Emma

III

Página 10 de 15

Vaig sentir una de les corredisses del personal de la clínica i em va ser com un tret de sortida. S’iniciaven les tres setmanes en què el doctor Martí viatjava als Estats Units. Sense l’aliment de les sessions amb ell, els meus escrits es perdrien en corriols de laberint com ho feia el pensament. A la sortida hi eres tu, filla.

De sobte, la sensació d’aïllament va despenjar-se damunt meu com si fos una lona que esperés divendres vespre per tapar els objectes de la rutina setmanal i m’hi atrapés a sota. Vaig repassar la meva situació a «Cures pal·liatives». La Mònica devia estar entretinguda ajudant a fer els preparatius del comiat definitiu del pacient que havia provocat l’últim esvalot. Faltaven dues hores perquè pugés amb el sopar en safata. Tenia la llibreta vermella, dos llibres i un aparell de televisió.

La torre de Mira-sol, que m’havia retornat a la memòria amb lentes passes, de sobte, va agafar una forta embranzida cap al present. Com si insistís a saltar del record nostàlgic al futur immediat. Se’m va representar com el lloc ideal per acollir-me en aquell període d’espera solitària i resituació.

Vaig vestir-me tal com havia arribat des de l’hospital, amb els texans i la samarreta blau cel. La jaqueta d’un xandall verd fosc, amb ratlles blanques paral·leles al nivell aproximat dels canells, va semblar-me la peça del meu repertori més adient per dur al damunt.

Amb la bossa de Marsella a la mà, l’oïda prenia el pols de la planta quatre. Vaig baixar sigil·losament el tram d’escales i vaig esperar. Quan el silenci va ser complet a la planta tres vaig continuar. I així, fins al vestíbul. Allí hi havia quatre persones formant un redol de xiuxiuejos. Vaig esperar i, en veure que una infermera es dirigia afuada cap a l’escala, vaig fer el cor fort i vaig sortir-ne amb decisió. La mica de vacil·lació de la cama operada no va fer soroll. Pensava: d’un moment a l’altre es desencadenarà el meu nom dit per una veu inquisidora. Vaig passar sense dany per davant del taulell de recepció, del conserge i, per fi, del cartell que m’havia fet la benvinguda. Cures pal·liatives. I vaig avançar tan de pressa com les cames em podien fer cas.

Hi havia joves fumant al xamfrà d’Enric Granados. L’altre carrer, el que no havia reconegut a l’arribada, era Provença. Bullia de sorolls.

Les veus dels estudiants havien estat l’onatge que jo sentia darrere de la finestra de la clínica, com si fos a resguard del mar dins la cabina d’un vaixell. Vaig frenar el ritme a l’hora de baixar les escales de l’estació dels ferrocarrils. La ciutat m’havia absorbit de nou, el meu era un cos més entre la multitud de l’andana. Des d’allí vaig trucar al mòbil de l’Alexandre. Va sortir el contestador i li vaig dir: me n’he anat de la clínica. No et preocupis, no et perjudicaré en res. Espero veure l’Àngels.

Tot ha estat fàcil.

Vaig arribar a l’hora màgica, l’última espurna de llum es repartia al cel amb tons violeta, pocs cotxes davant les torres, focus discrets sota els ràfecs, fanals de claror. Quan vaig baixar a l’estació de Mira-sol vaig pensar que no havia mesurat les possibilitats d’encert. La caseta dels pares estava abandonada a l’oblit des de feia anys. No tenia la clau del reixat, però jo mateixa havia amagat al jardí les de la casa.

En la paret de totxo hi ha el clot d’abans. De seguida el vaig trobar perquè havien desbrossat tot al voltant, hi construeixen. Al moment de posar-hi la sandàlia per pujar, hi vaig veure una vamba Victòria blanca, amb el meu peu adolescent a dins upant el cos àgil de llavors. Amb molta dificultat vaig hissar la cama embenada i amb un crit ofegat em vaig deixar anar a l’altra banda.

Allí sí, tot són branques i fulles.

