Emma

I

Pàgina 5 de 15

Al matí, si m’hi fixo, hi ha petites ratlles excavades a la terra que fan dibuixos com si fos una decoració primitiva. Després, els escombriaires les esborraran amb les llargues escombres de bruixa, però l’endemà, tornem-hi. Cada dia em fan pensar en els dies de platja d’estiu. Ho recordes? Anàvem a Caldetes amb l’àvia, a un apartament llogat, i el pare anava i venia de la ciutat. M’adono que van ser dies molt feliços encara que jo no me’n sentia, trobava a faltar l’home al meu costat, l’amic i l’amant, el pare de la meva filla. Se’m feien molt llargs els matins a la platja, tu sempre volies banyar-te amb mi, i jo volia prendre el sol, somniar que tot canviaria mentre l’escalfor em torrava d’una banda i de l’altra. Mai no triaves la iaia per entrar a l’aigua, crec que la Júlia se’n dolia. Ella de seguida es cansava del sol i, sota l’ombrel·la, feia ganxet, cossets de perlé blanc «perquè amb un tros de roba tens un vestit per a la nena». S’havia acostumat a estalviar, allò que jo detestava. Et vaig ensenyar a nedar, però el que et feia riure és que t’atrapés per sota l’aigua. I t’abraçaves al meu cos, que et protegia, i jo et sentia com una part de mi. Rateta, ara donaria la vida per tenir-te així…

Doncs recordo que, aquells matins de l’apartament, tu dormies encara, quan venia d’acompanyar el pare al tren, abans de tornar-hi, passava per la platja. M’agradava caminar-hi, llavors que a penes hi havia algú, i veia damunt la sorra les marques que les potes de les gavines hi havien deixat. L’Alexandre havia estat xuclat dins del vagó fins al vespre, s’haurien ja acomplert la majoria de les hores de llum quan retornaria. Tan cansat que, ja sopant, la iaia li deia:

—Au, Àlex, de seguida a dormir.

No calia pas que l’animés a retirar-se. Un badall significava no anirem a prendre la fresca; dos, del cinema ja en parlarem. Venia el tercer, seguit d’un més, i jo m’alçava a portar eines cap a la cuina, sortia sola al balcó pensant en les seves vacances. Com cada any, quan arribaven acabava descobrint que les esperances que jo hi havia dipositat eren dispersades com els núvols a perdigonades. El meu Alexandre i la inquietud que el guanyava d’hora en hora, el treball endarrerit, per l’insomni, les invitacions a la torre de luxe, la desgana en les activitats quotidianes… Però, Àngels, no crec que s’oblidi mai del teu bé.

Des que el Vermell va estirar la cadena del Gos, quan es fa fosc em poso al banc que l’animal marca sense protegir-lo, el que amb els arbustos tapa la seva estampa canyella als vianants; si puc, aquestes nits, no vaig al caixer; amb un abric i un jersei no passo fred sinó als peus. Des de fora sembla que anem d’acord el gos i jo, a tots dos ens va bé. La veritat la sabem nosaltres com tota parella de conveniència. Sense menjar, ell; amb tabac i vi, jo. L’un per poc, l’altra per massa. I a qui li importa? Tots dos hem elegit la nostra vida, opino que tots dos vam triar ser lliures una mica massa tard. Potser ell no tenia indicis com els tenia jo. És un gos. Té els ulls del color del pèl, no els hi miro, ni quan li poso el palmell a la closca, ja ho vaig fer un dia i no em van quedar ganes de tornar-hi. M’he de concentrar per viatjar de nou a Marsella; anar a l’empresa m’ha portat a caminar com els crancs.

No t’ho creuràs, ja deu fer dies, quan em vaig acostar a casa, el porter em va fer senyal. Vaig travessar sense fixar-me que venia un cotxe i la frenada va ser majúscula, en acabat el conductor va tocar el clàxon que semblava que s’hi havia enganxat. Va baixar i va venir embalat cap a mi, vaig descobrir l’espant en la cara del porter. Al final, el conductor va frenar el pas, després va brandar el cap renegant de valent. Per fi va sacsejar els braços; només em recordo d’una corbata de ratlles obliqües, vermell i, potser, blau, damunt d’una camisa blanca. Vaig sentir:

—M’hauria pogut caure el pèl, total per una merda de…! —Llavors un cor celestial de botzines el van obligar a retornar al seu volant. I jo feia estona que havia deixat la vorera amb el tresor a les mans. El meu nom i cognoms, tots dos, ben posats al sobre… l’adreça, el codi postal, feia un goig! Com una pintura on tot és complet, rodó.

