Carnaval
Acte únic
Pàgina 6 de 8
Garralda i Ribó corren davant de l’ordinador.
PERE: Què collons…
RIBÓ: ¿De què va, això…?
PERE: Porta una careta. Sembla una dona…
RIBÓ: ¿De què és la careta?
GARRALDA: De bruixa…
RIBÓ: Una bruixa… Sisplau…
GARRALDA: ¿Algú ho està gravant, això? Ribó, truca la nena aquesta d’informàtica, que ho gravi.
Ribó corre al telèfon, despenja i marca.
PERE: Mira-li el cul, és una dona.
GARRALDA: ¿Què punyeta fa? ¿Això és una conya o què és? ¿Algú ens està prenent el número? No m’ho puc creure… És com…
RIBÓ, al telèfon: ¿Anna? Ribó. S’hauria de gravar tot el que surti per… Perfecte. (Penja.) Ja ho està fent. (Torna a l’ordinador.)
PERE: Està penjant alguna cosa dels barrots del llit.
RIBÓ: Treu-te la carota, filla de la gran puta, que et vegem la cara.
GARRALDA: Calla.
PERE: ¿Què és això?
GARRALDA: Hòstia.
RIBÓ: És com…
PERE: És una mena de…
GARRALDA: No fotis… Sisplau, això és…
RIBÓ: Esperi, que no ha acabat.
PERE: ¿Què hi penja, ara?
RIBÓ: Ho connecta.
PERE: És una pantalla…
GARRALDA: No fotis…
RIBÓ: Un rellotge.
GARRALDA: Un compte enrere. Trenta minuts.
PERE: Hòstia…
RIBÓ: ¿I ara…?
GARRALDA: La mare que la va parir. Ara engega la tele.
PERE: ¿La tele…?
RIBÓ: La referència. Perquè sapiguem que és en directe.
PERE: Déu… ¿Voleu dir que…?
RIBÓ: Ja està. Se’n va.
PERE: Se n’ha anat.
Uns segons de silenci.
GARRALDA: ¿Què cony és això? ¿Ens està passant de veritat o és que jo ja no…? A veure… Pensem. La dona aquesta disfressada de bruixa ha… Això sembla un explosiu. ¿D’acord? Està connectat a un rellotge que ha començat un compte enrere.
PERE: Collons, collons…
GARRALDA: Aquest nen és el Pol Fernández, això està clar, la seva mare l’ha reconegut, o sigui que… Intentem fer servir el sentit comú. Acabem de veure una dona disfressada de bruixa que… I ens ho hem de prendre en sèrio. Per molta careta de bruixa que portés la tia aquesta, ens ho hem de prendre en sèrio perquè el nen està aquí i… Trenta minuts. Mitja hora. Tenim mitja hora per fer alguna cosa.
PERE: ¿I què fem?
GARRALDA: Ribó, truca als artificiers i que es mirin això, que ens diguin si és una bomba o què cony és.
Ribó corre al seu telèfon.
GARRALDA: Pere, vés a buscar una tele i mira si algun canal està fent això que surt per aquí. I digue-li a la informàtica que vull tornar a veure la tia aquesta, que ens pugi la gravació.
Pere surt corrents. Ribó ja ha marcat i espera resposta.
RIBÓ, al telèfon: Sóc Ribó, de desapareguts. Vull parlar amb un artificier… Doncs el Carrasco, el cap de la unitat.
Sona el telèfon de Garralda. Garralda l’agafa.
GARRALDA: Garralda… ¿Què? ¿Què diu? Mecàgon l’hòstia. (Penja.) ¿És que no hi ha ningú que filtri les trucades dels putos periodistes?
RIBÓ, al telèfon: Hola. Sóc en Ribó, de desapareguts. Escolti’m bé, no tenim gaire temps. Tenim un nen segrestat.
Entra Laura.
RIBÓ: Se’l pot veure a través d’una pàgina web. ¿D’acord? Sembla que li han posat una mena d’explosiu. Voldríem que s’ho miressin per identificar l’artefacte… Sí, ja sé que és increïble però és així. Li dicto el nom de la pàgina. Apunti.
LAURA: ¿Què li ha posat? ¿Què li ha posat al llit?
GARRALDA: No ho sabem.
RIBÓ, al telèfon: E, i, de, i grega… (Continuarà dictant.)
LAURA: Era una bruixa.
GARRALDA: Sí. Anava disfressada.
LAURA: ¿Però què li ha posat?
GARRALDA: No ho sé. Ara estem trucant perquè ho comprovin.
LAURA: ¿A qui estan trucant?
RIBÓ, al telèfon: Esperem que ens digueu alguna cosa. (Penja.)
Garralda es mira Laura.
LAURA: ¿A qui ha trucat?
GARRALDA: Als artificiers. El que li ha posat sembla, només sembla, un artefacte explosiu. Però ara ens ho diran ells, que són els que en saben.
Laura es comença a trencar…
LAURA: Però… ¿Què passa? ¿Què passa?
GARRALDA: Seu, sisplau. Hem d’intentar entendre per què fan això.
LAURA: ¿Què passa?
GARRALDA: Seu. Ribó, vés a parlar amb el comissari i que munti una reunió amb tot déu. Necessitem tota l’ajuda possible.
Ribó assenteix i surt. Es topa amb Anna, que entra amb un llapis de memòria a la mà.
ANNA: La gravació.
GARRALDA: Posa-m’ho.
Anna seu a l’ordinador de Pere i es posa a teclejar. Garralda torna amb Laura.