Vaig passar estona per sortir-ne i ho vaig fer amb la roba i la pell esgarrinxades. Ni pensar en els rosers, tants anys a la seva.

Quan vaig tornar a caminar ja era fosc, però estava orientada i vaig anar cap a la rajola de sota l’aixeta del jardí. Les claus eren fredes i pesants. Vaig pujar l’escala i en sentir el so d’uns pneumàtics em vaig ajupir al graó on era, hi vaig seure. Fins llavors no vaig notar el cansament. Mentre s’obria la porta del garatge a l’altra banda del carrer vaig pensar quina pressa tinc. A l’estiu m’havia assegut sovint als graons a llegir quan els pares feien migdiada i, a la nit, amb l’un i l’altre prenent la fresca. A la mare li agradava cantar, no tenia una gran veu, però afinava, i el pare l’acompanyava.

S’hi estava tan bé que no em vaig fixar quan es va restablir el silenci al davant. Em trobava a la casa on havia vist els pares feliços.

Vaig obrir a la primera. Palpar la tapa del corrent i després veure la sala sota una claror esvaïda no em va portar gaire temps. Els mobles eren l’adolescència, l’empremta del meu cos semblava marcada encara en aquell sofà. Vaig anar d’una banda a l’altra i tot era passat. Un cop a dalt, em vaig deixar caure al llit de matrimoni després de trobar la meva habitació massa petita. Estava certa que m’adormiria, però vaig deixar la bombeta cremant al peu de les escales.

Tot va ser fàcil.

La matinada em desperta amb cants d’ocell.

Em va venir a la memòria la cambra de la clínica, aquella claror que els vidres esmerilats propiciaven. Vaig pensar: sóc lliure i, com una paradoxa, tot seguit em va semblar que el sostre s’abatia al meu damunt, m’esclavitzava robant-me l’aire. Em vaig alçar de sobte i la cama em va fer mal. No havia pres la medicació del vespre.

No s’hi veia encara, però vaig girar cap a la cuina, aquell estret habitacle on la mare arribava a fer menjar per a una dotzena, o més, de persones. La vaig veure amb la seva bata de tirants, castanys els cabells, morena de sol, deixant la feina i girada cap a mi, dient-me «però, Emma, encara no has esmorzat?». El cor galopava dintre meu pel pànic del sostre, que continuava empaitant-me. Vaig anar cap a la porta que obria directament la cuina al jardí, però semblava encallada.

Vaig tornar a encendre el llum de la sala menjador i vaig adonar-me que, a la nit, la porta principal tan sols havia quedat ajustada. Abans de pujar al dormitori l’últim que feia el meu pare era tancar els dos panys per dins i passar una balda de ferro. La torreta llavors quedava un xic aïllada. Al voltant, a part de la casa Rovira, tot eren camps d’ametllers i pins i ginesta.

Començava la llum de forma molt semblant a com jo l’havia vista desmaiar-se el vespre anterior. Ja a la glorieta feia fred, però no vaig retrocedir per abrigar-me, encara al mig del pit un pes em privava la respiració pausada. Des de l’eixida vaig veure com l’herba i les branques omplien tot l’espai de l’antic jardí. Havia pogut avançar bé gràcies que l’últim estiu dels pares, pensant a gaudir-ne durant anys d’aleshores endavant, havien fet cobrir la part davantera amb lloses. Va ser quan la mare havia plantat els rosers al voltant de la paret.

Em va semblar que l’espai, tot, era més petit.

Al costat fan obres i al davant, vora el xalet dels Rovira, una casa de totxo vermell de planta i dos pisos infla pit cap al carrer. Quan era un solar, al juny, hi collíem poms de ginesta, així emmarcàvem de groc i perfum el llindar dels dies tranquils que s’apropaven.

