Emma

II

Pàgina 8 de 15

Li he demanat per què jo no sabia el nom de la clínica on era tancada ni si hi havia més pacients com jo. Ha respost que fins que no m’hagi deshabituat del tabac i de l’alcohol, dels atacs d’angoixa, cal que estigui ingressada amb control de medicació. Opina que sortir al carrer podria comportar una recaiguda. Ell em dirà el que jo vulgui saber.

Encara la guia Desirée no s’havia fet fonedissa i ha respost ella, amb cara de tant se me’n dóna, i ha dit que les pastilles em fan somniar.

—Digues, què somnies? —ha sonat alleujat el doctor.

Havia somniat que la meva galta fregava l’asfalt i esperava plàcidament que la vida acabés de sortir del meu interior. Indiferent en aparença, com una planta brollant d’un test tombat. Em fixo que no sé per on sortia. Per la boca?, potser pels ulls; sí, em sembla que era per unes òrbites plenes de llum que enfocaven el paviment mentre veia allò que no havia pogut imaginar mai, que, en uns segons, la desfilada de fets viscuts avançaria rabent per la passarel·la del pensament. L’Àngels tentinejant corria i jo l’esperava aguantant el cos sencer amb els genolls doblegats tot seient en una cadireta d’aire.

Quina galta era? A veure? Crec que estava estirada del costat esquerre.

Més o menys me’n recordava, del somni, però li he dit que no tenia ganes de parlar-ne, que era un somni inquietant i que m’ho passaria malament, potser un altre dia. Ha callat un instant, el seu silenci m’ha pesat com un mussol a la parpella. Ha estat un mal començament de sessió. Potser per això m’ha demanat pels temps feliços amb l’Alexandre.

—Abans de casar-nos.

—Així, quan comença la intimitat comencen els problemes.

—No, no, tan sols va coincidir. Ell feia poc que treballava al despatx d’advocats quan ens vam casar. Del matí a la nit les reunions i les hores extres eren habituals, però quan arribava a casa era carinyós i teníem projectes. Ara bé, més tard, quasi sempre calia anul·lar-los.

Com si hagués madurat vint anys d’un dia a l’altre. El meu Alexandre convertit en un col·laborador de l’advocat en cap. En parlava amb paraules gratacel, d’ell, estava orgullós de la confiança que li feia, apostava per la seva persona. No li podia fallar.

Recordo que li vaig dir que devien valorar la seva preparació i capacitat de treball. Ell va fer una rialla. Hi havia una dotzena de persones d’aquestes característiques dins del mateix despatx, «bé, deixem-ho en mitja!, però amb una diferència, tenen doble experiència que jo».

Una mica per despit, és veritat, jo li havia dit que potser justament els calia algú que comencés, una persona jove a qui poguessin manejar… Per primera vegada m’havia mirat amb barreja d’incredulitat i desencís.

El Martí m’escoltava amb el cap de nen inclinat a un full on jo veia de forma invertida una línia escrita i dues ratlles dibuixades fent angle. No tenia ganes de continuar parlant d’allò.

—Em sembla que ja no hi ha res més.

—Però, les estones junts estàveu bé?

Li he explicat com li parlava a cau d’orella quan ens posàvem al llit. Encara em veig abraçada al seu cos, olorosa del bany, amb camisa de dormir de tirants fins. Li parlava a poc a poc en veu baixa com si tingués por de despertar-lo, just al contrari del que desitjava, esperant que tota la son fos una broma i que el desig del meu cos li llevés el cansament. En realitat, ell s’adormia a l’acte d’estirar-se al llit.

Embolicada amb tot de pensaments oposats, esperant la materialització del gran amor que per mi sentia, recordava els meus pretendents de les vacances, els dos nens que competien per mi sense un mot respecte a això, em solia mantenir en vetlla fins que la son em tombava a la matinada. Quan em despertava, ell ja devia ser al despatx.

També li he dit que jo m’havia fabricat un núvol ideal per a nosaltres dos i no em vaig donar per vençuda gaire de pressa. No sé pas quant de temps va passar! Perquè després del primer desencís, la il·lusió de la nena ens va fer surar.