GARRALDA: Seu. M’has d’ajudar, Laura. Intenta pensar si hi ha algú que pogués voler-te fer una cosa així.
LAURA: ¿El què…?
GARRALDA: Algú ho està fent, ¿no? I ho està fent per algun motiu. I ho està fent amb el teu fill. Hi ha d’haver una raó. Potser han agafat el teu fill per casualitat, però potser no. Vull que pensis. ¿Qui et pot estar fent això? És una dona. La bruixa era una dona…
Torna Pere.
PERE: És en directe. L’emissió de la tele. És TV3.
ANNA: Això ja està. Premi intro i s’engegarà.
GARRALDA: Gràcies.
Anna se’n va.
Garralda torna amb Laura. Sona el telèfon de Garralda, que fa un gest a Pere perquè l’agafi.
LAURA: Jo no he fet mai res a ningú.
GARRALDA: Ja ho sé. Però has de pensar.
PERE, al telèfon: ¿Sí?… Entenc. Un moment. (A Garralda:) De centraleta. Un grup o no sé què de hackers que volen ajudar. Que què fan.
GARRALDA: Que els passin amb la noia d’informàtica.
PERE: Passa’ls a l’Anna, de delictes informàtics. Però espera un moment, que encara no hi deu ser. (Penja.)
GARRALDA: Laura, ara vull que tornem a mirar juntes aquesta dona. Amb calma. Vull que miris com es mou, potser et recorda algú que coneixes… ¿D’acord?
Laura assenteix. Van fins a l’ordinador i Garralda prem return. Miren la gravació.
GARRALDA: ¿Et sona d’alguna cosa?
Laura fa que no.
GARRALDA: ¿Segur?
Laura assenteix.
Ribó torna.
GARRALDA: ¿Has parlat amb el comissari?
RIBÓ: Ara ve.
GARRALDA: ¿I per què ve? ¿No li has dit que munti una reunió?
RIBÓ: Sí, però vol parlar amb vostè.
GARRALDA: Collons… (A Laura:) Perdona. No cal que ho miris més. (Pitja tecles per aturar la gravació. No se’n surt.) Mecàgon la puta… (Finalment apaga la pantalla i, emprenyada, surt del despatx.)
Pere i Ribó es miren Laura, que va fins a la pantalla de Garralda. Pere s’acosta a la noia.
PERE: Si vols la meva opinió… Jo crec que és un farol. No crec que això sigui una bomba.
Sona el telèfon de Garralda. Ribó l’agafa.
RIBÓ: Ribó… Sí, digues… D’acord… Sí… Sí… Gràcies, Carrasco. Ara li dic. (Penja.)
PERE: ¿Et sona alguna cosa? El que es veu, vull dir. El llit, la joguina aquesta…
LAURA: No, res.
PERE: Els d’informàtica diuen que ho trobarem. Segur.
LAURA: Són quarts d’onze. A aquesta hora no dorm mai.
PERE: Potser li han donat alguna cosa perquè dormi.
LAURA: ¿Una droga?
PERE: No, una cosa per dormir… Amb un nen tan petit… Un xarop d’aquests… Jo què sé…
Torna Garralda.
GARRALDA: D’aquí a tres minuts, reunió a la sala gran.
RIBÓ: Han trucat els artificiers.
GARRALDA: ¿Què?
RIBÓ: No poden assegurar res, però sembla… Vaja, que si la pasta és explosiu plàstic, pel que es veu en pantalla, la cosa té tots els cables que ha de tenir…
Sona el mòbil de Garralda. Mira qui és i l’agafa.
GARRALDA, a Laura: Perdona. (Al telèfon:) Claudi, ara no… Collons, a vegades sembles idiota… T’he dit que estava a l’armari de l’habitació del nen… No, no, no, tens raó, perdona, perdona… No és allà. És al safareig. En una bossa de paper. Perdona… No, no crec que vingui… No vindré. Adéu. (Desconecta el telèfon i el llança sobre la taula. Es mira Laura que continua amb la mirada fixa a la pantalla. A Pere discretament:) Emporta-te-la.
Pere va cap a Laura. Garralda s’ho repensa.
GARRALDA: No, espera un moment. (Va amb Laura, davant de la pantalla.) ¿Et sona alguna cosa? ¿La joguina, el cobrellit…?
LAURA: ¿És una bomba de debò?
GARRALDA: Ho sembla, però amb el que es veu no podem saber segur si és autèntica.
LAURA: ¿I si ho és?
GARRALDA: No és tan fàcil fer una bomba. No la pot fer qualsevol. Se n’ha de saber i es necessiten materials que no es compren al súper, precisament. Potser només sembla una bomba, però en realitat no ho és.
LAURA: Miri, s’ha tornat a moure.
GARRALDA: No sé si és bona idea que continuïs mirant… Potser seria millor que truquessis a la teva mare i…
LAURA: Mentre el meu fill sigui aquí, jo també.
GARRALDA: ¿Segur que no tens idea de per què l’han agafat a ell?
LAURA: No.
GARRALDA: El Carles Carreras aquest, ¿què?
LAURA: ¿El Carles?
GARRALDA: No, no pot ser. Sap que és el primer que miraríem. No perdem el temps amb ell. ¿Coneixes alguna persona àrab?
LAURA: ¿Àrab?
GARRALDA: Sí.
LAURA: No. Bé, sí, a l’escola hi van alguns nens àrabs. Algun cop he vist les seves mares…
GARRALDA: Però no les coneixes, no sou amigues.
LAURA: No, no hi he parlat mai.
GARRALDA: ¿I amb els nens?
LAURA: No, tampoc.
