Christian
VII
Página 11 de 22
V
I
I
Sortí a prendre la fresca perquè no podia suportar més estona l’ambient carregat d’allí dins. La música massa alta perforava les orelles, es ficava per dins l’oïda i feia esclatar el cervell com si fos una bomba de rellotgeria. Si de veres allò fos bona música, no el molestaria la intensitat de so amb què aquell conjunt l’executava: la música calia sentir-la alta de volum, altíssima, sentir-se gronxat per ella, sentir-s’hi marejat, que entrés dins del cos per totes bandes i en resseguís cada racó, per molt amagat que fos. Però aquells temes, si bé eren el resultat de l’esforç de grans mestres del rock i d’altres tipus de música que havien esmerçat la seva genialitat a composar-los, li venien grollerament manipulats, destruïts per aquells quatre degenerats que no sabien fer altra cosa que aporrinar les guitarres elèctriques i la bateria sense gens de sensibilitat musical, impulsats només per un desig irreprimible, per la necessitat d’un desfogament que trobaven en la violència del colpeig dels instruments amb les seves mans. No podia suportar més estona aquell conjunt de mals músics que es dedicaven a seguir els pubs i atabalar la gent amb el seu soroll, tot per tal de guanyar alguna pela extra. Ni tampoc podia continuar veient les parelles de joves que s’emparaven en la intensa penombra d’un racó de la sala, on es lliuraven als luxuriosos exercicis que tant ens vinculen al regne animal, que tant ens distancien de la condició humana. A qualsevol indret arrecerat de mirades indiscretes hi havia un xicot que besava delerosament i apassionadament els llavis d’una noia; un sol cos amb quatre mans que acariciaven i emmotllaven formes imaginàries, mans que buscaven les pessigolles, que s’introduïen per sota la roba fins trobar la tebior de la pell que s’estremia i es congestionava convulsivament, la pell que fremia, sensual, lliurada ella mateixa a la passió dels dits desitjats. Tampoc no podia suportar més estona les mirades dels
passotes asseguts davant el taulell que prenien
cubates ininterrompudament. Alguns lluint un tupè pretensiós i els cabells engomats, d’altres amb les grenyes reposant sobre les seves espatlles, vestits amb caçadores de cuiro o de cotó blau com el dels pantalons vaquers, tots sucumbien, sense haver-hi oposat gens de resistència, a l’escomesa de la música que els feia gesticular d’una manera grotesca, amb la ganyota dels llavis i en general les altres faccions de la cara subordinades als efectes d’aquell torrent de notes pèssimament executades. No podia suportar aquells xicots del taulell esbossant uns rictus que aparentaven un profund dolor, però que al capdavall no eren més que la materialització d’un plaer interior assolit a mesura que el riu de sons anava sacsejant els racons més amagats del seu cos i n’anava arrasant tot allò que trobava al seu pas. Ni tampoc no podia suportar veure més al barman que distribuïa immutable les begudes; era una més d’aquelles persones que tard o d’hora acaben destrossades per un ofici inhumà, per una ocupació que els ensorra psíquicament, que els fa sentir víctimes de la sort injusta que els ha assignat l’absurda tasca de servir els altres, mentre aquests altres s’ho passen bé mercès als seus serveis. Feia mala cara, el barman, molt mala cara, sí. Semblava amargat, avorrit de la vida. Havia de ser molt trist, haver de servir els altres mentre s’ho passen bé, estar-se treballant quan tothom s’exulta, veure’s obligat a obeir les peticions de qualsevol
passota que ben segur que no mereixia ser venut per un preu més alt del que pagaria per la seva consumició. No hi havia dret, no senyor. «Quina merda de món!», es digué Christian. Hi havia massa coses allí dins que no podia suportar més estona. I sortí a fora perquè hi havia massa coses allí dins que no podia suportar més estona, que li eren insuportablement insuportables per més estona.