—Algun fet remarcable que marqués un tomb?

—Recordo el dia que vaig comprendre que el que em passava amb el meu Alexandre no seria transitori, un canvi. Aparentment la situació era ben corrent, es tractava de buscar la primera escola per a la nostra filla. Ell va proposar una escola religiosa, en tenia molt bones referències de companys del despatx i havia anat a recollir informació. Era a la part alta de la ciutat. Nosaltres no érem practicants i vaig prendre-m’ho de broma. Quan vaig veure que havia comès un error vaig dir que no hi estava d’acord. Ell ho sentia, pensant-se que aniríem a la una com fins aquell moment, la mare aquell matí ja l’hi havia matriculat.

Vaig notar que sortia de polleguera, vaig deixar-lo amb la paraula a la boca i vaig sortir de casa. Vaig plorar pel carrer com una nena perduda, no podia parar, per primer cop em vaig fer càrrec, perplexa, que era infeliç. Quan vaig retornar vaig trobar-hi la Júlia que m’hi esperava, l’Àlex no s’aguantava i feia estona que dormia. Llavors va dir que comprenia com em sentia, va deixar que em desfogués i després va treure importància a les escoles i a la religió. M’havia preparat una mica de sopar.

Des d’aquell fet vaig deixar d’intentar que em fes cas en qualsevol qüestió, de bressolar-lo a la nit esperant almoina. Ell no va semblar fer-ne esment, les exigències del partit anaven en augment.

Quan el dia a dia em feria del tot, sortia de casa, em convertia en l’Emma Desirée, alegre i desimbolta, sense problemes ni compromisos, banderejava per carrers i botigues, sentint un grup atent al meu darrere. Comprava i retornava, ningú no em feia comentari de les meves disbauxes solitàries.

—Podia haver-hi una altra dona al despatx?

He rigut. De debò, he rigut amb ganes.

Només arribar a Marsella, en un atac de plors pels sentiments de culpa, el Denis m’havia dit que tingués per segur que el meu marit m’enganyava.

—No. Ni al despatx ni enlloc.

—Sembles molt segura.

Encara em quedava una mica de riure.

Un record de l’hospital.

Em van despertar moviments precisos, de rodetes esllisant-se pel terra, xiuxiueig, frec de llençols. Havia somniat en el meu Alexandre; el trobava sota un munt de terra i molsa; quan m’hi acostava veia que era una roca pesant allò que ell tenia damunt del pit.

Al costat havia quedat ingressada una dona gran. La infermera em va dir que l’acabaven d’operar d’una fractura de fèmur. Grossa, la cara extremament pàl·lida, semblava adormida. També, que procurés no fer soroll, que necessitava descansar molt. «Ara li portaran el dinar», em va somriure, com si ella fos la mare i jo una nena petita que rebia un caramel a canvi de fer bondat.

Jo ho feia així, amb tu, rateta estimada?

Algú que podia ser el fill de la senyora del llit del costat va venir quan jo havia acabat de dinar i pensava que si estaves a punt de visitar-me, quan ens retrobéssim no podríem estar soles. La Júlia m’havia fet notar que per a tu seria millor veure’m quan ja caminés bé i no estigués tan fosca de prendre la intempèrie. L’home, cepat, amb una cara saludable, grans entrades en un front ample i ulls rodons d’òliba, anava amb samarreta de màniga curta, desafiant el temps de tardor.

Primer només va saludar i de seguida va ocupar la cadira que hi havia a prop del llit de la senyora gran. A l’altra banda d’un arbre metàl·lic penjaven fruits de sèrum i medicació. Va posar-se a llegir d’un volum gruixut. De sobte, es devia fixar que jo escrivia a la llibreta de cobertes vermelles, em va preguntar si prenia notes. Vaig respondre-li que sempre he tingut tirada a escriure les meves coses, però que ara ho faig perquè m’ajuda. Llavors em va donar la seva visió sobre les persones dins dels hospitals, vaig descansar el bolígraf damunt del paper per escoltar-lo millor. Em va etzibar que qualsevol acció o idea trivial queda arraconada a l’acte «en llocs com aquest», fins esborrada.

