costat. Era un seient un xic enfonsat. Aquí deu seure una dona que cobra, vaig pensar. M’ha fet mandra tornar caminant. «Les coses no van bé, oi?, ja ho veig!», ha fet. Un altre llest que entén la vida dels altres. Després, m’ha dit que m’animi, la segona paraula en el rànquing dels vomitius.

La primera l’havia amollat feia poc. «Tranquil·la». Que pensi jo, ha continuat escorcollant la meva cara, que no hi ha mal que cent anys duri. Estava posant a prova la meva escassa corda, però amb aquesta sentència m’ha fet riure. I ha continuat, llavors convençut que el trobava simpàtic i que aconseguiria de mi tot el que fos que ell volia. O més.

S’ha posat d’exemple. Ell era el mateix home a qui, feia un temps, tot li anava al revés. De sobte, els pisos havien començat a pujar de preu. Sense aturador; cada vegada eren més cars. I, en acabat, quan ja semblava que havien fet el cim, s’apujaven més encara, estripant la capa del cel.

Es parla molt del canvi climàtic, de l’ozó, em pregunto si han aconseguit que algú com ell se senti també culpable, encara que sigui en l’inconscient. Jo, del clima, no me’n sento, però quan ha dit el cel, he vist el paper pintat de blau i d’estels del nostre pessebre, Àngels. Era allò, ara me n’adono, que més m’agradava de Nadal. L’havies triat tu, ben petita, en una de les parades de la Fira de Santa Llúcia. Havies alçat l’índex dret enguantat i jo l’havia comprat. El to del blau es decantava al to violeta com el d’aquells vespres ideals que hem tingut al damunt un dia a la impensada.

Ell anava endavant talment una excavadora i no m’hi he pogut entretenir. Allò que era car cinc anys enrere, en feia dos, s’havia convertit en una ganga, i ara, en un regal. He vist els paquets ben embolicats al peu de les figures. El constructor, amb tot el terreny panxa enlaire, seguia sempre en la mateixa direcció. Que li fes cas. Total, es deia ell, «vivim un sol cop i hem de treure del món el màxim que puguem». Una cosa així. I ha continuat: des del moment en què, sense por, s’havia obert als canvis, tot li havia anat com la seda. Me l’acabava d’imaginar en canal, del cap a les potes, com una vedella regalimant. Ell, que no es cansava, d’uns anys ençà tot li responia, i aviat viuria en una d’aquestes meravelles, que, fins feia poc, tan sols construïa per als rics, encara que avui la gent de calés, l’havia de creure, ja no era com la d’abans. Si ell m’explicava… Vaig fer un moviment d’impaciència. Va acabar, però, d’esmentar-me la seva fortuna. Aquí, la casa de luxe, i, per variar i esbravar-se de la feina, faria viatges a l’altra punta de món. Em va passar pel cap de dir-li que jo era guia, mentre fumava, vaig callar, amb un sol delicte ja feia; però quan vaig esclafar la punta al cendrer del vehicle se’m va escapar una rialla d’aquelles que faig quan no hi ha qui m’entengui. Va semblar que ell anava inclòs en el grup. Devia ser per aquest motiu que va fer mutis fins que va parar el cotxe davant d’un edifici alt. Mai no l’hauria anomenat torre, jo. Li vaig dir que havia de tornar a casa i va fer: «només un moment». Després de veure’n l’exterior, em vaig resistir a entrar a dins per admirar l’hivernacle, la sauna i el bany principal. Tot, segons ell, «de cine».

Em va portar a casa i mentre conduïa cap allí em va preguntar si no volia renovar-la o vendre-l’hi per un cabàs de milions. Ell mateix, per la quarta part, em faria propietària d’un pis nou, coquetó i fàcil de netejar. Llavors podria dedicar-me a viure de debò.

Se m’havia fet tard.

Va somriure amb la rastellera de dents grogues i em va dir que un matí d’aquells tornaríem a esmorzar junts. Ja només pensava a tornar a deixar el tabac, a trucar al Clínic per si el doctor havia arribat.

Va doblegar el cos damunt la cintura quan vaig obrir el reixat.

—Aquí es pot posar una meravella de porta que no deixarà veure el jardí als de fora, de seguretat comprovada. Això —va pitjar el reixat per la zona del pany— amb un cop de peu se’n va al carall.

I va tornar a somriure’m amplament.

He sentit un terrabastall. La campana no parava de sonar. Després, una discussió entre dues veus d’home. Reconeixia la del constructor, i, ben segur que perquè ha alçat el to, de sobte m’ha arribat el seu raonament simplificador.

—Vull parlar amb ella i a vostè no li ha d’importar.

L’altra veu, més apagada, no em deixava destriar els mots, no s’apartava de la de l’individu que vol comprar la caseta. He reconegut el fill Rovira que no callava, malgrat les preguntes insidioses que l’altre li llançava.

—Què, vostè espera que caigui de l’arbre per fotre-se-la encara que sigui macada, no?

No sabia en concret de què parlaven. M’he assegut al llit. Acabava de somniar que els meus cabells s’havien tornat blancs i, en veure’m davant del mirall del tocador, he descobert la brolla negra de cada dia al voltant del meu cap. M’hauria hagut de caure una orella el matí que vaig pujar al cotxe del Denis cap a Marsella, potser llavors m’hauria adonat, Àngels, que et quedaves a la ciutat.

Per fi he distingit la veu del veí, del noi Rovira, que ja no és noi.

—Si continua molestant telefonaré als mossos d’esquadra.

La brunzidera d’insults i el bordar d’un gos m’han decidit a tapar-me les orelles i a tornar-me a estirar. Quan les he destapat, al cap d’un temps, el silenci dominava. La llum era de temps serè. Devia ser més de migdia.

Quan he trucat a casa dels Rovira, he llegit a la tarja de la bústia que es deia Oriol. No recordava haver sentit cridar el seu nom, en canvi, sí de la seva mare i d’una minyona morena grenyuda que tenien quan jo anava a Mira-sol amb els pares. Ha obert i el gos ha corregut a ensumar-me. Ducati!, l’ha fermat. S’estava al llindar amb cara inexpressiva. No és alt, un pèl més que jo, em recorda algú. A part d’unes ulleres grans de muntura de carei, destaca en el seu cap una mata considerable de cabells llisos, pentinats amb clenxa al costat esquerre i cap enrere, grisos, fins a mig clatell.