Vaig tornar a dins. De la cambra de la nevera i dels mals endreços vaig treure’n l’hamaca, i del dormitori, una manta. Em vaig estirar ben tapada davant de la porta, ja el cel era clar, només em calia obrir els ulls per saber que el sostre de la glorieta no m’amenaçava i que estava envoltada d’aire lliure. Em van despertar unes veus d’homes, renoueres, no estava sola, i, tot seguit, l’arrossegar de material d’una formigonera. Vaig tornar a dins i vaig obrir totes les portes i finestres. La manta no havia evitat que la humitat penetrés el meu cos, a la cuina va rajar l’aigua i es va encendre el foc de butà. El petit electrodomèstic em va retornar de nou la meva mare movent culleres dins de les cassoles i els cassons. Vaig trobar un cul de xocolata en pols que s’havia fet sòlida; en l’aigua bullent es va desfer amb grumolls. Mentre el cos agraïa l’aliment, em feia càrrec de la maranya que encercla pràcticament la caseta. Vaig començar a fer plans.

Vaig fer tard a l’Hospital Clínic perquè m’havia distret començant a tallar l’herba de la part de darrere i perquè quan sortia em va trucar l’Alexandre.

—On ets?

—No et perjudicaré, estigues tranquil…

—He anat al parc de la Telefónica!

—Estic a resguard.

—Emma…

—Necessito veure la meva filla.

—També és meva!

—És il·legal impedir-me que la vegi!

—No vol saber res de tu!

Vaig penjar i de seguida me’n vaig penedir.

Em vaig perdre buscant el servei de Psiquiatria.

Retrobava l’ambient de tràfec de metges, infermeres, pacients i familiars que era el meu anterior tast de llibertat. Havia quedat amb la Tere, la persona de qui el Martí m’havia donat el telèfon si la necessitava.

Ella es movia de la taula a la petita finestra alta, després avançava com si anés a acostar-se a la cadira des d’on jo li parlava, però girava cua de nou cap al trajecte taula-finestra. Entenia del seu silenci el mateix que havia captat de les paraules del meu Alexandre aquell matí. Que havia comès un acte irresponsable i d’aquesta manera complicava la vida dels altres.

Però al final no em va fer cap retret. Es va acostar a una bombona d’aigua amb el coll avall i va omplir un vaset. Em va donar les dues pastilles que la Mònica m’hauria servit al vespre amb el sopar.

—És molt important que no deixis de prendre-les cada dia; d’això, en depèn molt la teva millora. Jo et puc fer les receptes. Va deixar-me la teva història clínica.

Duia els cabells molt curts, uniforme de pantalons i cos blanc, tenia una expressió serena i trista que es va esvair un sol moment en què va somriure.

A Traumatologia vaig esperar tot un segle i vaig sentir-me en pau entre el dolor dels pacients i les ganes d’enraonar dels seus acompanyants. El traumatòleg es va sorprendre en veure’m.

—He recuperat la llibertat i he fet una imprudència.

Se m’havia obert la ferida i em va curar. Era important que caminés poc, que no fes esforços i que tingués el màxim de temps la cama estirada i alta. Si estava en un ambient net era millor tenir-la sense embenar i, si li tocava el sol i l’aire, sense exagerar, eh? —em va mirar amb uns ulls petits, castanys, per darrere de les ulleres—, millor.

Malgrat les ganes d’instal·lar-me a la torre de seguida, volia veure el grau de la meva misèria. Vaig passar pel banc, em quedaven pocs diners; si gastava el mínim podia estirar-los fins Nadal. Em calia trobar feina de seguida.

Com si jo fos una partícula de ferro, el mercat del Ninot em va imantar. Vaig voltar entre les parades submergida en la bellesa de les coses de cada dia. No aniria a les pageses on em solia asseure per pensar en l’Àngels i després buidar a la llibreta tot allò que em passava. Era a mig camí de casa i encara més a prop del parc on havia viscut uns dies que sentia com una vida sencera. Vaig pensar en el Gos, aquella dignitat de la seva tristesa. El meu cos va trontollar i em vaig quedar quieta al passadís central entre les parades de carn i aviram intentant recordar fins que el carret d’una vella que també anava ranca em va donar un cop lateral. Com per art de la carícia d’una vareta màgica vaig tornar al present. Al rellotge esfèric de la direcció marcava minuts enllà de la una.