No conec la lletra del Denis, llavors me’n vaig adonar, però la del sobre era de forta personalitat, d’aquelles clàssiques d’home intel·ligent. Em va semblar perfecta. Hi havia moltes persones circulant per les voreres i vaig decidir venir al parc a llegir-la a poc a poc, però em vaig haver de parar, em tremolaven les cames i les mans. No hi ha remitent. Vaig pensar: malament, i allò em va asserenar un xic. Em vaig asseure en un graó d’un portal important. Quan vaig llegir «Estimada Emma» el cor era a punt d’esclatar-me, em van saltar les llàgrimes, plorar et semblarà el contrari del que tocava, i estava tan contenta! «Fa tant temps que no ens veiem que no sé com posar-m’hi…», deia a continuació, te la voldria copiar tota, és una carta molt bonica; hi ha un tros que he llegit no sé quantes vegades. Ara l’apuntaré tal com ha estat escrit. «No saps, Emma, com t’he arribat a estimar! Hi havia moments que quan mirava de prop els teus ulls negres, la línia dels teus llavis, estava a punt de desmaiar-me; tu te’n recordes?, posava el braç damunt de la cadira on seies, del banc, a tocar dels teus cabells brillants i perfectes sense gosar tocar-los més que al moment que et movies cap a mi, la teva veu delicada parlant-me amb aquell entusiasme…», però quan he llegit aquesta ratlla he mirat la firma, perquè, com deia que no gosava tocar-me si quasi formàvem un sol cos? Al peu del segon full hi havia escrita la firma. Meritxell. Sí, com ho sents, nena meva, la meva amiga de l’escola.

No et pots pas imaginar com em vaig posar. Els fulls van sortir disparats, les llàgrimes se’m van tornar de seguida sanglots, jo diria que udolava; el Gos hauria pogut comprendre’m. Va venir algú i em va dir què li passa i va fer gest de collir els papers que havia enviat al carall i llavors m’hi vaig abraonar i, per sort, no vaig encertar-lo ni ell va arribar a tocar-los. «Està boja», va sospirar tot fugint. Qui, si no és una gran persona, es para davant d’algú en aquest estat? Vaig plorar, però penso que gràcies a aquest anònim vianant, llavors, com un ésser humà.

Al cap d’una estona, al parc, en anar a treure l’ampolla, em vaig trobar que duia fulls i sobre premuts a la mà, en vaig fer un bon glop perquè s’han arrugat per sempre. Avui no sabria dir quants dies han passat ni quantes vegades he llegit la carta.

Recordo un cop en què vaig planxar un paper, hi havia copiats uns versos que havia de llegir a l’escola a la festa de final de curs, no sé ja el nom del poeta, però en recordo el començament: «La casa que vull que la mar la vegi i uns arbres amb fruit que me la festegin…», em sona com l’essència de la felicitat, però jo l’he tingut a l’abast de la mà i l’he deixat escapar; ara felicitat seria estar amb tu i haver oblidat el Denis, o estar amb el Denis i no sentir la ferida de la teva absència. Em passa com amb «L’Amèlia està malalta, la filla del bon rei… la van a veure… i d’altra gent», que em sona com la clau d’un secret que no acabo de desxifrar. «Ai que el meu cor se’m nua com un pom de clavells…». Fins ara que escric pensant en tu em fixo que tantes vegades d’escoltar la cançó i ni un sol cop havia entès l’acte d’estrènyer el cor com ho fan les tiges per fer un pom.

M’agradava molt llegir i escriure. D’amagat dels professors, feia versos com la Meritxell i d’altres. Ella era un geni de les ciències, però l’admiràvem més pels poemes, sovint ens passava els seus fulls, ens en regalava; ara a l’una, ara a l’altra. Sempre escrivia amb ploma, lletra de línia gruixuda i tinta negra. Des del primer moment de llegir la carta, encara que jo era ben lluny de recordar la companya de curs, coneixia aquells traços perfectes, a la carta són fins, la manera de dir, però el desig que fos del Denis m’ofuscava. Perquè de debò que escrivia molt bé, la Meritxell, i avui, després de llegir què em diu, penso que ningú no ho pot fer millor.

