Carnaval
Acte únic
Pàgina 8 de 10
RIBÓ: Quan hi va haver aquella història dels jocs de rol, aquell crio que se’n va carregar un parell. Vaig llegir que es posaven en contacte per Internet i que jugaven partides per ordinador, també.
GARRALDA: No està mal vist. El segrest del nen podria ser una prova, podria formar part d’un joc d’aquests.
RIBÓ: Això és el que dic.
GARRALDA: Una partida per Internet… ¿Qui en pot saber, d’això?
RIBÓ: Ni idea.
Sona el mòbil de Ribó. Se’l mira.
RIBÓ: És el Rodríguez, el de les sectes.
Garralda li fa un gest perquè contesti.
RIBÓ,
al telèfon: Sí, digues… Si, va… ¿Què cony em dius ara dels asteques? No em vinguis amb històries… Sí… Sí… ¿I qui pot fer un ritual satànic d’aquests?… Si no ho saps, ¿per què em truques?… Perdona, estic nerviós… ¿Alguna cosa més?… ¿Falses adopcions? Sí, digues… (Pren notes.) ¿Com?… Hermanos de Changó… ¿Tens el nom d’algú concret? Si no pots revelar les teves fonts, per mi te’n pots anar a prendre pel cul.
GARRALDA: Penja’l, penja’l. No perdem el temps.
Ribó penja.
RIBÓ: Diu que fa un parell d’anys hi va haver rumors d’adopcions il·legals fetes per gent de sectes satàniques i que després feien rituals amb els nens. No sé què d’hermanos de Changó. Però no tenia el nom de ningú.
GARRALDA: ¿I aquests hermanos de Changó, què són, cristians, musulmans, budistes…?
RIBÓ: No sé. Si són satànics deuen ser cristians. Si creuen en el dimoni, creuen en Déu també, ¿oi?
GARRALDA: Ni puta idea. ¿Què estàvem dient abans?
RIBÓ: Els jocs de rol, Internet…
GARRALDA: Això… Aquí hi ha alguna cosa… Hi ha alguna cosa que se’ns ha passat…
RIBÓ: La noia d’informàtica. Potser ella en sap, d’això. Fa tota la pinta. Li pregunto.
(Agafa el telèfon i marca.)
GARRALDA: Espera un moment. Penja. Tinc una…
Ribó penja. Garralda es pica el cap amb la mà.
GARRALDA: ¿M’ho has dit tu que havien trucat uns hackers o no sé què per ajudar?
RIBÓ: No, jo no.
GARRALDA: Deu haver estat el Pere. ¿On és?
RIBÓ: Ha anat a mirar lo de la targeta de crèdit. ¿Vaig a buscar-lo?
GARRALDA: No encara… Estava pensant… Tot això té un punt exhibicionista, ¿estem d’acord? Estava pensant… En aquest tipus de casos segur que tenen la temptació de… El piròman que ajuda a apagar el foc. ¿Saps què vull dir?
RIBÓ: Com aquells que es carreguen la dona, l’enterren i després organitzen la recerca.
GARRALDA: Aquests hackers han trucat massa ràpid. Com si estiguessin esperant per fer-ho.
Torna Pere.
PERE: Ja estan buscant el paio de la targeta. Les trucades a les ràdios s’han fet amb un mòbil. Ho estan comprovant, però em jugaria mig sou que el mòbil també és robat.
GARRALDA: Pere, aquells hackers que han trucat per ajudar… ¿Te’n recordes?
PERE: Sí.
GARRALDA: ¿No trobes que han anat molt de pressa?
PERE: De fet… Potser sí. No devia fer ni cinc minuts que ho havien dit per la ràdio…
RIBÓ: Aquests que es passen el dia davant la pantalleta estan mig xiulats, fan jocs de rol i es disfressen i es reuneixen amb els ordinadors en macrofestes… És un perfil de sonat que lligaria.
PERE: No entenc res.
RIBÓ: El piròman que ajuda a apagar el foc.
GARRALDA: ¿Podem ajudar-los, senyors policies tontos del cul…?
PERE: Hòstia…
GARRALDA: Vés a parlar amb la informàtica, que et digui qui són aquests que s’han ofert a ajudar. A veure què pots esbrinar-ne.
Pere torna a sortir.
