Carnaval
Acte únic
Pàgina 7 de 8
GARRALDA, al telèfon: ¿I heu descobert alguna cosa els teus amics i tu?…
LAURA: Jo, a vegades, m’imagino les coses. Com si anés a parlar amb el jefe, ¿no? Em poso davant del mirall i assajo la cara que faré… No estic boja, eh. Jo crec que hi ha molta gent que ho fa.
RIBÓ: Segur. Segur que sí.
GARRALDA: És molt interessant… ¿Et faria res que vingués un expert de la policia per treballar amb tu?… Perfecte.
Dóna’m el teu nom i l’adreça… (Apunta.)
LAURA: Ara, allà en aquell despatx, m’estava imaginant el que passaria si…
PERE: No hi has de pensar, en això.
GARRALDA: Gràcies, noi… D’aquí a una estona els tindràs aquí. (Penja.)
GARRALDA, a Pere: És un xaval de quinze anys. Que enviïn un cotxe a aquesta adreça i parlin amb ell. No crec que hi hagi res, però s’ha de comprovar.
Pere agafa el paper i surt.
LAURA: Mirin. Només queden tres minuts.
GARRALDA: Potser seria millor que no miressis…
LAURA: Mentre el Pol sigui aquí dins jo estaré amb ell.
GARRALDA: Com vulguis, no t’ho puc impedir, però no em sembla una bona idea.
LAURA: Jo ja estic acostumada a estar sola. Sempre he estat sola. La meva mare és al poble… Bé, he estat sola fins que va néixer el Pol. Ara ja no. És un nen molt… No et deixa temps per res. Ara perquè està dormint i el veuen així quiet, però si estigués despert no pararia. Amunt i avall. Amunt i avall…
GARRALDA: Laura, sisplau…
LAURA: He hagut de lligar els calaixos amb un cordill perquè no els pugui obrir. Ho toca tot.
Pere torna. Laura no deixa de parlar. Garralda li fa un gest a Pere perquè estigui en silenci.
LAURA: Encara he de tenir tots els endolls tapats, perquè allà on veu un forat ja hi fica el dit. A casa hi ha un balconet i hi he hagut de posar un baldó que ell no hi arribi, perquè si em deixo la porta oberta, a la mínima ja el tinc a fora tirant coses al carrer. Les pinces d’estendre, les he hagut d’anar a recollir tres o quatre vegades. I no s’ha enfilat mai a la barana, però vés a saber, aquest és molt capaç. I el bidet. Ara ja no, però quan era més petit només pensava en anar al bidet i obrir l’aixeta, com que és a l’única que hi arribava… Va començar a caminar abans de l’any. Segur que li han donat alguna cosa, si no no estaria dormint a aquestes hores. Tres, dos, un i… Un minut.
Garralda agafa la mà de Laura, que continua sense treure els ulls de la pantalla.
GARRALDA: Laura…
LAURA: ¿Què?
GARRALDA: No ho miris.
LAURA: I tant que ho miraré.
GARRALDA: Quan arribi al final, tanca els ulls. Fes-me cas.
LAURA: No. No tancaré els ulls. No els tancaré. No els tancaré. No els tancaré…
Miren en silenci la pantalla durant els segons que falten per al final del compte enrere…
La tensió corporal de tots quatre augmenta perceptiblement. Estem arribant al final…
De sobte, tots fan un petit gest, com de dolor, com volent apartar la mirada de la pantalla però sense deixar de mirar-la, un gest d’horror i d’incredulitat…
Laura es tapa la cara amb les mans i comença a gemegar, molt baixet.
PERE: Mecàgon la puta…
RIBÓ: Hòstia, hòstia…
Garralda abraça Laura.
GARRALDA: T’havia dit que no…
Laura continua gemegant.
Els policies es miren entre ells.
Sonen els telèfons.
Els gemecs de Laura es van convertint en plors, que van pujant de volum fins que es transformen en un crit desesperat. Laura comença a convulsionar-se. Garralda la continua abraçant, però gairebé no la pot controlar.
GARRALDA: Agafeu-la. Que la portin a l’hospital.
Pere i Ribó agafen Laura, que continua xisclant.