M’explica que per fi és feliç, que no puc saber com ha patit per sentir-se diferent entre les altres persones. Que quan vaig començar a sortir amb l’Àlex va desitjar la mort, que va estar a punt d’anar-se’n, ho escriu entre cometes, però no va ser valenta.

He fet memòria d’una part de la meva vida que ara em sembla molt més intensa que tota la rutina solitària que he viscut durant anys amb el teu pare. Només tu la vas trencar, Àngels, però ja veus, per a mi no era prou. Jo havia de dur al darrere el grup de forasters amb les càmeres, desitjosos de captar amb una sola ullada tota la bellesa d’un indret, d’un edifici, d’un museu. L’Emma Desirée banderejant un paraigua virolat necessitava l’amor d’un home, que ell es tornés boig per ella i substituís amb els seus ulls el grup embadalit de turistes. Que ruca que sóc, que he estat! I no sé com encara l’únic que m’importa és recuperar aquesta passió. Jo vull viure amb la febre del desig o no viure, petita.

Ara entenc què li passava, a la Meritxell, tants anys més tard! Ser la més llesta, tenir tot el que desitjava i més, no la feia feliç. Ens havia parlat de suïcidi, des que he llegit la seva carta em revé aquella època que tenia desada a les fosques en el meu interior. Ara recordo que deia que la nostra amistat era l’únic que la detenia, que els seus pares no l’entenien. M’adono que jo no m’ho acabava de creure; allò era com una novel·la que ella ens expliqués, pensava que tenia molta imaginació; per a mi, com si interpretés un paper damunt de l’escenari. No pas que ens volgués enganyar sinó que tenia una sensibilitat especial. S’havia enamorat d’unes quantes companyes del curs. Jo me’n vaig distanciar, ara penso que grollerament, perquè per aquell temps érem inseparables, i sí que em va saber greu, però alhora em vaig sentir alleujada, sabia que mai no estimaria la Meritxell com ella a mi. Jo havia començat a sortir amb el teu pare, i llavors, al cap de poc, ella va fer-se inseparable de la noia que tenia més dificultats en els estudis, que estava una mica marginada. I recordo que, ben a final de curs, hi va haver a l’escola un anar i venir de pares de l’una i de l’altra, però era l’últim any, l’anterior a la universitat, i tot plegat va quedar en mi com un foc d’encenalls, però segur que per a ella va representar molt més.

Em diu que ara és feliç. S’ha acabat allò de sentir com una bogeria el fet de ser diferent, el desig de desaparèixer ja que no trobava lloc en aquest món. I ha volgut que jo ho sàpiga perquè sempre m’ha estimat. Viu amb la seva companya a Galícia, em convida a anar-hi, comparteixen el dia a dia com qualsevol parella. En algun calaix de casa, hi deu haver les seves cartes, enviades durant les vacances d’estiu, i alguns poemes. Quan em vaig casar amb ton pare m’ho vaig endur, els avis no van saber res d’aquell afecte. Ara donaria el que no tinc per recuperar els seus escrits, però potser ja no existeixen. Què ha fet la iaia amb les meves coses?

He posat el cap sota el raig de la font i he fet servir el sabó per rentar els cabells que la Meritxell recorda tan nets.

Aquesta nit he somniat que corria de quatre grapes per una terra amb herba, amb desnivells, era fosc. Encara no entenc per què em va deixar, però per si servís de desgreuge a tot el que t’he fet, et diré la meva teoria.

Vaig recórrer la ciutat de Marsella sense notar el cansament fins que vaig caure i no em vaig poder alçar. No estava en els plans del Denis que jo el seguís a França? Havia de ser tan sols una aventura, però ell es va trobar que la guia anava al seu darrere i la Desirée estava decidida a triomfar.

