Carnaval
Acte únic
Pàgina 9 de 10
GARRALDA: ¿Comissari?… Garralda. Estic aquí amb la informàtica. Diu que l’explosió és un truc, un efecte, que és mentida… Ella n’està segura… ¿Si ho podem dir a la premsa?
Garralda es mira Anna.
ANNA: Vostès sabran. Jo li he dit el que hi ha.
GARRALDA,
al telèfon: Jo crec que sí. Ho podem dir… Ara mateix pujo.
Sona el telèfon. Ribó l’agafa.
GARRALDA: Bé, vaig a dalt.
RIBÓ,
al telèfon: ¿Sí?… Ribó… ¿Què collons dius?… ¿Quan?… ¿I és aquí baix?
Garralda s’ha aturat. Ribó penja.
GARRALDA: ¿Què passa?
RIBÓ: El nen és a baix. L’han trobat a la porta de comissaria.
Garralda i Ribó es miren un segon, i corren cap a la porta.
Anna se’ls mira mentre marxen. Tecleja per tancar el programa i treu el llapis de memòria de l’ordinador.
Sona el telèfon. Anna despenja.
ANNA: ¿Sí?… En Pere Puig no s’hi pot posar, ara. ¿De part de qui?… ¿Teresa què?… Teresa i prou. Molt bé. ¿Per quin assumpte era?… ¿Perdó?… ¿De debò vol que li digui això?… Sí, sí, ja ho he entès. Adéu.
Anna penja i escriu una nota que deixa damunt el teclat.
S’aixeca i surt amb tranquil·litat.
Al cap d’uns segons Garralda torna. Amb un llapis aguanta una mena d’acreditació, un d’aquells embocalls de plàstic amb un cordillet per penjar-lo al coll. Dins l’embolcall hi ha un paper. Darrere d’ella entra Pere.
GARRALDA: ¿Què cony vols que ens digui, el nen? L’hem de portar a l’hospital perquè se’l mirin. A més, la seva mare també és allà.
(Va a la seva taula i agafa unes pinces del calaix. Amb molta cura per no esborrar possibles empremtes treu el paper de dins del plàstic amb les pinces i el desplega.)
PERE: ¿No portava res més, el crio?
GARRALDA: No, només això penjat. Collons, no han passat ni deu minuts de l’explosió. L’havia de tenir aquí mateix.
PERE: Tot déu ha sortit a regirar els voltants. Al Ribó, li ha semblat veure un cotxe sospitós i ha arrencat a córrer.
Garralda, després de mirar el paper un parell de segons, el llegeix en veu alta.
GARRALDA: «Era carnaval i el nen no va morir. No calia. La bruixa no va tornar mai més. Tampoc calia. Ja havia fet la seva feina. Des d’aquell dia la mare es lleva de matinada, espantada per sorolls que no ha sentit, i corre a l’habitació del seu fill per comprovar que encara hi és. Des d’aquell dia, la mare pateix i patirà per sempre més, perquè la bruixa li ha ensenyat una cosa que no s’oblida: la por. I vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.»
(Deixa el paper. Es miren.)
PERE: Tenies raó.
GARRALDA: ¿Què?
PERE: N’hi ha per cagar-s’hi.
Estan uns segons en silenci.
PERE: L’agafarem.
GARRALDA: Nosaltres no.
PERE: ¿I per què no?
GARRALDA: La nostra unitat busca gent desapareguda. Aquí ja ha aparegut tothom.
PERE: El segrestador, no.
GARRALDA: No. Però…
PERE: Sisplau, ho hem de seguir nosaltres. Aquesta cabrona, la vull agafar jo.
GARRALDA: Parlaré amb el comissari, però no ens ho donarà. No és feina nostra.
PERE: Doncs quina merda.
GARRALDA: Suposo que hauria de pujar a veure’l d’una vegada i ensenyar-li la carteta aquesta. «La bruixa no va tornar mai més.» Quins collons.
Però Garralda no es mou. Uns segons de silenci. Tant Garralda com Pere semblen a punt de dir alguna cosa, però no ho fan. Callen una bona estona, pensant en tot el que ha passat.
Pere s’adona de la nota que li ha deixat Anna sobre el teclat. La mira.
PERE: Tenies raó en una altra cosa.
GARRALDA: …
PERE: Sí que estic penjat.
GARRALDA: ¿Què?
PERE: D’una… D’una noia.
Garralda se’l mira i somriu, irònica, fent que no amb el cap.
PERE: Què.
GARRALDA: Res.
PERE: ¿Per què fas aquesta cara?
GARRALDA: Per res. I què… ¿Bé?
PERE: Sí, molt bé.
GARRALDA: ¿Quant fa?
PERE: Dues setmanes. No m’havia passat mai. La tinc tota l’estona al cap. No puc deixar de pensar-hi.
GARRALDA: ¿Te l’has feta, ja?