—Aquí dins es fa palpable el que al carrer és tabú, es parla de la malaltia i de la mort, les persones són menys superficials.

Com justificant-se, va afegir que fa de professor de filosofia en un institut. La seva facilitat de paraula em feia callar.

Després, la senyora va bellugar i va deixar anar uns sons; dirigint-se a ella l’home que podia ser-ne el fill alçava el to de veu, però aviat tots dos van callar i no vam reprendre la conversa. Vaig endreçar la llibreta al calaix i em vaig tornar a adormir; en despertar, el professor feia capcinades, al final va quedar amb el cap tombat a un costat i la boca un xic oberta.

Llavors va entrar la Júlia i en veure ocupat l’altre llit va quedar un moment travada.

—Ens n’anem —va dir.

I que havia tingut un dia fatal i que li estalviés preguntes. S’acabava de discutir amb aquell tossut de traumatòleg que l’havia acusada de pressionar-me per abandonar el tractament. La vaig veure rejovenida, plena d’energia, anava més arreglada. De temps que tenia cura del fill i la néta, la feina meva d’abans. A sobre, havia de resoldre la papereta que li havia caigut després de la nit del caixer, però es veia que n’era del tot capaç.

Vaig callar pensant com podia arreplegar la llibreta sense que ella se n’adonés.

Li vaig signar la cortina blanca entre tots dos llits i ella va estirar d’un extrem i va fer un soroll d’anelles i després va tornar a bufar.

Em vaig vestir en un moment amb els meus vells texans i una samarreta ampla de màniga llarga blau cel, no gaire neta, sens dubte el millor que tenia; primerament havia situat la llibreta al fons de la bossa. Quan vaig baixar del llit la cama em va fiblar com si m’avisés, no marxis. Vaig fer córrer la cortina, l’home que semblava el fill de la senyora i dormia tenia els ulls ben oberts i em mirava fixament.

—No és la seva mare, oi?

—No.

Llavors mateix la meva sogra, es veia que havia sortit, va entrar a la cambra i va dir:

—Ah!, ja estàs, t’ho agraeixo, Emma, avui més que mai la docilitat em sembla una virtut.

Li vaig veure a la cara que no li agradava com anava vestida. El professor es va acostar quan jo era arran del llit de la que devia ser sa mare. Em va mirar als ulls amb atenció.

—Emma, ha estat un plaer molt breu! Sobretot, gràcies per…

La meva sogra esperava sostenint la porta oberta. Ell va girar-se a mirar-la i la Júlia va sortir precedida d’un altre esbufec.

—Gràcies per no amagar que necessita ajuda!

Va besar la meva mà carbonera de tant sol i aire lliure, com la cara. Al corredor, esquivant persones amb barnús i àgils bates blanques, cadires i arbres metàl·lics en lent moviment, em vaig demanar si hi havia un espai entre la Desirée i jo, un lloc amb temps on pogués viure.

El cotxe, negre amb vidres opacs, com el que vaig veure davant de casa aquella matinada que l’Alexandre se’m va acostar. I el conductor semblava el mateix home que l’esperava en aquella ocasió. En tot el viatge no va parlar, i va mantenir les ulleres, de vidres foscos, damunt del nas.

La Júlia em va preguntar què tenia ganes de fer quan estigués bé del tot. Feia l’efecte d’haver canviat l’humor en sortir de l’hospital. D’estudis, de feina, de perfeccionar idiomes a l’estranger, una estada en un lloc tranquil, em va fer pensar en la vella caseta de Mira-sol, que al final no havíem fet arreglar tal com jo havia desitjat. La pell negra dels seients com si m’anés prenent l’aire, perquè no em deia quan vindries, Àngels, tornava a estar atrapada?