Crec que m’escapava d’algú, al somni. No me’n recordo, però, per què hauria corregut sense destí si no? M’he despertat i era al caixer. Malgrat la calor, tinc por, havia tancat la porta amb el pestell. Abans jo distingia l’espai de fosca com un tot diferent al dia i encara la llum començava quan em llevava, fos l’hora que fos. Ara sé quatre parts de la nit. I el somni m’ha despertat en la tercera, la més ombrívola i fresca, no hi fa res que sigui estiu. M’he posat un abric als peus, però la gelor m’havia envaït fins al moll de l’os, i encara em veia amb les mans tocant l’herba i la por a les venes. Un pes es para damunt del meu pit quan em desperto a la zona més quieta de la nit. Hauria volgut alçar-me, anar a buscar el Gos i que jagués als meus peus, m’he recordat del teu gatet quan ho feia. El seu cos era una zona de calor i a l’estiu jeia al mig de les rajoles estirat ben llarg, les potes i la cua i el cap. O anar a rondar pels carrers per espantar la immobilitat que volia guanyar-me del tot, però tinc massa a prop les nits que ho he fet i no he pogut amansir el neguit, la por, i m’he posat en problemes.

He fet un trago i m’he tornat a estirar.

El port de Marsella, la costa i les seves construccions arran de mar. Vam llogar una habitació en un hotel apartat del centre. Ell anava i venia, jo hi passava les hores, dormint, prenent el sol i posant-me maca. Fora dels dos primers dies mai no em va portar a dinar ni a fer cap volta per la ciutat, sempre del cotxe a l’hotel; mentre ell treballava, jo tenia tot el temps del món, fins que en vaig tenir també per pensar, per telefonar esperant sempre la teva veu. Llavors, quan ja no podia més, sortia una estona sense allunyar-me gaire per si en Denis venia a veure’m. De vegades es presentava de bon matí o a migdia, em portava al llit i en acabat se n’anava de pressa. Tan sols es va quedar amb mi tres nits senceres. La primera, acabats d’arribar tots dos de Barcelona. I un cap de setmana, divendres i dissabte.

Jo tenia temps per recordar-te i recriminar-me, fins que, després, quan arribava el Denis sovint ni m’havia vestit i em trobava plorant. Li demanava que m’acompanyés a Barcelona a buscar-te, ell em deia que més endavant, llavors m’enfadava i el rebutjava fins que tornava a plorar. Ell ja havia demanat una ampolla de conyac, em bressava parlant-me d’amor i tot acabava en petons i desvari. Compartia el seu cigarret. Tot plegat, un pendent amb precipici, però els primers passos avances lleuger damunt una senzilla rampa.

Més endavant, la seva cara s’ennuvolava només sentir el teu nom, però, amb qui més podia parlar de tu i del mal que et feia?

A baix de tot, només vaig trobar la fabulosa factura de l’hotel.

Feia anys havia llegit un llibre que s’esdevenia a Marsella, però fins el dia que vaig recórrer els llocs on havia estat amb ell no vaig recordar-ne l’argument. Anava d’una noia que passava hores rondant per la ciutat, d’un bar a l’altre, d’un consolat a l’altre, buscant el seu marit. Em va venir a la memòria quan em vaig adonar que jo entrava als locals, mirava la gent i els objectes però no em podia fixar en res. Pensava en tu, Àngels, o pensava que estava desesperada i els meus ulls no veien les cares. El Denis podia haver estat en algun dels llocs on jo havia irromput com una mica de vent que es cola en obrir la porta del carrer i haver-me evitat sense dificultats. A la novel·la hi ha un altre home que l’estima, però mai no li ho acaba de dir; tot l’argument és una obsessió sota uns fets polítics que signifiquen perill. Els protagonistes són refugiats a la recerca d’un paper per fugir.

Jo no vivia cap perill i per aquest mateix motiu la meva actitud era veritablement penosa per absurda. Perquè el Denis un dia ja no havia vingut a l’hotel i el seu mòbil no responia. Tancada a la cambra, hores i hores, pendent que es presentés, o d’una trucada, l’angoixa em desesperava fins que vaig notar que em faltava aire. Llavors vaig començar a voltar per la ciutat, a seguir indrets molt de pressa fins que queia esgotada i m’asseia.

De sobte se’m va ocórrer: faria guàrdia davant l’empresa on treballava. Primer, de dia, dormia en una pensió de mala mort a prop del centre, amb l’ampolla al costat; després, dia i nit. Allí va començar el meu entrenament per viure al carrer.

