Emma

III

Página 11 de 15

—No siguis ridícula, és clar! Si…

—Doncs, com pots haver-me estimat i negar-me veure la nostra filla, allò que més desitjo?

—No veus que no estàs bé, Emma, de debò no ho veus?

He quedat desnonada de mi per un temps que no sé quant ha durat.

—I tu, estàs bé? Tu que has preferit el poder i la riquesa, els honors, el reconeixement, el que sigui… per damunt de l’amor de la teva dona, de la teva filla, sí, no m’interrompis! Ens tenies arraconades, però el teu abandó tenia justificació… a tu tothom et comprèn i et respecta, et plany; en canvi, a mi ningú no em té per res perquè jo vaig anar-me’n perquè algú em va donar comprensió i amor…

—Per aquest camí de retrets no anirem enlloc, Emma.

—Doncs digue’m tu per quin camí podem anar si no em deixes veure l’Àngels.

—És ella que no ho vol, entens?

El segon cop m’havia canviat la veu, així m’ho ha semblat, encara que es diu que un mateix la sent d’una altra forma.

—Però tu pots fer-li-ho entendre, necessito demanar-li perdó, abraçar-la.

—No, no puc. Ella ha tingut la seva experiència dels fets. Ja té tretze anys, no és cap criatura, i ara mateix no et pot perdonar.

—Però no estudia en una escola catòlica? No et té a tu que l’orienti? Jo em conformo amb el seu perdó!

—T’asseguro que ho he intentat!

—I què ha fet la teva mare?

—No et fiquis amb la mare, Emma, ella pateix tant! No és just que et fiquis amb ella!

—Què és just, digues? Ho és la vida? Ho són els qui combreguen amb una religió d’amor i pau i castiguen els altres molt més que la mateixa vida?

—No t’embalis, sisplau; si vols el seu perdó, escriu-li, no ho sé! —Ha callat un instant i li ha tornat la veu calmada—. T’agradava fer-ho. Li escrius i li expliques el que vulguis i jo li portaré la carta i veurem com reacciona.

—Si jo entenc que no em vulgui perdonar!

—Ho veus? Ara ets raonable!

—I tu? Em perdones?

—Jo sí, però no podria…

—No, no, no et demanava res més. Jo tampoc no podria.

Ha rigut, el meu Alexandre, que ja no n’és, de meu, ha rigut d’una forma elegant, quasi sense soroll de rialles, com es deu fer en el món on des d’un temps ell pertany. Jo he acotat el cap a mirar les rajoles, «Estimada Àngels», no, «Estimada, en veritat només a tu puc adreçar aquesta paraula en solitari».

Quan he alçat el cap ell ja no era a la sala, dret davant del sofà on jo seia, com havia enraonat tota l’estona. He corregut a la porta. El jardí era ben sol. He avançat fins a la reixa. Ningú.

Només, en retornar, el vent es feia notar una mica en el moviment de les fulles del magraner.

Llavors jo m’havia recordat encara de l’últim estiu a Caldes. Com una pantalla a vessar d’imatges, m’havia aparegut al davant. Allí em demanava si ell estimava algú altre, en què l’havia fallat o decebut, per què ja no teníem relacions. El meu Alexandre convertit en turista de casa. Com a Emma Desirée podia intentar conquistar-lo de nou. I ho havia intentat, però ell només semblava tenir vida per a la feina; a casa era l’existència per reposar, menjar i dormir. Ni la més atractiva de les guies…

M’he dirigit a les escales; pujar-les amb la sensació de descrèdit absolut i irreversible m’ha suposat un gran esforç.