No sabia amb prou certesa per quin motiu anà a raure en aquell pub. Havia estat dormint tota la tarda, descansant de les fatigoses corregudes que havia dut a cap al llarg del somni de la nit passada i durant aquell mateix dia. Es despertà quan tot just començava a fer-se fosc. Es begué una cervesa còmodament repapat en la seva butaca i assaborint la melodia incomparable del disc nou que li entrava dins el cos, barrejada amb l’amargor tonificant del líquid espumós que havia esdevingut una constant en la seva vida. Quan s’afartà d’escoltar música anà a donar un volt pels carrers. El dia moria dolçament al compàs dels darrers automòbils que tornaven de la feina. Totes les botigues eren tancades. L’asfalt començava a ser seu. Els balcons de les façanes de les cases havien aclucat els seus ulls; es disposaven a lliurar-se al repòs que els exigia la tasca d’haver estat sotjant durant tot el dia la vida del carrer, la mort diminuta i progressiva de la gent que passava pel carrer. I en un moment d’indecisió, un instant d’aquells en què les coses es fan sense pensar-les en absolut, s’havia introduït dins aquell pub infernal del qual aleshores, al cap d’una estona de suportar-hi massa coses que li eren terriblement insuportables, sortia.
El silenci del carrer era càlid i senzillíssim. L’oïda li agraí haver suprimit aquell oceà de soroll on les onades l’ofegaven molt més intensament que no ho feia la moneda encallada a la gola, la moneda que mai ni mai no s’empassava coll avall, que continuava aferrada a les parets del tub digestiu. El carrer era desert, adormit. Els pocs individus que havien sortit a prendre la fresca, a alliberar-se per una estona de l’ofec d’aquell ambient carregat, jeien silenciosos vora la porta del pub; semblaven voler-se identificar amb la nit acollidora que els cridava des de les façanes de les cases de l’altra banda del carrer, des de l’asfalt en suspensió, des dels ulls aclucats dels balcons que mesuraven el doll de silenci, les glopades de silenci que tota aquella colla d’ocells nocturns s’empassaven coll avall. Alguns fumaven, d’altres tancaven els ulls i tiraven el cap enrera, com si s’immergissin en les pregoneses d’un somni relaxant; n’hi havia alguns que, simplement, vessaven la mirada en un punt inconcret, llunyaníssim, en un punt que tanmateix no aconseguirien mai d’ocultar els edificis de la ciutat ni qualsevol altre tipus d’obstacle que hi posessin al davant. Christian s’hi reconegué, entre aquests últims; es reconegué un més d’aquests subjectes que, amb la mirada perduda, buscaven l’aigua al desert i la trobaven en el món quimèric de la seva imaginació. Perquè era segur que al desert hi havia d’haver aigua, fos on fos; si no, de què vivien, ells?
Rera seu havien sortit dos individus amb pinta de banquers. L’un, el qui semblava més jove, parlava de futbol acompanyant-se amb enèrgiques gesticulacions; es repenjà d’esquena a la paret i encengué una cigarreta. El més jove només semblava estar per ell: parlava i parlava, ben segur que sense saber què deia.