El cotxe va alentir quan passàvem pel carrer d’Enric Granados, el conec bé, però va entrar en un portal d’aquells d’abans que tenia un pati i no vaig poder saber de quin carrer estava a prop. Havia tingut uns instants per veure joves asseguts a terra, d’esquena a la paret, amb les seves expressions melangioses o desmenjades, alguns fumaven. Dos o tres van alçar la vista als vidres opacs i de seguida em van quedar enrere. El de les ulleres negres va obrir la porta de la meva banda, em va agafar la crossa, la va emparar al cotxe i, com si jo tingués cos de fullola i fóssim coneguts de tota la vida, em va alçar del seient estant i em va posar dreta damunt el paviment. Vaig tenir el temps just de llegir: Cures pal·liatives.

Encara ara quan em desperto a la cambra de la clínica, miro la finestra esmerilada i penso en una peixera. No hi ha cortines, no serien adequades. La pols conté gèrmens i els plecs de roba, la pols. La clara peixera sense aigua, l’escata del meu cos sense plecs. Les pastilles fan que l’aire m’arribi als pulmons en comptes de tallar-se just a sota els narius com temps abans.

El primer matí, en despertar em recordo banyada d’una llum cotonosa, de somni. Devia ser agradable perquè em vaig trobar somrient, però al mateix moment vaig notar el dolor de la cama fracturada i operada. Vaig restar ben quieta fent-me la il·lusió de no tenir-la. Jo era un peix de llavis botits i desmesurats, ulls de costat, amb una aleta posterior rígida.

El dia abans, la Júlia havia saludat el conserge, havia somrigut a la recepcionista, sense aturar-se. Vam anar cap a l’ascensor i, a dins, va pitjar el botó més alt, quart pis.

Un corredor d’amplada mitjana, una llum declinant damunt l’enrajolat beix. El xofer ens va deixar quan totes dues vam haver entrat a la cambra; no hi va posar els peus, ell, només aquella mirada per mi desconeguda, que li devia quedar tenyida de fosc pels vidres de les ulleres potents. Allí ens esperava la Mònica. Riallera, amb galtes rosades, em va semblar tan jove, aquella primera vegada. Em feia un somriure un xic badoc mentre la Júlia parlava, com quan t’han avisat d’un espectacle i per fi s’alça el teló i ets a primera fila.

Sense veure el cel, la claror sembla minvar en comptes de créixer.

Va ensenyar-nos la cambra, vam col·locar les quatre coses i llavors, a un gest de barbeta amunt de la meva sogra, la noia va sortir.

—Abans que em preguntis quan vindrà, la nena està malalta i no ha pogut viatjar. No, no t’esveris, és un refredat, però molt fort, té febre. Demà vaig jo cap allà i estaré uns dies sense venir-te a veure, vindrà l’Àlex. Per què plores? Et dic que no és greu!

Abans la Júlia no esbufegava.

—Ah! Demà tindràs la primera sessió de teràpia amb el doctor Martí, de l’hospital, ens l’han recomanat. I la Mònica et farà els exercicis de la cama. Et deixo el meu número de mòbil, però et prego que no em truquis per tonteries.

Tinc l’esmorzar al davant. Torrades, melmelada, mantega, cafè. Una cortina de veus joves ha corregut entre el menjar i els meus pensaments. Sonen lluny, com un eco d’altre temps, des del carrer o en un pati de l’interior de l’illa. Penso en els meus dejunis al banc del parc de les acàcies, enyoro mirar. La dels coloms, el que corria amb xandall, el carter, la de la neteja, amb el seu cigarret i aquell gest adust que semblava que era sola al parc. El Gos.

De vegades m’ha passat, he notat els sentits atents a algun fet o notícia, deslligats del voltant, absents al present i concentrats qui sap on. I de sobte arriba una paraula. Malalta, i una allau d’imatges t’ataca amb força.

I si allò simple esdevenia greu, i si li passava alguna cosa… important!, si se’m moria? La meva filla tenia febre i jo, en un lloc estrany, lluny d’ella, no hi podia acudir. «Rateta meva», al capçal del llit, mel amb llimona, peus calents, trucada al metge, un conte, una cançó, dorm una mica. Quantes vegades l’Àngels havia estat com llavors, sense la seva mare, que havia fugit a França, convertida en una d’aquelles dones que han perdut el nom?