Al final, un matí, quan sense saber-ho em creia invisible, se’m va acostar un noi per dir-me que en Denis era a l’estranger, que havia hagut d’agafar una feina urgent que duraria un mínim de mig any. Vaig posar-me a plorar, alleujada, algú em parlava i el Denis com a mínim havia existit. Llavors ell va semblar incòmode, va conduir-me a una cafeteria i vam seure l’un davant de l’altre en una taula petita on hi havia un gerret de vidre amb una flor; em va recordar totes les petites coses que havia llençat al sac de l’oblit. De seguida un cambrer va demanar què volíem. Era un lloc agradable, llum tènue, amb música de fons. El noi em va passar un paquet de mocadors per damunt de la taula i de seguida, per sota, va col·locar un peu entre els meus sense dissimular. Llavors vaig pensar, aquest jove, com sabia qui era jo?, només el Denis li ho hauria pogut indicar, i després, què li deu haver explicat? Vaig tancar-me al lavabo, ni amb tots els mocadors no podia estroncar les llàgrimes. Quan en vaig sortir, a la taula hi havia un got, una ampolla i un paper. Era una carteta impresa, firmada amb el nom Denis. Explicava el que el noi m’havia dit, que l’havien enviat un temps a l’estranger. Vaig entendre que no deia el lloc perquè no l’hi seguís, així doncs, ell sabia com n’estava, de desesperada. Quan pogués vindria a buscar-me, o m’escriuria a Barcelona.

Per què va renéixer la meva esperança amb aquella nota? Potser m’alliberava de continuar buscant-lo i em donava una raó important per tornar. Vindria al teu costat, parlaria amb l’Alexandre, amb la Júlia, m’havien d’escoltar; només tenia una vida, i jo no la podia viure com abans de conèixer el Denis. Vaig omplir la bossa de viatge de pressa i vaig comprar un bitllet de tren. A Barcelona esperaria sense causar problemes a ningú. Durant el trajecte, la cara del company del Denis se m’apareixia com la imatge en un mirall còncau. Te’n recordes com rèiem al Tibidabo, rateta? Era un home jove, no devia arribar als vint-i-cinc, i semblava una mica perdut.

Han caigut quatre gotes i els bancs tenen taques de fang. L’espai ha quedat desert de criatures i vells, passavolants i parelletes. El Gos i jo, com si ens haguéssim volgut aïllar en un jardí encantat, som ben sols. He mirat amunt: les acàcies han perdut la major part de flor i, en canvi, el terra és atapeït de grogor. Ha estat un instant feliç; tinc tant en què pensar que no em fixo gaire en el Gos i llavors m’he girat i l’he vist jaient, com sempre; era amb les potes i el cos ben estirats. M’he fixat que tenia les costelles marcades, quants dies fa que el van abandonar, que no menja?, m’he preguntat, i vols que et digui una cosa?, el temps és allò que més em costa de situar. Fa molt que he prescindit dels dies de la setmana i ja no els compto, però de tant en tant pesco un diari i noto els festius. Pels petards sé que som a prop de Sant Joan.

Li he raspallat els pèls i ha obert els ulls; li he canviat l’aigua, però no el veig beure. He pensat que el convidaria a dinar, però si no vol croquetes, què pot voler? De sobte m’ha vingut al cap! I si estava acostumat a aquells granulats per a gossos?

He anat a una casa d’aquestes de bèsties i, no sé quina cara faig, quan la noia de darrere el taulell m’ha vist al seu davant, enraonava per telèfon mòbil, ha dit: «he de penjar»; no s’ha fixat que el mòbil no es penja.

He demanat granulat per a gossos i m’ha dit de quin tipus. Li he dit que era per a un gos que feia dies que no menjava perquè estava molt trist.

La dependenta m’ha regalat una mirada atenta. Ha entrat a dins i, d’allí, n’ha sortit disparat un gat que s’ha acostat a ensumar-me. M’he recordat de la nostra gata, Àngels, aquesta era de pèls carbassa. L’he acariciat i li he dit Lulú. La noia acabava de deixar un sac damunt del mostrador. Ha dit «Cuqui passa a dintre».

—No tens res d’una mida més petita?

Ha entrat una senyora amb un gosset minúscul als braços i la noia li ha fet una mirada com volent dir i quina paciència es necessita. La senyora s’ha apartat cap al fons amb el coi de miniatura d’aquella manera com si fos un nadó, i he notat un impuls com de rialla, però m’he recordat de les costelles del Gos i he deixat el bitllet damunt del mostrador, he agafat el paquet de cartró i quan he alçat el cap, ja hi tenia el canvi. Era un mostrador-aparador de vidre i a sota les monedes i els bitllets més petits he vist un bol blau elèctric que m’ha recordat alguna cosa bona, però no sé quina. I he dit:

—Dóna-me’l!