—Vinc a donar-te les gràcies.

No ha dit res. De sobte he pensat que era l’única ocasió que tenia per veure la torreta des de casa d’ell.

—Puc passar?

Li ha costat reaccionar, jo era a punt de girar cua, però he reconegut, als seus ulls, una mirada meva.

—M’acabo de recordar d’una minyona que tenien els seus pares fa anys.

—L’Encarna.

—No sabia el seu nom, però la veia entrant amb la compra i feinejant pel jardí.

—Va ser fidel a la mare fins molt després de retirar-se en un pis amb una germana. De fet, fins a la mort, perquè l’Encarna va morir abans que la mare.

M’he trobat en una sala gran moblada amb luxe deslluït. Entre la taula oval i una finestra, un ordinador amb una pantalla amb dibuixos. Per damunt de les butaques, llibres, diaris i revistes en piles; el sofà, de pell rígida, amb pelades, tenia un coixí posat pla en un extrem. No hi havia entrat mai abans; de fet la torre dels Rovira i la dels pares no tenien res a veure. La torre moderna d’un industrial amb diners i una caseta, planta i pis, per respirar aire pur un mes l’any, plantar flors i quatre arbres fruiters. Després d’un reny tallant del seu amo, Ducati!, el gos s’ha ajagut amb el capet contra una pota de la taula baixa davant del sofà. Ens hem quedat callats.

—Aquests dibuixos…

—Sóc il·lustrador.

—Ets en Rovirol?

La seva cara allargada em feia que sí. Li he dit que tinc una filla, els contes que li llegia, com li agradaven els seus dibuixos. M’ha sonat molt lluny, com si m’ho estigués inventant.

—Puc seure?

S’ha disculpat.

—Gràcies per frenar aquell animal!

—Aquí també va venir, volia comprar la casa, canviar-me-la per un pis i convertir-me en un home feliç.

Com si hagués resumit la conversa del constructor amb mi. Al carrer no m’havia fixat que tenia la pell extraordinàriament blanca. Havíem tornat a callar tots dos i em vaig fixar que a la fusta hi havia rotllanes que es tallaven les unes amb les altres i es barrejaven amb pols d’etapes diferents.

—No sé si et molesto —un esquitx d’Emma Desirée m’aconsellava parlar-li de tu.

—Aquí no hi ve ningú. —Havia fet una mirada ràpida al voltant com si volgués disculpar-se del desordre i de la brutícia i no s’hi acabés de decidir.

He rigut.

—S’assembla molt a casa.

Li he dit que em feia gràcia veure la torre dels meus pares des d’una finestra seva.

Hem pujat aixecant borrissol per uns graons amples amb magnífica barana de fusta llisa envernissada. Ell ha tret una tovallola que hi penjava. S’ha dirigit a una porta, ha encès el llum i he contemplat un dormitori de dos llits idèntics, posats en paral·lel amb una tauleta de nit al mig. Tenien cobrellits gruixuts, d’aquells de buata. Ha fet pujar la persiana. Ha passat les cortines i he vist la meva finestra d’adolescent. Amb els braços recolzats uns segons a l’ampit dels Rovira he tornat a la claror dels dies d’estiu, als pares feinejant de bon humor i jo somniant pels racons amb tota la vida al davant.

—Venia aquí a espiar quan era jove o potser era des del dormitori del costat —ha dit.

Com si fóssim fulla caduca ja tots dos.

La casa dels pares és baixa i estreta; en canvi es veu gran el terreny que l’envolta. Ja són poques les torres petites d’abans, de totxo i teula, arrebossades i pintades de blanc, de quan els propietaris plantaven ametllers i algun pi al seu voltant. I rosers, molts rosers.

—Ara dormo a la cambra que havia estat dels meus pares —m’ha sortit com per respondre amb alguna paraula.

Tots dos havíem coincidit en un comentari personal, gens formal en dues persones que acaben de coneixe’s.

De sobte, baixant les escales, se m’ha emboirat el cap i, després, he obert els ulls asseguda en un graó. Una molèstia al braç dret m’ha fet descobrir-hi la mà de l’Oriol Rovira prement-lo, com si pogués caure més enllà.

Francament, em feia mal, i m’he alçat.

He demanat per anar al lavabo. Una mena de lleonera amb tovalloles penjades, una rentadora estreta i una dutxa amb muguet humà. Sens dubte, abans, el bany destinat a la minyona.

Ha desembolicat una taula de torró. M’ha assegurat que, si no la tastàvem llavors, l’acabaria donant al gos el dia que es trobés sense pinso. De tant en tant li passava. Hem rigut.

El gust dolç temptava els meus records.

Ens havíem assegut al sofà amb un cafè exprés al davant. Quan m’ha ofert aiguardent i jo he dubtat, m’ha confessat que, de fet, li aniria millor no prendre’n. He descobert la mida escassa i la forma obliqua dels seus ulls, darrere les ulleres potents, al mateix temps que un cert atractiu passat de moda.

M’ha resumit la seva vida. L’Oriol enraona a poc a poc, es reia d’ell com a mi m’agrada fer. Havia estat una criatura mimada, com jo, fill únic. Mentre l’escoltava, s’escapa el pensament cap a l’Àngels, Nadal s’acosta. Va passar cinc cursos a la Facultat d’Econòmiques, els pares volien el títol, però el seu instint des de nen era sempre dibuixar.

—Ah! Et vull ensenyar unes làmines!

Mentre ha anat amunt i el Ducati ha alçat una mirada cap a mi sense a penes bellugar, el Denis ha ocupat el meu pensament. Segur, segur, que tenia dona, família; per a ell havia estat l’aventura d’uns dies, perfecta si per a mi hagués tingut el mateix valor.

