Emma
IV
Pàgina 14 de 15
—Busco el doctor Martí… em dic Oriol Rovira.
—És fora i no sabem exactament el dia que torna.
—Disculpi, vostè es diu Tere?
—…
—Veurà, sóc amic de l’Emma, una pacient del doctor, i sé que venia aquí i…
—Ah!, què en sap, de l’Emma? Havíem quedat que vindria un dia d’aquests, li he de fer unes receptes, digui-li que no ha de deixar la medicació.
—L’Emma s’ha mort.
—Què?, però què diu?… Segui.
—Jo visc al davant seu i ahir em van despertar els bombers, hi havia un incendi a casa d’ella. Vaig sortir corrent, el gos…, jo tinc un gos…, bé, vam sortir i vaig veure com treien una llitera amb el cos tapat. No em volien dir res, però vaig insistir, els vaig dir que era el seu nòvio, és una mica mentida, m’apreciava… i crec que m’hauria arribat a estimar, penso que estàvem començant una nova vida junts… però ella estava molt obsessionada a veure la seva filla i el marit no volia que la veiés…
—A veure, un moment, aviso una companya perquè em substitueixi. Ara vinc.
—D’acord. Ara podem parlar amb calma. Com es troba?
—…
—Vol prendre un got d’aigua?
—Però és que hi ha una cosa… és que he sentit que deien que s’havia suïcidat i jo no m’ho crec. El cas d’ella estava enverinat perquè el marit es dedica a la política i ell no volia que transcendís la situació del seu matrimoni, perquè l’Emma se n’havia anat de casa i després havia viscut al carrer…
—A veure, sí, alguna notícia en tinc.
—Vull parlar amb el doctor per saber… si a pesar que ella havia pres la decisió de buscar feina i esperar que la filla volgués perdonar-la podia deprimir-se de sobte i treure’s la vida així, perquè no sé si sap que justament havia estat a punt de morir asfixiada o cremada en un caixer…
—Sí. Com es troba?
—Fuu…, fatal, però ara una mica millor…, sí, de debò, una mica més bé.
—Ella tenia molta confiança en vostè, doncs.
—Sí, encara que… i per això estic més…, precisament abans-d’ahir es va deixar la llibreta i no m’he pogut estar de llegir-la, sé que no hi tinc dret, però jo l’estimo, l’estimava, fuu… El doctor també n’havia llegit una part, crec, i és per això i per preguntar sobre com estava que he vingut… perquè no em crec que ella mateixa s’hagi incendiat la casa, de debò que no pot ser… aquí ho diu. Que vol tornar a començar. Tenia una amiga a Galícia i volia anar a veure-la, jo li ho treia del cap perquè em feia por que es busqués feina allà, i s’hi quedés.
—Oriol, m’ha dit que es diu Oriol, oi? A veure, qui ho ha dit que l’Emma s’ha suïcidat?
—Ho he sentit… però suposo que ara s’investigarà; jo penso que la família estava més interessada que desaparegués que no pas ella mateixa, els feia nosa, el seu marit es presentava a les eleccions de cap de llista.
—A veure, no ho veig clar, això que em diu. Aquest escàndol podria ser molt negatiu per a ell, perquè se sabrà de qui era dona i més aviat el perjudicaria…
—Però en aquests nivells… alts, no em digui que no es pot tapar tot.
—No ho sé, però em sembla massa…
—També hi ha els obrers… Jo no li’n vaig fer cas, la veritat, que desgraciat que em sento!
—A veure, ara no es culpi, expliqui’s.
—Ella em deia que sentia soroll algunes nits al jardí i aquí a la llibreta ho va deixar escrit. Jo no li’n feia cas…, sabia que estava preocupada pel tema de la filla i per tot plegat, pensava que ho devia somniar, és molt tranquil allà, li ho dic jo, que fa molts anys que hi visc i mai no hi ha passat res, res que no sigui que construeixen contínuament i les obres molesten, però de nits… A ella no li agradava que desapareguessin les torres antigues, ni a mi, jo crec que ens enteníem, però sé que se sentia insegura… perdoni, me’n vaig d’un tema a l’altre.
—Escolti, Oriol, el doctor vindrà aviat, és cosa de dies. Doni’m el telèfon i quan ell vingui, li trucarem.
—Jo no tenia dret a llegir la llibreta, però… se la va deixar al cotxe sota un jersei gruixut, havíem anat a comprar al supermercat… Vostè creu que algú omple de llet i pots de llegums l’armari i al cap d’una estona cala foc a la casa?
—… doncs…
—Per què, estava deprimida? Vull dir, prenia antidepressius?
—Crec que no… un moment!
—Et pot agafar una rauxa i en una estona dir: prou, s’ha acabat, poso punt i final?
—Li va parlar mai del suïcidi?
—No, crec que no. Estava animada i, ja ho he dit, la filla li era un pensament constant, però precisament ella volia tornar-la a veure, que la perdonés, no m’ho crec que es llevés la vida, no pot ser, però llavors, qui…?
—Però, és possible un curtcircuit?
—He parlat amb un bomber, li he dit que la coneixia i m’ha assegurat que el foc s’havia originat al jardí, era provocat.
—Costa de creure que algú tingués voluntat de…
—Ah!, vull parlar-li dels obrers. Ella ho ha escrit, però jo també vaig ser testimoni parcial del que va passar. Fa poc temps, just quan ella va arribar, construïen al costat de casa seva, eren tres o quatre obrers i es veu que es van adonar que hi havia una dona sola i, envalentits, per broma o amb pitjors intencions, van començar a assetjar-la…
—Com es troba?