RIBÓ: Vine amb nosaltres.
PERE: Agafa-la fort, collons…
La treuen de la sala.
Garralda es queda sola, tremolant.
Els telèfons continuen sonant.
Garralda mira al seu voltant com si no sabés què fer. Després seu a la seva cadira i es posa a plorar.
Després d’una llarga estona, es moca.
Garralda despenja el telèfon i el torna a penjar sense parlar. Respira. Demana línia i fa una trucada.
GARRALDA: ¿Claudi?… Hola, ¿has pogut portar-li la disfressa al nen?… ¿L’has vist?… Sí, estic plorant… Perquè… Ja sé que no t’agrada que t’expliqui coses de la feina, però… ¿Saps aquell nen que es va perdre abans d’ahir en un parc? Ha aparegut en una pàgina d’Internet, la seva mare era aquí i ha vist com li posaven un explosiu al llit i després el feien esclatar… Sí… Sí… Tal com t’ho dic. El llit ha explotat i després la imatge s’ha perdut… És clar que ho ha vist. Era aquí. Al meu costat… Doncs perquè era el seu fill i no el volia deixar sol. Si hagués estat un fill nostre jo tampoc l’hauria deixat sol… Ha estat la cosa més… Sempre penso que ja ho he vist tot, que no hi haurà res pitjor, i l’endemà, o al cap d’una setmana o al cap d’un mes arriba una cosa que… Jo tampoc entenc què està passant, Claudi… La gent no ho sé, però jo potser sí que em tornaré boja… Amb ningú. Ara estic sola… No sé com hauria d’estar… Claudi, no entenc res. Digue’m alguna cosa que m’ajudi, sisplau… Jo també t’estimo. Escolta, potser m’ho podré arreglar una estona i sí que vindré a veure el nen… Ja ho faig… Que sí, que ja respiro… Bé, més tranquil·la no és ben bé la paraula… ¿I tu, com estàs?… Ja t’ho explicaré… Sí, encara ploro… No, no, gràcies… Un petó. (Penja.)
Ribó i Pere tornen.
RIBÓ: Se l’han emportat a l’hospital. La Carme Garcia ha anat amb ella. Hem pensat que millor que l’acompanyés una dona.
GARRALDA: Hi hauria d’haver anat jo…
PERE: No havia vist mai una cosa semblant.
RIBÓ: Bé, ara només hem d’esperar. Algú ens trucarà. Sigui on sigui, algú ha d’haver sentit l’explosió.
PERE: Potser no. No sabem on era. Potser estava en un lloc aïllat.
RIBÓ: Doncs si ningú ho ha sentit, com els d’informàtica no ens diguin res, no sé pas què fotrem.
Garralda es moca i es refà.
Els telèfons tornen a sonar.
RIBÓ: ¿Agafo els telèfons?
Garralda s’encongeix d’espatlles. Ribó agafa el seu telèfon.
RIBÓ, al telèfon: Ribó… Sí… Sí… Un moment. (A Garralda:) Són els de premsa, diuen que ja no poden parar-ho més, que hem de dir alguna cosa.
GARRALDA: Vaig a parlar amb el comissari.
RIBÓ, al telèfon: Ara la inspectora Garralda parlarà amb el comissari i us direm alguna cosa. (Penja.)
Garralda no s’ha mogut.
GARRALDA: ¿Què està passant?
PERE: ¿De què?
GARRALDA: En aquesta ciutat hi ha algú que agafa una criatura i la fa rebentar, i fa que ho vegi tothom… ¿Què cony està passant? De sobte apareix algú que fa això… El meu fill és a la festa de carnaval de l’escola, vestit de policia, i aquesta pobra noia va camí de l’hospital després de veure morir el seu nen per una pantalla. ¿Com lliga, això? ¿Com lliga, eh?
PERE: No ho sé.
GARRALDA: ¡Nosaltres som policies, collons de Déu! Hauríem d’entendre alguna cosa.
RIBÓ: Jo ja fa anys que vaig decidir que no volia entendre res. Jo els agafo, els porto davant del jutge i me n’oblido. És l’única manera.
Garralda mira el rellotge.