PERE: ¿Com… com pots ser tan vulgar?
GARRALDA: ¿Com se diu?
PERE: Teresa.
GARRALDA: Teresa.
PERE: Maria Teresa, però tothom li diu Teresa.
GARRALDA: ¿Soltera?
PERE: Separada.
GARRALDA: ¿I què, compartiu inquietuds, sentiu admiració l’un per l’altre, hi ha unes certes garanties? ¿Quina edat té?
PERE: No l’hi he preguntat.
GARRALDA: Més o menys.
PERE: Trenta i pocs.
GARRALDA: ¿Rossa?
PERE: Morena. Té els cabells negres, negres. Per aquí. Negres com…
GARRALDA: No, poesia no, sisplau. Anem al que interessa. ¿Te l’has feta o no?
PERE: Hem fet l’amor. Sí.
GARRALDA: ¿Quantes vegades?
Pere, comptant: Doncs… una, dues, treees… Tres.
GARRALDA: Fins després de la dotzena no es pot començar a parlar d’amor.
PERE: ¿I tu què cony saps?
GARRALDA: ¿Fa molt que està separada?
PERE: Un any i mig. I té una filla. De cinc anys. ¿Vols més informació?
GARRALDA: ¿Jo? No, no.
PERE: Veia la pobra noia aquesta i no parava de pensar… ¿Saps què vull dir…?
Garralda assenteix.
PERE: Penses, hòstia, em podia haver tocat a mi… A la Teresa, vull dir… Déu, quina puta merda… I no hem pogut fer res per ella… Vés a portar la carta al comissari, que et deu estar esperant.
GARRALDA: Que s’esperi. ¿D’on l’has tret?
PERE: El què.
GARRALDA: La Teresa aquesta.
PERE: No t’ho creuràs. Va ser com en una pel·lícula. Avui fa dues setmanes i tres dies. Un divendres. Em va venir de gust menjar bolets… ¿Vols que t’ho expliqui en present?
GARRALDA: No siguis idiota.
PERE: Perdona… Bé, doncs volia bolets i me’n vaig anar a la Boqueria…
GARRALDA: ¿L’has conegut a la Boqueria?
PERE: Sí, ¿què passa?
GARRALDA: Res, res. Bolets.
PERE: Vaig anar mirant les parades, fins que en vaig veure una que tenia ceps que feien bona pinta. Vaig pensar, mira, et pots fer un risotto amb ceps. A més, encara tenia l’ampolla de vi que ens van regalar.
GARRALDA: ¿Qui?
PERE: Els fills d’aquella iaia que vam trobar a Santa Coloma, i vaig pensar, perfecte. Llavors aixeco els ulls i allà estava ella, darrere el taulell, mirant-me.
GARRALDA: ¿Treballa en una parada de la plaça?
PERE: Sí. ¿Què passa?
GARRALDA: Res, res.
PERE: Només veure-la em vaig quedar clavat. Ella mirant-me i jo, sense dir res, mirant-la a ella… Ens va agafar el riure, i ja va estar.
Garralda somriu i li dóna una empenta per fer-lo sortir del despatx.
GARRALDA: Va, tira.
Pere surt.
Garralda es mira la carta de la bruixa altre cop…
GARRALDA: «I aquest conte ja s’ha fos…» Doncs, no, collons, no s’ha fos, encara.
(Torna a la taula i agafa un paper, se’l mira i fa una trucada.) ¿Ets el Carles Carreras?… El meu nom és Maria Garralda. Sóc inspectora de policia. Porto el cas de la Laura Seguí. ¿Pots parlar? Et truco perquè la Laura és a l’hospital i crec que tu ho havies de saber… No, no té res… greu. Sí, ja hem trobat el nen… Sí, sí, està bé. Escolta’m. En realitat et truco perquè et vull demanar una cosa. Un favor. La Laura acaba de passar una experiència horrorosa i necessita… El que et vull demanar és… A veure, jo, quan estic… T’ho diré clar, la Laura necessita que algú li digui que l’estima… Exacte, que algú li digui que l’estima… Sí és clar que m’ha explicat la vostra relació. Escolta’m. La Laura ha passat molta por, una por terrible, ha passat pel pitjor que una persona por passar, i qui li ha fet això vol que aquesta por l’acompanyi per sempre. Aquest és el final per la història que s’ha muntat al cap… No, encara no sé qui li ha fet. Un boig. Un boig qualsevol. És igual. Un de tants. I potser tu ets l’única persona que pot ajudar-la… Ho sé pel que m’ha dit ella, per la manera com m’ha parlat de tu (…) Ja ho sé, i aquest és el teu problema. Si ets tan bona persona com ella diu que ets, sabràs el que has de fer… A l’Hospital Clínic… ¿L’hi diràs?… Gràcies.
(Penja. Observa l’ordinador, la sala… Surt.)
La sala queda definitivament buida.
I lentament es va fent el…
Fosc.