Carnaval
Acte únic
Pàgina 5 de 8
Acte únic
Oficina policial a Barcelona.
És un espai petit amb tres taules per a les tres persones que hi treballen.
Una de les taules té més importància jeràrquica, és la de la inspectora MARIA GARRALDA, la cap de la unitat que s’encarrega dels casos de persones desaparegudes.
A les parets, plànols de la ciutat i fotografies de persones de totes les edats.
Prestatgeries plenes d’expedients. Ordinadors en taules desendreçades.
Garralda és a la taula central, repassant papers. Pere, a la seva taula, busca alguna cosa. Té trenta i pocs anys, vesteix de manera informal.
Pere rellegeix un paper, agafa el telèfon i truca.
PERE, a Garralda, mentre espera resposta del telèfon: No, el que vull dir és, per exemple, ¿tu i el teu home per què esteu junts?
GARRALDA: ¿Per què estem junts?
PERE: Sí, va, ¿per què?
GARRALDA: No sé, perquè…
PERE: Però el motiu real, no em vinguis amb que us estimeu i mandangues. No em vinguis amb abstraccions.
GARRALDA: Doncs… Llavors, no sé què dir-te…
Pere li demana que s’esperi amb un gest.
PERE, al telèfon: ¿El senyor… Fèlix Garriga?… ¿És vostè?… El meu nom és Pere Puig, li truco de la policia… Sí, exacte. Vostè ens ha trucat en relació a la desaparició d’un… Això. ¿Em pot explicar exactament què és el que va veure?… Sí… Sí… Entenc… Ja… ¿M’està dient que va veure un nen que se n’anava en un cotxe?… Ja… A veure si l’entenc… ¿M’està dient que era el nen el que conduïa el cotxe…? Sí, sí. Però és que el nen que ha desaparegut té tres anys, no crec que… És clar, és clar… Tranquil. Ho tindrem en compte. Ha fet el que havia de fer. Gràcies. Adéu. (Penja.)
Pere es mira Garralda, que li torna la mirada i s’encongeix d’espatlles.
GARRALDA: Només t’he deixat els que tenien algun sentit.
PERE: Doncs si aquests eren els que tenien sentit… (Mira un altre paper, però el torna a deixar sobre la taula.) ¿Com us vau conèixer?
GARRALDA: ¿El què?
PERE: Tu i el Claudi. ¿Com us vau conèixer?
GARRALDA: En una discoteca.
PERE: Però ¿com? Concreta.
GARRALDA: Es va ficar al lavabo de ties en lloc d’anar al de tios i jo estava a dins.
PERE: Al lavabo.
GARRALDA: Ja el coneixes. No s’entera mai de res.
PERE: ¿Però per què…?
GARRALDA: Doncs perquè s’estava pixant a sobre i no va mirar el dibuixet de la porta.
PERE: Ja, però què va passar, per què us vau… ¿Què va fer que et fixessis en ell?
GARRALDA: Que va entrar amb els pantalons descordats i la titola a fora.
PERE: Ja, però…
GARRALDA: Em va veure, va dir hòstiaaa, va fer mitja volta i va sortir. Després, a fora, ens vam tornar a trobar. Vaig veure que portava una taca de pixum als pantalons, em va agafar el riure… i ja va estar.
PERE: O sigui, que si ell no hagués entrat al lavabo de ties amb els pantalons descordats i la titola a fora potser no us hauríeu conegut i ara no estaríeu vivint junts.
GARRALDA: Doncs, segurament.
PERE: ¿I llavors, tu, què, amb qui estaries?
GARRALDA: …
PERE: Tu estaries amb un altre home, i ell amb una altra dona i segurament seríeu tan feliços i els estimaríeu tant a ells com us estimeu el Claudi i tu.
GARRALDA: Potser sí, però no veig on vols…
PERE: Pensa-hi. ¿Tinc raó o no? Tu estàs amb ell com podries estar amb qualsevol altre. Si no hagués entrat al lavabo de ties no estaríeu junts. Encara més, potser si hagués entrat però no amb la titola a fora, o encara que hagués entrat amb la titola a fora, si després no s’hagués tacat els pantalons de pipi, a tu, llavors, al trobar-te’l, no t’hauria entrat el riure, no hauríeu començat a parlar i, en conseqüència, avui tampoc estaríeu junts. I això no és bo ni dolent. Entén-me. És així i ja està.
GARRALDA: ¿I què?
PERE: Res. Que la vida… Que tot això de la mitja taronja és… Al final, et trobes amb qui et trobes i ja està. Tampoc és una tragèdia. Vull dir que potser tens sort. O no. Tu, per exemple, estàs contenta. Però tant et podia haver anat bé com malament.
GARRALDA: A veure. Potser sí que va ser casualitat que ens trobéssim allà al vàter, d’acord, i la taca i tot plegat, però ens vam agradar, ens vam triar, també, d’alguna manera.
PERE: Triar, triar… ¿Quants homes havies conegut abans de topar amb ell?
GARRALDA: Home, uns quants…
PERE: ¿Però quants? Digues un número.
GARRALDA: No sé… Uns quants.
PERE: ¿Cinquanta?
GARRALDA: No, home, no. Ja m’agradaria.
PERE: Ni cinquanta. Menys de cinquanta. Molt bé. ¿I quants homes de la teva edat, en aquell moment, que estiguessin disponibles, etcètera… hi podia haver a Barcelona? Milers. ¿Sobre quin tant per cent vas poder triar? Ridícul. Un tant per cent ridícul. ¿Això és triar? ¿Això és tenir capacitat d’elecció? Senyora Maria, pot triar entre la merda, la caca i la porqueria. Fantàstic.