GARRALDA: No hi ha temps… No hi ha temps… ¿Per què no hi ha temps? En això no hi hem pensat prou. El temps. No ens han donat temps de res.
RIBÓ: ¿Què li passa, al temps?
GARRALDA: Trenta minuts. ¿Per què trenta? I només ens en queden… dotze… Si el que volen és que la gent els vegi donarien més temps. Trenta minuts és una merda. Si saben el que costa localitzar l’origen, llavors quin sentit té donar tan poc temps… Vull dir que en saben, d’això d’Internet, que saben més o menys el que trigarem a trobar-los… Està clar que volen que la gent ho vegi. Han trucat a les ràdios. Si donessin, jo què sé, deu hores, un dia… Mig món es connectaria per veure-ho. Es farien famosos. ¿Per què només trenta minuts?
RIBÓ: Hi va haver el cas aquell del que va segrestar la ETA. Ells van donar…
GARRALDA: El Blanco. Sí, senyor. Dos dies. Dos dies i el van pelar. Però dos dies és un termini com déu mana, trenta minuts és una misèria…
RIBÓ: I allà, a més, hi havia una reivindicació. Aquí, pel que sembla, l’únic que volen és que la gent es connecti i ho vegi, que la gent vegi com maten un nen de tres anys…
GARRALDA: Fixa’t que la dona ha posat la bomba just després que ho diguessin per la ràdio, un minut o dos després, ha esperat a saber que ja era públic, però no ha esperat un temps prudencial perquè la gent tingués temps de connectar-se i la veiés… Jo, si hagués volgut que em veiessin, hauria esperat una mica més, hauria donat temps perquè la notícia corregués i tothom mirés la web i ho veiés en directe…
RIBÓ: Nosaltres l’hem vista.
GARRALDA: És clar. Perquè nosaltres som la policia, nosaltres estàvem alerta.
RIBÓ: Si és un joc, mentre ho vegin els que hi juguen ja n’hi ha prou.
GARRALDA: Llavors no caldria trucar a les ràdios.
RIBÓ: Potser el que volen és que també ho veiem nosaltres, la policia.
GARRALDA: ¿Nosaltres? ¿Per què?
RIBÓ: No ho sé. Juguen amb nosaltres… Els policies tontos del cul…
GARRALDA: ¿Vols dir?… Aaaah, estem fent l’idiota. No tenim res. No sabem una merda.
RIBÓ: Sembla que s’estiguin fotent de nosaltres. Estan a punt de cometre un assassinat en directe, un assassinat que veurà tothom i nosaltres no hi podem fer res. Ens estan deixant com uns gilipolles. Potser és això el que volen.
GARRALDA: Per deixar la policia com uns gilipolles no cal matar una criatura.
Torna Pere.
PERE: No sap qui eren. Els ha donat les gràcies i els ha engegat. Els ha dit que la policia ja s’apanya sola.
GARRALDA: Merda.
RIBÓ: A centraleta deuen tenir la trucada. Podem saber el número.
GARRALDA: Mira-ho.
Ribó surt.
GARRALDA: La gent que està investigant el tema dels terroristes, ¿què?
PERE: Acabo de passar-hi. Encara no tenen res.
Garralda torna a la pantalla.
GARRALDA: El temps… Segur que ja hi ha un munt de gent que ho està gravant i s’ho passaran els uns als altres per Internet. Ho veurà tothom igualment. Només necessiten que ho sàpiguen uns quants…
Sona el telèfon. Pere l’agafa.
PERE: Pere Puig… Ara li passo. (A Garralda:) El comissari.
Garralda agafa el telèfon.
GARRALDA: Garralda… Poca cosa. Tenim idees però no tenim temps. La meva opinió és que és molt difícil que descobrim res útil abans del termini… És clar que continuarem treballant. No ens n’anirem a fer una paelleta… No, no, perdoni’m vostè. (Penja.) «Heu de continuar treballant», em diu… No, marxarem cap a casa. No et fot…
PERE: Encara que ens diguessin l’adreça on està el nen ara mateix, només hi podríem arribar si fos aquí al costat…
GARRALDA: No ho entenc. I segur que hi ha alguna cosa que… Segur que ho tenim davant dels morros i no ho sabem veure… El nom… Això de lookyourbabydie…
PERE: En anglès. L’anglès és l’idioma d’Internet…
Sona el telèfon de Garralda. Pere l’agafa.
