Carnaval
Acte únic
Pàgina 6 de 10
Laura ensenya la pantalla a Garralda, que s’apunta el número.
GARRALDA: ¿Algú més que et soni que s’ha apropat a tu, últimament, que t’hagi preguntat pel nen?
LAURA: Fa unes setmanes… Li vaig ensenyar la foto a una amiga del col·le, que ens vam trobar al carrer… Però ja deu fer més d’un mes.
GARRALDA: ¿Com es diu?
LAURA: Maite Vives.
GARRALDA: ¿Tens telèfon o adreça?
LAURA: Aquí no, ho hauria de mirar a casa.
GARRALDA: Doncs quan arribis ho mires i em truques.
LAURA: D’acord.
GARRALDA: Anem molt bé. Tot això pot ser molt útil.
LAURA: La Maite Vives també té un fill.
GARRALDA: Ja… Però mai se sap, potser ella li va parlar a algú altre del teu nen… Per alguna banda hem de començar a buscar. Ens estàs ajudant molt. Va, més coses.
LAURA: No sé…
GARRALDA: ¿T’has trobat amb algú quan anaves amb el nen? Més d’una vegada, vull dir.
Laura pensa i fa que no amb el cap.
GARRALDA: I al parc… ¿T’has fixat en algú que jugués amb el teu fill, algú que hi anés sense nens?
LAURA: Hi ha un grup de xavals, de quinze o setze anys que sempre hi és.
GARRALDA: Ja hem parlat amb ells. Algú més gran. Una persona de trenta-cinc, quaranta anys…
LAURA: No ho sé… No. ¿Té fills, vostè?
GARRALDA: Sí, dos nens. Un de deu i un altre de quatre.
LAURA: El de la disfressa.
GARRALDA: Sí.
(Hi ha un parell de segons de silenci.) Et prometo que farem tot el que puguem per trobar el teu fill.
LAURA: Si no el troben, jo…
GARRALDA: Ja ho sé.
LAURA: El Pol també havia d’anar disfressat a l’escola, avui. Anava de dimoni.
GARRALDA: El meu de policia. Però el meu marit se n’ha oblidat. Sempre deixo les coses que necessiten sobre la taula abans d’anar a dormir, perquè jo surto de casa més d’hora…
Laura és a punt de tornar plorar.
GARRALDA: Si tens ganes de plorar, plora.
Laura es posa a plorar.
Garralda intenta contenir-se però no ho pot evitar. De mica en mica, les llàgrimes també li volen pujar als ulls.
GARRALDA: Em sap tan de greu…
(S’acosta a Laura i l’abraça.)
Entra Pere amb Ribó, un home d’uns cinquanta-vuit anys. Semblen atabalats.
RIBÓ: Inspectora…
Garralda s’aixeca, eixugant-se les llàgrimes.
GARRALDA: ¿Sí? ¿Què passa?
RIBÓ: Hauríem de parlar amb vostè un moment.
GARRALDA: ¿No veieu que estic…?
PERE: Sí, ja ho veiem.
GARRALDA: ¿Què passa?
RIBÓ: ¿Pot sortir un moment?
GARRALDA,
a Laura: Perdona.
Garralda, Pere i Ribó surten de la sala.
Laura es queda sola. S’eixuga els mocs i les llàgrimes. Va fins la paret i es dedica a mirar les fotos de persones desaparegudes penjades als suros. N’hi ha moltes.
Sona el telèfon de Garralda. Laura se’l mira però no l’agafa. Sembla que vulgui sortir per avisar, però s’ho repensa i no ho fa.
El telèfon deixa de sonar.
Ara comença a sonar el telèfon de la taula de Pere. Finalment, Laura l’agafa.
LAURA: ¿Sí?… Perdoni, però no hi ha ningú. Han sortit un moment… De res.
(Penja.)
Ara sona el telèfon de la taula de Ribó.
Laura s’hi acosta, alhora que entra Ribó.
RIBÓ: Perdoni, ja l’agafo.
Laura s’aparta de la taula.