M’havia assegut a dins del ferrocarril i havia obert la bosseta d’ametlles torrades, tant temps sense menjar-ne! Al meu davant dues noies filipines disparaven les seves veus i, de tant en tant, com si fos una pausa necessària en la seva conversa, potser ho era, reien. Era tot el que jo podia capir en aquell combat. Totes dues menudes, baixes, morenes i de nas aplanat, l’una devia tenir uns vint anys més que l’altra. Vaig pensar que potser es repartien la feina d’un xalet gran, que potser eren mare i filla. Amb els ulls tancats continuava veient la parella de petites dones; de seguida les seves veus es van convertir de nou en la meva realitat completa.

Un dia l’Àngels entendria les meves desraons. Vaig obrir els ulls i el ferrocarril lliscava sense cap sotrac. Les dones miniatura tenien un altre instant de treva. Amb la dolçor del moviment, dels sorolls, dels tons aguts i enriolats de les companyes de trajecte, aquelles consideracions m’acompanyaven sense dolor. No pagava la pena inquietar-se, tot aniria bé.

El soroll de la formigonera em va acollir i vaig empènyer el reixat, després, vaig avançar per damunt de les lloses del pati.

Quan em vaig deixar anar al vell sofà s’havia pastat en mi un pensament nou. Havia d’aproximar-me a l’Àngels pel meu compte, deixant de banda la mediació de l’Alexandre o de la Júlia; donant-hi tombs em devia adormir.

Suava. Em trobava descansada, però amb el cap tèrbol. Havia somniat que caminava girant el cap enrere contínuament, anava entre torres d’estiueig tancades i el camí que havia pres s’estretia fins que davant hi tenia una casa, era la dels pares, però en comptes d’un sol pis cobert amb teules argila, eren lloses de pissarra que regalimava gotes negres, i la torre es veia alta i estreta.

Vaig mirar el jardí salvatge quan ja era fosc. A la casa dels Rovira s’hi veia llum. De sobte, la calma dels voltants em va aclaparar.

Creix la gespa com els cereals a l’hivern, quan són verdor delicada que no fa presagiar l’onada d’altes espigues del bon temps. Sóc al dormitori dels pares, asseguda a tocar de la tauleta, davant de la finestra que dóna a la part de darrere. Des d’aquí tot el que veig són els dos pins del fons i les plantes que han sobreviscut al meu deliri de jardinera ansiosa de posar colors a la teva visita, aquella que he imaginat de maneres tan diferents. Però primer cal que pensi les paraules, com et diré què em va passar. He començat a escriure una resposta a la carta de la Meritxell.

Fa fred durant la nit i al matí; després, si fa sol, tot es tempera; fins i tot el meu cos. M’atrinxero a la cambra, l’estufa de butà engegada i, a la sala, dins la minsa llar, encenc fustes velles i llenya arreplegada a les clapes de pineda abans de l’entrada de les excavadores.

Trobo sovint el fill del senyor Rovira, aquell noi que quan era nena jo veia molt més gran. No jugava mai amb els del carrer. Els seus pares eren estirats, però ell feia cara de pobre. I encara la hi té en certa manera. Treu a passejar un gos esquifit, de pèl dispers, grenyes damunt els ulls, amb potes com bastonets. Fa l’efecte d’estar permanentment a punt d’escapar-se a córrer. Un dia, amb un home vell que passejava un gos potent, vaig veure que l’agafava en braços sense amanyagar-lo i l’animal quasi hi desapareixia. Un altre matí, quan érem a un pas de xocar, jo el vaig saludar i ell va mirar-me amb atenció. De seguida de respondre bon dia va girar la cara a la bestiola.

L’efecte que em fa Mira-sol després d’aquestes voltes que hi he fet és un lloc on viuen unes quantes famílies riques amb minyona i jardiner, que tenen a les torres dispositius de seguretat. Després, en un altre ordre de coses, hi ha persones com aquest Rovira i jo, que vivim de la renda dels pares. Però parlo sense saber bé què dic. Ell manté la propietat i el gos. Potser manté algú més, què em sé jo, però fa cara de solitari. Hi ha alguna torre antiga abandonada com ha estat aquesta fins avui. I hi deu haver persones que hi viuen modestament amb sous mitjans i aquells que tan sols hi vénen els dies de festa i durant les vacances.