GARRALDA: Ens aniria bé que tornessis on eres abans. Ara tenim molta feina, aquí. El Pere t’hi acompanyarà. I pensa si se t’acut alguna cosa que ens pugui ajudar.
Garralda fa un gest a Pere, que s’endú Laura cap a fora. Surten.
RIBÓ: ¿Per què li ha preguntat això dels àrabs?
Garralda el fa esperar amb un gest. Va al seu telèfon i fa una trucada.
GARRALDA, al telèfon: Sóc la inspectora Garralda. Necessito que m’envieu un psicòleg forense. És per la mare d’un nen desaparegut… Ara. Aquí. A comissaria. Al meu despatx. Doncs ho esbrines. El vull ara i aquí. Sí, és pel cas de la web. Doncs no cal que digui res més. (Penja i es mira Ribó:) Ja sé que és com de bojos, però estava pensant… ¿i si són terroristes?
Ribó se la mira, incrèdul.
RIBÓ: ¿Quina mena d’objectiu terrorista pot ser aquest nen?
GARRALDA: Dels bons. No em puc imaginar una cosa més terrorífica que això que està passant. Transmès en directe a tot el món. Un nen cristià rebentant amb una bomba.
RIBÓ: Però ¿per què aquest nen? Lo lògic seria que fos el fill d’algú important…
GARRALDA: No, no, no, això era abans. Abans aquests cabrons buscaven polítics, policies, militars… L’ETA de tota la vida. Però ara tenim els terroristes moros integristes islamistes dels collons, que busquen precisament la gent normal, indefensa.
Mentre parlava Garralda, Pere ha tornat i ha sentit les últimes paraules.
PERE: ¿Em vols fer creure que això ho ha fet una terrorista islàmica disfressada de bruixa?
GARRALDA: ¿I jo què sé? ¿Per què no? S’ha posat una careta perquè no li veiem la cara. Potser era perquè… ¿Tens una idea millor?
PERE: No, però a veure, no és la manera habitual com surten aquesta gent… Van vestits sempre de guerrillers, amb passa-muntanyes…
GARRALDA: En aquest cas no hi ha res d’habitual.
RIBÓ: És un nen… occidental. Qui ho fa busca propaganda, que el vegin, és com aquests que assassinaven per Internet a la guerra d’Iraq. Pot ser. Lliga.
PERE: Però som a Barcelona, no a l’Iraq.
GARRALDA: I els dos-cents que van pelar als trens de Madrid, ¿on eren, a Bagdad?
PERE: D’acord, d’acord… Però si fossin terroristes islàmics ens dirien qui són. Demanarien alguna cosa. Que alliberéssim algú, que tanquéssim les bases americanes, que els deixéssim construir una mesquita al mig de la plaça de Catalunya, jo què sé… ¿Quin sentit té que facin això sense demanar res, sense reivindicar-ho?
GARRALDA: Lo de les torres bessones no ho va reivindicar ningú fins al cap d’un temps.
RIBÓ: I lo del tren de Madrid, tampoc, em sembla.
PERE: Sí, hi havia un vídeo, però els vam enxampar abans que ho reivindiquessin.
Un instant de silenci.
GARRALDA: Repeteixo. ¿Algú té una idea millor?
PERE: La reunió ja està gairebé muntada. Ara ho sabrem.
GARRALDA: Ribó, vés amb la noia aquesta d’informàtica, a veure com ho porta. Deixa-li clar que creiem que l’amenaça és seriosa, que poden ser terroristes, que es posi tot déu a buscar la web aquesta, que truqui a la guàrdia civil, als hackers aquests, a l’FBI dels collons, però que la trobin abans de mitja hora.
Pere està mirant la pantalla.
PERE: Vint-i-dos minuts.
Ribó surt.
GARRALDA: Vinga, Pere, anem a la reunió.
PERE: Faig una trucada i vinc.
Garralda se’l mira mig emprenyada, però s’estima més no dir res i surt.
Pere va a la seva taula i seu. Mira el rellotge, agafa el telèfon i fa una trucada.
PERE, al telèfon: Hola, guapíssima, sóc jo… Molt bé, ¿i tu?… Jo sí que et trobo a faltar… Escolta, ja sé que vaig dir de dinar junts, però em sembla que no podré… Tenim un embolic de ca l’ample, aquí i no… Si escoltes les notícies sabràs de què et parlo… Et truco més tard… Jo també… Jo també… Jo més. Adéu. Un petó. (Penja.)
Entra Laura, va cap a la pantalla i seu al davant de l’ordinador sense dir res.
PERE: Laura… ¿Que passa alguna cosa?
LAURA: La pantalla d’allà no es veu.
PERE: Vaja, ara mateix aviso…
LAURA: ¿Em puc quedar aquí?
PERE: Bé… Per mi sí, però la inspectora s’estima més que estiguis en un altre lloc.
LAURA: Però la pantalla no funciona.
PERE: Vine amb mi i mirem d’arreglar-ho. (S’aixeca i va cap a ella. Es posa al seu costat.) Tota la comissaria està treballant. I gent de fora… Tothom s’ha posat a fons en el cas. El trobarem.
Laura assenteix.
PERE: ¿M’acompanyes?
LAURA: ¿Puc trucar?
PERE: I tant. Tu mateixa. Marca la L1 o la L2.
LAURA: Gràcies.
Laura truca. Pere dubta sobre què fer. Decideix quedar-se al despatx. S’allunya de Laura. Torna a la seva taula, impacient.