GARRALDA: Escolta, nano…
PERE: I ell igual, eh. Tots dos, vull dir.
GARRALDA: Un cop has vist tres o quatre titoles, ja les has vistes totes. Tampoc hi ha tanta varietat.
Pere l’observa uns segons.
PERE: Hi ha vegades que dius unes coses… ¿Com pots ser tan…?
GARRALDA: Tan què.
PERE: Res. ¿Has dit que ara havia de venir la mare?
GARRALDA: Sí.
PERE: ¿A què fer?
GARRALDA: Vull tornar a repassar-ho tot amb ella, potser ara recorda alguna altra cosa.
PERE: Inspectora…
GARRALDA: ¿Què?
Pere torna a agafar el paper d’abans i fa una altra trucada.
PERE: No. Res.
GARRALDA: Ja ho sé, però… ¿què vols?
PERE: No, no. No dic res… (Al telèfon:) ¿Antònia López?… Hola, li truco de la policia. El meu nom és Pere Puig. Aquest matí ens ha trucat per la desaparició d’un nen… Sí… Sí… Sí… Sí… Sí… Expliqui-m’ho des del principi, sisplau… Sí… ¿On va sentir aquesta conversa?… Al mercat, d’acord. ¿Què deien exactament?… Entenc. ¿Vostè va sentir la paraula segrestament o només…? ¿Segur?… No, no ho poso en dubte, només vull deixar clara la cosa…
Garralda aixeca el cap i es mira Pere. Pere, mentre continua al telèfon, fa voltar el dit índex sobre els polsos, indicant bogeria en l’interlocutor.
PERE: D’acord, d’acord… I em diu que eren un home i una dona, ¿oi?… ¿Recorda alguna cosa més d’ells, com anaven vestits?… Ja… Entenc. ¿I no troba una mica estrany que, al mig del mercat, anessin vestits amb plàstics fluorescents?… No, no, és clar, si són extraterrestres, és normal… Sí, sí. Gràcies… No, no cal. Si necessitem alguna cosa més ja li trucaríem nosaltres. (Penja.)
GARRALDA: No devia dir això dels extraterrestres quan li van agafar la trucada.
PERE: ¿I els plàstics fluorescents?
GARRALDA: Jo què sé. No l’he agafat jo, l’avís.
PERE: ¿Què volen, que ens passem tot el puto dia parlant amb penjats? (Repassa més avisos. No escolta Garralda.)
GARRALDA: Ja sé que no servirà de res, però aquesta noia ha perdut el fill fa dos dies i no tenim ni puta idea de què pot haver passat. No té marit, està més sola que la punyeta… Almenys venir aquí li dóna alguna cosa a fer i tindrà la sensació que ens preocupem del seu cas, que és la veritat… El meu petit té quatre anys, cada dia va al parc, com aquest… I no tenim res. Zero.
PERE: A mi em fan molta gràcia les pel·lícules… Una persona destinada per tu… Hi ha gent que s’ho creu, això, i després, passen els anys i diuen: doncs quina merda de destí.
GARRALDA: Pere, a vegades tinc la sensació que no m’escoltes.
PERE: La vida és la vida. No fotem. Tu estimes el teu home, d’acord. Però si t’hagués tocat estar amb un altre home també l’estimaries, ¿oi? Doncs ja està.
GARRALDA: Molt bé. Ja està. Escolta, quan acabis de comprovar els avisos s’hauria de…
PERE: És que a mi, les pel·lis romàntiques em posen del revés. ¿Què vol dir que tu veus una tia i et quedes garratibat com si t’haguessin fotut un cop de roc al cap? La veus i patam, ja estàs enamorat. Mira que fàcil. No fotem… Per estimar algú… A veure, ¿tu, per què estimes el Claudi?
GARRALDA: No ho sé, Pere. Tenim feina.
PERE: Perquè l’has conegut. Perquè has après a estimar-lo. Tu no et vas casar amb ell perquè tinguessis una il·luminació sobtada en la penombra d’un vàter. És una resolució que vas prendre després de valorar pros i contres, vas decidir d’una manera adulta que volies compartir la teva vida amb ell. ¿Sí o no? ¿Sí o no?
GARRALDA, donant-li la raó: Sí, sí, sí…
PERE: I per això t’ha anat bé, perquè aquesta és l’única manera, però després et venen unes històries…
GARRALDA: Pere… ¿Qui et ven històries? ¿De què collons parles?
PERE: De les pel·lícules. Les pel-lí-cu-les. Ahir, quan em va rellevar el Ribó, vaig anar al cine amb… Bé, amb una amiga, i la pel·li era… No colava per enlloc. Era la història d’un paio que era repartidor de pizzes i… A veure, ¿tu et casaries amb un repartidor de pizzes?
GARRALDA: No ho sé, no he vist la pel·li.
PERE: No, en sèrio. Te’l tiraries, però no t’hi casaries. ¿Sí o no?
GARRALDA: …
PERE: No senyora. No t’hi casaries. Perquè una cosa és una cosa i una altra és una altra. L’amor no és… Sempre t’arrisques, d’acord, però has de tenir unes certes garanties. No estic parlant de classes. Ara no m’entenguis malament. És clar que et pots casar amb un repartidor de pizzes, i amb qui sigui, però si tu tens unes certes inquietuds… No sé, esperes que la persona amb qui visquis comparteixi… Que hi hagi unes afinitats. Per enamorar-te has de sentir una certa… admiració per l’altra persona. No pots enamorar-te d’algú perquè és… molt ingenu. Si algú només és «molt ingenu» li compres una piruleta, però no t’hi cases. ¿Sí o no?