Mentre ell passava davant meu aquarel·les i carbons encara sentia des del record la veu encisadora. L’Oriol va deixar-me una làmina al davant: la vaig conèixer de seguida, sobretot per la forma tan rodona dels ulls! Després me’l vaig mirar fixament.

—Què?, la coneixes?

—És clar! És admirable perquè vas treure ben bé una expressió seva.

Em sembla que li vaig dir aquestes exactes paraules perquè era la imatge de la mare quan rumiava quina tasca anava a emprendre. Si no estava malalta, i no ho estava quasi mai, era activa fins al deliri. El cor la va trair i jo vaig córrer a casar-me amb el meu enamorat.

L’Oriol em va explicar que estava mig enamorat de «la senyora del davant», tal com l’anomenaven a casa seva. I aquell comentari em va ferir perquè la mare havia obtingut l’amor devot del pare i encara, la torna. Me’n va ensenyar fins a set variacions d’aquell retrat i jo no sabia què dir-li. Estaven molt bé.

—Els vols?

—Sí, només un, el primer que m’has ensenyat.

Li vaig demanar que me’l firmés.

—Fa anys que no faig retrats…

El gos ha continuat dormint amb el cap tustant la pota de la tauleta. S’ha rigut del gos. Jo he pensat, ja pots riure, però que no se’t mori, i aquella idea m’ha posat en alerta com quan de nits em sembla que sento soroll al jardí. Fa dies que em passa i he recordat les paraules del Martí. No deixis entrar les idees de por, ni tan sols al llindar; de seguida, concentra’t en la teva força, respira profundament, les pastilles t’hi ajudaran.

Bé, doncs, llavors, pensar que se li podia morir el gos m’ha sobresaltat, de sobte m’he posat dreta i ell ha enviat la tassa a terra amb un moviment brusc de la mà esquerra, el Ducati ha fet un bot i s’ha clavat un cop a la closca amb la tauleta. Després hem rigut tots dos que no podíem parar.

He passat tot el dia controlant les entrades i les sortides de l’escola de la nena. Res de res. Eren les sis de la tarda quan he trucat a l’Ilda i de seguida ha estat d’acord a veure’ns.

Vam quedar en un bar tranquil de Sant Cugat.

Ara s’està a Barcelona la major part del temps, em somriu abans d’afirmar que s’ha cansat de voltar món. Calla el que dirà més endavant, que té un company i que està embarassada. M’adono que al principi no li surten les paraules. Tan alegre, ara té un plec fi al mig del front. Acabem parlant del meu naufragi, del seu germà, de la mare i sogra meva, la Júlia. Tu, Àngels, et mantens amagada al darrere del tronc de l’arbre de la precaució. No gosem esmentar-te, com si fer-ho estigués penalitzat. Des que m’ha dit que està embarassada jo només tinc ganes de plorar, he endevinat que ella no abandonarà mai ni per res la seva criatura tal com jo he fet.

Doncs, per fi, ha enraonat de l’Àlex, ella li diu així, potser és com cal dir-li per entendre’l. Jo des del principi vaig acceptar el nom que ell desitjava. L’Ilda ha reiterat que ella forma part de l’altre grup de la família, la part que no rebutja el pare, per exemple, i em somriu. Després em mira fixament i diu que he fet patir molt el seu germà.

—Ja ho sé!

—No, no crec que ho sàpigues.

Ha admès que ell em tenia abandonada. «Que ens tenia abandonades», com jo he precisat a l’assalt. M’ha desarmat. Fins ha semblat creure’s que l’Alexandre no va moure un dit perquè em quedés amb ell.

—Va deixar-me marxar. Com si tant li fes.

Ha alçat els ulls clars, la meva cunyada, i hi he fixat els meus, jo no tenia por. Ella tampoc.

Després d’un silenci, segurament uns quants segons, m’ha dit que l’Àlex, aquest estrany, en pic jo me n’havia anat amb el Denis, s’havia posat molt malalt. D’un vespre al matí tots els seus cabells s’havien tornat blancs. Havia avisat al despatx, s’agafava uns quants dies, i se n’havia tornat al llit. Després d’haver-li parlat a l’espona un dia sencer sense obtenir resposta, la Júlia s’havia deprimit. Aleshores l’Àngels li havia trucat per dir la situació i ella havia fet tot el que li havia semblat més adequat. No havia estat senzill. Però tots dos havien acceptat prendre antidepressius, es volien curar.

—Sobretot per la nena.

Ella creia, creu l’Ilda, que no ens coneixíem bé amb el seu germà. No dubta gens que estàvem enamorats quan vam casar-nos, però l’Àlex és molt tancat. Si no va ser capaç de dir-me que em quedés és perquè sempre ha estat a favor de la llibertat de l’individu. Que jo me’n volia anar; doncs, porta oberta. Potser orgull també. En la seva naturalesa no hi té cap paper pregar o fer-se pregar.

—Odia des de petit aquesta forma de relacionar-se, la dels meus pares.

Es veu que a l’Àlex l’havia acabat de salvar la feina, la confiança de tot l’equip del despatx, l’elecció de candidat al capdamunt de la llista. A la mare, veure que el fill es recuperava. El temps pitjor, l’Àngels havia viscut amb ella, no havia arribat a tres setmanes.

Jo trucava des de Marsella i l’Àngels no hi era mai. Llavors escoltava, submergida en les seves paraules.

Es va referir a l’oposició entre l’Alexandre i el seu pare, allò que ell no havia acabat mai de confiar-me. No s’avenien. El pare, xerraire i simpàtic, no sabia tractar les criatures, però amb ella s’avenien; en canvi, el caràcter tímid i educat del fill neguitejava el seu pare com si fos un error i el volia fer canviar amb bromes, posant-lo en evidència.

En decantar-se tan clarament per la protecció i les atencions de la mare, sense voler, ella n’estava segura, l’Àlex havia accelerat la separació de tots dos. Tenien temperaments i gustos massa diferents. La Júlia havia pres partit pel fill i entenia ella que la unió de l’Àlex amb la mare era més forta que la de la majoria de matrimonis.