LAURA, al telèfon: ¿Mama? Hola… Estic a comissaria… El Pol està bé… No, no l’han trobat encara, però el puc veure… Està dormint… És igual, mama, tampoc no ho entendries… El veig per una càmera de la policia… Escolta, no tens res per dinar… Hauries d’anar a comprar… Que ja t’ho explicaré… No, ara no puc. Adéu. (Laura penja. Torna a mirar la pantalla.) Vint.
PERE: ¿Perdó?
LAURA: Vint minuts.
Pere va fins la pantalla.
PERE: És un farol, segur.
Entra Ribó.
RIBÓ: Pere, tens feina.
PERE: ¿Què?
RIBÓ: Per no estar a la reunió. Aquests són els que tenim fitxats per delictes sexuals amb menors. Aquests d’aquí estan en llibertat. El València diu que comencis per aquests tres que hi ha marcats.
Pere fa un gest a Ribó indicant Laura.
PERE: Pensa una mica abans de parlar, Ribó…
Laura se’ls mira. Pere s’hi acosta.
PERE: Perdona, però crec que seria millor que busquéssim un ordinador en un altre despatx. Jo t’hi acompanyo.
Pere va amb Laura, l’agafa del braç i se l’endú. Surten. Ribó acaba de repassar la llista. Fa alguna anotació.
Sona el telèfon de Garralda. Ribó l’agafa.
RIBÓ, al telèfon: Ribó… ¿La seva mare?… Ara no hi és, està… Bé, està en un altre despatx… Sí, el seu nét està bé… Per la pantalla de l’ordinador. ¿Coneix Internet? Bé, doncs el veiem per Internet i està bé. No pateixi.
Pere torna a entrar.
PERE: ¿No havíem quedat que eren terroristes?
RIBÓ, al telèfon: Li dic que li truqui així que pugui. Adéu. (Penja.)
PERE: ¿I els terroristes?
RIBÓ: Hem obert vàries línies.
PERE: Ja. ¿I què voleu que faci amb aquesta llista?
RIBÓ: Trucar-los i si algun et sona estrany, hi enviarem un cotxe. (Se’n va altra vegada.)
Pere mou els braços, com dient «quins collons…»
PERE: Si em sona estrany… (Es mira la llista, s’encongeix d’espatlles i despenja el telèfon. Pensa uns instants i truca al primer nom de la llista.) ¿Genís Comadira?… Sergent Pere Puig, de la policia… Sí, m’espero… (…) ¿Genís Comadira? Hola, sóc Pere Puig, de la comissaria central, estem fent un control rutinari, ¿em podries contestar un parell de preguntes?… ¿On vas ser dissabte passat al matí?… ¿A la presó? ¿No havies sortit ja?… Una xerrada… Ja. ¿Fins quina hora va durar aquesta xerrada?… Entenc… No, res més, ja està… Fes bondat. (Penja.)
Entra Garralda.
GARRALDA: ¿Què fas?
PERE: Truco pederastes.
GARRALDA: Deixa-ho. ¿On és la mare?
PERE: Al despatx del Comas.
GARRALDA: Millor. (S’acosta a la pantalla i fa una mirada ràpida.)
PERE: ¿Passo de trucar-los?
GARRALDA: Sí.
Entra Anna.
ANNA: Escolti, en vint minuts és impossible. Encara que s’hi posés l’FBI sencer…
GARRALDA: ¿Què hi fas, aquí?
ANNA: Només vull que quedi clar que, amb el temps que tenim, no es pot…
GARRALDA: M’importa una merda que es pugui o no. Tu, fes que tot cristo es posi davant la pantalleta i busquin aquesta cabrona. ¿Ho has entès?
ANNA: Sí, però jo només vull que sàpiga com són les coses, perquè després…
GARRALDA: L’únic que vull saber és d’on cony surt la web aquesta. Fins que no m’ho puguis dir no m’emprenyis.
Anna fa mitja volta i se’n va, emprenyada.
GARRALDA: ¿Ha vingut el psicòleg?
PERE: Que jo sàpiga… no.
GARRALDA: Quins collons…
PERE: ¿I la reunió?
GARRALDA: Estan repartint feina. El Ribó se’n cuida. Tu i jo ens hauríem de dedicar a posar el cap en ordre. (Va fins a la pantalla i l’assenyala.) Hem de pensar com ella. (Es fixa en el rellotge.) Quina merda… No queda temps per res… (Va amb Pere.) Hem d’entendre per què ho fa. Hem d’entendre la seva lògica. Això és el primer. La comissaria en ple s’està movent en quinze direccions diferents, però ningú no sap on va. I això és el que aquesta tia vol. Vol que no pensem. Tu i jo ens quedarem aquí i, abans de moure’ns, decidirem cap a on anem. ¿Et sembla bé?
PERE: Sí, sí. El Ribó m’ha donat aquesta llista de…
GARRALDA: Això no és sexual. Tothom pensa que l’opció del terrorisme és la més creïble. Estan trucant als serveis d’intel·ligència i treballaran per aquesta banda. Perfecte, que ho facin els que en saben. Jo no tinc ni idea de terroristes, però, si vols que et sigui sincera, ara ja no ho veig tan clar. Sí, ja sé que ha estat idea meva, però el muntatge aquest és com… sofisticat. S’ha de muntar la pàgina web, la càmera, segrestar el nen, l’explosiu…
PERE: Si fossin terroristes li tallarien el coll i a prendre pel sac.
GARRALDA: Això és el que vull dir; però tampoc crec que sigui res personal. Han agafat aquest nen com podien haver-ne agafat qualsevol altre. La mare treballa al Corte Inglés, no té cap connexió amb res… Jo crec que van anar al parc i van agafar el primer nano que van veure. Pensem en això com a punt de partida. Pensem que és casual.