PERE,
al telèfon: Pere Puig… Sí… Sí… Un moment. (A Garralda:) Tenen una trucada d’una dona. Diu que fa una hora que té un nen plorant al pis del costat i que al pis del costat no hi viu cap nen. Que si volem que ens la passi.
GARRALDA: ¿Tu el veus plorar, aquest nen? ¡Està clapant!
PERE,
al telèfon: No la volem, passa-la a algú altre. (Penja.)
GARRALDA: Això és la cosa més macabra… Ja hi deu haver la tira de gent connectada, mirant… És un crio, com a mínim hauríem d’impedir que la gent ho veiés com si fos un espectacle. ¿Quina extensió té, la informàtica?
PERE: Catorze dotze.
Garralda truca.
GARRALDA,
a Pere: ¿Com es diu?
PERE: Anna.
GARRALDA,
al telèfon: ¿Anna?… Sóc Garralda… ¿Hi hauria alguna manera de tallar l’emissió d’aquesta web? Perquè la gent no ho veiés… No, no, sense ordre judicial ni hòsties. Tancar-la ara i a prendre pel cul. Sí… Sí… Ja… Tens raó. Tens raó. No he dit res.
(Penja.) Diu que amb una mica de temps es podria fer enviant no sé què m’ha dit. Un atac o jo què sé, però que trigarien i que si tallem l’emissió ells no podran treballar. O sigui que no.
(Mira la pantalla.) ¿T’adones del problema que tenim?
PERE: Ja no ho sé.
GARRALDA: El problema que tenim és que hi ha massa sospitosos. Comencem a fer la llista i no acabem: terroristes islàmics, pederastes, sectes satàniques, mares boges, hackers, hermanos de Changó que juguen al rol dels collons… Sonats. Vivim envoltats de sonats. Hi ha més sonats que gent normal. Això és un fotut carnaval de sonats. Són tants que potser els normals són ells i els sonats som nosaltres. N’hi ha per cagar-s’hi. Vivim en un món on, una bestiesa com aquesta, la pot haver fet gairebé qualsevol…
(Torna a la pantalla.) Això s’acaba. No queda res… ¿La mare del nen està sola?
PERE: Suposo. Sola l’he deixat.
GARRALDA: No hauria d’estar sola. Truca a veure què passa amb el psicòleg. Tenen uns collons… Mira, no. ¿Saps què? Que li donin pel cul, al psicòleg. Vaig amb ella. Em sembla que l’únic positiu que podem fer ara és fer-li companyia. Si això ha de petar, ja no ho podem evitar. Ja tindrem temps d’enxampar-los, passi el que passi. Seré allà.
Quan Garralda és a punt de sortir, entra Laura.
LAURA: Perdonin, em sembla que m’he recordat d’una cosa.
GARRALDA: Laura, ara venia amb tu… Vine, sisplau, seu. Digues.
LAURA: És per allò que m’ha dit abans de les mares boges. Jo en vaig conèixer una.
GARRALDA: Què dius…
Laura va al monitor i parla mentre no deixa de mirar la pantalla. Parla una mica atabalada.
LAURA: No va segrestar cap nen, que jo sàpiga, però deia que li havien pres dos nens. Ningú no els havia vist mai, aquests dos nens, i hi havia qui pensava que s’ho inventava. Vivia al poble, a Sort. La Tona, li deien. Fa molts anys que no en sé res, per això no hi he pensat abans però, donant voltes, m’ha vingut al cap, i com que m’ha dit que li digués qualsevol cosa que se m’acudís…
GARRALDA: És clar… Has fet molt ben fet.
LAURA: Quan era petita, quan me la trobava pel carrer sempre em preguntava si havia vist els seus nens. Bé, m’ho preguntava a mi i a tothom. Si vol puc trucar a la meva mare i preguntar-l’hi. Segur que ella en sap alguna cosa més.
Garralda pensa uns segons.
GARRALDA: Sí, i tant. Truca, truca.
LAURA: Aquesta dona ja era gran quan… Ara deu tenir, jo què sé, setanta o més…
Laura es mira Garralda.
LAURA: És una bestiesa, ¿oi?
GARRALDA: No, no… Mai se sap… És curiós que hagis conegut… Però no crec que una dona que ara deu tenir setanta anys hagi fet això.