Els obrers criden el nom de la meva mare de tant en tant, sens dubte van sentir com m’anomenava el policia, és un tam-tam enmig del desert, un so llunyà constant. Llavors jo em tapo les orelles. M’estic així una bona estona perquè si sento els tres cops, Ma-ri-a, he d’encendre un cigarret, i porta tancada de nou. De vegades aquell silenci forçat m’encaua ben al fons del pensament i m’acaba adormint. No he tornat a veure’ls la cara, a aquells tres. De vegades, de sobte, es posen a picar i fan molt soroll. Ningú els denunciarà per cridar o picar durant el dia. Llavors surto esperitada de casa. Sovint no porto res més que el penjoll de claus, penjat al coll. Quan surto i no vaig a comprar, volto entre les cases, la majoria silencioses, evitant els marges de la carretera. Preparo la visita de l’Àngels, ho faig de maneres ben diferents. Netejant la casa de punta a punta. No he pogut fer callar el pensament que potser voldrà quedar-se uns dies amb mi. Truco a l’hospital i diuen que el Martí encara és als Estats Units.

Fa una setmana que ha desaparegut la formigonera, els cops de martell i la furgoneta. Les veus. De moment no hi ha veïns. Em sembla que els tons aguts del vailet, que imagino sortint de la seva llengua rosada, continuen bramant de tant en tant a la meva oïda. Juraria que molts dies és ella que em desperta. Ahir van trucar, on no he restituït la campaneta. Vaig mirar per la finestra de la sala i vaig veure un cotxe de policia. Quan m’aproximava al reixat vaig reconèixer el mosso que havia acudit a la meva telefonada. Sense obrir vaig dir-li que els obrers ja no hi eren.

—Però està bé?

Me’l vaig quedar mirant i em va fer l’efecte que s’assemblava al Denis. Li vaig dir que esperava que la meva filla vingués de l’estranger i que tornaria a la ciutat amb ella. Allò era només una vella casa per a l’estiu. Em va semblar que se sorprenia.

—Molt bé!

Em va sonar com si digués «aquí et quedes, doncs», però jo ja rumiava una altra cosa. El fet de formular en paraules el meu desig, l’arribada de l’Àngels, em feia adonar que no m’ho creia, que veuria la filla allí. En aquell moment vaig decidir, sense enganyar-me més, anar a buscar-la.

Ahir em vaig posar un vestit jaqueta gris clar de la mare que vaig trobar a l’armari. M’he engreixat i em va bé, encara que potser es veu un pèl antiquat. A la perruqueria de vora el supermercat em van arreglar els cabells, que havien crescut durant temps sense atencions, em van igualar la part rapada al voltant de la ferida. La veritat, em vaig veure bastant guapa al llarg mirall. La manera com em va tractar el Víctor a la porteria em va confirmar que no m’equivocava. Em va saludar amb tot d’interrogants a la cara, però amb correcció, com si fos una senyora amb marit i filla, de les que mai no han donat la nota.

Havia estat vigilant la porta en hores clau. Ni l’Àngels, ni l’Alexandre, ni la Júlia havien sortit o entrat. Em va preguntar com estàvem tots, el Víctor, però no va esperar resposta, perquè volia comentar-me que els pisos anaven tan cars que encara ningú no havia anat a mirar el nostre, va alçar la vista a l’anunci que jo no havia detectat on es deia que el quart segona es venia. Així doncs, es creia que jo era amb ells? L’art de la Júlia per no moure soroll era gran i llavors li ho agraïa. Ell continuava enraonant fins que va parar i li vaig dir que, precisament, venia per donar-hi una ullada, potser caldria netejar-lo més a fons. No, no feia falta que m’hi acompanyés, em va allargar les claus, potser un xic desconcertat.

A dins vaig notar que les orelles em brunzien com si encara tingués l’assecador inflant els meus cabells, l’espai era transitat per la llum d’una tarda serena, quasi alegre, i l’empaperat presentava els rastres de cada moble i cada objecte que havíem acumulat en la nostra vida en comú; així vaig poder recordar-los d’un en un com si encara hi fossin. De sobte s’havien fet un paquet els meus anys de captiveri acceptat. Abans d’entristir-me vaig pensar com n’havia estat, d’estúpida! Per què encara demanava almoina a qui m’havia robat el millor temps? Vaig recórrer cada peça i s’amuntegaven les hores viscudes com si construís un gratacel al pensament. Vaig donar un cop de peu a un tros de sòcol que rondava solt i la sola de la sabata va deixar una empremta fosca a la paret. Al nostre dormitori vaig trencar a riure i, després, al dormitori de paper de flors blaves de la nena, vaig seure a plorar. Durant anys un saltamartí blau elèctric encapçalava el prestatge de les nines. Quan era a la cambra de bany va sonar el timbre.