Garralda se’l mira uns segons en silenci.
GARRALDA: Ja m’estranyava que duressis tant.
PERE: ¿Què?
GARRALDA: Tu t’has tornat a penjar d’una tia.
PERE: No m’he penjat de ningú.
Garralda mou el cap amb incredulitat.
PERE: Que no.
GARRALDA: I tant que sí.
PERE: Que et dic que no.
GARRALDA: Et conec com si t’hagués parit.
PERE: No m’he penjat… ¿Per què collons m’hauria d’haver…? ¿Faig cara de penjat?
Sona el telèfon de Pere.
GARRALDA: Vinga, és igual, treballem, que hi ha un crio perdut.
Pere agafa el telèfon.
PERE: No estic penjat. (Al telèfon però parlant encara amb Garralda:) Molta gràcia, fas, molta gràcia… Aquí, l’única penjada ets tu… (Responent ara al telèfon:) Què… No, tu no. Sí, que pugi. (Penja el telèfon.) Ja la tens aquí.
GARRALDA: Per cert, ¿com se diu?
PERE: ¿La mare? Es diu Laura…
GARRALDA: No. La tia de qui t’has penjat. Per si truca…
PERE: Que no… A la merda.
GARRALDA: Potser millor que ens deixis soles.
PERE: Acabareu les dues plorant.
GARRALDA: I si acabem plorant, ¿què?
PERE: Res. Cap problema. Per cert… (Rebusca uns papers.) Ahir van estar fent números per allò que t’havien demanat de premsa. Tenies raó. Dels menors de cinc anys desapareguts, que s’hagin resolt, hi ha un 49% de segrest familiar, un 27% de segrest per coneguts i un 24% de segrest per desconeguts. Els de desconeguts són la majoria per motius sexuals. I alguna mare boja. Aquí tens els números. (Li dóna un paper.)
GARRALDA: Tant de bo se l’hagi endut una mare boja.
Laura entra a la sala. És una noia d’uns 23 anys. No és guapa. Té aspecte cansat. Du roba senzilla. Penjada de la camisa, una tarja de visitant.
Laura: Hola.
Garralda i Pere s’aixequen.
GARRALDA: Bon dia. Passa, Laura, sisplau. Seu.
Laura seu en una de les dues cadires que hi ha davant la taula de Garralda. Garralda fa una mirada a Pere.
PERE: Vaig a donar un cop de mà a… ¿Vols un cafè, Laura?
LAURA: No, gràcies.
PERE: ¿Inspectora?
GARRALDA: Tampoc, gràcies.
Pere agafa la jaqueta i se’n va.
LAURA: ¿Què, hi ha alguna cosa…?
GARRALDA: Hem tingut algunes trucades. Gent que ha vist… coses. Les estem comprovant, però per ara, res. ¿I vosaltres, no…?
Laura nega amb el cap.
GARRALDA: Gràcies per venir, Laura. Sé que això ja ho vam fer, i que estàs segura que m’ho vas explicar tot, però l’experiència em diu que quan han passat algunes hores, sovint es recorden detalls que en un primer moment no els havies donat importància. A vegades cal canviar d’ambient per… Per això t’he demanat que parlem aquí. ¿Has vingut sola?
LAURA: Sí.
GARRALDA: ¿Qui s’ha quedat a casa?
LAURA: La meva mare.
GARRALDA: Ara m’agradaria que, amb una mica més de calma, tornéssim a repassar-ho tot.
LAURA: ¿Per què ja no el busquen?
GARRALDA: L’estem buscant.
LAURA: Pel barri, vull dir.
GARRALDA: Hem estat trenta hores buscant-lo pel barri. Una desaparició a la ciutat no és com en un entorn rural. No hi ha… pous ni barrancs ni boscos per on el nen pugui haver… Hem buscat tot el que es podia buscar, però no té sentit continuar. La foto ha sortit a la tele, avui surt als diaris… Si algú l’ha vist ens avisarà. ¿Ho entens, oi?
Laura fa que sí.
GARRALDA: Tornem al dissabte, el dia de la desaparició. Tens festa de la feina i, cap a les onze, agafes el nen i baixes al parc. Torna al moment en què surts de casa. El moment en què obres la porta del carrer i surts amb el nen. Explica’m tot el que recordis. Qualsevol detall.
LAURA: Doncs vaig sortir amb el Pol i vam anar cap al parc.
GARRALDA: Perdona, et semblarà una bestiesa, però ¿et faria res explicar-m’ho en present?
LAURA: ¿Com?
GARRALDA: En lloc de dir «vaig sortir amb el Pol», dir «surto amb el Pol, anem cap al parc i el que sigui»… En present. Com si ho estiguessis fent en aquest moment.
Laura no ho entén…
GARRALDA: Surts de casa, portes el nen agafat de la mà.
LAURA: Sí.
GARRALDA: ¿Et trobes algú al sortir de casa? ¿Hi ha algú al carrer?
LAURA: Hi ha una dona al semàfor, esperant per passar. Anem caminant fins al semàfor. Quan… arribo al seu costat veig la Cèlia del quiosc i ens saludem amb la mà. El semàfor es posa verd i passem.
GARRALDA: La senyora que s’espera al semàfor també passa.
LAURA: Sí, ella passa davant nostre. El Pol porta un cubell amb pales i n’hi cau una al mig del carrer. Li agafo i acabem de passar. Caminem fins a la porta del parc que és allà mateix.