GARRALDA: I tot just comencem el dia. Encara no són ni les dotze.
RIBÓ: Nosaltres l’únic que hem de fer és enxampar aquests cabrons. No ens podem aturar a pensar en què s’està convertint aquest món. Això és per les tertúlies de la ràdio.
GARRALDA: Nosaltres només som policies.
RIBÓ: Sí.
Estan uns segons en silenci…
GARRALDA: Doncs n’hi ha per cagar-s’hi.
RIBÓ: Sí.
Entra Anna. Du un llapis de memòria a la mà.
ANNA: Vull que vegin una cosa.
GARRALDA: ¿Què passa?
ANNA: És un muntatge.
GARRALDA: ¿El què, és un muntatge?
ANNA: Com a mínim, l’explosió.
Anna posa el llapis de memòria a l’ordinador i agafa el ratolí. Tots es posen al seu voltant.
ANNA: ¿Què és el que hem vist? Una llum taronja i com si tot explotés. Després, a l’instant, s’ha perdut la connexió. ¿Sí o no?
GARRALDA: Sí.
ANNA: Lògic. Si hi ha hagut una explosió, la càmera, l’ordinador… tot ha de petar. Doncs no. Un moment…
Anna tecleja.
ANNA: Mirin. Si aturo la imatge aquí es veu. ¿Veuen aquests perfils? És un efecte. No ha explotat res.
GARRALDA: Collons.
ANNA: A més, està ben fet però no és cap meravella. Qualsevol persona amb una mica de coneixements i que s’ho miri fredament se n’adonaria. L’efecte està preparat, quan arriba el moment, s’insereix. Però hi ha un salt, sempre hi ha un salt, i si analitzes les imatges t’adones que és fals… O sigui que, sincerament, ara encara ho entenc menys.
GARRALDA: ¿Què és el que no entens?
ANNA: Tot aquest merder i al final no peta. No ho entenc.
GARRALDA: O sigui que el nen és viu.
ANNA: Jo l’únic que dic és que l’explosió ha estat un truc i barat, i que el que ho ha fet sabia que ens n’adonaríem immediatament.
GARRALDA: ¿N’estàs segura?
ANNA: Completament.
RIBÓ: Només era una imatge…
GARRALDA: ¿Amb què han portat la mare a l’hospital?
PERE: Amb un camuflat.
GARRALDA: Que hi parlin per ràdio, que li diguin que no hi ha hagut cap explosió, que encara… Bé, que no ha explotat res.
PERE: Ja ho faig jo.
Pere assenteix i surt del despatx.
GARRALDA: ¿Ho sap algú més?
ANNA: D’aquí, no. Però si hi havia gent connectada i ho estan analitzant se n’adonaran de seguida.
Garralda agafa el telèfon i marca una extensió.
GARRALDA: ¿Comissari?… Garralda. Estic aquí amb la informàtica. Diu que l’explosió és un truc, un efecte, que és mentida… Ella n’està segura… ¿Si ho podem dir a la premsa?
Garralda es mira Anna.
ANNA: Vostès sabran. Jo li he dit el que hi ha.
GARRALDA, al telèfon: Jo crec que sí. Ho podem dir… Ara mateix pujo.
Sona el telèfon. Ribó l’agafa.
GARRALDA: Bé, vaig a dalt.
RIBÓ, al telèfon: ¿Sí?… Ribó… ¿Què collons dius?… ¿Quan?… ¿I és aquí baix?
Garralda s’ha aturat. Ribó penja.
GARRALDA: ¿Què passa?
RIBÓ: El nen és a baix. L’han trobat a la porta de comissaria.
Garralda i Ribó es miren un segon, i corren cap a la porta.
Anna se’ls mira mentre marxen. Tecleja per tancar el programa i treu el llapis de memòria de l’ordinador.
Sona el telèfon. Anna despenja.
ANNA: ¿Sí?… En Pere Puig no s’hi pot posar, ara. ¿De part de qui?… ¿Teresa què?… Teresa i prou. Molt bé. ¿Per quin assumpte era?… ¿Perdó?… ¿De debò vol que li digui això?… Sí, sí, ja ho he entès. Adéu.