El porter venia acompanyat d’un jove, americana i pantalons fent joc, camisa i corbata, somrient, seguit d’una parelleta.

—Precisament ara que hi és vostè han vingut a veure’l aquests senyors.

Els he deixat pas i he rebut una reverència del noi de la immobiliària. Hem creuat la mirada amb la dona i després amb l’home de la parella. Sense voler jo, els meus ulls els han dit que fugissin d’allí ràpidament.

Vaig arribar a l’Hospital Clínic amb ganes d’explicar l’experiència que acabava de viure, que el doctor em veiés amb bon aspecte; passar revista als meus propòsits. Buscar la meva filla, tenia la intuïció que ja era a la ciutat; l’Alexandre havia estat proclamat oficialment candidat i la precampanya era molt important. Vaig arribar al servei de Psiquiatria. No hi havia ningú en aquelles hores, les consultes eren de matí; els ingressos per urgències. Llavors em vaig encaminar a casa de la Júlia, avançava desitjant trobar sola la meva filla. Vaig trucar al timbre, no sabia què diria a la veu de la Júlia. Un cop. Esperar. Un altre cop. Res. Res.

Em vaig trobar al carrer com si hi acabés d’aterrar. Allí, els peus a la vorera, l’Emma amb el vestit polit de la mare i els cabells endreçats, l’Emma que no feia allunyar la gent, separar-se’n, per passar un tros lluny, amb distància de seguretat. Vaig pensar en el Gos, aquell ximple sentimental! Vaig entrar en un bar i vaig demanar un conyac. La noia em va fer repetir què volia i de seguida me’n va dir les marques. Els diners s’acabaven. Els diners s’esmunyien encara que anava amb molt de compte. Allí a la barra, en l’agradable estona dels cacaolats, vaig repassar els propòsits. Si no aconseguia veure la filla, després de Nadal acceptaria anar a Galícia. Coneixeria la companya de la Meritxell. Li havia preguntat a la carta si era possible trobar-hi feina i m’havia trucat. Hi havia feina i lloc; a casa seva em podia quedar mentre la trobés i em busqués casa. Em va dir que podia trobar-m’hi bé, no hi havia tanta pressió com a Barcelona. Quan em recuperés del tot passaria a la batalla legal.

Havia rumiat i ordenat la situació, l’escalfor del pit n’havia apaivagat el so torçat de les gestions del dia, llavors vaig notar la mirada d’algú que em va somriure amb complicitat, com si em conegués, com si conegués el meu laberint de projectes, la meva tendència. Vaig sortir al carrer convertida en l’Emma Desirée, aquella dona atractiva disposada a orientar viatgers perduts, a banderejar el seu domini dels carrers, dels monuments i de les cafeteries per entrar a fer un cafè-riu o un riu-cafè. Ella sabia que d’aquella manera els turistes es reviscolaven. Ella també. Era l’Emma plurilingüe i plurieixerida a qui ningú esmenaria la girada i que rebria més d’una flor pel seu encís.

Si aquell home no m’hagués mirat com dient-me pels ulls a tu et conec hauria anat cap als ferrocarrils i, au, a Mira-sol. Vaig caminar amb resolució cap al centre històric i la guia es va sentir en el seu ambient. Era difícil descobrir un autòcton entre la riuada de turistes de la Rambla i dels carrers que hi abocaven la població de vianants. Barcelona no s’assemblava a la ciutat on havia estudiat amb l’Alexandre. Es demanava la Desirée si ell se n’havia adonat o si, per contra, el seu Alexandre ja no se’n recordava, de l’altra Barcelona, aquella que ja no existia, la de feia uns quinze anys. Estava cansada i va seure als bancs de davant de la FNAC.