M’ha semblat que la noia s’ha aguantat la respiració uns instants i després ha espigolat el que li convenia del canvi del mostrador. A fora m’he entretingut mirant els peixos d’una gran peixera i m’hi he vist reflectida, en el vidre i en els peixos, sempre fan el mateix camí i no sé si busquen una sortida a un espai més ampli. He mirat a dins de la botiga, i la noia i la dona del gosset piula em miraven i els he alçat el braç per saludar-les.

M’he recordat d’abans, comprant i comprant quan em sentia sola. No puc dir que em deixessin de banda. El meu Alexandre, no, però la seva mare va veure que jo no estava bé. En una tarda m’havia arribat a rebentar més de mig sou. Em va atendre tot un Cap de Servei d’un hospital important. Era amic d’algun advocat del despatx del teu pare. M’hi havien acompanyat tots dos, fins havia deixat la feina, el meu marit. Després de la presentació i l’exposició els va fer sortir a la saleta. Em podien esperar. Llavors va abaixar la veu i em va demanar què em passava. Impossible resumir-ho. Doncs, com em sentia. Li vaig dir que la vida em feia entre fàstic i ràbia.

—Parlem clar —va dir.

Recordo que es va inclinar cap a mi des de l’altra banda de la taula, una preciosa taula brillant. Anotava les meves paraules amb una ploma grossa, negra, amb una ratlla daurada al caputxó. Em vaig sentir important. Llavors, en veure que no responia res més, va preguntar si el meu marit em maltractava, no havia de tenir por de confessar-li-ho. Et juro que em va agafar molt per sorpresa i em vaig clavar a riure, no podia parar, fins que em vaig adonar que ell s’impacientava, no sé si el meu Alexandre i la Júlia havien sentit les rialles.

—I la mare del seu marit, es porta bé amb vostè?

Li vaig dir la veritat, que no tenia res a dir contra ella, que sí, que sí. Va insistir-hi. I li vaig explicar que l’àvia era una dona quasi perfecta, estava pendent de tot, de nosaltres, i que volia que jo també ho fos per fer ben feliç el meu marit.

—Mare absorbent i enfillada —va dir en veu alta. I jo vaig pensar: sona a allò que diu l’Ilda, aquesta me l’apunto. Després d’anotar i tornar a cargolar el caputxó per protegir la punta de la ploma va demanar-me que li expliqués què feia durant el dia.

Crec que era una persona molt llesta. Els va fer entrar i seure amb nosaltres. El meu Alexandre em va estrènyer una mà abans de fer-ho i em va mirar. Llavors el metge es va dirigir a ell, ben decidit, amb veu alta i segura, com un pare que imposa la seva autoritat. Jo necessitava tenir els meus objectius personals, feina, estudis, el que fos, va dir. Em perjudicava estar tantes hores a casa. Recordo que es va dirigir de forma clara a l’àvia, per subratllar que «no té bona resistència per a les frustracions i això li fa mal i, si no hi posen remei, el seu malestar els pot perjudicar a tots». En sortir em va preguntar què havia dit d’ells al metge i a l’acte, l’Alexandre, «deixa-la, mare». Jo hauria preferit parlar-ne, però ell s’apressa a evitar paraules que si s’arribessin a dir podrien ferir. Jo no tenia un culpable, potser hauria acusat la marxa de les coses, el canvi de vida, però aquell metge era dels que disparen abans de les perdius alçar el vol. I encertava, pum, a la cassola.

Havia arribat l’oferta de l’empresa on havia treballat el meu pare i quan vaig dir a casa que volia provar-ho, la Júlia va dir que sí de seguida, mirant el meu Alexandre, i ell hi va estar d’acord. Va semblar que se n’alegraven. Llavors m’hauria calgut la valentia de buscar feina, però de guia, la feina que volia provar. La guia atractiva i despreocupada, aquesta Emma Desirée, ja no hauria trobat lloc al meu pensament com el té ara.

Sense saber ben bé com, he entès on vaig fracassar. No claudiquis en allò que el teu pensament et digui, rateta, per molest o inconvenient que et sembli.