PERE: D’acord. Però segur que, com a mínim, han triat un tipus de nen. Un nen petit, tres anys, blanc, d’un barri en concret… Segur que buscaven un tipus de nen. ¿Per què volen un nen així?
GARRALDA: No em quadra… No em quadra… ¿Saps què penso? Que això és cosa d’un sonat, d’una sonada, vaja. I no una de sola, perquè això és molt complicat per una de sola. Han de ser una colla. Una colla de sonats.
PERE: Si són sonats, llavors ja no podem fer servir el sentit comú.
GARRALDA: El nostre no, hem de fer servir el seu. Per ells, això té sentit. Amb això aconsegueixen alguna cosa.
PERE: Una secta.
GARRALDA: Per exemple. Sí. Això mateix. Una secta. Una secta… que vulgui fer un sacrifici ritual… Això sembla… Sembla una mena de sacrifici… Una cosa religiosa. Un nen innocent immolat… ¿Qui en sap més, d’això de sectes?
PERE: Hi ha un tio a la central de Girona que s’hi ha dedicat molt. Ha escrit un llibre i tot. Ara no em surt el nom.
GARRALDA: ¿Però policia?
PERE: Sí, sí. Policia.
GARRALDA: ¿De Girona? No em sona.
PERE: ¿Truco?
GARRALDA: Truca.
Pere agafa una guia de la seva taula i busca un telèfon.
PERE: Es diu… Hòstia, no em surt… Com Pujals… Però no és Pujals.
GARRALDA: Això de les sectes m’agrada. Això és cosa de sonats. Hem de buscar sonats.
PERE: Trucaré a Girona.
Pere marca un número.
GARRALDA: Pensa que ho volen fer amb un explosiu, amb una bomba… ¿Per què amb una bomba?… Tu parla amb aquest. Jo faré que s’hi posi algú altre des d’aquí.
Garralda surt.
PERE: Hola, sóc Pere Puig, de Via Laietana, de Barcelona, mira, sé que hi ha algú d’aquí a Girona que va fer un llibre de sectes, però no em surt el nom… Això, Carles Montalt. ¿Em pots passar amb ell?… ¿Tens el telèfon de casa seva?… Què collons número privat… Que això és feina, nena, que no vull quedar amb ell per fer-li una mamada… Doncs pregunta. (Espera uns segons.) Sí. Apunto. (Apunta en un paper.) Gràcies. (Penja. Torna a trucar.) Carles Montalt, sisplau… Pere Puig. Sóc company seu. De Barcelona.
Entra Ribó.
RIBÓ: Escolta, bona idea això de les sectes. Jo conec un paio, un periodista, que ho sap tot, de sectes. Tinc el telèfon aquí, em sembla. (Va a la seva taula i busca entre els papers.)
PERE: ¿Carles Montalt?… Hola, mira sóc Pere Puig, de Barcelona, de Via Laietana. Et truco a veure si ens pots donar un cop de mà en un cas. ¿Has sentit això del nen d’Internet?… Bé, doncs han segrestat un nen i l’han posat en una pàgina d’Internet. Sembla que el volen pelar i que ho vegi tot déu…
Ribó ja ha trobat el telèfon i està trucant.
PERE: Sí, molt fort. Bé, per aquí pensàvem si podia ser una secta i com que tu en saps, del tema, doncs no sé, mira-t’ho, a veure si se t’acut alguna cosa… Algun grup de xalats d’aquests que pugui fer un sacrifici d’un nen o…
RIBÓ, al telèfon: ¿Quique Rodríguez?… Sóc Ribó, de la central… Molt bé, ¿i tu?
PERE: Et dono l’adreça d’Internet, t’ho mires i ens dius alguna cosa. Apunta. E, i, d…
RIBÓ: ¿Has sentit això del nen segrestat?… Sí, és molt fort.
PERE: y, b, a, b…
RIBÓ: Aquí pensàvem si podia ser alguna secta…
PERE: r, u, o, y, k, o, o, l. És en anglès i al revés. Look your baby die.
RIBÓ: Una que faci sacrificis de nens… Jo què sé, digue-m’ho tu.
PERE: Sí, és molt bèstia. Mira-t’ho i a veure si se t’acut alguna cosa. (Penja.)
Ribó continua parlant mentre torna Garralda.
RIBÓ: No em diguis que moltes sectes diuen que fan sacrificis rituals perquè això no em serveix de res… ¿Per què haurien de voler fer-ho en públic, amb un explosiu, amb un compte enrere i que ho veiés tothom?…
GARRALDA: ¿Has parlat amb aquest de Girona?
PERE: Sí, no sabia res del cas. Ara s’ho mira.
GARRALDA: ¿Aquest amb qui parla?
PERE: Amb un periodista especialista en sectes.
RIBÓ: Pensa-hi una mica i si tens alguna cosa amb cara i ulls em truques.
Entra Anna.
ANNA: El domini es va comprar fa dues setmanes amb nom fals i una targeta robada.
RIBÓ: Et dono el mòbil. 6, 53, 18, 48, 59.
ANNA: Tinc les dades, per si volen comprovar alguna cosa. El robatori de la targeta es va denunciar l’endemà.
Ribó penja.
GARRALDA: Pere, passa això a algú, que comprovin qui és aquest paio que ho va denunciar.
Pere agafa els papers a Anna.
ANNA: Amb les dades del titular de la pàgina que no s’hi matin, són falses, no existeixen. Ho hem mirat.