LAURA: No, és clar. Però m’han deixat sola, en aquell despatx i…
GARRALDA: Perdona, el psicòleg ja hauria d’haver arribat.
(A Pere:) ¿Heu trucat?
Pere fa el gest d’anar al telèfon.
LAURA: No, és igual. Estic acostumada. A estar sola, vull dir… Mirin. El temps s’acaba.
GARRALDA: Truca, sisplau.
Pere agafa el telèfon i truca.
GARRALDA: Tenim a tothom mobilitzat. Estem fent tot el que és humanament possible.
LAURA: És clar, és clar…
GARRALDA: Ja sé que són frases fetes, però és la veritat, t’ho asseguro.
Entra Ribó.
PERE,
al telèfon: Sóc Pere Puig. Hem demanat un psicòleg i no en sabem res, encara… A tu potser no te l’hem demanat, però l’hem demanat. Mira-ho i que vingui. Ara. Al despatx de la inspectora Garralda.
(Penja.)
RIBÓ: Tinc el telèfon. El dels hackers.
Garralda mira la pantalla.
GARRALDA: No hi ha temps de res… Truca’ls… No, ja truco jo.
(Li agafa el paper a Ribó i va cap al telèfon. Truca.)
LAURA: En una pel·li vaig veure una dona que li acabaven de dir que el seu fill havia mort a la guerra. Llavors, ella es donava cops de cap contra la paret.
GARRALDA,
al telèfon: Hola, sóc la inspectora Garralda, de la comissaria central. Fa una estona algú ha trucat des d’aquest telèfon oferint-se per ajudar-nos en el cas… ¿Has estat tu?… ¿Quants anys tens?… Bé, mira, hem pensat que seria bo tenir qualsevol ajuda possible. ¿Què pots fer per nosaltres?
LAURA: ¿Què fas si se’t mor un fill?
RIBÓ: No ho sé.
GARRALDA,
al telèfon: ¿I heu descobert alguna cosa els teus amics i tu?…
LAURA: Jo, a vegades, m’imagino les coses. Com si anés a parlar amb el jefe, ¿no? Em poso davant del mirall i assajo la cara que faré… No estic boja, eh. Jo crec que hi ha molta gent que ho fa.
RIBÓ: Segur. Segur que sí.
GARRALDA: És molt interessant… ¿Et faria res que vingués un expert de la policia per treballar amb tu?… Perfecte. Dóna’m el teu nom i l’adreça…
(Apunta.)
LAURA: Ara, allà en aquell despatx, m’estava imaginant el que passaria si…
PERE: No hi has de pensar, en això.
GARRALDA: Gràcies, noi… D’aquí a una estona els tindràs aquí. (Penja.)
GARRALDA,
a Pere: És un xaval de quinze anys. Que enviïn un cotxe a aquesta adreça i parlin amb ell. No crec que hi hagi res, però s’ha de comprovar.
Pere agafa el paper i surt.
LAURA: Mirin. Només queden tres minuts.
GARRALDA: Potser seria millor que no miressis…
LAURA: Mentre el Pol sigui aquí dins jo estaré amb ell.
GARRALDA: Com vulguis, no t’ho puc impedir, però no em sembla una bona idea.
LAURA: Jo ja estic acostumada a estar sola. Sempre he estat sola. La meva mare és al poble… Bé, he estat sola fins que va néixer el Pol. Ara ja no. És un nen molt… No et deixa temps per res. Ara perquè està dormint i el veuen així quiet, però si estigués despert no pararia. Amunt i avall. Amunt i avall…
GARRALDA: Laura, sisplau…
LAURA: He hagut de lligar els calaixos amb un cordill perquè no els pugui obrir. Ho toca tot.
Pere torna. Laura no deixa de parlar. Garralda li fa un gest a Pere perquè estigui en silenci.
LAURA: Encara he de tenir tots els endolls tapats, perquè allà on veu un forat ja hi fica el dit. A casa hi ha un balconet i hi he hagut de posar un baldó que ell no hi arribi, perquè si em deixo la porta oberta, a la mínima ja el tinc a fora tirant coses al carrer. Les pinces d’estendre, les he hagut d’anar a recollir tres o quatre vegades. I no s’ha enfilat mai a la barana, però vés a saber, aquest és molt capaç. I el bidet. Ara ja no, però quan era més petit només pensava en anar al bidet i obrir l’aixeta, com que és a l’única que hi arribava… Va començar a caminar abans de l’any. Segur que li han donat alguna cosa, si no no estaria dormint a aquestes hores. Tres, dos, un i… Un minut.