—Doncs, si haguessis vist la jugada del Méndez, tu, venia per una banda —semblava que s’hi trobava—, es colava entre els dos defenses i la fotia dins…
A Christian l’exasperà aquesta violació de la pau nocturna del carrer. Què era, allò de parlar de futbol? El futbol era una cosa molt banal, absurda com la política i les finances, una cosa banal que tanmateix gaudia d’una importància remarcable mercès a haver sabut guanyar-se la preferència de les grans masses. Les masses. La Psicologia de les masses, de les masses dúctils, mal·leables, de les masses que no eren altra cosa que ninots de goma que podien fer-se moure tant com es desitgés i que podien ser articulats de la manera que es volgués. Ah, Freud! Precisament el futbol era l’eina emprada per manipular la massa. Una cosa banal, molt banal, una afecció majoritària, un wàter on la immensa majoria acudia a defecar els seus impulsos reprimits de la vida quotidiana, de la buidor de la vida de cada dia. Cada estadi de futbol era un concreció més del monstre, la terrible concreció d’aquella nàusea indestructible, d’aquell ofec perpetuat a la gola; cada estadi era un escorxador on els animals entraven en ramats i morien una mica més cada vegada, sense ni tan sols adonar-se’n, sense ni tan sols veure que els crits d’odi i les ampolles de cervesa llançades al terreny de joc no eren el desfogament que cercaven com folls pertot arreu, sinó més aviat una nova manera de morir sense tenir-ne plena consciència, de morir lentament i gradual a mans dels quatre potentats que havien fet de l’esport un negoci. Cada estadi era un negoci, corromput com tots els negocis, del qual els qui resultaven manipulats eren precisament aquells que en possibilitaven l’existència: la massa d’insatisfets que nodrien els ventres dels més espavilats. Aquell món estava podrit, ben podrit. Podrit per la política, pel futbol, pel soroll dels mals músics, per la marginació dels qui no havien tingut prou sort en la vida, com el barman del pub, per la cigarreta que fumava viciosament aquell home amb pinta de banquer que s’havia repenjat a la paret, per les paraules mesquines de l’altre que no sabia què deia i la insolència del qual no podia suportar més estona. Se li atansà i li manà:
—Calla!
L’altre se sorprengué. Què volia, aquell perdulari? Per què li deia que callés? Què n’havia de fer, del que deia o del que deixava de dir?
—Qui ets tu per manar-me callar? —se li encarà.
—T’he dit que callis —insistí Christian. La seva mirada disparava odi, l’odi acumulat al llarg de molts moments de desencís que havia d’exterioritzar-se d’alguna manera.
—Callo si em dóna la gana —el banquer es mostrà ofensiu. Crispà els punys fortament en una actitud bel·ligerant; estava disposat a llançar-se contra Christian al més mínim intent d’agressió per part d’aquest últim. El seu company, però, volgué evitar un enfrontament estúpid i intervingué.
—Au va, Bill, no veus que no és més que un pobre borratxo?
Bill semblà comprendre la situació i es relaxà: certament, aquell no era més que un pobre embriac que intentava organitzar un escàndol públic. La barba de vuit dies, la seva mirada de gos perdut, la roba bruta el delataven. Seria millor deixar-lo estar.
—Tens raó, Tom. És millor deixar-lo estar, no fer-ne cas. Anem a dins a prendre un altre
cubata.
I els devorà altra volta la porta del pub. Quan l’obriren per tal d’entrar-hi, una onada de soroll a una intensitat de so insuportable foradà les orelles de Christian, se l’endugué per un moment i el sacsejà violentament com si fos un ninot, com si fos el Christian del somni que es veia engolit pel remolí turbulent i inacabable de l’altra banda de la porta que se li havia aparegut al davant. Però després de tot fou altra vegada una profunda pau estàtica vessada pels carrers.
Si no veia que no era més que un pobre borratxo, l’altre havia dit d’ell al que no cessava de dir ximpleries. I ells, que no s’havien vist mai al mirall? Què eren, ells? Uns vampirs xucladors de la sang dels pobres. Tenien raó: ell no era més que un pobre embriac. Feia uns dies encara podia passar per tot un futur advocat, però havia renunciat a representar per més estona aquella comèdia, el paper estúpid de l’estudiant formal i exemplar que Lawrence pretenia que fos. Lawrence! Lawrence sí que ho era, un estudiant exemplar. Satisfet amb tot, no es queixava de res. O potser sí: se’n queixava interiorment, perquè en el fons no n’estava, de satisfet amb tot, veia els defectes de les coses, o una part d’ells, si més no; només que no tenia prou coratge com per enfrontar-s’hi, com per rebel·lar-se contra allò sòlidament establert del qual ordre era, sense adonar-se’n ni, al cap davall, voler-ho, un aferrissat mantenidor. Lawrence, no seria mai qualificat de pobre borratxo. Ell, només d’intel·lectual en amunt. No seria mai titllat de borratxo, no. Ell, Christian, sí. Ell ja n’havia estat. I no li’n sabia greu. Al contrari; es reconeixia un perdut, un vagabund. A la gran ciutat hi havia dos milions i escaig de perduts, de vagabunds, que ni tan sols no sabien que ho eren. Fins i tot aquell parell de banquers repel·lents eren uns perduts, uns vagabunds, perquè buscaven alguna cosa que els omplís, que els justifiqués com a homes, i es ficaven dins els pubs i prenien
cubates i fumaven cigarretes i parlaven de futbol, de coses tan banals com el futbol. Borratxo, li havien dit! Des que es llevà, en caure la tarda, no havia begut altra cosa que una cervesa. I ells, qui sap quantes porqueries ianquis havien ingerit. I les que encara es ficarien al cos! El llit acolliria una hora o altra l’alcohol dels seus cossos; i la dutxa de l’endemà al matí se l’enduria desguàs avall.