Malalta. Amb aquesta paraula quedava justificat que jo no pogués abraçar-te encara.

M’ha sorprès que el Martí, avui, tan sols començar la sessió, m’ha demanat per la Júlia. Ell la coneix abans que a mi, és qui va contractar-lo, no? A més jo li n’he parlat més vegades que de ningú altre. No ho sap tot encara, de la mare del meu Alexandre? Tot això li he dit i ell tan sols callava i em mirava fixament.

Podria escapar-me’n deixant que l’Emma Desirée es tapi la cara amb el paraigua de galls, un de cada color.

Ja hem enraonat de temes importants perquè ara jo li surti fugint, he pensat. M’afecta encara la meva reacció durant la sessió anterior. M’havia alçat de la cadira i li havia etzibat que retirés el que acabava de dir sobre el Denis. M’havia frenat veure que ell no s’apartava ni un mil·límetre sinó que em fixava els ulls i m’ho repetia:

—El Denis et va abandonar.

No, el doctor no tenia por de la meva empenta, jo havia tornat a seure i m’havia posat a plorar. Va afegir que no en sabíem les causes del Denis ni ens havien d’interessar, nosaltres analitzàvem els fets del passat per aprendre a viure el present. Llavors havia conegut la superioritat d’aquell home, més jove que no pas jo.

I ara li tocava demanar-me com la veig, quina opinió en tinc, de la Júlia.

Havia intentat no pensar-hi. Però el Martí semblava atent per endavant a les paraules que li havia de dir. Sentia el rancor a punt de saltar d’una gran comporta plena que havia acumulat durant dies o anys.

—Ella és com cal, ja està tot dit.

Temps abans havia estat la mare afectuosa, la còmplice en decorar el pis i comprar roba abans de les noces. Havia ocupat el buit que la mort dels pares havia deixat. Pendent de mi, del seu Àlex, de nosaltres a cada moment; de la nena, després.

El Martí no ha obert la boca amb preguntes per ajudar. He alçat el cap i allí m’esperava la seva mirada exigent. Ho faig pel teu bé, estic col·laborant a la teva recuperació, semblava cridar.

—Em va dir que l’Àngels estava malalta el dia que jo vaig ingressar a la clínica; per aquest motiu l’endemà no vindria a veure’m tal com l’Alexandre i ella m’havien promès. A l’hospital, m’havia fet signar l’alta voluntària, on jo reconeixia que me n’anava interrompent el tractament perquè així quedava a recer dels mitjans. Era l’Alexandre que hi quedava, què em fan a mi els mitjans!

L’endemà ella viatjaria a Londres i quan l’Àngels estigués bé la portaria a Barcelona i em visitarien. Li vaig demanar que li truqués llavors des del meu costat, necessitava sentir la seva veu, com es trobava en aquell moment. Es va alçar callant. Llavors em vaig agenollar al seu davant, la cama operada em va fer exclamar… i em va renyar, com volia curar-me si no anava amb compte?, va dir-me amb un esbufec. Va prémer un timbre que hi havia al capçal del llit. La Mònica, la infermera, va acudir tota somriure. Així mateix, al cap d’uns instants, va tornar amb una pastilleta, va dir, que, per força, m’havia d’anar bé.

La Júlia caminava de la finestra a la porta i des d’allí retornava. Li vaig dir que em digués la veritat. Silenci. Només una cosa: que la nena no estava malalta.

—Movent els fils al més alt nivell hem aconseguit frenar l’aparició d’un reportatge en què es relacionava la perdulària atacada en un caixer amb el candidat designat per aquest nou partit per la circumscripció de Barcelona en les pròximes eleccions a president. Et sembla poc el mal que has fet i que ens continues fent?

Feia uns instants que ella tan sols trepitjava d’aquí cap allà. Els tacons marcaven el ritme amb passos ferms. Llavors va agafar la bossa i la jaqueta de damunt del llit, em va mirar fixament i se’n va anar.