M’interessava molt allò que m’explicava, era l’essència del que jo havia estat capaç de deduir després de temps de donar-hi tombs. Potser en un altre moment, però llavors no podia parar d’imaginar-me l’Àngels agafant el telèfon per dir que el pare i l’àvia no estaven bé. Des que l’Ilda havia pronunciat el teu nom sentia que m’anava, com qui diu, escrostonant; ja no et podria dir mai més «rateta», en pensar-ho m’he enrunat amb un gran estrèpit.

—Ara ja ha passat —ha dit l’Ilda estirant una mà cap al meu cap i tocant la meva orella dreta. Jo volia alçar-lo de damunt dels meus braços i preguntar-li… o volia explicar-me, no me’n recordo bé, però he entès que no sabia cap paraula que m’hi pogués ajudar.

Ja ha passat, m’he dit per dins, com si fos una jaculatòria. Jahapassatjahapassatjahapassat. Quan he sortit del lavabo he pensat que l’Ilda hauria pagat i se n’hauria anat, com el company del Denis allà a Marsella. Però ella havia pagat i m’esperava, amb la gavardina beix damunt del braç dret. Bona germana, bona filla, bona cunyada. Era allí i no se li notava encara l’embaràs. He volgut ser ella o llençar-me als seus peus perquè m’assistís com havia fet amb la nena quan més ho necessitava, però he comprès que ja era molt haver-me esperat dreta al costat de la porta. Encara m’ha demanat si tornava a treballar. I jo l’he premiat dient que estava a punt de recomençar. De sobte me n’he recordat:

—S’han canviat de pis, oi?

Ha afirmat amb la bonica cabellera rossa mat iniciant i retirant visera sobre el seu front amb el primer séc de la maduresa.

N’estic segura: l’Ilda tindrà una criatura i no perdrà el seny per un home com el Denis, ni per res.

Estranya tardor, a penes fa fred. A la torre, a la nit i a la matinada, durant el dia, m’estiro al llit i, quan no dormo, escolto els sorolls de l’exterior. El món es veu de forma diferent des de la postura horitzontal. Llavors dic Àngelsàngelsàngels i em prometen els arbres que em perdonaràs. Ho fa el magnolier, els pins, el magraner. Més tard, però els rosers també m’ho prometen.

Sóc al nivell de la capçada dels pins, imagino els braços, alçats ben amunt, farien de branques; els dits, brots. Reconec el vent contra la pinassa, fa fer frec-frec a les fulles de la buguenvíl·lea, les que tenen la galta emparada a la paret de la cuina i em recorden el delicat paper japonès. Els pardals, merles, garses… deixen anar els seus sons com un crit de socors estroncat; així, sento millor com baten ales. Estaven acostumats al silenci de la casa i la meva presència els havia escampat, però ara deuen retornar atrets per la quietud. Com l’herbatge amb aquella cega insistència per créixer, viure, que ara em sembla ben estúpida.

Al matí, per l’altra banda de la casa m’arriben els frens dels cotxes al revolt pròxim, el Ducati de l’amic Rovira, que, en contrast amb el seu amo, és gallet i renouer. He sentit dos o tres cops el telèfon i un de sol, els drings de la campaneta del reixat m’han despertat de la segona dormida. El temps s’ha estirat o s’ha enxiquit. Estic bé imaginant el món amb el cos i el cap enrasats, sense jerarquies, fent les paus. Només la set em fa llevar. El pensament s’endolceix quan torna a l’Alexandre desconegut, o hauria de dir-li Àlex?, vint-i-quatre hores en silenci i va sortir-ne amb el cap ben blanc. Jo que pensava que la política, la feina, l’havien nevat! Per què no em va dir «queda’t, sisplau, queda’t, no puc estar sense tu; ni l’Àngels, tampoc, no veus que em faré vell abans d’hora?».

Dono tombs a unes paraules de l’Ilda que em van relliscar durant la conversa, va dir-me que l’Àlex es posava malalt cada cop que el pare de tots dos tornava a casa, quan la mare ja semblava conformada per la seva absència. Llavors es presentava i es feia perdonar per la mare a base de petons. L’Ilda havia dit que encara es recordava de la mirada de triomf del pare quan entrava amb ella al dormitori prement-la per la cintura. Quan en sortien, es feia servir davant de tots dos germans, talment un rei enmig de la cort, per tornar a passar la porta al cap de poc i absentar-se sense avís ni trucada. Però per a ella era pitjor el que venia: l’Àlex es posava malalt i la mare no parava de plorar al seu costat, no era bona per a res més. Durant un enllitament d’aquests del seu germà, havia explicat l’Ilda, ella havia vist com la Júlia feia canviar el pany. Com sempre, quan el meu Alexandre va llevar-se, havia fet una estirada, aquell cop, exagerada. I només ella havia tornat a veure i a saber del pare.

Davant del mirall m’he fet càrrec de la meva cabellera fosca. Les pues de la pinta passant pel cap em porten als somnis, semblen penjar d’uns quants cabells com fruites tardanes. M’imagino un caqui de color carbassa intens deturat a la branca nua de fulles, allí esperant que la pentinada del vent el faci caure. Doncs, després del somni, on em veia coberta de canes, m’he sorprès amb les ondes negres i m’he tornat a commoure pensant en el meu Alexandre, jove de cara i blanc de cap. Va ser per mi que els seus cabells van córrer la cursa en una sola nit? Va ser per mi o per la cosa en si, per tot plegat?

Aquest pensament m’ha portat a prendre la pastilla del matí. A telefonar a l’hospital i parlar amb aquesta Tere que m’ha dit que el Martí ha allargat l’estada i a fer cafè. Ara sóc aquí dalt amb la tassa buida al costat. He vist la parella de merles del jardí. Cada dia em pregunto si són les mateixes.

Escriure a la llibreta és l’única feina a què em dedico, tornen a créixer les herbes darrere la casa. M’hi passo gran part del matí; de fet, fins que m’agafa mal d’esquena. Enllà de la capa verda penso els colors de les flors que havien de ser teves. L’Oriol em fa un truc de vegades quan surt a passejar el Ducati.