GARRALDA: No et creues amb ningú més.
LAURA: No.
GARRALDA: Ningú fins que entres al parc.
LAURA: No. Bé, quan passo per davant de la porta del bar veig un home assegut a la barra.
GARRALDA: Un home… ¿Jove?
LAURA: No ho sé. Està d’esquena. Porta una camisa groga. Recordo la camisa groga.
GARRALDA: ¿Veus? Això no ens ho havies dit. Ho fas molt bé. ¿Per què creus que l’has recordat ara, aquest home? (Pren notes.)
LAURA: No ho sé.
GARRALDA: ¿Fa alguna cosa especial, aquest home, es mou quan passeu?
LAURA: No. Estava quiet. Ai, perdó…
GARRALDA: És igual.
LAURA: Està quiet.
GARRALDA: Molt bé. Passeu per davant del bar, veus l’home de la camisa groga i arribeu a la porta del parc. ¿Hi ha molta gent?
LAURA: Sí.
GARRALDA: ¿A quin lloc del parc aneu?
LAURA: Al costat de l’entrada hi ha una muntanya de sorra. Estan arreglant un tros del parc i el Pol vol anar a la muntanya a jugar amb el cubell i les pales.
GARRALDA: A la muntanya hi ha més nens.
LAURA: Quatre o cinc. L’acompanyo fins a la sorra, li deixo la pala que duia a la mà i vaig a seure en un banc que hi ha més enllà.
GARRALDA: Des del banc pots veure el nen.
LAURA: Ara sí.
GARRALDA: ¿Hi ha algú més al banc?
LAURA: Una noia sud-americana.
GARRALDA: ¿La saludes?
LAURA: No.
GARRALDA: ¿Què fas?
LAURA: Trec una revista i començo a llegir.
Laura sembla que es vol posar a plorar. Garralda li acosta una capsa de kleenex.
GARRALDA: Vinga, Laura, sisplau, ara t’has de concentrar. Comences a llegir però vas mirant el nen de tant en tant.
Laura assenteix mentre s’aguanta les llàgrimes.
GARRALDA: ¿Hi ha algun adult al voltant de la muntanya de sorra?
LAURA: Una dona juga amb un altre nen.
GARRALDA: ¿Algú més?
Laura nega.
GARRALDA: Continues llegint la revista. Intenta recordar els sons. ¿Què és el que sents mentre llegeixes?
LAURA: No ho sé… Lo normal. Crits de nens. Soroll.
GARRALDA: I després de llegir una estona aixeques el cap i ja no veus el Pol. ¿Què fas?
LAURA: De primer res. Veig el cubell i les pales. Penso que deu ser a l’altra banda de la muntanya de sorra. Espero uns segons però no surt. M’aixeco, vaig a mirar i no hi és. A l’altra banda no hi és.
GARRALDA: I el busques amb la mirada pel parc. Això és important. ¿Què veus?
LAURA: Res. Gent. Vaig mirant els nens, però el Pol no hi és. Camino d’una banda a l’altra però no el veig.
GARRALDA: ¿No hi ha res que et cridi l’atenció? ¿Algú que surt corrents, un nen que plora…?
LAURA: No, només veig nens jugant.
GARRALDA: El crides. Crides el Pol.
LAURA: Sí, és clar que el crido. Al parc no hi és. Corro fins la porta per si ha sortit al carrer, però no hi ha ningú. Torno a mirar cap al parc. No el veig. Corro cap a casa, per si s’ha escapat, vaig fins a la porta però no hi és. Vaig al quiosc, perquè li agrada molt anar al quiosc, li pregunto a la Cèlia però ella no l’ha vist. (Comença a plorar.) Torno corrents cap al parc, torno a la muntanya de sorra. Li pregunto a la noia però diu que no l’ha vist. Pregunto a tothom però ningú no l’ha vist.
GARRALDA: Bé, molt bé. Ho has fet molt bé. ¿Veus com ha servit d’alguna cosa? Tenim un detall nou. L’home de la camisa groga.
LAURA: ¿I què? ¿De què collons serveix l’home de la camisa groga?
GARRALDA: No ho sé, però qualsevol cosa ens pot donar una pista.
LAURA: Perdó.
GARRALDA: Ara vull que pensem en altres moments. Vull que pensis si has vist algun cop algú, algun adult vull dir, que s’hagi acostat al Pol d’una manera especial. A l’escola, altres dies al parc… Algú que s’hagi fixat especialment en ell.
LAURA: No sé…
Sona el mòbil de Garralda, que és sobre la taula. El deixa sonar dues o tres vegades fins que es decideix.
GARRALDA: Perdona. (Connecta el mòbil.) Hola, digues… ¿I per què t’han trucat de l’escola, què passa?… Merda, merda, merda… No me n’he recordat… ¿I el nen tampoc se n’ha recordat?… ¿Però quan l’has deixat al cole no ho has vist, que els altres nens anaven disfressats?… És clar que tenim la disfressa. Si ahir em vas ajudar a acabar-la… (Escarnint-lo:) Ai, és veritat, és veritat… ¿Pots portar-l’hi tu? Sisplau… Avui tinc un dia… La té a l’armari de la seva habitació, ja la veuràs… Gràcies, carinyo… Sí, ens veiem allà. Adéu. (Penja.) Perdona… Doncs, això. Pensa en els últims dies. Potser vas anar a comprar amb el nen i un home o una dona li va dir coses. O pel carrer, algú li va fer una broma… Laura, et parlaré clar; han passat dos dies, això vol dir que és gairebé segur que algú se l’ha endut. O algú se l’ha trobat, se l’ha emportat a casa i no n’ha donat avís a la policia. En tots dos casos podem començar a parlar d’un segrest. Quan passa això, el més habitual és que el segrestador s’hagi fixat abans en el nen, que hagi estat molt a prop seu, que el conegui. Potser fins i tot tu el coneixes. Hi ha vegades que se’l miren quan surt de l’escola, que l’esperen a la porta de casa per veure’l… Ho fan durant algun temps. Has de pensar. Qualsevol cosa ens pot ajudar.