Se n’havien anat. L’havien deixat sol, però? No, no estava sol. Hi havia els altres, aquells que, com ell, prenien la fresca acollidora de la nit; els qui també oposaven resistència a ser devorats per la incipient manipulació que s’exercia a l’interior del local. No estava sol, però se’n sentia. Els homes d’aquell temps se sentien sols, irresistiblement sols, perduts sense vies a seguir en el món de la seva solitud. Hom tenia amics, una amiga, però l’home se sentia sol. L’home tenia un túnel que havia de seguir forçosament i del qual li era impossible evadir-se; cada home tenia un túnel que l’escanyava a mesura que el feia avançar. Ho deia un escriptor molt bo; no recordava com se deia. Tant se val… Sí, Sabato, ara recordava el seu nom. Però tant era, que recordés un nom, que en recordés un milió. Ell se sentia sol.
A shadow of a lonely man feels nobody else. La cançó era tota una sentència, el flagell colpidor d’una dolorosa sentència. Molt sol. Sol sense ningú que li parlés de coses que no fossin tan banals com la política, el futbol o les finances.
In the shadow of a lonely man I can see my sell. El seu engany. Podia veure el seu engany en l’ombra de la seva solitud… Ja tornava a ser ianqui? Mecagondéu, semblava mentida! Era ianqui de cap a peus. Es pensava que ser ianqui li venia només del nom. Però ja veia que hi havia molts altres aspectes que també entraven en el joc. Era ianqui, ianqui de veres.
I can see my sell. Podia veure el seu engany. La vida l’havia enganyat. L’havia enganyat batejant-lo amb el nom de Christian i condemnant-lo, conseqüentment, a sofrir les seqüeles d’aquesta malaltia corrosiva; i l’havia enganyat deixant-lo sol, sol com tots els homes de la terra, però potser una mica més encara que tots els altres que arrossegaven feixugament la càrrega d’aquella vida sense sentit. La vida l’havia enganyat. Podia veure el seu engany en l’ombra de la seva solitud. Se sentia sol, molt sol, perquè l’engany de la vida consistia precisament en això: fer que se sentís sol. I se’n sentia. Sí. Se sentia terriblement sol. Sol amb la sola companyia del monstre golut de la gola goluda que l’engolia goludament, despietadament.
Per moltes persones que hi hagués prop seu, s’havia de sentir forçosament sol. Mirà al seu voltant i veié les mateixes mirades perdudes en les cases de l’altra banda del carrer. A uns pocs metres d’ell, a mà esquerra, una noia fumava recolzada a la paret; no se n’havia adonat, en sortir del pub, de la seva presència. Se li atansà lentament, indecís, mesurant el ritme de les seves passes per por de pertorbar la pau i la puresa de la nit. Quan fou vora seu, l’escorcollà amb la mirada: anava vestida igual que una prostituta. Devia ser-ho. Què hi feia, si no, al carrer a aquelles hores de la nit, a la sortida d’un pub i sense acompanyant? Se sentia sol, ell. Sí, és clar, era una prostituta. Molt sol. Potser ella també se’n sentia, de sola. Quan la noia s’adonà de Christian, aquest la saludà.