Hem sortit tots tres, avui, la família dels despenjats. El gos és renouer, però festós i dòcil, va solt pel davant i retorna, a un xiulet es posa ben a tocar. L’Oriol camina amb la corretja a la mà sabent que s’exposa a una multa. Com autòmats hem entrat en el tema de moda a les botigues, els robatoris als xalets més elegants, fa poc que un empresari ric ha estat assassinat a Sant Cugat. Li he dit que fa nits que sento sorolls al jardí. No se n’ha rigut ni m’ha mirat d’aquella manera que em fa sentir diferent.

Miro com recull el diari al quiosc, cada dia li reserven El País, i després compra pa. Llavors m’ha preguntat si el voldria acompanyar a menjar una de les seves sopes. Hi té traça. Jo li he dit que he de consultar la meva agenda, potser és plena, després m’he posat a riure i tot seguit ell ha afegit:

—Què ens fem de segon?

La gent ens mira i no crec pas que sigui només perquè ell és baix i té els cabells llargs i grisos, tan pàl·lid, i jo em faig alta amb la mata arrissada negra i tan morena de pell. No hi ha gaire moviment per les torres entre setmana, només al súper i al quiosc, al voltant de l’escola. A mig matí les torres són mausoleus, esglésies, sales d’exposició en dia lliure. Persones grans, joves forasteres fent neteja o amb mainada, alguna mare jove conduint cotxet cobert de núvols de roba de tons pastel amb l’angelet al mig com un nen Jesús de bona anyada. Cada dia en aquest trajecte penso que m’he de posar a buscar feina aquí o acceptar la invitació de la Meritxell a Galícia, canviar d’aires. I qui sap. Però si passa, això voldrà dir, petita, que, abans de Nadal, res de res. Des que he parlat amb l’Ilda necessito que el Martí torni a repartir la culpa, si pot.

«Voldria saber totes les teves il·lusions i pensaments. Què estudies, on ets, quines són les teves amigues… El dolor de no veure’t és comparable al d’haver-te abandonat, petita, encara que són de naturalesa completament diferent. Veuràs com a la vida no hi ha una ratlla ben dibuixada que separa el que està bé del que no ho està».

A part de l’humor, l’Oriol té una qualitat molt apreciable, no m’ha preguntat res sobre mi. És enginyós amb els mots i em fa riure, però manté la discreció com el cavaller, l’escut. Ara que hi penso, el primer dia que vam parlar em va preguntar pels meus pares i li vaig dir tan sols que havien mort. No ha tornat a esmentar-los. Sap que visc sola i que tinc una filla a qui llegia contes. En canvi jo ho sé quasi tot d’ell, vull dir estudis i la seva biografia així per sobre. Va estar enamorat d’una dona, però se la va emportar un altre, no s’ha casat ni ha viscut amb parella. Des que he parlat amb l’Ilda em miro els seus cabells de forma diferent. Són blancs i grisos, fruit dels anys, que d’un tros lluny fan un to de neu bruta. En canvi la testa de l’Alexandre és una mata de blanc esculpida i regular, obtinguda en una sola nit.

Feia un vent insolent, fresc, la fullaraca escapada dels jardins i de les moreres del carrer s’arremolinava mentre passàvem. No estem acostumats al fred, molt menys a l’aspror del vent d’hivern. He notat que em mancava abric, damunt del xandall blau tinc una jaqueta de llana que no recordo haver vist mai abans a la mare, però no és prou. En Rovirol sempre duu una americana de quadrets i uns texans vells com un hippy reciclat, això diu ell que és.

Jo no tenia ganes de respondre a la pregunta sobre els meus pares i sí d’explicar-li tot el que em passa. Però si ho faig, el perill és gran. Quan li hauré dit què he estat capaç de fer, on anirà a parar la nostra camaraderia?

Durant el dinar m’ha explicat quan va deixar la feina d’economista, jo li he dit com els pares es van morir tan aviat. Com l’infart de la mare havia enfonsat el meu pare de forma absoluta i, al cap de sis mesos, havia fet una pulmonia i se n’havia anat darrere seu, tal com sempre havia fet en vida. Llavors jo ja festejava amb el meu Alexandre, però això últim m’ho he reservat. Després d’un silenci, l’Oriol ha preguntat com me n’havia sortit.

—Vaig canviar de família.

M’ha vingut a la memòria aquella estranya llibertat, un desconcert, l’ampolla destapada de la joventut que aviat havia omplert l’Alexandre enamorat i la Júlia atenta. Llavors ell ho semblava tant com jo. No és que hagués fet cap bogeria, però el temps d’estar tots dos sols ens volava! I no sé pas de què parlàvem. El més important i l’únic que recordo és que ho fèiem amb les mans enllaçades, les mirades encarades.

De sobte vaig dir a l’Oriol que si em preguntaria per la meva filla en una adreça.

—I és clar, Emma! Quan?

—Demà a les set de la tarda!

Va riure el meu camarada, va riure, jo mateixa m’hauria fet gràcia si no hagués portat temps llarg fent càlculs i rumiant un munt de possibilitats.

—Segurament t’hauràs de fer passar per una altra persona!

—Però, què són aquests misteris?

Era la primera vegada que em preguntava sobre el present i de seguida va demostrar que se sentia en fals, no era el seu estil ni jo li anava a respondre. Va sacsejar els cabells cap enrere amb un gest juvenil, la seva gràcia suprema.

Feia temps que no somniava en el Denis, en els seus petons imantats, els mots melosos, jo convertida en insecte, potser bonic de cos, amb retxes exactes i colors exòtics. L’he somniat al llit, amb el tors nu, jo no era al seu costat. El recordo una mica esquifit, dins del somni, potser a la realitat no era tan guapo, he pensat. Vull tornar a parlar de la culpa amb el metge, ja deu haver arribat. És possible que em mentís per aixecar-me l’ànim o el meu Alexandre és també, de veritat, culpable? Hauria de ser capaç d’esbrinar-ho tota sola.