Garralda agafa la mà de Laura, que continua sense treure els ulls de la pantalla.
GARRALDA: Laura…
LAURA: ¿Què?
GARRALDA: No ho miris.
LAURA: I tant que ho miraré.
GARRALDA: Quan arribi al final, tanca els ulls. Fes-me cas.
LAURA: No. No tancaré els ulls. No els tancaré. No els tancaré. No els tancaré…
Miren en silenci la pantalla durant els segons que falten per al final del compte enrere…
La tensió corporal de tots quatre augmenta perceptiblement. Estem arribant al final…
De sobte, tots fan un petit gest, com de dolor, com volent apartar la mirada de la pantalla però sense deixar de mirar-la, un gest d’horror i d’incredulitat…
Laura es tapa la cara amb les mans i comença a gemegar, molt baixet.
PERE: Mecàgon la puta…
RIBÓ: Hòstia, hòstia…
Garralda abraça Laura.
GARRALDA: T’havia dit que no…
Laura continua gemegant.
Els policies es miren entre ells.
Sonen els telèfons.
Els gemecs de Laura es van convertint en plors, que van pujant de volum fins que es transformen en un crit desesperat. Laura comença a convulsionar-se. Garralda la continua abraçant, però gairebé no la pot controlar.
GARRALDA: Agafeu-la. Que la portin a l’hospital.
Pere i Ribó agafen Laura, que continua xisclant.
RIBÓ: Vine amb nosaltres.
PERE: Agafa-la fort, collons…
La treuen de la sala.
Garralda es queda sola, tremolant.
Els telèfons continuen sonant.
Garralda mira al seu voltant com si no sabés què fer. Després seu a la seva cadira i es posa a plorar.
Després d’una llarga estona, es moca.
Garralda despenja el telèfon i el torna a penjar sense parlar. Respira. Demana línia i fa una trucada.
GARRALDA: ¿Claudi?… Hola, ¿has pogut portar-li la disfressa al nen?… ¿L’has vist?… Sí, estic plorant… Perquè… Ja sé que no t’agrada que t’expliqui coses de la feina, però… ¿Saps aquell nen que es va perdre abans d’ahir en un parc? Ha aparegut en una pàgina d’Internet, la seva mare era aquí i ha vist com li posaven un explosiu al llit i després el feien esclatar… Sí… Sí… Tal com t’ho dic. El llit ha explotat i després la imatge s’ha perdut… És clar que ho ha vist. Era aquí. Al meu costat… Doncs perquè era el seu fill i no el volia deixar sol. Si hagués estat un fill nostre jo tampoc l’hauria deixat sol… Ha estat la cosa més… Sempre penso que ja ho he vist tot, que no hi haurà res pitjor, i l’endemà, o al cap d’una setmana o al cap d’un mes arriba una cosa que… Jo tampoc entenc què està passant, Claudi… La gent no ho sé, però jo potser sí que em tornaré boja… Amb ningú. Ara estic sola… No sé com hauria d’estar… Claudi, no entenc res. Digue’m alguna cosa que m’ajudi, sisplau… Jo també t’estimo. Escolta, potser m’ho podré arreglar una estona i sí que vindré a veure el nen… Ja ho faig… Que sí, que ja respiro… Bé, més tranquil·la no és ben bé la paraula… ¿I tu, com estàs?… Ja t’ho explicaré… Sí, encara ploro… No, no, gràcies… Un petó.
(Penja.)
Ribó i Pere tornen.
RIBÓ: Se l’han emportat a l’hospital. La Carme Garcia ha anat amb ella. Hem pensat que millor que l’acompanyés una dona.
GARRALDA: Hi hauria d’haver anat jo…
PERE: No havia vist mai una cosa semblant.
RIBÓ: Bé, ara només hem d’esperar. Algú ens trucarà. Sigui on sigui, algú ha d’haver sentit l’explosió.
PERE: Potser no. No sabem on era. Potser estava en un lloc aïllat.