RIBÓ,
al telèfon: Ribó… Digui’m… Li estem explicant ara mateix a la inspectora Garralda… De seguida… Li dic que pugi a veure’l. Ara mateix.
(Penja.)
Garralda i Pere entren.
GARRALDA: Perdona, Laura.
(Garralda aparta la Laura, va a la seva taula. Tecleja a l’ordinador, mirant-se un paperet que du a la mà.)
Nota important: la imatge de la pantalla de l’ordinador mai, en cap moment, ha de ser visible per a l’espectador.
GARRALDA: e… i… dyba… Collons… ¿Sabeu si vol dir alguna cosa, això?
PERE: Ni puta idea.
Després de teclejar-ho tot, s’atura i mira la pantalla sense creure el que està veient.
GARRALDA: Mecàgon la mare que els va parir… ¿Els heu dit als de la ràdio que no obrin la boca?
PERE: Ens ho han promès.
RIBÓ: El comissari vol parlar amb tu.
GARRALDA: Després. Fes venir algú de delictes informàtics. Ara.
Ribó surt.
PERE: ¿Què fem?
GARRALDA: I jo què sé. Això és…
LAURA: ¿Què passa?
Garralda va fins on és Laura.
GARRALDA: Seu.
Laura seu.
GARRALDA: Es veu que algú ha trucat a una emissora de ràdio…
(Es tomba cap a Pere:) ¿Home o dona?
PERE: Diuen que era una veu de dona.
Garralda torna amb Laura.
GARRALDA: Millor. Els ha dit que si volien veure el nen desaparegut al parc que es connectessin a una web, i els ha donat una adreça informàtica. En aquesta web, quan t’hi connectes, que és el que jo he fet ara, s’hi veu un nen. Em sembla que aquest nen és el Pol. El teu fill.
LAURA: ¿El què…?
GARRALDA: Tranquil·la. Ara vull que vagis a la meva taula, miris la pantalla i em diguis si és o no és el Pol. ¿D’acord?
Laura va fins a la taula de Garralda i mira la pantalla de l’ordinador.
En veure-la es tapa la boca amb les mans.
GARRALDA: ¿És el Pol?
Laura fa que sí amb el cap.
Sona el telèfon de Garralda. Garralda fa un gest a Pere, que l’agafa.
PERE,
al telèfon: ¿Sí?… Ara no s’hi pot posar, està ocupada…
GARRALDA: ¿N’estàs segura, que és ell?
LAURA: No es mou…
PERE,
al telèfon: ¿Qui us ha trucat?… Merda… Demaneu-los que no ho difonguin, que hi estem treballant… Doncs els heu de convèncer… D’acord, d’acord. Ara hi parlo.
(Penja i va cap a la pantalla.) Eren els de premsa. Es veu que la mateixa dona ha trucat a tres o quatre ràdios. Intentaran parar-los, però creuen que d’aquí a no res ho sabrà tot déu.
GARRALDA: No entenc res…
LAURA: No es mou…
GARRALDA: Potser és una imatge fixa…
PERE: No, la joguina aquesta que hi ha penjada es mou. Mira.
GARRALDA: No se li veu cap… Sembla que està bé. ¡Mira! ¡S’ha mogut! ¡El nen s’ha mogut!
LAURA: ¡S’ha mogut!
GARRALDA: Sembla que estigui dormint. Està bé.
LAURA: S’ha mogut.
GARRALDA: Sí.
LAURA: Està dormint…
GARRALDA: Segur que sí. Ara, Laura, el millor seria que…
Laura no deixa de mirar la pantalla.
LAURA: ¿Què està passant?
GARRALDA: No ho sé, però ho esbrinarem, i ràpid. T’ho asseguro.
(A Pere:) Que els de telefònica ens diguin des d’on s’han fet les trucades a les ràdios.
PERE: Ara ho faig mirar.
LAURA: ¿Però… per què està aquí, el Pol?
Pere va per sortir.
GARRALDA,
a Pere: Espera un moment.
(A Laura:) No ho sé. No ho entenc. ¿Tu ho entens?