Llavors l’Emma es va asserenar una mica, va deixar que la Desirée escampés la boira. Al mateix banc un home donava un entrepà a un nen que devia ser el seu fill. Va pensar en una de les converses en què el seu xicot i company de curs li havia enraonat del seu pare. Havia dit que no havia estat a l’altura. Ella havia entès que no havia estat un pare com el seu, cordial i preocupat pel benestar de la família. Havia entès, doncs, que no els havia tingut gaire en compte, no s’havia esforçat prou pel seu benestar. O gens. Ella no havia preguntat i no coneixia el grau dels fets i l’Alexandre es frenava enraonant d’ell. M’adonava que havia patit i ho feia encara per aquella causa. La mare era una víctima, ell el seu escut, més enllà, una ampla plana s’estenia, la resta quedava lluny.

Vaig encendre el segon cigarret i començava a tenir set.

El nen havia llençat l’entrepà a terra i el pare s’havia alçat del banc fent un crit. Jo havia enfilat entre la gent. D’esma, repetint àngelsàngelsàngelsàngels… fins que havia estat asseguda en un dels vagons dels ferrocarrils cap a Terrassa. Havia arribat a la caseta i tan sols hi havia claror a la casa del davant. La casa nova no s’havia habitat encara i, a la de l’altre costat, que semblava una fortalesa en relació amb la dels pares, no se sabia mai si hi vivia algú. Mentre obria el reixat sentia unes ganes intenses de córrer, de retornar al ferrocarril i després caminar fins al parc per buscar la companyia de la nit. El Gos no hi seria. Havia hagut de tornar-hi: àngelsàngelsàngels…, havia passat la mà pel tronc del magnolier i, abans d’obrir la porta, havia anat fins a la de la cuina, no n’havia trobat la clau encara, per tocar les flors de la buguenvíl·lea. Sense veure-les, vaig notar l’aspre, com de pergamí prim, que sabia de color fúcsia, fins que vaig sentir un batec d’ales. No sabia quan m’havia desempallegat de l’Emma Desirée, segurament l’estona que havia segut al banc de l’andana frenant el desig d’agafar el tren i retornar al parc.

Vaig encendre els llums i la tele abans de treure’m la roba i dutxar-me. Després, a la pantalla, un home demanava perdó a la seva companya. Els havien reunit en un plató, l’expressió d’ella era temorosa mentre ell afirmava que no tornaria mai més a menystenir-la. Llavors el públic aplaudia emocionat i la parella s’abraçava. Vaig pensar que podia trucar per dir que em volia posar en contacte amb la meva filla, buscar-me un advocat em neguitejava més encara. Em va venir a la memòria la veu del Denis dient-me que l’Àngels no podia deixar d’estimar-me. Sentia el so de «toujours», tan suau, d’aquella boca. Toujours em va adormir fins al fred de la matinada.

«Felicitats pels teus tretze anys! Fa tants dies que no ens veiem que em sembla que no pot ser que ja els hagis complert.

»He dit al pare que tan sols vull el teu perdó. No és cert del tot. Desitjo abraçar-te, tenir-te una mica així, deixant parlar només els nostres batecs. I tot seguit, sí, demanar-te perdó. No una, sinó mil vegades. Àngels, el teu nom és l’únic que en alguns moments em defensa de la por».

Em vaig dir ara no hi ha qui em molesti; puc cavar i preparar el jardí, aconseguiré l’estesa de flors de colors més variats, i a la primavera mirar-lo farà alegria. La idea de trucar a la tele m’era una acció dins del pensament. Em vaig prendre les pastilles, un cola-cao i em vaig abrigar. Començava a fer fred. Al cap d’un quart o vint minuts d’aixada ja no podia més, estava decidida a ficar-me al llit i dormir fins que el cos em digués prou. Sortosament no quedava ni l’ombra de l’Emma Desirée de la tarda abans. Ella em portava pel camí llis, de conseqüències traïdores. Desgraciadament, la dels bons propòsits no tenia l’impuls enèrgic de la guia experta i alegre, em veia aterrant en un gran solar.

Quan ja havia estirat el meu cos sota la conxa va sonar la campaneta que just el dia abans havia retornat a lloc. I si la nena venia i jo no la sentia?