Fa molta calor. M’alço que encara és de nit; malgrat el cartó damunt del banc i la manta, els ossos em fan mal. Em rento bé a la font, em pentino i em faig la ratlla a cada ull i em poso ombra a les parpelles, cada dia. Sovint cap a mig matí m’agafa son i m’arracono en alguna ombra i m’adormo asseguda i em fa més profit una curta estona que el descans de la nit sencera. El Vermell ronda també pel mateix parc darrerament. «Ei, morena, i si féssim alguna cosa tu i jo?», després riu amb les dents tan fosques, fa pudor, ell.

Cada dia faig l’esforç pensant en tu, pensant en el Denis, per si un dia tinc la sort de retrobar-vos. Em manteniu una mica neta. Em fa por el Vermell, és rabiós, un dia el vaig veure barallar-se amb un altre molt més vell i va estomacar-lo de valent. Procuro no parlar-hi. Jo confio a tornar aviat al teu món, encara que tantes coses no me n’agraden, els sostres dels pisos em tapen la respiració i únicament el carrer em fa sensació de llibertat i d’esperança. Un dia veuré com el Denis s’acosta i m’estira la mà, em somriu amb les seves dents blanquíssimes mentre els cabells rossos li onegen lleugerament damunt del front. Perdona’m, perdona’m, Àngels, em sembla que estic perduda!

M’agradaria, quan siguis gran, que un dia tu i jo visitéssim Marsella juntes; et podria guiar pels carrers i places, però potser estaria pendent de si el veia, a ell, i no et faria prou cas i això s’ha acabat: tu ets l’u. És inútil que em faci il·lusions? Vés-hi tu, petita meva; vés-hi quan puguis, si en tens ganes. I pensa en mi, perduda pels propis passos, salvatgement sablejada per la bestiesa i la buidor. Et demano que no em guardis rancúnia per haver fet cas al meu cor.

No sé si t’hi has fixat mai, hi ha maneres diferents d’estar despert. De vegades, fa estona que sóc ne-dant d’esquena sobre l’horitzó, amb tota la blanesa de l’aigua a sota meu i et veig a tu, et tinc dins dels meus braços o sóc a la feina teclejant davant de la pantalla. De sobte una veu em capbussa en l’aigua, és ben fosc, però sóc conscient del trànsit que esbufega a la vora, que alterna llums, que rondina o esclata per uns tubs. Quanta estona fa que he despertat?

Hi ha hores que noto la llum davant les parpelles tancades, sonen veus al gronxador, una sola paraula ocupa el pensament: perdona, perdona… Oh sí, perdona’m, Àngels, potser no et tornaré a veure. O mirant-te no et coneixeré. Qualsevol dels dos pensaments m’aconsella de no despertar, però sé que ja no dormo. Obro els ulls i el gronxador és ben quiet, no hi ha ningú a la vora.

«L’Amèlia està malalta… la filla del bon rei… comtes la van a veure, comtes i noble gent. Ai que el meu cor se’m nua com un pom de clavells»…

Sento roncar el Gos, no sé si somnio, com un petit motor intermitent, els seus sons de bèstia em són propers, ara entenc… Em vaig equivocar dient-te que no volia més gats després de la Lulú, ara entenc allò que no té solució. Deu ser el meu destí: capto el que he de fer abans de despertar-me: quan obro els ulls me n’oblido.

He mullat el front del Gos perquè en tocar-lo de bon matí m’ha cremat. Em sap greu haver engegat la dona dels coloms, la torrada que compra mill i el reparteix cada vespre. Es va interessar per ell i em vaig comportar com si es fiqués amb mi mateixa, li vaig dir que fes el favor de deixar tranquils els qui han pres la seva decisió. Se’n va anar molt seriosa. Crec que la bèstia aquesta té febre. Li he mullat el morro i m’ha semblat que ho agraïa. El bol blau és al costat del seu cos, ben ple com el primer dia, la pols n’ha rebaixat el to elèctric. Em penedeixo de la meva tossuderia.

Passo els dies llegint i escrivint. Només de tant en tant miro l’entrada de casa. Ni tu ni el pare hi viviu, n’estic ben certa.

Criatures de tota mida despatxen petards, des de piules a coets, les escoles deuen ser a punt de tancar fins passat l’estiu. Tindràs vacances…

Anar a la pàgina següent