Pere assenteix i surt.
GARRALDA: ¿Què, com ho porteu?
ANNA: Hi treballa un munt de gent. Caurà, però trigarem molt més que no… (Assenyala la pantalla.) Si això ha de petar quan acabi el compte enrere, no serem els informàtics, els que ho impedirem. No tenim prou temps per trobar-lo. Té salts en diferents servidors… Necessitem més temps. (Surt.)
GARRALDA: Ho hem de resoldre nosaltres. Va, que ja hem agafat empenta… Més coses. Això de les sectes ja ho tenim.
RIBÓ: Ara potser dic una bestiesa.
GARRALDA: És igual.
RIBÓ: ¿Com sabem que això és veritat?
GARRALDA: ¿El què?
RIBÓ: Tot plegat. L’únic que veiem és una pantalla. Una imatge.
GARRALDA: ¿I què?
RIBÓ: Que sembla… No sé com dir-ho… Sembla mentida.
GARRALDA: Sí, sembla mentida, però és veritat.
RIBÓ: Ja sé que el nen és el nen, que la mare l’ha identificat i que la tele és la tele, però… Només és una imatge. En el fons no tenim res… real, tangible…
GARRALDA: Hòstia, Ribó, no em filosofis ara. D’acord, potser tot és mentida, potser la mare no ha perdut el nen, potser jo no sóc policia i això que veiem a la pantalla són dibuixos animats. ¿Qui ho sap? El món és molt complicat, però ara intentem resoldre el cas. No podem anar a la mare i dir-li que tranquil·la, que només és una imatge. ¿D’acord?
RIBÓ: D’acord.
GARRALDA: Hem quedat que era cosa de sonats, ¿no? Va, ajuda’m.
RIBÓ: Sonats i per Internet. Si fan servir Internet deu ser per alguna cosa.
GARRALDA: Perquè els vegin.
RIBÓ: Però potser no només per això… Ara m’ha vingut al cap…
GARRALDA: Filosofia, no, sisplau.
RIBÓ: No, no, estic pensant com si tot fos real.
GARRALDA: Gràcies.
RIBÓ: Quan hi va haver aquella història dels jocs de rol, aquell crio que se’n va carregar un parell. Vaig llegir que es posaven en contacte per Internet i que jugaven partides per ordinador, també.
GARRALDA: No està mal vist. El segrest del nen podria ser una prova, podria formar part d’un joc d’aquests.
RIBÓ: Això és el que dic.
GARRALDA: Una partida per Internet… ¿Qui en pot saber, d’això?
RIBÓ: Ni idea.
Sona el mòbil de Ribó. Se’l mira.
RIBÓ: És el Rodríguez, el de les sectes.
Garralda li fa un gest perquè contesti.
RIBÓ, al telèfon: Sí, digues… Si, va… ¿Què cony em dius ara dels asteques? No em vinguis amb històries… Sí… Sí… ¿I qui pot fer un ritual satànic d’aquests?… Si no ho saps, ¿per què em truques?… Perdona, estic nerviós… ¿Alguna cosa més?… ¿Falses adopcions? Sí, digues… (Pren notes.) ¿Com?… Hermanos de Changó… ¿Tens el nom d’algú concret? Si no pots revelar les teves fonts, per mi te’n pots anar a prendre pel cul.
GARRALDA: Penja’l, penja’l. No perdem el temps.
Ribó penja.
RIBÓ: Diu que fa un parell d’anys hi va haver rumors d’adopcions il·legals fetes per gent de sectes satàniques i que després feien rituals amb els nens. No sé què d’hermanos de Changó. Però no tenia el nom de ningú.
GARRALDA: ¿I aquests hermanos de Changó, què són, cristians, musulmans, budistes…?
RIBÓ: No sé. Si són satànics deuen ser cristians. Si creuen en el dimoni, creuen en Déu també, ¿oi?
GARRALDA: Ni puta idea. ¿Què estàvem dient abans?
RIBÓ: Els jocs de rol, Internet…
GARRALDA: Això… Aquí hi ha alguna cosa… Hi ha alguna cosa que se’ns ha passat…
RIBÓ: La noia d’informàtica. Potser ella en sap, d’això. Fa tota la pinta. Li pregunto. (Agafa el telèfon i marca.)
GARRALDA: Espera un moment. Penja. Tinc una…
Ribó penja. Garralda es pica el cap amb la mà.
GARRALDA: ¿M’ho has dit tu que havien trucat uns hackers o no sé què per ajudar?
RIBÓ: No, jo no.
GARRALDA: Deu haver estat el Pere. ¿On és?
RIBÓ: Ha anat a mirar lo de la targeta de crèdit. ¿Vaig a buscar-lo?
GARRALDA: No encara… Estava pensant… Tot això té un punt exhibicionista, ¿estem d’acord? Estava pensant… En aquest tipus de casos segur que tenen la temptació de… El piròman que ajuda a apagar el foc. ¿Saps què vull dir?
RIBÓ: Com aquells que es carreguen la dona, l’enterren i després organitzen la recerca.
GARRALDA: Aquests hackers han trucat massa ràpid. Com si estiguessin esperant per fer-ho.
Torna Pere.
PERE: Ja estan buscant el paio de la targeta. Les trucades a les ràdios s’han fet amb un mòbil. Ho estan comprovant, però em jugaria mig sou que el mòbil també és robat.
GARRALDA: Pere, aquells hackers que han trucat per ajudar… ¿Te’n recordes?
PERE: Sí.
GARRALDA: ¿No trobes que han anat molt de pressa?