Anna penja i escriu una nota que deixa damunt el teclat.
S’aixeca i surt amb tranquil·litat.
Al cap d’uns segons Garralda torna. Amb un llapis aguanta una mena d’acreditació, un d’aquells embocalls de plàstic amb un cordillet per penjar-lo al coll. Dins l’embolcall hi ha un paper. Darrere d’ella entra Pere.
GARRALDA: ¿Què cony vols que ens digui, el nen? L’hem de portar a l’hospital perquè se’l mirin. A més, la seva mare també és allà. (Va a la seva taula i agafa unes pinces del calaix. Amb molta cura per no esborrar possibles empremtes treu el paper de dins del plàstic amb les pinces i el desplega.)
PERE: ¿No portava res més, el crio?
GARRALDA: No, només això penjat. Collons, no han passat ni deu minuts de l’explosió. L’havia de tenir aquí mateix.
PERE: Tot déu ha sortit a regirar els voltants. Al Ribó, li ha semblat veure un cotxe sospitós i ha arrencat a córrer.
Garralda, després de mirar el paper un parell de segons, el llegeix en veu alta.
GARRALDA: «Era carnaval i el nen no va morir. No calia. La bruixa no va tornar mai més. Tampoc calia. Ja havia fet la seva feina. Des d’aquell dia la mare es lleva de matinada, espantada per sorolls que no ha sentit, i corre a l’habitació del seu fill per comprovar que encara hi és. Des d’aquell dia, la mare pateix i patirà per sempre més, perquè la bruixa li ha ensenyat una cosa que no s’oblida: la por. I vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.» (Deixa el paper. Es miren.)
PERE: Tenies raó.
GARRALDA: ¿Què?
PERE: N’hi ha per cagar-s’hi.
Estan uns segons en silenci.
PERE: L’agafarem.
GARRALDA: Nosaltres no.
PERE: ¿I per què no?
GARRALDA: La nostra unitat busca gent desapareguda. Aquí ja ha aparegut tothom.
PERE: El segrestador, no.
GARRALDA: No. Però…
PERE: Sisplau, ho hem de seguir nosaltres. Aquesta cabrona, la vull agafar jo.
GARRALDA: Parlaré amb el comissari, però no ens ho donarà. No és feina nostra.
PERE: Doncs quina merda.
GARRALDA: Suposo que hauria de pujar a veure’l d’una vegada i ensenyar-li la carteta aquesta. «La bruixa no va tornar mai més.» Quins collons.
Però Garralda no es mou. Uns segons de silenci. Tant Garralda com Pere semblen a punt de dir alguna cosa, però no ho fan. Callen una bona estona, pensant en tot el que ha passat.
Pere s’adona de la nota que li ha deixat Anna sobre el teclat. La mira.
PERE: Tenies raó en una altra cosa.
GARRALDA: …
PERE: Sí que estic penjat.
GARRALDA: ¿Què?
PERE: D’una… D’una noia.
Garralda se’l mira i somriu, irònica, fent que no amb el cap.
PERE: Què.
GARRALDA: Res.
PERE: ¿Per què fas aquesta cara?
GARRALDA: Per res. I què… ¿Bé?
PERE: Sí, molt bé.
GARRALDA: ¿Quant fa?
PERE: Dues setmanes. No m’havia passat mai. La tinc tota l’estona al cap. No puc deixar de pensar-hi.
GARRALDA: ¿Te l’has feta, ja?
PERE: ¿Com… com pots ser tan vulgar?
GARRALDA: ¿Com se diu?
PERE: Teresa.
GARRALDA: Teresa.
PERE: Maria Teresa, però tothom li diu Teresa.
GARRALDA: ¿Soltera?
PERE: Separada.
GARRALDA: ¿I què, compartiu inquietuds, sentiu admiració l’un per l’altre, hi ha unes certes garanties? ¿Quina edat té?
PERE: No l’hi he preguntat.
GARRALDA: Més o menys.
PERE: Trenta i pocs.
GARRALDA: ¿Rossa?
PERE: Morena. Té els cabells negres, negres. Per aquí. Negres com…
GARRALDA: No, poesia no, sisplau. Anem al que interessa. ¿Te l’has feta o no?