LAURA: No.
GARRALDA: ¿Segur?
LAURA: ¿Què passa?
GARRALDA: Després vull tornar a parlar amb tu, però ara el millor és que ens deixis treballar.
LAURA: No, jo no me’n vaig d’aquí. El vull veure.
Sona el telèfon de Garralda. Laura continua amb la mirada fixa a la pantalla.
GARRALDA: El Pere et portarà a un altre ordinador, a un lloc tranquil, perquè el vegis, no vull que marxis de comissaria. Hauré de tornar a parlar amb tu.
LAURA: ¿Què passa?
PERE: Vine amb mi.
Garralda agafa el telèfon.
GARRALDA: Garralda… No, em sap greu, no puc dir-li res, s’haurà de posar en contacte amb el servei de premsa.
Laura i Pere surten.
Garralda penja i torna a despenjar. Marca una extensió.
GARRALDA: Sóc la inspectora Garralda. M’acabeu de passar un periodista… M’importa una merda el que us hagi dit. Feu el favor de fer bé la vostra feina, collons…
(Penja i torna a marcar una extensió.) Garralda… Passa’m la Carme… Carme. A veure. Això del nen desaparegut… Vull una llista de totes les emissores on han trucat i que parleu amb els directors, que no difonguin res, ni el nom de la pàgina ni res… ¿I qui ho ha de fer, si no? ¿Vosaltres sou l’oficina de premsa dels collons, no?… ¿Ho has entès?… A veure si és veritat.
(Penja. El telèfon torna a sonar immediatament. Despenja.) Garralda… Sí, senyor… Ara ens hi posem… Encara no ho sé… Ja he fet cridar els de delictes informàtics… A la que sàpiga alguna cosa, l’hi diré.
(Penja.)
Immediatament torna a sonar el telèfon. Penja i despenja. I pitja un botó per desconnectar-lo.
Un segon després sona el telèfon de la taula de Ribó. Garralda el desconnecta.
Ara sona el de Pere. Garralda, emprenyada, també el desconnecta.
Silenci.
Garralda va fins la pantalla de l’ordinador i l’observa.
GARRALDA: N’hi ha per cagar-s’hi…
Entra Ribó. Garralda aixeca el cap i se’l mira.
GARRALDA: ¿On collons està l’informàtic?
Entra Anna, la informàtica, una noia d’uns 27 anys.
ANNA: Sóc jo.
RIBÓ: Només hi és ella, avui.
GARRALDA: Vine. Mira això.
Anna va al costat de Garralda i mira la pantalla.
ANNA: ¿Què?
GARRALDA: ¿Què és això?
ANNA: Un nen en un llit.
Garralda, a Ribó: ¿Que no li has explicat?
RIBÓ: No.
GARRALDA: Collons…
RIBÓ: Jo què sabia el que li volia dir…
GARRALDA: Aquest nen va desaparèixer abans d’ahir. Avui han trucat a la ràdio donant el nom d’una pàgina web. És aquesta.
ANNA: ¿I aquest és el nen?
GARRALDA: Sí.
ANNA: Sembla… És una transmissió d’una webcam…
Anna seu davant de l’ordinador i agafa el ratolí.
GARRALDA: ¿Podem saber d’on surt, això?
ANNA: Sí, cap problema. A veure si té so…
GARRALDA: ¿Què vol dir, cap problema?
ANNA: No, no té so.
GARRALDA: ¿Què vol dir, cap problema?
ANNA: Que podem saber des d’on es connecta a la xarxa. Ho fem cada dia.
GARRALDA: ¿Així de fàcil?
ANNA: Podem trigar una mica més o una mica menys, depèn de les molèsties que s’hagi pres, però trobarem l’origen. Segur.
GARRALDA: ¿Quant trigareu?
ANNA: No ho sé, encara no li puc dir… La setmana passada, amb mitja hora vam aconseguir el nom i l’adreça del titular d’una pàgina. Depèn. Si en sap una mica podem trigar hores, o un dia, o dos dies… Depèn.