PERE: De fet… Potser sí. No devia fer ni cinc minuts que ho havien dit per la ràdio…
RIBÓ: Aquests que es passen el dia davant la pantalleta estan mig xiulats, fan jocs de rol i es disfressen i es reuneixen amb els ordinadors en macrofestes… És un perfil de sonat que lligaria.
PERE: No entenc res.
RIBÓ: El piròman que ajuda a apagar el foc.
GARRALDA: ¿Podem ajudar-los, senyors policies tontos del cul…?
PERE: Hòstia…
GARRALDA: Vés a parlar amb la informàtica, que et digui qui són aquests que s’han ofert a ajudar. A veure què pots esbrinar-ne.
Pere torna a sortir.
GARRALDA: No hi ha temps… No hi ha temps… ¿Per què no hi ha temps? En això no hi hem pensat prou. El temps. No ens han donat temps de res.
RIBÓ: ¿Què li passa, al temps?
GARRALDA: Trenta minuts. ¿Per què trenta? I només ens en queden… dotze… Si el que volen és que la gent els vegi donarien més temps. Trenta minuts és una merda. Si saben el que costa localitzar l’origen, llavors quin sentit té donar tan poc temps… Vull dir que en saben, d’això d’Internet, que saben més o menys el que trigarem a trobar-los… Està clar que volen que la gent ho vegi. Han trucat a les ràdios. Si donessin, jo què sé, deu hores, un dia… Mig món es connectaria per veure-ho. Es farien famosos. ¿Per què només trenta minuts?
RIBÓ: Hi va haver el cas aquell del que va segrestar la ETA. Ells van donar…
GARRALDA: El Blanco. Sí, senyor. Dos dies. Dos dies i el van pelar. Però dos dies és un termini com déu mana, trenta minuts és una misèria…
RIBÓ: I allà, a més, hi havia una reivindicació. Aquí, pel que sembla, l’únic que volen és que la gent es connecti i ho vegi, que la gent vegi com maten un nen de tres anys…
GARRALDA: Fixa’t que la dona ha posat la bomba just després que ho diguessin per la ràdio, un minut o dos després, ha esperat a saber que ja era públic, però no ha esperat un temps prudencial perquè la gent tingués temps de connectar-se i la veiés… Jo, si hagués volgut que em veiessin, hauria esperat una mica més, hauria donat temps perquè la notícia corregués i tothom mirés la web i ho veiés en directe…
RIBÓ: Nosaltres l’hem vista.
GARRALDA: És clar. Perquè nosaltres som la policia, nosaltres estàvem alerta.
RIBÓ: Si és un joc, mentre ho vegin els que hi juguen ja n’hi ha prou.
GARRALDA: Llavors no caldria trucar a les ràdios.
RIBÓ: Potser el que volen és que també ho veiem nosaltres, la policia.
GARRALDA: ¿Nosaltres? ¿Per què?
RIBÓ: No ho sé. Juguen amb nosaltres… Els policies tontos del cul…
GARRALDA: ¿Vols dir?… Aaaah, estem fent l’idiota. No tenim res. No sabem una merda.
RIBÓ: Sembla que s’estiguin fotent de nosaltres. Estan a punt de cometre un assassinat en directe, un assassinat que veurà tothom i nosaltres no hi podem fer res. Ens estan deixant com uns gilipolles. Potser és això el que volen.
GARRALDA: Per deixar la policia com uns gilipolles no cal matar una criatura.
Torna Pere.
PERE: No sap qui eren. Els ha donat les gràcies i els ha engegat. Els ha dit que la policia ja s’apanya sola.
GARRALDA: Merda.
RIBÓ: A centraleta deuen tenir la trucada. Podem saber el número.
GARRALDA: Mira-ho.
Ribó surt.
GARRALDA: La gent que està investigant el tema dels terroristes, ¿què?
PERE: Acabo de passar-hi. Encara no tenen res.
Garralda torna a la pantalla.
GARRALDA: El temps… Segur que ja hi ha un munt de gent que ho està gravant i s’ho passaran els uns als altres per Internet. Ho veurà tothom igualment. Només necessiten que ho sàpiguen uns quants…
Sona el telèfon. Pere l’agafa.
PERE: Pere Puig… Ara li passo. (A Garralda:) El comissari.
Garralda agafa el telèfon.
GARRALDA: Garralda… Poca cosa. Tenim idees però no tenim temps. La meva opinió és que és molt difícil que descobrim res útil abans del termini… És clar que continuarem treballant. No ens n’anirem a fer una paelleta… No, no, perdoni’m vostè. (Penja.) «Heu de continuar treballant», em diu… No, marxarem cap a casa. No et fot…
PERE: Encara que ens diguessin l’adreça on està el nen ara mateix, només hi podríem arribar si fos aquí al costat…
GARRALDA: No ho entenc. I segur que hi ha alguna cosa que… Segur que ho tenim davant dels morros i no ho sabem veure… El nom… Això de lookyourbabydie…
PERE: En anglès. L’anglès és l’idioma d’Internet…
Sona el telèfon de Garralda. Pere l’agafa.
PERE, al telèfon: Pere Puig… Sí… Sí… Un moment. (A Garralda:) Tenen una trucada d’una dona. Diu que fa una hora que té un nen plorant al pis del costat i que al pis del costat no hi viu cap nen. Que si volem que ens la passi.
GARRALDA: ¿Tu el veus plorar, aquest nen? ¡Està clapant!
PERE, al telèfon: No la volem, passa-la a algú altre. (Penja.)