La llibreta va omplint-se de les paraules que trobo, sovint aproximades en relació amb com sento, amb què penso. El meu Alexandre no s’ho creuria. Cada dia amorrada als fulls com una intel·lectual. Ni es creuria la meva doble, aquesta Desirée, l’atractiva i simpàtica guia que té paraules adequades per a cada persona del grup i no tan sols enamora els solitaris, els qui s’apunten al viatge predisposats a lligar. No, n’hi ha de tota mena, d’enamorats; fins algun marit rialler, mentre la dona mira aparadors, ell sospira al costat de la guia deixant anar potser una pregunta capciosa. Se n’estranyaria ell, tan formal i eficaç. No està pas per aquestes tombarelles mentals, l’Alexandre, l’impecable. D’ell, se n’espera grans comeses.

He decidit: observar la porta de casa, parlar amb el Víctor, visitar el pis de la Júlia. Ai Àngels, i com et trobo a faltar! Sí, podrien haver apostat per viure a casa de la meva sogra. També vigilar la sortida de l’escola. Cal que triï l’ordre i la manera de portar-ho a terme.

Veig la parella de merles picotant a la gespa que prova de créixer. Fan l’efecte de disposar d’una esplèndida llibertat, però deu ser un engany més dels meus ulls.

Em sembla haver somniat que vaig anar amb el Denis a Marsella i hi vaig ser feliç i, tot seguit, terriblement desgraciada.

Aquí s’enllacen els dies l’un amb l’altre, l’altre amb l’un. No sé quant fa que sóc a la torre de Mira-sol. He segat la selva de la part del darrere, hi vaig plantar gespa i he deixat tota la brolla dels costats, que és el que es veu des del carrer.

Crec que els obrers em vigilen. Dos són homes de mirada brillant i directa, joves, molt foscos de pell i el tercer, gran, pell blanca, potser l’encarregat, amb ulls que enfoquen de biaix. Des que un dia em van descobrir prenent el sol a la part de darrere, ja ha començat a caure la crosta de la ferida de la cama, em criden grolleries a cor. Riuen. De vegades són les seves veus allò que em desperta, abans que la formigonera. Vaig despenjar la campaneta del costat del reixat perquè la feien sonar i s’amagaven, una vegada i una altra, com si no estiguessin aquí per fer feina. Ara claven estrebada als vells barrots de ferro i fan soroll quan hi passen pel davant.

Fa un sol d’estiu, aquest octubre, molta bonança, i treballo al jardí amb pantalons curts, samarreta de cotó i barret. Un dia que era a tocar del filat metàl·lic que limita amb la casa en construcció, el noiet es va inclinar per damunt i va obrir uns grans ulls foscos i va treure una llengua rosada que va passejar per fora de la boca mullant-la amb saliva, amb el gest de saltar. M’espanten les seves veus; sobretot, quan criden les obscenitats fent broma com si es tractés d’un joc. Aquell dia vaig entrar de pressa a dins de casa.

Vaig a comprar per no sentir-los, però passo pena a la tornada per entrar sense que m’empaitin, crec que saben que estic sola i pensen que tinc por.

M’agrada caminar seguint la crida dels arbres, d’una mata de begònies, d’una eixida, d’un espai encara no cobert amb ciment. Sense rumb entre les torres.

Ara aquí el paisatge principal són les cases. Algunes em resulten espectaculars, grans i modernes. N’hi ha que ensenyen un hort impecable, com si fos producte de disseny, al costat d’un jardí igualment lliure de fulles seques i fruits pansits. Totes les noves cases tenen garatge i, la majoria, piscina. N’hi ha d’alegres, amb totxo vermell i teules del mateix color alternant amb les parets blanques. N’hi ha d’altres que semblen castells o búnquers, grises i metàl·liques. N’hi ha de reforçades amb teulats negres de lloses artificials.