—Més tranquil, sí, gràcies… potser l’estic molestant, vostè deu tenir feina…
—He demanat a una companya que em substitueixi, jo ho faig per ella i ho he fet per d’altres…
—Gràcies, de debò, és que estic… li explicava que aquells paletes la molestaven i ella va telefonar als mossos d’esquadra i van venir i un dels nois no tenia els papers. Jo em demano que si a aquest li han dit, doncs, apa, a fora, no et podem donar feina perquè no ets legal, doncs…, m’entén?, ell pot pensar que l’Emma en tenia la culpa, i fer-li-ho pagar…
—No ho sé pas, pot ser, però sembla molt desproporcionat…
—He llegit a la seva llibreta que van arribar a foradar llençols i roba interior d’ella amb canyes mentre era a fora i que donaven cops al reixat per espantar-la… Jo visc al davant i alguna cosa havia sentit, crits, cants, però no en fas cas i a més estic concentrat en la meva feina, poso música, i al començament, a ella, ni la relacionava amb els antics propietaris.
—Treballa a casa?
—Estic tan… Sí, faig d’il·lustrador, el menjador és el meu estudi, visc sol, bé, tinc un gos, el Ducati, que, per cert…, l’he deixat…
—Bé…
—Podria tornar a parlar amb vostè? No sé si la molesto, però l’Emma parla molt bé de la Tere a la llibreta, fa la sensació que la sabia escoltar…
—Quan vulgui, sóc aquí cada matí, fins a les tres, menys dissabtes i diumenges.
—A més vull parlar amb el doctor.
—Sí, deixi’m el telèfon i quan arribi, l’aviso.
—No creu, oi, que una crisi la pogués portar en una estona a desitjar la mort i calar foc…?
—Sona molt… però no li ho sabria dir…
—No importa… És que, si va passar així, voldria dir que jo no li servia ni d’amic, de suport, encara que aquí diu que he passat al número u de les seves prioritats. Bé, doncs…
—La ment humana és molt complicada.
—Ella estava decidida a anar a Galícia, visitar la seva amiga Meritxell, una dona…, bé, no té importància… i buscar feina allí o començar amb la feina aquí i després… jo tenia por que si primer anava a Galícia, s’hi trobés bé i s’hi quedés a viure. Per altra banda, penso que preferia restar aquí per si la filla es repensava… Això de Galícia ho va dir al constructor…
—Què passa? Que té? Torni a seure, és millor…
—És clar, el constructor…, no… li he parlat d’aquest… és un home que ronda per Mira-sol, i per altres bandes, suposo, ofereix diners per les cases on viu gent gran o sola, torres de les d’abans, per comprar-les i aconseguir un solar i treure’n profit.
—Però, l’Emma…
—Li anava al darrere, malgrat que ella li havia dit que no, ell hi insistia, com si la volgués conquistar també a ella. Com que estava sola…, i era d’aquella manera…
—Què vol dir?
—És que crec que l’Emma feia la sensació d’haver viscut més d’una vida, sabia tant de la poca importància que tenen la majoria de les coses… per això se’n reia una mica, de tot, sobretot d’ella mateixa… i la veritat per a mi era un dels seus atractius, ens ho passàvem tan bé, només passejant i fent broma de qualsevol bestiesa. Per descomptat que m’atreia com a dona. Tan sols no reia quan parlava de la seva filla, perquè tenia un gran sentiment d’haver-li fet mal… no s’ho podia perdonar, penso… i ara sé per la llibreta que la va veure; sí, va endevinar que era a Barcelona, perquè el marit i la sogra li deien que era a Londres, però ella…, doncs la va veure, però la filla no va fer parar el cotxe, és clar que és tan jove, a penes una nena… i ara s’ha quedat sense mare per sempre…
—Em deia que el constructor la molestava…
—Ah!, sí, fa…, quant fa?, dos dies, era dimecres, sí, dimecres, el vam trobar, però jo era dins del cotxe, i ell va tornar a la càrrega, i ella em va explicar que li havia dit que la deixés tranquil·la, que no volia vendre la torre, i ell, tornem-hi, i ella perquè callés li va dir que se n’anava un temps a fora i que tenia pressa. Llavors ell, que quan tornés havien de parlar, que li faria una oferta sensacional que ella no podria rebutjar. L’Emma va perdre la paciència i li va dir que si un dia es veia obligada a vendre’s la torre, ho faria a algú més decent, algú que no pressionés la gent com feia ell.
»Es veu que es va enfadar molt, aquell…, a més, sembla que anava pitof, ja m’imagino que la devia insultar, és un home que embruta les dones quan les mira, no ho sé, com si abans els llencés ell la porqueria i llavors els posés els ulls a sobre. Fins es va posar davant del cotxe provocant. I ara penso que ha pogut ser ell…, sí, quasi n’estic segur!
—Però, vol dir que aquest constructor ho hauria fet pensant que ella era a fora…, buscant amb l’incendi destruir una casa buida, no pas… matar l’Emma?
—Que ho sé! Si encara no em puc creure el que ha passat!
—Escolti, necessita descansar, esperi’m aquí un minut, vaig a veure com va la feina…
—Com va?
—Fuu, no m’ho puc creure, no pot ser que s’hagi mort…
—Aquí hi ha doctors que el poden ajudar…
—Lliuraré la llibreta a la policia perquè entenguin que ella no va encendre el foc, estic convençut que ha estat el constructor. Ara bé, em sap greu que allò que ella escrivia íntimament sigui llegit per persones que no la coneixien per a qui ella és un número. Potser és millor esperar… no sé què he de fer.