GARRALDA: ¿De què depèn? Explica-m’ho perquè ho entengui.
ANNA: Aquesta pàgina té un nom, un domini, aquest domini s’ha de comprar, i per comprar-lo has de deixar unes dades i pagar-lo d’alguna manera. Si ho ha fet amb el seu nom real, si ha pagat amb una targeta de crèdit autèntica… el tindrem en mitja hora.
GARRALDA: No crec que ho hagi fet amb el seu nom real.
ANNA: No, és clar.
GARRALDA: Llavors, ¿què?
ANNA: I ho pot haver pagat amb una targeta robada o vés a saber, però s’ha de comprovar.
GARRALDA: O sigui que per aquí no l’enxamparem.
ANNA: No crec.
GARRALDA: ¿Pas següent?
ANNA: Aquesta pàgina s’ha d’allotjar en un servidor, i aquest servidor ens donarà les dades d’una companyia telefònica a través de la qual es connecta l’usuari, i aquesta companyia ens dirà a través de quina línia treballa… Per la qualitat que té la imatge ha de ser una adsl potent o una connexió de fibra òptica… Aquesta línia ens portarà a una adreça física i ja tindrem on és la màquina. ¿Quins poden ser els problemes? Els de sempre: que es connecti amb un servidor de fora del país i haguem de demanar ordres judicials i la col·laboració de policies estrangeres, que faci salts per diversos servidors… Pot fer moltes coses per putejar-nos, però les coneixem totes i, al final, els trobem sempre.
Mentre parlava Anna ha entrat Pere.
GARRALDA: Doncs va, trobeu-lo. Que tothom es posi a treballar en això.
ANNA: Trucaré a la gent. Avui estic sola aquí.
GARRALDA: Truca a tot déu. Això no és cap broma.
ANNA: L’adreça…
(Agafa un paper i apunta.) Collons, quin nom més… ¿Quant han demanat?
GARRALDA: ¿De què?
ANNA: De rescat.
GARRALDA: Res. Ningú no ha demanat res.
ANNA: Aviat ho demanaran. I han d’anar ràpid. Qui ho hagi fet, sap que una hora o altra trobarem l’origen.
GARRALDA: El nen és fill d’una mare soltera que no té un duro. No té res que li puguin demanar.
Anna se la mira uns instants.
ANNA: Llavors no veig quin sentit té que pengin la pàgina aquesta amb el crio.
GARRALDA: Jo tampoc. Vinga, posa-t’hi. I amb el petardo al cul.
Anna assenteix i surt de la sala.
Garralda torna a la pantalla.
GARRALDA: Veniu.
Ribó i Pere s’hi acosten.
GARRALDA: Mentre treballen els informàtics no ens quedarem parats. Mirem el que ens ensenyen aquests fills de puta. Alguna cosa n’hem de treure.
Miren la pantalla uns segons.
RIBÓ: És una habitació… normal.
GARRALDA: Pensem, collons, pensem. Aquest llit de barrots. Això algú ho ha fabricat. Algú ho ha venut. La tele aquesta del racó és com antiga. La joguina que penja. Vull saber qui l’ha feta i qui la ven i qui l’ha comprat.
PERE: Puc demanar a algú d’un magatzem de joguines que s’ho miri per veure si la identifica.
GARRALDA: El llit. Aquest cobrellit de floretes, què.
PERE: Puc mirar de trobar-ho, també.
RIBÓ: Inspectora, el nen…
GARRALDA: ¿Què li passa, al nen?
RIBÓ: No, estava pensant… Que no són hores perquè dormi.
GARRALDA: Deu estar drogat.
RIBÓ: Sí, clar.
GARRALDA: ¿Què més hi veieu?
PERE: Les parets estan netes…
RIBÓ: Jo no en sé gaire, d’informàtica, però això que veiem ¿és ara mateix o està gravat?
GARRALDA: Hòstia, no ho sé. Truca a la informàtica.
Ribó va a la seva taula i agafa el telèfon. Pere i Garralda continuen davant de la pantalla.