No sabia que l’odiava, però veure que el Martí ho entenia així m’ha confirmat els meus temors.

Li he dit que em vaig posar de seguida al llit, la pastilla em faria efecte. Escoltava els sorolls lleus del pis de sota. Podia pitjar el timbre i ho vaig fer. Vaig demanar a la Mònica que em fes companyia, em podia explicar un conte, una anècdota, d’on era ella i què hi havia al seu poble. La noia va riure, no sabia què dir-me, vaig estirar la mà cap a ella, començava a notar lassitud al cos. Amb la seva, blanca i rosada, va posar-me els braços sota cobrellit i llençol abans de parlar.

—Jo vivia a Castellterçol…

El nom del poble de la Mònica va fer que somniés amb Mira-sol, on havia passat els estius des de l’adolescència fins que van morir els pares.

Em va caure bé des del primer moment que l’Alexandre me la va presentar. Discreta, atenta, amb unes idees molt fermes: l’esforç personal, la formació… Havia superat un mal matrimoni. El pare de l’Ilda i del meu Alexandre se n’havia anat quan eren adolescents, ella va recuperar la feina, havia fet mèrits i havia arribat a secretària de direcció d’una empresa. Era tan diferent de la meva mare, a qui tothom feia cas sense saber què pensava de res, adorar-la semblava un fet indefugible, que vaig trobar molt mèrit en el tarannà de la Júlia. Fins el fet que manifestés obertament que no s’avenia amb l’Ilda, «fa de fotògrafa per aquells mons…, es juga la vida i la salut, podent ser a casa ben cuidada i estudiar una carrera».

El punt més alt de la meva fe en la Júlia va ser quan em vaig quedar sense pares. Ella es va expressar a substituir-los, que no trobés a faltar companyia ni suport. Jo em vaig deixar adoptar per la mare del meu marit, agraïda de la bona sort que algú es fes càrrec de mi. Ella estava pendent de tot, de qualsevol progrés del seu fill, de qualsevol detall que faltés a casa nostra, dels meus estats d’ànim. Quan va néixer l’Àngels i l’Alexandre ja treballava al despatx d’advocats, la Júlia es va retirar de la feina. Cada dia era a casa amb la fruita o el tall de peix del mercat, supervisant els progressos del fill, cada cop més ella m’havia d’empentar per continuar, m’explicava el marit, a qui m’adonava que no coneixia, interpretava per a mi, sempre a l’alça, la vida que feia temps que jo no entenia.

—Per què no li vas parar els peus?

He somrigut sentint la pregunta del Martí. Li he preguntat si li havia semblat una persona convincent, correcta, fins un punt humil, ell la va conèixer abans que a mi. Ha pensat, ha dit:

—Sí.

—Algú que sap quin és el seu lloc i que es fa feble davant de l’altre com reconeixent que el troba superior, fins es mostra sovint més ignorant del que pugui ser…

S’ha quedat pensant.

—Per referir-se al pis on vivíem sempre deia «la casa de l’Emma i de l’Àlex», o em presentava com «la senyora del meu fill». Cada frase era primerament una raspallada. «Tens raó, Emma», començava a parlar per acabar demostrant-me com n’estava, d’equivocada.

M’han calgut anys per adonar-me que la Júlia provoca acceptació pel seu posat de feblesa i d’ignorància respecte a l’altre. I que el seu fill es creu que efectivament és dèbil i un xic ignorant. Veuria com una falta de fidelitat decebre-la.

Parlaven dels preus dels pisos, dels lloguers. Els joves no poden independitzar-se si no se’ls ajuda, i encara així és difícil sortir-se’n. El Víctor sempre donava la raó a la Júlia, llavors també. El porter tenia el pis als baixos de la casa on treballava, ni dona ni fills; no sabia jo si ell pensava en el preu de la vida mentre em mirava les cames. Sentia la conversa i començava a inquietar-me per quan l’Àngels seria una noia i buscaria un pis. De sobte, aquell pes al pit. La Júlia descrivia com eren les coses «abans» i, sense que vingués a tomb, jo vaig sentir que la meva vida s’havia acabat. No era ningú, ja m’havia passat tot; aviat seria la nostra filla la qui viuria els fets. Jo, després de servir, havia passat a formar part d’una vitrina, i de fora estant em podien mirar: la dona de l’Alexandre, la mare de l’Àngels, la jove de la Júlia.