LAURA: No ho sé.
No recordo res… especial.
GARRALDA: ¿T’has adonat si el nen portava a casa alguna cosa que tu no li hagis comprat? Una joguina, un caramel…
LAURA: Fa uns dies li vaig trobar a la motxilla de l’escola una pilota que no era seva.
GARRALDA: ¿Què en vas fer?
LAURA: Vaig pensar que seria d’algun altre nen, vaig fer-li una nota a la senyoreta i la vaig tornar a l’escola.
GARRALDA: Ho comprovarem. En molts casos, abans de segrestar-los els fan regals, perquè no s’espantin quan se’ls emportin. Normalment són persones que viuen a prop dels nens. El trobarem.
LAURA: ¿Per què se’ls emporten?
GARRALDA, pensa uns segons abans de contestar: Hi ha molts motius. Hem tingut alguns casos de dones… Nosaltres els diem mares boges, que estan obsessionades amb tenir fills i… A vegades tenen la dèria que un nen en concret és fill seu i que els hi van prendre o el que sigui… i arriben a segrestar-lo. La sort, en aquests casos, és que aquestes persones mai no fan mal als nens. Estan boges però els estimen. Potser això és el que li ha passat, al Pol. I si és això, no prendrà cap mal i l’acabarem trobant… ¿Has fet alguna amistat nova, últimament? Algú que faci uns mesos que coneixes i que hagi vist el nen algun cop…
LAURA: A la feina ha entrat gent nova, sempre va entrant gent.
GARRALDA: ¿Alguna amistat especial, algú que hagi volgut conèixer coses de la teva vida, que t’hagi fet preguntes?
LAURA: No ho sé…
GARRALDA: Pensa en la gent que ha entrat a la feina fa poc. ¿Amb qui has establert més relació?
LAURA: ¿És important?
GARRALDA: Sí.
LAURA: Bé, hi ha…
GARRALDA: Digues.
LAURA: Fa tres mesos que tinc una relació amb un noi de la feina. Només ens hem vist unes quantes vegades, fora de la botiga vull dir, però…
GARRALDA: Digues.
LAURA: És molt bon noi. És impossible que…
GARRALDA: ¿Com es diu?
LAURA: És que…
GARRALDA: ¿Què?
LAURA: És que està casat, i si vostè li truca i…
GARRALDA: Entenc. Ho farem amb discreció, però ho hem de comprovar.
LAURA: Carles Carreras.
GARRALDA: ¿Tens un telèfon?
Laura treu el mòbil i busca a l’agenda.
LAURA: Deixi’m que parli abans jo amb ell.
GARRALDA: No li trucaré pas ara. Tens temps.
Laura ensenya la pantalla a Garralda, que s’apunta el número.
GARRALDA: ¿Algú més que et soni que s’ha apropat a tu, últimament, que t’hagi preguntat pel nen?
LAURA: Fa unes setmanes… Li vaig ensenyar la foto a una amiga del col·le, que ens vam trobar al carrer… Però ja deu fer més d’un mes.
GARRALDA: ¿Com es diu?
LAURA: Maite Vives.
GARRALDA: ¿Tens telèfon o adreça?
LAURA: Aquí no, ho hauria de mirar a casa.
GARRALDA: Doncs quan arribis ho mires i em truques.
LAURA: D’acord.
GARRALDA: Anem molt bé. Tot això pot ser molt útil.
LAURA: La Maite Vives també té un fill.
GARRALDA: Ja… Però mai se sap, potser ella li va parlar a algú altre del teu nen… Per alguna banda hem de començar a buscar. Ens estàs ajudant molt. Va, més coses.
LAURA: No sé…
GARRALDA: ¿T’has trobat amb algú quan anaves amb el nen? Més d’una vegada, vull dir.
Laura pensa i fa que no amb el cap.
GARRALDA: I al parc… ¿T’has fixat en algú que jugués amb el teu fill, algú que hi anés sense nens?
LAURA: Hi ha un grup de xavals, de quinze o setze anys que sempre hi és.
GARRALDA: Ja hem parlat amb ells. Algú més gran. Una persona de trenta-cinc, quaranta anys…
LAURA: No ho sé… No. ¿Té fills, vostè?
GARRALDA: Sí, dos nens. Un de deu i un altre de quatre.
LAURA: El de la disfressa.
GARRALDA: Sí. (Hi ha un parell de segons de silenci.) Et prometo que farem tot el que puguem per trobar el teu fill.
LAURA: Si no el troben, jo…
GARRALDA: Ja ho sé.
LAURA: El Pol també havia d’anar disfressat a l’escola, avui. Anava de dimoni.
GARRALDA: El meu de policia. Però el meu marit se n’ha oblidat. Sempre deixo les coses que necessiten sobre la taula abans d’anar a dormir, perquè jo surto de casa més d’hora…
Laura és a punt de tornar plorar.
GARRALDA: Si tens ganes de plorar, plora.
Laura es posa a plorar.
Garralda intenta contenir-se però no ho pot evitar. De mica en mica, les llàgrimes també li volen pujar als ulls.