PERE: Hem fet l’amor. Sí.
GARRALDA: ¿Quantes vegades?
Pere, comptant: Doncs… una, dues, treees… Tres.
GARRALDA: Fins després de la dotzena no es pot començar a parlar d’amor.
PERE: ¿I tu què cony saps?
GARRALDA: ¿Fa molt que està separada?
PERE: Un any i mig. I té una filla. De cinc anys. ¿Vols més informació?
GARRALDA: ¿Jo? No, no.
PERE: Veia la pobra noia aquesta i no parava de pensar… ¿Saps què vull dir…?
Garralda assenteix.
PERE: Penses, hòstia, em podia haver tocat a mi… A la Teresa, vull dir… Déu, quina puta merda… I no hem pogut fer res per ella… Vés a portar la carta al comissari, que et deu estar esperant.
GARRALDA: Que s’esperi. ¿D’on l’has tret?
PERE: El què.
GARRALDA: La Teresa aquesta.
PERE: No t’ho creuràs. Va ser com en una pel·lícula. Avui fa dues setmanes i tres dies. Un divendres. Em va venir de gust menjar bolets… ¿Vols que t’ho expliqui en present?
GARRALDA: No siguis idiota.
PERE: Perdona… Bé, doncs volia bolets i me’n vaig anar a la Boqueria…
GARRALDA: ¿L’has conegut a la Boqueria?
PERE: Sí, ¿què passa?
GARRALDA: Res, res. Bolets.
PERE: Vaig anar mirant les parades, fins que en vaig veure una que tenia ceps que feien bona pinta. Vaig pensar, mira, et pots fer un risotto amb ceps. A més, encara tenia l’ampolla de vi que ens van regalar.
GARRALDA: ¿Qui?
PERE: Els fills d’aquella iaia que vam trobar a Santa Coloma, i vaig pensar, perfecte. Llavors aixeco els ulls i allà estava ella, darrere el taulell, mirant-me.
GARRALDA: ¿Treballa en una parada de la plaça?
PERE: Sí. ¿Què passa?
GARRALDA: Res, res.
PERE: Només veure-la em vaig quedar clavat. Ella mirant-me i jo, sense dir res, mirant-la a ella… Ens va agafar el riure, i ja va estar.
Garralda somriu i li dóna una empenta per fer-lo sortir del despatx.
GARRALDA: Va, tira.
Pere surt.
Garralda es mira la carta de la bruixa altre cop…
GARRALDA: «I aquest conte ja s’ha fos…» Doncs, no, collons, no s’ha fos, encara. (Torna a la taula i agafa un paper, se’l mira i fa una trucada.) ¿Ets el Carles Carreras?… El meu nom és Maria Garralda. Sóc inspectora de policia. Porto el cas de la Laura Seguí. ¿Pots parlar? Et truco perquè la Laura és a l’hospital i crec que tu ho havies de saber… No, no té res… greu. Sí, ja hem trobat el nen… Sí, sí, està bé. Escolta’m. En realitat et truco perquè et vull demanar una cosa. Un favor. La Laura acaba de passar una experiència horrorosa i necessita… El que et vull demanar és… A veure, jo, quan estic… T’ho diré clar, la Laura necessita que algú li digui que l’estima… Exacte, que algú li digui que l’estima… Sí és clar que m’ha explicat la vostra relació. Escolta’m. La Laura ha passat molta por, una por terrible, ha passat pel pitjor que una persona por passar, i qui li ha fet això vol que aquesta por l’acompanyi per sempre. Aquest és el final per la història que s’ha muntat al cap… No, encara no sé qui li ha fet. Un boig. Un boig qualsevol. És igual. Un de tants. I potser tu ets l’única persona que pot ajudar-la… Ho sé pel que m’ha dit ella, per la manera com m’ha parlat de tu (…) Ja ho sé, i aquest és el teu problema. Si ets tan bona persona com ella diu que ets, sabràs el que has de fer… A l’Hospital Clínic… ¿L’hi diràs?… Gràcies. (Penja. Observa l’ordinador, la sala… Surt.)
La sala queda definitivament buida.
I lentament es va fent el…
Fosc.