M’he dutxat i m’he vestit el millor possible. Quan he passat per davant de la torre dels Rovira el Ducati ha bordat amicalment, a l’espera. Faltava un mínim d’un parell d’hores perquè en Rovirol cabells d’escampa es llevés. He pensat que l’Oriol és en els seus protagonistes, encara que no s’identifica del tot amb cap, ho he descobert mentre caminava cap a l’estació. Els dibuixos que fa són de joves i de nens i ell és un nen gran que podria fer bona companyia a algú. A ulls del món, un pobre diable, perquè viu sol i aparentment no treballa. Mentre el ferrocarril avançava deixant enrere l’estació de Les Planes he pensat que l’Oriol no ha fet mal a ningú amb els seus errors, està net i, doncs, és un àngel ric.

M’he trobat bé al seient del costat de la finestra. En aquesta hora els vagons s’omplen d’estudiants i de dones de fer feines, d’executius i de professors. Tancar els ulls ha estat tornar a veure el Denis traient uns braços un xic demacrats damunt la gira del llençol de seda color perla. Gris clar i setinats. Eren els llençols de l’hotel de Marsella. Les capçades dels arbres es movien, continua el vent, que estrany.

Una nit d’estiu, a l’apartament que llogàvem, després d’un dia feixuc entre la Júlia i la nena i abans que l’Alexandre arribés jo havia pensat proposar-li un volt tots dos sols. S’havia presentat abatut, durant el sopar badallava. Vam sortir a la terrassa després de posar la nena a dormir. La Júlia havia continuat la labor de ganxet rondinant del vent. Ell i jo, en dues hamaques a tocar, ens havíem agafat les mans. Sentia caure la pinassa mentre el meu marit dormia i la seva mà es convertia en un pes que la meva havia de sostenir. I sentia les paraules de la Júlia que es mantenia allí darrere pendent de nosaltres, sense saber-ho?

—El vent és traïdor, millor fóra que entréssiu, Àlex!

No estic segura de quasi res i he oblidat molt del que llavors m’afectava. Així, m’importaven fets tan secundaris? Mentre les capçades bellugaven, les converses sobre el seu pare absent quedaven molt lluny. Ell ja no es posava mai en boca la persona que no s’avenia amb la mare i es reia de tots dos. N’havia parlat els primers temps a l’escola, llavors hi estava capficat, en cada paraula sobre el futur ell es dibuixava en oposició a aquella figura. El meu Alexandre fóra treballador i responsable.

La pinassa seca es deixava anar sense resistència, el vent era fort.

En un dia d’aquelles vacances a la platja, o potser de les anteriors, o de les següents, havien estat uns quants estius en total, juliol i agost, també la memòria em restrenyia la seguretat en aquest repte sense importància. En un vespre d’aquells, tots tan semblants, li havia preguntat si ja no m’estimava.

—Bonica meva, de què em parles?

Recordo que m’havia premut fort la mà sota el llençol i així s’havia adormit sense esperar la resposta. Semblava estrènyer el meu pit en comptes dels cinc dits, que al cap d’una estona s’havien escapolit dels seus. M’havia tombat de costat. Encara les capçades s’espolsaven, da-li que da-li. Per molt bonica seva que fos jo devia assemblar-me a aquelles agulles torrades de sol.

Vaig mantenir els ulls oberts fins a la parada de Provença.

El matí al Clínic em va passar de pressa a pesar de l’espera seguint l’horari previsible del Martí. Ni el metge ni la seva ombra no havien aparegut pel despatx on m’havia citat altres vegades, però hi havia la infermera, la Tere. Li he dit si em recordava, per què encara, Emma, tinc sortides de simpàtica? Ha tancat un segon més l’expressió desolada que la caracteritza per acabar dient que sí. Una tal resposta en un lloc massificat en què tothom busca solució a impossibles, o si fa no fa, però que es conforma amb una paraula amable, i és immensament feliç amb un somriure, era una joia al palmell de la mà. Ella em destriava enmig de la multitud. Li he preguntat pel doctor i m’ha dit: «ah!, no ho sap?». El pensament, atuït per la son i la letargia dels fluorescents, se m’ha disparat al galop. S’havia mort, estava molt malalt. No sé si les respostes del meu pensament accelerat tenien reflex en la meva cara, però ella m’ha fet passar en un recambró i m’ha signat una cadira de fòrmica de l’era glacial.

—El doctor va viatjar per motius personals a Nord-amèrica, havia de visitar uns hospitals; en un van proposar-li uns mesos d’estada i ha sol·licitat un permís sense sou per no perdre la plaça aquí.

En veure que jo no responia, ha continuat:

—Però hi ha una doctora molt bona que el substitueix i pot apuntar-se i la visitarà. Vingui!

M’ha acompanyat a un taulellet i m’ha posat a la mà un paper on deia doctora Orozco. No estic segura d’haver-li donat les gràcies després que ella em digués:

—Ho sento, faig falta.

En acabat, l’he vist marxar amb aquella cara d’amoïnada amb què l’havia trobada.

Les dues últimes paraules m’han ballat una estona llarga pel pensament, semblaven antenes d’exploració dins d’una cova, d’aquells llums que s’ajusten al cap fixats en una mena de diadema. Crec que fins les he pronunciat en veu alta, a veure com sonaven, com qui prova la claror que fa una bombeta per si més tard la necessita. No m’havia fixat mai en dos mots tan corrents que actuen com un de sol. Faig falta. Falto. La fi de la cua davant del taulell per demanar visita, que marcava el meu cos uns instants abans, s’havia allargat en quatre o cinc persones. Teníem el mateix aire dòcil o resignat i, sense pensar-m’ho dos cops, de sobte m’he esquitllat d’allí, no sóc pas una ovella, jo. He deixat l’espai, igual que un punt que s’escapa de la malla. Flu. I les agulles van fent mitja, tanmateix tot continua rodant. M’he posat el paper a la butxaca.

«Jo t’he estimat sempre, petita, però em vaig enamorar amb bogeria. Necessitava el que en aquell moment em va regalar el Denis. Seràs una dona i potser estimaràs i perdràs el seny per algú. Jo vaig actuar com en somnis, em sorprenc encara del meu comportament. I el que fa al cas: vaig fer mal a qui més volia d’una manera autèntica i certa».