RIBÓ: Doncs si ningú ho ha sentit, com els d’informàtica no ens diguin res, no sé pas què fotrem.
Garralda es moca i es refà.
Els telèfons tornen a sonar.
RIBÓ: ¿Agafo els telèfons?
Garralda s’encongeix d’espatlles. Ribó agafa el seu telèfon.
RIBÓ,
al telèfon: Ribó… Sí… Sí… Un moment. (A Garralda:) Són els de premsa, diuen que ja no poden parar-ho més, que hem de dir alguna cosa.
GARRALDA: Vaig a parlar amb el comissari.
RIBÓ,
al telèfon: Ara la inspectora Garralda parlarà amb el comissari i us direm alguna cosa. (Penja.)
Garralda no s’ha mogut.
GARRALDA: ¿Què està passant?
PERE: ¿De què?
GARRALDA: En aquesta ciutat hi ha algú que agafa una criatura i la fa rebentar, i fa que ho vegi tothom… ¿Què cony està passant? De sobte apareix algú que fa això… El meu fill és a la festa de carnaval de l’escola, vestit de policia, i aquesta pobra noia va camí de l’hospital després de veure morir el seu nen per una pantalla. ¿Com lliga, això? ¿Com lliga, eh?
PERE: No ho sé.
GARRALDA: ¡Nosaltres som policies, collons de Déu! Hauríem d’entendre alguna cosa.
RIBÓ: Jo ja fa anys que vaig decidir que no volia entendre res. Jo els agafo, els porto davant del jutge i me n’oblido. És l’única manera.
Garralda mira el rellotge.
GARRALDA: I tot just comencem el dia. Encara no són ni les dotze.
RIBÓ: Nosaltres l’únic que hem de fer és enxampar aquests cabrons. No ens podem aturar a pensar en què s’està convertint aquest món. Això és per les tertúlies de la ràdio.
GARRALDA: Nosaltres només som policies.
RIBÓ: Sí.
Estan uns segons en silenci…
GARRALDA: Doncs n’hi ha per cagar-s’hi.
RIBÓ: Sí.
Entra Anna. Du un llapis de memòria a la mà.
ANNA: Vull que vegin una cosa.
GARRALDA: ¿Què passa?
ANNA: És un muntatge.
GARRALDA: ¿El què, és un muntatge?
ANNA: Com a mínim, l’explosió.
Anna posa el llapis de memòria a l’ordinador i agafa el ratolí. Tots es posen al seu voltant.
ANNA: ¿Què és el que hem vist? Una llum taronja i com si tot explotés. Després, a l’instant, s’ha perdut la connexió. ¿Sí o no?
GARRALDA: Sí.
ANNA: Lògic. Si hi ha hagut una explosió, la càmera, l’ordinador… tot ha de petar. Doncs no. Un moment…
Anna tecleja.
ANNA: Mirin. Si aturo la imatge aquí es veu. ¿Veuen aquests perfils? És un efecte. No ha explotat res.
GARRALDA: Collons.
ANNA: A més, està ben fet però no és cap meravella. Qualsevol persona amb una mica de coneixements i que s’ho miri fredament se n’adonaria. L’efecte està preparat, quan arriba el moment, s’insereix. Però hi ha un salt, sempre hi ha un salt, i si analitzes les imatges t’adones que és fals… O sigui que, sincerament, ara encara ho entenc menys.
GARRALDA: ¿Què és el que no entens?
ANNA: Tot aquest merder i al final no peta. No ho entenc.
GARRALDA: O sigui que el nen és viu.
ANNA: Jo l’únic que dic és que l’explosió ha estat un truc i barat, i que el que ho ha fet sabia que ens n’adonaríem immediatament.
GARRALDA: ¿N’estàs segura?
ANNA: Completament.
RIBÓ: Només era una imatge…
GARRALDA: ¿Amb què han portat la mare a l’hospital?
PERE: Amb un camuflat.
GARRALDA: Que hi parlin per ràdio, que li diguin que no hi ha hagut cap explosió, que encara… Bé, que no ha explotat res.
PERE: Ja ho faig jo.
Pere assenteix i surt del despatx.
GARRALDA: ¿Ho sap algú més?
ANNA: D’aquí, no. Però si hi havia gent connectada i ho estan analitzant se n’adonaran de seguida.
Garralda agafa el telèfon i marca una extensió.