—Hola —i somrigué amplament.
—Hola. Dues mil cinc-centes.
Ja fixava preu. Havia cregut que era un client. I ell només volia parlar amb ella, sentir-se acompanyat per algú agradable. No volia ser un client més. Odiava les prostitutes. No. No eren les prostitutes, qui odiava, sinó més aviat aquella porqueria de societat que havia engendrat el vici. Ja que era d’aquella societat, d’on havien sorgit els monstres que negaven la vida d’aquell temps. Era aquella societat, la culpable de la prostitució, de la droga, de la violència, de la inadaptació en general. Totes aquelles tares de la condició humana s’havien originat amb el sistema, amb l’ordre indestructible d’aquella societat.
—Et sembla car?
Christian sentí que la noia li parlava.
—Eh? No, en absolut.
Havia cregut que volia desfogar amb ella els seus instints animals. ¿És que no ho veia, que en el fons, per molt ianqui que fos, per molt que se l’anés cruspint el monstre d’aquell món i d’aquell temps, per molt que, com els altres, l’ofegués aquella moneda fatalment encallada a la gola, no era com els altres homes? No s’adonava que ell només cercava la humanitat de l’altre, i no el plaer d’una estona obtingut brutament en el cos d’una prostituta?
—Tens cotxe?
—No.
—Doncs haurem de caminar. Tinc el llit tres illes de cases més avall —digué, i travessà el carrer apressadament. En arribar a l’altra banda, es girà per tal de comprovar que Christian la seguia. Però el xicot romania abstret, sense saber què fer. Quan s’adonà que la noia el mirava des de l’altra vorera, anà de dret a trobar-la.
Havia cregut que era un client. És que en feia cara? Sí, és clar? No recordava que era un pòtol, un perdut? Els perduts les freqüentaven, les prostitutes; eren uns residus socials, uns residus d’aquella porqueria de societat, i, com a tals, trobaven un cert refugi en la convivència amb totes aquelles altres tares socials, amb totes aquelles sofertes tares d’una porqueria de societat que els embotia més cada dia que passava. La societat rebutjava els vagabunds i les prostitutes perquè no volia reconèixer els seus propis defectes. Rebutjava els lladres, els joves drogoaddictes, perquè no volia veure l’altra cara —la dolenta— d’ella mateixa; però no els estudiants com Lawrence ni els banquers com els que li havien dit que no era més que un borratxo, ni tampoc coses tan banals com la política, el futbol o les finances. Volia ser perfecta, aquella societat; i creia que ho aconseguiria eliminant els seus defectes. És que no els veuria mai, els seus vertaders defectes?
La noia, en haver comprovat que Christian la seguia, enfilà la voravia fins arribar a la cantonada. Allí, tombà avall i continuà caminant apressadament. Christian la seguia feixugament.
No era dolenta, ella. Les prostitutes no n’eren, de dolentes. Ho era el món on havien pujat, el món corromput que les havia nodrit, el món inhumà on havien crescut. No era dolenta, la noia, no. Al contrari. Abans es refiaria d’ella que dels dos banquers sense escrúpols que en aquells moments estaven malbaratant la seva vida en aquell local infernal. Ella semblava diferent; hi havia d’haver dins el seu cos algun reducte d’humanitat, per molt petit que fos: els marginats socials havien sabut construir un món en petit per als individus de la seva classe, on les passions onejaven en els cors de cada component d’aquella comunitat, on la bandera de l’amor entre els homes era enlairada per damunt de totes les coses. I si era diferent, per què creia que ell no era més que un altre dels pobres perduts lliurats a la recerca folla de la satisfacció dels seus instints animals? Ell no buscava el seu cos, sinó els seus sentiments; no la materialitat del seu cos, sinó allò que d’humà hi havia en potència dins d’ell. Per què el considerava un client més? Potser per la seva aparença: per la barba de vuit dies, per la roba bruta, per la mirada de gos perdut, de gos sense amo ni sense cap racó on caure mort. La vida havia transformat aquella noia. Transformava molt les persones, la vida. La puta vida. La porca existència no mereixia ni tan sols dir-se vida. Les condicionava, deien els filòsofs. Perquè havia viscut precisament aquella vida i no una altra, aquella noia no l’havia sabut reconèixer, no havia pogut reconèixer la persona agonitzant d’un Christian que demanava clemència, d’un Christian que suplicava ajut des de la immensa nosa de la còrpora on se sustentava. Però estava segur que sabria trobar-la, aprofundir el seu interior, conèixer-la tant com a ell mateix. No era cap prostituta, ella. Era una noia com les altres. No. Millor encara que les altres. Molt millor que la Mildred, que la Susan, que Rose, potser que totes les altres que coneixia i les que desconeixia i tot.