GARRALDA: Em sap tan de greu… (S’acosta a Laura i l’abraça.)
Entra Pere amb Ribó, un home d’uns cinquanta-vuit anys. Semblen atabalats.
RIBÓ: Inspectora…
Garralda s’aixeca, eixugant-se les llàgrimes.
GARRALDA: ¿Sí? ¿Què passa?
RIBÓ: Hauríem de parlar amb vostè un moment.
GARRALDA: ¿No veieu que estic…?
PERE: Sí, ja ho veiem.
GARRALDA: ¿Què passa?
RIBÓ: ¿Pot sortir un moment?
GARRALDA, a Laura: Perdona.
Garralda, Pere i Ribó surten de la sala.
Laura es queda sola. S’eixuga els mocs i les llàgrimes. Va fins la paret i es dedica a mirar les fotos de persones desaparegudes penjades als suros. N’hi ha moltes.
Sona el telèfon de Garralda. Laura se’l mira però no l’agafa. Sembla que vulgui sortir per avisar, però s’ho repensa i no ho fa.
El telèfon deixa de sonar.
Ara comença a sonar el telèfon de la taula de Pere. Finalment, Laura l’agafa.
LAURA: ¿Sí?… Perdoni, però no hi ha ningú. Han sortit un moment… De res. (Penja.)
Ara sona el telèfon de la taula de Ribó.
Laura s’hi acosta, alhora que entra Ribó.
RIBÓ: Perdoni, ja l’agafo.
Laura s’aparta de la taula.
RIBÓ, al telèfon: Ribó… Digui’m… Li estem explicant ara mateix a la inspectora Garralda… De seguida… Li dic que pugi a veure’l. Ara mateix. (Penja.)
Garralda i Pere entren.
GARRALDA: Perdona, Laura. (Garralda aparta la Laura, va a la seva taula. Tecleja a l’ordinador, mirant-se un paperet que du a la mà.)
Nota important: la imatge de la pantalla de l’ordinador mai, en cap moment, ha de ser visible per a l’espectador.
GARRALDA: e… i… dyba… Collons… ¿Sabeu si vol dir alguna cosa, això?
PERE: Ni puta idea.
Després de teclejar-ho tot, s’atura i mira la pantalla sense creure el que està veient.
GARRALDA: Mecàgon la mare que els va parir… ¿Els heu dit als de la ràdio que no obrin la boca?
PERE: Ens ho han promès.
RIBÓ: El comissari vol parlar amb tu.
GARRALDA: Després. Fes venir algú de delictes informàtics. Ara.
Ribó surt.
PERE: ¿Què fem?
GARRALDA: I jo què sé. Això és…
LAURA: ¿Què passa?
Garralda va fins on és Laura.
GARRALDA: Seu.
Laura seu.
GARRALDA: Es veu que algú ha trucat a una emissora de ràdio… (Es tomba cap a Pere:) ¿Home o dona?
PERE: Diuen que era una veu de dona.
Garralda torna amb Laura.
GARRALDA: Millor. Els ha dit que si volien veure el nen desaparegut al parc que es connectessin a una web, i els ha donat una adreça informàtica. En aquesta web, quan t’hi connectes, que és el que jo he fet ara, s’hi veu un nen. Em sembla que aquest nen és el Pol. El teu fill.
LAURA: ¿El què…?
GARRALDA: Tranquil·la. Ara vull que vagis a la meva taula, miris la pantalla i em diguis si és o no és el Pol. ¿D’acord?
Laura va fins a la taula de Garralda i mira la pantalla de l’ordinador.
En veure-la es tapa la boca amb les mans.
GARRALDA: ¿És el Pol?
Laura fa que sí amb el cap.
Sona el telèfon de Garralda. Garralda fa un gest a Pere, que l’agafa.
PERE, al telèfon: ¿Sí?… Ara no s’hi pot posar, està ocupada…
GARRALDA: ¿N’estàs segura, que és ell?
LAURA: No es mou…
PERE, al telèfon: ¿Qui us ha trucat?… Merda… Demaneu-los que no ho difonguin, que hi estem treballant… Doncs els heu de convèncer… D’acord, d’acord. Ara hi parlo. (Penja i va cap a la pantalla.) Eren els de premsa. Es veu que la mateixa dona ha trucat a tres o quatre ràdios. Intentaran parar-los, però creuen que d’aquí a no res ho sabrà tot déu.
GARRALDA: No entenc res…
LAURA: No es mou…
GARRALDA: Potser és una imatge fixa…
PERE: No, la joguina aquesta que hi ha penjada es mou. Mira.
GARRALDA: No se li veu cap… Sembla que està bé. ¡Mira! ¡S’ha mogut! ¡El nen s’ha mogut!
LAURA: ¡S’ha mogut!
GARRALDA: Sembla que estigui dormint. Està bé.
LAURA: S’ha mogut.
GARRALDA: Sí.
LAURA: Està dormint…
GARRALDA: Segur que sí. Ara, Laura, el millor seria que…
Laura no deixa de mirar la pantalla.
LAURA: ¿Què està passant?
GARRALDA: No ho sé, però ho esbrinarem, i ràpid. T’ho asseguro. (A Pere:) Que els de telefònica ens diguin des d’on s’han fet les trucades a les ràdios.
PERE: Ara ho faig mirar.
LAURA: ¿Però… per què està aquí, el Pol?
Pere va per sortir.
GARRALDA, a Pere: Espera un moment. (A Laura:) No ho sé. No ho entenc. ¿Tu ho entens?
LAURA: No.