Al meu pare li agradava recollir els pinyons del petit bosc que hi havia al costat, just on ara construeixen els tres homes, fer excursions camí enllà. Ara és una via pavimentada aquell corriol per on avançàvem per descobrir tresors naturals. La gent s’ha cansat de viure a la ciutat en pisos sorollosos i amb el baf pestilent del carrer als nassos. La gent se n’ha cansat, però aviat aquí la vegetació formarà part del petit decorat particular de cada jardí. La casa dels tres pins, la de l’olivera borda, la de les dues palmeres, la dels quatre magnoliers.

Les dues úniques botigues, les que abans venien de tot, s’han convertit en una mena de cellers del bon gurmet. Vins de preu, llaunes selectes, xarcuteria de luxe, pernils d’aglà. Des que he descobert els supermercats, faig la compra en un moment i en tinc per a dies. Vaig al de més lluny, d’aquells en què la caixera ni gira la vista per mirar a qui torna el canvi. Em recordo de la mare amb el seu carret. «Emma, acompanya’m» i jo rondinant tot el camí.

Aquest vespre he esperat que els obrers haguessin plegat per retornar. He trobat emparada a la porta una canya foradant les calces que havia estès dissimulades entre els llençols i el xandall. Cada peça tenia un forat en el lloc al·lusiu al sexe; el llençol de sota tenia tres forats al bell mig. He anat de dret a trucar a la policia; m’han exigit les dades i he donat les de la meva mare. La veu d’home que m’atenia ha dit que si volia venien llavors mateix. «Millor quan els obrers hi siguin». He deixat la roba tal com l’havia trobat, davant la porta.

No vindran pas, he pensat; després, rumiant rumiant he decidit que millor així. Si venien i entràvem en denúncies podia donar la meva pista. Em passaré la por com pugui. Trucaré a la Tere infermera per saber si ja ha arribat el doctor Martí.

Torno a la llibreta per anotar els fets del matí. No he dormit en tota la nit. A dos quarts de nou he vist un cotxe dels mossos aparcant davant del reixat. He sortit. El policia ha dit el nom de la meva mare i he fet que sí amb el cap. Li he obert perquè veiés la roba amb els forats davant la porta. L’ha mirat sense dir res, hauria volgut que em digués que no tenia importància, que era una bravata. Llavors mateix arribaven els obrers. Jo m’he quedat a la glorieta i el policia ha anat cap a ells. He sentit que els demanava la documentació i el permís de l’obra. Després, que el més jove no té els papers en regla, no té la residència; el meu peu escombrava el terra i les fulles s’escampaven cap als costats. Emma, t’estàs posant en un altre embolic, he pensat. Llavors els ha dit que havien estat denunciats i hi ha hagut un silenci. L’home gran que és d’aquí i qui comanda ha dit que jo els havia provocat. M’he deixat anar de cul a terra i he recolzat el cap damunt dels genolls. Sentia la humitat barrejada amb les paraules i em perdia una part del que deien. El mosso ha vingut cap a mi. Tenia por de veure’ls la cara de prop, però m’ha dit que hi havia d’anar, que era millor fer una mediació. En veure que no m’alçava m’ha preguntat:

—Es veu amb cor d’encarar-s’hi?

He alçat les espatlles.

—Serà millor —i m’ha estirat un braç fort i morè per alçar-me.

Hem anat tots dos cap allà. Els dels udols i la gresca estaven en silenci. Davant d’ells he resumit les amenaces que m’han fet i he assenyalat la roba amb els forats de canya. Llavors l’home més gran ha mirat el policia i ha dit que la mica de broma d’aquells dos brètols (així mateix) se li havia escapat de la mà, d’acord, prometia controlar els dos vailets si jo no provocava, ell havia d’estar per la feina, pels terminis. He alçat la vista per primer cop quan s’ha referit a mi, he hagut de desviar la mirada. Llavors m’he fixat en el noiet, li he vist una piga fosca entre el nas i el llavi i unes cicatrius a l’extrem de la galta dreta i el coll. No sé si havia entès bé de què es parlava, però els seus ulls eren dos punts d’interrogació immensa. La diversió havia acabat?