Llavors s’hi havia afegit una veïna, érem quatre al vestíbul, entre la porta i l’ascensor. Es parlava de dos-cents morts a l’Iraq. La meva sogra, ara callada, sacsejava el cap i jo allí pensant en la porta de vidre que s’esllisa d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, els objectes quiets dins els prestatges. Els dies, tots iguals, i escoltava parlar de les notícies que en altre temps m’haurien fet bullir la sang. Llavors l’única esperança era l’Emma Desirée, el seu crit alçant un paraigua de colors diferents apuntant al cel posaria el grup en moviment. Prou injustícies, va!

Me’ls escoltava solidificada d’avorriment, no sabia com allò que feia morir o patir els altres no em deia res de res i, en canvi, rumiava sobre el meu perfil d’estàtua de marbre davant del mirall. Quan m’havia mort?

—Quan van canviar les bones relacions que teníeu la Júlia i tu?

—Penso que va passar quan tot va començar a ser-me igual. Llavors vaig fer-me sospitosa. Jo no donava prou suport al marit, no valorava com cal el que l’Àlex havia aconseguit: traspassar la barrera de la classe social, posseir un do especial i haver estat elegit pel seu partit.

Des que vaig anar a treballar la Júlia es va tornar més cauta. Ja no em parlava en tot moment dels progressos de l’Àlex, del que calia fer per donar-li suport. Es conformava orientant-me cap a una contenció de la meva manera de ser, de les exigències de dona casada; ho feia amb modèstia, com si resés, el significat era: sisplau, no entorpeixis la carrera política de l’Àlex, aquest gran triomf, no malversis els esforços d’una vida sencera. La seva vida…

El Martí havia demanat per la Júlia i m’adonava que podia parlar hores senceres sobre ella. Durant les estones al carrer, el pensament sortia d’ella i tornava a ella. Allí havia descobert el seu gran paper en les nostres vides. Per la humilitat dels gestos amb què el representava, abans jo a penes l’havia advertit.

El meu Alexandre, que per descomptat no em pertanyia, però que jo encara el pensava en possessiu, em va visitar dues setmanes després del meu ingrés a la clínica de cures pal·liatives, un matí a vora migdia. Venia sol. Feia bona cara, com les últimes vegades, vaig tornar a pensar que els cabells blancs l’afavorien.

Va dir-me que volia parlar amb mi. Jo acabava de tenir una sessió amb el Martí, una en què m’havia preguntat per la Júlia, i em sentia una mica alliberada per haver mostrat què pensava. Tan sols m’afectava un fons de neguit perquè el doctor m’havia anunciat que s’estaria tres setmanes als Estats Units. Tot seguit del seu retorn continuaríem la teràpia; jo havia dit que preferia esperar, a continuar amb un altre metge que el substituís, tal com ell havia proposat.

El meu marit em va portar dos llibres, dos best-sellers, l’un l’havia llegit feia anys, s’havia passejat per les taules del nostre pis, la de nit, la de la sala i fins havia parat estones a la de la cuina, en aquell temps jo aprofitava qualsevol moment per llegir. Hauria preferit poesia, però em va agradar que es recordés com m’entusiasmava llegir.

Fins aquell dia jo havia rebut notícies de la Júlia a través de la infermera. La nena es refeia, però era millor per a ella no viatjar. Estava millor, tornaria per Nadal i ella també, la meva sogra. Trucaria cada dimarts i cada dijous a la Mònica.

Vaig preguntar a l’Alexandre què sabia de l’Àngels i va repetir que havíem de parlar. Vaig esperar.

Anar a la pàgina següent