PERE: Porta la mateixa roba que quan va desaparèixer, m’ho ha dit la mare.
RIBÓ,
al telèfon: ¿Anna?… Ribó. Una pregunta. Això que es veu per la pantalla, el nen, vull dir, ¿és una gravació o és en directe?… Ja… Ja… És clar. Gràcies. (Penja.) Diu que és com si fos la tele, que no es pot saber si no hi ha una referència: un rellotge o alguna cosa que demostri que és en directe.
GARRALDA: ¿Per què ho fan? ¿Per què volen que el veiem?
PERE: Volen que el vegi tothom. Han trucat a les ràdios.
GARRALDA: El nom de la web, això de eidybabruoykool, ¿enteneu alguna cosa?
PERE: Ni puta idea.
GARRALDA: Truca als de premsa, potser algun periodista ho sap. I tu Pere, truca a la facultat de filologia, al degà o a qui collons mani, digue’ls que els enviem un text a veure si saben quin idioma és i què vol dir.
Ribó agafa el telèfon de Garralda, Pere el seu. Marquen.
Garralda es queda mirant la pantalla.
PERE: ¿Informació? ¿Em podríeu donar el telèfon de la facultat de filologia?… ¿Què? (A Garralda:) Diu que de quina universitat.
GARRALDA: És igual, cony, de la primera que li surti.
PERE: De la primera que li surti.
RIBÓ,
al telèfon: ¿Premsa? Hola, sóc el sergent Ribó, de desapareguts, escolta et truco per això de la web, pel nom de la web, per si algun periodista us ha dit…
GARRALDA: Pengeu.
PERE: ¿Què?
GARRALDA: Que pengeu.
RIBÓ: Però…
GARRALDA: ¡Pengeu, hòstia!
Ribó i Pere pengen.
GARRALDA: Ja sé què hi diu. Està escrit al revés. Mireu. Lookyourbabydie. Està escrit en anglès.
RIBÓ: ¿Què vol dir?
PERE: Look your baby die. Mira el teu nen morir. Més o menys, ¿no?
GARRALDA: Sí. Més o menys.
RIBÓ: Collons, collons, collons…
GARRALDA: Pensem. Abans de parlar, pensem.
Estan uns segons en silenci.
Sona el telèfon de Garralda. Garralda el deixa sonar dues o tres vegades i, finalment, l’agafa.
GARRALDA: Garralda. Sí… Sí… Ja ho sabem… Gràcies… ¿Què?… ¿Quina ràdio?… Quins collons, però no els heu dit que és un menor, que poden posar en perill la vida del nen… Fills de puta…
(Penja emprenyada.) Eren els de premsa. Ja han lligat això del nom, els periodistes, ho estan dient ara mateix per…
(Treu una ràdio petita del seu calaix, es posa els auriculars, busca una emissora, escolta uns segons… Emprenyada, es treu els auriculars i llança la ràdio contra la paret.) Ja està liada. Ho han dit per la ràdio. El nom de la pàgina… Tot. Tindrem tot déu a sobre. Calma. Hem de pensar. No vull que ens emprenyi ningú. Ribó, parla amb…
Pere està mirant la pantalla.
PERE: Ei… Ei, ei, ei!!! Surt algú.
Garralda i Ribó corren davant de l’ordinador.
PERE: Què collons…
RIBÓ: ¿De què va, això…?
PERE: Porta una careta. Sembla una dona…
RIBÓ: ¿De què és la careta?
GARRALDA: De bruixa…
RIBÓ: Una bruixa… Sisplau…
GARRALDA: ¿Algú ho està gravant, això? Ribó, truca la nena aquesta d’informàtica, que ho gravi.
Ribó corre al telèfon, despenja i marca.
PERE: Mira-li el cul, és una dona.
GARRALDA: ¿Què punyeta fa? ¿Això és una conya o què és? ¿Algú ens està prenent el número? No m’ho puc creure… És com…
RIBÓ,
al telèfon: ¿Anna? Ribó. S’hauria de gravar tot el que surti per… Perfecte.
(Penja.) Ja ho està fent.