Ara el viatge per la ciutat em sembla una pel·lícula que he mirat tancada en un local, en butaca còmoda al costat de persones a qui no veig la cara. Parelles que aprofiten per besar-se, cossos cansats que hi trenquen el son, ànimes solitàries que hi rumien esperant la treva de les imatges, d’un argument que els allunyi del seu. Una pel·lícula nocturna perquè a les sis, o abans, ja és fosc.

I per Nadal, Àngels, un pas de pardal.

Les frases sobre la claror et cridaven molt l’atenció, me les feies repetir. Per Reis un pas de camell. Els teus ulls brillaven buscant els meus. Fins on he arranat la teva innocència amb el meu delicte?

En Rovirol va dir que m’acompanyaria amb cotxe. M’esperava vestit amb una americana de teixit llis i uns pantalons de llana. Per un dia havia deixat els texans i la jaqueta de quadres. Havia lligat els seus cabells en una cua a la base del clatell. Tal com es presentava em va semblar més vell, però vaig valorar la intenció, era encertada. Si havia d’entrar a preguntar, el seu aspecte seria més passador d’aquella forma que no pas amb la que li és habitual. La seva intuïció és creativa com correspon a un artista, resulta una persona estimable, divertida, quan se’l coneix una mica. No paro de preguntar-me per què està sol. M’ha aparegut amb un vell Volkswagen blau marí, el cotxe que va il·luminar el carrer la nit de la meva arribada a la casa, i que vaig mirar entrant al garatge. M’ha dit que tenia benzina i que havia comprovat que funcionava, quasi no el fa servir. Ha decidit deixar el Ducati a casa malgrat els plors de la bèstia. No m’he vist amb cor de suportar-ho.

—Potser estarà millor al jardí.

—No.

La resposta lacònica de l’Oriol me’l fa atractiu. Quan sap què es porta entre mans em sento segura. Abans d’engegar el motor m’ha dit:

—Bé, torna’m a explicar, exactament, què vols que faci.

He callat un instant pensant digues-li que el convides a sopar a Sant Cugat, en un d’aquests magnífics restaurants que hi han crescut a l’empara de la bonança econòmica, digues això i oblida la resta. He estat a punt de fer-ho, però potser era l’última ocasió per arribar a tu. Penso que ets a Barcelona, en la manera d’enraonar de l’Ilda vaig escoltar la teva proximitat. Vull demanar la teva atenció per la nostra vida en comú, els teus primers anys.

—Anirem al carrer Provença, podràs aparcar en algun xamfrà a prop de la casa, jo m’esperaré al cotxe, i tu preguntaràs a la porteria si viu allí la meva filla. Ha guanyat una beca i vas a informar-la. Li donaràs aquests impresos i aquesta carta, procura distreure la senyora que l’acompanyarà i passar-la directament a ella, al moment de marxar, quan puguis. T’ho acabaré d’explicar allí.

M’ha mirat amb fervor. Als seus ulls oblics he llegit: demana’m el que vulguis, preciosa, ho desitjo fer tot per tu. Determinació i desig d’ajudar. I m’ha semblat veure admiració als seus ulls, excitació d’aventura.

—Vull que sàpigues que fas un favor a qui no ho mereix, he fet molt mal a la meva família.

—Emma, no m’importa el que em diguis ara, jo faig el que em demana una amiga. De moment prefereixo no saber-ne res més. —D’aquesta manera m’ha fet callar i ha callat ell.

Estàvem dins del cotxe engegat, amb els fars encesos, total passaven cinc minuts de les sis de la tarda, ben de nit. No li havia dit per on havia d’anar, tots dos semblàvem conformes amb el món després d’aquell intercanvi de veritats, i ell havia enfilat cap al túnel de Vallvidrera. La circulació era fluida.

A aquella hora, moltes empreses no havien tancat encara les portes; els clubs esportius, els centres cívics, tot just iniciaven activitats. Si arribàvem abans de les set faria esperar el Rovirol a dins del cotxe, no em podia exposar a no trobar ningú al pis de la Júlia. Segurament no hi vivien, al pis de la sogra, però s’hi devien trobar al vespre abans que l’Alexandre les recollís.

La comesa de l’Oriol era pujar-hi, enraonar amb l’Àngels, i dir-li que jo necessitava veure-la i donar-li la carta. Llavors em vaig adonar que allò no podia anar bé, l’àvia sortiria sola a rebre’l, l’excusa era dolenta. Hauria estat millor que es donés a conèixer com a dibuixant i inventar-se qualsevol altra cosa. No, no, era una bestiesa… Una pressió molt forta al mig del pit em va fer consultar el pastiller. Havia pensat en tot. Em calia estar serena, em vaig guardar els dubtes. Sabia que ho havia d’intentar. Per mi i per en Rovirol. Tots dos hi érem embarcats d’alguna manera. Després el convidaria a sopar.

De sobte avançàvem per la Via Augusta, la lluminària nadalenca queia sobre el nostre silenci. No havia previst aquell ambient encara que, per les dates, fos evident que havia d’embolicar-nos com la clova al voltant del moll. Provava de despatxar els records, ho feia de mala manera, espolsar-los abans que es poguessin aposentar era el meu objectiu primer. Vaig treure una pastilla del blíster sota d’un trineu amb Papà Noel a bord. Llavors l’Oriol, que havia mirat la maniobra, em va dir:

—Qualsevol advocat pot gestionar que vegis la teva filla. Jo tinc un amic que ho és.

Qualsevol advocat, això mateix. Ja havíem arribat a la llei i a la justícia, ja en coneixia massa, jo, d’advocats.

Seria un immens fracàs. Ell no entenia res de res. No podia implicar-lo en una acció que tan sols mig endevinava.

En veure que no li responia, el Rovirol va tornar a parlar. Que jo expliqués què m’havia dit el Martí a la visita. En comptes de respondre-li que no em semblava el moment adequat, li vaig dir que bé, m’havia confirmat que em convenia trobar feina, centrar-me en una activitat, en unes obligacions i en les aficions. Em vaig quedar ben sorpresa de com m’havia sortit de ben explicat, així, just acabat d’inventar.