La noia s’aturà davant l’alta i estreta porta d’una casa de quatre pisos. La façana era una cara llebrosa, burxada per les agulles dels anys. Els balcons dormien la quietud adollada de la nit. Entrà decidida dins la casa, sense girar-se per constatar si el client ocasional d’aquella nit li anava al darrera, i començà a pujar àgilment les escales que menaven als pisos superiors de l’edifici. Christian hagué d’apressar-se per tal de no quedar enrera: grimpava pels graons antiquíssims, es cansava aviat, respirava uns instants a cada replà, s’agafava a la barana rovellada desesperadament o s’ajudava amb la mà damunt la paret escrostonada i menjada pel florit que la remarcable humitat hi havia fet créixer.
—Què et passa? Ja et fas vell? A veure si a l’hora de la veritat em faràs el salt!
Li faria el salt! Realment s’ho pensava, que era un d’aquells clients desacostumats que de tant en tant es deixaven caure per un barri diferent del seu a la recerca de noves sensacions.
—Au, va, afanya’t. Després de tu encara em falta fer una altra ronda —digué la prostituta. Christian sentí una profunda llàstima per aquella noia; li dolia que es veiés obligada a comerciar amb el seu cos per tal de procurar-se un guany material.
La noia arribà al replà del pis, tragué una clau del porta-monedes i obrí la porta. Es ficà dins sense mirar si Christian havia acabat de pujar. Quan el client fou arribat al replà, trobà que la meuca l’esperava al rebedor, amb la porta oberta.
—Si al llit ets tan lent no acabarem d’en tota la nit —assegurà la bagassa, recolzada a la fulla oberta de la porta, i, veient les gotes de suor que queien del front de Christian i el seu aspecte general de cansament, digué—: Et fas vell, noi. Has de fer footing. Au, entra i posa’t còmode.
Christian entrà i, com feien a les pel·lícules, es posà còmode. I això de posar-se còmode era un dir, és clar, perquè les condicions higièniques d’aquell habitacle no semblaven massa fiables. Si no fos perquè ell ja s’havia acostumat a viure entre la brutícia, entre les llaunes de cervesa buides i la roba bruta jaient a qualsevol racó, s’aixecaria i fugiria corrents. Aquell pis era un antre minúscul, una capseta tancadíssima on morir de mica en mica era encara molt més senzill que fer-ho en les altres capsetes, les que generalment constituïen la casa de tota una família. El sostre excessivament baix turmentava Christian amb el rítmic i insofrible martelleig de la claustrofòbia, l’atordia implacable. Les parets, pintades amb molt mal gust d’un blau marí descolorit pel pas del temps, se li apareixien escrostonades com les de l’escala; l’oprimien, el feien enfollir; semblava com si anessin a trobar-se les unes a les altres per a emparedar-lo, per a convertir-lo en una hamburguesa que aquella noia duria a un establiment propici i vendria al primer banquer que hi acudís a desdejunar-se. Sí, a un banquer. Al cap i a la fi, què feien els banquers, sinó viure dels altres, menjar-se’ls de mica en mica? «Christian, filosofes massa», es digué en veu alta, no prou, però, perquè la noia el sentís. Filosofava massa, sí. Massa. No hauria de fer-ho, de pensar tant. Era dolent, pensar les coses, reflexionar sobre les coses amb massa de dedicació, amb massa de constància. Perquè s’arribava a la conclusió que tot era una merda, que el món era una merda, que els homes eren una merda, que una merda eren no solament el futbol, la política i les finances, sinó també, i potser més encara, la vida de tots i de cadascú; volia dir la vertadera vida, no aquella lenta mort progressiva que suportaven tots els homes