Un home em va fer senyal des del reixat movent la mà cap a la finestra darrere del vidre des d’on jo l’observava. Només m’havia de posar les vambes, però no en tenia cap ganes. Segurament era un venedor de material de jardineria a meitat de preu. Em vaig tornar a colgar. Vaig tancar els ulls i l’Àngels, aventant-se, va córrer a abraçar-se’m al coll. Vaig saltar del llit. Potser era un advocat, algú que me’n duia noves. Es pot saber què fas al llit?, em deia quan, per sort, va tornar a sonar la campaneta. Vaig arribar esbufegant.

—Ah! Em creia que no era tan jove… ni tan bonica. Sóc constructor i tinc interès a parlar amb vostè.

Ell portava uns pantalons de pana de color terrós, una camisa de quadres beix i vi i una caçadora de pell sintètica negra, sabates esport tancades amb cordons. Era rabassut i els seus ulls, pura fura. Tenia, però, un somriure atractiu.

—Li proposo anar a prendre un cafè aquí a prop —va fer un gest girant el cos i assenyalant amb el braç esquerre—, així estarem més confortables.

Vaig anar a buscar les claus i a passar-me la pinta, vaig tenir temps de veure com ell encenia un cigarret. Em venia de gust un cafè abans que tornar-me a adormir pensant quin era el segon pas per veure’t.

Va demanar entrepans i cafès amb llet sense consultar-me; en comptes d’ofendre’m, vaig callar. Era conscient que feia dies que no enraonava amb ningú. Aquell home tenia una mirada penetrant i res no li feia basarda. Vaig dir que no quan em va allargar el paquet de Winston, però crec que va veure com frenava la mà amb el pensament. Fins que no vam acabar d’esmorzar no va treure de ple el tema. Ell construïa torres precioses, si no tenia pressa me n’ensenyaria una al moment, quan sortíssim. Veuria quina meravella! Piscina, calefacció central, terrassa, barbacoa; de tot el que es pogués desitjar. He de reconèixer que no entenia per què m’explicava tot allò fins que va continuar parlant. També feia reformes. Per exemple, la casa on jo vivia, amb una bona reforma pujaria el seu valor molts enters. Va xiular, em va mirar fixament i va somriure.

—Sí senyor. Més jove i més bonica del que de lluny m’havia semblat.

—No hi visc, només hi passo uns dies, fins que vingui la meva filla.

Aquell argument havia sorgit davant del policia feia poc.

—Millor que millor.

Per segona vegada em va oferir tabac i, en comptes de reaccionar, vaig acceptar. També un

carajillo. Feia temps que no em sentia tan bé. Ell no semblava tenir cap pressa. Em va parlar de milions, del que se’n podia fer, jo estava perfectament atenta i alhora distreta. «Només vivim una vegada, cregui’m», em va dir mirant-me als ulls. «No, no pensava pas que fos tan…». Després de repetir el mateix que havia mastegat a l’inici de la conversa, va continuar amb tot el que treballar en la construcció en aquest temps representava. Si ell hagués tingut algú al costat que l’hagués acompanyat en aquell èxit… fuuu!, com qui engega a volar, va estirar la mà amb el cigarret entre els dits. Va somriure, abaixar el cap, de sobte, com si s’hagués transvestit en adolescent, i va tornar a xuclar el cigarret amb urgència. Tenia ben grocs els dos dits que el sostenien.

Li vaig dir: necessito sortir d’aquí, i em va mirar amb estranyesa. No havíem acabat pas de parlar. De fet, va somriure, encara no m’havia comunicat el més important. Em vaig alçar i ell va imitar-me. Tranquil·la! Si ho preferia, podíem enraonar a fora o a la torre que m’havia d’ensenyar. Entre tota la misèria del món, la paraula «tranquil·la» m’és una escòria al mig de la cara. Vaig fugir al lavabo i el mirall em va sobtar amb el meu bon aspecte. Havia fumat, havia pres alcohol. Em vaig renyar mirant-me de dret als ulls. M’havia oblidat d’invocar-te, Àngels. Amb condescendència, perquè de l’Emma Desirée, no n’hi havia rastre allí al davant.

