Carnaval
Pòrtic
Página 3 de 10
P
Ò
R
T
I
C
Quan Jordi Galceran em va començar a explicar l’argument de la comèdia que estava escrivint just després d’estrenar
El mètode Grönholm, el gran fenomen teatral que encara ressona pels escenaris de mig món, em va seduir de seguida pel gènere que tractava: el del thriller policíac. Un gènere molt estès en narrativa i cinema, però pràcticament inexistent en els escenaris teatrals. No és un gènere fàcil, però a Galceran li agraden els reptes. Quan vaig rebre el text, el vaig llegir d’una tirada; no podia parar de fer-ho; el vaig
devorar en un tres i no res, tal com acostuma a passar en la lectura d’una bona novel·la d’intriga. Les virtuts d’aquest text electritzant són moltes: la primera, el repte de fer una obra
en temps real, un temps compartit (i
patit) minut a minut, segon a segon, per personatges i espectadors (amb
compte enrere inclòs). La segona, la reflexió que s’amaga sota la tensa peripècia policíaca a la qual assistim: un retrat de l’horror quotidià, del mal en estat pur, i una infructuosa i angoixant recerca de l’origen d’aquest mal. «Vivim en un món on, una bestiesa com aquesta, la pot haver fet gairebé qualsevol», diu la inspectora Garralda en un moment de desesperació. La tercera, i no menys important, l’extraordinària habilitat del text per fer que actors i espectadors viatgin per una mena de muntanya russa d’emocions intenses que donen sentit al fet teatral: l’obra no deixa de ser un exercici de funambulisme sobre la mateixa teatralitat, en què l’autor s’ha proposat desafiar l’espectador, fer-lo vibrar, sofrir, sentir i, a més, plantejar reptes a la seva intel·ligència i a la seva sensibilitat. Què més es pot demanar?
SERGI BELBEL