És un nen, m’he mussitat, qui ha dit fa poc que tot ho espatllo? O potser només he somniat les paraules que ho expressen.

El mitjà, amb accent estranger, ha etzibat que potser ho havia fet algú altre allò de la roba i la canya, «per aquí passa molta gent». Tots cinc hem callat potser per no enfangar-nos. El policia ha tancat una llibreteta on tenia escrit el nom de la meva mare i l’adreça de la caseta. Alçant el cap ha dit:

—Tornaré a passar un dia per veure com va tot. Respecte al permís de residència, jo estic obligat a donar-ne part.

He estat a punt de demanar al policia que no ho fes, l’impuls de guillar-la em feia pessigolles a la planta de les vambes, però he callat. En arribar a la porta he arrencat la roba travessada i l’he embotida en una bossa d’escombraries. He arraconat la canya al peu de la barana, ben plana a terra. He pensat: quan aquests no hi siguin la faré miques a cops de peu. Quan m’estava tornant a calçar, ja pentinada, fins m’havia fet la ratlla de carbó a la parpella de dalt, ha sonat el timbre. Havia deixat el reixat obert i he sentit remoure els budells i ha tornat a sonar. He obert i l’Alexandre era a la porta.

«Entrem», ha dit en veure que em quedava palplantada i sense paraules. M’ha somrigut i m’he abraçat al seu coll i els seus braços m’han deslligat a poc a poc. He deixat de plorar. Quan m’he netejat bé i m’he sentit calmada m’han tornat a sorprendre els seus cabells completament blancs sobre una cara descansada i lleugerament colrada, l’he vist atractiu. M’ha fet un petit somriure.

—Emma, hem de parlar.

Continuava essent ell, i tant!, doncs a veure què havia vingut a fer.

—Com està la nena?

—Molt, molt bé!

—Quan la podré veure?

—Quan sigui aquí, quan tu vulguis.

—Però la teva mare ha dit que no vol barrejar-la amb…

—No et preocupis; jo t’ho prometo.

Una idea m’ha enlluernat.

—Em perdones?

—Ja en vam parlar, no? He vingut a dir-te…

—Com has sabut que era a la torre?

—Vinc de Sant Cugat i he tingut la intuïció… —ha mig somrigut.

—Sisplau no diguis a la Júlia que sóc aquí; em prenc les pastilles, tinc la cama bé, no necessito cap infermera; jo no et vull perjudicar…

M’ha mirat molt seriós, el meu Alexandre, amb aquells ulls que un dia em van enamorar.

—No ets tu, Emma, algú em vol fer pagar políticament per aquesta teva història.

El to m’ha semblat afirmar que ell i jo no n’havíem tingut mai cap, d’història, com si jo no li fos res des d’una eternitat, «oi estimada?», aquells meus quinze anys de vida a l’espera, com un ressort se m’ha despertat un brot de rancúnia.

—I teva, sí! Tu també formes part d’aquesta història!, perquè tu em tenies abandonada!

S’ha alçat d’un bot i jo he vist l’oceà davant meu després de tenir a l’abast una barqueta de rems per passar un simple riu.

—Ja veig que no hi ha res a fer!

—No, no és inútil, però sisplau no em diguis que la… història és un caprici meu, un vici…

Tots dos hem callat uns instants que s’han fet un temps llarg. Llavors el meu Alexandre ha fet servir la veu més serena, un somriure, aquella elegància que devia demostrar com a candidat quan els representants dels altres partits l’atacaven durament.

—Mira, Emma, només vull que no et deixis veure a prop de casa ni del despatx, enlloc on et puguin relacionar amb mi. Un escàndol és el que prepara el meu principal opositor per frenar el meu progrés, sé que et busquen desesperadament.

—Però necessito saber-ho, tu m’estimaves?

Ir a la siguiente página