GARRALDA: ¿Segur?
LAURA: ¿Què passa?
GARRALDA: Després vull tornar a parlar amb tu, però ara el millor és que ens deixis treballar.
LAURA: No, jo no me’n vaig d’aquí. El vull veure.
Sona el telèfon de Garralda. Laura continua amb la mirada fixa a la pantalla.
GARRALDA: El Pere et portarà a un altre ordinador, a un lloc tranquil, perquè el vegis, no vull que marxis de comissaria. Hauré de tornar a parlar amb tu.
LAURA: ¿Què passa?
PERE: Vine amb mi.
Garralda agafa el telèfon.
GARRALDA: Garralda… No, em sap greu, no puc dir-li res, s’haurà de posar en contacte amb el servei de premsa.
Laura i Pere surten.
Garralda penja i torna a despenjar. Marca una extensió.
GARRALDA: Sóc la inspectora Garralda. M’acabeu de passar un periodista… M’importa una merda el que us hagi dit. Feu el favor de fer bé la vostra feina, collons… (Penja i torna a marcar una extensió.) Garralda… Passa’m la Carme… Carme. A veure. Això del nen desaparegut… Vull una llista de totes les emissores on han trucat i que parleu amb els directors, que no difonguin res, ni el nom de la pàgina ni res… ¿I qui ho ha de fer, si no? ¿Vosaltres sou l’oficina de premsa dels collons, no?… ¿Ho has entès?… A veure si és veritat. (Penja. El telèfon torna a sonar immediatament. Despenja.) Garralda… Sí, senyor… Ara ens hi posem… Encara no ho sé… Ja he fet cridar els de delictes informàtics… A la que sàpiga alguna cosa, l’hi diré. (Penja.)
Immediatament torna a sonar el telèfon. Penja i despenja. I pitja un botó per desconnectar-lo.
Un segon després sona el telèfon de la taula de Ribó. Garralda el desconnecta.
Ara sona el de Pere. Garralda, emprenyada, també el desconnecta.
Silenci.
Garralda va fins la pantalla de l’ordinador i l’observa.
GARRALDA: N’hi ha per cagar-s’hi…
Entra Ribó. Garralda aixeca el cap i se’l mira.
GARRALDA: ¿On collons està l’informàtic?
Entra Anna, la informàtica, una noia d’uns 27 anys.
ANNA: Sóc jo.
RIBÓ: Només hi és ella, avui.
GARRALDA: Vine. Mira això.
Anna va al costat de Garralda i mira la pantalla.
ANNA: ¿Què?
GARRALDA: ¿Què és això?
ANNA: Un nen en un llit.
Garralda, a Ribó: ¿Que no li has explicat?
RIBÓ: No.
GARRALDA: Collons…
RIBÓ: Jo què sabia el que li volia dir…
GARRALDA: Aquest nen va desaparèixer abans d’ahir. Avui han trucat a la ràdio donant el nom d’una pàgina web. És aquesta.
ANNA: ¿I aquest és el nen?
GARRALDA: Sí.
ANNA: Sembla… És una transmissió d’una webcam…
Anna seu davant de l’ordinador i agafa el ratolí.
GARRALDA: ¿Podem saber d’on surt, això?
ANNA: Sí, cap problema. A veure si té so…
GARRALDA: ¿Què vol dir, cap problema?
ANNA: No, no té so.
GARRALDA: ¿Què vol dir, cap problema?
ANNA: Que podem saber des d’on es connecta a la xarxa. Ho fem cada dia.
GARRALDA: ¿Així de fàcil?
ANNA: Podem trigar una mica més o una mica menys, depèn de les molèsties que s’hagi pres, però trobarem l’origen. Segur.
GARRALDA: ¿Quant trigareu?
ANNA: No ho sé, encara no li puc dir… La setmana passada, amb mitja hora vam aconseguir el nom i l’adreça del titular d’una pàgina. Depèn. Si en sap una mica podem trigar hores, o un dia, o dos dies… Depèn.
GARRALDA: ¿De què depèn? Explica-m’ho perquè ho entengui.
ANNA: Aquesta pàgina té un nom, un domini, aquest domini s’ha de comprar, i per comprar-lo has de deixar unes dades i pagar-lo d’alguna manera. Si ho ha fet amb el seu nom real, si ha pagat amb una targeta de crèdit autèntica… el tindrem en mitja hora.
GARRALDA: No crec que ho hagi fet amb el seu nom real.
ANNA: No, és clar.
GARRALDA: Llavors, ¿què?
ANNA: I ho pot haver pagat amb una targeta robada o vés a saber, però s’ha de comprovar.
GARRALDA: O sigui que per aquí no l’enxamparem.
ANNA: No crec.
GARRALDA: ¿Pas següent?
ANNA: Aquesta pàgina s’ha d’allotjar en un servidor, i aquest servidor ens donarà les dades d’una companyia telefònica a través de la qual es connecta l’usuari, i aquesta companyia ens dirà a través de quina línia treballa… Per la qualitat que té la imatge ha de ser una adsl potent o una connexió de fibra òptica… Aquesta línia ens portarà a una adreça física i ja tindrem on és la màquina. ¿Quins poden ser els problemes? Els de sempre: que es connecti amb un servidor de fora del país i haguem de demanar ordres judicials i la col·laboració de policies estrangeres, que faci salts per diversos servidors… Pot fer moltes coses per putejar-nos, però les coneixem totes i, al final, els trobem sempre.
Mentre parlava Anna ha entrat Pere.
GARRALDA: Doncs va, trobeu-lo. Que tothom es posi a treballar en això.