de la terra, sinó aquells escadussers instants de plaer miraculosament robats al monstre que els assetjava, el monstre concretat sovint en forma de moneda encallada a la gola que els ofegava sense pietat. Certament, era millor no pensar; no pensar absolutament en res. Deixar que el món continués avançant, que seguís amb la seva enfollida cursa per l’autodestrucció o la salvació a través dels recursos de la ciència. Fos el que fos, no pensar, oblidar-se de tot. Schopenhauer. Sí. Tots haurien de fer el que deia Schopenhauer. I trencar els miralls, sobretot trencar els miralls. Era necessari trencar els miralls, tots els miralls. Inexcusable. El pensament era el mirall de la persona. Solemne. Li quedaven solemnes, les sentències. I aquesta no era de Schopenhauer, sinó seva. Seva. De pel·lícula. I és que ho era, la sentència que li havia sortit: el pensament era el mirall de la persona; això volia dir que si no pensaven, els homes, no sabrien com eren i, per tant, no es veurien a si mateixos; no es veurien limitats per tants de cànons establerts, impotents per canviar el món, per transformar un món ple d’imperfeccions. Si no pensava, ell, potser en alguns moments de la seva existència arribaria a ser mitjanament feliç o, si més no, a suportar amb una mica menys de dificultats aquella vida sense sentit; a suportar-la tal com la suportaven els altres: Lawrence, Rose, el pobre de Paul, Mildred, Susan, Charles, Nick, els seus pares, els dos banquers que li havien dit borratxo, la prostituta que ara el cridava des de l’habitació del costat…
—Noi, que t’estic esperant!
L’estava esperant. Per a fer què? Ell no havia vingut per a aquelles coses tan brutes. En volia de netes, ell, volia
trobar les persones, trobar allò que no era possible descobrir en les persones que van pel carrer cap al treball, en les cares immutables de la gent que no somreia mai, de la gent que al Metro no sabia on dirigir la mirada perquè tot eren cares necessitades de comunicació mútua de les unes amb les altres i la dirigia al sostre o a terra, com volent desentendre’s del desesperant desgavell que regia el món. S’aixecà de la butaca on havia estat assegut tota l’estona (una butaca més tronada encara que la del seu pis) i anà en recerca d’aquelles coses netes que tant desitjava de trobar.
La porta de l’habitació era oberta, suggestivament oberta. El llit, però, no podia veure’s des de fora (hauria estat cinematogràfic que s’hi veiés), sinó que quedava amagat rera la porta quan aquesta era completament oberta. Entrà i es tombà a l’acte, sense esperar que el cridessin: sabia per deducció lògica l’emplaçament exacte del llit, ja que les reduïdes dimensions del dormitori no permetien una altra disposició del mobiliari. Veié la meuca ajaguda damunt el llit en una postura clarament incitadora a la pràctica d’exercicis luxuriosos. Només duia una combinació passada de moda: uns sostenidors reixats que en alguns punts deixaven aflorar la carn tendra de les sines i unes calces de roba gruixuda que no esqueien la seva jovenesa. Com era que aquella noia dugués una roba interior tan inadequada a la seva plenitud física? Potser ella considerava que allò era una cosa secundària, que el que calia era agradar el client mentre ella anava pel carrer, car, una vegada ensarronat, l’individu s’havia fet massa pagues de passar la seva estona de plaer amb la bagassa com per anar-se’n amb les mans buides en veure el mal efecte que feia amb una combinació tan desfasada com la que duia. Christian romania immòbil, dret al mig de la cambra; la prostituta semblava impacientar-se.