Va sonar el mòbil quan sortíem del bar. Era la Júlia, em va preguntar com estava, tot seguit va dir que volia veure’m i també sense interrupció va esbufegar. Li vaig demanar per l’Àngels i em va dir que vindria a passar Nadal i festes a casa. A quina casa?, vaig preguntar. Em vaig girar d’esquena al constructor, que em mirava des del cotxe…

Escriure sobre aquells moments és tornar-los a recordar. Vaig dir a la Júlia que s’havien volgut desfer de mi canviant-se de pis, però que no se’n sortirien. Reclamaria la meva filla. Aniria a la tele i tothom sabria qui eren ells en realitat. Em va dir estàs nerviosa, Emma, espera que parlem tu i jo. Li vaig penjar i tot seguit vaig lamentar haver-ho fet, haver-li dit el que li vaig dir, totes les mentides al voltant de la meva empenta per portar a terme les amenaces. Perdo el control sentint la Júlia. Sóc una okupa ingènua davant la policia que em desnona.

L’Àngels sembla haver decidit amb qui vol viure; o haver deixat que ho facin en lloc seu. Entendre la decisió és allò que em fa invàlida per a la lluita. Veig la teva carona, Àngels, i t’has convertit en la meva enemiga major, però em deixaré traspassar el cor per l’arma que tu triïs. Me’n deus una, petita!

El constructor va obrir la porta del cotxe des de dins perquè m’assegués al seu costat. Era un seient un xic enfonsat. Aquí deu seure una dona que cobra, vaig pensar. M’ha fet mandra tornar caminant. «Les coses no van bé, oi?, ja ho veig!», ha fet. Un altre llest que entén la vida dels altres. Després, m’ha dit que m’animi, la segona paraula en el rànquing dels vomitius. La primera l’havia amollat feia poc. «Tranquil·la». Que pensi jo, ha continuat escorcollant la meva cara, que no hi ha mal que cent anys duri. Estava posant a prova la meva escassa corda, però amb aquesta sentència m’ha fet riure. I ha continuat, llavors convençut que el trobava simpàtic i que aconseguiria de mi tot el que fos que ell volia. O més.

S’ha posat d’exemple. Ell era el mateix home a qui, feia un temps, tot li anava al revés. De sobte, els pisos havien començat a pujar de preu. Sense aturador; cada vegada eren més cars. I, en acabat, quan ja semblava que havien fet el cim, s’apujaven més encara, estripant la capa del cel.

Es parla molt del canvi climàtic, de l’ozó, em pregunto si han aconseguit que algú com ell se senti també culpable, encara que sigui en l’inconscient. Jo, del clima, no me’n sento, però quan ha dit el cel, he vist el paper pintat de blau i d’estels del nostre pessebre, Àngels. Era allò, ara me n’adono, que més m’agradava de Nadal. L’havies triat tu, ben petita, en una de les parades de la Fira de Santa Llúcia. Havies alçat l’índex dret enguantat i jo l’havia comprat. El to del blau es decantava al to violeta com el d’aquells vespres ideals que hem tingut al damunt un dia a la impensada.

Ell anava endavant talment una excavadora i no m’hi he pogut entretenir. Allò que era car cinc anys enrere, en feia dos, s’havia convertit en una ganga, i ara, en un regal. He vist els paquets ben embolicats al peu de les figures. El constructor, amb tot el terreny panxa enlaire, seguia sempre en la mateixa direcció. Que li fes cas. Total, es deia ell, «vivim un sol cop i hem de treure del món el màxim que puguem». Una cosa així. I ha continuat: des del moment en què, sense por, s’havia obert als canvis, tot li havia anat com la seda. Me l’acabava d’imaginar en canal, del cap a les potes, com una vedella regalimant. Ell, que no es cansava, d’uns anys ençà tot li responia, i aviat viuria en una d’aquestes meravelles, que, fins feia poc, tan sols construïa per als rics, encara que avui la gent de calés, l’havia de creure, ja no era com la d’abans. Si ell m’explicava… Vaig fer un moviment d’impaciència. Va acabar, però, d’esmentar-me la seva fortuna. Aquí, la casa de luxe, i, per variar i esbravar-se de la feina, faria viatges a l’altra punta de món. Em va passar pel cap de dir-li que jo era guia, mentre fumava, vaig callar, amb un sol delicte ja feia; però quan vaig esclafar la punta al cendrer del vehicle se’m va escapar una rialla d’aquelles que faig quan no hi ha qui m’entengui. Va semblar que ell anava inclòs en el grup. Devia ser per aquest motiu que va fer mutis fins que va parar el cotxe davant d’un edifici alt. Mai no l’hauria anomenat torre, jo. Li vaig dir que havia de tornar a casa i va fer: «només un moment». Després de veure’n l’exterior, em vaig resistir a entrar a dins per admirar l’hivernacle, la sauna i el bany principal. Tot, segons ell, «de cine».