Aprofitant el senyal vermell del semàfor es va dirigir cap a mi, em va passar dos dits per la galta dreta, com si fos un bisbe o el papa, dos dits que li eren tan útils, indispensables, per a la seva obra de dibuixant consagrat, i em va dir que tenia ganes d’enraonar amb mi, de fer-me una pregunta i un oferiment. Sempre m’ha semblat absurd postposar una acció per a la qual et sobra temps. En veure que no continuava enraonant, li vaig respondre si havia rebut la invitació per al sopar de després. Va riure abans d’engegar. Érem un parell de sonats sota un encanteri de llums de festa, una força major ens hauria fet favor d’abocar una pluja d’estels o de qualsevol mandanga bonica que ens enviés a desaparèixer ni que fos amb trineu. Fora del Ducati ningú no ens trobaria a faltar.

De seguida em vaig rectificar. M’havien vingut al cap els personatges del Rovirol, ell tenia un motiu important per continuar, estava bé on era, encara que no ho notés quasi ningú. Tenia una casa, un gos i una comesa que, per descomptat, ell desconeixia i no valorava prou. Per tant, fora pluja lluminosa.

Aprecio l’Oriol Rovira precisament, sobretot, per aquest dubte que sempre mostra amb relació a la seva vàlua com a dibuixant. M’havia dit, n’hi ha tants, de joves i tan bons…; a més, amb els mitjans actuals, tot és possible i molt més fàcil. Com si algú altre pogués donar vida a aquells rovirolets de cares cantelludes i cabells espantats. I ell, da-li que da-li, que els emergents ho superaven tot i més. En aquell punt de mareig vaig desconnectar. A veure, era com si em comparés amb les guies de vint-i-pocs, les de cossos setinats i botons prodigiosos al capdamunt dels pits, a més de set idiomes; si era guia havia de ser la primera i banderejar tots els colors i fer, del meu cos, diana. Jo portava a dins, en format plegable, l’Emma Desirée, la guia simpàtica del paraigua multicolor. Així doncs, també havia enganyat sense voler el meu Alexandre, com ell, que, en realitat, no passava d’Àlex. Tots dos érem uns mentiders.

M’havia distret uns moments amb tants pensaments edificants, ja baixàvem per Villarroel i em va semblar que el proper xamfrà de la dreta es posava a favor nostre.

No em venia de gust fer confidències que potser la tarda abans o uns dies tan sols m’haurien semblat inofensives per a tots dos, que m’haurien alleujat. A què venia llavors enraonar del Martí, quan jo acabava de fer jugada, tenia els trumfos sobre la taula i era a punt de viure el moment d’arrastro o pòquer o el que fos? Estava sorpresa i quasi optimista pel fet d’haver decidit quelcom, d’estar amb la cama alçada per avançar, encara que fos sobre un terra esquerp o fangós o foradat.

Contra tot pronòstic el Rovirol va trobar un espai per aparcar el cotxe. Abans de sortir va abaixar la visera de damunt del volant, com una dona presumida, i es va pentinar amb les mans la cabellera d’artista recollida amb cua davant un mirallet. Li vaig dir l’adreça exacta, l’hi acompanyaria, i es va girar cap a mi. Tu et quedes aquí, em va mirar fixament mentre m’ho deia. Vaig tenir por que em tornés a posar la mà papal damunt la galta, no em vaig moure gens, el vaig mirar. Em va fer un petó que em va deixar la boca plena de la seva saliva.

Vaig baixar del cotxe després d’ell. Estava quasi segura que la Júlia mantenia el seu pis; cada vespre l’Àlex devia recollir-la i junts devien anar on fos que ara visquessin. En els meus càlculs, situava l’Àngels allí al vespre.

Em vaig acostar a una botiga de roba interior del xamfrà. Temps abans jo hi havia comprat. Segons el meu gust de sempre, primer; després, peces atrevides, que el meu Alexandre no tenia temps de mirar. Rares vegades havia pogut treure’m el vestit que duia damunt de les exquisides peces de blonda i licra; els ulls se li tancaven al final del sopar. He vist la mateixa dependenta. Em solia atendre amb una certa complicitat, una bona professional, sens dubte; som si fa no fa de la mateixa edat. Fos com fos, m’era útil. Jo no estava sola quan comprava, tenia l’amiga dependenta, m’orientava i admirava com s’adaptaven les peces al meu cos. Comprar era esquinçar la solitud, la il·lusió durava fins al moment que passava la porta cap al carrer.

Quan vaig tornar al cotxe des de la vorera, d’on havia vist bé la dependenta, l’Oriol ja hi era.

Un home li havia dit que la senyora del segon primera feia un temps que se n’havia anat a viure amb el seu fill i no en tenia l’adreça.

«La vida és generosa, filla, si ets capaç d’esperar a les fosques. Jo he fet mal i una persona, l’Oriol Rovira, m’ajuda. Està disposat a compartir el meu dolor».

He ordenat la casa i he pres cafè amb l’Oriol, hem parlat de la Meritxell. Un canvi d’aires em serà bo, unes vacances, ni que només sigui, potser, passar les festes allí, ja veurem. Ell m’ha dit que m’estima, em proposa començar una nova vida junts.

—Si no t’agrada Mira-sol podem anar a viure on vulguis.

Arran de mar…

I quan jo estigui més tranquil·la, hagi passat el que hagi passat, diu que em buscarà un advocat competent.

—Potser que sigui amic meu no et fa gràcia, no importa —ha dit—, si és així, en triarem un altre.

I sí, estaria bé. Viure vora mar i veure’t per mitjà de qui fos.

No calia respondre, tan sols escoltar-lo. Es movia d’una banda a l’altra amb els seus texans i l’americana de quadres, un jersei negre de coll alt que l’afavoreix.

El Rovirol ha fet passar el Ducati al seient de darrere del Volkswagen, aquest cop l’ha deixat acompanyar-nos, i ell ha ocupat el del conductor. Hem decidit anar a fer un tomb a Sant Cugat. Mentre jo tancava el reixat, ha arribat el constructor. M’ha dit que li calia parlar amb mi urgentment.

Anar a la pàgina següent