(Torna a l’ordinador.)
PERE: Està penjant alguna cosa dels barrots del llit.
RIBÓ: Treu-te la carota, filla de la gran puta, que et vegem la cara.
GARRALDA: Calla.
PERE: ¿Què és això?
GARRALDA: Hòstia.
RIBÓ: És com…
PERE: És una mena de…
GARRALDA: No fotis… Sisplau, això és…
RIBÓ: Esperi, que no ha acabat.
PERE: ¿Què hi penja, ara?
RIBÓ: Ho connecta.
PERE: És una pantalla…
GARRALDA: No fotis…
RIBÓ: Un rellotge.
GARRALDA: Un compte enrere. Trenta minuts.
PERE: Hòstia…
RIBÓ: ¿I ara…?
GARRALDA: La mare que la va parir. Ara engega la tele.
PERE: ¿La tele…?
RIBÓ: La referència. Perquè sapiguem que és en directe.
PERE: Déu… ¿Voleu dir que…?
RIBÓ: Ja està. Se’n va.
PERE: Se n’ha anat.
Uns segons de silenci.
GARRALDA: ¿Què cony és això? ¿Ens està passant de veritat o és que jo ja no…? A veure… Pensem. La dona aquesta disfressada de bruixa ha… Això sembla un explosiu. ¿D’acord? Està connectat a un rellotge que ha començat un compte enrere.
PERE: Collons, collons…
GARRALDA: Aquest nen és el Pol Fernández, això està clar, la seva mare l’ha reconegut, o sigui que… Intentem fer servir el sentit comú. Acabem de veure una dona disfressada de bruixa que… I ens ho hem de prendre en sèrio. Per molta careta de bruixa que portés la tia aquesta, ens ho hem de prendre en sèrio perquè el nen està aquí i… Trenta minuts. Mitja hora. Tenim mitja hora per fer alguna cosa.
PERE: ¿I què fem?
GARRALDA: Ribó, truca als artificiers i que es mirin això, que ens diguin si és una bomba o què cony és.
Ribó corre al seu telèfon.
GARRALDA: Pere, vés a buscar una tele i mira si algun canal està fent això que surt per aquí. I digue-li a la informàtica que vull tornar a veure la tia aquesta, que ens pugi la gravació.
Pere surt corrents. Ribó ja ha marcat i espera resposta.
RIBÓ,
al telèfon: Sóc Ribó, de desapareguts. Vull parlar amb un artificier… Doncs el Carrasco, el cap de la unitat.
Sona el telèfon de Garralda. Garralda l’agafa.
GARRALDA: Garralda… ¿Què? ¿Què diu? Mecàgon l’hòstia. (Penja.) ¿És que no hi ha ningú que filtri les trucades dels putos periodistes?
RIBÓ,
al telèfon: Hola. Sóc en Ribó, de desapareguts. Escolti’m bé, no tenim gaire temps. Tenim un nen segrestat.
Entra Laura.
RIBÓ: Se’l pot veure a través d’una pàgina web. ¿D’acord? Sembla que li han posat una mena d’explosiu. Voldríem que s’ho miressin per identificar l’artefacte… Sí, ja sé que és increïble però és així. Li dicto el nom de la pàgina. Apunti.
LAURA: ¿Què li ha posat? ¿Què li ha posat al llit?
GARRALDA: No ho sabem.
RIBÓ,
al telèfon: E, i, de, i grega…
(Continuarà dictant.)
LAURA: Era una bruixa.
GARRALDA: Sí. Anava disfressada.
LAURA: ¿Però què li ha posat?
GARRALDA: No ho sé. Ara estem trucant perquè ho comprovin.
LAURA: ¿A qui estan trucant?
RIBÓ,
al telèfon: Esperem que ens digueu alguna cosa. (Penja.)
Garralda es mira Laura.
LAURA: ¿A qui ha trucat?
GARRALDA: Als artificiers. El que li ha posat sembla, només sembla, un artefacte explosiu. Però ara ens ho diran ells, que són els que en saben.
Laura es comença a trencar…