Em va portar a casa i mentre conduïa cap allí em va preguntar si no volia renovar-la o vendre-l’hi per un cabàs de milions. Ell mateix, per la quarta part, em faria propietària d’un pis nou, coquetó i fàcil de netejar. Llavors podria dedicar-me a viure de debò.

Se m’havia fet tard.

Va somriure amb la rastellera de dents grogues i em va dir que un matí d’aquells tornaríem a esmorzar junts. Ja només pensava a tornar a deixar el tabac, a trucar al Clínic per si el doctor havia arribat.

Va doblegar el cos damunt la cintura quan vaig obrir el reixat.

—Aquí es pot posar una meravella de porta que no deixarà veure el jardí als de fora, de seguretat comprovada. Això —va pitjar el reixat per la zona del pany— amb un cop de peu se’n va al carall.

I va tornar a somriure’m amplament.

He sentit un terrabastall. La campana no parava de sonar. Després, una discussió entre dues veus d’home. Reconeixia la del constructor, i, ben segur que perquè ha alçat el to, de sobte m’ha arribat el seu raonament simplificador.

—Vull parlar amb ella i a vostè no li ha d’importar.

L’altra veu, més apagada, no em deixava destriar els mots, no s’apartava de la de l’individu que vol comprar la caseta. He reconegut el fill Rovira que no callava, malgrat les preguntes insidioses que l’altre li llançava.

—Què, vostè espera que caigui de l’arbre per fotre-se-la encara que sigui macada, no?

No sabia en concret de què parlaven. M’he assegut al llit. Acabava de somniar que els meus cabells s’havien tornat blancs i, en veure’m davant del mirall del tocador, he descobert la brolla negra de cada dia al voltant del meu cap. M’hauria hagut de caure una orella el matí que vaig pujar al cotxe del Denis cap a Marsella, potser llavors m’hauria adonat, Àngels, que et quedaves a la ciutat.

Per fi he distingit la veu del veí, del noi Rovira, que ja no és noi.

—Si continua molestant telefonaré als mossos d’esquadra.

La brunzidera d’insults i el bordar d’un gos m’han decidit a tapar-me les orelles i a tornar-me a estirar. Quan les he destapat, al cap d’un temps, el silenci dominava. La llum era de temps serè. Devia ser més de migdia.

Quan he trucat a casa dels Rovira, he llegit a la tarja de la bústia que es deia Oriol. No recordava haver sentit cridar el seu nom, en canvi, sí de la seva mare i d’una minyona morena grenyuda que tenien quan jo anava a Mira-sol amb els pares. Ha obert i el gos ha corregut a ensumar-me. Ducati!, l’ha fermat. S’estava al llindar amb cara inexpressiva. No és alt, un pèl més que jo, em recorda algú. A part d’unes ulleres grans de muntura de carei, destaca en el seu cap una mata considerable de cabells llisos, pentinats amb clenxa al costat esquerre i cap enrere, grisos, fins a mig clatell.

—Vinc a donar-te les gràcies.

No ha dit res. De sobte he pensat que era l’única ocasió que tenia per veure la torreta des de casa d’ell.

—Puc passar?

Li ha costat reaccionar, jo era a punt de girar cua, però he reconegut, als seus ulls, una mirada meva.

—M’acabo de recordar d’una minyona que tenien els seus pares fa anys.

Ir a la siguiente página