GARRALDA: Això és la cosa més macabra… Ja hi deu haver la tira de gent connectada, mirant… És un crio, com a mínim hauríem d’impedir que la gent ho veiés com si fos un espectacle. ¿Quina extensió té, la informàtica?
PERE: Catorze dotze.
Garralda truca.
GARRALDA, a Pere: ¿Com es diu?
PERE: Anna.
GARRALDA, al telèfon: ¿Anna?… Sóc Garralda… ¿Hi hauria alguna manera de tallar l’emissió d’aquesta web? Perquè la gent no ho veiés… No, no, sense ordre judicial ni hòsties. Tancar-la ara i a prendre pel cul. Sí… Sí… Ja… Tens raó. Tens raó. No he dit res. (Penja.) Diu que amb una mica de temps es podria fer enviant no sé què m’ha dit. Un atac o jo què sé, però que trigarien i que si tallem l’emissió ells no podran treballar. O sigui que no. (Mira la pantalla.) ¿T’adones del problema que tenim?
PERE: Ja no ho sé.
GARRALDA: El problema que tenim és que hi ha massa sospitosos. Comencem a fer la llista i no acabem: terroristes islàmics, pederastes, sectes satàniques, mares boges, hackers, hermanos de Changó que juguen al rol dels collons… Sonats. Vivim envoltats de sonats. Hi ha més sonats que gent normal. Això és un fotut carnaval de sonats. Són tants que potser els normals són ells i els sonats som nosaltres. N’hi ha per cagar-s’hi. Vivim en un món on, una bestiesa com aquesta, la pot haver fet gairebé qualsevol… (Torna a la pantalla.) Això s’acaba. No queda res… ¿La mare del nen està sola?
PERE: Suposo. Sola l’he deixat.
GARRALDA: No hauria d’estar sola. Truca a veure què passa amb el psicòleg. Tenen uns collons… Mira, no. ¿Saps què? Que li donin pel cul, al psicòleg. Vaig amb ella. Em sembla que l’únic positiu que podem fer ara és fer-li companyia. Si això ha de petar, ja no ho podem evitar. Ja tindrem temps d’enxampar-los, passi el que passi. Seré allà.
Quan Garralda és a punt de sortir, entra Laura.
LAURA: Perdonin, em sembla que m’he recordat d’una cosa.
GARRALDA: Laura, ara venia amb tu… Vine, sisplau, seu. Digues.
LAURA: És per allò que m’ha dit abans de les mares boges. Jo en vaig conèixer una.
GARRALDA: Què dius…
Laura va al monitor i parla mentre no deixa de mirar la pantalla. Parla una mica atabalada.
LAURA: No va segrestar cap nen, que jo sàpiga, però deia que li havien pres dos nens. Ningú no els havia vist mai, aquests dos nens, i hi havia qui pensava que s’ho inventava. Vivia al poble, a Sort. La Tona, li deien. Fa molts anys que no en sé res, per això no hi he pensat abans però, donant voltes, m’ha vingut al cap, i com que m’ha dit que li digués qualsevol cosa que se m’acudís…
GARRALDA: És clar… Has fet molt ben fet.
LAURA: Quan era petita, quan me la trobava pel carrer sempre em preguntava si havia vist els seus nens. Bé, m’ho preguntava a mi i a tothom. Si vol puc trucar a la meva mare i preguntar-l’hi. Segur que ella en sap alguna cosa més.
Garralda pensa uns segons.
GARRALDA: Sí, i tant. Truca, truca.
LAURA: Aquesta dona ja era gran quan… Ara deu tenir, jo què sé, setanta o més…
Laura es mira Garralda.
LAURA: És una bestiesa, ¿oi?
GARRALDA: No, no… Mai se sap… És curiós que hagis conegut… Però no crec que una dona que ara deu tenir setanta anys hagi fet això.
LAURA: No, és clar. Però m’han deixat sola, en aquell despatx i…
GARRALDA: Perdona, el psicòleg ja hauria d’haver arribat. (A Pere:) ¿Heu trucat?
Pere fa el gest d’anar al telèfon.
LAURA: No, és igual. Estic acostumada. A estar sola, vull dir… Mirin. El temps s’acaba.
GARRALDA: Truca, sisplau.
Pere agafa el telèfon i truca.
GARRALDA: Tenim a tothom mobilitzat. Estem fent tot el que és humanament possible.
LAURA: És clar, és clar…
GARRALDA: Ja sé que són frases fetes, però és la veritat, t’ho asseguro.
Entra Ribó.
PERE, al telèfon: Sóc Pere Puig. Hem demanat un psicòleg i no en sabem res, encara… A tu potser no te l’hem demanat, però l’hem demanat. Mira-ho i que vingui. Ara. Al despatx de la inspectora Garralda. (Penja.)
RIBÓ: Tinc el telèfon. El dels hackers.
Garralda mira la pantalla.
GARRALDA: No hi ha temps de res… Truca’ls… No, ja truco jo. (Li agafa el paper a Ribó i va cap al telèfon. Truca.)
LAURA: En una pel·li vaig veure una dona que li acabaven de dir que el seu fill havia mort a la guerra. Llavors, ella es donava cops de cap contra la paret.
GARRALDA, al telèfon: Hola, sóc la inspectora Garralda, de la comissaria central. Fa una estona algú ha trucat des d’aquest telèfon oferint-se per ajudar-nos en el cas… ¿Has estat tu?… ¿Quants anys tens?… Bé, mira, hem pensat que seria bo tenir qualsevol ajuda possible. ¿Què pots fer per nosaltres?
LAURA: ¿Què fas si se’t mor un fill?
RIBÓ: No ho sé.