ANNA: Trucaré a la gent. Avui estic sola aquí.
GARRALDA: Truca a tot déu. Això no és cap broma.
ANNA: L’adreça… (Agafa un paper i apunta.) Collons, quin nom més… ¿Quant han demanat?
GARRALDA: ¿De què?
ANNA: De rescat.
GARRALDA: Res. Ningú no ha demanat res.
ANNA: Aviat ho demanaran. I han d’anar ràpid. Qui ho hagi fet, sap que una hora o altra trobarem l’origen.
GARRALDA: El nen és fill d’una mare soltera que no té un duro. No té res que li puguin demanar.
Anna se la mira uns instants.
ANNA: Llavors no veig quin sentit té que pengin la pàgina aquesta amb el crio.
GARRALDA: Jo tampoc. Vinga, posa-t’hi. I amb el petardo al cul.
Anna assenteix i surt de la sala.
Garralda torna a la pantalla.
GARRALDA: Veniu.
Ribó i Pere s’hi acosten.
GARRALDA: Mentre treballen els informàtics no ens quedarem parats. Mirem el que ens ensenyen aquests fills de puta. Alguna cosa n’hem de treure.
Miren la pantalla uns segons.
RIBÓ: És una habitació… normal.
GARRALDA: Pensem, collons, pensem. Aquest llit de barrots. Això algú ho ha fabricat. Algú ho ha venut. La tele aquesta del racó és com antiga. La joguina que penja. Vull saber qui l’ha feta i qui la ven i qui l’ha comprat.
PERE: Puc demanar a algú d’un magatzem de joguines que s’ho miri per veure si la identifica.
GARRALDA: El llit. Aquest cobrellit de floretes, què.
PERE: Puc mirar de trobar-ho, també.
RIBÓ: Inspectora, el nen…
GARRALDA: ¿Què li passa, al nen?
RIBÓ: No, estava pensant… Que no són hores perquè dormi.
GARRALDA: Deu estar drogat.
RIBÓ: Sí, clar.
GARRALDA: ¿Què més hi veieu?
PERE: Les parets estan netes…
RIBÓ: Jo no en sé gaire, d’informàtica, però això que veiem ¿és ara mateix o està gravat?
GARRALDA: Hòstia, no ho sé. Truca a la informàtica.
Ribó va a la seva taula i agafa el telèfon. Pere i Garralda continuen davant de la pantalla.
PERE: Porta la mateixa roba que quan va desaparèixer, m’ho ha dit la mare.
RIBÓ, al telèfon: ¿Anna?… Ribó. Una pregunta. Això que es veu per la pantalla, el nen, vull dir, ¿és una gravació o és en directe?… Ja… Ja… És clar. Gràcies. (Penja.) Diu que és com si fos la tele, que no es pot saber si no hi ha una referència: un rellotge o alguna cosa que demostri que és en directe.
GARRALDA: ¿Per què ho fan? ¿Per què volen que el veiem?
PERE: Volen que el vegi tothom. Han trucat a les ràdios.
GARRALDA: El nom de la web, això de eidybabruoykool, ¿enteneu alguna cosa?
PERE: Ni puta idea.
GARRALDA: Truca als de premsa, potser algun periodista ho sap. I tu Pere, truca a la facultat de filologia, al degà o a qui collons mani, digue’ls que els enviem un text a veure si saben quin idioma és i què vol dir.
Ribó agafa el telèfon de Garralda, Pere el seu. Marquen.
Garralda es queda mirant la pantalla.
PERE: ¿Informació? ¿Em podríeu donar el telèfon de la facultat de filologia?… ¿Què? (A Garralda:) Diu que de quina universitat.
GARRALDA: És igual, cony, de la primera que li surti.
PERE: De la primera que li surti.
RIBÓ, al telèfon: ¿Premsa? Hola, sóc el sergent Ribó, de desapareguts, escolta et truco per això de la web, pel nom de la web, per si algun periodista us ha dit…
GARRALDA: Pengeu.
PERE: ¿Què?
GARRALDA: Que pengeu.
RIBÓ: Però…
GARRALDA: ¡Pengeu, hòstia!
Ribó i Pere pengen.
GARRALDA: Ja sé què hi diu. Està escrit al revés. Mireu. Lookyourbabydie. Està escrit en anglès.
RIBÓ: ¿Què vol dir?
PERE: Look your baby die. Mira el teu nen morir. Més o menys, ¿no?
GARRALDA: Sí. Més o menys.
RIBÓ: Collons, collons, collons…
GARRALDA: Pensem. Abans de parlar, pensem.
Estan uns segons en silenci.
Sona el telèfon de Garralda. Garralda el deixa sonar dues o tres vegades i, finalment, l’agafa.
GARRALDA: Garralda. Sí… Sí… Ja ho sabem… Gràcies… ¿Què?… ¿Quina ràdio?… Quins collons, però no els heu dit que és un menor, que poden posar en perill la vida del nen… Fills de puta… (Penja emprenyada.) Eren els de premsa. Ja han lligat això del nom, els periodistes, ho estan dient ara mateix per… (Treu una ràdio petita del seu calaix, es posa els auriculars, busca una emissora, escolta uns segons… Emprenyada, es treu els auriculars i llança la ràdio contra la paret.) Ja està liada. Ho han dit per la ràdio. El nom de la pàgina… Tot. Tindrem tot déu a sobre. Calma. Hem de pensar. No vull que ens emprenyi ningú. Ribó, parla amb…
Pere està mirant la pantalla.
PERE: Ei… Ei, ei, ei!!! Surt algú.